31 de maig 2016

«Balneari Maldà 3: el poder». Dramatúrgia de Xavi Morató, Ariadna Pastor i Anna Maria Ricart. Música de Llorenç González. Intèrprets: Laura Aubert, Ariadna Cabiró, Robert González, Lluna Pindado i Arnau Puig. Pianista: Ariadna Cabiró. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia i moviment: Anna Romaní. Escenografia: Enric Romaní. Figurinisme: Maria Albadalejo. Moviment: Robert González. Tècnic: Jorge Mur. Producció: Marina Marcos. Direcció musical: Ariadna Cabiró. Ajudanta direcció: Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates. El Maldà, Barcelona, 30 maig 2016.

El poder té moltes cares. I la companyia Els Pirates n'ha escollit només algunes de les moltes que pul·lulen per l'univers. El muntatge tanca la trilogia «Balneari Maldà» que aquesta temporada ha passat abans per «La identitat» i «L'educació». Per als que en vulguin un tast complet, la companyia reposa els tres espectacles aquest estiu. A «Balneari Maldà 3: el poder» continua la combinació de registres, tot i que, potser per ser la tercera, i sembla que última part, aquest trencaclosques encara es fa més evident perquè, a més de la música, la cançó de diferents gèneres, des de la coral a la rumba, l'humor, la picaresca i l'aire cabareter, hi ha el gest, la minicoreografia i la ironia de riure's d'un mateix amb una fusió dels intèrprets de la companyia amb els personatges de ficció. Per a aquesta ocasió, Els Pirates "pirategen" un convidat d'honor, un antic col·lega que ha trepitjat escenaris terra enllà i que torna per ajudar en el que calgui en la posada en escena de l'espectacle, ni que es tracti d'una sala "petita" com la d'El Maldà. Aquest convidat és "un tal" Arnau Puig, que els espectadors més tastaolletes i tombasales recordaran d'haver fet tàndem aquesta temporada, al Teatre Lliure de Gràcia, amb Josep Maria Flotats, a l'obra «Ser-ho o no», de Jean-Claude Grumberg, els dos, en aquell replà de l'escala on es coïa el fanatisme religiós... [+ crítica]

30 de maig 2016

«Qui bones obres farà», de Pep Tosar. Intèrprets: Evelyn Arévalo, Imma Colomer, Tilda Espluga, Pere Eugeni Font, Miquel Gelabert, Xavi Sáez, Blai Llopis, Xavier Ripoll, Mireia Ros i Pep Tosar. Música original i pianista: Elisabet Raspall. Escenografia: Pep Oliver. Construcció escenografia: Zeroquatre. Il·luminació: Maria Domènech. So: Albert Balada. Caracterització: Toni Santos. Audiovisuals Manual Produccions: Manu Benavente, Alfons Garrido i Marga Ninou. Ninots: Mim Juncà. Coordinació vestuari: Nídia Tusal. Col·laboració audiovisual: Albert Vidal, Krystian Lupa, Gilda Love, Víctor Guerrero, Irenen Vicente i Mika Widmanska. Assistència direcció: Marta Colomer. Ajudant direcció: Xavier Serrat. Direcció: Pep Tosar. Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, Barcelona, 29 maig 2016.

Si el guió d'aquest espectacle autoria de l'actor i director Pep Tosar (Artà, Llevant, Illes, 1961) fos una novel·la, un no dubtaria a dir que en el seu interior hi ha molt de ressò autobiogràfic, en el sentit de les referències literàries o d'experiència personal i professional. Però com que es tracta d'una dramatúrgia teatral, la tradició autobiogràfica no és tan habitual. Malgrat això, a «Qui bones obres farà» hi ressonen moltes de les referències que han acompanyat Pep Tosar al llarg de la seva trajectòria teatral, com per exemple les del mallorquí santanyinenc Blai Bonet, o el relat d'«El mestre i Margarida», de l'autor Mikhaïl Bulgàkov, i també picades d'ullet lingüístiques com la d'optar sense complexos per "dispar" en comptes de l'estàndard "tret" —per cert, se'n sent més d'un a l'obra!— usant una forma pròpia de les Illes, o encara extreure el títol de l'espectacle d'una dita popular en relació a Sant Antoni dels ases, que diu: "El disset és Sant Antoni i el vint és Sant Sebastià; qui bones obres farà no tindrà por del dimoni." I al costat d'aquests referències locals, Pep Tosar teixeix una obra des de les golfes de casa que s'empelta de seguida d'aires universals amb Anton Txèkhov de protagonista —interpretat pel mateix Pep Tosar i també representat per un suggerent ninot gegant— i Tadeusz Kantor a l'ombra com a subtil homenatjat al seu estil teatral, amb els titelles o ninots que aquí ha elaborat l'artista banyolí Mim Juncà i que creen un espai escenogràfic en dos plans: el txekhovià, el davanter, que representa l'ambientació dels personatges contemporaris de l'espectacle i el del teatre dins el teatre, a la part posterior, amb les grades d'una sala d'assaig i els ninots de Juncà ocupant algunes de les localitats, en una al·legoria, em sembla, al «Teatre de la mort» de Tadeusz Kantor... [+ crítica]

26 de maig 2016

«El curiós incident del gos a mitjanit», protagonitzat per l'actor Pol López, es reposa un any després de la seva estrena amb entrades exhaurides al Teatre Lliure de Montjuïc

«El curiós incident del gos a mitjanit». A partir de la novel·la homònima de Mark Haddon ('The Curious Incident of the Dog in the Night-time'). Adaptació de Simon Stephens. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Pol López, Marta Marco, Norbert Martínez i Xavier Ricart. Escenografia: Lluc Castells. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Arts-cenics. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Mar Orfila. Música original: Marco Mezquida. So: Damien Bazin. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Diari de Christopher: Santi Sallés. Escultura del gos: Sílvia Delagneau. Enregistraments: Carola Ortiz (clarinet i clarinet baix), Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria i sansa), Marco Mezquida (piano i percussions). Alumna IdT en pràctiques direcció: Verónica Navas. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 abril 2015. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 26 maig 2016.

La síndrome d'Asperger ha estat donada a conèixer socialment en els últims deu anys gràcies a autors tant de literatura com de cinema i televisió que han retratat amb aquesta patologia alguns dels seus personatges. Per exemple, Lisbeth Salander, la protagonista de la trilogía 'Millennium', de Stieg Larsson, pateix la síndrome d'Asperger. I, sense anar tan lluny, un dels personatges de la sèrie d'Albert Espinosa, 'Polseres vermelles' (Toni), també en mostra les característiques. L'autor anglès, Mark Haddon (Northampton, 1962), arran de la seva experiència com a professor d'una escola d'educació especial, va convertir en popular el personatge de Christopher Boone, un noi de quinze anys fets, amb una situació familiar complicada i amb una extrema memòria i habilitat per les matemàtiques i l'observació dels cossos celestes. Amb la novel·la 'El curiós incident del gos a mitjanit', publicada el 2003 —en català, un any després, a La Magrana-RBA, traduïda per Rosa Borràs— i adaptada per Simon Stephens al teatre el 2012, Mark Haddon manlleva una expressió en boca de Sherlock Holmes, personatge que, potser sense saber-ho, l'autor Arthur Conan Doyle ja va modelar amb la síndrome d'Aspenger, una patologia que en realitat no es va determinar i batejar fins al 1981 amb el nom d'un psiquiatre austríac que n'havia analitzat els primers símptomes... [+ crítica]

22 de maig 2016

«En veu baixa (Quetly)», d'Owen McCafferty. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Francesc Garrido, Òscar Rabadan i Xisco Segura. Escenografia: Damià Corfrén. Ajudanta escenografia: Sarah Bernardy. Alumna en pràctiques escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Mercè Paloma. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. So: Roc Mateu. Vídeo: Ígor Pinto. Grafit: Olmo di Gesú i José Luis Ramos. Assessor escènic: Ferran Carvajal. Ajudant direcció: Bernat Muñoz. Direcció: Ferran Madico. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 maig 2016.

En plena setmana aquí de la polèmica estèril sobre la prohibició i posterior butlla de la presència de la bandera catalana independentista, altrament dita "estelada", a la final de la copa monàrquica espanyola de futbol al camp madrileny entre els equops català i andalús, i també quan encara ressona una altra intoxicació estèril sobre la recepció i entrevista —no pas "homenatge", com diu el govern espanyol— del polític basc i exprès acusat d'enaltiment del terrorisme, Arnaldo Otegui, amb la presidenta del Parlament de Catalunya, el mateix dia que a la plaça d'Espanya de Madrid una manifestació d'ideologia feixista emmirallada en el nazisme, prèviament autoritzada, proclamava amb un bany de banderes espanyoles la pretesa "espanyolitat" de tothom en contraposició al rebuig als "refugiats" o immigrants, i encara a poques hores que un país europeu com Àustria corri el perill de retornar, per la via de les urnes i la democràcia, al passat més fosc amb l'ascens de la xenòfoba ultradreta, l'estrena de l'obra teatral «Quetly», és a dir, silenciosament, adaptada encertadament en català amb el títol sellentià «En veu baixa», de l'irlandès Owen McCafferty (Belfast, 1961), ressona com una al·legoria de tot plegat enmig d'un clima, si no perillós, sí que enrarit... [+ crítica]

18 de maig 2016

Lluís Soler i Manel Barceló reposen l'obra «Per un sí i per un no», de Nathalie Sarraute, dirigida per Ramon Simó a la Sala Muntaner

«Per un sí o per un no», de Nathalie Sarraute. Traducció de Ramon Simó. Intèrprets: Lluís Soler i Manel Barceló (2014: Xavier Boada). Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Ajudant direcció: Soles Velázquez. Direcció: Ramon Simó. Sala Muntaner, Barcelona, 25 gener 2014. Reposició: 18 maig 2016.

Tà bé... això! Aquesta és la frase clau de la discussió que tenen dos amics de tota la vida que es troben després que un d'ells constata que l'altre ha anat deixant passar el temps per marcar una notable distància o refredament. L'obra de l'autora Nathalie Sarraute (Ivànovo, Rússia 1900 - París, 1999), molt vista a França, ha estat adaptada per a tota mena de parelles d'intèrprets: amic-amic, amiga-amiga, amic-amiga, amiga-amic... Com passa amb els àngels, a 'Per un sí o per un no', no cal buscar-li el sexe perquè s'adapta a qualsevol d'aquestes relacions de parella. L'obra és un dels títols impresos en la memòria col·lectiva teatral catalana des que el 1986 la va representar i dirigir al Teatre Poliorama l'actor Josep Maria Flotats, fent tàndem amb l'actor Juanjo Puigcorbé, i que li va valer, a Puigcorbé, el Premi Nacional de Teatre de Catalunya l'any següent. Ara s'hi ha posat Ramon Simó, que en signa la nova traducció i la direcció, i els dos intèrprets són el conegut i reconegut Lluís Soler i l'actor Manel Barceló (2016) / Xavier Boada (2014), que després d'una llarga etapa amb Els Joglars d'Albert Boadella, se l'ha pogut veure en els últims cinc anys en diferents muntatges del director Josep Maria Mestres (Biblioteca de Catalunya i TNC) o en el repartiment de l'obra 'Incendis', de Wajdi Mouawad, sota la direcció d'Oriol Broggi, al Teatre Romea... [+ crítica]

«Els cors purs». A partir del conte «Mary de Cork», de Joseph Kessel. Traducció de Ramon Vila. Dramatúrgia de Marc Artigau Queralt i Oriol Broggi. Intèrprets: Borja Espinosa, Miranda Gas i Jacob Torres. Músics: Carles Pedragosa (piano i acordió), Júlia Ribera (oboè, corn anglés i flauta) i Marc Serra (guitarra i banjo). Espai: Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Annita Ribera. Audiovisual: Francesc Isern. So: Damien Bazin i Roger Àbalos. Caracterització: Àngels Salinas. Directors de vol: Germans Pruna. Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects. Regidoria Marc Serra. Tècnics: Guillem Gilabert i Cesc Pastor. Maquinistes de vol: Ixent Genevat i Daniel Pino. Caps tècnics teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Oriol Broggi. Coproducció Teatre Romea i La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 15 maig 2016.

De l'extensa obra de Joseph Kessel (Villa Clara, Argentina, 1898 – Avernes, França 1979), periodista i escriptor francès d'origen rus jueu, potser es coneix, sobretot, la seva novel·la «Belle de jour» (1928), gràcies, esclar, a l'adaptació cinematogràfica que en va fer Luís Buñuel el 1967. De «Belle de jour» a «Els cors purs», o, millor dit, al conte «Mary de Cork», del qual La Perla 29 ha configurat la seva versió teatral, hi ha un abisme tot i que, filant molt prim, s'hi entreveu l'ambigüitat, la foscor o la doble vida dels personatges. Una altra cosa és la incògnita sobre per què la dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi —sense previ avís!— ha revestit «Els cors purs» amb les paraules d'«Els morts», el relat breu que tanca el recull «Els dublinesos», de James Joyce (traduït al català el 1988 per Joaquim Mallafrè i, per cert, portat també al cinema, el 1987, per John Huston)... [+ crítica]

17 de maig 2016

«Pretty (Reasons to be pretty)», de Neil LaBute. Traducció de Violeta Roca. Intèrprets: Joan Carreras, Sara Espígul, Mariona Ribas i Pau Roca. Il·luminació: Luís Martí. Escenografia: Paula Bosch. Construcció escenografia: Jorba Miró. Vestuari: Maria Armengol. Disseny so: Txume Viader. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant direcció: Jan Vilanova. Direcció: Marilia Samper. Companyia Sixto Paz. La Villarroel, Barcelona, 14 maig 2016.

No sempre és tan important el que es diu sinó com es diu. En aquesta obra del dramaturg, director i guionista cinematogràfic Neil LaBute (Detroit, Michigan, 1963) passa més o menys això: s'hi digui el que s'hi digui, el que interessa es com es diu. I per demostrar-ho hi ha el quartet format pels intèrprets de la companyia Sixto Paz que s'agafen a la tirallonga de seqüències marcades pel no-diàleg, o pel diàleg de sords i, com si cadascun dels quatre personatges que representen decidís anar a la seva, converteixen la trama en quatre històries que, si bé s'entrecreuen, també són a la vegada independents, personals, obsessives amb les seves fòbies o els seus complexos. Dels quatre personatges, l'aparentment més serè de tots és l'Edu (Pau Roca), un empleat de magatzem, company de treball i d'equip de bàsquet del Toni (Joan Carreras), que viu amb la Carla (Mariona Ribas) una guarda de segurerat de la mateixa empresa, amiga de la Meri (Sara Espígul), una perruquera que viu sota el mite de ser guapa i que és la parella de l'Edu... [+ crítica]

15 de maig 2016

«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Marc Chornet i Anna Maria Ricart. Intèrprets: Carlos Cuevas, Clàudia Benito, Roser Tapias, Alba José, Rosa Serra, Neus Pàmies, Jordi Llordella, Martí Salvat i Toni Guillemat. Escenografia: Laura Clos (Closca). Il·luminació: Justo Gallego. Vestuari: Laura Clos (Closca) i Teresa del Junco. Caracterització: Txus González. Moviment: Víctor Rodrigo. Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra. Companyia Projecte Ingenu, resident de la Nau Ivanow. Ajudanta direcció: Cristina López. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 maig 2016.

¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...? Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes... [+ crítica]

10 de maig 2016

«Victòria», de Pau Miró. Intèrprets: Joan Anguera, Mercè Arànega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Nil Cardoner, Mar Ulldemolins i Emma Vilarasau. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudanta escenografia: Marina Soteras. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells i Jorba-Miró Estudi Taller. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Berta Riera. Ajudanta vestuari: Núria Manzano. Realització vestuari: Goretti i Dress Art. Confecció vestuari: Irene Fernández Zurano. So: Damien Bazin. Audiovisuals: Mar Orfila. Caracterització: Àngels Salinas. Pianista repetidor: Francesc Mora. Alumna pràctiques comunicació audiovisual: Andrea Cuéllar. Alumna pràctiques direcció: Clàudia Tuneu. Ajudanta direcció: Alícia Gorina. Direcció: Pau Miró. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 8 maig 2016.

Plovia a Barcelona mentre Somreia un Elefant i s'enviaven cartes d'amor a Singapur que llegien les Girafes, els Lleons i els Búfals com si fossin cartes de Jugadors camí de la Victòria. D'aquesta manera, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) diu que tanca el seu lot d'obres que tenen el Raval de Barcelona com a paisatge de fons, un Raval que l'autor coneix bé com a veí que en va ser i que ha inspirat, ara ja mitificada, una part de la seva carrera teatral, no perquè el passat —ni que sigui el passat més recent— fos millor, sinó perquè el passat —per gris que sigui— no es mereix ser oblidat. «Victòria» parla d'aquest passat que Pau Miró i la seva generació ja no ha viscut ni de rellisquentes. Fa un cert respecte quan se'ls escolta fer referència al temps dels "nostres avis". Però ha calgut que arribessin precisament els néts perquè aquest passat, com una tossuda arrel que ha vegetat durant anys sota terra, acabés esclatant. Ara ja no es tracta de recuperar la Memòria Històrica sinó de refer la memòria, o millor, les memòries anònimes, les que difícilment han tingut veu per poder-se reivindicar... [+ crítica]

08 de maig 2016

«Maria Estuard». A partir de l'obra de Friedrich von Schiller. Versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Àlex Casanovas, Carles Martínez, Fina Rius i Marc Rius. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia: Josep Iglesias i Jose Novoa. Construcció escenografia: Tallers Castells i Pascualín. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció vestuari: Epoca. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Alumne en pràctiques direcció: Juan Manuel Rodríguez. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure de Gràcia. Barcelona, 7 maig 2016.

Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany). Dos personatges històrics femenins controvertits, forts i febles a la vegada —això pretén mostrar Schiller i encara més la versió de Sergi Belbel—, que han generat al llarg del temps múltiples recreacions teatrals, cinematogràfiques i operístiques. D'uns fets convulsos del segle XVI, el poeta Friedrich von Schiller (Marbach am Nechar, Alemanya, 1759 - Weimar, Alemanya, 1805) en refà una història que publica l'any 1800, cinc anys abans de la seva mort, i que s'inscriu dins del corrent del romanticisme, farcida d'un discurs intens, epidèrmic i, per la seva naturalesa —odi i enveja, vencedors i vençuts, política i religió—, es podria dir també que absolutament intemporal... [+ crítica]

04 de maig 2016

Lolita Flores torna al Teatre Goya amb la versió espanyola de «La plaza del Diamante» de Mercè Rodoreda dirigida per Joan Ollé

«La plaza del Diamante», de Mercè Rodoreda. Basat en l'espectacle original 'La plaça del Diamant', de Bitò Produccions. Adaptació de Carles Guillén i Joan Ollé. Traducció de Celina Alegre i Pere Rovira. Música original de Pascal Comelade. Intèrpret: Lolita Flores. Espai escènic i vestuari: Ana López Cobos. Il·luminació: Lionel Spycher. Realització espai escènic: Alessio Meloni. Confecció vestuari: Ángel Domingo. Ajudanta direcció: Irma Correa. Direcció: Joan Ollé. Producció: Teatro Español de Madrid. Teatre Goya, Barcelona, 11 abril 2015. Reposició: 4 maig 2016.

Em pregunto què deu sentir cada dia la cantant i actriu Lolita Flores —gairebé una revelació a l'escenari teatral malgrat la seva trajectòria musical, cinematogràfica i televisiva—, quan es posa en la pell i l'ànima del personatge de la Colometa de Mercè Rodoreda, durant setanta-cinc minuts, asseguda en un banc rònec del parc, corcat pel temps, sota un ramell de garlandes de bombetes de colors i acompanyada només fugaçment per breus notes de les peces entranyables del músic multifacètic Pascal Comelade que semblen realment sorgides de les entranyes de Gràcia i de la plaça del Diamant de l'època de la guerra i la postguerra de mitjan segle passat. I m'ho pregunto perquè, per a Lolita Flores, nascuda a Madrid el 1958, la sentor que es respira dins de 'La plaça del Diamant' l'ha de portar per força al record dels seus orígens gitanos catalans, filla com és d'Antonio González "El Pescaílla", marit de La Faraona, nascut al barri barceloní de Gràcia i molt a prop del paisatge que retrata Mercè Rodoreda en la seva novel·la... [+ crítica]

L'obra «Call Center» de Marc Angelet estrenada el 2009 es recupera amb un repartiment nou al Teatre del Raval on va néixer

«Call Center», de Marc Angelet. Intèrprets 2016: Clara Moliné Xirgu, Francesc Cuéllar, Carles Goñi, Alberto Lozano, Concha Milla, Rafa Delacroix. Intèrprets 2009: Clara Puerto, Iñigo Aranburu, Carles Goñi, Oriol Roca, Gema Sala i Àlvar Triay. Veus en off: Andreu Ferrer. Escenografia: Juan Ayala. Il·luminació: Xavier Povill. So i música: Josep Barcons. Coreografia: Pere Gay. Direcció de Marc Angelet. Companyia La Guapa Teatre. Teatre del Raval. Barcelona, 19 febrer 2009. Reposició: 4 maig 2016.

Que aixequi el dit aquell o aquella que no ha rebut mai una trucada d'un comunicant desconegut i el saluda afectuosament una veu —generalment amb accent sudamericà— dient-li que està encantat o encantada de parlar amb ell o ella i li engega el discurs sobre qualsevol oferta miraculosa per millorar la vida personal amb les telecomunicacions. Que aixequi també el dit aquell o aquella que no ha hagut de telefonar mai a un dels molts telèfons d'atenció al client que han proliferat com bolets a les empreses —privades però de funció pública i públiques també— sempre de pagament, a partir d'un 902, com a mímin, i que li retenen la trucada minuts i minuts amb l'excusa de buscar les seves dades, de mirar quines característiques té o de furgar en la qüestió de la qual vol informació, sense que n'acabi de treure l'entrellat. Al costat dels grans estafadors econòmics contemporanis (Lehman, Madoff, BanifSantander i tutti quanti) el sistema permès per tothom sobre els abusos d'aquests números de telèfon generen, euro a euro, una de les estafes més elevades del nostre temps al presumpte client... [+ crítica]

01 de maig 2016

«La peixera», de Toni Cabré. Intèrprets: Joan Bentallé, Jaume Casals, Òscar Molina, Pep Papell i Miquel Sitjar. Banda sonora original: Malacara & Wilson Band. Espai escènic i escenogràfia: Òscar Molina i Jofre Blesa. Vestuari: Laboina Produccions. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Tècnic sala: Andrey Kravchyk. Direcció: Òscar Molina. Versus Teatre, Barcelona, 1 maig 2016.

Un western al soterrani. ¿Què devia passar l'any 2000 perquè el dramaturg Toni Cabré (Mataró, Maresme, 1957) no estrenés en un circuit estable l'obra «L'efecte 2000», guanyadora del premi Ciutat d'Alcoi i publicada a la col·lecció El Galliner d'Edicions62, la mateixa obra que ara ha revisat lleugerament —en setze anys la informàtica ha fet un canvi espectacular— i que ha retitulat «La peixera»? Segurament que els corrents del canvi de segle no devien aconsellar que es posés sobre l'escenari un retrat tan salvatge que mostrés fins on pot arribar la lluita per fer-se amb un lloc de treball. Esclar que, l'any 2000 encara no havia esclatat la crisi de la bombolla immobiliària i financera i el segle que estava a punt d'encetar se les prometia ben felices. I és ara, doncs, quan l'obra de Toni Cabré esclata com un cop de puny a l'estómac, quan la massa treballadora de classe mitjana —la dels despatxos, la del cafetó i el cigarret, la de la corbata i el vestit d'agent comercial— ha notat la ferida en la pròpia pell, que el discurs dels cinc personatges que protagonitzen «La peixera» ja no sona a ciència-ficció d'un món que no era el nostre sinó com un reflex de la misèria humana a l'hora de perdre el plat calent a taula... [+ crítica]

«17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme». Dramatúrgia de Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez. Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan, Anna Tamayo, Laura Vila Kremer, amb la col·laboració especial d'Oriol Guinart. Veus en off: Sara Loscos, Lola Sans. Dobladors: Montse Barcón, Xavi Bundó, Òscar Dalmau, Alba Forès, Oriol Guinart, Jordi Graupera, Lídia Heredia, Mònica Roca. Falca: Montse Llussà. Escenografia i il·luminació: Alberto Merino i Gerard Orobitg. Construcció escenografia: Nacho Ullua. Vestuari banca: Norma Vilà. Vestuari publicista: Pitàgora Bcn. Assessoria moviment: Marta Filella. Màscares: Gerardo Tamayo. Audiovisuals: Ramón Frias (Lapso Films). Vestuari: Cinta Moreno. Himne: Modesto Lai, Gritney Spiars i Urbez Capablo. Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos. Companyia Casa Real. Teatre Tantarantana, Barcelona, 30 abril 2016.

La primera setmana de juny d'aquest 2016 passaran dues coses: que la gent de l'Ebre tornarà a cridar per Barcelona allò de «Lo riu és vida» perquè ja en tenen les comportes plenes, per no dir una altra cosa, i que a Suïssa dedicaran el seu referèndum setmanal a votar si apliquen una renda mínima universal, per a tothom, rics o pobres, de 2.500 francs suïssos (uns 2.275 euros al canvi d'avui), amb la condició d'eliminar qualsevol ajut social públic i alterar l'ordre del benestar establert. No sé si "lo riu" acabarà sent vida o no, tenint en compte qui té la clau de l'aixeta, però sí que se sap que a Suïssa els suïssos de sempre votaran que no a la utòpica renda i tot continuarà igual, amb un atur moderat, però 5 milions de llocs de treball destruïts en els últims anys de la crisi. Però a Finlàndia, que tenen més fred, menys sol i són menys gent, posaran a la pràctica d'una manera experimental fomentada per la Unió Europa, durant dos anys, aquesta norma de tenir una renda garantida mínima i que cadascú s'espavili després amb l'esforç del treball... [+ crítica]

«Una visita espacial», de Vicente Gómez i Oriol Burés. Composició musical de Berta Peñalver. Intèrprets: Laura Morales, Albert Bolea, Víctor Gómez, Berta Peñalver i Oriol Burés. Direcció musical: Berta Peñalver. Direcció: Vicente Gómez i Oriol Burés. Companyia CAP. Jove Teatre Regina, Barcelona, 30 abril 2016. A partir de 3 anys.

Baixar de la muntanya del Tibidabo a la plana de la Diagonal de Barcelona és el que ha fet la Companyia PAC després que un entremès d'aquest espectacle musical es representés a l'aire lliure del Parc d'Atraccions barceloní que sobreviu, com si Port Aventura no existís, més amunt del Tramvia Blau. Un canvi de registre, doncs, per a la companyia, que obliga a resituar els elements que integren aquest espectacle que compta amb el ganxo dels muppets clònics dels populars Lunnis televisius dels últims anys, fetitxes de les generacions més joves. Ara que ha reviscolat la polèmica sobre l'ampliació del tramvia per la Diagonal, no estaria gens malament que els de la Companyia PAC —instal·lats al mig del veïnatge del Jove Teatre Regina— fessin aterrar la seva nau extraterrestre a tocar de la Plaça del Llapis i que, de dins, en comptes dels titelles pseudoLunnis que hi viatgen, hi apareguessin alguns altres "titelles" que tenen a les seves mans les decisions urbanístiques de la ciutat. Millor això, que el nyap d'una consulta popular o l'acord fruit del capritx electoral. L'espectacle «Una visita espacial» —amb a de l'espai—, té una sinopsi senzilla: dins d'un ambient teatral situat, en aquest cas, al mateix Regina —teatre dins el teatre—, la nau que sembla que ha perdut combustible i control, s'entafora dins el mateix teatre i d'aquesta manera la parella que està organitzant una trobada de personatges populars de l'imaginari infantil entra en contacte amb els éssers estranys que comanden la nau... [+ crítica]