27 de desembre 2016

«La millor carta als Reis» l’escriu per segona temporada la companyia La Trepa al Jove Teatre Regina

«La millor carta als Reis», de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Xavier Soler i Maria Agustina Solé. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Tero Guzman i Jove Teatre, S.L. Coreografies: Esther Pérez. Il·luminació i so: Francesc Campos. Tècnics: Juan Azor i Pau Palau. Direcció musical: Olga Fañanàs. Direcció: Gerard Nicasi i Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: 28 desembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Després de la llarga trajectòria de la companyia La Trepa, semblava difícil que els seus integrants fossin capaços de practicar una nova metamorfosi i, tot i ser gairebé els mateixos, reaparèixer rejovenits i en un espectacle de factura molt actual on són capaços de fer els papers més diversos, des dels infants —creïbles i sense caure en el risc de l'infantilisme— fins als més espavilats que ja saben com s'ha de fer perquè les cartes als reis no caiguin en un sac buit —mai més ben dit—, per fer encara més salts de caracterització com a pares, com a avis o com a extres d'anuncis publicitaris de joguines. 'La millor carta als Reis' és un d'aquells espectacles que La Trepa podrà tenir en cartera, perquè no caducarà durant molt de temps, per quan arribin les dates de Nadal i Reis, i que podrà anar reposant tenint en compte que els espectadors als quals s'adreça es renoven constantment per llei natural... [+ crítica]

23 de desembre 2016

«Vernissatge», de Václav Havel. Traducció de Monika Zgustová. Intèrprets: Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart. Espai escènic i il·luminació: Roger Orra. Vestuari: Susana Del Sol. Espai sonor: Joan Pàmies. Direcció: Marilia Samper. La Trama Produccions. El Maldà, Barcelona, 22 desembre 2016.

Quan el dramaturg Václav Havel (Praga, Txecoslovàquia, 1936 - Hrádeček, Vlčice, República Txeca, 2011) va escriure aquesta peça breu, l'any 1975, encara dins de la repressió arrossegada des de la Primavera de Praga del 1968, l'autor estava prohibit al seu país fins a la caiguda del règim comunista. Precisament la parella amfitriona en la versió original de «Vernissatge» són un parell de joves comunistes benestants que no tenen res a envejar a altres semblants capitalistes. Aquesta precisió no cal que s'especifiqui en el muntatge actual perquè allò que hi passa i tal com la parella reacciona davant de l'amic convidat, té una pàtina actual evident. Per això, la companyia ha evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques del segle passat amb la intenció de constatar que el discurs de l'autor continua vigent i aplicable a moltes altres latituds. L'obra s'inscriu en el registre d'un discurs críptic a partir del qual, gairebé sense conversa, perquè dos parlen i el tercer escolta i amb prou feines respon amb titubejos, els espectadors han d'anar descobrint la personalitat de cadascú d'ells. És doncs, un exercici teatral que posa a prova la capacitat de mostrar molt sense dir bo i res... [+ crítica]

22 de desembre 2016

«La bohèmia». Dramatúrgia d'Agustí Humet. Intèrprets: Xuel Díaz, Úrsula Garrido i Víctor Vela. Músics: Joan Muntada i Víctor Vela. Escenografia i vestuari: Companyia La Bohèmia. Producció executiva: Àfrica Estríngana. Direcció: Agustí Humet. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 21 desembre 2016.

La majoria de peces que en aquest concert teatralitzat d'una hora escassa s'interpreten els seran familiars a tots els espectadors, ni que no siguin especialment francòfons, perquè són cançons que van néixer totes en un moment de canvi social i polític, en un període d'entreguerres, i que des d'aleshores no han quedat mai oblidades sinó que retornen cíclicament. A més, la tradició de la cançó catalana, a partir de la represa més moderna dels anys seixanta, que després desenbocaria en la Nova Cançó, es va emmirallar en el cantautor francès i algunes d'aquestes peces van entrar a formar part del repertori de les sessions entre mig clandestines i mig progressistes —que de tot hi va haver a la vinya del carrer Tuset!— com a targeta de presentació cap a lletres i composicions autòctones. Agustí Humet, músic, home de teatre i pedagog del gènere, ja va crear fa sis anys el que després seria aquest espectacle a partir d'un taller, precisament sota el lema «La bohèmia», al qual van assistir com a alumnes els tres intèrprets actuals. I d'aquella relació neix un espectacle musical i poètic a la vegada que beu de les fonts de la «chanson» i que té l'encert que ha versionat totes les lletres al català, sense voler fer imitacions de llengua que a vegades resulten postisses, i que les ha unides en un tot, amb intermedis de breus poemes, petits fragments o textos de l'època que acaben dibuixant una manera d'entendre el que va representar la bohèmia per a molts artistes de l'època i també com la van sobreviure alguns d'ells... [+ crítica]

21 de desembre 2016

«Mal Martínez: humor i hòsties». Lletra, música i interpretació: Marc Martínez. Dramatúrgia: Marc Martínez, Miguel Casamayor i Marta Pérez. Ajudants direcció: Ángela Cervantes i Joan Scufesis. Direcció: Miguel Casamayor i Marta Pérez. Coproducció: Singlot Festival, Marc Martínez, El Terrat, TheProject i Tartar Films. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre 2016.

L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) ha tornat als orígens per partida triple. Per haver escollit l'escenari del Teatre del Raval, sota mateix del que va ser la seva escola de la infància, en el barri on va néixer, un espai urbà de la memòria que ja va rastrejar musicalment el 1999 amb el seu disc «El bolero del Raval», i també per haver muntat aquest espectacle unipersonal, «Mal Martínez», sota la direcció de Miguel Casamayor, a més de Marta Pérez, amb qui va començar la seva trajectòria teatral amb dos espectacles trencadors per l'època que ara serien titllats de familiars o juvenils: «Tira't de la moto» (1988) i «Línia roja» (1990). Teatralment es pot dir que «Mal Martínez» és un monòleg, sí, però en realitat és molt més del que entenem per un monòleg. Marc Martínez ha entrat en el seu món propi, familiar, de barri. I n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada quan evoca segons quins passatges de la infància, la seva preadolescència, les seves il·lusions, els seus mites... [+ crítica]

19 de desembre 2016

Guanyadors dels XXII Premis Butaca 2016

Tots els guanyadors de la XXII edició dels Premis Butaca 2016 amb els espectacles «Dansa d'agost» i «Molt soroll per no res» encapçalant els més premiats [+ informació]

«Nora». Basada en «Casa de nines», d'Henrik Ibsen. Dramatúrgia: Raimon Molins. Intèrprets: Mireia Trias, Oriol Tarrason, Patrícia Mendoza i Gal·la Sabaté. Disseny espai: Clàudia Vila. Disseny llums: Maria Domènech. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Vídeo: Joan Rodon. Microfonia: Roger Rodés. Vestuari: Patrícia Mendoza. Disseny merchandasing: Gemma Solana. Disseny cartell: Ariadna Fígols. Producció executiva: Sol Blasi i Xènia Masó. Cicle Trilogia de la Imperfecció. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 18 desembre 2016.

Hi ha un moment que Torvald Helmer, el marit triomfador de «Casa de nines», diu en aquesta nova versió de la Sala Atrium: "Sembla estrany que encara hi hagi gent que enviï cartes». Aquesta apreciació, afegida esclar per l'adaptació dramatúrgica de Raimon Molins, podria semblar dita fora de lloc, en una obra que parteix d'Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906), però té tot el sentit del món perquè el dramaturg-adaptador, que ha convertit l'última part —el moll de l'os de l'obra— a una ambientació contemporània d'avui mateix s'adona que bona part del xantatge que pateix Nora podria ser escampat amb una piulada als quatre vents a través dels tuits de Twitter, dels posts de Facebook o dels SMS entre grups d'amics. Sort que Henrik Ibsen ja va preveure a finals del segle XIX que el xantatge no es podia tancar si no es tornava el document original signat. I això salva l'adaptació contemporània de caure en una nostàlgia del carter i la bústia tradicionals. Dic això per remarcar no pas una relliscada, que no ho és, sinó la dificultat i els peus de plom amb els quals cal treballar a l'hora d'adaptar un text clàssic com «Casa de nines» i fer-lo rabiosament actual. Com diu Torvald, encara hi ha gent que envia cartes, per molt estrany que sembli, de la mateixa manera que encara hi ha Nores empresonades en una gàbia d'or i Torvalds vigilant les reixes al seu voltant... [+ crítica]

«Una bruixa a Barcelona». Dramatúrgia d'Edu Pericas i Lucrecia. Intèrprets: Lucrecia, Jofre Borràs, Tamara Ndong i Judith Endje. Il·lustracions de Philip Stanton. Animacions de Daniel Escalé. Veu en off: Abel Folk. Direcció: Edu Pericas. Teatre Victòria, Barcelona, 18 desembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Lucrecia explica un conte. I la millor manera de connectar amb els petits espectadors a qui s'adreça és que els expliqui la seva pròpia experiència de l'arribada a Barcelona, en clau de fantasia, esclar. La petita Lucrecia descobreix que té trenes de tots els colors. I un comença a pensar si el trencadís acolorit de Gaudí no hi té de debò alguna cosa a veure. Lucrecia combina la seva vena musical amb algunes de les seves cançons, la seva vena de contista amb la seva història i una vena desconeguda fins ara, la de bruixa amb poders màgics que va fer que, d'adolescent, posés Barcelona i els seus monuments de panxa enlaire aprofitant-se dels seus sortilegis. Però Lucrecia es presenta tal com és i confessa que és una bruixa de bona fe i allò que de jove un dia va fer mig enrabiada perquè a casa seva havia arribat una germana nova petita, després ho endreça amb uns altres sortilegis reparadors. Tot això els espectadors ho viuen només en una hora —que és l'espai de temps estàndard per a un espectacle familiar—, amb il·lustracions característiques del dibuixant Philip Stanton i amb una animació de David Escalé, que juga una part important en la trama per mostrar tot allò que les paraules i les cançons no poden mostrar... [+ crítica]

«Rhümia». Dramatúrgia de Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Pep Pascual. Escenografia: Martí Torras Mayneris i Xavi Xipell "Xipi". Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Música: Pep Pascual i Mauro Paganini. Moviment: Fàtima Campos. Cap tènic: Xavi Xipell "Xipi". Assistent tècnic: Patty Cortés. Producció executiva: Xavier Ribalaygua. Director producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant direcció: Lluc Armengol. Direcció musical: Pep Pascual i Rhum i Cia. Direcció: Martí Torras Mayneris. Coproducció: Teatre Lliure, Velvet Events i Grec 2016 Festival de Barcelona. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 17 desembre 2016.

S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel·ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba. L'espectacle «Rhümia» n'és un tros, de picaresc. Però tot està tan integrat dins la dramatúrgia que acaba sent una sàtira de la mateixa picaresca. La companyia es va formar arran de la malaguanyada pèrdua del clown Joan Montanyès 'Monti'. El primer espectacle, «Rhum», va ser un homenatge a la seva memòria. L'actual encara és, diuen, «un record molt especial». Però hi ha l'empremta que Monti va deixar. Expressions i números clàssics que els cinc pallassos de «Rhümia» fan i desfan a la seva manera, amb un guió nou, que no abandona la poètica d'entrada i de sortida, per entrar en una successió durant una hora i mitja central d'esquetxos esbojarrats. Els Zirkòlika els han reconegut la feina amb els seus premis... [+ crítica]

«Geronimo Stilton. Gran Retorn a Fantasia». Basat en la sèrie d'Elisabetta Dami. Guió i llibret d'Enric Llort. Compositor: Xavi Lloses. Intèrprets: Geronimo Stilton, Beth Rodergas, Edgar Martínez, Laura Borràs, Marc Gómez, Toni Guillemat, Joan Mas, Marina Schiaffino i Marina Xeix. Coreografia: Montse Colomé. Ajudant coreografia: Viviane Calvitti. Espai escènic: Lluís Danés. Ajudant escenografia: Carles Berga. Il·luminació: Joan Teixidó. Espai sonor: Damien Bazin. Programació i geometria de vídeo: Xevi Gibert. Creació videomapping: Tigrelab. Vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Elements escènics i attrezzo: Carles Piera i Laura Galofre. Maquillatge: Toni Santos. Construcció escenografia: Pascualín, Taller d'escenografia Jordi Castells. Confecció vestuari: Época, Laura Galofre. Construcció màscares: Amadeu Ferré i Carles Piera. Perruques: Marquès, Amadeu Ferré i French. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Ajudant producció: Cristina Moral. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora; Anna Pey. Tècnic llums: Dani Guerrero. Tècnic so i micros sense fils: Dani Seoane i David Carricondo. Tècnic vídeo: Jordi Grau. Tècnic vídeo: Oriol Albesa. Maquinista: Anna Elias. Sastreria: Rosacio Macias. Tècnic caracterització: Yaismery León. Cap tècnic del teatre: Robert Garriga. Ajudant direcció: Enric Llort. Direcció vocal: Josep Ferrer. Direcció musical: Xavi Lloses. Direcció: Lluís Danés. Producció: Focus, Grup62, Universal i Jet Entertainment. Teatre Condal, Barcelona, 17 desembre 2016.

Després de l'èxit de la primera versió teatral catalana sobre la sèrie de literatura italiana d'Elisabetta Dami, que ha agafat el relleu de Harry Potter pel que fa a bestseller mundial, era inevitable que arribés un segon lliurament escènic. Per ara i tant, les aventures de Geronimo Stilton són tan previsibles com inesgotables. Parteixen d'un univers literari que beu de les fonts del gènere fantàstic més tradicional, però amb l'afegit que el protagonista és un personatge de faula, humanitzat, que no lliga gens, esclar, amb les campanyes de desratització que es porten a terme. Pobre Geronimo, si mai cau a les mans d'un desratitzador municipal! Però la fantasia ho capgira tot, fins al punt que Geronimo és un periodista de raça, mig investigador, d'aquells que ja no existeixen, i té el do de ser fet de bona pasta i manté la ingenuïtat, la innocència i l'honestedat que connecta tant amb els seus petits fans. I, si no, ¿com s'entén que, en aquest espectacle sobre les seves últimes aventures, «Geronimo Stilton. Gran Retorn a Fantasia», quan els petits espectadors descobreixen quina una en vol fer la Reina de les Fades Negres, no paren d'advertir el seu ídol cridant, per exemple, «mentideraaa, mentideraaa!» a la Fada maligna i intentant ajudar Stilton dels perills que corre? Aquesta segona proposta sobre Geronimo Stilton es diferencia de la primera, entre altres coses perquè el director Lluís Danés ha agafat el relleu d'Àngel Llàcer, però també perquè la posada en escena, estèticament, és menys tècnica, menys digital, i recupera la mirada sensorial amb què Danés imprimeix els seus espectacles, alguns dels quals s'han vist al Teatre Nacional de Catalunya... [+ crítica]

18 de desembre 2016

«Moustache. The London Music Hall Theatre». Guió i lletres: Coco Comín. Intèrprets: Sergio Franco, Albert Martínez, Ernest Fuster, Joaquín Catalán, Sharon Lavi, Júlia Ortínez, Maria Bossy, Blai Juanet, José. A. Moreno, Col·laboració especial de Muntsa Rius. Cos de ball: Alba Carretero, Aina Casanovas, Evangelina Esteves, Eugenia Mur, Èlia Solé, Laura Cugat, Alejandro Carrera, Àlex Llorca, Màrius Praniauskas i Gustav Borehed. La banda: Xavier Mestres (direcció, piano i programació seqüènciadors), Narcís Vidal (guitarra i teclats), Roger Conesa (saxos, saxo electrònic, clarinet i guitarra), Jordi Sánchez (baix elèctric i contrabaix), Josep "Pinyu" Martí (bateria), Luis Chacón (percussions). Músics etapa producció: Leo Torres (trompetes) i Vicent Pérez (trombons). Ballarins i intèrprets becaris: Leny Dghim, Héctor López, Gerard Llagostera, Marta Manotas, Ariadna Martín, Carlos Román i José Luís Romera. Coreografies claqué: Sharon Lavi i Júlia Ortínez. Coreografies addicionals: Coco Comín. Assistent direcció musical: Narcís Vidal. Disseny escenografia: Paco Azorín i Carlos Pujol. Disseny 3D imatges projectades: Jordi Lladó. Disseny so: Toni "Nyanyo" Castaño. Disseny llums: Lluís Martí. Disseny vestuari: Coco Comín. Assistent disseny vestuari: Sandra Berrocoso. Disseny estilisme, perruques i postisseria: Toni Santos. Disseny imatge i dissey gràfic: Cristina Belmonte. Disseny vestíbul Apolo: Toni Seguí. Director tècnic: Arnau Recio. Regidora: Helena Gimeno. Cap de so i operador de taula, ajudant so i microfonista: Cesc Mojica. Cap de llums i operador de taula: Sergio García. Ajudant llums i primer canoner: Javier Rodríguez. Maquinistes: Fèlix "Piraña" Mendoza i Alejandro Sartoris. Utillatge i ajudant maquinista: Marc Lloret. Segon canoner i dimmers: Equip tècnic Teatre Apolo i Cent qu4tre Produccions. Perruqueria i maquillatge: Eva Casanovas. Sastreria i supervisores vestuari: Helena Muñoz i Antonia Pérez. Cap de vestuari etapa producció: Sandra Berrocoso. Ajudant vestuari etapa produccció: Maria Àngels Carreras. Assistents vestuari etapa producció: Bibiana Gusmán, Vicky Martínez i Joaquín Catalán. Enregistraments estudi: Climent Montserrat i Pau Andreu. Copista: Josep "Pinyu" Martí. Fotografia: Luís Tato. Disseny web espectacle: Cristina Belmonte i Lorena Sánchez. Premsa, comunicació i màrqueting: Víctor Porres i Ana Patiño. Community manager: Marina Tórtola. Direcció musical, arranjaments i veus: Xavier Mestres. Direcció: Coco Comín. Producció: Coco Comín Musicals, S.L. i Colibas, S.A. Teatre Apolo, Barcelona, 16 desembre 2016.

«Moustache» recorre tres dècades daurades del music-hall: els anys 1910, 1920 i 1930. La directora i coreògrafa catalana Coco Comín, que té en la seva llarga trajectòria haver treballat en els equips de musicals com «Germans de sang», «Chicago», «Fama» o «Grease», fins a una trentena de produccions, ha creat aquesta vegada de pròpia mà el guió i les lletres d'una història que ha ambientat a Londres i que ben bé podria ser la targeta de presentació d'un d'aquests clubs anglesos que s'inspiren en el «handlebar moustache», aquests bigotis amb les puntes rinxolades enlaire que fan tant de joc amb els bombins. Una història, a més, de teatre dins el teatre, amb altres petites històries de bastidors dins de la trama, que, disfressada del glamur del music hall amaga una altra història tràgica que manté un encertat equilibri entre el divertiment i la reflexió sobre el pas del temps, la precarietat de l'ofici teatral, la cara oculta del pallasso i la frustració del còmic que porta Shakespeare al cor. Cal advertir d'entrada als espectadors reticents al musical que «Moustache» és un espectacle que no estalvia recursos, que està a l'alçada de les grans produccions, amb un equip abocat al cent per cent en el seu paper col·lectiu, i que té una posada en escena tan espectacular com brillant, a més de la banda en directe, que dirigeix Xavier Mestres —músic, actor, compositor i col·laborador de fa més de vint anys de l'Escola Coco Comín i vinculat a espectacles recents del Teatre Lliure com per exemple «In memoriam, la quinta del biberó» o «Les noces de Figaro»— amb una orquestra de cinc músics més, tots veterans, i que fan que la trentena llarga de peces de «Moustache» —espectacle estrenat en castellà— mantingui una potència que no defalleix i sigui un excel·lent regal per a l'oïda de l'espectador... [+ crítica]

16 de desembre 2016

«Vagas y maleantas». Dramatúrgia de Raquel Loscos. Intèrprets: Mercè Boher, Cinta Moreno, Patricia Medina i Rocío Manzano. Pianistes: Cristina Martínez / Andrea Porcar. Coreografia: Toni Luque. Vestuari: Cinta Moreno. Il·luminació: Núria Gámiz i Belén Fernández. Escenografia: Bàrbara Massana. Himnes: Ferran Martínez Palau. Direcció: Raquel Loscos. Producció: La Rue del So. Teatre Tantarantana, Barcelona, 16 desembre 2016.

Les aparences enganyen. S'equivoca l'espectador que es pensi que «Vagas y maleantas» és un espectacle musical d'època amb un repertori de cuplets i cançons de cabaret. En realitat, sota aquest títol extret de l'articulat de la Llei dels anys trenta del segle passat que parla de declarar precisament «vagas y maleantes» tots aquells persones que alteressin la pau social o posessin en perill la tranquil·litat pública, s'hi fa una mirada irònica, divertida i a vegades àcida, sobre el paper de la dona al llarg de l'últim segle. I la dramatúrgia de Raquel Loscos juga també amb la ciència-ficció o, en un terme menys compromès, amb el túnel del temps, anant a trobar a l'altre món quatre coristes tocades totes per una mort tràgica en acte de servei a l'escenari: un focus maleït que, com aquell dipòsit de vàter que últimament ha patentat la sèrie «Merlí», s'estavella en quatre èpoques diferents sobre el cap de cadascuna d'elles, mentre treballaven al Club Café Maravillas... [+ crítica]

14 de desembre 2016

La Ruta 40 reposa «El llarg dinar de Nadal», de Throton Wilder per quarta vegada a El Maldà

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets reposició 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

La comèdia «El test», de Jordi Vallejo, es reposa a la Sala Muntaner amb la incorporació de Sergio Caballero i Clàudia Costas

«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Intèrprets reposició: Sergio Caballero, Dolo Beltran, Clàudia Costas i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016. Reposició: 14 desembre 2016.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó. Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins. Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla"... [+ crítica]
  

11 de desembre 2016

L'adaptació de l'àlbum «El petit Dalí» d'Anna Obiols i Subi es reposa per cinquena vegada dins el programa Viu el Teatre del Poliorama

«El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera, (2016: Rubèn Ferrer i Xavier Flores). Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Reposició: 3 març 2013. Reposició: 1 març 2014. Reposició: 1 febrer 2015. Reposició: 6 març 2016. Reposició: 11 desembre 2016.

L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama. La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme... [+ crítica]

08 de desembre 2016

La versió jove de «Romeu i Julieta» de Marc Chornet i Anna Maria Ricart es reposa a La Seca Espai Brossa amb la substitució de l'actor Carlos Cuevas per Martí Salvat en el paper de Romeu

«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Marc Chornet i Anna Maria Ricart. Intèrprets estrena: Carlos Cuevas, Clàudia Benito, Roser Tapias, Alba José, Rosa Serra, Neus Pàmies, Jordi Llordella, Martí Salvat i Toni Guillemat. Intèrprets reposició: Martí Salvat, Clàudia Benito / Roser Tapias, Jordi Llordella, Xavier Torra, Ricard Farré, Ariadna Fígols, Rosa Serra, Alba José i Cristina López / Roser Tapias. Escenografia: Laura Clos (Closca). Il·luminació: Justo Gallego. Vestuari: Laura Clos (Closca) i Teresa del Junco. Caracterització: Txus González. Moviment: Víctor Rodrigo. Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra. Companyia Projecte Ingenu, resident de la Nau Ivanow. Ajudanta direcció: Cristina López. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 maig 2016. Reposició: 7 desembre 2016.

¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...? Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes... [+ crítica]

El Jove Teatre Regina reposa per tercera vegada els seus «Pastorets Superestel» de Ricard Reguant amb registre contemporani.

«Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: (2010) Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. (2014) Mariona Campos, Jaume Garcia, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé, Alícia Olivé i Alfredo Izquierdo. (2016) Mariona Campos, Olga Fañanás,  Gerard Flores, Alba Galimany, Maties Gimeno, Alfredo Izquierdo, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé, Oriol Úbeda. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Coreografies: Esther Pérez. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Reposició: 13 desembre 2014. Reposició: 8 desembre 2016. A partir de 4 anys.

Es diuen Pastorets, però la versió que ha reposat la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere. Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels. Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca. Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix. Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns... [+ crítica]

07 de desembre 2016

«Les noces de Fígaro», de Caron de Beaumarchais. Traducció del francès de Francesc Nel·lo. Col·laboració en la dramatúrgia de Pau Miró. Intèrprets: Manel Barceló, Marcel Borràs, Oreig Canela, Joan Carreras, Oriol Genís, Mónica López, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Albert Pérez, Aina Sánchez, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Pau Vinyals. Escenografia 2016: Rafael Lladó (a partir de la del 1989 de Fabià Puigserver). Ajudanta d'escenografia: Carlota Ricart. Construcció d'escenografia: Tallers d'escenografia Castells. Vestuari 1989 / 2016: César Olivar. Ajudant de vestuari: Ezequiel Carril. Confecció de vestuari: Época Barcelona, Menkes, House of the Beast, Casimiro, La Casa de los Falleros i Sombrerería Mil. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació 1989 / 2016: Xavier Clot. So: Jordi Bonet. Músiques 1989 / 2016: Josep M. Arrizabalaga. Enregistrament 1989 / 2016: Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Professor de cant: Xavier Mestres. Professora de castanyoles: Mercè Rius. Adjunt a la direcció i moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta de direcció: Lola Davó. Direcció 1989: Fabià Puigserver. Direcció de la reposició 2016: Lluís Homar. Coproducció: Teatre Lliure i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 desembre 2016.

Malgrat que Lluís Homar ha intentat desvincular aquesta nova posada en escena de «Les noces de Fígaro», dirigida ara per ell, de l'emblemàtica estrena del febrer del 1989, a l'antic Teatre Lliure de Gràcia on va fer de Fígaro sota la batuta de Fabià Puigserver —dic "desvincular" en el bon sentit de la paraula per entendre que la volia "revisitar" de cap i de nou—, diria que no ha aconseguit que qui més qui menys s'hi deixi de referir i, en l'imaginari de la majoria d'espectadors més veterans, l'èxit i la lluminositat d'aquell muntatge ha tornat com un llampec a la memòria. Però això no li treu, a la versió actual, tot el mèrit de ser reposada amb una mirada nova —hi ha col·laborat en la dramatúrgia Pau Miró— i, sobretot, amb una interpretació nova, gràcies a una generació, en els seus papers més populars, d'intèrprets de la nova fornada —o ja no tan nova, que els anys no passen en va!— però sí que molt preparada artísticament per afrontar els reptes i les trampes que amaga l'obra de Caron de Beaumarchais i amb un background actoral que, per raons òbvies, fa vint-i-cinc anys no existia entre els pioners del gènere.... [+ crítica]

02 de desembre 2016

«El Petit Príncep» de Marc Artigau, Àngel Llàcer i Manu Guix es reposa novament a la Sala BARTS amb la substitució d'Elena Gadel per baixa de maternitat que passa el relleu a Diana Roig en el paper de «Rosa»

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch. Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015. Reposició: 2 desembre 2016.

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]

01 de desembre 2016

«Astronautes, Houston, tenim un cadàver!», de Rafel Barceló i Jordi López Casanovas. Intèrprets: Queco Novell, David Olivares, Mireia Portas i Xavier Serrano. Veu en off: Ivan Labanda. Disseny escenografia: Jordi Queralt. Construcció escenografia: Jorba-Miró Taller d'escenografia. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Disseny de so: Ramon Ciércoles. Disseny de vestuari: Catou Verdier. Confecció de vestuari: Dressart. Caracterització: Helena Fenoy. Operadora de llum, so i vídeo: Natàlia Ramos. Regidoria: Marta Soro. Estudiant en pràctiques: Marc Aparicio. Direcció tècnica: Titin Custey. Ajudant direcció: Xavi Carreras i Maria de Frutos. Direcció: Xavier Ricart. Producció executiva: David Fetanil i Jordi Sellas. Cia. Minoria Absoluta. Sala Pepe Rubianes, Club Capitol, Barcelona, 30 novembre 2016.

Totes les missions espacials que s'han fet i es fan són d'alt secret d'estat. I aquesta no es queda enrere. El secret de l'espectacle «Astronautes, Houston, tenim un cadàver!», la nova producció teatral de Minoria Absoluta, és tan important que aquest humil comentarista no podrà revelar res del que hi ocorre, sota el risc, si ho fa, de ser enviat també a la Lluna amb Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins (i algú més!), els tres astronautes que van anar-hi per primera vegada el 1969 amb la nau Apollo 11. La missió era la cinquena que es feia amb tripulació del programa Apollo. La nau es va enlairar de Cap Canaveral (Florida, EUA) el 16 de juliol i va arribar a la Lluna el 20 de juliol. En va tornar el 24 de juliol. Dels tres tripulants, Armstrong i Aldrin van sortir a la superfície del que es va anomenar el Mar de la Tranquil·litat i Collins es va quedar a la nau per comandar les maniobres d'allunatge. D'aquella operació espacial, lligada a la imatge de la petjada sobre la Lluna, en va quedar una frase de Neil Armstrong per a la posteritat: «Un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat.» Aviat fara mig segle d'aquella odissea que, en blanc i negre, una nit d'estiu, van seguir a les pantalles de televisió dels bars sota la xafogor de juliol milers d'espectadors de tot el món... [+ crítica]

30 de novembre 2016

«La fortuna de Sílvia», de Josep Maria de Sagarra. Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Anna Alarcón, Muntsa Alcañiz, Albert Baró, Laura Conejero, Berta Giraut i Pep Munné. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació David Bofarull. So: Lucas Ariel Vallejos. Projeccions: Alfonso Ferri. Ajudanta projeccions: Laia Tubío. Pintura barrets: Pi Piquer. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Jordi Prat i Coll. Producció: TNC i Teatres en Xarxa. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 novembre 2016.

D'això fa setanta anys. Era el 1947. Sagarra torna del seu exili voluntari. Temps de censura. Temps de postguerra. Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961) beu literàriament dels corrents europeus i pretén abandonar el teatre que l'havia fet popular. Però «La fortuna de Sílvia» no fa precisament «fortuna» entre el públic d'aleshores i es programa i representa només dues setmanes al Teatre Romea. Ell mateix parla d'indiferència del públic i d'una certa decepció personal. Se'n va a París novament per respirar aires menys resclosits. Convé tenir en compte la situació ambiental que viu l'autor per entendre el nou teatre compromès que Josep Maria de Sagarra vol fer («Galatea», «Ocells i llops», «La fortuna de Sílvia») i que una societat catalana sota la bota del franquisme i les estretors de la postguerra no entén o no vol entendre. Sagarra hauria pogut optar per situar la família de «La fortuna de Sílvia» en una Catalunya esqueixada i grisa. Però se sent, o vol ser, autor europeu i s'inscriu en el corrent d'aquell moment i sap que ha d'ambientar la seva obra en un espai sense nom de l'Europa que amb prou feines s'està refent de l'Holocaust i de la victòria dels aliats sobre el genocidi de Hitler. Massa agosarat. Massa modern. Massa arriscat... [+ crítica]

27 de novembre 2016

«Delikatessen». Espectacle de Joan Ollé. Intèrprets: Ferran Aixalà, Dafnis Balduz / Eduard Muntada, Clara Olmo, Sandra Pujol i Marta Rossell. Moviment i coreografia: Marta Casals. Vestuari: Joan Ros. Assessorament hostaleria: Montse Sainz de la Maza. Caracterització: Sara Baró. Escenografia: Joan Ollé i Joan Pena. Attrezzo: Maria Cucurull i Joan Pena. Il·luminació: Micki Arbizu i Àlex Roselló. Alumne en pràctiques: Frank Farré. Ajudant direcció: Isaac Baró. Direcció: Joan Ollé. Companyia La Remoreu Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 27 novembre 2016.

L'origen de «Delikatessen» ve de tres anys enrere quan Joan Ollé va dirigir una lectura dramatitzada sobre gastronomia dins del Festival Temporada Alta. D'aquella experiència i empès per la companyia La Remoreu, amb seu a Lleida, Joan Ollé ha creat un dels seus espectacles de cambra, singulars, poètics, delicats, endolcits i, si els fes en sèrie, fins i tot serien enganxadissos. Un dels últims va ser «Paraules d'amor», a La Seca Espai Brossa. «Delikatessen» és l'altra cara d'aquell esbojarrat i divertit espectacle. Si allà es jugava amb la llengua diglòssicament i pel broc gros, aquí es juga amb la llengua gastronòmicament i amb un refinament lingüístic culte, bevent de les fonts d'uns quants mestres de la ploma —dic de la ploma perquè la majoria dels escollits no van tenir temps de saber què eren els ordinadors—, ben amanit amb acompanyament al piano (Ferran Aixalà) i amb intervencions de cant coral de les tres actrius, a més d'un moviment coreogràfic molt treballat, en un fil de continuïtat, sense cap pausa durant setanta-cinc minuts, al voltant d'una escenografia de quatre taules dominada pel blanc, sense sofisticacions, d'una elegància suprema... [+ crítica]

«El bosc com balla». Idea original: Sergio Escalona. Dramatúrgia: Laura Batllori i CAL Teatre. Interpretació i manipulació: Jordi Font i Carlos Gallardo. Música en directe: Aloma Ruiz (violí). Assistència manipulació: Clara Algaba. Vestuari: Paulette (La Sombrera Loca). Escenografia: CAL Teatre. Construcció titelles: Sergio Escalona i Carlos Gallardo. Disseny il·luminació: Laura Gutiérrez. Tècnic: Mario Andrés Gómez. Direcció: Laura Batllori. Companyia CAL Teatre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 27 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

La mare del Lukas és muda. Els petits espectadors d'aquesta història assistiran a l'escena del naixement del Lukas, feta amb tota la delicadesa que el tema requereix. Tothom té una cançó a la seva vida. Però la mare del Lukas no en pot tenir cap perquè no la podria cantar. Per això no vol sentir tampoc que el Lukas, quan ve del bosc, canti. Però el Lukas no pararà fins a trobar la seva pròpia cançó. Entremig, un carreter ambulant que ven cassoles i roba de casa i que arriba on viuen en Lukas i la seva mare amb el seu carro i el seu cavall —una bèstia que per cert és més llesta que la fam i, si bé no parla, entén tot el que se li diu. El carreter descobrirà que en Lukas té un secret i un poder ocult que fa que el bosc reneixi per a ell i, afamat de fer diners, el carreter xantatja en Lukas per obtenir la fusta del bosc fent-lo triar entre la llibertat de la seva mare, que ha empresonat sota el tendal del carro, o cedir-li la clau màgica del seu poder boscà... [+ crítica]

«There was a fiesta! at Carnegie Hall». Idea original de Cinta Moreno i Salvador S. Sánchez. Dramatúrgia: Salvador S. Sánchez. Intèrprets: Aitor Galisteo-Rocher, Cinta Moreno, Santi Colomer (bateria), Joel Moreno Codinachs (guitarra) i Oriol Roca (contrabaix). Arranjaments i direcció musical: Joel Moreno Codinachs. Escenografia: Albert Merino. Vestuari: Núria Fàbregas i Rosa Lugo. Disseny il·luminació: Roger Arjona. Disseny so: Ernest Rosselló. Perruqueria masculina: Barberia Vicenç Moretó. Estructura de la palmera: Albert Carreño. Assistència direcció: Giandomenico Corvelli. Assistència producció: Sierra Espinar. Direcció: Salvador S. Sánchez, Companyia La Copla de Wisconsin. Teatre Tantarantana, Barcelona, 26 novembre 2016.

Quan en un moment donat de l'espectacle es llegeix el breu decret franquista dels anys quaranta en el qual es prohibia la interpretació del jazz, els somriures d'incredulitat s'instal·len en els espectadors més joves... i en els no tan joves també, esclar. Hi ha coses que vuitanta anys després costen encara de creure. Una situació com aquesta és la que van patir, entre altres, dos artistes de l'època que van formar parella a Barcelona després de coneixe's en una sala de concerts. Ella, una «cantaora», Francisca (o Paquita) Pichardo Limón, i ell, Josep Martí Benet, cantant melòdic. Una andalusa nascuda a Aracena (Sierra de Huelva) el 1924 i un català nascut a La Pobla de Lillet (Berguedà) el 1918. Una barreja explosiva. Els dos es coneixeran després amb els noms artístics de Patty Lemon i Martin Bennet –vegi's els macarrònics anglicismes extrets dels noms de fonts reals!— a causa d'haver de fugir de la repressió i persecució del règim de la Dictadura, embarcant-se en un vaixell Atlàntic enllà i desembarcant al port de Nova York el 1950 on, després de diverses peripècies, visats i picaresques, i gràcies a la mà esquerra de Xavier Cugat —present virtual, per cert, a la platea del Tantarantana— van poder complir el seu somni d'actuar, ni que fos per una única vegada, al Carnegie Hall de Manhattan... [+ crítica]

26 de novembre 2016

«Un obús al cor», de Wajdi Mouawad. Traducció de Ramon Vila. Intèrpret: Ernest Villegas. Il·luminació: Quim Blancafort. Vestuari: Berta Riera. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Col·laboració audiovisual: Francesc Isern. Tècnic de funció: Juan Boné. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet. Producció de La Perla 29 i Festival Temporada Alta, Biblioteca de Catallunya, Barcelona, 25 novembre 2016.

Als qui han fet un seguiment de Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Beirut, Líban, 1968) a través de les versions teatrals de la tetralogia «La sang de les promeses», la veu de l'autor els portarà un ressò del que els espectadors han vist i sentit en les últimes temporades en aquelles altres obres («Litoral», «Cels», «Incendis»), totes de La Perla 29, i encara falta «Boscos», tan diferents del monòleg «Soeurs», amb rastre d'humor, vist al Teatre Lliure de Montjuïc. «Un obús al cor» és també un monòleg, adaptat de la primera incursió en novel·lística de l'autor, sobretot de la part final de l'obra («Visage retrouvé», Actes Sud, 2002). Aquí hi torna a haver l'infant tocat per la guerra i l'exili (recordem que Wajdi Mouawad deixa el Líban amb la família, viu a França i acaba al Canadà) i les imatges sagnants del terrorisme (l'explosió i incendi d'un autobús). No és gens estrany, doncs, relacionar el protagonista de ficció del monòleg, a qui anomena Wahab, amb el mateix autor, amb la distància que li permet la ficció de caire realista. Deia Albert Camus a «L'étranger», el 1942, allò que la majoria de francesos llegidors se sap de cor: «Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas.» El jove personatge anomenat Wahab, de Wajdi Mouawad, a «Un obús al cor», rep una trucada al mòbil: «Vine de pressa, la mare s'està morint.» No em sé estar de relacionar les obsessions dels dos autors, amb els anys i les vicissituds que els separen, els dos tocats per l'existencialisme, els dos autodestructius, els dos minats per la seva fugida a la recerca de la identitat (un altre de les constants de Mouawad en tota la seva obra)... [+ crítica]

24 de novembre 2016

«La desaparició de Wendy», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Joan Anguera, Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume, Xavier Ripoll, Josep Sobrevals i Armard Villén. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Luis Martí. Espai sonor: Damien Bazin. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller Sala Beckett. Telons: Castells Planas. Confecció vestuari: I.T. Vestuari a Medida i Nené Fernández. Assessorament màgia: Mag Lari. Col·laboració especial: Teresa Urroz. Regidoria: Bàrbara Glaenzel. Alumna en pràctiques: Emma González. Direcció: Oriol Broggi. Producció Sala Beckett / Obrador Internacional Dramatúrgia. Sala Beckett, Poblenou, Barcelona, 23 novembre 2016.

És difícil créixer. I quan s'ha crescut i ha sortit el bigoti, ja és impossible de tirar enrere i arrencar-se'l d'una estrebada. Això és el que li passa al Peter Pan / Ventafocs —personatge amb dues personalitats— d'aquesta obra iniciàtica de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), la que marca un salt en el que seria després la seva extensa creació teatral. «La desaparició de Wendy» va ser escrita el 1974, però no va ser estrenada fins al 1985, a la sala Villarroel, a càrrec de la companyia del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb l'actor Martí Galindo en el paper protagonista, el que ara interpreta Xavier Ripoll. En aquella primera estrena, s'hi van aplegar intèrprets tan variats com Loles León, Pep Sais, Nadala Batiste o Xavier Capdet, entre altres, acompanyats de cinc músics. La versió actual, que ha obert la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou —a peu de TRAM, com diria Salvat Papasseit, i també en ple remodelatge urbanístic de l'entorn del carrer Pere IV— ha estat revisitada i mirada amb ulls nous pel director Oriol Broggi que n'ha extret al màxim possible tant de la poètica que amaga l'obra com de l'absurditat que explora l'autor. Només la conjunció d'aquest parell de registres dramatúrgics fa que els espectadors entrin en un món que juga amb el fantàstic, amb la memòria personal d'una generació molt pròxima a la del mateix Benet i Jornet i amb els mites de la infantesa que no caduca... [+ crítica]

L'adaptació del musical «Flor de nit», de Dagoll Dagom, es reposa a l'Almeria Teatre

«Flor de nit (el cabaret)». Versió de l'espectacle musical produït per Dagoll Dagom el 1992. Text de Manuel Vázquez Montalbán, a partir d'una idea de Dagoll Dagom. Lletres addicionals de Joan Lluís Bozzo. Música d'Albert Guinovart. Intèrprets 2014: Beth Rodergas / Ariadna Suñé, Lluís Canet, Jorge Velasco, Bealia Guerra, Frank Capdet, Gracia Fernández i Joan Vázquez. Intèrprets 2016: Ariadna Suñé, Lluís Canet, Lluís Parera, Marta Capel, Marc Pujol, Gracia Fernández, Joan Vázquez, Gerard Alonso (piano) i Albert Abad (saxo / clarinet) i Laura Marin (violí). Escenografia: Victor AIGo i SF Jansana. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Caracterització i vestuari: Núria Llunell. Corsets: Bibian Blue. Arranjaments: Xavier Torras. Assistent coreografia i coreografies addicionals: Lluís Canet. Coaching vocal: Joan Vázquez. Cap tècnic: Oriol Rufach. Coreografies de Bealia Guerra. Direcció musical de Xavier Torras. Direcció escènica de Víctor Álvaro. Un espectacle de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 18 octubre 2014. Reposició: 25 novembre 2016.

Els qui van veure el musical 'Flor de nit' en l'estrena de Dagoll Dagom, l'abril del 1992, en plena febre olímpica, tenen ara 24 anys més. No és estrany, doncs, que en les representacions d'aquesta encertada recuperació i reposició de l'Almeria Teatre, s'hi vegin famílies senceres amb avis, pares i fills. Però, sobretot, 'Flor de nit' es recupera en un moment en què la seva història s'entén més que abans, quan el despertar de la Memòria Històrica estava encara a les beceroles i l'eufòria olímpica havia posat una bena als ulls de la societat catalana. No és la primera vegada que 'Flor de nit' tempta el sector musical i teatral català. El 2003, la mateixa companyia Dagoll Dagom va intentar fer-ne una reposició de gran format dins d'un Festival de Teatre que, a última hora, se'n va desdir, principalment per qüestions pressupostàries. El 2011, una iniciativa de versió concert de la revista Teatralnet va fer que Xavier Torras, l'actual director musical i pianista, revisés la partitura, i que el compositor Albert Guinovart se la mirés també amb uns ulls nous... [+ crítica]

23 de novembre 2016

El musical «Molt soroll per no res» es reposa a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya

«Molt soroll per no res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Dramatúrgia i adaptació cançons de Marc Artigau i Àngel Llàcer. Músiques de Cole Porter, Irving Berlin i Herb Brown. Intèrprets 2015: Clara Altarriba, Lloll Bertran, Oriol Burés, Enric Cambray, Jordi Coll, Bernat Cot, Àngel Llàcer, Albert Mora, Òscar Muñoz, Aida Oset, Victòria Pagès, Marc Pociello, Bea Segura, Albert Triola i David Verdaguer. Intèrprets 2016: Sílvia Abril, Guillem Albà, Lloll Bertran, Enric Cambray, Màrcia Cisteró, Jordi Coll, Pau Ferran, Víctor Gómez, Òscar Muñoz, Aida Oset, Josep Palau, Georgia Stewart, Albert Triola, David Verdaguer i Jordi Vidal. Músics orquestra 2015: Anna Fernández / Carlota Amargós (baix); Úrsula Amargós / Carlota Amargós (viola); Marçal Ayats / Edgar Casellas (violoncel); Jordi Franco / Bernat Hernández (baix); Jordi Roquer / Joan Vinyals (guitarra); Oriol Cusó / Miguel Ángel Royo (saxo); Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta); Josep Tutusaus / David Darío García (trombó); Toni Pagès / Pere Foved (bateria); Manu Guix / Joan Jesús Caro (piano i direcció). Músics 2016: Carlota Amargós, Edgar Casellas, Anna Fernández, Manu Guix, Clodulfo Núñez, Toni Pagès, Jaume Peña, Jordi Roquer, Miguel Ángel Royo i Josep Tutusaus. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells, Pascualin i TNC. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Realització vestuari: Taller Goretti, Sastreria Caireta, Dress Art i Confeccions Joaquim Sospedra Roca. Il·luminació: Albert Faura i David Bofarull. So: Roc Mateu. Caracterització: Txus González i Àngels Salinas. Coreografia: Aixa Guerra. Col·laboració: ITNC Jove Companyia. Veu: Xavi Duch. Arranjaments musicals: Bernat Hernández i Manu Guix. Patinatge: Elena Fernández. Alumna en pràctiques direcció: Victòria Boixadera. Assistent direcció: Jaume Viñas. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, 17 octubre 2015. Reposició: 24 novembre 2016.

Shakespeare és com un camaleó. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat esbojarrada d'un espectacle musical-musical revestit del Hollywood daurat, entremig dels quaranta i cinquanta del segle passat, creat pel trident Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau. I a Shakespeare, tot i aquest risc de caure en mans de tres creadors contemporanis, no li passa res malgrat haver de compartir parella de ball amb Cole Porter, amb qui ja s'havien trobat de fet al cinema, amb Kenneth Branagh ('Treballs d'amor perduts', 2000). Ben al contrari, Shakespeare aguanta l'embat i resisteix i en surt reforçat perquè guanya espectadors i no crea fronteres d'edat entre ells. I la troupe, tan camaleònica com ell, s'hi aboca amb la paraula ben dita i ben entesa, amb la coreografia de lluentons, amb la cançó molt eficaç en les intervencions corals i amb moments brillants en solos, com si fos a Broadway, sota l'aura protectora de tretze peces de Cole Porter, un parell de manllevades d'Irving Berlin i una de Herb Brown. ¡Ai, però, que la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya trontolla i aviat serà acusada de traïdora, frívola i cabaretera pels més puristes del sector! Però la taquilla, que no entén d'aquestes petites i ridícules enveges, dringarà... [+ crítica]

16 de novembre 2016

L'espectacle «You say Tomato» amb Anna Moliner i Joan Negrié s'instal·la en una reposició al Club Capitol de Barcelona

«You say Tomato», de Joan Yago. Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié. Coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Disseny de llums: Marc Salicrú. Disseny espai i vestuari: Albert Pascual. Ajudant vestuari: Paloma Arza. Assessorament caracterització: Àngels Salinas. Arranjaments i direcció musicals: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Sala Trono de Tarragona. Sala Muntaner, Barcelona, 3 octubre 2015. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 16 novembre 2016.

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó. El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó 'Let's Call the Whole Thing Off', escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula 'Shall We Dance' (la del 1937, doblada aquí com a 'Ritme boig'), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers. I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure's les butxaques plenes... [+ crítica]

15 de novembre 2016

L'espectacle «Sugar (Ningú no és perfecte)» es reposa a l'Eixample Teatre després d'estrenar-se al TGB i obtenir el Premi de la Crítica Teatral

«Sugar (Ningú no és perfecte)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill.  Música de Jule Styne. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets 2015: Bealia Guerra, Xavi Duch / Oriol Burés, Ivan Labanda / Lluís Canet, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez, Dani Claramunt, Lorena García, Clara Gispert, Marta Borràs, Núria Torrentallé, Hugo Rivero, Roberto Provenzano, Óscar Planells. Intèrprets 2016: Bealia Guerra, Xavi Duch / Jordi Llordella, Rubén Yuste, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez / Dani Claramunt, Lorena García, Ariadna Canals, Anna Legares, Hugo Rivero, Adrià Garcia, Óscar Planells, Javier Arroyo. Músics: Filippo Fanó / Jairo Ortega, Josema Martín / Valentí Querol, Bernat Hernández / Pau Lligadas, Raül Giménez i Albert Sanjuás. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Escenografia i utilleria: Anna Gas. Disseny vestuari: Laia Cambrils. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Alejandro Parra. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció: Som-hi Films. Teatre Gaudí Barcelona, 3 gener 2016. Reposició: Eixample Teatre, Barcelona, 15 novembre 2016.

Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion. Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món, però és la primera vegada que se'n fa una versió catalana. Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central.... [+ crítica]

14 de novembre 2016

«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols. Músics: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016.

Fa trenta anys que Josep Maria Flotats, que acabava de fer el retorn triomfal a Catalunya amb «Cyrano de Bergerac», va formar una companyia jove, vint-i-tants anys de mitjana, per representar al recuperat Teatre Poliorama «El despertar de la primavera», en una versió de Carme Serrallonga. La va estrenar el 27 de febrer del 1986 i va constituir un altre dels èxits de l'època. Aleshores encara no existia la versió musical estranada a l'Off Broadway el 2006 i després a Broadway on va recollir, entre altres, 8 premis Tony i es va començar a expandir per escenaris de tot el món. La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols, en el paper de dels diversos personatges adults... [+ crítica]

«Opera for kids». Guió d'Edu Pericas, sobre una idea d'Axa Guarch. Intèrprets: Gemma Martínez, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Ulises Ordúñez. Escenografia: Xavi Erra. Vestuari: Ulises Ordúñez. Coreografia: Anna Rosell. Assessor teatre gest: Ton Muntané. Il·luminació: Susana Abella. Disseny so: Joan Gil. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidoria: Sílvia Domingo i Xavier Fort. Direcció: Edu Pericas. Producció: Anexa. Teatre Borràs, Barcelona, 12 novembre 2016. A partir de 6 anys.

L'espectacle «Opera for kids» és una mena de tutorial per a joves i petits melòmans —o no tan melòmans— que els introdueix en el món de l'òpera amb la descoberta d'algunes característiques dels cantants, de les peces que interpreten i del món líric que encara té l'etiqueta d'elitista. I ho fa amb una concepció teatral de fons, amb un guió ben estructurat que no obvia l'humor moderat, amb alguns moments de parella de clowns, i amb una presentadora o mestra de cerimònies —una noia que comença confessant que l'òpera l'avorreix— i a través d'un dels recursos del gènere fantàstic: el somni. És així com la noia en qüestió es troba amb els tres cantants protagonistes del repetori operístic: una soprano, un tenor i un baix... [+ crítica]

«Els perseguidors de paraules», de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Jordi Llovet, Marta Ossó, Marc Rius i Carol Rovira. Escenografia: Joana Martí Delgado. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Roc Laín. Música: Lucas Peire. Producció executiva: Albert González i Santi Ricart. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Producció: Imaginart. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 novembre 2016. A partir de 3 anys.

A partir d'una novel·la homònima per a infants que l'autor i dramaturg Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha publicat recentment a l'Editorial Estrella Polar - Grup 62, s'ha creat aquesta adaptació teatral per al públic familiar que, com una mena de faula però sense bèsties, personifica diferents elements de la llengua: apòstrof, punts suspensius, parèntesis, interrogants... Això fa que els quatre intèrprets del muntatge facin tots els papers de l'auca, gràcies a una caracterització especial, un vestuari sovint grotesc o, com a mínim, fantasiós, i una trama que conté alguns dels elements típics de la literatura per a infants: el somni, l'aventura, el viatge, el bé i el mal i, en aquest cas, la lluita per salvar les paraules —Salvador Espriu salvava els mots— d'una apocalipsi segura sota les urpes dels malèfics barbarismes i anant a buscar les millors al Palau d'on la literatura i sobretot la poesia n'extreu les més excel·lents... [+ crítica]

12 de novembre 2016

«Wohnwagen», de Rémi Pradère. Dramatúrgia de Gerard Vidal Barrena, Anna Serrano, Marc Salicrú i Max Grosse Majench. Traducció: Max Grosse Majench. Intèrprets: Kira Anzizu, Guillem Barbosa, Max Grosse Majench, Elena Martín, Laura Weissmahr i Oriol Puig. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Chloe Campbell. Ajudanta vestuari: Laia Manzanares. Audiovisuals: Adrià Botella i Gerard Vidal Barrena. Ajudant audiovisuals: Zak Ramis. Música: Jonathan Hamann i Gerard Vidal Barrena. Ajudanta direcció: Carla Celda. Direcció: Anna Serrano i Max Grosse Majench. Amb el suport de la Nau Bostik i la col·laboració de la companyia La Brutal. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 11 novembre 2016.

El tema de fons sempre és el mateix des que el món és món: les relacions de parella, la recerca de l'amor ideal, el desenamorament... El que no és el mateix és la manera com es tracta. I el més agraït, quan es porta al teatre, és que s'aconsegueixi fer amb una mirada nova, original, desinhibida i, per raó de l'edat dels membres de la companyia, encara amb flaire juvenil. Als que han nascut a finals del segle XX els costa abandonar aquella idea de «Món feliç» inspirat en la distòpia d'Aldous Huxley que els han promès en versió Disney, on les fades encara concedeixen desitjos i ofereixen regals, els àngels porten ales, els dimonis amb cua roseguen la mala consciència, les bruixes malèfiques han canviat l'escombra tradicional per potingues d'altra mena i els nous éssers humans són asexuats, cibernètics i utilitzen un llenguatge sincopat. Tota aquesta sensació d'influències d'infantesa i adolescència és la primera que segurament rebran els espectadors d'aquest espectacle teatral de gènere inclassificable, «Wohnwagen», un títol que fa un joc de paraules entre «viure» i «caravana», ni que la caravana, la cobejada rulot, a vegades, sigui una cabina de vàter de carrer... [+ crítica]

11 de novembre 2016

Xuel Díaz i David Anguera reposen al Jove Teatre Regina l'espectacle musical per a infants «Canta'm un conte» presentat fa un any dins el cicle Petit Romea

«Canta’m un conte». Idea original de Xuel Díaz. Dramatúrgia i composició musical de David Anguera. Intèrprets: David Anguera i Xuel Díaz. Escenografia: Jaume Ballarda i Juanjo Marín. Construcció escenografia: L’Avalot. Il·luminació: Sergio Roca i Juanjo Marín. Direcció: Juanjo Marín. Companyia del Nyiguit. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 novembre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 novembre 2016. A partir de 3 anys.

Tres contes en un. I a més, musicats. Un espectacle, doncs, musical al cent per cent, que arriba fàcilment als petits espectadors perquè coneixen els detalls de cadascuna de les històries, cosa que permet als intèrprets de fer-ne una adaptació lliure, amb unes lletres divertides i iròniques i fins i tot amb un gir en les trames i els desenllaços del que donarien les versions més clàssiques. Els tres contes populars escollits són 'La rateta que escombrava l'escaleta', 'Les set cabretes i el llop' i 'Patufet'. Tot i que podria semblar que la companyia necessitaria un regiment d'intèrprets, el fet és que ho resol exclusivament amb dos: actor i músic (David Anguera) i actriu i cantant (Xuel Díaz)... [+ crítica]

«Mambo». Dramatúrgia d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan i Dani Arrebola. Coreografia: Fàtima Campos. Escenografia: Sam Quiles. Il·luminació: Iñaki Garz. Vestuari: Les Antonietes. Disseny: Assad Kassab. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. El Maldà, Barcelona, 10 novembre 2016.

La vida és un tango, es diu. Amors, desamors, passions, desitjos, frustracions, tristeses, alegries, vida i mort. Però els de la companyia Les Antonietes s'han pres la llicència de canviar la dita i, per ells, la vida, almenys la vida de la parella que es planteja el divorci dia sí dia no, és un «Mambo». L'espectacle posa la mel a la boca des del primer moment amb un espectacular mambo de parella ballat, amb algun passi d'humor, a càrrec d'Annabel Castan i Dani Arrebola, abillats els dos com si vinguessin o anessin a una competició de balls de pista on es guanya o es perd per punts. Però la cosa fa un gir inesperat i el ball ha estat només el clip de presentació. Un cop s'estira d'una arrencada la cortina platejada, es descobreix el ball de debò, el mambo de debò, amb les discussions per qüestions domèstiques, plenes de futilesa, gairebé petiteses que en mans d'un jutge de separacions matrimonials podrien portar fins i tot a l'arxivament de la demanda... [+ crítica]

10 de novembre 2016

«Amanda T». Dramatúrgia d'Àlex Mañas. Intèrprets: Greta Fernández i Xavi Sàez. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Ajudanta direcció: Sarah Lena Martínez. Direcció: Àlex Mañas. Producció d'Àlex Mañas. Sala Atrium, Barcelona, 9 novembre 2016.

Si l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1996 - 2012) buscava la difusió i la popularitat de la seva persona —tan comprensible en edats en formació—, la seva dissortada decisió d'optar pel suïcidi com a protesta per l'assetjament que patia arran d'una feblesa i imprudència en fer cas d'un desconegut de la xarxa i penjar unes imatges, quan tenia 13 anys, amb els pits al descobert, utilitzades després com a arma de xantatge personal, li han concedit el trist capritx de la pretesa fama. Cliqueu, si voleu, «Amanda Todd» al cercador del Google i, incomprensiblement fora de les lleis de protecció de menors, hi trobareu encara tota mena d'informació i de detalls —amb imatges incloses— sobre la seva vida, les seves circumstàncies i el ressò social que va aixecar el 2012 la seva mort, anunciada prèviament a la xarxa. Amanda Todd s'ha convertit en una icona i un advertiment per als adolescents que encara confien cegament en la cara fosca que també hi ha darrere la pantalla i les possibilitats de caure-hi arran dels canals de comunicació sense fronteres actuals... [+ informació]

07 de novembre 2016

«Revolta de bruixes», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Chantal Aimée, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Àurea Márquez, Xicu Masó, Andrea Ros i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Jordi Roig. Construcció escenografia: Arts-cenics. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Ramon Ciércoles. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Companyia La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 novembre 2016.

Quan Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) va escriure «Revolta de bruixes», encara piulava la Dictadura. L'autor va deixar reposar l'obra i la va repescar un temps després, el 1975, quan el franquisme comença a agonitzar. (...) La tercera etapa de «Revolta de bruixes» ha servit ara per presentar públicament la part femenina de La Kompanyia Lliure. Cal esperar que aquesta separació a l'estil «escola de monges» —els «nens» en una banda amb «La quinta del biberó» i les «nenes» en una altra amb «Revolta de bruixes»—, sigui només circumstancial! Així com ells ho han fet amb un text actual de Lluís Pasqual, elles han recuperat la tradició amb una obra que ja té quaranta anys, com el mateix Teatre Lliure. I sota la direcció i interpretació de saba nova, li han donat un to diferent que s'allunya del blanc i negre televisiu dels anys setanta i del caràcter reivindicatiu de colors aigualits dels anys vuitanta. Cada obra es deu al temps que es representa. I el director Juan Carlos Martel ha intentat que, tot i ambientar escenogràficament «Revolta de bruixes» a la dècada de la seva creació —el model de telèfon, les màquines d'escriure, el transistor, les taules de despatx...—, la lectura fes un salt i agafés un caràcter menys local i més universal. Em sembla, però, que aquesta opció lliga encara més amb la intenció original de l'autor, que devia pretendre crear un simbolisme entre l'eufòria de la revolta, la traïció dels mateixos revoltats contra la líder i la submissió posterior al nou poder que els promet una sortida ni que sigui recorrent a la fetilleria de la vidència... [+ crítica]

«Draps», de La Guilla Teatre. Intèrprets i manipuladors: Meritxell Morera i Pere Farran. Escenografia, vestuari i il·luminació: Butai Produccions. Construcció dels titelles: Meritxell Morera. Tècnic de llum i so: Pere Farran. Disseny musical i sonor: Tales Music. Direcció: Meritxell Morera. Companyia La Guilla Teatre. Cicle El Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 6 novembre 2016. A partir de 3 anys.

L'espectacle de la Companyia La Guilla Teatre es basa en elements poètics amb una càlida banda sonora i en la intenció de fomentar a través del teatre de titelles i objectes l'interès per la natura, o la botànica en aquest cas, en els primers espectadors. En Draps és el personatge principal de la història i, com la majoria dels altres titelles i objectes que apareixeran al llarg del viatge que en Draps fa per buscar l'origen de la flor que ha aparegut al seu jardí, té la seva estructura en material de drap, del qual li prové el nom, esclar. Amb molt poques paraules i una escenografia gairebé de ludoteca interactiva, l'espectacle manté el ritme gairebé d'un guió audiovisual, cosa que fa que si un se l'imagina en primers plans hi vegi gairebé les seqüències del que seria una projecció animada en pantalla amb l'avantatge que els espectadors ho viuen en directe, tot i que fa la impressió que l'espectacle, per les seves característiques intimistes, rendiria encara molt més en un espai de cambra... [+ crítica]

«Relato de un náufrago». Basat en una obra de Gabriel García Márquez. Adaptació d'Ignacio García May. Dramatúrgia de Marc Montserrat-Drukker. Intèrprets: Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llàcer. Escenografia: Jon Berrondo. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i Germans Fornell, S.L. Vestuari: Mireia Llatge. Confecció vestuari: Sastreria Caireta. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. Espai sonor: Francisco Grande i Enric Vinyeta. Vídeo: Joan Rodon. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Arranjaments musicals dels tangos: Julio Awad. Coordinació tècnica: Bernat Jansà i David Pascual. Producció executiva: Íngrid Marín. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Ajudanta direcció: Lucy Lummis. Direcció: Marc Montserrat-Druckker. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 5 novembre 2016.

T'agafen ganes de cridar, enmig de la representació: «Home a l'aigua!» I amb això no vull desvelar res del que els espectadors veuran i com ho veuran en l'adaptació d'aquest testimoni periodístic de Gabriel García Márquez (Aracataca, Colòmbia, 1927 - Ciutat de Mèxic, Mèxic, 2014), que a partir d'un naufragi que el 1955 va patir el destructor A.R.C. Caldas, on van perdre la vida vuit tripulants i només se'n va salvar un, Luis Alejandro Velasco. El testimoni va servir per contradir la versió oficial del règim dictatorial colombià de Rojas Pinilla que el va atribuir a una tempesta, quan en realitat va ser a causa de l'excés de càrrega per material de contraban. Arran de la publicació en el diari El Observador de Bogotá, les conseqüències van ser la clausura del diari, l'exili de García Márquez a París i l'oblit oficial del nàufrag supervivent... [+ crítica]

«La treva (Time Stands Still)», de Donald Margulies. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ramon Madaula, Mima Riera, Clara Segura i David Selvas. Escenografia: Cesc Calafell. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez"Ou", Noelia Osuna i Laia Puig. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidoria: Raúl Gallegos Duarte. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Direcció: Julio Manrique. Coproducció: La Brutal, La Villarroel i Bitò. La Villarroel, Barcelona, 5 novembre 2016.

El fotoperiodisme és un ofici de risc. Les estadístiques de professionals que hi han perdut la vida ho constaten. I les imatges que el certamen World Press Photo mostra anualment ho corroboren. I el fotoperiodisme de guerra és una borratxera que difícilment abandona els qui s'hi enganxen. La fotoperiodista Sara Goodwin, protagonista d'aquesta obra de Donald Margulies (Brooklyn, Nova York, 1954), és un d'aquests cas. Malferida en una explosió a l'Iraq —som al 2009, després de la invasió en època de George W. Bush i la Segona Guerra del Golf dels EUA el 2003, però la referència es fa ara tan intemporal com actual—, Sara Goodwin torna a casa, encara convalescent, per refer-se del fantasma d'una mort que va tenir a tocar mentre estava en coma. Al seu costat, James Dood, la seva parella, que un dia va deixar una carrera brillant d'economista per dedicar-se al periodisme documental. Els dos fan un tàndem professional i vocacional que no sempre va a la una en la vida privada... [+ crítica]

06 de novembre 2016

«El Ràpid. Un sabater sense follets», de Jordi Palet i Puig. Interpretació i manipulació: Pep Boada i Núria Oliver. Música: Pep Boada. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Paulette Sanmartín. Direcció: Jordi Palet i Puig. Producció: Companyia B i Festival Guant. Festival Guant, Valls, 4 novembre 2016. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

El conte «Sabates, sabatetes i sabatots», de Jordi Palet i Puig, publicat el 2015 a l'Editorial Parramon, és un àlbum interactiu que permet als petits lectors entrar dins de la història. Ara s'ha convertit en un espectacle teatral que combina la música en directe, la interpretació de la parella de titellaires i la presència d'una colla de titelles que personifiquen els personatges que abans només existien estàticament en les làmines de l'àlbum. Amb una sèrie d'elements que els petits espectadors poden reconèixer de seguida, el sabater protagonista passa del món real al món fantàstic quan es presenten al seu obrador una sèrie de personatges (titelles de Martí Doy) que es relacionen amb alguns dels contes populars més coneguts: una sabata de vidre, unes botes de set llegües, els sabatots d'un ogre perillós, unes sabates fetes malbé de les filles ballarines del rei, les sabatotes d'un clown.. [+ crítica]

05 de novembre 2016

«El filósofo declara», de Juan Villoro. Intèrprets: Mario Gas, Rosa Renom, Ricardo Moya, Meritxell Calvo i Jordi Andújar. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Estudiants en pràctiques escenografia: Taisa Campos i Ximena Rubio. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller Escenografia. Il·luminació: Mingo Albir. Figurinista: Míriam Compte. Confecció vestuari: Goretti - Señor. Espai sonor: Àlex Polls. Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Responsable tècnic: Txema Orriols. Regidoria: Montse Tixé. Estudiant en pràctiques producció: Àlex Mas. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Col·laborador especial direcció: Juan Morali. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Antonio Castro. Producció del Teatre Romea, Secretaría de Cultura, Instituto Nacional de Bellas Artes (INBA) i Fondo Nacional para la Cultura y las Artes (FONCA). Teatre Romea, Barcelona, 4 novembre 2016.

A «El filósofo declara» ningú no és el que aparenta ser. Fins a l'extrem que la parella protagonista, el professor i la seva dona, s'han creat un món irreal domèstic per fugir de la banalitat de l'exterior. L'autor Juan Villoro (Mèxic, 1956) qüestiona la veritat absoluta i posa contra les cordes la gairebé ignorada i desapareguda intel·lectualitat. Per aconseguir-ho, juga amb dos personatges del ram de la filosofia —una ciència que recentment ha pujat com l'escuma al carrer a manera que ha baixat en picat a la universitat— que es rebutgen tant com s'atrauen. Allò que l'espectador pot pensar que potser serà un duel dialèctic carregat de tesi per a experts es converteix en una tragicomèdia quotidiana que ridiculitza el pensament transcendent i el posa a l'abast dels fogons. I no és sobrera aquesta afirmació si tenim en compte que, dels tres actes que té l'obra —una hora quaranta de durada—, el segon transcorre a la cuina que s'amaga darrere d'una escenografia canviant i fins i tot imponent, que contrasta amb l'austeritat dramatúrgica del muntatge... [+ crítica]

04 de novembre 2016

«Priscilla. Reina del desierto. El musical». Llibret d’Stephan Elliot i Allan Scott. Basat en la pel·lícula original distribuida por Metro-Goldwyn-Mayer Inc. Adaptació: Miguel Antelo. Coreògrafs: Ross Coleman i Andy Hallsworth. Assistent coreografia: Sonia Dorado. Orquestracions: Stephen “Spud” Murphy i Charlie Hull. Arranjaments musicals i supervisió: Stephen “Spud” Murphy. Coreografia: Ross Coleman i Andy Hallsworth. Intèrprets: José Luis Mosquera, Jaime Zatarain, Christian Escuredo, Juan Carlos Martín, Sylvia Parejo, Teresa Ferrer, Aminata Sow, Etheria Chan, Cristina Rueda, Juan Bey, Carlos J. Benito, Pablo Quero, José Navar, Albert Bolea, Joan Salas, Joaquín Fernández, José Antonio Torres, Paco Abarca, Noemí Gallego, Jaime Soriano i Toni Espinosa. Concepte autobús i diseeny escenografia: Brian Thomson. Enginyer muntatge autobús: Gethyn James Howells. Enginyer autobús, programació i supervisió: Davide Monastero. Dissenyador associat: Justin Nardella. Disseny vestuari: Tim Chappel & Lizzy Gardiner. Disseny il·luminació: Carlos Torrijos. Disseny so: Gaston Briski. Disseny maquillatge: Cassie Hanlon. Director musical: Manu Guix. Direcció artística de l’adaptació espanyola: Àngel Llàcer. Adaptació i director resident: Miguel Antelo. Dirección: Simon Phillips. Director associat: Dean Bryant. Producción executiva: Marcos Cámara i Juan José Rivero. Producció: SOM Produce en associació amb Nullarbor Productions (Garry McQuinn, Michael Hamlyn i Allan Scott) i MGM On Stage. Pel·lícula original escrita i dirigida per Stephan Elliot, produïda per Al Clark i Michael Hamlyn. Productor executiu: Rebel Penfold-Russell i finançada amb el suport de Film Finance Corporation Australia Limited i New South Wales Film and Television Office. Teatre Tívoli, Barcelona, 2 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.

Es fa difícil creure que un macroespectacle com aquest, que té com a currículum els lluentons, l’espectacularitat, la música, la referència cinematogràfica i la marca dels escenaris de Londres, Nova York i la Seca i la Meca, no compti de ple amb l'esponsorització de la companyia de transport públic de la ciutat on arriba, tenint en compte que l’autèntic protagonista de la festa és l’autobús. Ja fa 22 anys de la pel·lícula en la qual es basa el musical i que transcorre principalment al desert australià. Aquí, el desert, s’ha d’imaginar, esclar, perquè el carrer Casp de Barcelona i el Teatre Tívoli no són un miratge ni tenen dunes i la realitat es queda al carrer per donar pas a la fantasia de l’interior. Una fantasia que té més de 500 peces de vestuari —un àmbit que els va fer guanyar un Oscar— i que amb una quarantena d’artistes rondant per l’escenari i darrere de l’escenari es van guanyar amb la suor del cos els premis Tony i Olivier teatrals. L’espectacle data del 2006 i es va estrenar a Sidney. Des d’aleshores ha tombat per mig món i arriba a Barcelona en una gira i una adaptació a l’espanyola, partint de l’anglesa, que aquí ha assessorat Àngel Llàcer i que dirigeix també musicalment Manu Guix. Espectadors a l'espatlla i a manta com a garantia d’èxit, un èxit que el musical espera recollir també en l’estada catalana, malgrat que la cartellera compta en aquest moment amb musicals de prou calibre com «Gente bien» de La Cubana i «Scaramouche» de Dagoll Dagom. Potser és cert que, com més seran, més riuran, o dit d’una altra manera, com més seran, més caixa faran... [+ crítica]

«Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016.

Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació. Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis. ¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament?... [+ crítica]

26 d’octubre 2016

Torna «El curiós incident del gos a mitjanit», de Mark Haddon, amb Pol López de protagonista al Teatre Poliorama

«El curiós incident del gos a mitjanit». A partir de la novel·la homònima de Mark Haddon ('The Curious Incident of the Dog in the Night-time'). Adaptació de Simon Stephens. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Pol López, Marta Marco / Gemma Brió (2016), Norbert Martínez i Xavier Ricart / Jordi Collet (2016). Escenografia: Lluc Castells. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Arts-cenics. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Mar Orfila. Música original: Marco Mezquida. So: Damien Bazin. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Diari de Christopher: Santi Sallés. Escultura del gos: Sílvia Delagneau. Enregistraments: Carola Ortiz (clarinet i clarinet baix), Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria i sansa), Marco Mezquida (piano i percussions). Alumna IdT en pràctiques direcció: Verónica Navas. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 abril 2015. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 26 maig 2016. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 26 octubre 2016.

La síndrome d'Asperger ha estat donada a conèixer socialment en els últims deu anys gràcies a autors tant de literatura com de cinema i televisió que han retratat amb aquesta patologia alguns dels seus personatges. Per exemple, Lisbeth Salander, la protagonista de la trilogía 'Millennium', de Stieg Larsson, pateix la síndrome d'Asperger. I, sense anar tan lluny, un dels personatges de la sèrie d'Albert Espinosa, 'Polseres vermelles' (Toni), també en mostra les característiques. L'autor anglès, Mark Haddon (Northampton, 1962), arran de la seva experiència com a professor d'una escola d'educació especial, va convertir en popular el personatge de Christopher Boone, un noi de quinze anys fets, amb una situació familiar complicada i amb una extrema memòria i habilitat per les matemàtiques i l'observació dels cossos celestes. Amb la novel·la 'El curiós incident del gos a mitjanit', publicada el 2003 —en català, un any després, a La Magrana-RBA, traduïda per Rosa Borràs— i adaptada per Simon Stephens al teatre el 2012, Mark Haddon manlleva una expressió en boca de Sherlock Holmes, personatge que, potser sense saber-ho, l'autor Arthur Conan Doyle ja va modelar amb la síndrome d'Aspenger, una patologia que en realitat no es va determinar i batejar fins al 1981 amb el nom d'un psiquiatre austríac que n'havia analitzat els primers símptomes... [+ crítica]

25 d’octubre 2016

«Ningú et va dir que fos fàcil». Autor: Gerard Nicasi Ruiz. Interpretació: Nil Bofill, Júlia Bonjoch, Pablo Capuz, Cristina Dotras, Marc Miramunt i Pau Oliver / Pol Forment. Composició musical: Marc Miramunt. Direcció musical: Olga Fañanàs. Arranjaments: Eloi Ortells. Disseny de l’escenografia: Tània Gumbau. Construcció de l’escenografia: Tero Guzmán. Moviment: Esther Pérez-Ferrer. Vestuari: Lleó Quintana. Disseny de la il·luminació: Juan Azor i Pau Palau. Disseny de so / concepció sonora: Francesc Campos. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudanta direcció: Sílvia Navarro. Producció: Jove Teatre S.L. Il·lustració: Marta Gascón. Direcció: Gerard Nicasi Ruiz. Coproducció Grec 2016 Festival de Barcelona i Companyia Jove Teatre Regina. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 juliol 2016. Reposició: 22 octubre 2016.

A la dècada dels anys setanta del segle passat, quan la literatura, a remolc del canvi del país, va fer un tomb en els plans d’estudis dels instituts, el professorat, de manera voluntària, sense decrets ni lleis que l’obliguessin, es va proposar donar a conèixer autors del país i la literatura catalana. Manuel de Pedrolo en va ser el màxim exponent amb la novel·la «Mecanoscrit del segon origen», encara avui un bestseller. Així va néixer un gènere que es va etiquetar com a “literatura juvenil”. La definició va fer fortuna i, sobretot a partir de la dècada dels anys vuitanta, amb el naixement de noves editorials catalanes, la publicació de novel·les adreçades a lectors adolescents va anar en augment no només amb creació autòctona sinó també amb la introducció de literatura estrangera, sobretot europea, que havia experimentat el mateix corrent. El fenomen, amb alts i baixos, encara dura. En aquesta mateixa línia, el teatre ha esperat més temps. I la tradició escènica d’altres cultures com l’alemanya, que ja fa temps que hi treballa, ha anat arribant aquí més a poc a poc. La creació d'aquest sector s’ha abocat més en el teatre per a infants, però havia deixat òrfena la franja a partir de la preadolescència, dels dotze o tretze anys endavant... [+ crítica]

23 d’octubre 2016

«Sota teràpia», de Matías del Federico. Versió d'Adriana Roffi, Daniel Veronese i David Serrano. Traducció catalana d'Edu Pericas. Intèrprets: Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera i Meritxell Huertas. Disseny escenografia: Elisa Sanz (a partir de la idea de María Oswald). I·luminació: Ion Aníbal López. Vestuari: Mireia Guardia. Caracterització: Toni Santos. Disseny so: Joan Gil. Regidora: Ana Pardo. Cap tècnic: Joan Segura. Coordinador tècnic: Jordi Ventosa (Toti). Tècnic teatre: Susana Abella. Cap de càsting: Rosa Estévez. Ajudant producció: Pilar Pardo. Ajudants direcció: Maite Pérez Astorga i Edu Pericas. Direcció: Daniel Veronese. Producció d'ANEXA. Teatre Borràs, Barcelona, 22 octubre 2016.

Atenció a les pistes: primer pot semblar que les tres parelles convocades per una psicòloga —una tal Antònia, personatge absent— de «Sota teràpia» hagin sortit d'un dels enfrontaments dialèctics de Yasmina Reza, per exemple els de la comèdia «Un Déu salvatge». Després, a poc a poc, pot semblar que estiguem assistint a una mena de trampa made in Jordi Galceran i que tot vagi camí d'una mena de «Mètode Gronholm - 2» i, finalment, la comèdia «Sota teràpia» —o la tragicomèdia, tal com aniran comprovant els espectadors al llarg de l'hora i tres quarts que dura l'obra— agafa un camí de sortida propi i una sorpresa esclatant que —avís per als que ho vulguin saber tot ara mateix— no serà un servidor qui els ho desveli perquè és condició obligatòria que cal mantenir l'enjòlit dels espectadors fins als últims cinc minuts. Una habitació de consulta tancada. Una convocatòria de divendres a la tarda perquè s'hi apleguin tres parelles clientes de sessions terapèutiques d'una psicòloga. Una tauleta amb un termos de cafè, una ampolla de conyac, una gerra d'aigua i uns quants gots. Una taula de despatx amb un expositor amb vuit sobres numerats que seran vuit proves que la psicòloga proposa a les tres parelles. Un tresillo, una butaca de braços, algunes cadires i un penjarobes. Un fons de moduls blancs que ambienten la cambra de la consulta psicològica. Una única porta que els empresona a tots. I, ah, sí... una trompeta de joguina... [+ crítica]

22 d’octubre 2016

«Nine. Les dones de Guido Contini». Llibret d'Arthur Kopit. Lletra i música de Maury Yeston. Adaptació de David Pintó. Intèrpret: Mariona Castillo, amb Mònica Vives, Lu Fabrés i Bealia Guerra. Coreografia: Ariadna Peya. Disseny il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Cris Quer. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció escènica: David Pintó. Teatre Eòlia, Barcelona, 21 octubre 2016.

Diu l'actriu i cantant Mariona Castillo (Barcelona, 1983) que aquest musical la perseguia des de feia anys. El seu pas en les últimes temporades per diversos muntatges musicals de llarg recorregut («Mamma mia!», «Cop de rock», «Guapos & Pobres») i algun de cambra («Mares i filles», «Limbo») hauran fet que se'l reservés fins ara. I quan s'hi ha posat, ha entrat en la pell de totes les dones protagonistes que envolten el període en crisi de la quarantena del director de cinema Guido Contini —un musical de Broadway del 1982, basat en el film «8 i 1/2» de Federico Fellini i que es considera autobiogràfic del mític cineasta—, un personatge que en el muntatge de Mariona Castillo hi figura absent en una cantonada de l'escenari, amb una simple cadira i una americana al respatller. En un musical d'una hora justa, doncs, l'actriu i cantant fa de la dona de Contini, de la seva amant, d'una periodista, de la seva musa, de confident, de dissenyadora, de la seva mare, d'una prostituta... I és així com aquells qui potser havien conegut tots aquests personatges femenins a partir de la versió cinematogràfica de Bob Marshall del 2009 hi recordaran ara les actrius Nicole Kidman, Marion Cotillard, Penélope Cruz, Sofia Loren, Judi Dench, Kate Hudson o Fergie... [+ crítica]

«Renard o el Llibre de les bèsties», de Ramon Llull. Adaptació de Marc Rosich. Composició musical de Clara Peya. Intèrprets: Queralt Albinyana / Maria Santallúsia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Jorge Velasco. Piano: Clara Peya / Andreu Gallén. Escenografia: Laura Clos 'Closca'. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Josep Sánchez-Rico. Coreografia: Roberto G. Alonso. Assessorament claqué: Ivan Bouchain. Producció executiva: Íngrid Marín. Ajudants producció: Pau Plana, Lola Armadàs, Aleix Costales i Míriam Puntí. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Cicle El Lliure dels Nens. Coproducció Teatre Lliure i Companyia Teatre Obligatori. Sala Fabià Puigserver, Espai de l'Escenari, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 octubre 2016. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

«E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga."» Tranquils, no tinc la intenció de parlar d'aquest espectacle en català antic. Però sí que és cert que això ve de lluny... o de Llull, com diuen els personatges d'aquesta adaptació d'«El Llibre de les bèsties», que va resultar escollit en el projecte convocat pel Teatre Lliure amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232 - 1316). L'espectacle s'ha adreçat al públic familiar i, com passa amb totes les propostes d'aquest cicle, la franja d'edat receptora és tan variada que la seva incidència depèn sovint del nivell o de l'experiència lectora de cada espectador. Les característiques del muntatge, una hora i quart, són les d'una proposta bàsicament musical, acolorida, amb un vestuari singular, una caracterització a mig camí entre l'ésser humà i la bèstia, amb una narrativitat molt treballada i sintètica per fer intel·ligible als primers espectadors la moralitat de la faula i amb moltes picossades d'humor. Tot arrenca en una ambientació actual i molt de moda provinent del vintage seixantista del segle passat —una autocaravana de food trucks— i salta, gràcies a la llicència de la fantasia, al món de la faula d'«El llibre de les bèsties» amb alguns dels personatges més importants: el Lleó, el Lleopard, la Lleoparda, l'Elefant, el Bou i la Guineu o Na Renard. Hi ha també en aquesta representació, una síntesi del contingut del relat original incidint només en aquelles bèsties que tenen un paper més destacat en les lluites de poder, la traïció i les maquinacions per fer-se amb la poltrona monàrquica i el complot que promou Na Renard de sota mà utilitzant l'Elefant(a), el Lleopard, la Lleoparda i el Bou... [+ crítica]

21 d’octubre 2016

«Celestina», de Fernando de Rojas. Adequació per a l'escena de José Luis Gómez i Brenda Escobedo. Intèrprets: Chete Lera, Palmira Ferrer, Raúl Prieto, Marta Belmonte, José Luis Torrijo, José Luis Gómez, Imma Nieto, Miguel Cubero, Diana Bernedo i Nerea Moreno. Espai escènic: Alejandro Andújar i José Luis Gómez. Ajudanta escenografia: Silvia de Marta. Realització escenografia: Grupo MAQ, HOAC, Pascualín i equip de La Abadía. Vestuari: Alejandro Andújar i Carmen Mancebo. Realització vestuari: María Calderón, Ángel Domingo i equip de La Abadía. Attrezzo: siete Burbujas, Ricardo Vergne i equip de La Abadía. Postissos: Lupe Montero. Caracterització: Lupe Montero i Sara Álvarez. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Música: Eduardi Aguirre de Cárcer. Espai sonor: Javier Almela i Eduardo Aguirre de Cárcer. Fons de so: sobre treball de camp de José María Sicilia. Ajudants direcció: Carlota Ferrer, Andrea Delicado i Lino Ferreira. Direcció: José Luis Gómez. Coproducció del Teatro de la Abadía i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 octubre 2016.

A l'autor de «La Celestina», o simplement dita també «Celestina», se li pot aplicar aquella dita que afirma: «Agafa fama i posa't a jaure», perquè Fernando de Rojas (La Puebla de Montalbán, Toledo, 1465 - Talavera de la Reina, Toledo, 1541), notari establert a Salamanca, només va signar aquesta obra en tota la seva vida i, després de múltiples especulacions, estudis i conjectures posteriors que encara duren —hi ha qui pretén atorgar-li autoria catalana!—, encara es dubta que en sigui realment original de l'autor, malgrat que ell mateix va deixar escrit que havia trobat un anònim amb el primer tram de la peça i que li havia agradat tant que la va continuar. Això, en temps que Internet era a l'altra galàxia, s'assembla molt a la literatura interactiva que a vegades es promou actualment a la xarxa, de la mateixa manera que el «copy-paste» propi de l'època de Fernando de Rojas també ha trobat el seu equivalent en els temps actuals. I és que, malgrat els segles i malgrat el recent nobel Bob Dylan, els temps no han canviat tant com és això. Fins i tot en la qüestió de fons que tracta l'obra de «La Celestina» on l'alcavota no té escrúpols a jugar amb els sentiments dels altres amb les conseqüències tràgiques per a la parella de joves, d'estil «amants de Verona», passades pel filtre que anys després faria servir el mateix Shakepeare... [+ crítica]

19 d’octubre 2016

«Gente bien». Guió, adaptació i idea de l'espectacle de Jordi Milan, basat en el text del sainet homònim de Santiago Rusiñol. Música, lletra i orquestració de Joan Vives. Intèrprets: Mercè Comes, Mont Plans, Jaume Baucis, Toni Torres, Meritxell Duró, Núria Benet, Alexandra González, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Oriol Burés, Toni Sans, Berta Adell, Laia Piró, Xavi Tena, Jordi Milan (Armando), Pere Pau Hervàs (cap tènic), Ignasi Bosch (tècnic llums) i Jordi Agut 'Choli' (tècnic so). Disseny vídeos escenogràfics: Joan Rodon i Emilio Valenzuela. Escenografia: Montse Amenós i La Cubana. Embocadura escenari: Castells Planas. Vestuari: Montse Amenós, La Cubana i Leo Quintana. Perruqueria: Ignasi Ruiz. Barrets: Ignasi Ruiz i La Bocas. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny de so: Jordi Agut. Disseny façana: Castells Planas. Utilleria: Xavi Tena. Disseny gràfic: Lila Pastora. Producció musical: L'Auditori BCN. Administració: Natàlia Morillas. Documentació i ajudant producció: Pol Vinyes. Gerència: Daniel Compte. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Realització escenografia: Arts-Escènic. Realització vestuari: Goretti Sastreria Teatral, Leo Quintana, Montserrat Ricart i Montserrat Gràcia. Ajudants de perruqueria i barreteria: Raül Herrera, Judith Ordóñez, Sandra Iñiguez, Raimon Tarriño, Georgina Teruel i Ana María Cortés. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Ajudants en pràctiques: Marc Udina (vestuari) i Lidia Martínez (perruqueria i barreteria). Serveis audiovisuals: Àrea Tècnica i Movi-cine. Fotografia: David Ruano. Vídeos màking off: Joan Riedweg. Pianista i assistent musical: Laura Andrés. Enregistrament musical (L'Auditori BCN): Ferran Conangla. Enregistrament veus (My Music): Ángel Valverde. Copista partitures: Xavier Navarro. Reforç cors: Annabel Totusaus, Mireia Mora i Albert Mora. Direcció muntatge: Pol Tatjé i Pere Pau Hervàs. Ajudant direcció: Juanjo Sánchez. Direcció musical: Joan Vives. Direcció: Jordi Milan. Companyia La Cubana. Teatre Coliseum, Barcelona, 18 octubre 2016.

El dia de l'estrena oficial de l'espectacle musical «Gente bien» que ja suma la producció número vint-i-dos de La Cubana, amb sèries televisives incloses, des del 1980, es complien exactament 99 anys de l'estrena del sainet homònim de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931). L'escenari de l'època va ser el Teatre Novetats de Barcelona. La data, el 18 d'octubre del 1917. L'espectacle el va dirigir Josep Bergés. I el sainet, l'havia publicat aquell mateix any Antonio López Editor. Dic això i documento amb pèls i senyals la cosa en qüestió perquè el 18 d'octubre de l'any vinent, el 2017, es commemorarà el centenari de l'estrena mundial de la sàtira del dramaturg Santiago Rusiñol i —sense desitjar-los cap mal ni més feina de la que ja tenen— no seria gens estrany que els integrants de La Cubana encara estiguessin fent funcions «prèvies» de l'espectacle, esperant una «estrena estel·lar i definitiva» al Teatre Tívoli. Els espectadors de l'espectacle «Gente bien» s'adonaran de seguida que l'escenari del Teatre Coliseum s'ha revestit amb una embocadura (obra de Castells Planas) que representa una imitació de la del Teatre Tívoli i per això hi ha reproducció de la corona circular superior amb la data del 1919, que recorda l'obertura del teatre del carrer Casp de Barcelona. La Cubana ha estat una de ls companyies habituals del Tívoli, però en aquesta ocasió ha canviat l'ampli vestíbul del carrer Casp per les columnes del Coliseum de la Gran Via. Amb «Gente bien», La Cubana anuncia un musical de cap a peus perquè persones de confiança, segons explica el mateix director Jordi Milan, els han fet entendre en els últims temps que ja n'hi havia prou de fer segons quines «bajanades teatrals» com les seves i els han convençut que el que ara es porta és el musical. Mans a la feina, doncs... [+ crítica]

18 d’octubre 2016

L'actriu Mònica Glaenzel reposa a la Sala Muntaner l'estremidora obra «M.A.R.I.L.U.L.A.», de Lena Kitsoupoulou

«M.A.R.I.L.U.L.A.», de Lena Kitsopoulou. Traducció de Joan Sellent. Assessorament en la traducció de Kiriaky Cristoforidi. Adaptació de Joan Sellent, Josep Maria Mestres i Mònica Glaenzel. Intèrpret: Mònica Glaenzel. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny il·luminació: Raimon Rius. Disseny de so: Jordi Bonet. Producció i ajudant de direcció: Stéphanie Derid. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Joan Brossa. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 3 octubre 2014. Reposició: Sala Muntaner, 19 octubre 2016.

Lena Kitsopoulou (Atenes, 1971) és actriu i autora d'aquest relat que furga en la ferida col·lectiva d'aquest principi de segle XXI sense fer que sagni més del compte sinó amorosint-lo amb un reguitzell de reflexions intel·ligents, punyents, iròniques, epidèrmiques i que troben en els espectadors un punt de connexió inevitable. «M.A.R.I.L.U.L.A.» va sorgir el 2009, arran de la greu crisi financera grega —dins de la crisi global— i de la pèrdua de la dignitat d'una societat que va veure com s'ensorraven els ideals de tota una generació per mor de l'estafa dels seus dirigents. El suïcidi d'un ciutadà grec, jubilat, al centre d'Atenes, per conscienciar la població que preferia la mort a la vida remenant contenidors per poder menjar, va ser un dels punts àlgids i probablement l'espurna que va inspirar l'autora del relat. Parlo de relat perquè 'M.A.R.I.L.U.L.A.' és un text de gran força literària i titllar-lo tècnicament de monòleg —malgrat que sí que es representa com a monòleg— li podria fer mal. L'actriu catalana Mònica Glaenzel s'ha envoltat d'un equip que ha treballat el text com una peça d'orfebreria, des de la traducció de Joan Sellent, en aquest cas assessorada pel que fa a les singularitats gregues, a l'escenografia i la il·luminació i la direcció de Josep Maria Mestres, que ha dirigit l'actriu, deixant-la fer en part al seu aire, sense eliminar del tot el seu registre humorístic, en tot cas integrant-lo al text i remarcant cadascun dels aproximadament 4.200 minuts o 252.000 segons que dura l'explosió... [+ crítica]

16 d’octubre 2016

«L'habitació del nen», de Josep Maria Benet i Jornet. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Savina Figueras, Santi Ricart i Guifré Bagés. Escenografia i il·luminació: Víctor AIGo. Adaptació escenografia: Art Coolers. Projeccions i fotografia: Pau Savall. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Tècnic funcions: Juantxi Fernández. Companyia Gataro. Direcció: Víctor Álvaro. Almeria Teatre, Barcelona, 16 octubre 2016.

L'ànima de l'Almeria Teatre, l'actor i director Víctor Álvaro, ha escollit una de les obres més críptiques, inquietants i també difícils de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) per analitzar des de la seva mirada actual la reacció dels pares turmentats que protagonitzen l'obra «L'habitació del nen». Víctor Álvaro ha airejat «l'habitació», hi ha fet «dissabte», i ha reduït el temps de l'obra amb una fusió de la trama inicial. I no tenint-ne prou amb això, ha jugat com un trapella amb els espectadors, tal com ho fa també el mateix Josep Maria Benet i Jornet, de fet, i, a la intriga que ja té de rerefons l'obra, hi ha afegit la intriga de la presència del «nen», a vegades en talls de projecció audiovisual i, en algunes escenes, amb una presència aparentment física pels laterals, darrere de les dues portes que té l'habitació... [+ crítica]

«In memoriam. La quinta del biberó», de Lluís Pasqual. Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé. Músics: Oriol Algueró i Ricart Renart (violins); Oriol Aymat i Joan Palet (violoncel); Dani Espasa i Marc Díaz (clavicèmbal i orgue); Robert González (veu). Escenografia: Lluís Pasqual. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Caracterització vestuari: Época Barcelona. Acabats: María Calderón. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Merat. So: Roc Mateu i Igor Pinto. Vídeo: Franc Aleu. Assistents vídeo: Carles Tamayo i Enric Vilageliu. Professor de dicció: Pere Navarro (URV). Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Assistent de direcció: Òscar Fabrés. Direcció: Lluís Pasqual. La Kompanyia Lliure. Coproducció Teatre Lliure i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 octubre 2016.

«Quan va esclatar la guerra, / jo tenia catorze anys i dos mesos.» Així comença el poema narratiu «In memoriam», inclòs en el recull poètic «Da nuces pueris», de Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). I així fa començar també l'obra «In memoriam. La quinta del biberó» el director, i també autor en aquesta ocasió, Lluís Pasqual (Reus, 1951), amb un clar homenatge a un dels seus referents literaris i amb una lleugera llicència dramàtica pel que fa a l'edat dels protagonistes, per qüestions de temporalitat, quan fa dir a un dels soldats-narradors: «Quan va esclatar la guerra, jo tenia quinze anys.» Qui ho explica representa un dels aproximadament 27.000 brivalls que el 1938 van ser cridats a l'avançada, amb només 17 o 18 anys (per tant, el 1936, inici de la guerra civil, n'havien de tenir ja quinze de fets), a incorporar-se a combatre amb l'exèrcit republicà, formant part de la lleva del '41, que no hauria d'haver complert el soldat, almenys, fins tres anys després. Va ser Frederica Montseny, anarquista i primera dona ministra d'Espanya dins el govern de la Segona República, qui va encunyar la terminologia que s'ha mantingut històrica des d'aleshores: «Lleva del Biberó» (també anomenada «quinta»), quan va dir, en saber la decisió militar: «¿Disset anys...? Però si encara els donen el biberó!»... [+ crítica]

15 d’octubre 2016

«La Sra. Oliver», d'Iñaki Garz. Intèrprets: Dani Arrebola, Carles Canut i Lluïsa Mallol. Vestuari: Lola Rise. Il·luminació: Luis Martí. Arranjaments musicals: Xavi López. Direcció: Iñaki Garz. Companyia Ícaro Teatre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 14 octubre 2016.

El govern dels Països Baixos està debatent aquest 2016 una llei per legalitzar la pràctica de l'eutanàsia a aquells avis que, sense cap malaltia evident, decideixin que ja en tenen prou d'aquest món. El precedent és que, als Països Baixos, l'eutanàsia per causes justificades ja és legal des del 2002. I aquest seria un pas més cap a la llibertat personal que, per la seva incidència i incertesa, ha aixecat polseguera, esclar. L'obra del dramaturg basc, establert a Catalunya, Iñaki Garz, no parla de la nova llei dels Països Baixos ni tampoc obertament de l'eutanàsia, però la qüestió que té de fons s'hi pot relacionar, sempre que l'espectador estigui atent als escassos segons del diàleg d'una escena final i descobreixi què hi ha darrere de la personalitat malcarada del pare, la Sra. Oliver, un personatge transvestit que interpreta amb la seva capacitat d'adaptació el veterà actor Carles Canut... [+ crítica]

13 d’octubre 2016

«Una vida al teatre (A Life in the Theatre», de David Mamet. Traducció d'Anna Soler Horta. Intèrprets: Enric Majó i Dafnis Balduz. Gest i moviment: Berty Tovias. Escenografia: Anna Tantull. Ajudants escenografia: Abraham Moya i Lucía Romero. Vestuari: Moon Olivella. Il·luminació i direcció tècnica: Daniel Gener. Regidor: Max Tovias. Posada en escena: Moisès Maicas i Berty Tovias. Ajudant direcció: Berty Tovias. Direcció: Moisès Maicas. Producció: The Three Keatons. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 12 octubre 2016.

Potser alguns espectadors —o la majoria— esperaran trobar en aquesta obra el David Mamet més pur d'altres obres teatrals seves com «Perversió sexual a Chicago», «American Buffalo», «Oleanna» o «Un matrimoni de Boston», sense comptar, esclar, amb la prolífica carrera cinematogràfica dels últims trenta-cinc anys de l'autor com a guionista i director, iniciada amb el film «El carter sempre truca dues vegades». Cal advertir, doncs, d'entrada, que el muntatge teatral «Una vida al teatre», estrenat el 1977 a Chicago i portat després tant al cinema com a la televisió i reposat encara als escenaris en diverses ocasions, és una mena de 'rara avis' de la creació de David Mamet que el que fa és entrar amb afabilitat, humor i, a vegades, amb les ungles esmolades, en el món interior del teatre, dels actors, de la glòria i la decadència, de les pujades i les baixades d'ànim... filtrat tot, esclar, des d'una òptica del pas del temps i de l'inevitable pes de la maduresa abans que esdevingui vellesa... [+ crítica]

11 d’octubre 2016

«Les dones sàvies». A partir de l'obra de Molière. Dramatúrgia de Lluís Hansen. Intèrprets: Enric Cambray i Ricard Farré. Composició musical: Gerard Sesé. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia: Júlia Bonjoch. Assessoria escènica: Júlia Barceló. Ajudant de direcció: Júlia Bonjoch. Direcció: Enric Cambray i Ricard Farré. El Maldà, Barcelona, 10 octubre 2016.

Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta). És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière —sempre molt ben expressats pels dos actors— i alguns altres de la versió catalana incorporada que pitja fort en el tractament lingüístic, amb el dialecte de terra endins de la minyona i el presumpte bon parlar de la mestressa, la seva dèria per les tertúlies literàries i l'admiració platònica que sent per un tal senyor Cuni(ll), sí, amb u!, que, per a més inri, diu que abans anava de matins i ara va de vespres, mestre de l'oratòria, savi per sobre dels savis, artesà de les tertúlies i inventor de la ruleta del 5 x 10, una manera de donar resposta a qualsevol tema amb una combinació de frases fetes que apareixen escrites en els paravents, a l'estil dels comentaris d'avaluació que el professorat fa sobre l'alumnat periòdicament perquè els pares estiguin contents... [+ crítica]

10 d’octubre 2016

Joan Vázquez torna a fer «Un tribut a Sondheim» amb un únic concert de «Something's Coming» a l'Almeria Teatre

«Something's Coming (Un tribut a Sondheim)». Música i lletres: Stephen Sondheim, excepte 'Something's Coming', de Leonard Bernstein. Veu i piano: Joan Vázquez. Tècnics sala: Albert Giner. Producció uVe Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, 9 febrer 2016. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 11 octubre 2016.

Al cantant, músic i actor, Joan Vázquez (Barcelona, 1981) li devia quedar el rau-rau de tornar-hi en solitari, després que la tardor de l'any passat va estrenar aquest muntatge-concert a la Sala Luz de Gas. Ara en un espai convencionalment més teatral, repeteix el seu tribut a Stephen Sondheim amb un recital de vuitanta minuts —i l'obligada propina del bis— en el qual interpreta alguns dels temes que més l'han marcat o li han agradat d'alguns dels musicals de l'autor homenatjat com 'Company', 'A Little Night Music', 'Follies', 'Into the Woods'... [+ crítica]

Guillem Albà fa una curta estada a la Biblioteca de Catalunya amb «Trau», el seu espectacle de clown poètic

«Trau». Idea de Guillem Albà. Guió: Companyia Guillem Albà. Música original: Anna Roig. Arranjaments musicals: Pau Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Blai Rodríguez. Espai escènic: Alfred Casas. Il·luminació i so: Ignasi Solé i Oriol Ibàñez. Vestuari. L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas, Rosa Maria Coca i Wilja Family. Direcció: Guillem Albà. Coproducció: Companyia Guillem Albà i Sant Andreu Teatre - SaT. Almeria Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. Reposició: Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 13 -16 octubre 2016.

El llenguatge s'escola i amb ell segons quines paraules ancestrals. Una d'aquestes és "trau", aquest forat o obertura, rodona o còncava, que en una americana, jaqueta, jersei o qualsevol altra peça de roba serveix perquè hi passi un botó que es manté cosit a l'altra vora de la mateixa roba. Guillem Albà —clown poètic, si es permet l'expressió— ha triat aquesta paraula per incloure en una obertura imaginària de la seva peça teatral un espectacle ple d'imatges, sensacions, color i fins i tot una mica de fantasmagoria. I ho ha fet, després de dos espectacles també reconeguts com 'Sketchofrenia' i 'Flirt', ara potenciant la presència del segon protagonista de la trama, una mena de mestre de cerimònies (Blai Rodríguez, un dels components de la banda de 'Crackòvia' i 'Polònia') que, com un tramoista d'antic teatre, s'encarrega de la introducció, de fer baixar i pujar elements, d'encendre o apagar segons quines bombetes del parament fins que finalment, qui sap si, com un botó, entra en el "trau" imaginari, fusionant-se amb el personatge principal i creant una parella de clowns amb els quals els espectadors amants de la pista no hi reconeixeran cap dels tics i tòpics habituals sinó que hi descobriran un concepte nou... [+ crítica]

«Orgasmos», de Dan Israely. Traducció d'Óscar Contreras. Intèrprets: Roger Pera i Cristina Brondo. Covers: Joan Olivé i Sam Sánchez. Música: Pep Sala. Escenografia: Sergi Corbera. Tècnic de llum i regidor: Javier del Blanco Reyes. So: Carles Nogueras. Veu en off: Joan Pera. Direcció: Óscar Contreras. Teatre del Raval, Barcelona, 9 octubre 2016.

El títol enganya. Aquells espectadors que es pensin que l'espectacle «Orgasmos» és un succedani d'una de les performances decadents de la sala del Bagdad —una mica més enllà del Teatre del Raval— van errats. «Orgasmos» és una comèdia que posa el dit a la nafra, una vegada més, sobre una de les qüestions que, a jutjar per alguna de les reaccions puerils de la platea, continua anant més enllà de l'educació sexual practicada des de l'escola bressol a la universitat i de les mùltiples finestres obertes a les xarxes sobre el sexe. Hi ha tabús que són hereditaris de generació en generació. Malgrat el presumpte progrés i la presumpta informació sobre la qüestió. Per això, «Orgasmos» tracta de la diferència entre homes i dones, de les dificultats de viure en parella i de com ho van embolicar per una poma —starking, segons els d'«Orgasmos»— aquella parella tan coneguda per tothom que respon als noms d'Adam i Eva... [+ crítica]

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia de Florence de Andia. Intèrpret: Òscar Rodríguez i Montse Puga. Veus en off: Carme Abril, Carla Alemany, Noemí Bayarri, Jordi Boixaderas, Jaume Comas, Lolo Herrero, Mercè Montalà, Santi Pons, Montse Puga. Música i realització sonora: Jean-Jacques Palix. Escenografia: Florence de Andia. Construcció escenografia: Martí Doy. Tècnic llums i so: Enric Alarcón. Edició àudio: Txumi Viader. Basat en la producció de la companyia Ombres Folles. Direcció: Florence de Andia. Companyia N54 Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 5 anys.

Quan ara es parla teatralment d'«El Petit Príncep» en català, és inevitable que molts espectadors pensin en el muntatge musical que La Perla 29 va estrenar a la Sala BARTS ja fa dues temporades sota la direcció d'Àngel Llàcer, i que periòdicament s'ha anat reposant com passarà novament aquest any. Però l'obra d'Antoine Saint-Exupéry dóna suficients recursos de ser representada com perquè hi hagi versions menys espectaculars com la que ja fa més de tres anys va muntar la companyia N54 Produccions, fruit de la programació del Sant Andreu Teatre (SaT) i que ha recuperat aquesta temporada... [+ crítica]

09 d’octubre 2016

«Ai, rateta, rateta». Guió de Joan Sors, a partir del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta». Música de Ramon Bau. Intèrprets: Jèssica Martín, Cris Codina i Ferran Enfedaque. Coreografia: Gerard Rifà. Disseny escenografia i vestuari: Marina Valls i Albert Ventura. Construcció escenografia: Bernat Escosa, Marina Valls i Albert Ventura. Confecció vestuari: Juani Esteban i Sonia González. Direcció musical: Alba Grau. Direcció: Joan Sors. Producció musical: Marc Maestro. Companyia El Replà Produccions. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 3 anys.

Doncs, sí. Resulta que per moltes vegades que s'hagi contat i per moltes generacions que se sàpiguen de memòria la història romàntico-violenta del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta», encara hi ha una nova manera de transgredir el clàssic i fer-ne una versió totalment renovada, picaresca, divertida, musicalment atractiva i adaptada al segle XXI, procurant, a més, que es combini la moralitat del conte original amb els corrents sociològics de l'actualitat. De fet, del gat vegetarià d'algunes versions, s'ha passat, com fa ara la companyia El Replà, a inventar-se un personatge nou que s'incorpora al conte —un ratolí— que canviarà del tot el que es coneix de l'aventura ratolina. La companyia El Replà aconsegueix fer un espectacle que activa la imaginació dels petits espectadors perquè se'ls capgira el coneixement que tenen del conte i, per tant, activa també l'atenció i el seguiment de la trama durant l'hora de l'espectacle sense que hi hagi cap escena que se'ls escapi ni ganes de deixar la platea... [+ crítica]

«Estranha forma de vida». Dramatúrgia de Jèssica Rimblas i Óscar Jarque. Intèrprets: Núria Cuyàs i Óscar Jarque. Música: Núria Cuyàs. Espai Visual: Carolina Cabrerizo. Espai sonor: Carles López. Disseny llums: Natàlia Ramos i Lluís Serra. Escenografia i vestuari: En Companyia Estranya. Ajudanta de direcció: Jèssica Rimblas. Direcció: Joan Maria Segura. Producció: En Companyia Estranya. El Maldà, Barcelona, 8 octubre 2016.

Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 - 1935) és un dels mites literaris del segle XX per la complexitat de la seva obra, que abasta des de la poesia a la traducció, l'assaig o la dramatúrgia, i també per la seva personalitat multiplicada a la màxima potència que va fer pública a través de més d'una setantena d'heterònims, entre els quals van tenir una repercussió important els noms d'Álvaro de Campos, Ricardo Reis o Bernardo Soares («Llibre del dessassossec»). Una manera de distreure el personal de l'època i una manera també de complicar la vida dels estudiosos que han vingut després. Fernando Pessoa, considerat el poeta portuguès més important, va morir jove, amb només 47 anys, a causa de complicacions hepàtiques provocades per la seva tendència a l'alcoholisme. Sembla que no en va tenir prou amb la dispersió de la seva personalitat pública perquè va deixar escrit un avís per a futurs navegants quan va dir: «Si després de morir, volguéssiu escriure la meva biografia, no hi ha res més simple. Només té dues dates, la del meu naixement i la de la meva mort. Entre l'una i l'altra els dies són meus.» El muntatge que interpreten Núria Cuyàs i Óscar Jarque s'aproxima a una part de la vida de Fernando Pessoa... [+ crítica]

08 d’octubre 2016

«Oliver Twist». Basat en la novel·la homònima de Charles Dickens. Llibret de Mar Colas. Lletres de Jordi Fornieles. Música original de Neus Kaori. Intèrprets: Arnau Armengol, Jordi Fornieles, Xènia Nogué i Ivette Novell. Coreografia: Gemma Iglesias. Direcció vocal: Gemma Costa. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d'Ars. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 8 octubre 2016.

Fa deu anys que es va portar al cinema una nova adaptació del clàssic de Charles Dickens, «Oliver Twist». El director Roman Polanski va treballar sobre un guió de Ronald Harwood i música de Rachel Portman. Anteriorment, se n'havien fet almenys quatre adaptacions a càrrec d'altres directors, la primera, el 1922, en temps del blanc i negre. La pel·lícula més recent de Polanski, molt efectiva pel que fa a l'ambientació i el vestuari, no va ser precisament un èxit de recaptació, potser perquè el potencial de lectors que tenia Dickens en altres èpoques, amb el temps i el dèficit de lectura, s'ha perdut pel camí. El teatre ha estat també sovint el registre escollit per adaptar la història del nen orfe que ha d'aprendre a sobreviure en un món que li és hostil i que està ple d'oportunistes que s'aprofiten de la precarietat i la necessitat d'Oliver. Una de les versions més recents en català es va estrenar al Teatre Poliorama el 2009 a càrrec de la Companyia La Remoreu, dirigida per Eduard Muntada. I s'han fet altres versions, musicals o no, fins i tot amb caràcter educatiu i dintre de plans d'ensenyament de la llengua anglesa... [+ crítica]

«El coratge de matar», de Lars Norén. Traducció de Joan Casas i Carolina Moreno. Intèrprets: Nao Albet, Manel Barceló i Maria Rodríguez. Composició: Nao Albet. Escenografia: Pep Duran. Audant escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Maria Domènech. So: Ramon Ciércoles. Audiovisual: Júlia Simó Puyo. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Mònica Bofill. Direcció: Magda Puyo. Coproducció: TNC i Velvet Events. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 d'octubre 2016.

No és la primera vegada que les obres críptiques —potser perquè beuen de les fonts autobiogràfiques i també tràgiques—, de l'autor Lars Norén (Estocolm, Suècia, 1944) han passat per diverses escenaris catalans. Fins ara, però, probablement pel seu caràcter de teatre poc convencional, ho havien fet en tres sales petites i privades: la Sala Beckett, amb l'obra «Dimonis» (2006), la Sala Atrium amb «20 de novembre» (2012) i el Versus Teatre, amb l'obra «Kyla (fredor)» (2014). És la primera vegada que una obra seva forma part de la programació del Teatre Nacional de Catalunya. Lars Norén és considerat el continuador de la nissaga Strindberg, Txèkhov i Ibsen i un dels autors veterans i més reconeguts a tot Europa. Poeta, director i dramaturg, havia escrit i estrenat el 2007, un anys després de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkvoskaïa, l'obra «A la memòria», com també va fer després l'autor Stefano Massini amb el monòleg «Dona no reeducable», vist al Teatre Lliure la temporada passada... [+ crítica]

06 d’octubre 2016

El Versus Teatre reposa la comèdia «Quan l'amor és un joc», de Miquel Murga, ambientada a Rio de Janeiro

«Quan l’amor és un joc», de Miquel Murga. Intèrprets: Pere Anglas, Edu Gibert, Claudia Longarte i la col·laboració d’Edi Barceló. Espai escènic: Albert Borrell. Vestuari: Pilar González. Confecció vestuari: Barbany i Jubay. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Selecció musical: David Murga. Fotografia: Quim Murga. Disseny gràfic: Neus Vallespí. Producció executiva: Roxana Díaz Ortega. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Producció: Versus Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 5 agost 2016. Reposició: 6 octubre 2016.

L'amor dóna per molt. I encara més si és un joc. Com el joc que comença net i acaba enterbolit i que teixeix amb una aparent ingenuïtat la jove protagonista d'aquesta comèdia que embolica el millor amic del seu pare en un moment que les veteranes relacions de parella d'ells dos trontolla. Miquel Murga no abandona el gènere de la comèdia —que hauríem d'anomenar de bulevard sense complexos— i que l'ha portat als escenaris en les últimes temporades amb la direcció de muntatges com «Divorci», «T'estimo, però no tant» o «Vis a vis a Hawai». Aquest estiu fa doblet amb l'autoria i direcció de «Quan l'amor és un joc», al Versus Teatre, i amb la direcció d'«Una família indecent», d'Ever Blanchet, al Teatre Gaudí Barcelona (motiu d'una altra crítica aquí mateix)... [+ crítica]

05 d’octubre 2016

La Seca recupera la versió catalana de «Les criades (Les bonnes)», de Jean Genet a la Sala Leopoldo Fregoli

«Les criades (Les bonnes)», de Jean Genet. Adaptació dramatúrgica de Genoveva Pellicer. Intèrprets: Elisenda Bautista i Meritxell Sabater. Escenografia: Teresa Martí i Magda Mira. Il·luminació: Albert Julve. Direcció: Genoveva Pellicer. Companyia Perlimplín. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 30 gener 2015. Reposició: 5 octubre 2016.

Jean Genet (París, 1910 - 1986), autor controvertit per la seva vida personal, va posar els pèls de punta als seus coetanis, el 1947 quan, entre altres temeritats creatives, va escriure l'obra 'Les criades'. Considerada aleshores com una punyalada a la burgesia consolidada del segle XX, en plena postguerra mundial, amb el pas del temps, 'Les criades', en les diverses versions i adaptacions que se n'han fet, ha anat agafant, cada vegada més, un to de gènere de thriller light. I això potser perquè ja no hi ha burgesia contra la qual llençar els dards i el poder econòmic, en més de mig segle, ha canviat de mans sense saber a hores d'ara en quina mà s'ha acumulat. Una de les últimes versions de 'Les criades' va passar fugaçment pel Festival Grec de l'estiu passat, al Mercat de les Flors, amb la companyia del Sadary Movement Laboratory, de Corea del Sud, amb una posada en escena que posava l'accent més en el treball físic que no pas en la paraula... [+ crítica]