UNA CAMBRERA, UN PROFESSOR I UN ENAMORAT EN UN BAR SENSE COMPTAR LA SANTA

«Mal de coraçon», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Conchita Pons. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Assessorament de moviment: Amaya Galeote. Ajudanta d'escenografia: Idioa Costa. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Oriol Ibañez Fauquer. Producció executiva: Júlia Molins. Ajudanta de producció: Maria G. Rovelló. Distribució: Júlia Simó - Cassandra Projectes Artístics. Producció: Companyia Solitària i TNC. Equips tècnics i de gestió del TNC. Agraïments: Maria Lurdes de les Carmelites Descalces del carrer Immaculada, Maria Manonelles, Mariona Giner, Ingrid Guardiola, Sabina Witt, Margarita Witt, Marc Rosich i Mar Gómez Glenz. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Andrea Jiménez. Companyia Solitària. USala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 27 abril 2023.

Si Jerome K. Jerome va posar tres homes en una barca sense comptar-hi el gos, la dramaturga Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), establerta a Catalunya des de la infància, ha posat una cambrera en crisi existencial, un professor expulsat i un enamorat a punt del suïcidi en un bar, que no és una “bar-ca”, però s'hi acosta, per l'aiguat d'aparent naufragi que es viurà al final. Jerome K. Jerome, malgrat la seva broma del gos, no deixa de ser profund en el contingut. Victoria Szpunberg, malgrat la broma del bar, també manté una profunda ferida en el contingut i, a més, amb un caràcter gairebé místic, s'empara en qui va ser reformadora de les carmelites descalces, l'anomenada per mèrits propis Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila, pel lloc de naixença el segle XVI. ¿Com es fusiona la filosofia d'una monja feta santa amb la filosofia d'una barra de bar? El teatre, a vegades, fa miracles, si ens posem místics. I el miracle, aquí, té nom. Es podria anomenar "el miracle de les croquetes", a jutjar pel repartiment de croquetes que en un moment donat es fa a alguns espectadors privilegiats que estan a prop del personatge de l'Enamorat, amo de la carmanyola... [+ crítica]

TRIA LA TEVA PRÒPIA AVENTURA

«Derecho a pataleta. La missió més trepidant de les espies de veritat», de Berta Prieto i Lola Rosales. Intèrprets: Belén Barenys, Natàlia Barrientos i Paula Vicente Mascó. Espai escènic: Paloma Lambert i Lola Errando. Disseny i confecció de vestuari i construcció d’escenografia: Paloma Lambert. Disseny il·luminació i audiovisuals: Lola Errando. Disseny de so i cap tècnic: Iker Rañé. Coreografies: Marc Oliveras i Marta Ros. Gràfics: Alma Mariscal. Il·lustració del cartell: Eduard Sales. Assistent d’audiovisuals: Carolina Lakiszyk. Assistent de so: Núria Barrientos. Assistent de moviment: Marc Oliveras. Ajudant de direcció i producció executiva: Marta Colell. Una producció de la companyia Las Chatis de Montalbán amb el suport de la Sala Beckett. Direcció: Berta Prieto i Lola Rosales. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 26 abril 2023.

El cinema i les sèries d'animació, el còmic, els jocs d'internet, els dibuixos animats de finals del segle XX, el Súper 3 d'abans i l'SX3 d'ara, el cinema d'acció, el mite de les superheroïnes, l'idealisme juvenil capaç de salvar el món, la influència de les novel·les gràfiques i dels relats de literatura per a joves interactiva que proposen triar la pròpia aventura... de tot això i una mica més hi ha en aquest espectacle d'una companyia creada per Berta Prieto i Lola Rosales amb ressonància patronímica tan castissa com «Las Chatis de Montalbán» per la seva relació burocràtica que un dia van patir amb l'Agència Tributària amb seu en aquest carrer madrileny. Companyia jove, que elabora una eclèctica, acolorida i enjogassada dramatúrgia a partir d'una anècdota pròpia, una nit de festa, en bicing i alguna copa de més, amb ressaca anticontrol d'alcoholèmia i amb la picabaralla amb una patrulla de la guàrdia urbana de Barcelona que els va donar la idea i el títol principal, en la llengua del cos: «Derecho a pataleta». La rebequeria de l'espectacle va prenent forma a manera que les tres protagonistes, des del seu món de ficció, ironitzen sobre les misèries de la vida convertides en tres “superwomen” però també amb les seves flaqueses, el seus dubtes i les seves frustracions... [+ crítica]

DEL DOLOR DE LA PÈRDUA A LA JOIA DE LA VIDA

«Te casarás en Barcelona», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Sonia Jerez, Malcolm McCarthy i Víctor Vidal. Disseny d'il·luminació: Sophya Acosta para Sophya Acosta Lightning Design Studio. Assistent de moviment: Èlia Genís. Tècnic de so: Albert Zayuelas. Tècnic de llums: Ignasi Peralta. Disseny i grafisme: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Taquilla: Bea Fenollar. Fotografia i audiovisuals: Àlex Sánchez Aragón. Producció executiva: Roxana Díaz. Producció: Versus Teatre S.L. Agraïments: Montse Soler, Gabriela Severino, Walter Silva, Isabel Quintas, Maria Ten (Sala Siconi), AADPC, AISGE (Espai Actua), Llum Pérez, Alexandra Lottermoser. Direcció: Maria Clausó. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 15 abril 2023.

De Bata a Barcelona. Amb un somni per complir. De l'argolla de Guinea Equatorial a la llibertat del més enllà. Del somni de Gaudí al somni de Bebu, un arquitecte que amb Ula es juguen la vida en pastera per entrar a la península i trobar el camí d'una nova vida. A l'obra «Te casarás en Barcelona» hi ha un drama inesperat, la pèrdua d'un nadó en plena alta mar, que canvia sobtadament el que podria semblar el rumb del to romàntic de la història d'una parella que comença junta una aventura cap al desconegut. Del presumpte to romàntic al xoc de la realitat. De la promesa del casament a Barcelona al trencament de la promesa. De les terres de Guinea a les torres de la Sagrada Família. Del mite gaudinià a la mirada enlaire per volar més amunt. L'obra de cambra d'Ever Blanchet, que ha dirigit Maria Clausó, basa tota la seva trama en la força del discurs i de la paraula. La interpretació dels dos protagonistes, Ula i Bebu, matisa molt bé els vaivens entre la joia de l'arrencada i el llast de la tragèdia. Tant l'actriu Sonia Jerez com l'actor Malcolm McCarthy, els dos d'origen cubà però establerts a Catalunya, incorporen els dos registres dels seus personatges, des de la incomprensió pels fets tràgics que els toca viure com per la descoberta de l'evolució impensable que fa cadascun d'ells... [+ crítica]

ANDROIDES EUROVISIUS

«Tuelf Points». Idea original: Dídac Flores Rovira, Suerte En Mi Vida Producciones. Intèrprets: Xavi Duch, Esther Peñas, Marc Pociello / Carles Pulido, Laura Daza, Dídac Flores. Swings: Carles Pulido, Aina Tro. Assessorament dramatúrgic: Jordi Santasusagna. Producció executiva i comunicació: Aina Tro. Fotografia i audiovisuals: Albert Farré. Disseny de so: Cesc Mojica. Disseny d’il·luminació: Oriol Pino. Disseny i grafisme: Àlex Santaló. Tècnics de sala: Albert Zayuelas i Ignasi Peralta. Taquilla: Bea Fenollar. Agraïments: La Caixa Dels Trons, Xavi Duch, Marc Flynn, Maria Àngels Rovira, Maria Alba Torrentallé. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Col·laboracions especials: Nina, Ruth Lorenzo, Miki Núñez, Toni Cruanyes. Direcció musical: Dídac Flores Rovira. Direcció escènica: Karen Gutiérrez. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 15 abril 2023.

A aquestes alçades ja és un fet que el fenomen de la Intel·ligència Artificial ha vingut per quedar-se i per complicar una mica més la vida dels humanoides. Com a mostra, l'última planxa del jurat dels premis fotogràfics de Sony que han caigut a la trampa de distingir la fotografia d'un autor que no havia passat volgudament pel clic de rigor de l'objectiu de cap fotògraf sinó que era una creació artificial i, per cert, amb un valor artístic molt intel·ligent. Escriptors, dramaturgs, compositors, pintors, dissenyadors i tota la troupe ja poden tremolar perquè els robots els esperen a la cantonada, famolencs. Com passa en aquest espectacle cent per cent musical amb títol prou evident, «Tuelf Points», que recorda la típica cantarella de la gala del Festival d'Eurovisió que té més durada que la que ha tingut després de catorze mil funcions «El fantasma de l'Òpera» de Broadway. Els d'Eurovisió no es cansen i any rere any fan el seu xou de patxum, patxum, xim, pum!, per trobar aquella cançó que, de tan enganxadissa, passarà a la història dels hits musicals. Però el que no saben és que el compositor de totes les cançons guanyadores del Festival ha mort i que el certamen s'ha d'ajornar fins a una nova data... o fins que el jove de 31 anys seleccionat a través d'un algoritme entri al laboratori musical secret de l'Euro Music Society i encerti la fórmula EuroWin per saber quina és la nova cançó triomfadora... [+ crítica]

DE LA A A LA Z PASSANT PER BROSSA I TIRO PERQUÈ EM TOCA

«#Brossa». Direcció i dramatúrgia: Gemma Beltran. Adaptació: Gemma Beltran. Intèrprets: Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol. Música i arranjaments: Paco Viciana. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Disseny mirall: Berta Vallribera i Montse Garre. Vestuari: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Disseny de la il·luminació: David Bofarull. Fotografia i audiovisuals: Sergi Garriga Riu. Màscares Comèdia de l’art: Stefano Perocco. Titella: Gemma Beltran. Construcció titella: Adrià Herrero. Realització vestuari: Leo Quintana i fons d’armari Dei Furbi. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudantia de producció: Katia González. Distribució i comunicació: Joan Fernandez EQM. Cap Tècnic: David Bofarull. Imatge: Alberto Frenegal. Fragment del documental ‘La camisa de Christa Leem‘, dirigit per Leonor Miró; Producciones Doble Banda S.L. 2012 (material original enregistrat per la Fundació Brossa). Coproducció Fundació Joan Brossa i Baubo SCCL/Gemma Beltran/Cia Dei Furbi. Companyia resident: Fabra i Coats i al Centre de les Arts Lliures / Fàbriques de creació. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ICEC. Agraïments: Yolanda Olmos, Joan Estrada, Nau Ivanow, Marta Figueres, Marino Gutiérrez, Mabel Beltrán, Studi Isadora, Cuscusian*s. Ajudantia de direcció: Adrià Herrero. Direcció: Gemma Beltran. Sala Joan Brossa, Centre de les Arts Lliure - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 14 abril 2023.

El que ja és el desè espectacle de la llarga nòmina de la companyia Dei Furbi, que dirigeix Gemma Beltran, s'endinsa en el joc ple de sorpreses de Joan Brossa i el posa al dia amb l'afegitó del símbol numeral #, anomenat “Hashtag” perquè, potser sense que se'n sigui gaire conscient, moltes de les creacions escèniques de Joan Brossa del segle passat s'avindrien avui a la perfecció amb el llenguatge de símbols i aplicacions que poblen l'univers digital. No costa gaire d'imaginar-se el poeta, pioner de la performance i dramaturg Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) passant-s'ho pipa com una criatura amb el minimalisme excitant del TikTok o qui sap si també amb el futurisme enigmàtic del segle XXI de la mà de la recent nascuda Intel·ligència Artificial, a través del ChatGPT (acrònim de l'anglès “Chat Generative Pre-trained Transformer”). La companyia Dei Furbi fa amb l'espectacle «#Brossa» una delicada representació on hi cap de tot: el transformisme, el circ, el fregolisme, el surrealisme, el cant a capella... I sempre amb la força i senzillesa de la llengua com a base d'una partitura fonètica i musical plena d'onomatopeies, enllaços sil·làbics o encadenaments de paraules que acaben formant un tot dramatúrgic al servei de l'obra plenament singular de Joan Brossa. Podríem parlar de teatre de cabaret, de cafè-teatre o de teatre físic, i sempre amb una guspira d'humor, de sàtira i de lletra menuda, des que apareix un presumpte cobrador del frac (o del frac-às) que reclama un deute de l'autor per entrar en un joc màgic on unes estructures escenogràfiques que fan la funció de porta i de mirall a la vegada permeten tant multiplicar els tres personatges per sis com fer un doblet de cadascun d'ells amb una simple posició mig acrobàtica, en fase de levitació, que permet el diàleg entre el jo i el jo, després d'aparèixer com un cuc humanitzat d'un conte fantàstic... [+ crítica]
    
    

XOC DE FUTURS

«El temps i els Conway (Time and the Conways)», de J. B. Priestley. Traducció de Joan Sellent. Música original: Manu Guix. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana i Roser Vilajosana. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització: Helena Fenoy. Moviment: Davo Marín. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Ajudanta d'il·luminació: Noelia Jiménez. Construcció d'escenografia: Castells i Planas i equips tècnics del TNC. Confecció del vestuari: Goretti Puente, Joan Baseiria, Inés Mancheño, Trinidad Rodríguez i Antonia Pérez. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Agraïments: Bea Porqueres. United Agents, agència propietària dels drets de les obres de J. B. Priestley. Ajudant de direcció: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 abril 2023.
 

Temps d'entreguerres del segle XX. Temps convulsos. Temps també dels Conway. Però malgrat això, l'escriptor i dramaturg J. B. Priestley (Manningham, Bradford, Regne Unit, 1894 - Stratford-upon-Avon, Regne Unit, 1984), autor de l'obra «El temps i els Conway», fa que el record de la Primera Guerra Mundial i l'evidència del que serà la Segona Guerra Mundial només hi ressonin en la llunyania, com un teló de fons. Són al 1919, “La guerra s'ha acabat”, criden enjoiades les filles de cals Conway. I tot és una festa. Una festa d'aniversari dels vint anys d'una de les filles de la casa. Disfresses, cants, alegrois i esbojarrament. Un esbojarrament que empelta tot el primer acte, i que s'esborra, com si un núvol fosc de tempesta planés sobre els Conway en el segon acte, vint anys després, i que recula al 1919 per visionar la realitat del futur que els espectadors ja han viscut amb la caiguda de les il·lusions, de les ganes de viure, del benestar de la posició dels Conway. Del 1919 al 1939, gairebé un quart de segle de daltabaixos socials i polítics arreu d'Europa amb les seqüeles del llast de la Gran Guerra, la inflació que arruïna mig continent, el crac borsari de Wall Street del 29, la guerra civil espanyola i l'ascens del feixisme, capitalitzat pel règim nazi. Temps d'entreguerres, sí. Però també temps de confrontació social, de dues maneres d'entendre el futur i el desig d'un món millor. Tot això, subtilment, és el que reflecteix J. B. Priestley en el món tancat de la mansió de cals Conway, regit per la matriarca, viuda de guerra, envoltada de les quatre filles i els seus dos fills. Tot un quadre familiar que perfila amb paleta de colors les múltiples cares de la societat d'un temps de revolta, d'enfonsament i de reconstrucció. Hi ha moltes maneres d'acostar-se a «El temps i els Conway», un clàssic universal que en català s'havia deixat en repòs trenta anys després de la versió que va dirigir Mario Gas al Teatre Condal el 1992 amb Montserrat Carulla en el paper de la senyora Conway. La mirada que hi ha fet Àngel Llàcer, com a director, fa un salt tant espectacular com agosarat a totes les anteriors. Els temps, com el temps dels Conway, han canviat. El teatre, també. Poques vegades es treu tot el profit que es pot treure de les possibilitats tècniques que permet l'escenari de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya com s'ha fet en aquesta ocasió en què la sumptuosa escenografia creada per Marc Salicrú agafa vida des del primer moment, com si fos un personatge més d'«El temps i els Conway»... [+ crítica]
   

CAMÍ DE LA LLIBERTAT AMB UN ENTREPÀ DE XORIÇO

«Lectura fácil». Dramatúrgia d'Alberto San Juan, versió lliure a partir de la novel·la homònima de Cristina Morales. Intèrprets: Desirée Cascales Xalma, Estefanía de los Santos, Carlota Gaviño, Pilar Gómez, Anna Marchessi, Marcos Mayo i Pablo Sánchez. Veu en off: Nacho Marraco Yifi. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Caracterització: Marta Pereira. Il·luminació: Raúl Baena. Vídeo: Arantxa Melero. Música original: Fernando Egozcue. Percussió: Gabriel Marijuán. Moviment (iniciativa sexual femenina): Elisa Keisanen, Elise Moreau i Cristina Morales. Preparació interpretació, assessorament i suport a la inclusió: Fundación AMÁS. Ajudant d'escenografia i vestuari: Arantxa Melero. Ajudant d'il·luminació: Eduardo Vizuete. Cap de producció: Macarena García. Coordinació tècnica: Pedro Pablo Pérez. Gerent de gira: Ruth Alonso. Distribució: Charo Fdz. Insausti. Construcció d'escenografia: Mambo Decorados. Agraïments: Ángela Bello, William Keen, Sala Mirador, Escuela Más Escena, Jordi Cortés, Centro de Educación Especial El Pont del Dragó, Fundación AMÁS, Meet Share Dance Psicoballet, Maite León, Conservatorio María de Ávila Frydas, Franisco Javier Casas Cabello, Danzass, Bailabestia Invictus, entre altres. Coproducció: Centro Dramático Nacional i Bitò. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Ajudant de direcció temporada: Antonio de la Casa. Direcció: Alberto San Juan. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 abril 2023.
 

Si la minisèrie que es va presentar al Festival de Sant Sebastià i que va estrenar Movistar+ amb el títol de «Fácil» parteix de la mateixa novel·la que parteix l'obra teatral «Lectura fácil», títol homònim de l'escriptora andalusa establerta a Catalunya, Cristina Morales (Granada, 1985), cal dir d'entrada que les dues adaptacions s'assemblen com un ou a una castanya. I no només per la ubicació geogràfica, que la sèrie televisiva situa, com ho fa la novel·la, a la Barceloneta, amb elements paisatgístics i folklòrics evidents, i la teatral ho fa a Madrid —suposo que per raons personals del dramaturg i per la coproducció del Centro Dramático Nacional—, sinó que també difereixen pel tractament que cadascuna de les dues versions fa del tema de fons: el paper i el repte de les persones amb diversitat funcional enfrontades al món que els ha tocat viure. Sí que el rerefons de l'obra teatral i la minisèrie és el mateix, però la lectura que fa cadascun dels dos registres, audiovisual i teatral, és totalment diferent. Per alguna cosa deu ser que l'autora de la novel·la, Cristina Morales, se sent més representada amb l'obra teatral que no pas amb la minisèrie. Entre les dues només hi ha un element comú: la presència de l'actriu catalana, nascuda a Sitges, Anna Marchessi, la que només arrencar la versió teatral d'Alberto San Juan s'autodefineix i es presenta com l'única “protagonista” de la pel·lícula. Anna Marchessi, que va néixer fa trenta anys amb una patologia de paràlisi cerebral, ha fet dues carreres universitàries, un Erasmus, ha treballat de guionista i s'ha consolidat com a actriu. Queda dit. Com ella, tres intèrprets més de l'obra tenen alguna deficiència psíquica i es fonen amb els altres tres intèrprets —el gremi els anomena “normatius”— en un muntatge que és un crit d'alerta contra la discriminació i també un crit d'esperança per la llibertat individual de totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, en una lluita constant contra el sistema: el social, el judicial, el dels prejudicis i les etiquetes... [+ crítica]
    

CANELONS CATALANS CONSTITUCIONALS

«Master Xof». Guió de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Assessor de guió: David Olivares. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina técnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Elementos espai escènic: Jorba-Miró S.c.p. Attrezso: Instal·lacions Matamala, Llorenç Mas, Taller d’Escenografia Castells. Cap tècnic Teatre Condal: Roger Muñoz. Premsa: Focus. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gráfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Montse Colomer. Ajudant de direcció i regidor: Blai Pera. Direcció escènica: Enric Llort. Teatre Condal, Barcelona, 25 desembre 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 febrer 2022. Versió televisiva: Producció de Focus: Xavi Viza. Producció de TV3: Cristian Trepat i Mario Daza. Realització: Frank Gutiérrez i Nico Martínez. Cap de producció: Mónica Tesconi. Direcció de fotografia: Paula Costas. Edició i postproducció: Antaviana. Ajudant de producció: Paco Sánchez. Auxiliar de producció: Nora Abad. Regidor: Blai Pera. Cap tècnic: Daniel Pérez. Operadors de càmera: David Arasa, Jordi Vendrell, Lara Stolzenberger, Nahum Cantallops i Malva Rodríguez. Tècnics de grua: Gerard Puig Martínez i Josep Cojo Pineda. Operador càmera grua: Santiago Ortiz Requena. Attrezzo: Sergi Corbera. So directe i postproducció: Enol Balado. Coordinació escènica: Mònica Ràfols. Agraïments: Fabián Salvador, Raquel Doñoro i SMEG Estrella Damm. Producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Focus. Direcció: Xavi Viza amb la col·laboració de Daniel Anglès. Canal TV3, 8 abril 2023.
        

 L'actor Joan Pera (Mataró, Maresme, 1948) és una aposta de garantia per a tota mena de tipologia d'espectadors, ja siguin espectadors de teatre, de cinema o de televisió. Difícilment n'hi ha cap que es resisteixi al seu humor fet de proximitat, o de Km0, com diu ell en algun moment de la interpretació de l'espectacle en solitari «Master Xof» referint-se a algun producte de la terra dels que previsibliment hauria de cuinar a la rebotiga del prestigiós restaurant La Perdiueta Eixerida, un restaurant de tanta volada com el dels millors temps del Bulli de Ferran Adrià. Per La Perdiueta Eixerida han passat al llarg de la història tots els personatges més il·lustres i famosos de l'univers, com Salvador Dalí, Woody Allen o el Papa de Roma, i també altres de no tan il·lustres però igualment famosos com alguns dels polítics de les últimes dècades sense estalviar el rei emèrit borbònic. L'actor Joan Pera —o el seu cuiner alter ego— es considera el pioner de l'anomenada cuina d'autor. O potser caldria que entenguéssim també que vol dir del "teatre d'autor" perquè és ell mateix el guionista de «Master Xof». Per a Joan Pera, tots els que van venir darrere d'ell parteixen de la seva escola de fogons del restaurant La Perdiueta Eixerida. El cuiner de les rialles, com es defineix en el final del seu monòleg de 90 minuts, ha passat per un mal tràngol: la família, la dona i les tres filles i se suposa que també algun dels gendres, han posat a la venda el vell restaurant amb el desig que ell es jubili... [+ crítica]

LA MALA JUGADA D'UN TELÈFON INDISCRET

«M'agrada molt el que fas (J'aime beaucoup ce que vous faites)», de Carole Greep. Adaptació: Edu Pericas. Intèrprets: Maria Garrido, Jordi Soriano, Elías Torrecillas i Nesa Vidaurrázaga. Regidoria: Lluna Gay. Decorats: Taller d’escenografia Jorba-Miró. Caracterització: Àngels Salines. Disseny gràfic: Fabien Chiafrino i Sergio de Paola. Fotografia: Daniel Escalé. Comunicació: Esther Mora i Sandra Araquistain. Producció: ANEXA. Producció executiva: Gisela Argüelles. Direcció: Edu Pericas. Versió 2009: Adaptació d'Òscar Orbezo. Intèrprets: Roser Batalla, Xavi Casan, Cesc Casanovas i Mònica Pérez. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Arnau Recio. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Mireia Guardia. Direcció: Edu Pericas. Club Capitol. Barcelona, 6 octubre 2009. Reposició: 6 maig 2010. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 17 març 2023.
 

Qui diu les veritats, perd les amistats. Sembla que la dramaturga francesa, Carole Greep (1969) s'hagi emparat en aquesta expressió popular per crear una obra on la frontera entre l'amistat i la hipocresia es va fent cada vegada més distanciada a manera que aquesta amistat i aquesta hipocresia defineixen també cadascuna de les dues parelles protagonistes. D'una banda, una que viu en un indret apartat de la gran ciutat, fent vida rural, esperant que algun dels guions o novel·les que ell escriu acabi triomfant. D'altra banda, una parella amb un ritme de vida d'alt nivell econòmic, velles amistats de joventut, que els visita per compromís i que es perden pel camí. Després d'una trucada amb el mòbil, no s'adonen que el telèfon ha quedat connectat i el contestador dels amics que els esperen reprodueix una conversa que els fa descobrir que els visitants els deixen ben retratats. Els telèfons mòbils han estat i són notícia per segons quines fotografies captades furtivament de les pantalletes amb missatges compromesos d'alguns polítics amb poltrona institucional. En aquesta obra, «M'agrada molt el que fas (J'aime beaucoup ce que vous faites)», èxit de públic a París i fora de Paris amb milers i milers d'espectadors, és també un telèfon mòbil el que capgira la vida de les dues parelles per culpa de convertir-se involuntàriament en un confident infal·lible i un descobridor de la hipocresia social. L'obra, esclar, es quedaria molt curta, simplement per l'anècdota, si no fos que la manté un discurs molt ben travat. I és també una obra molt perillosa de representar si no comptés, com en les versions estrenades aquí, amb un repartiment que perfila cadascun dels personatges... [+ crítica]

LA CAIGUDA DEL REIALME A TRAVÉS DE L'ULL DE LA CÀMERA

«Kingdom». Text d'Anne-Cécile Vandalem, inspirat lliurement en el documental «Braguino», de Clément Cogitore. Dramatúrgia: Sarah Seignobosc. Música original: Vincent Cahay i Pierre Kissling. Intèrprets: Arnaud Botman, Laurent Caron, Philippe Grand'Henry, Épona Guillaume i Zoé Kovacs. Infants: Juliette Grossens / Ida Mühleck, Léa Swaeles / Léonie Chaidron, Daryna Melnyk / Eulalie Poucet, Isaac Mathot / Noa Staes. Músic: Pierre Kissling / Vincent Cahay. Gossos: Judy, Oirùn i Oméga. Càmeres: Federico D'Ambrosio i Leonor Malamatenios. Espai escènic: Ruimtevaarders. Director de fotografia: Federico D'Ambrosio. Vestuari: Laurence Hermant. Caracterització: Sophie Carlier. Il·luminació: Amélie Géhin. Vídeo: Frédéric Nicaise. Espai sonor: Antoine Bourgain. Construcció escenografia: Tallers del Théâtre de Liège i Tallers del Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Confecció vestuari: Théâtre National Wallonie-Bruxelles. Entrenament actoral infantil: Julia Huet i Camille Léonard. Ensinistradora gossos: Victorine Reinewald. Tècnic de llums: Hadrien Jeangette. Regidor: Baptiste Wattier. Sastressa: Samira Benali. Subtítols: Erik Borgman - Werkhuis. Relació amb els mitjans: Dorothée Duplan, Camille Pierrepont, Fiona Defolny i Louise Dubreil. Acompanyant dels infants: Anne Lahousse. Administració: Lia Pérès. Producció executiva: Daria Bubalo. Producció gira i comunicació: Jill De Muelenaere. Direcció producció i administració: Audrey Brooking. Coproducció: Das Fräulein (Kompanie), Théâtre de Liège [BE], Festival d’Avignon [FR], Théâtre National Wallonie - Bruxelles [BE], Odéon - Théâtre de l’Europe [FR], Le Volcan – scène nationale du Havre [FR], Théâtre du Nord – CDN [FR], Théâtre de Lorient – CDN [FR], Théâtres de la Ville de Luxembourg [LU], Théâtre de Namur [BE], Le Quai - CDN d’Angers [FR], Les Célestins, Théâtre de Lyon [FR], Maison de la culture de Tournai – maison de création [BE] i La Coop asbl & Shelter Prod [BE]. Amb el suport de Taxshelter.be, ING, tax-shelter du gouvernement fédéral belge, Wallonie-Bruxelles International, Fédération Wallonie-Bruxelles – service théâtre, Loterie nationale.mDirector tècnic: Damien Arrii. Utiller: Philippe Vasseur. Ajudants de direcció: Pauline Ringeade i Mahlia Teismann. Direcció: Anne-Cécile Vandalem. Das Fräulein (Kompanie). Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 31 març 2023. 

Coincideixen a l'escenari i a la pantalla dues versions sobre la manera de viure, allunyats del món, de dues famílies establertes a la taigà siberiana on van instal·lar el seu propi “reialme” de pau lluny del materialisme urbà. Es tracta, per una banda, del documental «Braguino» i, per l'altra, de la versió teatral «Kingdom» de la companyia belga Das Fräulein. Els dos s'han vist fugaçment un cap de setmana al Teatre Lliure de Montjuïc, la versió teatral en francès sobretitulada al català i l'anglès, i dins del D'A Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona, també en versió original sobretitulada, i posteriorment alliberada dins la plataforma Filmin. Dues maneres, la més realista del documental de Clément Cogitore i la més onírica del teatre d'Anne-Cécile Vandalem, d'arribar als espectadors per entrar de ple en la faula moral basada en la història de dues velles famílies que, trenta anys enrere, van decidir viure aïllats, quilòmetres lluny del poble habitat més proper, i sota el règim de les seves pròpies normes. Enmig de les dues famílies, una simple tanca de bruc —que podria ser també el mur de tantes i tantes fronteres arreu del món actual— i enmig de les dues famílies, també, un riu —que podria ser el canal de fugida de tanta humanitat desesperada d'aquest segle—. Una tanca de bruc i un riu que tant fan de barrera infranquejable com de nexe d'unió... [+ crítica]
   .