«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019.
[Crítica corresponent a l'estrena del 2018]
El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres... Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge... [+ crítica]
18 de desembre 2019
17 de desembre 2019
L'exposició «Llach. Com un arbre nu» fa un repàs dels cinquanta anys de la carrera com a cantant de Lluís Llach i convida a viure una experiència en 3D amb el mateix protagonista en un «directe virtual»
L'exposició «Lluís Llach. Com un arbre nu» fa una mirada artística i multisensorial pels paisatges personals que el músic ha desgranat en la seva obra. Dividida en vuit àmbits amb títols de cançons, la mostra commemora els 50 anys que fa que Lluís Llach va començar a cantar. L'exposició, comissariada per Lluís Danés, es pot veure a l'Arts Santa Mònica de Barcelona fins al 26 d'abril del 2020. La revista digital Clip de Teatre ha elaborat un vídeoreportatge (14'27") on es mostra el muntatge escenogràfic, en un ambient teatral i màgic, acompanyat de llum i de so. Finalment, una experiència en 3D permet el visitant a entrar en un món especial i veure Lluís Llach en una realitat virtual al piano que interpreta per a cadascú la peça que dóna nom a l'exposició, «Com un arbre nu», amb sorpres final. Els vuit àmbits de l'exposició, es poden resseguir en el vídeoreportatge: 1) Jo i sóc si tu vols ser-hi; 2) Amor particular; 3) Alè; 4) L'estaca; 5) El Cafè Antic; 6) Viatge a Ítaca; 7) Rar; 8) Com dibuix fet al vent. [Veure vídeoreportatge]
16 de desembre 2019
El trencaclosques del viatger
«Reiseführer». Creació de Ferran Dordal Lalueza i la companyia La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla. Dramatúrgia: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Imatge espai: Pol Rebaque. Il·luminació: Mingo Albir. So: Pau Matas. Música original: Clara Aguilar. Ajudanta de direcció: Carlota Grau. Ajudant d'escenografia: Oriol Corral. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudanta de producció: Anna Castillo. Realització i escenografia: EGM i Llorenç Balaguer. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i La Ruta 40. Direcció: Ferran Dordal Lalueza. Espai Lliure. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 desembre 2019.
«Reiseführer» és un espectacle que es debat entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text. I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 —actual programadora de l'Espai Lliure de Montjuïc— ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici. La metàfora escenogràfica que utilitza la companyia és un trencaclosques gegant que es va construint mentre dura l'espectacle, que té una durada aproximada entre una hora i tres quarts o dues hores, segons com evoluciona la construcció de les desenes de peces i l'ajuda que, al final, si volen, poden oferir els mateixos espectadors voluntaris per completar el quadre, que salten com espontanis del toreig a l'escenari (prèvia protecció de les sabates o a peu de mitjó)... [+ crítica]
«Reiseführer» és un espectacle que es debat entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text. I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 —actual programadora de l'Espai Lliure de Montjuïc— ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici. La metàfora escenogràfica que utilitza la companyia és un trencaclosques gegant que es va construint mentre dura l'espectacle, que té una durada aproximada entre una hora i tres quarts o dues hores, segons com evoluciona la construcció de les desenes de peces i l'ajuda que, al final, si volen, poden oferir els mateixos espectadors voluntaris per completar el quadre, que salten com espontanis del toreig a l'escenari (prèvia protecció de les sabates o a peu de mitjó)... [+ crítica]
15 de desembre 2019
Immersió contra l'oblit
«La petita Capmany». Guió i intèrprets: Elsa Lluch i Ariadna Matas. Música: Lluís Cartes. Vestuari: Rosa Crehuet. Escenografia: Thomas Pellizzari. Titella català: Arnau Colom. Altres titelles: Tanaka Teatre. Capgròs, gegants, bestiari, màscares: Manuel Oporto (Dracs Bruts). Vestuari gegants i titella català: Laura Botey. Coreografies: Norma Ros. Disseny de llums: Anna Espunya. Veus en off: Carles Gilabert i Ester Cort. Ajudant de producció: Marina Fita. Producció: Fundació La Roda i Tanaka Teatre. Direcció: Adrià Aubert. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 desembre 2019.
Al segle passat, entre els anys 1967 i 1987, els cicles de Teatre Cavall Fort, que van tenir com a seu principal el Teatre Romea malgrat que es van estendre per tot el país, van marcar tota una generació d'infants que avui són pares, segurament, dels que assisteixen a les moltísimes representacions de teatre familiar que es fan a la gran majoria de teatres catalans. «La petita Capmany», amb totes les diferències i els avantatges del pòsit teatral que ha fet fruit en els últims cinquanta anys, recorda la intenció inicial d'aquells cicles. Ho esmento perquè «La petita Capmany», creat per les seves dues autores de la companyia Tanaka Teatre coincidint amb els 100 anys, el 2008, del naixement de Maria Aurèlia Capmany i els 150 anys del naixement del seu pare, el folcklorista Aureli Capmany —fundador el 1904 de la primera revista «En Patufet»—, recull tot allò que calia recuperar fa cinquanta anys i tot allò que ara mateix encara cal preservar perquè no ho engoleixi el monstre de l'oblit, un personatge tètric i maligne que apareix a la cua de l'espectacle i que marca el contrapunt de «La petita Capmany»: de la bondat del Patufet a la maldat de l'Oblit... [+ crítica]
Al segle passat, entre els anys 1967 i 1987, els cicles de Teatre Cavall Fort, que van tenir com a seu principal el Teatre Romea malgrat que es van estendre per tot el país, van marcar tota una generació d'infants que avui són pares, segurament, dels que assisteixen a les moltísimes representacions de teatre familiar que es fan a la gran majoria de teatres catalans. «La petita Capmany», amb totes les diferències i els avantatges del pòsit teatral que ha fet fruit en els últims cinquanta anys, recorda la intenció inicial d'aquells cicles. Ho esmento perquè «La petita Capmany», creat per les seves dues autores de la companyia Tanaka Teatre coincidint amb els 100 anys, el 2008, del naixement de Maria Aurèlia Capmany i els 150 anys del naixement del seu pare, el folcklorista Aureli Capmany —fundador el 1904 de la primera revista «En Patufet»—, recull tot allò que calia recuperar fa cinquanta anys i tot allò que ara mateix encara cal preservar perquè no ho engoleixi el monstre de l'oblit, un personatge tètric i maligne que apareix a la cua de l'espectacle i que marca el contrapunt de «La petita Capmany»: de la bondat del Patufet a la maldat de l'Oblit... [+ crítica]
L'òpera... amb humor entra!
«Dos divas y un destino». Intèrprets: Alba Martínez (soprano), Angela Lorite (mezzosoprano) i Akiko Nomoto (pianista). Disseny de vestuari: Ángeles Cáceres. Fotografia: Martí Fradera. Direcció: Angela Lorite. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 14 desembre 2019.
L'òpera sempre ha estat un repte per als intèrprets quan surt dels seus espais habituals. I fer-la arribar a un públic no especialment melòman és un repte afegit. El trio de l'espectacle «Dos divas y un destino» els encara amb bon resultat, fent el sa exercici de riure's d'un mateix sense caure en el desprestigi del gènere que toquen, amb humor, amb un guió dramatúrgic sense gaires complicacions i amb el recurs de la gestualitat i els gags sense paraules, cosa que els acosta al teatre. Elles en diuen “Xou Líric Còmic i Interactiu”, una definició força intuïtiva del que durant una hora i mitja —amb deu minuts de descans inclosos— mostren als espectadors: hi fan comèdia, hi fan lírica —dues veus esplèndides— hi fan humor relacionat amb el contingut de cadascuna de les àries i entren el joc de pista —no goso dir de clown— fent que alguns espectadors intervinguin en un parell o tres de les accions. Al costat d'una interpretació de veu i de piano d'alta qualitat musical —que no decebrà els més exigents operístics— hi ha la voluntat de fer una mena d'aturada en el camí —és a dir en la trajectòria de cadascuna d'elles, que és extensa— per fer allò que els ve de gust o, dit més descaradament, el que els dóna la gana després d'anys de carreres tant aquí com en escenaris internacionals amb formacions de primera línia... [+ crítica]
L'òpera sempre ha estat un repte per als intèrprets quan surt dels seus espais habituals. I fer-la arribar a un públic no especialment melòman és un repte afegit. El trio de l'espectacle «Dos divas y un destino» els encara amb bon resultat, fent el sa exercici de riure's d'un mateix sense caure en el desprestigi del gènere que toquen, amb humor, amb un guió dramatúrgic sense gaires complicacions i amb el recurs de la gestualitat i els gags sense paraules, cosa que els acosta al teatre. Elles en diuen “Xou Líric Còmic i Interactiu”, una definició força intuïtiva del que durant una hora i mitja —amb deu minuts de descans inclosos— mostren als espectadors: hi fan comèdia, hi fan lírica —dues veus esplèndides— hi fan humor relacionat amb el contingut de cadascuna de les àries i entren el joc de pista —no goso dir de clown— fent que alguns espectadors intervinguin en un parell o tres de les accions. Al costat d'una interpretació de veu i de piano d'alta qualitat musical —que no decebrà els més exigents operístics— hi ha la voluntat de fer una mena d'aturada en el camí —és a dir en la trajectòria de cadascuna d'elles, que és extensa— per fer allò que els ve de gust o, dit més descaradament, el que els dóna la gana després d'anys de carreres tant aquí com en escenaris internacionals amb formacions de primera línia... [+ crítica]
14 de desembre 2019
«Mrs. Dalloway» a la whatsapp
«Mrs. Dalloway», de Virginia Woolf. Versió de Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli. Intèrprets: Jimmy Castro, Jordi Collet, Inma Cuevas, Nelson Dante, Gabriela Flores, Zaira Montes, Blanca Portillo i Raquel Varela. Escenografia: Anna Alcubierre. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: David Picazo. So: Jordi Collet. Vídeo: Miquel Àngel Raió. Coreografia: Ferran Carvajal. Direcció tècnica i il·luminació: Maribel Carballo. Audiovisuals: Quique Blay. Sastreria i attrezzo: Chus Martínez. Maquinària: José Miguel Jiménez i Miguel Velasco. Equips tècnics i gestió TNC. Producció executiva: Chusa Martín. Producció de la gira: Abance Producciones Teatrales, S.L. i Entrecajas. Producció: Teatro Español i KVS Brussel·les. Ajudanta de direcció: Eva Redondo. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 desembre 2019.
La representació d'aquesta versió teatral de «Mrs. Dalloway» ja fa una bona estona que està en marxa, potser més de trenta minuts llargs, i fa la impressió que no s'hagi mogut encara de la primera quarta part de la novel·la original. Només això ja reflecteix la dificultat que porta implícita qualsevol adaptació al teatre —el cinema sempre se'n surt millor— d'una novel·la com «Mrs. Dalloway» que és un monòleg interior al llarg d'unes hores, a l'estil «Ulisses» de James Joyce, malgrat que és molt més breu que la de l'autor irlandès. L'autora Virginia Woolf ja volia titular «Mrs. Dalloway» precisament així, «Les hores», perquè hi relata el pas del temps d'una jornada en què la protagonista, Clarissa Dalloway, es disposa a organitzar una festa d'amics, una de les seves sortides per fugir d'un matrimoni rutinari, equivocat i carregat de frustració.La versió tripartita —sis mans— de «Mrs. Dalloway» i la posada en escena que dirigeix Carme Portaceli tendeix a un cert estilisme tant en el retrat dels personatges com en el de l'espai escenogràfic —enorme cortinatge de tires— i l'attrezzo —taules, cadires i vaixella... i tovallons, esclar, que cal doblegar prèviament per col·locar-los com un plomall a l'interior de cada copa, ni que fer-ho, com diu la filla de Clarissa, no tingui cap sentit... [+ crítica]
La representació d'aquesta versió teatral de «Mrs. Dalloway» ja fa una bona estona que està en marxa, potser més de trenta minuts llargs, i fa la impressió que no s'hagi mogut encara de la primera quarta part de la novel·la original. Només això ja reflecteix la dificultat que porta implícita qualsevol adaptació al teatre —el cinema sempre se'n surt millor— d'una novel·la com «Mrs. Dalloway» que és un monòleg interior al llarg d'unes hores, a l'estil «Ulisses» de James Joyce, malgrat que és molt més breu que la de l'autor irlandès. L'autora Virginia Woolf ja volia titular «Mrs. Dalloway» precisament així, «Les hores», perquè hi relata el pas del temps d'una jornada en què la protagonista, Clarissa Dalloway, es disposa a organitzar una festa d'amics, una de les seves sortides per fugir d'un matrimoni rutinari, equivocat i carregat de frustració.La versió tripartita —sis mans— de «Mrs. Dalloway» i la posada en escena que dirigeix Carme Portaceli tendeix a un cert estilisme tant en el retrat dels personatges com en el de l'espai escenogràfic —enorme cortinatge de tires— i l'attrezzo —taules, cadires i vaixella... i tovallons, esclar, que cal doblegar prèviament per col·locar-los com un plomall a l'interior de cada copa, ni que fer-ho, com diu la filla de Clarissa, no tingui cap sentit... [+ crítica]
13 de desembre 2019
Circ i clown de cambra
«Desvariacions d'Otel·lo». Creació, interpretació i direcció: Alba Sarraute. Mirada externa: Anna Pascual. Creació tècnica: Benet Jofre, Ton Montfruit i Jaume Perera. Coproducció: Ajuntament d'Argentona, Ajuntament de Mataró, Mamaproductions i Eugèneproduccions. Producció: Camaleònica Produccions. El Maldà, Barcelona, 12 desembre 2019.
Hi ha espectacles de cambra, sí. Però aquest va més enllà perquè es pot dir que és un espectacle de “cambríssima”. Alba Sarraute (Argentona, Maresme, 1982) és una de les pallasses catalanes de la generació que ha hagut de reivindicar encara el paper de la dona en el món del clown. Ella, i també Pepa Plana, per esmentar una altra veterana del gènere, han situat el clown femení a la pista i a l'escenari. El cant, el teatre i el circ són els tres registres en el quals es mou Alba Sarraute, a partir de les escoles internacionals que ha freqüentat. I en aquest espectacle de circ dramatúrgic, que s'empara de Shakespeare i d'un dels seus relats clàssics, «Otel·lo», els barreja els tres i els amplia amb una concepció multidisciplinar: teatre d'ombres, titelles, màscares, vídeo, ukelele, petits objectes autòmats, joguines musicals, acrobàcies domèstiques —les característiques de la sala no permeten gaires alegries en aquest aspecte però deunidó el profit que en treu d'una escala de cordes de trapezi!— i poètica interactiva amb els espectadors... [+ crítica]
Hi ha espectacles de cambra, sí. Però aquest va més enllà perquè es pot dir que és un espectacle de “cambríssima”. Alba Sarraute (Argentona, Maresme, 1982) és una de les pallasses catalanes de la generació que ha hagut de reivindicar encara el paper de la dona en el món del clown. Ella, i també Pepa Plana, per esmentar una altra veterana del gènere, han situat el clown femení a la pista i a l'escenari. El cant, el teatre i el circ són els tres registres en el quals es mou Alba Sarraute, a partir de les escoles internacionals que ha freqüentat. I en aquest espectacle de circ dramatúrgic, que s'empara de Shakespeare i d'un dels seus relats clàssics, «Otel·lo», els barreja els tres i els amplia amb una concepció multidisciplinar: teatre d'ombres, titelles, màscares, vídeo, ukelele, petits objectes autòmats, joguines musicals, acrobàcies domèstiques —les característiques de la sala no permeten gaires alegries en aquest aspecte però deunidó el profit que en treu d'una escala de cordes de trapezi!— i poètica interactiva amb els espectadors... [+ crítica]
12 de desembre 2019
L'espectacle «This is Real Love», una creació d'Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata, estrenat a la Sala Beckett, es reposa ara al Teatre Lliure de Gràcia
«This is Real Love». Creació i intèrprets: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Col·laboració especial d'Isaki Lacuesta i Isa Campo. Música i espai sonor: Clara Aguilar. Disseny d'espai i llums: Marc Salicrú. Vestuari: CLAN (disseny i confecció de samarretes) i Noemí Galí. Ausiovisuals: Rita Molina. Fotografia: Irene Moray. Videoclips: Laura Weissmahr, Laura Subirats i Arnau Coll. Assessorament de dramatúrgia: Jordi Oriol. Assessorament de moviment: Alba Sáez. Disseny del merchandising: Sofia Gallarate i Alessia Arcuri (SAGA). Ajudant d'escenografia: Sergi Cerdán. Producció: Clara Aguilar i Clara Mata. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Cicle: «Res no és Mentida. Joves i ficció en temps digitals». Producció del Col·lectiu VVAA, amb el suport de la Sala Beckett i la companyia La Brutal. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 23 febrer 2019. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 desembre 2019.
Si mai s'han barrejat, sense que es noti, diferents disciplines en un mateix espectacle, la proposta que el col·lectiu VVAA ha fet amb «This is Real Love», les supera ben bé totes. Des de la música en directe, al videoclip, l'audiovisual, els efectes de llum i so, el teatre, la performance, el disseny, la interactivitat amb els espectadors, el merchandising, els mitjans de comunicació, els reality show, i... malgrat tot!, el discurs a través del text. Situem-nos. L'espectacle és a peu dret (90 minuts amb dret a cervesa gentilesa de la casa i opció d'alguna tarima per repenjar-se o alguna cadira plegable per a qui vulgui reposar). Guarda-roba obligatòria per a tothom perquè la temperatura puja a poc a poc de nivell. La sala s'ha recobert absolutament d'un ambient blanc immaculat, gèlid, propi d'una altra dimensió més enllà del segle XXI. A l'entrada, els espectadors cal que es cobreixen les sabates amb peücs de plàstic per no fer malbé la moqueta. Si, a més, es repartissin casquets de bany, podria semblar que es tracta d'una d'aquelles visites a un centre mèdic o una fàbrica d'embotits. Hi ha pantalles gegants a quatre bandes on s'hi projectaran textos cèlebres, preguntes a l'auditori per respondre's en veu baixa o imatges des de la prehistòria fins a l'actualitat. Una tauleta amb opció de compra de samarretes, pins i encenedors, marca SAGA, una de les implicades en el projecte escènic. I una acció interactiva amb repartiment de bitllets d'euro, si s'explica una història breu (havia vist repartir bitllets en el ritual d'espectacles indis o balcànics, però encara no en espectacles catalans... anem millorant). Els intèrprets deambulen d'un costat a l'altre de la sala (també ho poden fer els espectadors que no tenen vetat l'ús del mòbil) i sempre fan les seves intervencions damunt d'una de les tarimes. És des d'allà dalt des d'on pren forma la història... [+ crítica]
Si mai s'han barrejat, sense que es noti, diferents disciplines en un mateix espectacle, la proposta que el col·lectiu VVAA ha fet amb «This is Real Love», les supera ben bé totes. Des de la música en directe, al videoclip, l'audiovisual, els efectes de llum i so, el teatre, la performance, el disseny, la interactivitat amb els espectadors, el merchandising, els mitjans de comunicació, els reality show, i... malgrat tot!, el discurs a través del text. Situem-nos. L'espectacle és a peu dret (90 minuts amb dret a cervesa gentilesa de la casa i opció d'alguna tarima per repenjar-se o alguna cadira plegable per a qui vulgui reposar). Guarda-roba obligatòria per a tothom perquè la temperatura puja a poc a poc de nivell. La sala s'ha recobert absolutament d'un ambient blanc immaculat, gèlid, propi d'una altra dimensió més enllà del segle XXI. A l'entrada, els espectadors cal que es cobreixen les sabates amb peücs de plàstic per no fer malbé la moqueta. Si, a més, es repartissin casquets de bany, podria semblar que es tracta d'una d'aquelles visites a un centre mèdic o una fàbrica d'embotits. Hi ha pantalles gegants a quatre bandes on s'hi projectaran textos cèlebres, preguntes a l'auditori per respondre's en veu baixa o imatges des de la prehistòria fins a l'actualitat. Una tauleta amb opció de compra de samarretes, pins i encenedors, marca SAGA, una de les implicades en el projecte escènic. I una acció interactiva amb repartiment de bitllets d'euro, si s'explica una història breu (havia vist repartir bitllets en el ritual d'espectacles indis o balcànics, però encara no en espectacles catalans... anem millorant). Els intèrprets deambulen d'un costat a l'altre de la sala (també ho poden fer els espectadors que no tenen vetat l'ús del mòbil) i sempre fan les seves intervencions damunt d'una de les tarimes. És des d'allà dalt des d'on pren forma la història... [+ crítica]
Oda al contenidor groc de residus
«Posaré el meu cor en una safata». Creació de Carla Rovira. Dramatúrgia a partir d'una creació col·lectiva de Carla Rovira Pitarch. Intèrprets: Marta Aran Flores, Laura Blanch Bigas, Ramon Bonvehí Rosich, Marc Domingo Carulla, Erol Lleri Llordella i Carla Rovira Pitarch. Escenografia: Manoly Rubio Garcia. Interacció i mapping: “www.mapping.cat”. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Roger Arjona Loscos. Banda sonora i audiovisuals: Erol Lleri Llordella. So: Cesc Mojica Latorre. Ajudanta de direcció: Marta Aran Flores. Producció executiva: Aina Bujosa Díaz. Equips del Teatre Lliure. Coproducció de Carla Rovira i Teatre Lliure. Direcció: Carla Rovira. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 desembre 2019.
Faust, Mefistòfil, bany de leds, filosofia, moviment, gest, càmera, projeccions, urgències i protocols d'hospital amb bata blanca, ritual de tanatori, contenidor de residus groc i gnoms amb barba blanca a l'estil d'aquells aibou!, aibou! Tot per reflexionar sobre l'únic fet de la vida que cap ésser humà pot controlar: la mort. «Posaré el meu cor en una safata» és una creació de la dramaturga, en aquest cas també actriu, i creadora, professora i educadora social Carla Rovira (Barcelona, 1982) que en realitat consta de dues parts: l'espectacle que ara ens ocupa i el “work in progress” anomenat «Turba», de la companyia Mos Maiorum, al qual els espectadors tenen accés en els horaris establerts a banda, si volen, amb les mateixes localitats de l'espectacle. La proposta també s'inclou dins el Programa de Residències del Teatre Lliure que porta el nom de l'actriu Carlota Soldevila amb motiu i memòria de qui va ser un dels fars del primer Lliure i del centenari del seu naixement (al vestíbul del teatre un dels seus autos més significatius rep els espectadors en la línia expositiva del Macba perquè es preguntin: ¿què hi fa?, ¿què significa?, ¿vol competir amb l'esclat de «La dona del 600» que ha mobilitzat els fans del popular utilitari dels anys seixanta al Teatre Goya? Sense resposta. Fa bonic. I si algú s'atreveix a xafardejar dins, es pot emportar una sorpresa d'àudio... [+ crítica]
Faust, Mefistòfil, bany de leds, filosofia, moviment, gest, càmera, projeccions, urgències i protocols d'hospital amb bata blanca, ritual de tanatori, contenidor de residus groc i gnoms amb barba blanca a l'estil d'aquells aibou!, aibou! Tot per reflexionar sobre l'únic fet de la vida que cap ésser humà pot controlar: la mort. «Posaré el meu cor en una safata» és una creació de la dramaturga, en aquest cas també actriu, i creadora, professora i educadora social Carla Rovira (Barcelona, 1982) que en realitat consta de dues parts: l'espectacle que ara ens ocupa i el “work in progress” anomenat «Turba», de la companyia Mos Maiorum, al qual els espectadors tenen accés en els horaris establerts a banda, si volen, amb les mateixes localitats de l'espectacle. La proposta també s'inclou dins el Programa de Residències del Teatre Lliure que porta el nom de l'actriu Carlota Soldevila amb motiu i memòria de qui va ser un dels fars del primer Lliure i del centenari del seu naixement (al vestíbul del teatre un dels seus autos més significatius rep els espectadors en la línia expositiva del Macba perquè es preguntin: ¿què hi fa?, ¿què significa?, ¿vol competir amb l'esclat de «La dona del 600» que ha mobilitzat els fans del popular utilitari dels anys seixanta al Teatre Goya? Sense resposta. Fa bonic. I si algú s'atreveix a xafardejar dins, es pot emportar una sorpresa d'àudio... [+ crítica]
05 de desembre 2019
El musical «EL Petit Príncep» de La Perla 29 dirigit per Àngel Llàcer torna a la Sala Barts del Paral·lel fidel a la cita de Nadal i Reis des de fa sis temporades i havent acumulat més de 250.000 espectadors
«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedo Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019.
Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]
Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]
02 de desembre 2019
De l'Empordanet a l'Empordabrut passant per Godotlàndia
«Esperant Godot», de Samuel Beckett. Traducció de Josep Pedrals. Intèrprets: Nao Albet, Aitor Galisteo-Rocher, Blai Juanet Sangustín, Pol López i Martí Moreno / Eric Seijo. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Paula Miranda. Disseny de vestuari i caracterització: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny de moviment: Marta Gorchs. Regidoria: Francisco Sánchez. Estudiants en pràctiques d'escenografia: Marta Garcia (Elisava), Joan Griset i Josep Pijoan (Institut del Teatre). Estudiant en pràctiques d'il·luminació: Yaiza Ares. Ajudanta direcció: Mònica Molina Duran. Direcció: Ferran Utzet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 1 desembre 2019.
De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també. Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més. Josep Pedrals s'ha encarregat d'una nova traducció. És un dels avantatges de repescar clàssics: el “refresh” imprescindible del llenguatge. Es podia recórrer a versions anteriors, esclar. Per exemple, el Teatre Lliure, fa vint anys, el 1999, encara a la seu de Gràcia, va recuperar la versió de Pere Quart / Joan Oliver. Va ser un dels èxits de la direcció de Lluís Pasqual... amb Anna Lizaran fent de Vladimir! Una altra de les negatives de Beckett —i els seus hereus— que deia que cap dona podia fer el paper perquè no patia de pròstata! Pobre Beckett... aleshores encara no s'havia inventat el fenomen del Me Too! El que sí que s'havia inventat és el quitrà. I l'escenografia ennegrida de l'artista Frederic Amat feia que l'obra es representés, com aquell qui diu, en blanc i negre... [+ crítica]
De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també. Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més. Josep Pedrals s'ha encarregat d'una nova traducció. És un dels avantatges de repescar clàssics: el “refresh” imprescindible del llenguatge. Es podia recórrer a versions anteriors, esclar. Per exemple, el Teatre Lliure, fa vint anys, el 1999, encara a la seu de Gràcia, va recuperar la versió de Pere Quart / Joan Oliver. Va ser un dels èxits de la direcció de Lluís Pasqual... amb Anna Lizaran fent de Vladimir! Una altra de les negatives de Beckett —i els seus hereus— que deia que cap dona podia fer el paper perquè no patia de pròstata! Pobre Beckett... aleshores encara no s'havia inventat el fenomen del Me Too! El que sí que s'havia inventat és el quitrà. I l'escenografia ennegrida de l'artista Frederic Amat feia que l'obra es representés, com aquell qui diu, en blanc i negre... [+ crítica]
«Show must go one! / Que continuï l'espectacle!»
«Un viatge en el temps». Artistes: Jessy, Sandro Roque, Loreta Hantal, Ugo Togni, Willy Colombaioni, Saulo Roque, Francis 'Billin' Raluy, Sandro Raluy, Enrico Robinson, ballarines, músic, tècnics i la nena Raluy, entre altres. Companyia Circ Històric Raluy. Idea original de Carlos Raluy (in memoriam). Direcció: Francis Raluy. Carpa del Circ Històric Raluy, Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona, 1 desembre 2019.
Aquesta vegada, la pista del Circ Històric Raluy és com una gran plaça de poble on la caravana dels artistes arriba per fer-hi els seus números i quan acaba se'n va. L'espectacle, gestat en els últims mesos de vida de Carlos Raluy i estrenat a Barcelona en homenatge seu, just una setmana després de la seva mort, és presentat com un viatge en el temps, amb lleugeres ressonàncies de l'època de la Belle Époque i del Modernisme. Però a can Raluy tot és auster i familiar —gairebé com si fos de microteatre al menjador de casa— i la parefarnàlia es queda fora de la carpa per no destorbar l'essència de ser del gruix humà del circ Raluy, una nissaga que a hores d'ara ja s'ha dispersat en tres circs en actiu: el Raluy Legacy, que dirigeix el germà Lluís Raluy; el Raluy Històric, del qual, amb la mort de Carlos Raluy, ha agafat el relleu el germà Francis Raluy; i el Raluy Teatre Circ Rosa Raluy, filla de Carlos i emparentada amb els Garibaldi, creat de nou aquest mateix any. De fet, caldria parlar d'una trajectòria de quatre circs Raluys perquè encara hi falta el del germà Eduardo, que ja havia creat el circ Williams juntament amb l'actual director de l'Històric, Francis Raluy. La nissaga s'estén des d'avis a pares —aquí cal recordar l'espai físic del Bar London de la Barcelona antiga, que recentment havia heretat Carlos Raluy i que és on va començar el seu avi amb l'home bala— i continua fins a avui amb fills, néts i nebots. Tothom hi troba el seu paper des de la recepció, al bar dels carros de fusta o els assistents de pista. A pesar de les desavinences —com passa a les millors famílies— que han portat a la dispersió de carpes, és impossible trobar un dels circs Raluy que no tingui com a base el pes de la família... [+ crítica]
Aquesta vegada, la pista del Circ Històric Raluy és com una gran plaça de poble on la caravana dels artistes arriba per fer-hi els seus números i quan acaba se'n va. L'espectacle, gestat en els últims mesos de vida de Carlos Raluy i estrenat a Barcelona en homenatge seu, just una setmana després de la seva mort, és presentat com un viatge en el temps, amb lleugeres ressonàncies de l'època de la Belle Époque i del Modernisme. Però a can Raluy tot és auster i familiar —gairebé com si fos de microteatre al menjador de casa— i la parefarnàlia es queda fora de la carpa per no destorbar l'essència de ser del gruix humà del circ Raluy, una nissaga que a hores d'ara ja s'ha dispersat en tres circs en actiu: el Raluy Legacy, que dirigeix el germà Lluís Raluy; el Raluy Històric, del qual, amb la mort de Carlos Raluy, ha agafat el relleu el germà Francis Raluy; i el Raluy Teatre Circ Rosa Raluy, filla de Carlos i emparentada amb els Garibaldi, creat de nou aquest mateix any. De fet, caldria parlar d'una trajectòria de quatre circs Raluys perquè encara hi falta el del germà Eduardo, que ja havia creat el circ Williams juntament amb l'actual director de l'Històric, Francis Raluy. La nissaga s'estén des d'avis a pares —aquí cal recordar l'espai físic del Bar London de la Barcelona antiga, que recentment havia heretat Carlos Raluy i que és on va començar el seu avi amb l'home bala— i continua fins a avui amb fills, néts i nebots. Tothom hi troba el seu paper des de la recepció, al bar dels carros de fusta o els assistents de pista. A pesar de les desavinences —com passa a les millors famílies— que han portat a la dispersió de carpes, és impossible trobar un dels circs Raluy que no tingui com a base el pes de la família... [+ crítica]
01 de desembre 2019
«Llibertat, Amnistia... i Reposició cada dia!»
«Europa Bull». Dramatúrgia de Jordi Oriol. Música de Carles Pedragosa, Sasha Agranov i Kalr Stets. Intèrprets: Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Hierro, Olga Onrubia, Carles Pedragosa i Karl Stets. Espai i vestuari: Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. Il·luminació: Marc Salicrú. Projeccions: Marc Permanyer. Espai sonor: Jordi Salvadó. Ajudanta d'espai i vestuari: Adriana Parra. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre: Gabi Jiménez. Construcció d'escenografia: Xarli. Confecció de vestuari: Begoña Simón, Rosa Barbero i Inés i Trini. Cap tècnic: Albert Glas. Regidora en gira: Olalla Calvo. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció executiva: Helena Font. Producció: Indi Gest, Premi Quim Masó 2018 i TNC. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: Jordi Oriol. Estrena: El Canal, Salt, Festival Temporda Alta, 15 novembre 2019. Reestrena: Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 novembre 2019.
Oh, sorpresa! ¿Pot ser que el joglar Albert Boadella hagi aparcat l'autoodi catalanofòbic i la mania persecutòria que atribueix als seus coetanis i que hagi tornat al teatre català amb un nou espectacle? No! És Jordi Oriol, actor, músic i director teatral, que amb un equip que ho fa rodó del tot ha posat en solfa i alguna cosa més l'espectacle «Europa Bull», guanyador del Premi Quim Masó de l'any anterior i estrenat ara, primer al Festival Temporada Alta d'aquest any i, com un enllaç, al Teatre Nacional de Catalunya. El teatre català actual, tocat per l'autocensura, va curt d'autocrítica i de paròdia sobre el moment social i polític que s'està vivint. I Jordi Oriol (Barcelona, 1979) trenca aquest silenci i omple el buit esplendorosament i amb un farciment de gran volada amb un espectacle que no es conforma a prendre's amb bon humor la decadència i la crisi que pateix l'Europa de la Unió —la unió dels estats perquè ja fa temps que desconeix la de les regions— sinó que empeny els espectadors a barrinar durant una hora i tres quarts, esquetx a esquetx —i ho dic així perquè malgrat la unitat de la trama sembla confeccionada amb píndoles— sobre el que està veient, a través de la «lletra menuda» que l'autor va esquitxant aquí i allà amb una fina ironia que no traspassa cap línia vermella però que tampoc no s'està de trepitjar l'ull de poll quan cal... [+ crítica]
Oh, sorpresa! ¿Pot ser que el joglar Albert Boadella hagi aparcat l'autoodi catalanofòbic i la mania persecutòria que atribueix als seus coetanis i que hagi tornat al teatre català amb un nou espectacle? No! És Jordi Oriol, actor, músic i director teatral, que amb un equip que ho fa rodó del tot ha posat en solfa i alguna cosa més l'espectacle «Europa Bull», guanyador del Premi Quim Masó de l'any anterior i estrenat ara, primer al Festival Temporada Alta d'aquest any i, com un enllaç, al Teatre Nacional de Catalunya. El teatre català actual, tocat per l'autocensura, va curt d'autocrítica i de paròdia sobre el moment social i polític que s'està vivint. I Jordi Oriol (Barcelona, 1979) trenca aquest silenci i omple el buit esplendorosament i amb un farciment de gran volada amb un espectacle que no es conforma a prendre's amb bon humor la decadència i la crisi que pateix l'Europa de la Unió —la unió dels estats perquè ja fa temps que desconeix la de les regions— sinó que empeny els espectadors a barrinar durant una hora i tres quarts, esquetx a esquetx —i ho dic així perquè malgrat la unitat de la trama sembla confeccionada amb píndoles— sobre el que està veient, a través de la «lletra menuda» que l'autor va esquitxant aquí i allà amb una fina ironia que no traspassa cap línia vermella però que tampoc no s'està de trepitjar l'ull de poll quan cal... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
