QUARANTA ANYS SENSE DIR NI PIU

«Per fi sol!», de Carles Sans. Intèrpret: Carles Sans. Il·luminació i so: Joan Delshorts. Disseny gràfic: Maxianplanet. Fotografia: Elena Infante. Producció: Lustig Media. Direcció: José Corbacho i Carles Sans. Teatre Borràs, Barcelona, 25 novembre 2021.
 

L'actor, mim i director teatral Carles Sans (Badalona, 1955) és el “guapo” de la companyia Tricicle. Ep!, ho diu ell, i no se n'amaga, amb tot l'afecte pel “grassonet” i el ”calb” que l'han acompanyat pràcticament tota la vida en un trio escènic inimitable. Carles Sans fa quaranta anys que no badava boca a l'escenari. No és estrany, doncs, que el títol del seu espectacle en solitari sigui tan clarivident: «Per fi sol!» i que durant noranta minuts, que passen volant i rient a cor què vols, s'esplaï a gust. Carles Sans explica moltes anècdotes, sempre tocades per una pàtina d'humor fi, blanc, per a tots els públics, vaja. Però un humor que fuig del típic i tòpic monòleg de guió sobre "coses que passen al món" i que entra en algunes confessions personals i alguns secrets de la companyia Tricicle que tant a ell, com a Joan Gràcia i Paco Mir, els van fer voltar per tot el món amb milers i milers d'espectadors als quals caldria sumar-hi els milers i milers de teleespectadors. Es podria pensar que «Per fi sol!» és una acta notarial del que ha fet el Tricicle. Res d'això. Però sí que l'aura de la companyia Tricicle hi és de rerefons perquè és indestriable la trajectòria artística de Carles Sans amb la trajectòria artística de Tricicle. Des dels primers anuncis de televisió en blanc i negre d'un nen Carles fins a l'internat de l'escola de capellans, el temps de la mili (no ho diu, però sembla que a Almeria), els primers estudis de Dret que abandona, les primeres classes de teatre de l'escola El Timbal, les primeres actuacions al Teatre Llantiol i tot el que ve darrere de Tricicle, sovint amb una maleta carregada fins al capdamunt, acompanyat sempre de la dona de la seva vida, i amb anècdotes de taxistes, de confusions amb La Trinca que també eren tres, d'avions als quals té pànic, de consultoris mèdics que recorden supositoris d'infància, de bolos per la Seca i la Meca... i, sobretot, pel Japó!... [+ crítica]

SER ANIMALS PER CONTINUAR SENT ANIMALS, DEIA ARISTÒTIL, PERÒ PRESUMPTAMENT RACIONALS

«Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero. Intèrprets 2021: Josep Maria Pou, Alejandro Bordanove i Maria Cirici. Intèrprets: Josep Maria Pou, Bernat Quintana i Miranda Gas. Imatges en vídeo: José Luís Alcobendas, Ivan Benet, Aleix Peña, Xavier Ripoll i David Vert. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Juanjo Llorens. Vestuari: Antonio Belart. Espai sonor: Orestes Gas. Vídeoescena: Álvaro Luna. Ajudant il·luminació: Rodrigo Ortega. Ajudant escenografia: Paula Font. Direcció producció: Maite Pijuan. Cap producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Montse Tixé. Sastressa: Rosario Macias. Cap tècnic teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Tècnic so: Dani Seoane. Construcció escenografia: Arts-cenics i Taller d'escenografia Joan Jorba. Confecció vestuari: Època i Goretti. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Coproducció: Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Ajudanta direcció: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 2 novembre 2019. Reposició: 24 novembre 2021.
 

Mentre l'actor Josep Maria Pou fa de Ciceró al Romea —des d'aquesta temporada [2019-2020] també director artístic de la programació del teatre—, un comença a témer a poc a poc mentre avança la trama que els molt honorables membres de l'«autoanomenada» Junta Electoral Central no deuen anar gaire al teatre. Si hi anessin potser se'ls acudiria la “boutade” que el discurs de l'obra «Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero, hauria de ser suspesa en campanya electoral [2019] perquè es pot considerar «perillosa» i «tendenciosa». Si el mateix organisme controlador central veta pancartes inofensives i reivindicatives, fa tancar exposicions amb urnes, imposa maneres d'informar als mitjans públics, prohibeix paraules que són als diccionaris de totes les llengües i condemna concentracions ni que només pretenguin “reflexionar” la vigília de les votacions, no seria gens estrany que quan el personatge de Marc Tul·li Ciceró —o el vell usuari de la noble biblioteca amb pinta de professor d'època que es fa dir Marc Tul·li Ciceró— dialoga i discuteix amb un jove estudiós (l'actor Bernat Quintana [2019] / Alejandro Bordanove [2021]) a qui encoloma el paper de l'esclau Tiró, i la seva jove parella també estudiosa (l'actriu Miranda Gas [2019] / Maria Cirici [2021]), a qui pren per la seva filla Túl·lia, que preparen un treball sobre Ciceró en una de les àrees de la mateixa biblioteca —immensa escenografia que sembla vinguda d'un altre temps—, a l'esmentada Junta Electoral se li disparessin totes les sospites quan Ciceró diu, per exemple: «O l'espasa o la toga», o quan rebla el seu discurs reptant l'auditori a «dialogar tots plegats»... [+ crítica]

JA PODEM TIRAR L'ARRÒS!

«Pecats imperdonables», de Benjamin Cohen. Adaptació d'Edu Pericas. Intèrprets: Eva Barceló, Jofre Borràs, Agnès Busquets, Francesc Ferrer, Susanna Garachana, Miquel Sitjar i Peter Vives. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Argelia Teo. Caracterització: Àngels Salinas. Sonorització: David Solans. Cap tècnic: Joan Segura. Regidora: Gemma Navarro. Eina informàtica: Daniel Vera. Imatge: Frankie de Leonardis. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué. Producció: Anexa. Locució inicial: Albert Peñarroya. Agraïment especial: Roger de Gràcia. Amb la col·laboració d'Sport. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Edu Pericas. Aquitània Teatre, Barcelona, 20 novembre 2021.

La part interior de la “barraca” escenogràfica delata de seguida que som en algun lloc incert del Delta de l'Ebre. Hi ha virtuals camps d'arròs per tot el voltant, mirant cap a la platea, esclar. El dialecte dels personatges, però, és el català oriental, tret del de la presumpta criada que, per origen propi de l'actriu, fa anar l'illenc. Tant hi fa. Tots els camins lingüístics porten a Roma... o al Delta, vaja. L'obra és del dramaturg Benjamin Cohen, un autor veneçolà establert al Panamà des d'on ha aconseguit fer-se un nom internacional amb obres de teatre, cinema i guions de televisió i ara també en plataformes, però sense ser anglès. L'obra «Pecats imperdonables» (en original: «Sin perdón por los pecados») és una comèdia que aparenta que és d'humor blanc, però que progressa cap al gènere negre. I té la característica que permet als espectadors que, a través del mòbil i des del web “pecats.cat”, interaccioni en almenys vuit ocasions per decidir cap on vol que tiri la trama. Aquesta opció l'acosta a una altra comèdia clàssica que en el teatre català ha estat sempre de les més ben rebudes, «Pels pèls», de Paul Pörtner, que aquí s'ha vist en diverses ocasions, una de les últimes, al Teatre Condal. Recordem la perruqueria on es comet un assassinat i, tralarà, tralarà... els espectadors —amb la clàssica mà alçada perquè ve del temps sense mòbils— decideix qui és el culpable. Aquí també hi ha un culpable —o una culpable, depèn!— i el rànquing de votacions per mòbil —si la cobertura de l'interior de la platea no flaqueja les dades mòbils— fa que cada funció sigui diferent, segons l'estat emotiu dels espectadors en qüestió... [+ informació]

  

UN CONTE MUSICAL AMB PARTITURA AFRICANA

«A man of good hope». Autoria: Isango Ensemble a partir del relat de Johnny Steinberg. Intèrprets: Mandisi Dyantyis, Thobile Dyasi, Nombongo Fatyi, Thandokazi Fumba, Tamsanqa Lamani, Nontsusa Louw, Paulina Malefane, Zimkhitha Mathomane, Zanele Mbatha, Sinethemba Mdena, Thina Meni, Zoleka Mpotsha, Thamsanqa Mtshamba, Thandolwethu Mzembe, Siyanda Ncobo, Sonwabo Ntshata, Anomtha Nteta, Inomtha Nteta, Melikhaya Ntshuntshe, Cikizwa Rolomana, Masakana Sotayisi, Luvo Tamba i Ayanda Tikolo. Coach de parla i diàleg: Lesley Nott Manim. Coreografia: Lungelo Ngamlana. Il·luminació: Mannie Manim. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Administració: Megan-Leigh Adams. Cap de producció: Repons. Producció executiva: Claire Béjanin. Producció: Young Vic. Companyia Isango Ensemble. Amb la col·laboració de The Royal Opera, Repons, BAM i Les Théâtres de la Ville de Luxembourg. Direcció musical: Mandisi Dyantyis i Paulina Malefane. Direcció: Mark Dornford-May. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 novembre 2021.

La història parteix del relat publicat el 2015 per l'escriptor, periodista i guionista Johnny Steinberg (Johannesburg, Sud-àfrica, 1970), estudiós de la vida quotidiana en la transició de Sud-àfrica a la democràcia i doctor en teoria política, format entre les universitats de Johannesburg i d'Oxford. La seva mirada no és gens complaent sobre la societat a la qual pertany i l'adaptació en clau de conte musical que n'ha fet la companyia Isango Ensemble, que debuta per primera vegada aquí, amb més de vint anys de trajectòria i amb seu a Ciutat del Cap, tampoc no endolceix ni maquilla els fets que configuren la trama del muntatge sinó que, ben al contrari, s'erigeix en una veu de denúncia sobre el llast de la delinqüència que ha assotat en diferents etapes el continent africà i també Sud-àfrica, el tràfic d'éssers humans, la migració, la pobresa i la xenofòbia, sense oblidar el sistema dels clans de Somàlia, la repressió de diversos països africans i el racisme que neix i creix com la mala herba per la por o el rebuig dels nadius cap als nouvinguts. Sí que hi ha una constant referència a les desigualtats i els privilegis o els greuges entre sud-africans blancs i sud-africans negres, en el país que un dia va ser ric i que encara ara s'associa a la icona de Nelson Mandela. La companyia Isango Ensemble no es deixa engolir per l'orgull i l'autoestima del seu origen i reflecteix sobretot el polvorí humà que, des de dins mateix, destrueix a poc a poc el poble africà... [+ crítica]

TITES, TITES, TITES... TACA TACA I PORRÓ

«L'oncle Vània», d'Anton Txékhov. Traducció del rus de Feliu Formosa amb la col·laboració de Nina Avrova. Intèrprets: Ivan Benet, Kaspar Bindeman, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol. Espai escènic: Gintaras Makarevicius. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor:  Antanas Jasenka. Vídeo: Artis Dzerve. Ajudanta d'escenografia: Núria Torrell. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Cap tècnic: Pere Capell, Joan Borràs (de gira). Regidora: Montse Alacuart. Tècnic de so: Santiago Vázquez. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Intèrprets català - lituà: Kristina Nastopkaite i Jolita Blyžyté. Alumna en pràctiques ajudanta direcció: Kristina Kellnerová. Alumna en pràctiques ajudanta escenografia: Palmira Sabaté. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Comunicació i distribució: Bitò. Agraïments: La Fageda Fundació. Ajudanta de direcció: Mercè Vila Godoy. Direcció: Oskaras Koršunovas. Coproducció: Teatre Lliure i Festival Temporada Alta. Teatre El Canal, Girona, 8 octubre 2020. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 novembre 2021.

La història de «L'oncle Vània» és de les més conegudes del teatre universal. I no decep mai perquè el seu rerefons és absolutament intemporal com ho és també l'exploració de la condició humana. I encara decep menys si la versió que es revisita en respecta sobretot el que Anton Txékhov hi vol expressar però adaptant i remodelant les actituds, els sentiments, les reaccions i les maneres d'expressar-se de cadascun dels personatges, que és el que fa magistralment i totalment desinhibit de prejudicis el director Oskaras Koršunovas (Vílnius, Lituània, 1969) amb aquest estol de set dels intèrprets catalans més emblemàtics i l'afegitó de Kaspar Bindeman, a partir del muntatge estrenat primer dins el Festival Temporada Alta i ara fent temporada al Teatre Lliure de Montjuïc. De cop i volta ens trobem amb una proposta teatral que, en un altre cas, qualificaríem sense complexos d'“internacional”, per la procedència del director i part del seu equip, però que resulta que està cuit a casa i que, tal com ha sortit, sense fer-hi cap retoc, podria donar la volta al món amb la mateixa etiqueta d'“internacional” penjada. Oskaras Koršunovas barreja la tragèdia de la família de Vània a la datxa russa —¿o hauríem de dir del mas i l'hortet catalans?—  amb la comèdia a vegades irreverent, amb un pols d'humor que de seguida es transforma en tràgic que va despullant l'ànima de cadascun dels personatges de «L'oncle Vània»... [+ crítica]

L'ENIGMA DE LA POTA DE MICO

«L'habitació tancada», de Loredana Volpe. Intèrprets: Anna Casas, Ignasi Guasch, Patrícia Mendoza, Xavier Pàmies, Marc Pujol i Chap Rodríguez Rosell. Música original i espai sonor: Àlvar Llusà-Damiani. Escenografia: Alba Cruells. Vestuari: Loredana Volpe. Il·luminació: Daniel Gener. Fotografia: Sergi Panizo. Realització audiovisual: Montecarlo. Repartiment vídeos: Manu Fullola i Ignasi Guasch. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Ajudanta de direcció: Mar Panyella Bonet. Direcció: Loredana Volpe. Companyia La Salamandra. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 novembre 2021.

Pot ser que els espectadors es quedin amb aquesta anècdota de les tres històries de «L'habitació tancada», la que té el fetitxe de la pota de mico, d'entre les que s'intercalen en aquest nou espectacle de la companyia La Salamandra que parteix d'un text original de Loredana Volpe, autora nascuda a Caracas, Veneçuela, el 1990, i establerta a Barcelona des del 2014. Com ja vaig remarcar a propòsit d'un anterior espectacle de La Salamandra [«Ànsia (Crave)», Sala Àtrium, 2019], el món o els mons de ficció teatral de Loredana Volpe tenen aquesta atmosfera de mirada introspectiva i de tancament —¿d'“habitació tancada” com diu el títol?— si es té en compte que el seu, diguem-ne “exili voluntari”, de Veneçuela a Barcelona, es veu realment forçat per un clima de violència i persecució, víctima ella mateixa d'un intent de segrest i supervivent de trets criminals que podien acabar amb la seva vida i, de passada, amb la seva carrera teatral, no gaire ben vista, per cert, pel govern de torn veneçolà. Esclar que Loredana Volpe podria optar per esborrar o, com a mínim, per aparcar el seu passat —encara hi és a temps per la generació a la qual pertany— i posar-se a escriure, posem per cas, una comèdia de bombos i platerets o un musical a l'ús i els temps que corren, però les circumstàncies personals que he esmentat fan que la seva mirada tendeixi a endinsar-se en les tenebres del misteri i la intriga, una mirada immersa en el gènere fantàstic que fa extensiva a l'auditori i que, en aquesta ocasió de «L'habitació tancada», exigeix més que mai als espectadors un plus de complicitat... [+ crítica]

VÈNCER EL “MONSTRE” AMB LA PARAULA

«Bye Bye Monstre». Dramatúrgia: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella i David Pintó. Text: Marc Artigau. Cançons: Dàmaris Gelabert. Intèrprets: Alba Florejachs, Albert Triola, Marc Soler, Martina Garcia / Violeta Marín / Vinyet Morral. Amb la participació especial de Pep Cruz i Teresa Vallicrosa. Coreografia: Lluc Fruitós (Brodas Bros). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Marçal Cruz. Il·lustració i disseny gràfic: Lyona. Cap de producció i administració: Natàlia Obiols. Màrqueting: Ivan Danot. Comunicació, producció i xarxes socials: Anna Candelas. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Fotografia: Montse G. Lera i Sílvia Poch. Premsa: Núria Olivé – La Tremenda. Una producció de Dagoll Dagom. Amb la col·laboració especial de TMB, el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Rubí. Direcció musical i arranjaments: Àlex Martínez. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Anna Rosa Cisquella. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2021. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
 

Diu Dagoll Dagom que és la primera vegada que fa un musical per a espectadors primerencs, aquells que estan en la franja que oscil·la entre els 5 i els 10 anys. Sí, és cert, amb aquesta intenció, sí. Però això no vol dir que Dagoll Dagom no hagi estat, sense proposar-s'ho potser, una companyia que durant dècades ha fet entrar el cuquet del teatre a moltíssims espectadors joves. I no parlo només del mític musical «Mar i cel», icona teatral de tantes generacions —un espectacle familiar per excel·lència—, sinó també d'anteriors musicals, potser menys espectaculars però igualment mítics, com per exemple la primera «Nit de Sant Joan». Corria l'any 1981 al Teatre Romea quan, sense ser un espectacle especialment destinat als joves, recordo haver-hi portat com a tutor un grup d'una desena d'adolescents d'uns dotze o tretze anys —encara eren temps de l'antiga EGB— que havia participat en un congrés juvenil dels Països Catalans fet a Barcelona. La sortida excepcional “de nit” sense pares —els horaris dels teatres el segle passat gairebé eren per a després de sopar!— i l'anada a un teatre en grup —quan això encara no era un hàbit gaire establert— van ajudar a crear expectació i neguit a la vegada. Però un cop començat l'espectacle, de seguida la impressió que va causar en tota la filera de butaques del grup va ser extraordinària i ja no es va apagar durant tota la representació. Alguns d'aquells adolescents, avui pares i mares de família, encara ho recorden com una “experiència única” de la seva primera adolescència... [+ crítica]

ART, LITERATURA I MÚSICA EN UN MIRALL TRENCAT DE SOLITUD

«M'hauríeu de pagar», de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Àurea Márquez, Albert Pérez, Francesc Cuéllar / Carles Roig. Espai escènic i vestuari: Atrium Produccions. Il·luminació: Mattia Russo. Fotografia: Noelia Sardà. Producció: Atrium Produccions amb la col·laboració de Temporada Alta 2020. Distribució: Escenapart. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala La Planeta, Girona, 19 desembre 2020. Sala Atrium (Festival Grec 2021), 16 juny 2021. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 5 novembre 2021.
 

Són tres. Tres personatges. Tres històries. Hi ha un cert aire de misticisme en conjunt. Hi ha també una volguda —o inconscient mirada— al mite bíblic de l'Anunciació, un dels capítols més propis del gènere fantàstic o de ciència-ficció que plagiaria, si pogués, qualsevol guionista de sèries de plataforma digital si li deixessin fer aparèixer en el guió un missatger amb ales anunciant a la jove protagonista que li ha tocat la grossa i que, sense posar-se al llit amb ningú, serà mare per obra i gràcia d'un in vitro caigut del cel. Mare, fill i missatger sant. «M'hauríeu de pagar» s'ha convertit en una obra de petit format pero de culte que ha fet el salt des d'una atzarosa edició de Temporada Alta el 2020 tocada pel coronavirus fins a la Sala Atrium, primer amb el suport del Grec 2021, i ara en reposició de tardor, on ha estat redescoberta i summament enlairada als cels —continuem amb la influència bíblica— tant per la crítica com pels espectadors. L'esperen unes quantes nominacions, per exemple, als Premis Butaca 2021. Una bona part del secret de «M'hauríeu de pagar» rau en el fons textual de l'autor Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) i una altra part s'ha d'atribuir sense cap mena de dubte al tripartit actoral, amb una exultant i camaleònica Àurea Márquez i uns no menys suggerents Albert Pérez i Carles Roig, aquest últim alternant algunes funcions amb Francesc Cuéllar... [+ crítica]

UN TESTIMONI INTEMPORAL AMB ENRAMPADA ELECTRÒNICA

«Infanticida». Òpera electrònica a partir de «La infanticida», de Caterina Albert (Víctor Català). Composició musical: Clara Peya. Adaptació dramatúrgia: Marc Rosich. Interpretació: Neus Pàmies. Interpretació i disseny sonor d'electrònica: Gerard Marsal. Escenografia: Laura Clos (Closca) i Felipe Cifuentes. Il·luminació: Pol Queralt. Disseny audiovisual: Felipe Cifuentes. Assessoria moviment: Maria Salarich. Fotografia: Albert Rué. Vídeos promocionals: Jaume Viñas. Direcció: Marc Angelet. Producció: Neus Pàmies. Sala Àtrium, Barcelona, 30 gener 2020. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 octubre 2021.
 

Després de la versió que el 2009 va representar l'actriu Emma Vilarasau al Teatre Romea d'aquest monòleg tràgic de finals del segle XIX, malauradament tan actual —fent aleshores un doblet amb un altre monòleg, «La germana Pau», interpretat per Àngels Gonyalons—, semblava una temeritat que les paraules de Caterina Albert —el pseudònim de Víctor Català és posterior al 1898, quan va escriure «La infanticida» segurament que basant-se en algun fet real pròxim a la seva hisenda agrícola— es poguessin traslladar a un altre registre com el de l'adaptació en clau d'òpera electrònica que han fet per una banda Clara Peya, com a compositora, i per l'altra, Marc Rosich, com a dramaturg. El resultat, esclar, ho desmenteix. Sí que era possible i, si es vol, encara més punyent, amb la immensa interpretació que en fa l'actriu i cantant Neus Pàmies, una de les membres de la companyia Projecte Ingenu i actriu també d'altres musicals vistos en les últimes temporades. A «La infanticida», una dona amant i víctima a la vegada de l'home estimat, amenaçada per la fúria patriarcal, explica des de la cel·la d'un manicomi el seu acte de mort de la criatura que, si hagués deixat viure i créixer, ningú del seu voltant no l'hauria acceptat. La falç del pare, l'amor que confessa que sent encara per Reiner, l'amor furtiu, i la roda de molí que s'emporta el cos de la petita graner avall marquen el triangle del drama que s'insereix, evidentment, en els drames rurals de l'època, però que, com deia, retroben en la societat urbana contemporània el seu paral·lel. I, si no, ¿quina diferència hi ha entre la Nela, la infanticida de Víctor Català, i les moltes —massa!— infanticides anònimes de les criatures que es troben abandonades en contenidors, o les que provoquen els maltractaments infantils que surten a la llum cada dos per tres, o els drames violents de gènere que sempre tenen un trencament passional de fons? Només se'n pot marcar una, de diferència: d'allò que abans se'n feia vot de silenci tancat a casa ara surt a la llum i es converteix així en un fracàs col·lectiu que no ha sabut resoldre a temps allò que s'ha convertit en una tragèdia personal... [+ crítica]