«La lleugeresa i altres cançons», d'Ivan Benet i Víctor Borràs. Intèrpret: Aida Oset. Música original: Aida Oset. Escenografia: Clàudia Vilà. Disseny de llums: Ganecha Gil Gracia. Vestuari: Maria Armengol. Disseny de so: Guillem Llotje. Músics de “Don’t ask me why”: Pablo Yupton, Roger Giménez, Pablo Campos. Producció executiva: Maria Hervàs. Comunicació: Gerard Palomas. Fotografia: Carla Oset. Tècnica de la companyia: Paula Crespo. Ajudant de direcció: Víctor Borràs. Direcció: Ivan Benet. Col·laboració: Festival Temporada Alta. Companyia Teatre Nu. Sala de Dalt. Sala Beckett, Barcelona, 27 abril 2019.

L'actriu, compositora i cantant Aida Oset (Barcelona, 1983) reuneix en aquest espectacle multidisciplinar i de cambra tot allò que pot oferir des de la seva triple creativitat. Com a suport de fons, la teoria filosòfica del sociòleg i professor francès Gilles Lipovetsky (París, 1944) conegut sobretot per analitzar el postmodernisme i l'hipermodernisme i per dictaminar o constatar la pèrdua de les grans influències col·lectives socials i polítiques com a sagrada institució i l'obertura d'una cultura dinàmica, individualista, efímera i narcisista. Conclusió: una cultura tocada per la lleugeresa. Tot això ha mogut els autors del relat, també actors i activistes teatrals, Ivan Benet i Víctor Borràs, a traslladar part de la interpretació de la teoria lipovestkyana a un pla quotidià: el d'una infermera amb prestigi professional dins del sector i la seva relació amb els pacients fins a les últimes conseqüències. Lluny de convertir el muntatge en càtedra, jo em quedo, esclar, amb les vivències de la infermera que interpreta l'actriu Aida Oset a través d'un monòleg interior breu, de només una hora, que dóna a entendre des de bon principi que dramatúrgicament ha d'amagar alguna sorpresa o algun impacte final, que em guardaré prou de desvelar... [+ crítica]

«Un, ningú i cent mil», de Luigi Pirandello. Adaptació de Ferran Utzet, a partir de la traducció de Marina Laboreo. Intèrprets: Laura Aubert i Marc Rodríguez. Espai i utilleria: Paula Miranda. Llums: Pep Barcons. So: Guillem Rodríguez. Vestuari: Giulia Grumi. Assessor de moviment: Xavi Duch. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de funcions: Juan Boné. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Suport tècnic muntatge: Fernando Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci, Ester Porcel i Emili Vallejo. Estudiants en pràctiques ITES: Clàudia Alba i Sara Farré. Fotografia: Bito Cels i David Ruano. Direcció: Ferran Utzet. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 27 abril 2019.

«Teniu el nas gran!» «Es diu “gros”» «¿Eh?» «Jo, senyor, si tingués aquest temple, manaria a l'instant que algú me l'amputés.» «¿És un roc? ¿És un pic? ¿És un faig? ¿Què dic un faig? No, no, que és tota una muntanya!» «Poc que és un nas, això d'aquí davant! Potser és un melonet. Potser és un nap gegant!» De nassos, ja se'n va sentir a parlar sota la nau gòtica del Teatre Biblioteca de Catalunya entre el 2012 i el 2013 amb la versió del Cyrano de Bergerac que va protagonitzar Pere Arquillué. Sentir ara parlar d'un nas, potser no tan gros i tan popular com el de Cyrano, però sí que força torçat i més aviat girat cap a l'esquerra, descrit per Luigi Pirandello, és tota una altra cosa, però, al cap i la fi, els dos autors fan del nas una al·legoria filosòfica de la vida. El quid de la qüestió que es dispara de seguida tot just comença el relat pirandellià em porta per uns instants el Cyrano, potser perquè el traductor de l'obra d'Edmond Rostand, Xavier Bru de Sala, coincidia el dia de la meva funció també com a espectador. En aquesta ocasió, la traducció parteix de l'última novel·la de Luigi Pirandello, escrita el 1925 i publicada dos anys després, i és de Marina Laboreo, publicada el 2017 a l'Editorial Ela Geminada, sota la direcció de l'actual cap de la Institucio de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà... [+ crítica]

Alícia Serrat reposa a la sala El Maldà la seva «Trilogia de l'amor» amb músicals de petit foramat com «Per si no ens tornem a veure»

«Tot el que no ens vam dir». Llibret i lletres d'Alícia Serrat. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sonia Catot, Clara Solé i Estel Tort. Pianista: Miquel Tejada. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Ajudantia escenografia: Clara Solé. Direcció producció: Mireia Vericat. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Edició gràfica i fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 2 juny 2018. Reposició: 6 agost 2018. Reposició: 27 abril 2019.

Una trilogia musical de cambra. Això és el que es troba en aquest segon espectacle, «Tot el que no ens vam dir», que vol ser la cara intermèdia del primer espectacle de la sèrie, «Per si no ens tornem a veure», i que, segons els seus creadors, tindrà una tercera part en una pròxima temporada, sempre sobre les incerteses i els remolins de l'amor. Darrere d'aquestes propostes hi ha una sòlida preparació tècnica i interpretativa, amb una bona composició musical del músic i compositor Miquel Tejada que és, esclar, el gruix més important de la proposta que s'acaba explicant i, en realitat, introduint cada peça musical, amb el llibret i les mateixes lletres de cadascuna de les cançons. Podríem titllar alegrement de proposta romàntica la història que hi ha de fons en aquest segon espectacle, però no seria just fer-ho perquè hi ha també reflexió, contradicció, frustració, incertesa, felicitat, tristesa, amor, odi, vida i mort. De fet, tot allò que la filosofia existencial continua plantejant a totes les generacions... [+ crítica]

La Trepa reposa un dels seus clàssics musicals per a tota la família basat en el conte «La rateta que escombrava l'escaleta»

«Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement (2013), Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Pepita Mercader. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Reposició: 6 juny 2015. Reposició: 27 abril 2019. A partir 3 anys.

El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat. L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes... [+ crítica]

«Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)», de Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Sergi Gisbert i Josep Sobrevals. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal. Producció: Júlia Simó. Direcció tècnica: Rubèn Taltavull. Fotografies d'El Cicló: Marta Mas. Assistent de direcció: Albert Reverendo. Ajudant de direcció: Pau Masaló. Direcció: Laia Alsina i Ferrer. Companyia El Martell. Programa El Cicló (Cicle de Companyies Independents en Residència). Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 abril 2019.

¿Com es fa una olla barrejada —o potser parlant de cuina hauria de dir una pizza casolana amb recepta de l'àvia— amb el poema èpic «L'Atlàntida», de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1874 i el 1876, a bord del vaixell Guipúzcoa de la Companyia de Tabacs on el poeta tenia plat i taula a càrrec del Marquès de Comillas, la final de la copa d'Europa de Wembley entre el Barça i el Sampòria el 1992, el mite de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i la bona fe de la penya de l'Associació de Veïns creada aquell any de glòria col·lectiva al barri de Sant Antoni? I tot això, ¿sense que ningú prengui mal i, contràriament del que diu el subtítol de l'obra, «l'espectacle no faci aigües»? El Martell, companyia que fa un any va estrenar també al mateix Teatre Tantarantana «El mar no cap dins una capsa de sabates» de la mateixa autora, ho ha intentat en una nova proposta gens convencional que bascula entre dos registres: el del "teiatru d'espardenya" i el vers solemne de l'èpica verdagueriana. Una combinació que, a primer cop d'ull, pot semblar, sinó impossible, almenys arriscada, i que autora i companyia han agafat per les banyes —o per les rimes— partint, em sembla, de l'interès d'experimentar la força d'un clàssic poc explotat a l'escenari, lingüísticament ric i complex, com el de Verdaguer, però enganyant els espectadors com si es tractés d'una farsa... [+ crítica]

«Anònims», de Jordi Manau. Intèrprets: Jordi Manau, Clàudia de Sandoval, Gerard Clavell i Ariadna Gaya. Escenografia: Marina Soteras. Fotografia: Èric Garrido i Roser Salarich. Producció executiva: Ariadna Gaya. Cicle Joves Creadors. Direcció: Jordi Manau i David Iglesias. Companyia La Paradoxa, Teatre del Raval, Barcelona, 13 abril 2019.

És curiós que una companyia jove s'emmiralli en autèntics “dinosaures”, amb perdó, de la música del segle passat que encara avui cuegen perquè els suports físics enregistrats ja no es venen i el negoci musical, si és que existeix, passa precàriament per l'Spotify i ha hagut de tornar als directes. Com a mostra, la gira final que va haver de fer en la supermaduresa el cantant i poeta Leonard Cohen, que va acabar morint amb les botes posades damunt les taules. Doncs bé, els integrants de la jove companyia La Paradoxa —parlem de “joves” que ja empaiten o superen el 3 en edat— fan una “boutade” amb un segrest de ficció del cantant Joaquín Sabina i intentant que alguns dels seus amics més íntims (el triangle inseparable format per Ana Belén, Víctor Manuel i Joan Manuel Serrat) paguin el rescat que demanen pel seu alliberament. En resum: víctimes de la generació Y o generació millennial com són, es veuen obligats a caure en el recurs de la caputxa de segrestador tot i que estudien, tenen alguna feineta, fan de comercials, marquen enquestes de carrer o viuen de ser exfutbolista ben pagat... [+ crítica]

«Laberint striptease». A partir de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Disseny i construcció de l'escenografia: Víctor Peralta i Tony Murchland. Vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Atrezzo: Víctor Peralta. Assessorament dramatúrgic: Marc Rosich. Coach acrobàcia: Gloria San Miguel. Coordinació de l'equip artístic: Joan Solé. Concepció de l'espai escènic: Roberto G. Alonso. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical i arranjaments: Jordi Cornudella. Direcció: Roberto G. Alonso. Producció: Escenari Joan Brossa en col·laboració amb Cabaret 13 i Cia. Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 abril 2019.

Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d'una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre. El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d'ell com de tota la companyia, i l'acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l'església, la crisi de la política actual, l'estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós - militar - judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa... i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca, prometent —a sants i minyons no els prometis si no els dons!— transformisme a dojo a través de les múltiples facetes de l'striptís, però sempre sense caure en un registre barroer sinó fent ús d'una atmosfera poètica de music-hall... [+ crítica]

«Com els grecs (Greek)», de Steven Berkoff. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui. Escenografia: Clara Notari. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Acabats escenogràfics: Taller d'escenografia Castells. Vestuari: Marian Garcia Milla. Ajudanta de vestuari: Anna Hernàndez. Caracterització: Àngels Palomar. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Vídeo: Mar Orfila. Moviment: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 11 abril 2019.

A la dècada dels vuitanta del segle passat el llenguatge literari —i per tant el teatral també— era més transgressor del que és avui. El pas del temps —i parlem de quaranta anys!— ha endolcit la mirada crítica i, recentment, fins i tot l'ha autocensurat per por a les conseqüències de l'opressor de torn. Per això, recuperar —no goso dir “descobrir”— el polifacètic Steven Berkoff a aquestes alçades és un bàlsam de rebel·lió i una airada de revolta que remou consciències i que, pel que fa al teatre, repta les noves dramatúrgies pretesament trencadores a mirar també enrere i beure de les fonts de la vella escola i passar de debò per damunt de qualsevol convencionalisme o intent de conducció artística des del poder, ja sigui ideològic, polític o econòmic. Steven Berkoff (Londres, 1937) —dramaturg, assagista, actor de teatre i de cinema [“La taronja mecànica” o “Rambo”]— ha estat un d'aquests personatges que ha topat sovint amb la censura del sistema i que, quan se'n va adonar —després de rebre algunes negatives del teatre institucional anglès— va decidir tirar pel dret i fer el que ell volia fer... [+ crítica]

«El jardín de los cerezos», d'Anton Txékhov. Versió d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Chema Adeva, Nelson Dante, Paco Déniz, Isabel Dimas, Karina Garantivà, Miranda Gas, Carmen Gutiérrez, Carmen Machi, Isabel Madolell, Fer Muratori, Tamas Novas, Didier Otaola i Secun de la Rosa. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Juan Sebastián Domínguez. Il·luminació: Ion Aníbal. Música i espai sonor: Luis Miguel Cobo. Vídeo: Pedro Chamizo. Moviment: Carlos Martos. Caracterització: Chema Noci. Ajudant d'escenografia: Fer Muratori. Ajudant d'il·luminació: David Vizcaíno. Ajudant de vestuari: Yeray González. Construcció d'escenografia: Baeza Metal, Mambo Decorados, Sfumato i Snick Móvil. Confecció de vestuari: Sastreria Cornejo. Confecció del vestuari de Lyubov Andreyevna: Ulises Mérida. Attrezzo: Amaya Coratire i Minitracks. Ajudanta de direcció: Nanda Abella. Direcció: Ernesto Caballero. Producció del Centro Dramático Nacional. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 abril 2019.

Un tren de joguina, una casa de nines desplegable, uns telèfons mòbils, facebook en directe i molt de moviment amb una banda sonora que fuig de l'època original de l'obra i se situa en el dia a dia d'avui mateix, però com si el temps s'hagués aturat, que és una de les claus de rerefons de «L'hort dels cirerers», d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904). La versió d'Ernesto Caballero posa més l'èmfasi en el “què” que no pas en el “com”. No té una especial preocupació per l'ambientació romàntica de la finca dels cirerers —aparentment l'escenografia és senzilla i funcional centrada en una tarima móbil— sinó per l'abisme que amenaça tots i cadascun dels personatges de l'obra. Aquesta aposta del Centro Dramático Nacional té un perill: que el perfil de cada personatge es difumini en el conjunt de tots els altres i sigui difícil destriar qui és qui d'entre tots ells. Però també té un avantatge: que del conjunt de tots ells en fa un missatge únic que és el de la pèrdua del passat, la de l'oblit, la de la desfeta d'un nucli rural que aspira a créixer en l'urbs que és també la desfeta d'una col·lectivitat d'un temps que aspira a créixer en un món millor i diferent... [+ crítica]

«Rent». Llibret, música i lletres: Jonathan Larson. Concepte original i lletres addicionals: Billy Aronson. Dramatúrgia: Lynn Thomson. Arranjaments musicals. Steve Skinner. Supervisió i arranjaments addicionals: Tim W. Adaptació al castellà: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Iñaki Mur, Víctor Arbelo, Júlia Bonjoch, Albert Bolea, África Alonso, Anna Herebia, Xavier Navarro, Peter Vives, Clara Altarriba, Marc Andurell, Iskra Bocanegra, Nil Bofil, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabet Molet, Marc Gómez i Joana Roselló. Músics: Miquel Tejada, David Txes / Unai Eizaguirre, Adri Mena, Pol Barbé / Roger Julià Berenguer Aina / Betel Martínez i Miquel González. Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Laura Galofré i Raquel Ibort, a partir del disseny original de Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Il·luminació: Xavi Costas i Daniel Anglès. Caracterització: Núria Llunell. Vídeo: Joan Rodon. Ajudant de coreografia: Helena Jara. Coach vocal: Susanna Domènech. Ajudant d'escenografia: Gemma Moreno. Ajudant d'il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Ajudant de producció: Eloísa Díaz. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Responsable tècnic muntatge: Arnau Recio. Company Manager: Toni Luque. Regidoria: Montse Alacuart. Sastreria, perruqueria i maquillatge: Marta Pell. Canoners: Àgata Casanovas i Javi Vélez. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llum: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques de vestuari: Gemma Ferri i Beatriz Gonzalez. Construcció de l'escenografia: Xarly. Perruqueria: Xavier Soteras Peluquería. Premsa Dídac Atzet. Màrqueting i comunicació: Publispec Fotografies d'equip: Guillem Medina. Fotografies d'assaig: La Costas. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Community manager: Nil Bofill. Accions promocionals: Ferran Rull. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció de FOCUS amb la col·laboració de No Day But Today. El musical «Rent» es presenta gràcies a un acord especial amb Music Theatre International (Europe) i tot el material que s'utiliza està autoritzat per MTI, New York. Adjuntes a la direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Ajudant de direcció musical: Jordi Taixés. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 7 abril 2019.

Daniel Anglès ja va remuntar amb èxit el musical «Rent» el gener del 2016 al Casino l'Aliança del Poblenou. Aquella versió, en català, commemorava els 20 anys de l'estrena, el 26 de gener del 1996, al Nederlander Theatre de Broadway, després que el 1994, se'n fessin unes prèvies de sondeig de tres setmanes al New York Theater Workshop que van servir també per polir la trama i reordenar el seu contingut dramàtic: uns joves bohemis de Nova York que a través de l'art volen aconseguir superar les dificultats que la seva generació s'ha trobat al davant per barrar-los el pas. El romanticisme d'un teatre perifèric com el del Poblenou barceloní va rememorar com havien estat els inicis de «Rent». Ara, amb el salt al Paral·lel, aquest romanticisme s'ha esvaït, esclar. Però el nou espectacle ha guanyat en condicions tècniques, escenari, capacitat d'espectadors, so, llum i també en maduresa interpretativa, amb la combinació d'un repartiment una altra vegada de nova generació amb el més veterà, tot i que encara jove. La nova versió, aquesta vegada en castellà —¿potser per fer les “Amèriques” més endavant?— s'ha instal·lat al Teatre Condal Onyric, que gestiona artísticament Daniel Anglès i que ja va dirigir la versió del Poblenou, després que vint anys enrere, el 1999, s'havia fet seu el musical interpretant el personatge de Mark Cohen, en una versió també castellana, dirigida per la nord-americana Abby Epstein, a l'ara abandonat Teatre Principal de la Rambla, i posteriorment al Teatre Coliseum de Madrid... [+ crítica]

«Señora de rojo sobre fondo gris», de Miguel Delibes. Adaptació: José Sámano, José Sacristàn i Inés Camiña. Intèrpret: José Sacristán. Veu en off: Mercè Sampietro. Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Almudena Rodríguez Huerta. Il·luminació: Manuel Fuster. So: Mariano García. Directora de producció: Nur Levi / Elisa Herráez. Ajudantes de producció: Pilar López “Pipi” i Mélani Pindado. Director tècnic: Manuel Fuster. Gerent companyia / sastressa: Nerea Berdonces. Secretària de producció: Pilar Velasco. Tècnic d'il·luminació i so: Manuel Fuster / Jesús Díaz Cortés. Maquinista / regidor: Pepe González / Juan José Andreu. Cap tècnic teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i publicació: Publispec. Producció: Sabre Produccions, Pentación Espectáculos, TalyCual i AGM. Ajudanta de direcció: Inés Camiña. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona, 6 abril 2019.

Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i diueu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara és al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill... [+ crítica]

«Oh, mami!», d'Oriol Vila. Intèrprets: Anna Barrachina, Jofre Borràs, Artur Busquets, Octavi Pujades, Betsy Túrnez i Joana Vilapuig. Escenografia: Enric Planas. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Vestuari: Nidia Tusal. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Damià Edery. Regidoria: Teresa Navarro. Disseny de so: David Solans. Disseny gràfic: Carlos Porta i 20cmStudio. Fotografia: Daniel Escalé. Assessor de moviment: Lluís Graells. Ajudanta de producció: Virginia Fernández. Producció: Anexa. Vídeos promocionals: Lyona. Premsa: Sandra Araquistain, Bertina Pons i Carmen Vicente. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Raquel Salvador i Oriol Vila. Cia. Nico & Sunset. Teatre Borràs, Barcelona, 6 abril 2019.

«Oh, mami!» és una comèdia de bulevard d'alt voltatge i de factoria local. En fan falta aquí, de comèdies com aquesta, i són sempre benvingudes. Val la pena aclarir que “bulevard” vol dir també rigor i nivell interpretatiu. Els francesos en saben un niu i n'han exportat a tot el món. «Oh, mami!» té tots aquests atributs. En segons quins moments sembla, per l'estructura escenogràfica de planta baixa i terrabastall com a pis superior i de portes i paravents, que hi ha alguna cosa de la popular «Pel davant i pel darrere!», muntatge que té casa oberta al Teatre Borràs i on tornarà per enèsima vegada a finals d'any. Però no. Aquí no hi ha sardines sinó magdalenes. La trama és original del tot, amb l'avantatge que l'autor, Oriol Vila, és també actor i sap com moure els fils perquè els noranta minuts de la representació no decaiguin en cap moment i, després de la gresca, fer un gir inesperat a la recerca de la tragi (comèdia) burxant en un tema dissortadament massa actual: la violència de gènere, les separacions de parella, les infidelitats, la custòdia compartida... [+ crítica]

«La zanja». Dramatúrgia de Diego Lorca i Pako Merino. Intèrprets: Diego Lorca i Pako Merino. Composició musical i so: Jonatan Bernabeu. Disseny il·luminació: Albert Anglada i Diego Lorca. Disseny escenografia: Titzina. Construcció escenografia: Núria Espinach i Escenografia Castells. Confecció vestuari: Núria Espinach. Premsa: La Costa Comunicació i Còsmica. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció executiva: Luz Rodón. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Direcció: Diego Lorca i Pako Merino. Producció de Titzina. La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2019.

Parlen de l'imperi Inca, parlen del conqueridor/genocida Francisco Pizarro, parlen d'Atahualpa, l'últim sobirà inca. Parlen del segle XVI i de la conquesta sagnant de l'imperi espanyol de l'època que encara avui es vol fer creure, amb aires de fals patriotisme, que va fornir d'una llengua i una cultura els indígenes, com si aquests no en tinguessin cap. Però el duo de Titzina, companyia formada pels dos protagonistes d'aquest muntatge que van començar a fer projectes des que fa prop de vint anys es van conèixer a l'Escola Jacques Lecoq de París, també parlen d'avui mateix, de la població de Choropampa, a la província de Chota, al nord del Perú, on l'any 2000 un camió de transport va abocar accidentalment a la carretera que traspassava el municipi mercuri líquid d'unes mines amb greus conseqüències per a la població. I, finalment, parlen de l'or i de fins on és capaç d'arribar la humanitat per fer passar per davant l'egoisme i el poder de la riquesa contra la supervivència de la natura en nom del progrés... [+ crítica]

El musical «El despertar de la primavera» de Frank Wedekind dirigit per Marc Vilavella es reposa per tercera temporada amb un nou repartiment al Teatre Victòria

«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets 2016: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Intèrprets 2018: Elisabet Molet, Laura Daza / Clara Altarriba, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Carme Milà, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores / Guido Balzaretti, Marc Udina, Roc Bernadí, Raimon Ferrer i Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols (2016) i Issac Alcayde (2018). Intèrprets 2019. Berta Butinuyà. Laura Daza, Valèria Sorolla, Clara Moraleda, Mireia Coma, Candela Díaz, Víctor Gómez, Eloi Gómez, Pablo Capuz, Adrià Andreu, Marc Udina, Àlex Sans i Pol Roselló. Personatges adults: Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols. Músics 2016: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Músics 2018: Xavier Viader / Berenguer Aina / Nacho López / Glòria Casanovas / Marta Salas / Stéfano Pompilio / Gustavo Llull. Músics 2019: Gustavo Llull / Gerard Alonso / Cindy Izzillo, Berenguer Aina / Marc Buch, Albert Arnau / Isaac Romagosa, Jordi Sánchez / Iu Boixader, Nacho López / Toni Corrales, Toni Corrales / Mariona Ustrell / Glòria Casanovas, Laura Masferrer / Carlos Cantú/ Marta Sala. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 5 abril 2018. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 4 abril 2019.

Fa més de trenta anys que Josep Maria Flotats, que acabava de fer el retorn triomfal a Catalunya amb «Cyrano de Bergerac», va formar una companyia jove, vint-i-tants anys de mitjana, per representar al recuperat Teatre Poliorama «El despertar de la primavera», en una versió de Carme Serrallonga. La va estrenar el 27 de febrer del 1986 i va constituir un altre dels èxits de l'època. Aleshores encara no existia la versió musical estrenada a l'Off Broadway el 2006 i després a Broadway on va recollir, entre altres, 8 premis Tony i es va començar a expandir per escenaris de tot el món. La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols (Issac Alcayde, el 2018), en el paper de dels diversos personatges adults. ¿Les criatures les porten al món les cigonyes...? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l'autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918) qui el 1891 ja s'ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l'aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l'època, amb l'obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil»... [+ crítica]

Daniel J. Meyer reposa a La Villarroel Off el seu espectacle «Abans» que va estrenar a les Galeries Maldà fa tres temporades

«Abans». Dramatúrgia de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Laia Pellejà i Marc Pociello. Direcció: Daniel J. Meyer. Companyia Descartable Teatre. El Maldà, Barcelona, 13 març 2016. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2019.

Les antigues i a la vegada renovades Galeries Maldà, quan abaixen la persiana es converteixen en una mena de carrer solitari per on no hi circula ningú. És un bon lloc perquè els estadants teatrals d'El Maldà hi adaptin —com ja van fer amb «La nit just abans dels boscos»— un dels muntatges de Descartable Teatre, companyia que entén les arts escèniques com un corcó de la consciència, tot i que corren el risc que no tothom els entengui perquè trencar les convencions establertes requereix, sí, alguns guanys,però també algunes pèrdues. En aquest cas, la companyia ha comptat amb la col·laboració de l'oenagé Roba Amiga i els espectadors són convidats a portar alguna peça de roba per deixar al contenidor de cartró que servirà després de motiu per a l'arrencada de la història de dos germans de la franja dels trenta, la Laia i el Marc, amb un passat familiar tèrbol i dramàtic, un present inestable i un futur incert... [+ crítica]

«El somriure al peu de l'escala (The smile at the foot of the ladder)», de Henry Miller. Traducció: Màrius Serra. Música original: Joan Alavedra. Intèrprets: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Assessor circ: Lei Mendoza. Construcció escenografia: Arts-cènics. Confecció vestuari: Goretti Puente. Retrat de Jordi Martínez / grafit: Axe Colours. «Gos bordant la Lluna» (1926), de Joan Miró, cortesia de Successió Miró. Ajudanta de direcció: Soles Velázquez. Direcció: Ramon Simó. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 abril 2019.

Al pintor cubista Fernand Léger (Argentan, França, 1881 - Gif-sur-Yvette, França, 1955) no li va acabar de fer el pes el relat que l'escriptor Henry Miller (Nova York, 1981 - Los Angeles, 1980) li havia escrit a finals dels anys quaranta de l'any passat per il·lustrar uns dibuixos seus i no el va fer servir. En canvi, el pintor Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) s'hi va apuntar posteriorment. No és estrany, doncs, que en l'escenografia d'aquest muntatge de teatre-circ, que signa el mateix director Ramon Simó, hi aparegui la reproducció d'un element penjant de Joan Miró, «Gos bordant la Lluna», que va fer l'any 1926. L'any 1970, la bona relació de Joan B. Cendrós amb Henry Miller, impulsor d'Aymà i Proa Edicions i editor d'algunes de les seves obres (la sèrie «Tròpics» principalment), va fer que, en una versió del poeta Joan Oliver / Pere Quart, edités amb les il·lustracions de Joan Miró, el llibre «El somriure al peu de l'escala». L'escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) n'ha fet ara una nova traducció per a la posada en escena que té com a protagonista l'actor Jordi Martínez, en el paper d'August, un pallasso que es busca a ell mateix i que, potser com Henry Miller, es revolta contra la passivitat dels qui, veient-lo, només riuen i no pretenen trobar cap reflexió més darrere del seu maquillatge, el nas vermell i les sabates de gegant. ¿Continuar fent riure o anar més a fons i córrer el risc de perdre el suport del públic? Aquest és el dilema. També és el dilema del teatre i de l'art de tots els temps... [+ crítica]