ELS MÈDICI DEL VALLÈS

«Els Brugarol», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula, Jaume Madaula i Estel Solé / Júlia Truyol (gira 2020). Escenografia: Laura Clos (Closca) i Sergi Corbera. Il·luminació / cap tècnic: Jordi Berch. Tècnic en gira: Enric Alarcón. Vestuari: Isabel Domènech. Autoria del quadre: Josep Madaula. Veu d’àudios: Quim Àvila, Mercè Aránega i Oriol Guinart. Fotografies: Iván Moreno. Comunicació i premsa: La Tremenda / Bitò. Distribució: Bitò. Producció executiva i regidoria: Yara Himelfarb. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap de producció: Clàudia Flores. Ajudant de producció: Bernat Grau. Agraïments: Clara Aguilar i Gemma Martínez. Una producció de Bitò Produccions. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Poliorama, 21 març 2021.


A Sabadell, la «Colla» (Oliver, Trabal, Obiols, entre altres) ja van posar de panxa enlaire la burgesia del seu temps a la qual, per cert, ells mateixos pertanyien. No és ben bé el cas de l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) que, com un dels seus germans, el pintor i professor d'art Josep Madaula (Sabadell, 1957), pertanyen a una classe diguem-ne menestral, si se'n pot dir menestral de la generació que es va haver d'espavilar entre la penúria dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Això no impedeix que Ramon Madaula, com a autor —cinquena obra teatral pujada als escenaris i aquesta premiada amb el Recull—, ja fa temps que dissecciona la societat que l'envolta i, sabadellenc de raça, no li ha costat gaire de burxar en l'ànima de la burgesia vallesenca, la dels teixits, la de la indústria, la que més endavant s'ha vist pressionada per l'argolla multinacional i la que ha patit també una progressiva decadència. ¿Davant de tot això què queda? El nom. La nissaga. Els Brugarol. N'hi ha prou a pronunciar un cognom amb solatge per notar que tot té un altre aire al voltant de qui el pronuncia. ¿I si ha estat així durant anys i panys per què hi ha una generació que, de cop i volta, ho vol llençar tot per la finestra? ¿Canviar-se el cognom del patriarca pel cognom de la mare? Quin disbarat! Aquest és el dilema del protagonista d'aquesta comèdia costumista, que és com vol que se la qualifiqui el mateix autor a pesar de l'aire de bulevard que també té, quan rep la intenció de la seva filla que li anuncia que, ara que ja té ús de raó, es vol canviar el cognom de Brugarol pel cognom de la mare. I ho anuncia precisament en un moment que hi ha una criatura pel camí que el patriarca Brugarol ja veu que serà qui més hi sortirà perdent perquè ja no tindrà l'oportunitat de mantenir el solatge de la nissaga i, de rebot, la continuïtat de la família... [+ crítica]

CECI N'EST PAS UNE PIPE

«The Mountain». Dramatúrgia: Àlex Serrano, Pau Palacios, Ferran Dordal. Performers: Anna Pérez Moya, Àlex Serrano, Pau Palacios, David Muñiz. Veu off: Amelia Larkins. Música: Nico Roig. Videoprogramació: David Muñiz. Videocreació: Jordi Soler Quintana. Disseny il·luminació: Cube.bz. Espai escènic i maquetes: Àlex Serrano, Lola Belles. Ajudanta escenografia: Mariona Signes. Vestuari: Lola Belles. Màscara digital: Román Torre. Cap producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula Sáenz de Viteri. Agraïments: Núria Guiu, Pablo Acosta García, Danila Gambettola, Martín García Guirado, Pasqual Gorriz Marcos, Denis van Laeken, Simone Milsdochter, Eugenio Szwarcer, Alla Zakiullina. Fotografia: Jordi Soler. Companyia Agrupación Señor Serrano. Direcció: Àlex Serrano, Pau Palacios, Ferran Dordal. Coproducció GREC Festival de Barcelona, Teatre Lliure, Centro de cultura contemporánea Condeduque, CSS Teatro Stabile di Innovazione del Friuli – Venezia Giulia, Teatro Stabile del Veneto – Teatro Nazionale, zona K, Monty Kultuurfaktorij, Grand Theatre i Feikes Huis. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 juliol 2020. Reposició i revisió: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. 18 març 2021.

[Revisió de la crítica de la primera estrena al Teatre Lliure de Montjuïc, el 8 de juliol, dins el Festival Grec 2020]
 

El primer i dur confinament del 2020 va agafar l'Agrupación Señor Serrano en plena preparació de «The Mountain». Això va fer que la seva estrena dins el Grec 2020, en aquella ocasió al Teatre Lliure de Montjuïc, advertís que la proposta no estava prou madura. Ara, la programació i el calendari l'han portat a l'escenari més íntim del Teatre Lliure de Gràcia. I els Señor Serrano hi han arribat amb els deures fets amb una honesta revisió del que va ser la primera posada en escena sense perdre'n, esclar, ni el sentit ni els orígens potser perquè ja ho deia aquell: qui perd els orígens, perd la identitat. La identitat de «The Mountain» és posar de manifest el núvol de mentides sobre el qual viu la societat actual, propiciades sobretot per la vulnerabilitat i, a la vegada, la ingènua fiabilitat de les xarxes. ¿Si el pintor René Magritte ja ho va dir: «Ceci n'est pas une pipe», per què els Señor Serrano no poden fer creure que una raqueta de bàdminton no és una raqueta de bàdminton sinó un bat de beisbol? «The Mountain» es refereix sense subterfugis a l'ascensió a l'Everest del mític George Mallory, que el 1924 va intentar arribar al cim però, sense que se sàpiga encara avui si ho va aconseguir —ai, si aleshores haguessin existit els mòbils i els satel·lits!—, el fet és que va morir en la baixada i el seu cadàver es va trobar anys després just a uns cinc-cents metres del cim. ¿I com introdueix aquest fet l'Agrupación Señor Serrano en el seu trencaclosques de «The Mountain»? D'entrada, amb una obertura de la performer Anna Pérez Moya, amb un deix de l'anglès molt nadiu perquè l'espectacle és en anglès per la vocació internacional de la companyia, i també amb dos personatges jugant a bàdminton. Després, tornant a Mallory, amb algunes de les cartes de la seva dona Ruth. I per recordar a l'auditori que les fake news no són només cosa del present, Agrupación Señor Serrano fa referència també a un altre mite de la mentida: la versió radiofònica de «La guerra dels mons» que Orson Welles va fer servir, segurament sense proposar-s'ho, per fer córrer el pànic el 1938 entre la població nord-americana... [+ crítica]

DE LA NEGOCIACIÓ AL XANTATGE O COM PAIR UN SOPAR NEGRE

«Sopar amb batalla», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Júlia Barceló, Meritxell Calvo, Peter Vives, Francesc Ferrer, Mar del Hoyo, Jordi Coll i Majo Cordonet. Disseny espai i vestuari: José Novoa. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Oscar Villar. Coreografies acció: Valentina Calandriello. Composició musical: Zesar Martínez (direcció tècnica) i Xavier Xipell "Xipi". Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudanta producció: Laura Alonso. Ajudanta direcció: Nuri Santaló. Covers: Marta Tomasa Wormer i Oscar Jarque. Tècnic gira: Àngel Puertas. Distribució: Elena Blanco - Magnetica Management. Comunicació: Anna Aurich, Sílvia Serra i Paula Mateu (Cósmica). Disseny gràfic: Maria Picassó. Fotografia: David Ruano. Teaser: Dolma Studio. Producció: Velvet Events, S.L. Col·laboració: Fàbrica Vella de Sallent i Centre d'Arts Escèniques de Terrassa. (Equip artístic estrena del 2010. Intèrprets: Clara Moliné Xirgu, Rocío Arbona, Cristina Serrano, Georgina Latre, Dani Ledesma, Sergio Campoy i Rafa Delacroix. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Disseny so: Abel Vernet. Caracterització: Myriam Tamisier. Companyia Batallerus Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 12 novembre 2010.) Direcció: Jordi Casanovas. Revisió i reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 13 març 2021.
 

Hi ha un teatre «marca Casanovas». Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha reactualitzat, revisat i perfilat la comèdia negra «Sopar amb batalla» que va estrenar el 2010 al Versus Teatre amb intèrprets que sortien de l'Escola Eòlia. Amb un nou repartiment, Jordi Casanovas reuneix uns personatges que actuen encara com a adolescents ja granadets, sense una situació estable, més aviat inestable, tant sentimental com professional, desenfeinats alguns d'ells, desconcertats en algun cas, però plens també d'idees i de mirada il·lusionada per un futur millor. Quan Jordi Casanovas els té aplegats en un ambient generalment reclòs, l'autor els va entrampant en una sèrie de petits conflictes que sorgeixen encadenadament mantenint una atractiva atmosfera de psicosi, d'intriga i, a vegades, d'angoixa i tot per als espectadors, elements que en teatre no s'aconsegueixen fàcilment i aquest és un dels mèrits de les obres de Casanovas que dirigeix ell mateix. En aquest «Sopar amb batalla», els personatges —les víctimes, vaja—, són set. Quatre amics de sempre, però que també amaguen petits secrets i petites rancúnies els uns als altres. Una de les parelles feta fa poc els reuneix en un sopar a la nova caseta unifamiliar dels afores de la ciutat que s'acaben de muntar... [+ crítica]

LA CALÒRICA I LA FLAIRE DEL VELL BOGATELL

«De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda», de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Construcció escenografia: Pascualín Estructures Stage Tecnologies, S.L. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti Puente. Construcció de la màscara de gamba: Carles Piera. Pròtesis: David Chapanoff. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Vídeo: Aharón Sánchez. Caracterització: Anna Rosillo. Ajudant de moviment: David Marín. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Marta Aran. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 març 2021.


 «¿Nuclears...? No, gràcies!», deien els ecologistes i verds del segle passat. Entremig, una pausa, algunes crisis i l'oblit. Les nuclears han anat fent i fins i tot han revalidat la seva estada sense saber encara on deixaran anar tot el que evacuen. Entremig, també, hi ha hagut altres inquietuds socials. Paradoxalment, com a alternativa a les nuclears, una que també podria dir, com aquella: «¿Eòlics...? No, gràcies!». I és que no estem mai contents. O almenys això és el que pensen els que ara s'anomenen "negacionistes". Com per exemple, aquesta «dèria moderna» a posar el dit a l'ull del famós canvi climàtic. Però, a veure, ¿què més hi fa fa que de tant en tant es desfaci un tros de l'Antàrtida tan gran com tota una comarca? ¿O que una gelera es fongui com si fos un núvol de sucre? ¿O que un bosc es desforesti si encara en queden molts que no s'han cremat? ¿O que el mar endrapicom un xiclet gegant tones de plàstic si ja sabem que el no mata, almenys, engreixa? Doncs, això. La Calòrica, companyia que ja ha aconseguit l'honorable títol de veterana —els seus integrants reconeixen que ja no són de la primera volada— amb deu anys d'història, un Max pel mig, i alguns espectacles molt celebrats, posa ara el canvi climàtic en primer pla i ho fa amb dos escenaris: un congrés sobre el patrimoni natural comú de negacionistes i una comunitat de veïns, que ve a ser el mateix si tenim en compte que els segons també neguen sempre qualsevol evidència d'envelliment o deteriorament de l'edifici comunitari... [+ crítica]

¿ES POT SORTIR DEL MAL DE JOVENTUT SA I ESTALVI?

«La malaltia». Docudrama escènic a partir d'«El mal de la joventut», de Ferdinand Bruckner. Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Dramaturgista: Íngrid Guardiola. Intèrprets: Emma Arquillué, Guillem Balart, Francesc Marginet Sensada, Elena Martín, Martina Roura i Mariantònia Salas. Espai escènic: Bibiana Puigdefàbregas. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Construcció d'escenografia: Arts-cènics. Vestuari: Adriana Parra. Ajudanta de vestuari: Carlota Grau. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Marc Lleixà (AAI). Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro). Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Assessora de moviment: Lali Ayguadé. Concepte, guió i direcció de les càpsules visuals: Alumnes de la UPF Ana Bovino, Marta Duran, Agustín Flores, Mateo Gómez, Ruth Grégori, Carolina Plata i Jimena Sánchez. Amb la col·laboració de Las Kellys, Roxana Hernández, Lluís Marquès, Moha Amazian, Maider Lasa, Nerea Montmany, Genera, Neus Soler, Marta Farrés, Marina Alegre, Nuria Moreno, Berta García, Adriana Fuertes, Joaquim Domènech Canadell, Cristina Esquerre Hernández, Aitana Nuñez Bagur, Ángel Serna Pareja, Sergio Monsalve, Xavi Oliva, Sergio Ramon, André Robert, Manu Solís, Nicolás Tabilo i Peluquería de Faisal. Producció delegada: Jordi Balló - UPF. Alumne en pràctiques del Muet: Xavier Sisquella. Producció: Teatre Lliure. En col·laboració amb el Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra. Agraïments: Mercè Aránega i Ramon Madaula. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivielso. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 7 març 2021.
 

La primera proposta de Juan Carlos Martel Bayod (Barcelona, 1976) coincidint amb la seva etapa de director artístic del Teatre Lliure enllaça amb dues més que ja havia estrenat abans també al Teatre Lliure: «Sis personatges. Homenatge a Tomàs Giner», introspecció sobre els sensellar, i «Càsting Giulietta», introspecció sobre dones soles entre la setantena i la vuitantena anomenades de la tercera edat. La trilogia es tanca ara amb «La malaltia», sobre la joventut del segle XXI, però emparant-se en una altra generació, la de fa cent anys, la d'«El mal de la joventut», de Ferdinand Bruckner, ambientada a la Viena d'entreguerres del segle XX. El muntatge de «La malaltia» té un llast evident: un excés de referències i de tecles que es volen tocar alhora que donarien per una altra trilogia sencera. Sota l'eix del suïcidi juvenil, la introspecció en aquest cas ha de donar abast a personatges —tots joves— del segle XXI en un moment d'incertesa per a tots ells, però també a salts cap a algunes de les escenes de Ferdinand Bruckner i, a més, permetre dins el muntatge la cabuda de les càpsules audiovisuals elaborades en una col·laboració amb alumnat de la Universitat Pompeu Fabra. Per si no n'hi ha prou amb aquests salts generacionals, temporals i de gèneres creatius, en alguns moments els personatges del XXI recorden als espectadors suïcidis que s'han fet mítics —no pas per ser joves— sinó perquè toquen molt de prop: el del director teatral Jordi Mesalles —que per cert va ser el primer a introduir aquí l'obra de Ferdinand Bruckner, recuperada més recentment per Les Antonietes— o el suïcidi del poeta Gabriel Ferrater als cinquanta anys... [+ crítica]