LA GRAN FARSA DEL PODER ABSOLUT

«Macbett», d'Eugène Ionesco. Traducció de Ramon Simó. Intèrprets: Anna Alarcón, Laia Alsina, Pep Ambrós, David Anguera, David Bagés, Pepo Blasco, Joan Carreras, Josep Julien i Xavi Ricart. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Música: Joan Alavedra (a partir de Giuseppe Verdi). So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituvi. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Ajudant d'il·luminació: Guillaume Cayla Xene. Alumna en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'Institut del Teatre: Alba Collado. Alumna en pràctiques del màster universitari d'estudis teatrals: Adriana Segurado. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Ramon Simó. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 març 2022.
 

«Seré l'emperador de tots els emperadors!», crida amb el braç alçat abans que es faci el fosc final, Macol, el fill hereu de Duncan, que arriba al comtat, al final de la trama d'aquest «Macbett», per venjar l'assassinat del seu pare, l'arxiduc Duncan, rei farcit de medalles i noble espòs —i titella de tron i llit, tot sigui dit— de Lady Macbeth. I només unes hores després, les notícies d'agència d'aquest segle XXI diuen que els dos ministres representants d'exteriors de dues de les dictadures que incomprensiblement encara cuegen, la russa i la xinesa, en boca de Sergei Lavrov i Wang Yi, anuncien, ignorant la devastadora guerra amb Ucraïna, que treballen per construir “un nou ordre mundial”, que ells mateixos gosen vendre cínicament com a “democràtic”, cuit al seu gust. Per això el «Macbett» que Eugène Ionesco (Slatina, Romania, 1909 - París, 1994) va escriure en plena Guerra Freda el 1972, definida com una de les farses tràgiques del dramaturg francès d'origen romanès que es coneix com el creador del gènere de l'absurd, es veu inevitablement com una al·legoria de la incerta situació que viu el món arran de la invasió i la guerra sense precedents des de la Segona Guerra Mundial i també des de la rèplica bèl·lica de l'exIugoslàvia, provocada ara de nou capritxosament pel genocida Vladímir Putin contra la població d'Ucraïna... [+ crítica]

ÈXIT TAMBÉ VOL DIR “SORTIDA” EN ANGLÈS

«Èxit, el musical de la meva vida», de Roger Pera. Col·laboració dramatúrgica: Joaquim Bundó. Intèrpret: Roger Pera. Piano: Juli Rodríguez / Gerard Malo. Llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Dansa i moviment: Maica Verdejo. Producció: Top Hat Produccions & Artistes Elspera Events. Direcció: Joan Pera i Roger Pera. Teatre del Raval, Barcelona, 31 març 2022. 

Qui hagi llegit o passat els ulls pel relat autobiogràfic «Èxit: on tot comença», que l'actor Roger Pera va escriure i publicar per explicar el que ell havia viscut en pròpia pell, acollat pel monstre de la cocaïna, trobarà en aquest espectacle una sintetització de tota la història personal que li ha servit de base per participar també en col·loquis en centres educatius i per alertar els adolescents del preu que es paga si mai es deixen engolir per la droga. Com que l'«Èxit» en català, si li traiem l'accent obert, també vol dir “sortida” en anglès, no costa gens de córrer el risc de fer una interpretació, amb permís del mateix Roger Pera, i veure en el títol de l'espectacle un subtil doble significat. Si en el llibre, ja titulava: «Èxit: on tot comença», en aquesta versió escènica, es podria dir que ha titulat: «Èxit... la sortida». Perquè Roger Pera se n'ha sortit. Del tot. I de la seva sortida, del seu “èxit”, n'ha fet un crit d'alerta públicament perquè, com diu ell mateix al final de l'espectacle, ningú no hagi de passar mai pel que ell va passar. En clau de showman, Roger Pera ha bastit un espectacle on dialoga amb els espectadors, reflexiona sobre ell mateix, interpreta algunes peces de musicals que admira o que ha protagonitzat, hi fa un tast de màgia, interactua amb algun dels espectadors a qui demana col·laboració, s'acompanya d'un pianista i, en off —gràcies al mòbil— hi ha el pare, l'actor Joan Pera que, a més de posar-hi la veu, hi ha posat també una part de la codirecció... [+ crítica]

DE LA «SÍNDROME DE RESIGNACIÓ» A LA «SÍNDROME DE GEL»

«Síndrome de gel». Idea de Xicu Masó. Dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó. Intèrprets: Sílvia Albert Sopale, Muntsa Alcañiz, Judit Farrés, Asma Ismail, Carles Martínez, Roc Martínez, Ramon Micó, Jana Punsola i Manar Taljo. Espai escènic i il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Vestuari: Adriana Parra. So i vídeo: Joan Gorro. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Alumna en pràctiques de grau d'Arts Escèniques de l'Eram: Silvana Llopart. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'ITB: Alfons Casal. Construcció escenografia: Xarli Hernàndez. Agraïments: Elisabeth Hultcrantz, Maria Viozquez, Amat Calsina, Pontos Sánchez, Mònica Rius Piniés, Cristina Camps, Cristina Mas, Shirin Omar, Rinas Omar, Nor Betari i les seves dues filles, Amjad Bitari i Abed Al-Haj. Ajudanta de direcció: Clàudia Ferrer. Direcció: Xicu Masó. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 23 març 2022.

Quan l'actor i director Xicu Masó es va proposar portar al teatre la patologia psicològica batejada ja a la dècada dels anys noranta del segle passat a Suècia com a «síndrome de la resignació», que el fenomen actual dels refugiats ha fet global, segurament que no podia imaginar que el dia de l'estrena de l'obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia faria ja un mes que l'Europa del benestar vivia en estat letàrgic de guerra i aguantant la respiració a causa de la invasió genocida de Vladímir Putin a Ucraïna que ha comportat que milions de ciutadans, sobretot mares i més mares i infants ucraïnesos, hagin traspassat la frontera cap a indrets presumptament més segurs fugint dels bombardejos russos i deixant enrere un mar de devastació i d'incertesa. Per això, «Síndrome de gel», que parteix d'un estudi ja publicat de la metgessa sueca Elisabeth Hultcrantz i que han bastit dramatúrgicament Mohamad Bari i Clàudia Cedó, malgrat que té com a protagonistes una mare i dues filles fugides de l'Irak a Suècia, es llegeix inevitablement com a mirall dels milers de mares i infants d'Ucraïna que busquen refugi ara mateix a tot Europa i, per descomptat, també a Catalunya. La «síndrome de resignació» s'atribueix a aquells infants que després de viure una situació traumàtica com és una guerra que no poden entendre i que, després de veure's obligats a créixer enmig d'una cultura, una societat i una llengua que no és la seva, reben amb incredulitat una ordre d'expulsió del govern de torn perquè no compleixen els requisits que les lleis canviants cada dia diuen que haurien de complir... [+ crítica]

NI “PERRO” NI “HORTELANO... MÉS AVIAT UN “MANO” A “MANO”

«El perro del hortelano». Recreació de Paco Mir (Tricicle) a partir de l'obra de Lope de Vega. Intèrprets: Amparo Marín, Manolo Monteagudo, Paqui Montoya i Moncho Sánchez-Diezma. Música original: Juan Francisco Padilla. Vestuari: Mai Canto. Disseny il·luminació: Manuel Madueño. So: José Pipió. Escenografia i grafisme: Paco Mir. Atrezzo escenogràfic: Cristina Cuber i Lalo Ordóñez. Comunicació: Sofía Aguilar, Nuria Díaz Reguera. Distribució: Plan A Producciones i Sofía Aguilar. Productors associats: Vania Produccions i Sofía Aguilar Producciones. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 20 març 2022.
 

Lope de Vega es va cordar bé les espardenyes quan el 1618 va escriure i publicar l'obra «El perro del hortelano» a partir d'aquella frase popular castellana que diu que el gos fidel, tot i que es vegetarià, no es menja mai les verdures de l'hort de l'amo i el que fa és no deixar que els gossos o altres animals intrusos se la mengin. És allò de “ni fer ni deixar fer”. És a dir, ni menjar ni deixar que els altres mengin. Com que a la vinya del teatre, igual que a la del Senyor, hi ha de tot, no m'estranyaria que entre els fidels espectadors teatrals n'hi hagués algun que, cridat pel reclam del clàssic, estigués convençut que la companyia que ha dirigit Paco Mir (Tricicle) li representi l'obra tal com Déu, o com Lope de Vega, vaja, mana. De fet, la mateixa companyia en té tota la intenció. Però quan s'obren els llums de l'escenari, apareixen dos tècnics que expliquen que la troupe són una trentena llarga, però que, per raons imprevistes, aquell dia només en són dos. Els altres, per una confusió de distribució, han anat camí de Lugo a fer una altra obra, «Divinas palabras». I el parell de tècnics, com aquell qui res, s'enfronten a oferir un tast de l'anunciada «El perro del hortelano» amb l'ajuda de dues actrius de teatre amateur que han rescatat d'una companyia local. Només cal confiar que ni Lope de Vega ni Pilar Mir, que en va fer la pel·lícula, s'aixequin de la tomba... [+ crítica]

UN TALP GOLAFRE AMB DELIRIS DE GURMET

«Apologia i escarni de l’estupidesa humana». Música i text: Marc Timón. Intèrprets: Clara Moraleda, Marc Pujol. Interpretació musical: Marc Timón (piano), Vassil Lambrinov (violí), Jordi Claret (violoncel). Il·luminació: Anna Espunya. Fotografia del cartell: Júlia Millet. Fotografia espectacle: MW Fotografia. Direcció: Marc Timón. Teatre Eòlia, 27 desembre 2021. Reposició: Sala Versus Glòries, 19 març 2022.
 

Que el compositor, director i pianista Marc Timón (Castelló d'Empúries, Alt Empordà, 1980) sigui capaç d'alternar gèneres tan diversos com el «Magnificat» per inaugurar l'Estel de la Torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família, la banda sonora d'una pel·lícula de terror com «La nena de la comunió» (Víctor García), la banda sonora de la cerimònia de la Copa Davis, que sigui un músic que ha dirigit al Gran Teatre del Liceu, al Palau de la Música, al Teatro Real de Madrid, que hagi obtingut algunes desenes de premis internacionals per la seva carrera musical, que també escrigui tant guions com poesia, que hagi participat com a solista i compositor de sardanes amb la Cobla Sant Jordi i que alterni la residència entre Los Angeles i Barcelona i, al damunt, es diverteixi amb un espectacle de cambra com aquest «Apologia i escarni de l'estupidesa humana» diu molt al seu favor com a creador eclèctic i a favor de la cultura musical i teatral catalana que qualsevol país amb cara i ulls no deixaria escapar. L'espectacle que ha recuperat la Sala Versus Glòries, després d'haver-se estrenat a finals d'any al Teatre Eòlia, entra de ple en el gènere del Grand Guignol, de l'absurd, de la farsa i, en algun moment, del grotesc. Cal advertir que, pel camí, entre l'Eòlia i la Versus Glòries, els dos personatges protagonistes han perdut l'espectacular tupé de la primera caracterització inicial. Ara, la parella que interpreten Clara Moraleda i Marc Pujol (Blanca i Paco a la ficció) fins i tot semblen dos personatges normals i corrents, de carn i os, de carrer. I això, que enganya els espectadors, reforça encara més la sorpresa del surrealisme de la trama... [+ crítica]

JOVES PER SEMPRE... NI QUE SIGUI EN UN GERIÀTRIC

«Forever Young». Guió original: Erik Gedeon. Adaptació: Tricicle (Joan Gràcia, Paco Mir, Carles Sans). Intèrprets: Rai Borrell, Llorenç González, Irene Jódar, Mercè Martínez, Anna Mateo / Lucía Torres, Marc Pujol i, al piano, Marc Garcia. Arranjaments musicals: Manuel Villalta i Marc Garcia. Escenografia: Paula Bosch. Disseny d’il·luminació: Luis Martí. Disseny de so: Eudald Gili. Caracterització: Helena Fenoy. Disseny de vestuari: Leo Quintana. Coreografia: Lucía Torres. Ajudant de direcció: Susanna Garachana. Locucions: Joel Mulachs / Susanna Garachana. Fotografia: Haidé Costa / Daniel Escalé. Comunicació: KdeKomunicación. Producció: Pilar Mir. Direcció musical: Marc Garcia Rami. Direcció: Tricicle (Joan Gràcia, Paco Mir, Carles Sans). Teatre Poliorama, Barcelona, 1 octubre 2011. Reposició i readaptació: Teatre Poliorama, Barcelona, 19 març 2022.

Ha tornat «Forever Young» per fer honor al seu lema: “Joves per sempre”. Doncs, això. Han passat onze anys des d'aquella estrena que va representar un impacte en el teatre musical i d'humor, però també per l'ambientació del guió original en un espai social aleshores força oblidat i fins i tot desconegut per a molts, el de les residències d'avis, avui, malauradament, a primera línia del debat polític i social arran de la crisi del coronavirus que s'hi va acarnissar. El geriàtric de «Forever Young» és una residència especial, destinada a actors, actrius, músics, cantants i gent del ram artístic. I, com fa onze anys, continua mirant endavant, almenys al 2050, que ara ja no és tan lluny com aleshores. Fa il·lusió mirar-se al mirall del futur, però també fa pànic. Que no faltin ni la ironia ni l'humor negre: «¿I aquell...? ¿I aquell altre...? ¿I el de més enllà...? ¿I els del Tricicle...? Tots són morts! Només queda Jordi Hurtado!». L'espectacle arriba amb un repartiment renovat del tot, amb l'actriu Mercè Martínez, afortunadament encavalcant un espectacle darrere l'altre, de «T'estimo si he begut» a «Forever Young» i d'aquí, la temporada vinent, a «Golfus de Roma» —sempre rigorosament adaptada al paper que li cau en gràcia— com a infermera del geriàtric amb l'avantatge que el seus solos són moments musicals que s'esperen i s'agraeixen. I continuen les picades d'ullet a moments d'actualitat amb un pupurri musical que promou l'esclat d'aplaudiments més sonat quan hi ha “miniàries” de Joan Manuel Serrat o de Jaume Sisa. I poden passar els anys, però el llegat i la memòria de Pepe Rubianes, present en cendres dins una urna damunt el piano, es manté viu... [+ crítica]

CINEMA MUT SENSE CRISPETES

«Aisha and Abhaya». Coreografia: Sharon Eyal, amb la col·laboració de Gai Behar. Intèrprets: Kym Alexander, Guillaume Quéau, Aishwarya Raut, Simone Damberg Würtz, Juan Gil, Daniel Davidson, Cali Hollister. Banda sonora i música original: Ori Lichtik. Música original addicional: GAIKA. Vestuari i supervisió d’estil: Uldus Bakhtiozina. Il·luminació: Natasha Chivers. Disseny d’animació: Paul Nicholls. Disseny de projecció: Gillian Tan. VFX / Producció de les projeccions: Factory Fifteen. Producció cinematogràfica: Fiona Lamptey. Pel·lícules produïdes en associació amb Fruit Tree Media. Una coproducció de Rambert i The Royal Ballet, amb la col·laboració de BBC Films i Robin Saunders. Amb el suport de The Open Fund de la PRS Foundation, Cockayne - Grants for the Arts i The London Community Foundation. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Kibwe Tavares. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 març 2022.
 

L'espectacle dura només una hora, però si descomptem la introducció cinematogràfica, ens quedem amb encara no tres quarts. I si descomptem els moviments coreogràfics que repeteixen altres moviments anteriors, ens quedem amb mitja hora pelada. Però cal admetre que és un regal per a la vista. No tant per a l'oïda perquè els decibels fan honor a la composició tecno i retronen amb força per tota la sala. No s'hi val a posar-se taps a les orelles —ja en tenim prou amb la mascareta!— perquè el so forma part de la jugada. «Aisha and Abhaya» és una peça de dansa contemporània que fusiona cinema, música i animació i que, a més, té una trama narrativa que queda plantejada d'entrada amb el curt del director Kibwe Tavares, un arquitecte nascut a Londres d'origen africà la dècada dels anys vuitanta que a més fa pel·lícules d'animació i en 3D molt valorat en festivals internacionals del gènere. Aquí es veuen les dues germanes Aisha i Abhaya —amb un vestuari indefinit però de gènere de conte oriental— que fugen del genocidi del seu país buscant refugi en un espai incert. Unes imatges que si bé són un testimoni de la violència de tots els temps, tenen un significat especial en aquest principi de segle XXI on la crisi dels refugiats de tota mena i de totes condicions ha passat a formar part de les vergonyes socials i polítiques de primer pla. La coreografia és una creació de la ballarina israeliana Sharon Eyal (Jerusalem, 1971) —creadora que ha treballat amb algunes de les companyies internacionals de dansa de més prestigi— i un cop acabada la projecció del curt —cinema mut sense crispetes—, la seva és la part més important de la fusió interdisciplinar amb un estol de set ballarins i ballarines asexuats d'una meticulositat i un impecable domini del cos i del no moviment, gairebé elèctric, robòtic, a vegades espasmòdic, inusual en moltes de les coreografies light d'acadèmia que poblen els escenaris dels espectacles de dansa... [+ crítica]

A “LUZIA” TAMBÉ DESCANSA NEVARES

«Luzia». Cirque du Soleil. Guia: Guy Laliberté. Guia creatiu: Jean-François Bouchard. Coautor i director: Daniele Finzi Pasca. Directora associada: Brigitte Poupart. Directora de creació: Patricia Ruel. Coautora: Julie Hamelin Finzi. Dissenyador d'escenografia i attrezzo: Eugenio Caballero. Dissenyadora de vestuari: Giovanna Buzzi. Compositor i director musical: Simon Carpentier. Coreògrafa d'acrobàcies: Edesia Moreno Barata. Coreògrafa d'acrobàcies: Debra Brown i Sylvia Gertrúdix González. Dissenyador de marionetes: Max Humphries. Dissenyador d'il·luminació: Martin Labrecque. Dissenyador de projecció: Johnny Ranger. Dissenyador de so: Jacques Boucher. Dissenyador d'actuació acrobàtica: Philippe Aubertin. Equip acrobàtic i dissenyador d'instal·lacions: Danny Zen. Dissenyadora de maquillatge: Maryse Gosselin. Artistes i números: Eric Koller (pròleg); Helena Merten (dona que corre); Luke Anderson, Stéphane Beauregard, Lucas Botin, Mikäel Bruyère-L'Abbçe, Yan Li, Helena Merten, Terrance Robinson Jr., Nelson Smyles (Salt de cèrol sobre cintes corredores); Naomi Zimmerman, Kelly McDonald, Martin Charrat, Anton Glazkov, Krysztof Holowenko (Adagio); Sarah Togni, Lea Toran Jenner, Morgane Tisserand (Cyr Whell, Trapezi roda Cyr i trapezi); Erik Koller (pallasso de platja); Ugo Laffolay (Equilibri sobre bastons); Abou Traoré, Emmi Bjorn (ball de futbol); Eric Koller (pallasso de pluja); Desfilada de percussionistes i intermedi; Diana Ham, Stéphane Beauregard, Lucas Boutin, Mikaël Bruyère-L'Abbé, Helena Marten, Terrance Robinson Jr. (pal xinès i pals); Krzystof Holowenko (gronxador 360); Majo Cornejo (cantant), Gerardo Ballester Franzoni, Emmanuel Cyr (portadors jaguar); Jérome Sordillon (Corretges aèries); Transició Oasis; Cyril Pytlak (malabars); Aleksel Goloborodko (contorsió); Eric Koller, Nelson Smyles (pallassos submarinistes), Gerardo Ballester Franzoni, Morgane Tisserand, Emmanuel Cyr (cactus). Keiran Bourke, Sergey Cherkasov, Maksim Kozlou, Dmitry Manukyan, Helena Marten, Mikita Paulenka, Andrey Sheremeteyev, Dimitri Starukhin, Alina Sotnikava, Yurly Tsvirko, Tatsiana Yurkavets (gronxadors russos);   Fi de festa. Músics: Sébastien Laurendeau (director orquestra, baix i percussió), Felipe Saray (teclat, acordió i guitarra), Yilmer Vivas (bateria percussió, quatre), Edward Plater (trompeta, fiscorn), Juan David Pavas Pavas (tuba, bombardí), Benoït Martin (guitarres, xarango), Majo Cornejo (cantant). Grand Chapiteau, Districte Cultural, Bellvitge, L'Hospitalet de LLobregat, Barcelona, 17 març 2022.

«Aquí descansa Nevares», va dir l'escriptor Pere Calders amb motiu del seu exili a Mèxic. La troupe del Cirque du Soleil no descansa, ni a Nevares ni enlloc, perquè, després de dos anys de pausa forçosa per la pandèmia global i el risc de caure en fallida, ha tornat a aixecar el vol o, més ben dit, a aixecar la seva carpa, el Grand Chapiteau, per reprendre a Europa, des de Catalunya, la gira internacional, aquesta vegada amb un dels seus espectacles del catàleg, que prové del 2016, «Luzia», llum i pluja, extret de «luz» i «lluvia», l'espectacle que fa trenta-vuit del Cirque du Soleil des que va enlluernar el món a partir del 1984. «Luzia» té un guió que es balanceja entre la fantasia, la llegenda de la civilització asteca i, per primera vegada sota la carpa, amb l'aigua rajant a bots i barrals. Fa la sensació que la llarga aturada de dos anys en el camí ha representat per al Cirque du Soleil una possible reflexió per entrar en una certa reconciliació amb el circ tradicional de pista, sense defugir tampoc el gran espectacle que li és propi i denominació d'origen, treballat escènicament i amb tot rigor. «Luzia» és un espectacle que, a pesar que manté la típica o coneguda estructura narrativa marca de la casa, sembla que vulgui centrar-se més en la tècnica, l'habilitat, la destresa, el risc i l'esforç físic de cadascun dels artistes que protagonitzen cadascun dels números del programa. I és aquesta admiració per l'excel·lència dels artistes allò que pesa més per damunt de l'embolcall de gènere fantàstic, la riquesa del vestuari, la potència musical, els efectes d'il·luminació i, com a excepció debutant, l'aportació de l'aigua que, en caiguda de cascada, serveix fins i tot de pantalla per a la projecció de símbols llegendaris de la cultura mexicana a la qual està dedicat «Luzia»... [+ crítica]

FOGOTS DE LÍNIA BLANCA

«Obsolescència programada», d'Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Gemma Martínez, Victòria Pagès i Albert Triola. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: David Bofarull. So i música original: Rafel Plana. Producció Sala Trono: Joan Negrié, Eloi Isern, Mariona Garcia i Manel Torres. Comunicació: Mariona Garcia. Fotografia promocional: David Ruano. Regidoria: Marc Pinyol Gelabert. Estudiant en pràctiques de so: Júlia Roch Closa. Producció: Sala Trono amb el suport de la Sala Beckett i l'Institut Català de les Indústries Culturals. Ajudantia de direcció: Pau Ferran. Direcció: Mònica Bofill. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 16 març 2022.

Tenint en compte que el terme “obsolescència” s'atribueix a la substitució d'un producte per un altre considerat superior o a la substitució d'un producte simplement perquè s'ha fet antic o perquè té un mal funcionament o, malgrat que funcioni i vagi bé, perquè ha passat de moda per estètica o per les aplicacions, fa una mica de mala consciència posar-se a parlar del mateix terme aplicat... al col·lectiu de la dona i, concretament, al col·lectiu de la dona de la ratlla dels cinquanta, una frontera que no només ha preocupat la dramaturga Anna Maria Ricart Codina (Barcelona, 1968), autora del text d'«Obsolescència programada», sinó que coincideix en un mateix espai de temps i generació amb la tesi novel·lada de «Benvolguda» de l'escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). I encara fa més mala consciència parlar-ne si, fent cas del que adverteix l'autora Anna Maria Ricart Codina, la seva protagonista, per l'edat que no amaga, considera que, com si fons una màquina de rentar, ja no admet “reparació” superats els tres anys de garantia perquè, com a dona, està sotmesa inevitablement a l'“obsolescència planificada” pel sistema de l'actual societat de consum. Cal tenir força geni i molta figura i també una certa bona dosi de gràcia —característiques que Anna Maria Ricart Codina compleix amb escreix per la seva extensa trajectòria com a dramaturga— per posar en escena una qüestió tan delicada i polèmica com aquesta sense que li ploguin carretades de tuits acusant-la de misògina, antifeminista o fins i tot masclista. Esclar que ella sempre es pot defensar al·legant que tot el que passa a l'escenari de la seva obra és una metàfora i que en realitat del que vol parlar l'obra és del trist i reciclaire destí que tenen les màquines de rentar, entre altres electrodomèstics de línia blanca i de ràpida caducitat... [+ crítica]

FER QUE PASSI MOLT ON NO PASSA RES

«Final de partida», de Samuel Beckett. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Margarida Minguillón. Escenografia: Max Glaenzel i Josep Iglesias. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Nina Pawlowski. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Salinas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva. Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria i sastreria: Montse Alacuart i Anna Carreño. Cap tècnic teatre: Raúl Martínez i Sergio Lobaco. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi - Taller d'escenografia. Confecció vestuari: Dress-Art. Premsa: Albert López i Judit Hernñandez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: Teatre Romea, Bitò i Mola Produccions. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Romea, Barcelona, 15 març 2022.

La companyia dedica aquesta nova posada en escena de l'obra «Final de partida» de Samuel Beckett, amb traducció i direcció de Sergi Belbel, a la desapareguda actriu Rosa Novell. No és una dedicatòria en va perquè va ser ella qui el 2005 va dirigir també «Fi de partida» —l'obra es coneix amb els dos títols, «Fi...» i «Final...»— a l'escenari de l'Amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc precisament amb dos dels actors que ara es retroben, Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, juntament amb Pilar Rebollar i Xavier Capdet. Jordi Boixaderas, de fet, el 2005, hi va ser per atzar perquè va haver de substituir, a les poques funcions del Grec, l'actor Fermí Fernández, de baixa per malaltia, que l'havia estrenada al Centre de les Arts Escèniques de Reus - Teatre Bartrina, abans de portar-la al Grec i, a la tardor següent, Fermí Fernández s'hi va reincorporar a l'avui clausurada Sala Muntaner. Curiosament, la directora Rosa Novell, el 2005, va ser conscient del caràcter d'obra de cambra que té «Final de partida» i va situar els espectadors de Montjuïc fora de les grades de l'amfiteatre i sobre l'escenari natural del fossat del Grec. Una sàvia decisió perquè en un espai obert com el del Grec se li feia realment difícil crear l'atmosfera de tancament en la qual transcorre l'obra de Samuel Beckett. No cal dir que en la posada en escena actual al Teatre Romea, aquest ambient reclòs queda molt ben definit per les dues minúscules finestres del mur de fons, així com per la devastació que s'insinua només d'entrada amb un teló mig recremat i amb grans estrips que presideix l'escenari, a més de les andròmines del magatzem on passa tot i, en comptes dels originals munts d'escombraries que preveia Beckett, un parell de contenidors amb rodes i tapadora —d'aquells que els locals comercials deixen al carrer— on vegeten el matrimoni "sense cames" —“¿com tenim els monyons?”, saluda en Clov—, que serveixen perquè en Nagg i Nell, els pares de Hamm, s'estiguin dins, mentre en Hamm es manté sempre en cadira de rodes, invàlid i cec, servit sisplau per força per Clov, aquest de coixera gairebé imperceptible però persistent... [+ crítica]

ENNUEGAR-SE... I NO PAS AMB ELS DOTZE GRANS DE RAÏM!

«Lo nuestro», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Uri Sans. Esceografia: Anna Tantull. Il·luminació i so: Xavi Gardés. Vestuari: Zaida Crespo. Fotografia: Roser Blanch. Producció: FlyHard Produccions. Producció executiva: Roser Blanch, Sergio Matamala i Clara Cols. Direcció: Mercè Vila Godoy. Sala Flyhard, Barcelona, desembre 2019. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 13 març 2022.

L'actriu i dramaturga Eu Manzanares s'autodefineix com a colomenca i de classe obrera i humil. Renega de la classe mitjana perquè creu que és un engany. Si bé néixer a Santa Coloma de Gramenet és tan normal com fer-ho a Berga, posem per cas, a Eu Manzanares el seu origen li serveix d'estímul per retratar una família que li és pròxima —la família de ficció de «Lo nuestro» es defineix com a “pobra”—, que ha tingut una trajectòria treballadora i que, amb l'esforç familiar ha tirat els fills endavant, una “parelleta” que ja són crescudets i que ja els veuen poc per casa... tret de la nit de Cap d'Any, que és tradició, almenys fins a l'hora de les campanades i el raïm, comprat gra a gra dels més cars, sense pinyol i amb la pell fina perquè no s'ennuegui. Però això d'ennuegar-se no depèn del preu ni de la qualitat del raïm perquè la comèdia «Lo nuestro» —¿o hauríem de dir tragicomèdia?— d'Eu Manzanares té un desenllaç amb un ennuegament metafòric que un es guardarà prou de desvelar perquè és l'as a la màniga que es guarda l'autora per sorprendre el personal... [+ critica]

CONVERTIR EN CALÇ LA PRÒPIA VIDA

«Ils nous ont oubliés», de Séverine Chavrier (a partir d'«El forn de calç» [«Das Kalkwerk»] de Thomas Bernhard). Intèrprets: Laurent Papot, Marijke Pinoy i Camille Voglaire. Música: Florian Satche. Escenografia: Louise Sari. Il·luminació: Germain Fourvel. Vestuari: Andrea Matweber. So: Simon d'Anselme de Puisaye i Séverine Chavrier. Vídeo: Quentin Vigier. Doma i educació d'aus: Tristan Plot. Construcció escenografia: Julien Fleureau i Olivier Berthel. Regidoria: Corto Tremorin. Producció: CDN Orléans / Centre-Val de Loire. Coproducció: Théâtre de Liège, Théâtre National de Strasbourg, Théâtre de la Cité – CDN Toulouse Occitanie, Tandem Scène Nationale Arras – Douai, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració especial de Région Centre – Val De Loire. Col·laboradors: Odéon-Théâtre de l’Europe, JTN - Jeune Théâtre National - Paris, ENSATT - École Nationale Supérieure des Arts et Techniques du Théatre - Lyon, Ircam Institut de recherche et coordination acoustique / musique amb la participació de DICRéAM. Agraïments: Rachel de Dardel, Marion Stenton, Augustin Muller, Amandine Riffaud. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant direcció: Ferdinand Flame. Direcció: Séverine Chavrier. Espectacle en francès sobretitulat en català. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 març 2022.
 

Estrena internacional i absoluta a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb la versió teatral de la novel·la «El forn de calç», escrita el 1970 per Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989) i que la dramaturga, directora, música i artista disciplinar Séverine Chavrier (Lió, França, 1974) ha creat amb una mirada molt personal i singular sobre els personatges i l'ambientació escenogràfica. Un muntatge arriscat i dens, inquietant, tenebrós, agosarat. No només pel seu contingut —Thomas Bernhard no és un autor per agafar amb pinces sinó amb un bon correatge de seguretat!— sinó també per la concepció escènica, l'exigència que demana dels tres intèrprets i, cal dir-ho, la durada: quatre hores i mitja en conjunt que, pietosament per als espectadors, la directora divideix en tres actes d'una hora i deu minuts aproximadament, amb dos entreactes generosos de vint minuts cadascun. ¿Cal donar excepcionalment una pista de la sinopsi? En aquest cas és imprescindible: En Konrad i la seva dona (afegim que Bernhard diu també que és la seva germanastra) està invàlida després d'un error mèdic en el tractament. Els dos viuen en un edifici mig enrunat, fora de servei —La Calera, en diuen—, un antic forn de calç en un paratge boscós i abandonat. A fora hi ha avets alpins, de tant en tant neva i de tant en tant hi ha caçadors, fins i tot s'hi veu un cérvol. En Konrad està fent un estudi sobre l'oïda i cal que estigui en un espai aïllat com és l'interior del forn on el silenci li dóna la màxima sensibilitat científica. Fa anys que vol deixar el llegat escrit de la seva investigació, que només té enregistrat al seu cervell, però la seva dona, de qui ha de tenir cura, no li dóna el suport que necessita a més de representar-li una càrrega a causa de la invalidesa... [+ crítica]