DO RE MI FA SOL... SI FA NO FA

«Sísif fa no fa», de Jordi Oriol Canals. Intèrpret: Carles Pedragosa Torres. Maquinista: Maria Garcia Aragonès. Espai escènic i vestuari: Joan Galí Sanarau. Il·luminació: David Bofarull Armengol. So: Pau Matas Nogué. Cap tècnic: Albert Glas. Producció: Helana Font Barbero. Ajudanta de producció: Gina Aspa Miralta. Fotigrafies de l'espectacle: César Font Barbero. Agraïments: Marc i Jordi Permanyer, Ester Forment, Teatre la Sala de Rubí, La Brutal, La Virgueria, Agrupación Señor Serrano, Adrià Basora, Àlex Solsona, Pep Arumí, Manel Palahí i Rosa Barbero. Coproducció: Teatre Lliure, Indi Gest i Temporada Alta. Amb el suport de l'Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC). Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció de l'espectacle: Jordi Oriol Canals. El Canal - Centre d'Arts Escèniques, de Salt. Festival Temporda Alta, 3 desembre 2023. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 gener a 11 febrer 2024.

Hi havia un piano que ja tocava sol a l'anterior espectacle del Teatre Lliure de Gràcia, «Casares-Camus: una història d'amor», que també venia de Temporada Alta com aquest de Jordi Oriol. Hi havia una escenografia plena de records dels dos mítics protagonistes. Hi havia també Albert Camus en existencialisme. Dic “també” perquè va ser el mateix Albert Camus el que va escriure un assaig filosòfic sobre l'absurd i sobre Sísif («Le mythe de Sisyphe», Éditions Gallimard, 1942), el mateix Sísif que ara invoca l'actor i dramaturg Jordi Oriol per reblar segurament el que ja debatia Camus: l'absurditat i l'esforç inútil de l'ésser humà. ¿I a causa de la inutilitat de l'esforç, hi ha alguna alternativa al suïcidi Jordi Oriol, com feia Albert Camus, penetra en la mitologia grega i en el càstig que Sísif va patir per ser massa llestot, condemnat a la ceguesa pel déu Zeus i a enfilar permanentment una muntanya empenyent pendent amunt una roca gegantina que, la molt punyetera!, quan arribava a dalt, després d'una mil·lèsima de fugaç llibertat, tornava a rodolar cingle avall per tornar a forçar Sísif a recomençar la pujada eternament. Alguna cosa hi ha d'aquest pujar i tornar a pujar muntanya amunt en el muntatge «Sísif fa no fa» que Jordi Oriol ha escrit o que ha creat pensant segurament en Carles Pedragosa, un dels col·laboradors més fídels de la companyia Indi Gest, el nom de tota una metàfora que l'autor no amaga que insinua “indigestió” i que justifica perquè diu que no pretén fer espectacles que siguin de païdor fàcil sinó que remoguin els budells... [+ crítica]

QU'EST-CE QUE Ç'EST CE MERDER?

«El collar de la reina». Dramatúrgia: Ricard Farré i Arnau Puig. Intèrprets: Marta Pérez i Arnau Puig. Assistència a la dramatúrgia: Adrià Aubert, Carla Coll i Marta Pérez. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Atrezzo: Montse Farrarons. Moviment: Robert González. Confecció vestuari: Maria Albadalejo i Ana Garete. Perruqueria: Cinta Moreno i Damaret. Pròtesis: David Chapanoff. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Disseny de so: Damià Duran. Instal·ladors Leds: Xavier Aleixandre Caralt. Producció: Anna Castillo. Producció executiva: Marina Marcos. Distribució: Montse Farrarons. Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo. Estudiant en pràctiques: Laura Villalba. Fotografies promocionals: Felipe Mena. Maquillatge i perruqueria – Fotografies promocionals: Inma Bono. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Editorial La Segona Perifèria, Escola Municipal de Música Can Ponsic, Flor González Lahuerta, Glòria Casas i Jaume Puig (Col·lecció etnològica Puig Casas), Laura Tamayo, Montse Palomar, Teatre Kaddish, Teatre Nacional de Catalunya, Xavi Maza. Coproducció d’El Maldà i el Teatre Akadèmia. Direcció de l'espectacle: Adrià Aubert Blanch i Carla Coll. Teatre Akadèmia, Barcelona, 26 gener 2024.

Doncs, “ce merder” és la nova revolució francesa que els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han reinventat després de l'adaptació que van fer d'«El bon policia» de Santiago Rusiñol i, estirant més la corda, d'aquell Molière de «Les dones sàvies» que Ricard Farré va esculpir a quatre mans amb Enric Cambray. Els esmento perquè els dos més un fan tres espectacles similars per la concepció dramatúrgica: només dos intèrprets que fan tots els papers de l'auca d'uns quants personatges, una línia que El Maldà, que coprodueix aquest espectacle amb el Teatre Akadèmia, va experimentar també amb l'espectacle «Els secundaris», amb Laura Aubert i Bernat Cot. Aquí, l'equip d'«El collar de la reina» ha eixamplat la base, que dirien aquells, i han jugat amb la parella Arnau Puig (amic d'infància de la casa) i Marta Pérez (de T de Teatre). I el resultat és com un d'aquells bombons que tenen l'origen al Piamont, un Ferrero Rocher de xocolata que es desfà a la boca i que regalima licor fins a extasiar els cinc sentits. Marta Pérez i Arnau Puig fan tots els personatges de l'auca, prop d'una dotzena, des de la reina Maria Antonieta fins als joiers Boehmer i Bassenge, el cardenal Rohan, la dama Jean de Valois Saint-Rémy comtessa de Lamotte, un parell de perdulaires de carrer, algun secretari de la cort i una actriu que imita la reina com si fos una mena de Judit Martín imitant personatges a l'«Està passant»... [+ crítica]

LA CACOFONIA DE LES XARXES

«Cacophony», de Molly Taylor. Traducció d'Oriol Puig Grau i Anna Serrano Gatell. Intèrprets: Gemma Martínez, Mariona Pagès, Sandra Pujol Torguet, Chelis Quinzá. Clara de Ramon, Albert Salazar i Clara Sans. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Il·lluminació: Marc Salicrú. Vestuari: Chloe Campbell. Música i espai sonor: Arnau Vallvé. Moviment: Ester Guntín. Assessorament de veu: Queralt Casasayas. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Perruqueria: La Trini Perruqueria. Ajudant d'escenografia: Alba Gener. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Agraïments: Júlia Barceló, Leticia Dolera, Júlia Molins, Eleazar Masdeu, Mireia Llamola, Mas Grosse, Joana Vilapuig, AADPC, Gimaguas i Cube peak. Amb la col·laboració del British Council. Producció de la Sala Beckett. Direcció: Anna Serrano Gatell. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 25 gener 2024.
 

L'origen de «Cacophony», de la dramaturga anglesa Molly Taylor, és una proposta que l'autora va escriure per a una companyia jove de Londres i que aquí, ja va tenir un primer tast com a lectura dramatitzada a Dau al Sec. La posada en escena que ha dirigit Anna Serrano Gatell, a partir d'una versió catalana feta a quatre mans amb Oriol Puig Grau, compta també amb una companyia que encara es pot dir que té els atributs de “jove”, tot i que el temps passa volant, i que té el repte que entre només set han d'interpretar almenys uns vint-i-cinc personatges. L'atractiu del muntatge és que, d'un pla escenogràfic on no hi ha res, la companyia crea un tot i, a més, aconsegueix que, quan tota la trama quadra, quedi molt clar el missatge que vol expandir en l'auditori: la toxicitat de segons quines xarxes socials mina tota una generació que en pateix l'addicció incontrolada. Seria una mica ingenu, però, pensar que aquesta nova malaltia social afecta només els més joves. La mateixa toxicitat aplicada a sectors com la política és tan letal com la que assetja el sector juvenil. Denúncies falses, mentides amplificades, rumors sense cap fonament, insults i impromperis sense cap respecte proferits a cop calent, opinions de taverna però obertes al món i dits que es posen a l'ull de qui s'atreveix a expressar algun pensament fora del permès per un sector de la societat que creu que té el monopoli de mirar per damunt de l'espatlla. Tot això és a l'ordre del dia i cada vegada més mou el restringit i malmès estat d'opinió i afebleix l'autèntica llibertat d'expressió... [+ crítica]

PINYES QUE SÓN PERLERES

«Perla», de Francesca Vadell Cubells. Intèrprets: Marta Asamar García, Cèlia Castellano Algaba, Noèlia Fajardo Franch i Francesca Vadell Cubells. Dramatúrgia visual: Cia. Les Pinyes. Dramatúrgia textual: Francesca Vadell Cubells. Mirada externa: Mariantònia Salas Brunet. Disseny de llums i cartell: Marina Collado Bennasar. Distribuïdora: Bel Abertí Urrea. Vídeo: Ekain Albite Arregi. Companyia Les Pinyes. El Maldà, Barcelona, 24 gener 2024.

La Memòria, en majúscules, la que es considera Històrica, és també la de les dones obreres sovint anònimes que han treballat a les fàbriques o al camp i que s'han clonat en mestresses de casa amb una doble jornada que ningú no els ha compensat mai. Aquest espectacle, que les autores qualifiquen de documental però que acaba burxant en el cuquet sentimental de molts espectadors, és una creació de la Companyia Les Pinyes, una companyia fundada fa només cinc anys per tres actrius joves especialitzades en teatre visual de l'Institut del Teatre. «Perla» parla d'aquestes dones, que podrien ser les seves àvies, i potser encara algunes mares també, a través del testimoni recollit per la dramaturga i també actriu Francesca Vadell Cubells (Manacor, Mallorca, 1986) centrada en la popular indústria artesana de les perles artificials de Manacor, les que porten el nom de Majorica, en honor a l'illa, perquè, ja fa més de cent vint anys, l'enginyer alemany Eduard Hugo Heusch, que treballava a París en el ram de les perles artificials i després de muntar un negoci a Barcelona, va decidir fundar la seva pròpia fàbrica a Manacor, una fàbrica que va tenir alts i baixos de tota mena al llarg de la seva història, i que va mantenir l'exclusiva del nom patentat fins al 1948, moment en què van sorgir almenys mitja dotzena més d'indústries perleres de l'illa que encara s'hi dediquen... [+ crítica]

MIL PERFUMS I MIL COLORS

«La cançó de sempre». Dramatúrgia d'Albert Mora i Companyia 23. Intèrprets: Ariadna Montoro, Mireia Obregón, Marina García, Mireia Federico i Esteve Roig. Músics: Andreu Roqueta / Roser Gelis Estalella. Assessoria de moviment: Candela Díaz Sanz. Tècnic i assessoria en il·luminació: Andrés Piza. Tècnic de so: Salva Zanetti. Fotografies: W_Fotografia i @Instantsiuncl. Gravació de vídeos: Antoni Font-Mir. Tècnica de sala TGB: Camila Benavente. Taquilla TGB: Bea Fenollar. Producció Companyia 23 amb la col·laboració del Teate Eòlia. Agraïments: Floristeria Viver Serra, Laura Pulido, Mariona Olmos (MwFotografia), Gregori Ferrer, Sara Font, Anna Espunya, Neus Soler, Jordi Prat i Coll, Ana Alborch, Teresa Ferret, Xavier Albertí i a tota la família d’Eòlia. Direcció musical i arranjaments: Gregori Ferrer. Direcció: Albert Mora. Teatre Eòlia, Barcelona, 6 setembre 2023. Reposició: Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona (TGB) Barcelona, 19 gener 2024.

Trobar en un únic repertori de teatre musical peces clàssiques que han configurat la memòria musical de més d'una generació i que ho faci una companyia emergent, la Companyia 23, formada principalment a l'Escola Eòlia, no és usual. Noves veus per a velles cançons. O dit d'una altra manera, com la companyia ho rebla: «La cançó de sempre». La Companyia 23, cinc actrius i cantants i un actor i cantant, a més de dos pianistes que alternen funcions, sota la direcció d'Albert Mora, dibuixa una trama que fa resseguir en la imaginació dels espectadors —oblideu-vos de cap escenografia ni utillatge que distregui la vista— tot un mapa de la Barcelona d'entresegles a través de la poètica de Joan Manuel Serrat, de Maria Aurèlia Capmany, de Mercè Rodoreda, de Federico García Lorca, de Josep Maria de Sagarra, de Núria Feliu, de la Bella Dorita o de Gato Pérez, Peret i la rumba catalana, tan defensada últimament pels seus mantenidors, els gitanos de Gràcia i de Sant Antoni. L'espectacle, dirigit per Albert Mora, arrenca, com a inspirador, de Santiago Rusiñol, d'aquell espectacle «Els Jocs Florals de Canprosa», de Jordi Prat i Coll, al Teatre Nacional de Catalunya, i d'una peça breu, «La cançó de sempre», del mateix Santiago Rusiñol, publicada el 1906 a L'Avenç, i que ara dóna també títol a l'espectacle. Allà, Rusiñol hi perfila un Pierrot encara somiador que intenta seduir Colombina. ¿I què millor per seduir que un bon grapat de cançons que transporten a la memòria de la infantesa, de l'adolescència, de la joventut i de la maduresa sense fronteres?... [+ crítica]

PRENDRE EL SOL A LA PLATJA SOTA ELS AVIONS DE COMBAT

«La filla de l'Est». Adaptació i dramatúrgia de Gemma Brió i Norbert Martínez, a partir de la novel·la homònima de Clara Usón. Intèrprets: Gemma Brió, Roger Julià, Josep Julien, Mar Orfila, Tàtels Pérez i Jordi Rico. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminaci: Jaume Ventura. So: Nacho López. Projeccions de vídeo: Mar Orfila. Fotografia i imatge: studioRuano (David Ruano). Disseny gràfic: Mancha. Grafit de la foto del cartell: Bojan Hadzihalilovic (TRIO Sarajevo). Tècnics de la companyia: ARTIC Audiovisual Services. Administració: Andrea Quevedo. Ajudanta de producció: Minerva Prat. Direcció de producció: Carles Roca.  Producció: Vania, Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Maja Djokic, Tamara Dejermanovic i Adria Roy. Equips tècnics i de gestió del TNC. Un projecte de la Companyia Les Llibertàries. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Norbert Martínez. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 gener 2024.

«No apagueu els mòbils i traieu-los de la butxaca o de la bossa», diu insòlitament l'actor Josep Julien des de l'escenari. Convida a entrar a l'aplicació de YouTube i buscar Ratko Mladić. L'adaptació de «La filla de l'Est», de l'escriptora Clara Usón (Barcelona, 1961), entra així de ple en l'inici de la novel·la original, on també es fa referència el vídeo de la família de Ratko Mladić, el general de l'exèrcit serbi de Bòsnia acusat de genocidi pels fets de Sarajevo i la matança d'Srebrenica, que el 1995 va mostrar a tot el món una de les pitjors imatges d'Europa des de la Segona Guerra Mundial amb l'execució de prop de vuit mil bosnians d'origen musulmà, reblades després amb un vídeo dels cascos blaus en plena orgia festiva enmig de la tragèdia. La trama d'aquesta adaptació que ha fet la companyia Les Llibertàries, signada per l'actriu Gemma Brió i el director Norbert Martínez, se centra en Ana Mladić, la filla del general genocida, i el personatge de ficció creat per l'autora Clara Usón, Danilo Papo, que es converteix finalment en el narrador de la història ja coneguda del suïcidi de la jove Ana, als 23 anys, el 1994, quan encara es manté la guerra dels Balcans i el símbol numantí de Sarajevo, entre els anys 1992 i 1995. Ana Mladić, una prometedora estudiant de medicina de Belgrad, després d'un viatge de turisme a Rússia, qui sap si frustrada per la informació contradictòria que rep de l'autèntica carnisseria del seu pare a l'exèrcit i sentint-se probablement enganyada per la creença de la presumpta raó dels serbis de Bòsnia contra la presumpta provocació dels musulmans, acaba amb la seva vida utilitzant a més el revòlver del seu pare, aquell mateix revòlver que ella ajudava a netejar quan el seu pare l'hi demanava i que era un relíquia familiar perquè el general Ratko només l'havia fet servir per celebrar quan va néixer ella... [+ crítica]

UNA “ANDORRA” BLANCA COM LA NEU

«Andorra», de Max Frisch. Traducció de Xavier Torruella. Intèrprets: Míriam Alamany, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Oriol Guillem, Quim Lisorgas, Carles Martínez, Eduard Muntada, Marta Pelegrina, Sergi Vallès. Escenografia: Llorenç Corbella. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Lionel Spicher. Música: Lluís Cartes. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Imma Capell. Veu en off: Isak Férriz. Ajudanta de vestuari: Marta Pell Fonts. Ajudant d'il·luminació: Guillem Gelabert. Alumna en pràctiques de direcció del Centre Superior d'Art Dramàtic Eòlia: Judit Cruellas Bordes. Alumna en pràctiques d'escenografia de l'Escola Universitària Eram: Quim Carpio Higuera. Alumna en pràctiques de vestuari de Disseny i Patronatge Guerrero S.L.: Florencia Núñez Remedio. Equips tècnics i gestió de la companyia: Direcció de producció: Alfons Casal. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria de gira i ajudanta de producció: Minerva Prat Díaz. Administració: Andrea Quevedo Pons. Disseny de producció: Carlos Roca Palet. Producció executiva: Vania. Coproducció Teatre Nacional de Catalunya i Escena Nacional d'Andorra. Ajudant de direcció: Marc Pinyol. Direcció: Ester Nadal. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 gener 2024.


L'autor suís la va titular «Andorra», però ell mateix adverteix d'entrada que no té res a veure amb l'Andorra de debò. “Se no è vero, è ben trobato”, que deia aquell. El cas és que, sigui o no Andorra, l'ambientació de la trama s'hi adiu i quan un dels personatges exclama: “Una Andorra blanca com la neu” es fa molt difícil no imaginar l'Andorra real. Així ho devien entendre a l'Escena Nacional Andorrana, coproductora de l'espectacle amb el Teatre Nacional de Catalunya, quan ja fa uns anys es van fer seu el text de Max Frisch (Zúric, Suïssa, 1911 - 1991) i a partir de la traducció de Xavier Torruella s'hi van endinsar en diferents lectures dramatitzades. El resultat final és la versió escènica que ha dirigit Ester Nadal —andorrana pròdiga—, amb una companyia que barreja intèrprets andorrans i catalans, amb una aposta que té la voluntat d'enfortir els lligams entre el teatre dels diferents territoris de parla catalana, com ja s'ha fet anteriorment amb el País Valencià i les Illes. En un moment que ha esclatat el debat sobre el tractament de la immmigració i que ha permès novament que es qualifiquin ara de xenòfobs i supremacistes aquells a qui els ultims anys arran del Procés se'ls qualificava de nazis, amb la consegüent dosi d'oportunisme, cinisme i hipocresia social i política, cal admetre que l'obra de Max Frisch encaixa com l'anell al dit. Però també cal advertir que es fa imprescindible un aclariment previ de la sinopsi perquè l'autor suís de Zúric utilitza un registre més aviat críptic que fa que no sempre sigui senzill entendre el seu fons... [+ crítica]

TOT UN DOLL DE FANTASIA INTERMINABLE

«La historia interminable». Llibret de Félix Amador, a partir de l'obra homònima de Michael Ende. Composició musical d'Iván Macías. Intèrprets: Joseán Moreno, Elena González, Àlex Forriols, Noemí Gallego, Odo Cabot, Natalia Zarco, Pablo Badillo, Laura G. Balle, Ferran Enfedaque, Ernesto Piqueiras, Ruth Ge, Irene Barrios, Alberto Misud, Iván Amigo, Mariana Comes, Sergi Espina, Marta Castro, Míriam López, Ernesto Santos, Arturo Vázquez, Sol Carner, Cristina Salvador, Blanca Casellas, Noa Cánovas, Joan Pascual Crosas, Ángel Martínez i Jan Gómez. Equip creatiu: Dario Regattieri (productor executiu), Iván Macías (productor artístic), Federico Barrios Fierro (coreògraf), María José Santos (directora vocal), Jesús Torres (director d'actors), Ricardo S. Cuerda (escenògraf), Felipe Ramos (disseny d'il·luminació), Alejandro Martín (disseny de so), Pablo Santos (director tècnic), Antoni Belart (disseny de vestuari), Aarón Domínguez (disseny caracterització i perruqueria), Fito Dellidarda i Alejandra Varela (disseny animatònica), Jesús Díaz (disseny il·luminació), Alfred Cobami (dissenyador efectes màgia). Direcció musical: Laurence Aliganga. Direcció escènica: Federico Barrios Fierro. Producció de Beon Entertainment. Teatre Apolo, Barcelona, 22 novembre 2023 a 7 abril 2024.

Que els neofeixistes del partit d'ultradretà Germans d'Itàlia, que han aconseguit situar per votació popular la seva líder Giorgia Meloni, antiga admiradora de Mussolini, al capdamunt del govern italià, hagin batejat la seva festa anual celebrada a mitjan desembre a Roma amb el nom d'Atreiu, un dels personatges de la novel·la «La història interminable», de l'escriptor alemany Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 1929 - Stuttgart, 1995), i que l'hagin adoptat com el seu referent cultural és una tria que no es mereix l'obra de l'escriptor de literatura fantàstica més universal del segle XX, autor també de novel·les igualment multillegides per moltes generacions de joves com «Momo» o «Jim Botó i Lluc el maquinista» o «La poció del desig», entre moltes i moltes altres. ¿Què han trobat en el personatge d'Atreiu els ultres de Giorgia Meloni? ¿Quina és la seva identificació amb un jove indi de ficció, de pell verda, que rep l'encàrrec de salvar Fantasia i l'Emperadriu? Evidentment, els Germans d'Itàlia hi veuen la salvació del que consideren la seva pàtria i l'exaltació de la seva líder que tenen com una emperadriu romana. Que el jove Atreiu es vegi barrejat amb braços alçats feixistes no li faria gens de gràcia a Michael Ende i, si fos viu, segur que hauria intentat evitar aquesta manipulació... [+ crítica]

DOS MITES AL LÍMIT DE LA PASSIÓ

«Casares - Camus: una història d'amor». Adaptació de Rosa Renom, a partir del recull epistolar entre María Casares i Albert Camus. Traducció del francès: Rosa Renom.  Intèrprets: Jordi Boixaderas i Rosa Renom. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Antoni Belart. Il·luminació: Carlos Lucena. Música original i so: Orestes Gas. Vídeoescena: Álvaro Luna i Elvira Ruiz Zurita. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez Pi. Cap tècnic: Agustí Cutey "Titín". Regidora: Maria Piniés. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Tècnic de so: Roger Àbalos. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Producció executiva: Macarena Garcia. Agraïments: Josep Maria Fonalleras i Montse Tixé. Coproducció: Teatre Lliure i Temporada Alta 2023. Ajudant de direcció: Bernat Quintana. Direcció: Mario Gas. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 gener 2024.
 

La carambola teatral era i és perfecta. Dos intèrprets catalans de primera fila com Rosa Renom i Jordi Boixaderas, últimament, aquest, poc procliu als escenaris. Un veterà director de llarga, solvent i sensible trajectòria escènica com Mario Gas. Un festival com Temporada Alta que aposta per la coproducció amb el Teatre Lliure. I dos mites del segle XX: l'actriu María Casares i l'escriptor Albert Camus. Conclusió: tot exhaurit. I més funcions hi hagués. La seva repesca és ara ja a les mans del nou director del Teatre Lliure, Julio Manrique. Té dos diamants en brut en cartera: La Calòrica i el seu «Le Congrès ne marche pas» i aquest «Casares - Camus: una història d'amor», les dues obres, dos èxits d'aquesta temporada al Lliure de Gràcia que deixa el director sortint, Juan Carlos Martel Bayod. El projecte és un embrió personal de l'actriu Rosa Renom que va llegir en francès l'edició de les 865 cartes que entre el 1944 i el 1959 mantenen una relació d'una intensa història d'amor de quinze anys, marcada per les turbulències i les convencions socials de l'època: el manteniment de la família tradicional per part de l'escriptor Albert Camus i el paper resignat de l'actriu María Casares, l'amant a l'ombra que no renuncia a l'amor de la seva vida. Més de 1.200 pàgines epistolars resumides en noranta minuts d'una tensió intensa, exclusivament al servei de la paraula dels dos mites. Unes cartes que, quan el 1960 Albert Camus mor als 46 anys arran de l'accident de cotxe tornant d'uns dies de vacances amb el seu editor de Gallimard, un amic seu, el poeta René Char aconsegueix recuperar les cartes de María Casares i les torna a l'actriu. No va ser fins als anys vuitanta que una de les filles bessones d'Albert Camus, Catherine, es troba amb María Casares i, coses de la vida, li compra el lot de cartes, les del seu pare i les de qui va ser la seva amant. Però passaran encara anys abans no vegin la llum, amb la publicació francesa el 2017 a l'Editorial Gallimard, original del qual parteix Rosa Renom, i ara, la traducció que l'Editorial Debate va publicar fa un any, tant en versió paper com en versió e-book... [+ crítica]

ELS FILLS DE NERUDA

«Winnipeg», de Laura Martel. Intèrprets: Laia Alberch, Laura María González, Martí Salvat i Edu Tudela. Espai sonor: Nacho López. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Maria del Mar Grañena. Il·luminació: Yuri Plana. Disseny audiovisual: Clara Guixé i Viedma, Núria Planes Llull i Jordi Soler Quintana. Art conceptual: Òscar Climent. Ajudantia de direcció: Diana Díaz i Eduard Garcia Oñate. Ajudantia de producció: Marina Guarch. Assistència tècnica: Jofre Toledano. Fotografia: Cristina Raso. Vídeo: Arnau Macià / Iuris. Disseny gràfic: Mancha. Direcció de producció: Ôscar García Recuenco. Una coproducció de Puça Espectacles, La Jarra Azul i Grec 2020 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona, L’Observatori Europeu de Memòries, l’Ajuntament de Vallromanes, el Centre Cívic Baró de Viver, La Ballesta i el Teatre Akadèmia. Direcció: Norbert Martínez. Teatre Akadèmia, Barcelona, 23 setembre 2020. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 9 gener 2024.

A partir de la novel·la gràfica, publicada fa deu anys, «Winnipeg. El barco de Neruda», de la dramaturga i guionista Laura Martel (Valsequilla de Gran Canària, 1995), la companyia Puça Espectacles i La Jarra Azul, en coproducció amb el Festival Grec de Barcelona del 2020, van treure de l'oblit l'odissea que el poeta Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904 - Santiago de Xile, 1973), amb el suport del ministre d'Exteriors xilè, Abraham Ortega, va protagonitzar el 1939 quan va noliejar un vaixell, el Winnipeg, que dóna títol a l'obra, per portar més de 2.000 refugiats republicans de la guerra civil espanyola, sembla que 2.200, fins a Valparaíso on molts van trobar l'asil xilè a l'exili. Pablo Neruda, que havia estat cònsol de Xile amb residència a Barcelona en temps de la República, entre el 1934 i el 1937, va aconseguir aquesta acció solidària des de França on va fer embarcar els refugiats amb el viatge del Winnipeg. Una travessia que va acabar el 3 de setembre del 1939 a Valparaíso i que, per raons polítiques, va rebre l'aleshores ministre de Sanitat, Salvador Allende, el més jove del govern xilè. La versió teatral de la novel·la gràfica, que en la primera estrena al Teatre Akadèmia va patir les conseqüències de les restriccions arran del coronavirus, s'ha recuperat ara al Teatre Poliorama en una breu temporada, amb el mateix repartiment i amb l'avantatge de poder donar el màxim rendiment a la posada en escena de l'obra. Una reposició no només justa i necessària sinó també imprescindible perquè relata una de les moltes petites però grans històries de la Memòria que havia quedat en un cert oblit... [+ crítica]