«La nena dels pardals». Text de Jordi Palet a partir del conte de Sarah Pennypacker. Música original del grup La Tresca i la Verdesca. Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet (La Tresca i la Verdesca). Il·lustracions: Noemí Villamuza. Tractament digital il·lustracions: Jorge Caballero. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Disseny gràfic i il·lustracions: Sergi Cugat. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 13 gener 2018. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 octubre 2019. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte? Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas. ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte... [+ crítica]
26 d’octubre 2019
23 d’octubre 2019
Toni Gomila reposa fugaçment el seu espectacle «Acorar» sobre el ritual de la matança del porc al Teatre Biblioteca de Catalunya
«Acorar», de Toni Gomila. Intèrpret: Toni Gomila. Espai escènic i vestuari: Rafel Lladó. Il·luminació i so: Rafel Febrer. Ajudant direcció: Antònia Jaume. Direcció: Rafel Duran. Companyia Produccions de Ferro. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 2 novembre 2012. Reposició: 13 octubre 2013. Reposició: 25 febrer 2015. Reposició: 15 juny 2016. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 23 octubre 2019.
I un dia va arribar 'Acorar'. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar. El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca. 'Acorar' és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin conscieència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble... [+ crítica]
I un dia va arribar 'Acorar'. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar. El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca. 'Acorar' és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin conscieència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble... [+ crítica]
21 d’octubre 2019
L'amor que no es veu
«El temps que no tindrem». Llibret i lletres: Alícia Serrat. Música: Dani Campos. Intèrprets: Mariona Castillo i Eloi Gómez (2019) / Joan Mas. Teclats: Dani Campos / Miguel González. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Disseny d’il·luminació: Adrià Rico. Producció executiva: Eduard Autonell. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Dani Campos. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 13 octubre 2019.
Tancar una trilogia dóna l'oportunitat de fer balanç. En el cas d'aquesta proposta triple de l'autora i directora Alícia Serrat, l'amor ha estat l'eix central. I l'encert ha estat dotar d'un argument i una estructura escènica diferent cadascun dels tres espectacles musicals. I probablement, per fer-ho encara més plural, amb tres compositors diferents: Marc Sambola, Miquel Tejada i, finalment, Dani Campos. Del primer «Per si no ens tornem a veure», basat en l'amor que fa mal, va passar a «Tot el que no ens vam dir», amb aires més romàntics i adolescents, amb una colla d'estudiants de Filosofia. Ara, amb aquesta reposició d'«El temps que no tindrem» torna a la parella, però per parlar de l'amor entre una mare i el seu fill, o a l'inrevés, segons des quina òptica s'ho vulgui mirar l'espectador. L'estructura, en aquest cas, és narrativa, tan narrativa que no s'està de dividir cada escena en un pròleg i una sèrie de capítols numerats —no en va el fill aspira a ser escriptor—, com si passés les pàgines d'un llibre. I dins d'aquesta estructura narrativa hi ha també el canvi d'edats i diferents personatges secundaris que fan cadascun dels dos intèrprets... [+ crítica]
Tancar una trilogia dóna l'oportunitat de fer balanç. En el cas d'aquesta proposta triple de l'autora i directora Alícia Serrat, l'amor ha estat l'eix central. I l'encert ha estat dotar d'un argument i una estructura escènica diferent cadascun dels tres espectacles musicals. I probablement, per fer-ho encara més plural, amb tres compositors diferents: Marc Sambola, Miquel Tejada i, finalment, Dani Campos. Del primer «Per si no ens tornem a veure», basat en l'amor que fa mal, va passar a «Tot el que no ens vam dir», amb aires més romàntics i adolescents, amb una colla d'estudiants de Filosofia. Ara, amb aquesta reposició d'«El temps que no tindrem» torna a la parella, però per parlar de l'amor entre una mare i el seu fill, o a l'inrevés, segons des quina òptica s'ho vulgui mirar l'espectador. L'estructura, en aquest cas, és narrativa, tan narrativa que no s'està de dividir cada escena en un pròleg i una sèrie de capítols numerats —no en va el fill aspira a ser escriptor—, com si passés les pàgines d'un llibre. I dins d'aquesta estructura narrativa hi ha també el canvi d'edats i diferents personatges secundaris que fan cadascun dels dos intèrprets... [+ crítica]
17 d’octubre 2019
A la Trono manxen i a El Maldà enganxen!
«Una altra nit». Idea de Pau Ferran. Creació de Pau Ferran i Bàrbara Roig. Intèrprets: Bàrbara Roig i Pau Ferran. Vídeo i imatge gràfica: Anna Turellols. Vestuari: Bàrbara Roig. Text “Primer monòleg”: Berta Giraut. Direcció: Pau Ferran. Producció: Sala Trono. El Maldà, Barcelona, 13 octubre 2019.
Tot comença amb una de les moltes expropiacions forçoses d'antics camps de conreu o masos estiuencs del segle passat per construir el macrocomplex de Port Aventura i l'especulació posterior, entre nuclears terrorífiques i endimoniats fums de petroquímica, i acaba amb el retruny complet dels masclets de la Tronada que a Reus —la ciutat emoticona de l'obra de Pau Ferran i Bàrbara Roig— s'encén per cada Festa Major per fer honor al títol que té de Festa Patrimonial d'Interès Cultural. De rerefons d'«Una altra nit» hi ha la «Nit» del dramaturg Harold Pinter, una obra del 1969 que, després d'un primer esbós del febrer, el 4 d'abril d'aquell any es va estrenar al Comedy Theatre de Londres, dirigida per Alexander Doré, amb Vivien Merchant i Nigel Stock. Però atenció, perquè aquells dos intèrprets representaven una parella ja d'edat madura i aquí la parella és encara jove, a la frontera d'edat entre començar a fer balanç dels records acumulats i amb la mirada endavant just quan la mirada enrere comença a estar esbiaixada per la influència de la ficció sobre la realitat entre allò que Harold Pinter situava entre el que és fals i el que és veritat i les falses aparences entre el que sembla veritat i en canvi és fals... [+ crítica]
Tot comença amb una de les moltes expropiacions forçoses d'antics camps de conreu o masos estiuencs del segle passat per construir el macrocomplex de Port Aventura i l'especulació posterior, entre nuclears terrorífiques i endimoniats fums de petroquímica, i acaba amb el retruny complet dels masclets de la Tronada que a Reus —la ciutat emoticona de l'obra de Pau Ferran i Bàrbara Roig— s'encén per cada Festa Major per fer honor al títol que té de Festa Patrimonial d'Interès Cultural. De rerefons d'«Una altra nit» hi ha la «Nit» del dramaturg Harold Pinter, una obra del 1969 que, després d'un primer esbós del febrer, el 4 d'abril d'aquell any es va estrenar al Comedy Theatre de Londres, dirigida per Alexander Doré, amb Vivien Merchant i Nigel Stock. Però atenció, perquè aquells dos intèrprets representaven una parella ja d'edat madura i aquí la parella és encara jove, a la frontera d'edat entre començar a fer balanç dels records acumulats i amb la mirada endavant just quan la mirada enrere comença a estar esbiaixada per la influència de la ficció sobre la realitat entre allò que Harold Pinter situava entre el que és fals i el que és veritat i les falses aparences entre el que sembla veritat i en canvi és fals... [+ crítica]
16 d’octubre 2019
Quàntic, quàntic Facebook!
«#Lifespoiler», de Marc Angelet i Alejo Levis. Banda sonora original: Àlex Torío. Intèrprets: Alba Ribas, Cintia Ballbé i Sergio Matamala (2017, Sala Flyhard: Vicky Luengo, Bruna Cusí i Sergio Matamala). Escenografia: Laura Clos "Closca" i Sergi Corbera. Vestuari: Iztok Hrga. Disseny de llums: Xavi Gardés. Assessorament de màgia: Sergi Armentano. Assessorament de moviment: Michalis Aristidou. Construcció cotxe: Oriol Duran i Xavi Bonastre. Estudiant en pràctiques: Toni Rejano. Imatge cartell i teaser: Alejo Levis. Fotografia espectacle: Roser Blanch. Producció executiva: Roser Blanch, Sergio Matamala i Mario Berlinches. Distribució: Eli Riera. Cap tècnic de sala: Xavi Gardés. Cap tècnic gira: Fernando Portillo. Producció: Flyhard Produccions / Sala Flyhard. Direcció: Marc Angelet i Alejo Levis. Sala Versus Glòries, Barcelona, 12 octubre 2019.
Imaginem-mos que molt abans de començar a escriure aquesta crítica, ja sabés quin títol li posaria, què en diria, on la publicaria i també quants visitants de la revista la llegirien. Si a algú li passa això o alguna cosa similar és que ha fet un «#Lifespoiler» com els personatges del muntatge de Marc Angelet i Alejo Levis, que, gràcies a un mecanisme futurista a través del servidor Facebook, ja saben què és el que els tocarà viure en els pròxims anys. Els entesos ho qualifiquen amb el nom de física quàntica. Per als espectadors de carrer, diguem-ne només ciència-ficció. I un advertiment d'entrada: qui no s'entengui amb les claus del gènere, que no pretengui treure'n l'aigua clara. «#Lifespoiler» exigeix no només que els espectadors estiguin alerta a la successió de canvis de direcció i la repetició de situacions amb desenllaços diversos sinó que es disposi a tenir fe en les regles i coordenades del gènere. Al marge d'això, «#Lifeespoiler» ja va causar un cert impacte —amb premi posterior a l'espectacle inclòs del BBVA— quan es va estrenar el 2017 a la sala que n'és productora, la Flyhard, aleshores amb el mateix actor que ara, Sergi Matamala, però amb les actrius Vicky Luengo i Bruna Cusí. A les dues les han substituït ara les actrius Alba Ribas i Cintia Ballbé i perquè en quedi constància de les pioneres de l'obra, en un moment donat, una de les dues deixa anar que es diu «Sara Luengo»... [+ crítica]
Imaginem-mos que molt abans de començar a escriure aquesta crítica, ja sabés quin títol li posaria, què en diria, on la publicaria i també quants visitants de la revista la llegirien. Si a algú li passa això o alguna cosa similar és que ha fet un «#Lifespoiler» com els personatges del muntatge de Marc Angelet i Alejo Levis, que, gràcies a un mecanisme futurista a través del servidor Facebook, ja saben què és el que els tocarà viure en els pròxims anys. Els entesos ho qualifiquen amb el nom de física quàntica. Per als espectadors de carrer, diguem-ne només ciència-ficció. I un advertiment d'entrada: qui no s'entengui amb les claus del gènere, que no pretengui treure'n l'aigua clara. «#Lifespoiler» exigeix no només que els espectadors estiguin alerta a la successió de canvis de direcció i la repetició de situacions amb desenllaços diversos sinó que es disposi a tenir fe en les regles i coordenades del gènere. Al marge d'això, «#Lifeespoiler» ja va causar un cert impacte —amb premi posterior a l'espectacle inclòs del BBVA— quan es va estrenar el 2017 a la sala que n'és productora, la Flyhard, aleshores amb el mateix actor que ara, Sergi Matamala, però amb les actrius Vicky Luengo i Bruna Cusí. A les dues les han substituït ara les actrius Alba Ribas i Cintia Ballbé i perquè en quedi constància de les pioneres de l'obra, en un moment donat, una de les dues deixa anar que es diu «Sara Luengo»... [+ crítica]
12 d’octubre 2019
A la Rambla hi ha una Rosa que es diu Boladeras
«La Rambla de les Floristes», de Josep Maria de Sagarra. Intèrprets: Clara Altarriba, David Anguera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras, Marina Gatell, Berta Giraut, Antònia Jaume, Davo Marín, Carme Milán, Albert Mora, Carol Muakuku, Albert Pérez, Xavier Ripoll i Jacob Torres. Moviment coreogràfic: Montse Colomé. Escenografia: Laura Clos "Closca". Vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Caracterització: Eva Fernández. Ajudanta de direcció: Ester Villamor. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera Gaju. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumnes en pràctiques: Enric Palau (direcció i dramatúrgia), Felipe Cifuentes (escenografia), Míriam Alemany (escenografia i il·luminació), Eva Enríquez (vestuari). Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Confecció vestuari: Goretti Puente. Composició i direcció musical: Dani Espasa. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 octubre 2019.
Quan arriben els últims deu minuts de la posada en escena de «La Rambla de les Floristes» esclata tot. Ha transcorregut una hora i mitja per arribar-hi. I pel camí fa la impressió que s'ha perdut l'oportunitat de rellegir amb una mirada molt més contemporània el clàssic de Josep Maria de Sagarra. Potser no cal. Potser no es pot fer. Potser més val imaginar-s'ho que veure-ho. El vell dilema sobre si cal respectar o desobeir el cànon establert es torna a fer evident en aquesta recuperació, sens dubte meritòria, d'una obra del millor teatre popular català, estrenada el març de l'any 1935, just mig any després dels Fets del 6 d'Octubre quan el govern català del president Lluís Companys ja era a la presó per «insurrecció» en un judici sentenciat paradoxalment en temps del govern de la República espanyola. «La Rambla de les Floristes» és una peça radicalment en vers, un registre en el qual Josep Maria de Sagarra se sentia còmode per fer teatre i per això és una obra que no amaga gens la musicalitat espontània i enganxadissa que caracteritza tota l'obra estrictament poètica de l'autor. En aquesta nova posada en escena de Jordi Prat i Coll, després dels celebrats i exhuberants «Jocs Florals de Canprosa» de Santiago Rusiñol, el director juga ara amb una estètica més minimalista i simbolista per cedir segurament tot el protagonisme a la paraula. Se'n pot extreure, en tot cas, la capacitat de rebel·lia de la protagonista, l'Antònia, la florista que rebutja tots els homes de la Rambla perquè són uns cràpules i uns faldillers que només utilitzen la dona com a objecte de canvi —«cal tenir una “querida” si es vol ser un bon regidor!»— i que no vol renunciar a la seva essència com a dona lliure de tot i de tothom perquè ella és, diu, tan lliure com la Rambla de les Flors... [+ crítica]
Quan arriben els últims deu minuts de la posada en escena de «La Rambla de les Floristes» esclata tot. Ha transcorregut una hora i mitja per arribar-hi. I pel camí fa la impressió que s'ha perdut l'oportunitat de rellegir amb una mirada molt més contemporània el clàssic de Josep Maria de Sagarra. Potser no cal. Potser no es pot fer. Potser més val imaginar-s'ho que veure-ho. El vell dilema sobre si cal respectar o desobeir el cànon establert es torna a fer evident en aquesta recuperació, sens dubte meritòria, d'una obra del millor teatre popular català, estrenada el març de l'any 1935, just mig any després dels Fets del 6 d'Octubre quan el govern català del president Lluís Companys ja era a la presó per «insurrecció» en un judici sentenciat paradoxalment en temps del govern de la República espanyola. «La Rambla de les Floristes» és una peça radicalment en vers, un registre en el qual Josep Maria de Sagarra se sentia còmode per fer teatre i per això és una obra que no amaga gens la musicalitat espontània i enganxadissa que caracteritza tota l'obra estrictament poètica de l'autor. En aquesta nova posada en escena de Jordi Prat i Coll, després dels celebrats i exhuberants «Jocs Florals de Canprosa» de Santiago Rusiñol, el director juga ara amb una estètica més minimalista i simbolista per cedir segurament tot el protagonisme a la paraula. Se'n pot extreure, en tot cas, la capacitat de rebel·lia de la protagonista, l'Antònia, la florista que rebutja tots els homes de la Rambla perquè són uns cràpules i uns faldillers que només utilitzen la dona com a objecte de canvi —«cal tenir una “querida” si es vol ser un bon regidor!»— i que no vol renunciar a la seva essència com a dona lliure de tot i de tothom perquè ella és, diu, tan lliure com la Rambla de les Flors... [+ crítica]
10 d’octubre 2019
Viatge d'anada i tornada al CosmoCaixa
«Abans que es faci fosc», de Hattie Naylor. Intèrpret: Míriam Iscla. Vens en off: Rosa Cadafalch, Daniela Lucas, Lluís Soler i Toni Ubach. Una proposta escènica de Míriam Iscla. Traducció de l'anglès: Neus Bonilla i Carme Camacho. Espai sonor: Toni Ubach. Espai escènic: Xavi Erra. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Joana Serra. Vídeo: Vicenç Vilaplana. So: Toni Ubach. Assessora de moviment: Joana Serra. Ajudanta de direccció i regidora: Irene Ferrer. Cap tècnic: Xavier Xipell 'Xipi'. Cap de producció: Carles Manrique. Distribució: Elena Blanco-Magneticam. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Grec 2019 Festival de Barcelona, Velvet Events i CAET - Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, amb la col·laboració del Teatre Auditori de Sant Cugat. Direcció: Pep Pla. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 octubre 2019.
El relat de l'autora londinenca Hattie Naylor està integrat per dos blocs que s'interrelacionen però que mantenen un discurs paral·lel que s'ha d'acabar trobant en un espai llunyà del firmament, de la mateixa manera que un punter imaginari, en nits serenes mirant el cel, fa que la ment dibuixi, per exemple, el Carro Gros o Óssa Major, o localitzi, solitària, l'estrella polar. Les estrelles neixen i moren en un equilibri constant enmig de cent o dos-cents mil milions de punts de llum. Les veiem a anys llumy de distància. I perden la seva lluminositat quan al cap de milions d'anys han perdut la seva energia. Aquest és el lligam del relat que interpreta en solitari l'actriu Míriam Iscla —acompanyada de diversos personatges amb veu en off—, representant una astrònoma mare d'una filla petita d'uns 5 o 6 anys —encara cal que es justifiqui socialment que és mare soltera— que rep el diagnòstic d'una malaltia degenerativa que acabarà deixant-la cega en molt poc temps. El contrast entre la foscor de l'univers i la foscor que l'assetja marca tot el tempo del relat que passa de l'eufòria dels jocs il·lusionats amb la seva filla petita —d'un nivell gairebé superdotat pel que fa al coneixement dels estels tal com s'expressa en off— a la seva impotència per la progressiva disminució de la vista... [+ crítica]
El relat de l'autora londinenca Hattie Naylor està integrat per dos blocs que s'interrelacionen però que mantenen un discurs paral·lel que s'ha d'acabar trobant en un espai llunyà del firmament, de la mateixa manera que un punter imaginari, en nits serenes mirant el cel, fa que la ment dibuixi, per exemple, el Carro Gros o Óssa Major, o localitzi, solitària, l'estrella polar. Les estrelles neixen i moren en un equilibri constant enmig de cent o dos-cents mil milions de punts de llum. Les veiem a anys llumy de distància. I perden la seva lluminositat quan al cap de milions d'anys han perdut la seva energia. Aquest és el lligam del relat que interpreta en solitari l'actriu Míriam Iscla —acompanyada de diversos personatges amb veu en off—, representant una astrònoma mare d'una filla petita d'uns 5 o 6 anys —encara cal que es justifiqui socialment que és mare soltera— que rep el diagnòstic d'una malaltia degenerativa que acabarà deixant-la cega en molt poc temps. El contrast entre la foscor de l'univers i la foscor que l'assetja marca tot el tempo del relat que passa de l'eufòria dels jocs il·lusionats amb la seva filla petita —d'un nivell gairebé superdotat pel que fa al coneixement dels estels tal com s'expressa en off— a la seva impotència per la progressiva disminució de la vista... [+ crítica]
07 d’octubre 2019
Recuperar l'adolescència perduda
«Càsting Giulietta». Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Dramatúrgia de Marc Artigau. Un procés creatiu amb Rosó Amades, Genovega Garriga, Isabel Linares, Maria Dolores López, Clara Manyós, Àurea Márquez, Mariona Mayolas, Alícia Pueyo, Maria Salvador i Paquita Soler. Dramaturgista: Georgina Oliva. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Joan Rodon. Ajudanta de direcció i entrenament actoral: Clara Manyós. Continguts i assessorament: Mireia Estrada. Fotografies del procés: Juan Lemus. Equips del Teatre Lliure. Coproducció del Teatre Lliure i Grec 2019 Festival de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Amics de la Gent Gran i de la Fundació Privada Avismón Catalunya. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 octubre 2019.
La memòria és el valor més preuat de l'ésser humà. «Càsting Giulietta» és un homenatge a la memòria a través de vuit àvies que, com aquell qui no diu res, expliquen cadascuna la seva història personal i la seva relació amb l'amor —el romàntic i el real— emparades en el mite shakesperià de la parella Julieta i Romeu de Verona. L'opció de Juan Carlos Martel Bayod per analitzar i retratar diferents col·lectius socials o generacionals va tenir el seu primer “round” amb l'espectacle «Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Si aquell ja era prou punyent, aquest encara és més familiar, més entranyable, més quotidià. Qui més qui menys ha viscut, viu o viurà el procés d'envelliment dels seus avis o pares. Qui més qui menys, doncs, veu a l'escenari de «Càsting Giulietta» el mirall del seu passat, el seu present o el seu futur. La clau de convertir aquesta mirada —¿en podríem dir psicològica?— en material escènic rau en el fet de mesurar, calibrar, resituar i fer accessible dramatúrgicament l'expressivitat de les vuit àvies escollides i convertides en actrius per una vegada a la vida d'una única obra, amb el filtre dramatúrgic de l'autor Marc Artigau i l'acompanyament escènic de l'actriu Àurea Márquez i la també actriu i directora Clara Manyós... [+ crítica]
La memòria és el valor més preuat de l'ésser humà. «Càsting Giulietta» és un homenatge a la memòria a través de vuit àvies que, com aquell qui no diu res, expliquen cadascuna la seva història personal i la seva relació amb l'amor —el romàntic i el real— emparades en el mite shakesperià de la parella Julieta i Romeu de Verona. L'opció de Juan Carlos Martel Bayod per analitzar i retratar diferents col·lectius socials o generacionals va tenir el seu primer “round” amb l'espectacle «Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Si aquell ja era prou punyent, aquest encara és més familiar, més entranyable, més quotidià. Qui més qui menys ha viscut, viu o viurà el procés d'envelliment dels seus avis o pares. Qui més qui menys, doncs, veu a l'escenari de «Càsting Giulietta» el mirall del seu passat, el seu present o el seu futur. La clau de convertir aquesta mirada —¿en podríem dir psicològica?— en material escènic rau en el fet de mesurar, calibrar, resituar i fer accessible dramatúrgicament l'expressivitat de les vuit àvies escollides i convertides en actrius per una vegada a la vida d'una única obra, amb el filtre dramatúrgic de l'autor Marc Artigau i l'acompanyament escènic de l'actriu Àurea Márquez i la també actriu i directora Clara Manyós... [+ crítica]
06 d’octubre 2019
L'altra cara del blanc
«Falaise». Creació de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Intèrprets: Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Claire Lamothe, Blaï Mateu Trias, Oriol Pla, Julian Sicard, Marti Soler, Guillermo Weickert, un cavall i uns coloms. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Céline Sathal. Il·luminació: Adéle Grépinet. Col·laboració musical i so: Fred Bühl. Música enregistrada: Joel Bardolet. Cap tècnic: Cyril Monteil. Regidor: Flavien Renaudon. Accessoris: Lydie Tarragon. Gestió dels animals: Nadine Nay. Ajudant de producció: Pierre Compayré. Producció executiva i difusió: Laurent Ballay i Marie Bataillon. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Cia. Baró d'Evel amb Grec 2019 i Teatre Lliure, entre altres. Col·laboració en la dramatúrgia: Barbara Métais-Chastainer. Col·laboració en la direcció: Maria Muñoz i Pep Ramis - Mal Pelo. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Companyia Baró d'Evel. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 octubre 2019.
Si l'escenari es pogués desplegar físicament, com si fos un autèntic díptic artesà d'art gràfiques, els espectadors seguidors de la companyia Baró d'Evel veurien el blanc de «Là» en un costat i el negre de «Falaise» a l'altre. La creació de la parella franco-catalana —¿pallassos, còmics, ballarins, mims, intèrprets tràgics...?—, Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, és un díptic i «Falaise» es presenta com la segona part d'aquell «Là» que es presentava, amb falsa modèstia, com un “work in progress”. Aquí tot és fosc quan comença. I el repicar de les sabates de taló de Camille Decourtye baixant per la grada de la sala trenca el silenci, saludant alguns espectadors: «Ho tornarem a provar», els diu. «Sortirà bé». I que tothom entengui el que vulgui. Queda clar que cal vestir elegantment, ni que sigui per anar a la fi del món... o a l'inici d'un altre món. I tant ella, com els altres set intèrprets, vesteixen de disseny perquè, pel que sembla, hi ha un casament, o com a mínim, hi ha una núvia vestida de blanc i un nuvi que s'hi aparella penjats de les acrobàcies amb escala inclosa. Tot és tan poètic, tan surrealista i tan epidèrmic que és fa molt difícil classificar el registre escènic de «Falaise». Hi ha qui hi veu més dansa que teatre i hi ha qui hi veu més circ que dansa i hi ha qui hi veu un trencaclosques de teatre, dansa, circ i moviment... ah! i també música, tan clàssica com amb guitarres elèctriques, gràcies a la incorporació d'Oriol Pla... [+ crítica]
Si l'escenari es pogués desplegar físicament, com si fos un autèntic díptic artesà d'art gràfiques, els espectadors seguidors de la companyia Baró d'Evel veurien el blanc de «Là» en un costat i el negre de «Falaise» a l'altre. La creació de la parella franco-catalana —¿pallassos, còmics, ballarins, mims, intèrprets tràgics...?—, Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, és un díptic i «Falaise» es presenta com la segona part d'aquell «Là» que es presentava, amb falsa modèstia, com un “work in progress”. Aquí tot és fosc quan comença. I el repicar de les sabates de taló de Camille Decourtye baixant per la grada de la sala trenca el silenci, saludant alguns espectadors: «Ho tornarem a provar», els diu. «Sortirà bé». I que tothom entengui el que vulgui. Queda clar que cal vestir elegantment, ni que sigui per anar a la fi del món... o a l'inici d'un altre món. I tant ella, com els altres set intèrprets, vesteixen de disseny perquè, pel que sembla, hi ha un casament, o com a mínim, hi ha una núvia vestida de blanc i un nuvi que s'hi aparella penjats de les acrobàcies amb escala inclosa. Tot és tan poètic, tan surrealista i tan epidèrmic que és fa molt difícil classificar el registre escènic de «Falaise». Hi ha qui hi veu més dansa que teatre i hi ha qui hi veu més circ que dansa i hi ha qui hi veu un trencaclosques de teatre, dansa, circ i moviment... ah! i també música, tan clàssica com amb guitarres elèctriques, gràcies a la incorporació d'Oriol Pla... [+ crítica]
05 d’octubre 2019
Si em punxen, no em treuen sang!
«La tienda de los horrores (Little Shop of Horrors)». Basada en la pel·lícula homònima de Roger Corman amb guió de Charles Griffith. Llibret i lletres: Howard Ashman. Música: Alan Menken. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets: Manu Guix, Marc Pociello, Diana Roig, Ferran Rañé, José Corbacho, The Sey Sisters (Edna, Yolanda i Kathy), Víctor Gómez, Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado, Raquel Jezequel. Músics: Manu Guix / Gerard Alonso (piano), Oriol Cusó / Miguel Royo (saxo), Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta), Jordi Franco / Clodulfo Núñez (baix), Jordi Roquer 'Richi' / David Txes (guitarra), Toni Pagès / Eloi López (bateria). Coreografia: Miryam Benedited. Disseny d'escenografia: Enric Planas i Carles Piera. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny de caracterització: Helena Fenoy. Caracterització i perruqueria: Marta Ferrer. Ajudant disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Ajudant disseny de vestuari: Nídia Tusal. Ajudant disseny d'il·luminació: Manel Melguizo. Arranjaments de vents: Pere Miró. Direcció tècnica: Titín Custey. Regidora: Ariadna Castedo. Cap de so: Ferran Puértolas. Cap d'il·luminació: Juli González. Maquinista Audrey II: Quim Molina. Maquinista: Gonzalo López. Enginyer mecànic Audrey II: Pedro Alonso Márquez. Utillatge: Enric Boixadera. Microfonistes: Iker Rañé i Victoria Iglesias. Canoners: Brendam López i Laia Coca. Sastresses: Montse Ricart i Airam Padilla. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Marcheño. Confecció de lligadura de llum: Aina Vela. Estudiants en pràctiques: Daniel Quintero, Jordi Sánchez, Laia Corominas, Gemma Miracle, María Alejandra Ramírez. Col·laboracions: zazo&brull. Equip Nostromo: Dani Gaya, Iván Pérez, Lola Pozo, Isolda Barba, Natalia Peña, Meritxell Abad i José Milàn. Comunicació i promoció: Grup Balañá, Clàudia Coll, Teffy Ramírez Cerón. Producció: Carmen Álvarez. Direcció de producció: Lola Davó. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas. Director resident i ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer i Manu Guix. Producció de Nostromo Live. Teatre Coliseum, Barcelona, 4 octubre 2019.
He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats. És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó. La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt!... [+ crítica]
He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats. És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó. La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt!... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
