¿ON ÉS L'ÀFRICA?

«Les aventures del lleó vergonyós». Dramatúrgia: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Titellaires i cantants: Mercè Munné Parera (Juna) i Ovidi Llorente Saguer (Pol). Interpretació i composició musical: Dani López Pradas. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Disseny so: Marc Usano Pujol. Disseny llums: Sergi Torns Martínez. Direcció: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Mostra d'Igualada, 30 maig 2021. Espectacle recomanat a partir de 2 a 5 anys.

Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021. Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió. «Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula... [+ crítica]

EL MAL DE TOTS NO VOL SOROLL SINÓ “JALEIU”

«Jaleiu», de Guillem Albà. Composició musical: Guillem Albà & La Marabunta. Intèrpret: Guillem Albà. Músics: Edgar Gómez, Àlvar Monfort, Albert Comaleras, Martí Soler, Luisma Villegas i Irene Garcés. Vestuari: Nídia Tusal. Moviment: Ariadna Peya. Disseny i tècnic d’il·luminació: Ignasi Solé. Direcció tècnica i tècnic de so: Ton Mentruit. Construcció: Xavi Arbonès, L'Estaquirot Teatre. Ajudant de producció: Berta García. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Direcció musical: Albert Comaleras. Ajudant direcció i regidoria: Sergio Martínez. Direcció: Guillem Albà. Teatre Victòria, 27 abril 2021. Mostra d'Igualada, 27 maig 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
 

Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1985) és un clown tastaolletes. Espectacles teatrals, espectacles de pista, música, televisió, ràdio... Sembla que li agrada anar d'un registre a un altre, experimentar, jugar amb l'atzar i deslliurar els espectadors del tòpic que puguin tenir del “pallasso”. Des del 2006, quan va crear la pròpia companyia —tot i que familiarment ja venia del món de l'espectacle i el teatre de titelles— ha estrenat set espectacles de registres diferents: «Sketchofrenia», «Flirt», «Marabunta» (aquest tres, més excèntrics); i «Trau», «Pluja» i «Calma!» (més escènics); i el més recent, «Jaleiu», amb molta música “marabuntanesca” i molta gresca, un espectacle que té a hores d'ara en gira, que va fer una breu temporada al Teatre Victòria i que ha inaugurat la Mostra d'Igualada 2021. A més, Guillem Albà ha estat un dels impulsors de la celebrada versió de «Canto jo i la muntanya balla», la novel·la d'Irene Solà, a la Biblioteca de Catalunya, i ha fet de conductor del programa de TV3, «Celebrem!» o ha passat per l'experiència linguotelevisiva d'«El llenguado», un programa acompanyat d'una de les germanes Sey. Com que Guillem Albà és amant de la improvisació, podria ser que el «Jaleiu» que algú hagi vist en un escenari no sigui ben bé el mateix «Jaleiu» que vegi en un altre escenari. A la Mostra d'Igualada —per cert, funció presencial i també digital en directe—, el guió de base s'ha mantingut, però les circumstàncies epidemiològiques i l'eufòria d'un relatiu retorn a la normalitat han marcat bona part del xou. L'orquestra, o la fanfàrria, si voleu, de la Marabunta té una part molt important en el desenvolupament de «Jaleiu» perquè alguns dels números no serien possibles sense la seva participació. Els músics es converteixen també en intèrprets, al voltant del protagonista, el mateix Guillem Albà, que es multiplica en més de mitja dotzena de caricatures per donar pas a situacions de clown, situacions grotesques, moments entranyables o jugades picaresques... [+ crítica]

BURXAR ELS PREJUDICIS I PESSIGAR LA CONSCIÈNCIA

«Mare de sucre», de Clàudia Cedó. Intèrprets: Andrea Álvarez, Ivan Benet, Marc Buxaderas, Mercè Méndez, Judit Pardàs, Maria Rodríguez i Teresa Urroz. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Il·luminació: Luis Martí. Vestuari: Bernat Grau. Ajudanta de vestuari: Assen Planas. So i música: Lluís Robirola. Vídeo: Clàudia Barberà. Assessorament vocal i logopedia: Nora Baulida. Assessorament cos: Vanessa Segura. Acompanyament assistencial: Carla Balaguer i Juli Palacios. Producció executiva: Marta Iglesias, Anna del Barrio. Distribució: Roser Soler. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Escenaris Especials. Agraïments: Fundació Ramon Noguera, Carme Mariscot. Amb el suport de Diputació de Girona, Fundació Josep Botet i Fundació Support de Girona. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Berta Camps. Direcció: Clàudia Cedó. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 27 maig 2021.

El ressò de l'obra «Mare de sucre» ha estat un “escarment” en sentit positiu per als programadors, començant pel TNC que hi ha donat la primera i decisiva empenta. El fet que s'hagués programat dins del cicle del Festival Simbiòtic, un festival d'arts escèniques accessibles i inclusives, havia insinuat la impressió que es tractava d'un espectacle “especial”, només per a interessats o especialistes sobre el tema, tot el contrari del que realment es vol aconseguir, que deixi de ser precisament “especial”. ¿Ens imaginem quina impressió n'hauríem tret si aquella altra tan celebrada obra de Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1983), «Una gossa en un descampat», sobre el dol perinetal, s'hagués programat en un cicle, posem per cas, de «Dexeus Dona»? Els espectadors de «Mare de sucre» han parlat clar. Malgrat les restriccions d'aforament —ara ja recuperades al 70%—, el cartell d'exhaurit al TNC es va haver de penjar de seguida. I amb la pròrroga d'una setmana, el mateix cartell ha hagut de tornar a aparèixer ipso facto. Esgotades les possibilitats de més calendari, ara s'obre una etapa de l'organització d'una gira que es preveu que serà extensa i “contagiosa” (benvingut, en aquest cas, el contagi). I és així com «Mare de sucre» haurà aconseguit el seu principal objectiu: deixar de ser “especial” per ser ras i curt una “obra de teatre”... [+ crítica]

EL SÍMBOL DEL PODER NEGRE SOBRE EL BLANC

«El combat del segle», de Denise Duncan. Traducció: Marc Rosich. Intèrprets: Queralt Albinyana, Alex Brendemühl, Armando Buika, Andrea Ros i Yolanda Sikara. Músics de la banda sonora enregistrada: Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria) i Marco Mezquida (piano). Escenografia: Víctor Peralta. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai sonor: Jordi Bonet. Gravació estudi: Jordi Bonet i Marçal Cruz (OIDO). Fotografia: Kiku Piñol. Vídeo: Raquel Barrera. Assessorament dramatúrgic: Isaias Fanlo. Assessorament en boxa: Xavier “Machete” Flotats. Assessorament coreografia: Jeanette Moreno Silva. Assessorament dicció: Ignasi Guasch. Ajudant direcció: Xavi Buxeda Marcet. Estudiant en pràctiques direcció: Katja Diao (ERAM). Agraïments: Catalina Calvo García. Coproducció Sala Beckett, Grec 2020 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional i Teatre Principal de Palma. Direcció musical: Marco Mezquida. Direcció: Denise Duncan. Sala Baix, La Beckett, 23 octubre 2020. Reposició (versió en espanyol): 27 maig 2021.


No sé si, sense el combat de boxa a la Monumental de Barcelona, el 23 d'abril del 1916, del poeta i boxejador suís d'origen anglès, precursor del dadaisme, Arthur Cravan (nebot d'Oscar Wilde) amb el campió mundial de pesos pesats, l'afroamericà Jack Johnson, la figura d'aquest últim aixecaria aquí una onada mítica, cent anys després de la seva estada temporal d'uns tres anys a Barcelona, fugint de la justícia dels EUA, freqüentant les nits de cabaret, els caus del Paral·lel i intentant també fer de torero, ni si seria tan recordada ara com una de les icones del caràcter cosmopolita i noctàmbul de la ciutat catalana. El combat de boxa Cravan & Johnson va tenir també un preàmbul hores abans, en clau de roda de premsa, a la pista del popular cabaret Excelsior, un local de la Rambla on assistia “la crème de la crème” barcelonina, acabat d'obrir feia un any per un grup d'afeccionats al billar que hi organitzaven autèntiques timbes amb boles. Allà, Arthur Cravan i Jack Johnson, davant els tribuletes de l'època, ja van fer un pols amb les mans serrades damunt d'una de les taules de l'Excelsior per demostrar cadascú la seva força. Aquest parell d'anècdotes, la de la Monumental i la referència de l'Excelsior, entre algunes altres, serveixen a la dramaturga i actriu Denise Duncan (Costa Rica, 1979), establerta aquí des de fa més de quinze anys i resident aquesta temporada de La Beckett, per mostrar un retrat de la intransigència, la por a la diferència i la feble línia del racisme tan viu durant el segle XX i tan reviscolat al segle XXI... [+ crítica]

ON PARLEN DOS, EL TERCER ESCOLTA

«Vernissatge», de Václav Havel. Traducció de Monika Zgustová. Intèrprets: Ignasi Guasch (2021) / Alberto Díaz (2016), Xavier Pàmies i Carla Ricart. Espai escènic i il·luminació: Roger Orra. Vestuari: Susana Del Sol. Espai sonor: Joan Pàmies. Direcció: Marilia Samper. La Trama Produccions. El Maldà, Barcelona, 22 desembre 2016. Reposició: Escenari Joan Brossa, Barcelona, 19 maig 2021.

Quan el dramaturg Václav Havel (Praga, Txecoslovàquia, 1936 - Hrádeček, Vlčice, República Txeca, 2011) va escriure aquesta peça breu, l'any 1975, encara dins de la repressió arrossegada des de la Primavera de Praga del 1968, l'autor estava prohibit al seu país fins a la caiguda del règim comunista. Precisament la parella amfitriona en la versió original de «Vernissatge» són un parell de joves comunistes benestants que no tenen res a envejar a altres semblants capitalistes. Aquesta precisió no cal que s'especifiqui en el muntatge actual perquè allò que hi passa i tal com la parella reacciona davant de l'amic convidat, té una pàtina actual evident. Per això, la companyia ha evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques del segle passat amb la intenció de constatar que el discurs de l'autor continua vigent i aplicable a moltes altres latituds. L'obra s'inscriu en el registre d'un discurs críptic a partir del qual, gairebé sense conversa, perquè dos parlen i el tercer escolta i amb prou feines respon amb titubejos, els espectadors han d'anar descobrint la personalitat de cadascú d'ells. És doncs, un exercici teatral que posa a prova la capacitat de mostrar molt sense dir bo i res... [+ crítica]

POLLASTRE DE GENER, CADA PLOMA VAL UN DINER

«El coronel no tiene quien le escriba». Basat en la novel·la homònima de Gabriel García Márquez. Adaptació de Natalio Grueso. Intèrprets: Imanol Arias, Ana Villa / Cristina de Inza, Jorge Basanta, Fran Calvo i Marta Molina. Disseny d'escenografia: Carlos Saura. Disseny d'il·luminació: Paco Belda i Mario Martínez. Vestuari: Carlos Saura. Ajudant de vestuari: Marta Suárez. Confecció de vestuari: Cornejo. Cap tècnic: Mario Martínez. Disseny de so: Enrique Mingo. Regidors: Raúl González i Virginia Flores. Digitalitzador: Guillermo Alvite. Tècnics de so i vídeo: Pablo Hernando i Aurelio Estébanez. Tècnics il·luminació: Mario Martínez i Daniel Martínez. Fotografia: Sergio Parra i Javier Naval. Maquillatge i perruqueria: Chema Noci. Productora executiva: María José Miñano. Ajudants de producció: Triana Cortés i Raúl Luna. Producció: José Velasco. Cap de premsa: Ángel Galán (La cultura a escena). Directora de comunicació: Cristina Fernández. Disseny gràfic: Melania Ibas. Comunicació en línia: Lara Lejarza. Ajudant de direcció: Gabriel Garbisu. Direcció: Carlos Saura. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 maig 2021.

L'avi matern de Gabriel García Márquez (Colòmbia, 1927 - Mèxic, 2014), que va combatre a la guerra colombiana dels Mil Dies (1899-1902) sembla que va ser el personatge en qui es va basar l'escriptor per al seu relat publicat el 1961, «El coronel no tiene quien le escriba», portat també al cinema pel mexicà Arturo Ripstein el 1999. Sembla també que el petit Gabo acompanyava el seu avi a l'oficina de Correus del petit poble on vivia on esperava des de feia quinze anys que li arribés la confirmació de la pensió, una carta que no va arribar mai perquè encara no ha ocorregut mai que una carta que no s'ha escrit pugui arribar a ningú. Del record familiar, doncs, a la ficció, Gabriel García Márquez retrata l'angoixa vital d'un coronel retirat que, després d'haver tastat el poder del comandament, espera eternament que li arribi la carta de confirmació de la seva pensió i no té res més sinó la comprensió de la seva dona i la presència omnipresent d'un gall de baralla que, amb una mica de paciència, potser arribat el gener aportarà a la llarga uns quants diners a la parella que, no és que no tingui ja res per posar un plat calent a taula sinó que tampoc no pot alimentar ni el gall. La parella, a més, viu amb el record del fill mort en nom de la “pàtria”. El gall, una herència del fill mort, representa el record de l'absència i a la vegada l'esperança de la subsistència. Però al voltant del gall es mouen també la dignitat, la cobdícia del veïnat, la falta de solidaritat o l'especulació, a més de la censura política dels anys cinquanta on se situa l'acció... [+ crítica]

TANATORI MÉMORA AL COR DEL XINO

«L'emperadriu del Paral·lel», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Chantal Aimée, Pere Arquillué, Alejandro Bordanove, Jordi Domènech, Montse Esteve, Roberto G. Alonso, Oriol Genís, Maria Hinojosa, Silvia Marsó, Albert Mora, Mont Plans, Aina Sánchez, Carme Sansa. Escenografia: Lluc Castells. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Lluc Castells i Marian García. Ajudanta de vestuari: Irene Fernández. Confecció vestuari: Antonia Pérez, Trinidad Rodríguez, Inés Marcheño i Goretti. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Imma Capell. Coreografia: Roberto G. Alonso. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudant de direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 maig 2021. 

El Paral·lel era, als anys trenta, el cor que feia bategar el barri anomenat “xino”, adjectiu reconvertit en l'eufemisme postprogressista i postcapitalista de “Raval”. Ha passat gairebé un segle de l'època daurada del Paral·lel, però el mite continua. I la pobresa, la degradació i la injustícia, també. Les tres Xemeneies són com un tòtem triple que ho recorda permanentment. La vaga de la Canadenca del 1919 va obrir el meló del començament de la fi de l'explotació. Un meló amb tantes tallades que cent anys després encara no ens l'hem acabat. El director Xavier Albertí i la dramaturga Lluïsa Cunillé —cadascú per separat en el seu paper però jo m'arriscaria a dir que subtilment a quatre mans— han creat un fresc més aviat tenebrós del Paral·lel dels anys trenta, situat de fet en unes escasses hores d'un dia determinat de la tardor del 1930, amb la ressaca del Crac del 29 i a tocar de la proclamació de la República l'abril del 1931. El barri del Paral·lel està de dol... [+ crítica]   

LA TERRA ÉS DE QUI LA TREBALLA

«Horta». Idea de Pau Pons. Intèrprets: Joana Alfonso, Esther López. Ajudant de producció: Kika Garcelán. Espai Escènic: Los Reyes Del Mambo. Vestuari: Kika Garcelán. Música: Panchi Vivó. Disseny de Llums: Marc Gonzalo. Imatge Gràfica: Patossa. Fotografia: José Ignacio de Juan. DVD: Bocabadats Media. Assessorament Cant: Maria Amparo Hurtado. Veus Iaios: “Savis de l’Horta”. Tècnics: Juan Vte. Lairón, Jorge Chao. Administració: Bea López. Producció Executiva: Alfred Picó. Producció: L’Horta Teatre. Agraïments: Museu Comarcal de l’Horta Sud, Albert Andrés, Jacint Hernández i Jonatan Penalba. Direcció: Pau Pons. Jardins Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 maig 2021.

La terra també és llengua. Ho demostren les dues actrius de la companyia valenciana L'Horta Teatre en la primera part d'aquesta proposta familiar que, tot i que tenen programada per a sala interior, en aquesta ocasió s'ha pogut instal·lar al jardí de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Els espectadors més petits potser han sentit parlar per primera vegada que “iaios” és com els valencians anomenen els avis, o “cavallons” com anomenen els crestalls, o la “lletuga” és el nom que donen a l'enciam, o la “safranòria” com anomenen la pastanaga... I s'han entès. Perquè una llengua s'aprèn per immersió i perquè les variants dialectals enriqueixen qualsevol llengua. L'espectacle «Horta» té dues parts: la primera per terrejar i ensenyar com es planten les llavors, com creixen les plantes i la necessitat de l'aigua. La segona part, els espectadors poden entrar a la cabana que anomenen “ceballer" perquè és un antic conservador de cebes de la collita, i veure-hi una colla d'estris de camp i fotografies del passat. En aquesta segona part, més dramatúrgica... [+ crítica]

PERDRE FOQUES I ESQUELLES

«Galatea», de Josep Maria de Sagarra. Intèrprets: Anna Azcona, Nausicaa Bonnín, Roger Casamajor, Borja Espinosa, Pep Ferrer, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Carol Muakuku, Quimet Pla, Santi Ricart i Ernest Villegas. Escenografia: Rafel Lladó. Vestuari: Nina Pawlowski. Il·luminació: Kiko Planas. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Joan Rodón. Caracterització: Núria Llunell. Moviment coreogràfic: Roberto G. Alonso. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Ester Villamor. Ajudant de vídeo: Martín Ramon Elena. Direcció: Rafel Duran. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 maig 2021.

«Els personatges de Galatea són proletaris», deia el director Ariel García Valdés, arran de la direcció que el 1998 va fer d'aquesta obra de Josep Maria de Sagarra, considerada la més personal i agosarada de l'autor. Estrenada el 1948 al Teatre Victòria, en un hivern fred sense calefacció i amb la platea amb abrics, segons explica el mateix Sagarra, sembla que entronqui amb el moment actual, amb un ambient a les sales també “fred”, amb separacions sisplau per força i amb mascareta obligatòria a causa de les mesures sanitàries. Aquella Galatea del 1998 va ser l'enyorada actriu Anna Lizaran. L'actual Galatea és l'actriu Míriam Iscla. Les dues han impregnat el seu caràcter personal en aquest personatge enigmàtic que l'autor va heretar —origen de Galatea—, d'un article seu a Mirador del 1929, “La dama de les foques”, on retrata una crònica molt lliure i molt poètica de la impressió que li ha fet una funció del Circus Gleich, un dels més populars d'Europa que va fer somniar els espectadors de l'època sota la carpa entre el 1924 i el 1937. El personatge de Galatea és una dona de vida irregular, extraviada, però també madura, sentimental, estrafolària i d'una estranya puresa. Galatea és una dona de circ, una domadora de foques, que agafa un tren de fugitius, un recurs que s'ha vist com una metàfora de la fugida del mateix Josep Maria de Sagarra, amenaçat de mort per la FAI, quan esclata el cop militar del 1936 i la contrarevolta popular... [+ informació]

SECRETS DE FAMÍLIA RERE LA BARRA DEL BAR

«El bar que se tragó a todos los españoles», d'Alfredo Sanzol. Intèrprets: Francesco Carril, Elena González, Natalia Huarte, David Lorente, Nuria Mencía, Jesús Noguero, Albert Ribalta, Jimmy Roca i Camila Viyuela. Espai escènic i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Pedro Yagüe.Caracterització: Chema Noci. Espai sonor: Sandra Vicente. Música: Fernando Velázquez. Moviment escènic: Amaya Galeote. Ajudant d'escenografia: Carlos Brayda. Ajudant d'il·luminació: Antonio Serrano. Ajudant de vestuari: María Albadalejo. Assistent d'escenografia i vestuari: Lola Rosales. Alumna en pràctiques de la Resad: Iria Ortega. Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures, Mambo Decorados i Jorba Miró. Ambientació escenogràfica: Sfumato. Utillatge: Hijos de Jesús Mateos i May Servicios para el espectáculo. Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez Hernández. Ajudantes de direcció: Raquel Alarcón i Beatriz Jaén.  Direcció: Alfredo Sanzol. Companyia Centro Dramático Nacional. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 maig 2021.

El director del Centro Dramático Nacional, Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), molt arrelat a Pamplona i d'origen familiar navarrès, no enganya els espectadors quan adverteix que «El bar que se tragó a todos los españoles», la seva obra més recent, és una especulació literària basada en la història del seu pare, però amb històries tan sorprenents que semblen ficció i històries de ficció tan epidèrmiques que semblen reals. L'espectacle té tots els ingredients de barreja de gèneres: podria ser una minisèrie televisiva —l'obra teatral dura 3 horetes emmascarades però molt païbles; podria ser una telenovel·la, allargant i estirant per una costat i per l'altre; i, sobretot, podria ser una novel·la de família perquè el registre teatral és expressament molt narratiu, amb aparts adreçats als espectadors i amb moments de diàlegs en els quals intervé el coixí del narrador. Alfredo Sanzol parla del seu pare, un infant navarrès que als 12 anys és engolit pel sistema franquista i captat per l'església perquè es faci capellà i que als 33 anys —quan esclata la revolució vaticana dels anys seixanta— fa els tràmits per penjar els hàbits, viure una nova vida, trobar una parella i tenir fills. El pare de Sanzol ho va fer el 1963 (aleshores, dels centenars que van optar com ell, se'n deia “capellans obrers” perquè la majoria triaven un ofici que els acostés a la lluita social i antifranquista). I de l'aventura, en va sortir ell, un fill “fora del matrimoni” però, això sí, fruit de l'amor. ¿Hi ha cap dubte que darrere d'«El bar que se tragó a todos los españoles» s'amaga una bona telenovel·la sense renunciar a l'imprescindible costumisme?... [+ crítica]

MENÚ DE SPOTIFY AMB SALSA TXÉKHOV

«Las canciones», de Pablo Messiez, a partir de personatges i situacions de les peces d'Anton Txékhov. Intèrprets: Javier Ballesteros, Carlota Gaviño, Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez- Claro, Joan Solé i Mikele Urroz. Espai escènic i vestuari: Alejandro Andújar amb la col·laboració de Mamen Duch. Il·luminació: Paloma Parra. Espai sonor: Joan Solé. Coreografia: Lucas Candró. Traduccions: Lorenzo Papagallo. Distribució: Caterina Muñoz Luceño. Comunicació: Pablo Giraldo. Ajudant direcció i subtítols: Javier L. Patiño. Direcció: Pablo Messiez. Producció: El Pavón Teatro Kamikaze. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 25 abril 2021.

El comunicat és molt clar i assalta el visitant quan entra en el web de la companyia: «El Pavón Teatro Kamikaze cerró sus puertas definitivamente el pasado sábado 30 de enero de 2021. Nuestras producciones seguirán en gira tal y como aparecen programadas. Dejamos esta página web activa como archivo y memoria de todo lo que hemos vivido en este teatro los últimos cinco años.» I se't fa un nus a la gola perquè ja en són tantes, les persianes avall, arran de la crisi actual que castiga brutalment la cultura, que trobar-te'n una altra d'una companyia que ha marcat el pas de les últimes temporades i que té llarga vida plena és encara més impactant. Els Kamikaze, però, estan de gira. S'han convertit, com aquell qui diu, en un teatre ambulant d'època. Ells i les seves cançons. Els reben aquí i allà. I tothom en surt contentet i alegret perquè amb el seu espectacle «Las canciones» són com un playlist de Spotify acompanyat d'ingredients de Txékhov. Anton Txékhov, de fet, ni hi és ni se l'espera, però els personatges del muntatge musical de Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974) recorden els del dramaturg de la datxa i el vodka, els de «Les tres germanes» per exemple, i els d'«Ivanov» o «Oncle Vània», ara un ara l'altre, a estones, tot i que els intèrprets de la Kamikaze vesteixen estil “ieié” i tenen passió per la música de tots els temps, sense complexos, des de Jacques Brel a Liza Minelli passant per Barbara Hendricks, Los Xey, Violeta Parra, Cecilia Bartoli, Tom Waits o Nina Simone... fins a una vintena llarga de peces... [+ crítica]