31 de desembre 2015

El Cirque du Soleil s'instal·la al Palau Sant Jordi de BCN amb el seu espectacle «Varekai»

«Varekai». Dramatúrgia de Dominic Champagne. Compositora banda sonora: Violaine Corradi. Músics: Brigitte Larochelle, Denise Rachel, Paul Bannerman, Luke Notary, Laurent Gaudais, Chris Rua i Vuk Krakovic. Germans Santos (acròbates), Germans Bello (acròbates), Irina Naumengo (contorsionista), Octavio Alegría (malabarista), Dergin Tokman (dansa sobre crosses), Mercedes Hernández (pallassa), Steven Bishop (clown) fins a uns cinquanta artistes, acròbates, trapezistes, malabaristes i ajudants de pista. Disseny so: François Bergeron. Escenografia: Stèphane Roy. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Disseny maquillatge: Nathalie Gagné. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Coreografia: Michael Montanaro i Bill Shannon. Disseny il·luminació: Nol Val Genuchten. Dissenyador números aeris: Andreé Simard. Creador números pallassos: Cahal McCrystal. Dissenyador de rigging: Jaque Paquin. Disseny projeccions: Francis Laporte. Director de creació: Andrew Watson. Director d'escena: Dominic Champagne. Creació i guia de Guy Laliberté. Cirque du Soleil. Grand Chapiteau, Barcelona, 11 novembre 2010 (data de la crítica). Reposició: Palau Sant Jordi, Barcelona, 1 gener 2016.

Els espectacles del Cirque du Soleil es basen en un argument de fons que uneix tots els números dels artistes que hi participen i que converteix cadascuna de les actuacions en escenes d'una dramatúrgia sense paraules on els gestos, el ball, la dansa, la música, l'humor, els efectes teatrals, el multicolor i la il·luminació s'erigeixen també en coprotagonistes. Això continua passant a 'Varekai', un dels espectacles que té en gira des de fa vuit anys la companyia canadenca creada el 1984 per Guy Laliberté i Daniel Gauthier i que, després d'aquesta minitemporada a Barcelona, quatre setmanes, instal·lat encara a la futura plataforma del zoo marítim, espai mirant al mar veí del Fòrum, tanca la seva ruta europea per iniciar la d'Àsia. En el cas de Varekai —paraula d'origen romaní que vol dir aproxidament "en qualsevol lloc" en relació a l'esperit nòmada gitano— el protagonista és un jove Ícar que cau, un cop s'ha envolat en el seu desig de ser com un ocell, en un món desconegut, ple de criatures fantàstiques, on l'esperen tot un seguit d'aventures representades amb els números de circ, i on també canviarà la seva manera de viure i de veure's en el món perquè hi trobarà l'amor. La fusió del desig i la frustració, el bé i el mal, la guerra i la pau, el cel i l'infern, l'Orient i l'Occident, circulen per la trama de dues hores —hi ha una mitja hora d'intermedi per visitar tranquil·lament la zona de merchandising i restauració— que manté alguns dels elements característics del registre filosòfic dels creadors del Cirque du Soleil... [+ crítica]

La companyia Brodas Bros commemora el desè aniversari de la seva fundació amb un espectacle antològic al Teatre Coliseum

«Brodas Bros / Concierto concepto». Idea original de la companyia Brodas. Creació musical de Jean Philippe Barrios, Kapi (Camilo Sampayo) i El Pulcro (Lucas Cervantes). Ballarins: Pol Fruitós, Clara Pons, Berta Pons, Lluc Fruitós, Carlos Carmona (cover). Bboy Kadoer: Àngel Patiño; Bboy Plastik: Quim Marín; Bboy Gravity: Albert Mendoza. Músics: Jean Philippe Barrios (percussió), Kapi DJ i Flowtizta (beat box, flauta i saxo). Coreografia: Brodas. Il·luminació: Ignasi Morros. Assessorament escenogràfic: Mònica Quintana. Construcció escenografia: Gege, Patuleco i Facundo. Construcció capgrossos: Jordi Grau. Grafits: Kapi. Coproducció: 3xtr3s i Companyia Brodas. Direcció artística: Lluc Fruitós. Direcció escènica: Joan Gràcia (Tricicle). Teatre Victòria, Barcelona, 21 gener 2010 (data de la crítica). Revisió i reposició: Teatre Coliseum, Barcelona, 25 febrer 2015. Reposició: 1 gener 2016.

Els integrants d'aquest espectacle coreogràfic i musical formen part d'una companyia, la Brodas —una interpretació fonètica de l'anglès brothers— que si bé ja fa prop de deu anys que ha estat creada amb intervencions diverses —no van fer la seva presentació oficial al teatre Victòria fins al 2010— amb un muntatge que té com a base el hip hop però que aleshores ja es va deixar harmonitzar escènicament sota la direcció de Joan Gràcia, un dels tres membres del Tricicle, amb la qual cosa, a la bona tècnica, l'energia i el domini del moviment que reflecteixen els ballarins i músics, cal afegir el lligam, si no estrictament dramatúrgic, sí que tendint a explicar una sèrie de microhistòries breus dins d'una història conjunta. L'espectacle de Brodas Bros es pot considerar idoni per a adolescents i fans del gènere, però no deixa indiferents tampoc els que ja no tenen les condicions físiques per moure l'esquelet com el mouen la desena de ballarins. És un espectacle també que serveix per situar en un espai com el teatre allò que, fins ara, podia semblar patrimoni del carrer, la matèria prima, de fet, d'on beuen els Brodas, amb la incorporació de gèneres i subgèneres, a més del grafit i l'aproximació al rap... [+ crítica]

30 de desembre 2015

L'espectacle «Rhum» prorroga fins al 16 de gener al Lliure de Gràcia en un any que el Teatre Lliure tanca amb més espectadors que mai i prop d'un 82% d'ocupació

El Teatre Lliure tanca el 2015 amb 124.000 espectadors i un 81,7% d’ocupació en el total de les tres sales, segons dades fetes públiques en tancar l'any. Aquesta xifra suposa un augment de més de 20.000 espectadors respecte de l’any 2014, que ja va ser el millor de la història del Lliure. La recaptació total serà de gairebé 1.600.000€ (sense IVA), 300.000€ més que l’any 2014. Per espais, el Lliure de Montjuïc tancarà amb prop de 90.000 espectadors i un 78% d’ocupació, mentre que el Lliure de Gràcia arribarà als 34.200 espectadors i un 93,5% d’ocupació. A Montjuïc, l’espectacle més vist durant l’any 2015 haurà estat 'El rei Lear', amb més de 28.000 espectadors i un 98,5% d’ocupació. A Gràcia, 'El curiós incident del gos a mitjanit', amb 7.747 espectadors i un 100% d’ocupació. Pel que fa als abonaments, s’han superat les 25.000 entrades (5.000 més que la temporada anterior). L'espectacle 'Rhum', la reposició de l’homenatge pòstum a Joan Montanyès 'Monti', prorroga fins al 16 de gener al Teatre Lliure de Gràcia.

24 de desembre 2015

«Shaking Shakespeare». Concepció de Josep Fadó, Sheila Garcia i Moisès Maicas. Dramatúrgia d'Anna Soler Horta. Arranjaments musicals de Sheila Garcia. Intèrprets: Bernat Cot, Josep Fadó, Juan Bertrand, Jordi Forcadell, Gener Salicrú, Adrià Sivilla (The Hanfris Quartet), Núria Cuyàs, Laura Pau, Lluna Pindado (The Sing Song Sisters) i Paul Perera (pianista). Vestuari: Moon Vives. Coreografia: Maria Garriga. Il·luminació: Daniel Gener. Producció: Marina Marcos. Ajudant direcció i regidor: Albert Massanas. Direcció musical: Sheila Garcia. Direcció escènica: Moisès Maicas. El Maldà, Barcelona, 23 desembre 2015.

Un còctel és una barreja d'alcohols i de sucs de fruites que proporcionen una beguda de gust agradable. El còctel que se serveix a la sala El Maldà es diu «Shaking Shakespeare», és a dir, en versió casolana, «Sacsejant Shakespeare» o, per als amics de confiança, «Sacsejant el Gran Willy». Aquest còctel, l'han sacsejat darrere la barra, dos grups musicals, un tenor, una directora musical i un director escènic. El Maresme de Mataró de fons. Alguns d'ells, fa dos anys, al CCCB i dins del Grec 2014, ja van fer pessigolles a William Shakespeare, el Gran Willy, amb un espectacle juvenil i postadolescent, «Shakespeare on the beat», basat en el «Somni d'una nit d'estiu». I ara hi tornen, però en una versió més variada que es mou entre el teatre de petit format, el concert de cambra i el cabaret en versió light... [+ crítica]

23 de desembre 2015

«Ozom», de Josep Maria Lari i Miquel Setó. Idea i text de Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Albert Obach, Dani Corrales i Oscar Soto. Veu en off: Pere Arquillué. Moviment escènic: Oscar Soto i Dani Corrales. Escenografia: Miquel Setó i Francesc Moreno. Construcció escenografia: Efímer, Rodrigo Ángel Belaunzaran, Agnès Pla, Impossible, Speedream, Tornabou, Juan Mayoral i Alexis Magic. Il·luminació: David Pujol. Vestuari: Míriam Compte. Confecció vestuari: Época. Banda sonora: Elástica. Espai sonor: Tarek Ryan. Caracterització: Toni Santos. Assessorament de màgia: Sergi Ayet i Mag Selvin. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell i Maria Basora. Responsable tècnic: Txema Orriols. Tècnic de so i llum: Oriol Rufach. Maquinista i tècnic assistent: Jordi Serrano. Sastreria: Pepa Mojedo. Alumne en pràctiques: Borja Pérez. Cap tècnic del teatre: Jordi Romero. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Producció: Focus i Verteatro. Teatre Condal, Barcelona, 22 desembre 2015. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

Temps era temps, hi havia un mag que es deia OZ. Temps era temps, hi havia també un cantant que es deia Raphael i que tot ho trobava «maravillOZO». De la fusió dels dos, o vés a saber si només d'un joc de lletres espontani, en surt l'enigmàtica paraula OZOM que, com en el seu dia l'ANTAVIANA de Calders, pot quedar inclosa des d'ara en el diccionari popular. El nou macroespectacle del Mag Lari és una mena d'olla barrejada de cinc mags, el mateix Mag Lari i quatre mags més vinguts del més enllà —del més enllà de les bambolines, vull dir—: Gin Klark, Wenceslao Padró, Cirici Pasqual i Goretti. Unes estrelles de Hollywood els anuncien al terra del vestíbul, trepitjades pels espectadors quan entren al teatre. Un dels mags és vingut de Las Vegas, kitsch-kitsch, com si el segle no hagués canviat; l'altre, circula en una cadira de rodes elèctrica nostàlgic del seu passat cèlebre; l'altre, casolà, amb sotana i una monja d'ajudant, es presenta amb un armari-carruatge que sembla tret del segle XIX; i l'últim, vingut del món gore, amenaça amb la sang als llavis i les puntes de les ungles i amb destrals capaces de deixar en ridícul l'invent diabòlic francès de la guillotina... [+ crítica]

21 de desembre 2015

«Testimoni de càrrec», d'Agatha Christie. Adaptació i traducció de Marga Parrilla. Intèrprets: Jordi Coromina, Empar López, Pep Martínez, Muntsa Tur, Lluís Altès, Enric Cervera, Xavier Serrat, Montse Miralles, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Roser Ràfols / Aida Qui. Il·luminació: Xavi Costas. So: Omar Campo. Escenografia: Gala Garriga. Construcció escenografia: Xavi Porcar. Vestuari: Rafató Teatre. Equip de caracterització: Carmen Mayor i Sara Rigola. Música original: Peter Delphinich. Interpretació musical: Peter Delphinich (saxo / baríton alt) i Dick Them (contrabaix). Enregistrament musical: Jaume Agramunt. Ajudanta direcció: Marga Parrilla. Direcció: Pepa Calvo. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre 2015.

Al cap d'una estona de l'inici de la representació de 'Testimoni de càrrec', a un li fa l'efecte que l'escenari del Teatre del Raval ha tornat als orígens de sala de cinema de barri i que s'hi projecta la pel·lícula 'Witness for the Prosecution', l'original de Billy Wilder, que el 1957 van protagonitzar Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power. El blanc i negre continua dominant la posada en escena. L'adaptació del muntatge parteix d'una obra teatral d'Agatha Christie estrenada el 1953. La pel·lícula, que en el seu dia també va ser doblada al català, compta ara amb aquest retorn a l'origen teatral en una nova traducció de Marga Parrilla molt afinada que fa que cadascun dels personatges adquireixi una notable personalitat, a manera que avança l'acció. D'entre aquests personatges, esclar, qui té la veu cantant és Sir Wilfrid (un potent Jordi Coromina), l'advocat criminalista que surt de la convalescència d'un atac de cor i que, no fent cas de la recomanació mèdica, accepta la defensa d'un cas d'assassinat d'una dona gran i folrada de milions amb qui un home més jove matenia una sospitosa amistat... [+ crítica]

«Boges», de José Pascual Abellán. Intèrprets: Muntsa Rius i Roser Batalla / Àurea Màrquez. Veu enregistrada: Muntsa Rius. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Olalla Calvo i Maria Albadalejo. Espai sonor: Xavier Mestres. Cap tècnic: Eudald Gili. Regidoria: Olalla Calvo. Tècnic teatre: Xavi Garcia. Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas. Producció: Vània. Sala Muntaner, Barcelona, 19 desembre 2015.

Ho diuen: n'hi ha més fora que a dins. De gent tocada per la bogeria, vull dir. A aquesta peça breu —una hora justa— se li pot aplicar la dita. Perquè la sorpresa, que no desvelaré, salta a l'últim moment. Però els espectadors faran bé de recordar el que he dit d'entrada. Només dues actrius per als dos personatges de l'obra. Hi ha qui, per generació, potser només les ha vistes principalment en teatre musical. La seva trajectòria és llarga i variada. De gran escola, la de les taules. Tenen al darrere una formació teatral que aquí es posa de manifest sense que trontolli gens ni mica sinó que controlen i perfilen, cadascuna en el seu punt just, la impressió que han de transmetre als espectadors, amb una força de sinceritat que finalment es transforma en engany... [+ crítica]

20 de desembre 2015

«El pequeño Pinocho». Basat en el conte 'Les aventures de Pinotxo', de Carlo Collodi. Adaptació i llibret de Miguel Ribagorda. Composició musical d'Alexis Heath. Intèrprets de la companyia Opera Divertimento i una coral d'infants (no consten els noms). Direcció: Miguel Ribagorda. Companyia Opera Divertimento. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.

«Es busca dramaturg!» Si Carlo Collodi aixequés el cap, potser se'n penediria d'haver escrit el conte de Pinotxo que, per la seva influència universal, ha propiciat tota mena d'adaptacions teatrals, cinematogràfiques i editorials. Per això, quan se n'anuncia una altra, un espera que aporti alguna novetat al repertori. Cas fallit. Ja fa quinze anys que la companyia basca Opera Divertimento es va crear amb la intenció d'acostar l'òpera al públic familiar. Cal reconèixer el seu mèrit. Però els quinze anys, almenys a jutjar per aquest espectacle i per la funció que em va tocar, sembla que hagin passat en va. Per això he començat dient: "Es busca dramaturg!", perquè el ritme de l'espectacle, el guió dels fragments parlats i la interpretació teatral de conjunt queda molt lluny del que s'espera d'una proposta inclosa en la programació familiar estable. I, pel que fa al seu objectiu, es limita a les escasses peces operístiques que canten tant els intèrprets de Pinotxo, com la Fada, Gepetto o l'Honrat Joan (un embaucador caçacriatures) mentre el mestre de cerimònies (Pepito Grillo), que en català ha estat batejat amb noms tan diversos com el Grill Parlant, Pep el Grill o Jepet Grill, fa el simple paper d'engrescar l'auditori per fer cridar les criatures a cor què vols... [+ crítica]

«La millor carta als Reis», de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Esther Pérez-Ferrer, Gerard Flores, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Xavi Soler, Mariona Campos i Maria Agustina Solé. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Tero Guzman i Jove Teatre, S.L. Coreografies: Esther Pérez. Il·luminació i so: Francesc Campos. Tècnics: Juan Azor i Pau Palau. Direcció musical: Olga Fañanàs. Direcció: Gerard Nicasi i Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.

Després de la llarga trajectòria de la companyia La Trepa, semblava difícil que els seus integrants fossin capaços de practicar una nova metamorfosi i, tot i ser gairebé els mateixos, reaparèixer rejovenits i en un espectacle de factura molt actual on són capaços de fer els papers més diversos, des dels infants —creïbles i sense caure en el risc de l'infantilisme— fins als més espavilats que ja saben com s'ha de fer perquè les cartes als reis no caiguin en un sac buit —mai més ben dit—, per fer encara més salts de caracterització com a pares, com a avis o com a extres d'anuncis publicitaris de joguines. 'La millor carta als Reis' és un d'aquells espectacles que La Trepa podrà tenir en cartera, perquè no caducarà durant molt de temps, per quan arribin les dates de Nadal i Reis, i que podrà anar reposant tenint en compte que els espectadors als quals s'adreça es renoven constantment per llei natural... [+ crítica]

19 de desembre 2015

«El gran llibre màgic». Guió d'Albert Gràcia. Música de David Ávila. Intèrprets: Albert Gràcia, Mariona Ginés, Cristina Murillo, Enrique Pérez Mata i Antonio del Valle. So: Alejandro Aparicio. Il·luminació: Rafel Gràcia. Màgia: Gabriel Buitrago. Producció tècnica: Cristina Ferrer. Direcció: Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.

De virus n'hi ha de moltes menes. Però si abans només es coneixien els que produïen infeccions corporals, ara són capaços de capgirar el món i complicar la vida dels terrícoles des de les entranyes dels ordinadors, els smartphones o les tauletes digitals. Per això, en aquesta aventura de gènere fantàstic de la companyia T-Gràcia, hi ha una fusió volguda del concepte "virus" perquè els espectadors als quals s'adreça de segur que els relacionen més amb els que se'ls colen als ordinadors que no pas amb els que els provoquen mocs i febre. L'espectacle té un aire de pista de circ tot i que està pensat per a un escenari convencional. D'entrada, dos xarlatans amb capa i barret de copa sorgits del segle XIX són els encarregats de crear l'escalfor entre la tarima i la platea. Hi ha aquestes i altres interrelacions entre escenari i públic. Com se sap, els xarlatans són —o eren— aquells que anaven amb carruatges per places de pobles i ciutats oferint els seus elixirs més extraordinaris, els més populars dels quals eren els que feien créixer el cabell, amb l'afegitó que si se'n compraven dos flascons et regalaven una pinta de garantia... [+ crítica]

18 de desembre 2015

«El público», de Federico García Lorca. Intèrprets per ordre d'aparició: Nacho Vera, Pep Tosar, Nao Albet, Guillermo Weickert, Laia Duran, David Boceta, Jesús Barranco, Pau Roca, María Herranz, Jorge Varandela, Jaime Lorente, David Luque, Irene Escolar, Juan Codina. Veu de l'Emperador: José Luis Torrijo. Banda de músics en el cap de Federico: Nao Albet, David Boceta, David Luque, Pep Tosar i Nacho Vera. Espai escènic: Max Glaenzel. Construcció escenografia: Scenik i La Abadía. Il·luminació: Carlos Marquerie. Ajudant d'il·luminació: Eduardo Vizuete. Vestuari: Silvia Delagneau. Realització vestuari: Ángeles Marín i La Abadía. Màscares: Ricardo Vergne. Espai sonor: Nao Albet. Coreografia del Pastor Bobo: Laia Duran. Realització vídeo: Eduardo López. Dramaturgista: Eleonora Herder. Estudiant en pràctiques: Ana de Vera. Ajudanta de direcció: Carlota Ferrer. Direcció: Àlex Rigola. Producció del TNC i el Teatro de la Abadía. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2015.

Deia Federico García Lorca, quan va escriure 'El público', l'any 1930, i se la va guardar al calaix, que l'obra no es podia representar perquè el públic del moment no estava preparat per rebre'n l'impacte. No s'hi van atrevir, fins 56 anys després, Fabià Puigserver, a l'escenografia, i Lluís Pasqual, a la direcció, amb les col·laboracions dels coreògrafs Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi i del pintor Frederic Amat, el 1986, per primera vegada, precisament en unes dates semblants a les d'ara, en estrena absoluta el 12 de desembre del 1986, al Teatre Forssati de Milà, per passar després, el gener del 1987, al Teatro María Guerrero de Madrid, i el maig del 1988, al Mercat de les Flors de Barcelona. ¿I allò que deia Federico García Lorca no era encara vigent a finals del segle passat...? ¿El públic estava preparat aleshores...? ¿I el d'ara, sí...? [+ crítica]

17 de desembre 2015

«El rei Lear» protagonitzat per Núria Espert i dirigit per Lluís Pasqual es reposa al Teatre Lliure de Montjuïc

«El rei Lear», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès: Joan Sellent. Versió de Lluís Pasqual. Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Rafa Delgado, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela / Òscar Fabrés. Organista: Juan de la Rubia. Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 gener 2015. Reposició: 17 desembre 2015.

Tota la potència que té l'obra 'El rei Lear' demana una resposta també potent dels intèrprets. Sense aquesta resposta, almenys pel que fa als que tenen els papers principals, no s'hi valen sofisticacions estranyes ni modernors imposades. En aquest muntatge dirigit per Lluís Pasqual els intèrprets hi són i, al llarg de les gairebé tres hores de l'obra —amb entreacte inclòs— molts d'ells tenen l'oportunitat d'aixecar i defensar el seu personatge. Ho fa l'actriu Núria Espert, en el paper protagonista del rei Lear, amb una saviesa de veterania que, precisament perquè sembla que estigui de tornada de tot, encara guanya més força, que és com es deu veure el teatre quan s'arriba a la ratlla dels 80 anys havent-ne passat 60 trepitjant els escenaris. Ho fa també l'actor Ramon Madaula, en un moment de la seva llarga trajectòria d'una maduresa excel·lent, aquí en el paper del comte de Kent, tant en la seva primera faceta, encara gaudint del favor del poder, com quan s'amaga darrere d'un parlar dialectal, amb gorra i vestimenta de pòtol i descurat en l'endreça, amb cabell que no ha vist el barber durant mesos... [+ crítica]

«Absurds i singulars (Absurd Person Singular)», d'Alan Ayckbourn. Adaptació i traducció de Lluïsa Mallol. Intèrprets: Eduard Farelo, Maria Lanau, Lluïsa Mallol, Marta Millà, Pere Ponce i Toni Sevilla. Escenografia: Hermínia Carulla. Construcció escenografia: Moià, S.L. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: Antonio Belart. Confecció vestuari: Goretti, Cornejo. Espai sonor: Francisco Grande. Caracterització: Toni Santos. Mestra de ball: Montse Colomé. Arranjaments musicals: Lluís Pérez Cansell. Coordinació tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Maria Miralda. Maquinària: Erin Bassa. Tècnic llums i so: Susana Abella. Ajudant direcció: Anna Ullibarri. Direcció: Joan Peris. Producció: Bitò Produccions. Coproducció: Focus. Una idea de la Cia. Airbuss. Teatre Borràs, Barcelona, 16 desembre 2015.

Tres cuines i tres nits de Nadal diferents. Tres actes en continuïtat. Però ni rastre de canelons, ni pollastre rostit, ni torrons. Ni tan sols un detall nadalenc kitsch d'un Muy Mucho. Tòniques i ginebra. Patates fregides i ambientador. I a fora, pluja a doll. I és que són tres nadals anglesos. I el que realment interessa i el que segurament també interessava l'autor Alan Ayckbourn (Hamsptead, Anglaterra, 1939) quan la va estrenar —fa quarenta-tres anys!— era retratar l'ascens i la caiguda, o la caiguda i l'ascens, de les tres parelles protagonistes —n'hi ha una quarta d'absent que, com el gos de males puces d'una de les parelles, no entren mai en escena— en un clima de negocis a mitges entre un banquer, un arquitecte i un menestral botiguer i manetes amb ganes de menjar-se el món. Així com l'any olímpic del 1992, la directora anglesa establerta aleshores a Catalunya, Tamzin Townsend —que va donar entrada a Alan Ayckbourn en català— va situar, amb la seva adaptació que va titular 'Bones festes', les tres parelles (interpretades per Alfred Lucchetti, Mingo Ràfols, Asun Planas, Aracel·li Bruch, Pilar Orgillés i Norbert Ibero) en unes cuines convencionals i una caracterització dels personatges clàssica i adequada al moment de l'estrena que va fer a l'antic Teatreneu, l'actual versió del Teatre Borràs, que ha adaptat i traduït l'actriu Lluïsa Mallol, sofistica molt més el paper escenogràfic de les cuines —de la més pràctica i moderna dels setanta del segle passat a la més rònega, bruta i plena d'avaries i, d'aquesta, a la més freda i aristocràtica. I també força l'exageració en la caracterització dels personatges que semblen sortits del túnel del temps de la primera televisió en colors del segle passat, cosa que, d'entrada, prepara els espectadors per a una comèdia amb aires esperpèntics... [+ crítica]

16 de desembre 2015

La companyia Dei Furbi reposa la seva «Trilogia Mozart» a La Seca Espai Brossa

«Trilogia Mozart». Dramatúrgia de Gemma Beltran. Arranjaments musicals de Paco Viciana. Intèrprets: Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia, David Marcé, Albert Mora / Marc Pujol / Jordi Llordella (desembre 2015). Coaching veus: David Costa i Armand Gràbol. Il·luminació: David Bofarull. Espai escènic i vestuari: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Realització vestuari: Marcià Garcias i Oscar Merino. Coordinació del projecte i de producció: Marta Riera i Laia Zanon. Cap tènic: David Bofarull i Javier Muñoz. Ajudant direcció: Boris Daussà. Direcció: Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Producció: Baubo SCCL. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 11 desembre 2014. Reposició: 16 desembre 2015.

Aquesta vegada la Companyia Dei Furbi, fundada i dirigida per Gemma Beltran i guanyadora d'un Max en l'última edició, no s'ha conformat amb la seva barreja actoral de veu instrumental, cant, pantomima, gest, moviment i una bona dosi d'humor refinat sinó que ha anat més enllà i ha revestit aquesta fusió lliure i molt lliure de tres de les òperes més cèlebres de Wolfgang Amadeus Mozart (Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte) en un espectacle breu, una hora, molt visual, que va pujant de to a manera que el registre a cappella pren volada i que, tenint en compte que està presidit per un espectacular vestit gegant amb cèrcols d'època, un pensa que ben bé podria ser la icona d'entrada per als visitants que aquesta mateixa setmana i fins a finals de gener inaugurin amb cues de portes obertes el nou Museu del Disseny de Barcelona, àlies La Grapadora, al replà de les Glòries, un museu que acollirà precisament el fons de l'antic Museu Tèxtil i de la Indumentària, desterrat del carrer Montcada. Dei Furbi s'acosta amb tan de rigor al gènere operístic que es pot permetre el luxe de tergiversar el llibret, prendre'n el moll de l'os, ensucrar-lo, donar-li la volta i fer veure als espectadors l'altra cara, potser amagada, de la intenció original del mateix Mozart... [+ crítica]

«Da Capo». Idea de Vol-Ras. intèrprets: Joan Segalés i Joan Faneca. Vestuari: Pilar Albadalejo. Escenografia: Pilar Albadalejo i Joan Jorba. Música i espai sonor: Pau de Nut. Caracterització: Toni Santos. Producció i direcció de Vol-Ras. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 i 15 desembre 2015.

Hi ha tants «pallassos» aquests dies d'eleccions a les televisions, les ràdios els mitjans de comunicació en general, en els palaus d'esports, places de toros i teatres mal rellogats que costa destriar quins són els pallassos de debò. N'hi ha dos, però, que sense dir ni piu —bé, algun piu d'exclamació i para de comptar!— no ofereixen cap dubte perquè porten la sang del clown a dins i no només volen ras sinó que volen alt. Trenca-cinc anys de la companyia Vol-Ras i punt i final. Van començar essent tres Joans (Segalés, Faneca i Cusó) —i amb la boca petita alguns els deien que eren com el Tricicle— i han acabat sent dos. Però quins dos! Joan Segalés i Joan Faneca —63 anys i sense intencions de jubilar-se malgrat que es vegin obligats a tancar la companyia— fan amb aquest espectacle de comiat, 'De Capo', una de les seves millors interpretacions de parella... [+ crítica]

11 de desembre 2015

«Bèsties». Concepte de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Col·laboració de Maria Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo) i Bonnefrite. Interprets: Lali Ayguadé, Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Taïs Mateu Decourtye, Blaï Mateu Trias, Julian Sicard, Piero Steiner, Ricardo Martell, Martí Soler Gimbernat i Mado & Tino. Cavalls: Bonito i Shengo. Ocells: Gus Zou, Midinette, Farouche, Blanche i Albert. Treball amb els animals: Camille Decourtye, Nadine Nay i Laurent Jacquin. So: Fanny Thollot. Il·luminació: Adèle Grépinet. Vestuari: Céline Sathal. Producció i difusió: Marie Bataillon i Stéphanie Brun. Direcció tècnica: Marc Boudier. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Copproducció: Temporada Alta 2015, Mercat de les Flors, Les Nuits de Fourvière, Grand Lyon Métropole, Pronomade(s) en Haute-Garonne, La Villette París, Festival La Stada Graz, Théâtre national de Toulouse, La Verrerie d’Alès, Carré magique Lannion Trégor, CIRCa, Auch, Gers, L’Usine, Tournefeuille, EPCC-Le Quai, Angers, Théâtre Firmin Gémier, La Piscine, Theater op de Markt, La Fête du chapiteau bleu, L’Estive, scène nationale de Foix, Centre de développement chorégraphique Toulouse i Midi-Pyrénées, Le CREAC de Bègles. Plaça Margarida Xirgú, Carpa de Baró d’Evel Cirk Cie, La Copa, Temporada Alta, 19 novembre 2015 i Mercat de les Flors, Barcelona, 11 desembre 2015. A partir de 8 anys

Els espectadors que es van submergir en l'espectacle 'Le sort du dedans', un dels espectacles en carpa —anterior a l'espectacle 'Mazút', també vist aquí— de la Baró d'Evel Cirk Cie —aquesta companyia franco-catalana gràcies a la parella a la vida real de Blaï Mateu (fill de Tortell Poltrona) i l'artista francesa i especialista en el tracte amb el cavall, Camille Decourtye—, recordaran la sensació intensa d'un espectacle que, del circ tradicional, només en conservava la carpa i la pista perquè la concepció de la resta de l'espectacle fugien de qualsevol estereotip sobre el gènere. Ja aleshores, el cavall Bonito era l'autèntic protagonista de l'espectacle. Han passat unes quantes temporades des del 2009 d'aquell espectacle vist també a l'exterior del Mercat de les Flors, però les imatges de segur que queden enregistrades com si fos el primer dia. En l'actual espectacle, 'Bèsties', la troupe ha crescut, tant en bèsties com en persones. A Bonito li han fet parella amb Shengo. I a tots dos, els han distret amb cinc ocells, corbs i periquitos, amb noms de fonts, com els dos cavalls: Gus Zou, Midinette, Farouche, Blanche i Albert. És així perquè a can Baró d'Evel, les bèsties, en realitat, és com si fossin persones i, com diuen els dos promotors de la companyia, mentre molts els porten a l'escorxador i se'ls cruspeixen, ells els ajuden a viure en companyia... [+ crítica]

10 de desembre 2015

La companyia La Ruta 40 torna a parar taula amb «El llarg dinar de Nadal» a la sala El Maldà

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

L'espectacle «Rhum» en homenatge a Monti es reposa al Teatre Lliure de Gràcia

«Rhum», de Joan Montanyès 'Monti'. Dramatúrgia: Martí Torras Mayneris, Joan Montanyès i Monti&Cia. Música original: Pep Pascual i Monti&cia. Intèrprets: Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez i Pep Pascual. Veu en off: Joan Montanyès 'Monti'. Escenografia: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Ajudant escenografia: Jordi Larrea. Ajudant vestuari: Mireia Farré. Assessorament coreogràfic: Montse Colomé. Cap tècnic: Xavier Xipell 'Xipi'. Direcció musical: Pep Pascual. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Coproducció: Velvet Events i Grec 2014. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 17 desembre 2014.

Si algú es podia pensar que un espectacle de pallassos ja ho tenia tot dit i explicat, a can Rhum salta la sorpresa. 'Rhum', l'espectacle inacabat del malaguanyat Joan Montanyès 'Monti' (Barcelona, 1965 - 2013), es pot considerar el seu testament de pista i també és tota una declaració de principis del que per a ell era l'art del pallasso i com l'entenia. 'Rhum' no és només un espectacle de números solts i enganxats sinó que aquests tenen una trama narrativa i per això l'acosta del tot al gènere teatral. No és en va, que justament el dia abans de l'estrena al Lliure de Gràcia —de fet es va presentar fugaçment dins de l'últim Festiva Grec— els Premis Zirkòlika del circ català li atorguessin el premi al millor espectacle de pallassos de la temporada. A Rhum & Cia. els ofereixen un bolo quan ja es pensaven que mai més no tocarien pista, i no és un bolo qualsevol perquè es tracta d'ocupar el Teatre Lliure. La troupe s'esvera perquè enfrontar-se a un bolo "de treballar de treballar" de debò no és precisament el seu fort. Sort en tenen del carablanca (Joan Arqué), que respon el telèfon, sap llegir el contracte de treball i és qui fa els tractes. Llàstima que la competència encara és més pronunciada si sorgeix en un magatzem polsós ple de baguls de la compayia i hi ha dos caresblanques (Martínez i Arqué). El conflicte, doncs, està servit. Dos caresblanques en una pista són com dos galls en un galliner. Però perquè el bolo surti bé, hi falta l'autèntic Rhum —en realitat Enrico Jacinto Sprocani, àlies Rhum (1904-1953), considerat el millor pallasso august de principi de segle passat, que va morir sol en un hospital de París —està enterrat al cementiri de Saint-Ouen de la ciutat del Sena—, i que Monti volia homenatjar... [+ crítica]

09 de desembre 2015

«Àltius». Creació companyia Circ Raluy. Artistes: Jean-Christophe de Beauchamp i Kerry Raluy, Emily, Pave Voladas "pasha", Rosa Raluy, Louisa Raluy, Bobylev, Kimberley Raluy i Jillian Raluy, Lluís Raluy, Globó, Jurek i Francis, William Giribaldi, grup Alexandros. Direcció artística: Carlos Raluy. Carpa del Circ Raluy. Port Vell - Moll de la Fusta, Barcelona, 8 desembre 2015. Funcions del 4 de desembre del 2015 al 14 de febrer del 2016. A partir de 3 anys.

Una cita més que fidel des de fa molts hiverns i sempre quan arriba Nadal amb pròrroga fins a mitjan febrer, al Moll de la Fusta de Barcelona. El Circ Raluy, integrat en la seva major part pels membres de la família que ara encapçalen el pallasso Lluís Raluy i el mestre de cerimònies Carlos Raluy, ha anunciat que, a partir d'ara, atenció!, s'eixamplarà —no en diguem "dividirà" que causa mala impressió— en dues companyies: la que capitanejarà Lluís Raluy amb les seves nebodes i la que continuarà dirigint Carlos Raluy amb la seva filla Rosa. Una expansió que, a la llarga, pot acabar generant dues línies d'entendre el circ diferents però que, de moment, es presenta com una possibilitat de poder fer front a més compromisos de gira arreu del país. En el nou espectacle 'Àltius', la companyia d'artistes es manté íntegra, a més dels convidats aliens a la família que formen part d'un espectacle de línia de pista clàssica que, com sempre, té l'atractiu d'esdevenir-se sota una de les carpes més romàntiques que es coneixen en el món del circ i al voltant dels antics carruatges que encara mantenen l'esperit nòmada de la gent de circ i que fa que el Raluy s'identifiqui també com un museu... [+crítica]

05 de desembre 2015

El musical «Somriures i llàgrimes» basat en la història de la família Von Trapp es reposa al Teatre Poliorama dins de la programació «Viu el Teatre»

«Somriures i llàgrimes». Basada en la història de la família Von Trapp. Lletra d'Oscar Hammertein II. Música de Richard Rodgers. Adaptació de Juli Rodríguez i Maria Torras. Traducció cançons: Maria Torras. Traducció text: Juli Rodríguez. Intèrprets 2015: Maria Torras, Albert Montanyola, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Mar Puig, Eric Esclusa, Raquel Martín, Claudia Gregorio, Eduard Giró, Izel Serra, Laura, Esther Béjar, Raquel López, Carles Pulido, Cristina Anchuela, Irene Santos, Patricia Vaca, Clara Beacco, Txell Olivar, Andrea Montalbán, Lydia Montero, Jan Luca Forbiccia i Marc Guzmán. (Intèrprets 2014: Maria Torras, Albert Muntanyola / Jesús Fernández, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Naiomi Weiler / Cristina Anchuela, Andreu Soley, Gemma Tomàs / Raquel Martín, Mar Puig / Claudia Gregorio, Enric Esclusa, Izel Serra, Itziar Pérez de Acha Fitera / Laura López, Ester Béjar / Patricia Vaca, Cales Pulido / Ivan Arévalo, Cristina Anchuela, Judit Colera, Irene Santos, Clara Beacco, Andrea Montalbán, Jan Luca Forbicia, Marc Guzmán, Paula Escoda.) Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Flauta: Iulian Gogu. Coreografies: Maria Torras. Escenografia i il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Cristina Anchuela. Regidoria: Jan Luca Forbicia i Marc Guzmán. Direcció: Juli Rodríguez i Maria Torras. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 12 desembre 2014. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 6 desembre 2015.

La història de la família Trapp ve de tan de lluny que ha arribat un moment que sembla que la ficció del teatre i del cinema hagi esborrat l'origen de la realitat. Però cal recordar que Maria Augusta Trapp (de nom Maria Augusta Kutschera, 1905 - 1987), nascuda en un viatge en tren entre el Tirol i Viena, va quedar òrfena als set anys i, després dels primers estudis, va entrar com a novícia al monestir de Nonnberg, un convent de benedictines de Salzburg. Encara novícia, se la va enviar com a institutriu a la residència del capità retirat de l'exèrcit, Georg Ludwig von Trapp, que havia quedat vidu feia poc, amb set fills. Després de conviure amb la família nombrosa, Maria Augusta es va casar amb el capità, el 1927. Arruïnada la família per una bancarrota bancària, van haver de fer fora tots els servents de la casa i anar a viure en un pis modest per rellogar la residència per sobreviure. Gràcies a la vena musical de Maria von Trapp, la família va començar participant en petits festivals de cant locals fins que el 1938, ja amb el poder nazi a les portes de la Segona Guerra Mundial i l'annexió d'Àustria al Tercer Reich, els Trapp es van haver d'exiliar, primer a Itàlia i després als EUA, mentre la seva residència passava a ser ocupada pels nazis. Coneguts primer com els Trapp Family Choir, van enrolar-se en una primera gira, mentre la família augmentava a la llarga amb tres fills més i el nom artístic del grup canviava finalment per The Trapp Family Singers... [+ crítica]

04 de desembre 2015

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015), Josep Palau (2015), Elena Gadel, Marc Pociello i Xavi Duch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015.

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]

«Animals de companyia». Idea original, autoria, dramatúrgia i desenvolupament del projecte: Estel Solé. Intèrprets: Eduard Buch, (Mercè Martínez, estrena), Jacob Torres, (Míriam Tortosa), Sara Espígul (reposició), Estel Solé (reposició) i Martina Tresserra. Escenografia: Ramon B. Ivars. Construcció escenografia: Ricardo Alcaide. Il·luminació i so: Bernat Tresserra. Vestuari: Maria Armengol. Regidoria: Clàudia Flores. Direcció: Estel Solé. Producció de Vània i Bitó. Club Capitol, Barcelona, 4 febrer 2015. Reposició: 3 desembre 2015.

Us diran que és una comèdia, però, alerta!, prengueu-vos-ho amb precaució perquè 'Animals de companyia' sap com collar els espectadors quan els té engrapats en un remolí d'humor que es contagia. I és aleshores quan tot esclata, quan la comèdia amaga una amargor que apunta cap a una tragèdia, això sí, una tragèdia personal, interna, d'hipocresia sobre el concepte de l'autèntica amistat, de pèrdua de sinceritat, d'enganys i frustracions que exploten i s'expandeixen com si sortissin disparats d'un d'aquells tubs automàtics de paperets de colors. Plaf! 'Animals de companyia' ja fa gairebé dos anys que va pel món. I literalment és així perquè els que van sentir a parlar d'una companyia jove que representava una obra de teatre en cases particulars han de saber que és aquesta. I també el seu ressò va traspassar l'oceà i va arribar a diversos escenaris d'Amèrica del Sud. 'Animals de companyia' és la primera obra d'Estel Solé, una altra de les autores de l'última fornada que surt de l'Obrador de la Sala Beckett, en el seu cas, basant-se en experiències de treball amb dramaturgs com Alfredo Sanzol i Rafael Spregelburd... [+ crítica]