30 de juny 2017

Quim Masferrer reposa només per 3 dies el seu espectacle «Temps» a la Sala BARTS

«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017.

Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement 'Temps', li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta. 'Temps' —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no havia entrat encara a Barcelona a causa que Quim Masferrer es va embrancar després en la també celebrada aventura del programa 'El foraster', de TV3, que ja té en marxa la tercera temporada... [+ crítica]

29 de juny 2017

El musical «Sugar» es reposa, ara en espanyol, al Teatre Tívoli de Barcelona després de la seva arrencada en català el 2016 al Teatre Gaudí Barcelona

«Sugar (Con faldas y a lo loco)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill. Música de Jule Styne. Traducció i adaptació del guió: Bernat Hernández i Laura Olivella. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Bealia Guerra, Xavi Duch, Rubén Yuste, Pep Cortés, Maria Santallusia, Jordi Llordella i Dani Claramunt. Ballarins: Lorena García, Ariadna Canals, Núria Torrentallé, Ana Micó, Cristina Murillo, Paula Espinal, Roberto Provenzano, Adrià Garcia, Zuhaitz Sanbuenaventura, Óscar Planells, Javier Arroyo “Jota” i Pep Ribas. Músics: Filippo Fanó i Jairo Ortega (piano), Josema Martín i Valentí Querol (bateria),Bernat Hernández i Pau Lligadas (contrabaix), Ángel Girón (trompeta), Jordi Santanach i Sergi Felipe (saxo). Disseny so: Enric Vinyeta. Disseny il·luminació: Jordi Thomàs. Disseny vestuari: Som-hi Films. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Utilleria: Anna Gas. Il·lustracions, títols, grafisme i maquetatge: Addcom. Escenografia: Pau Doz i Mollet Escenografies. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció executiva: Som-hi Films. Producció associada: Addcom. Estrena en català: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), 3 gener 2016. Reposició en català: Eixample Teatre, Barcelona, 15 novembre 2016. Reposició en espanyol: Teatre Tívoli, Barcelona, 29 juny 2017.

Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion. Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món (el 2015 la mateixa companyia en va fer per primera vegada una versió catalana prou celebrada i premiada). Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central. Dos músics sense gaire pedigrí i sense feina accepten un encàrrec de missatgers per recollir unes presumptes partitures, però es veuen obligats a fugir cames ajudeu-me perquè han estat testimonis d'una revenja criminal entre màfies. Troben la sortida i l'amagatall fent-se passar per dones entrant en una banda de música femenina que actua en hotels i sales de festa. Dels trets de metralleta al romanticisme. De la violència pistolera a la dolcesa. De la lletra, al ball i la cançó... [+ crítica]

28 de juny 2017

Josep Maria Flotats reposa al Teatre Borràs l'obra «Serlo o no» estrenada en català al Teatre Lliure el 2015

«Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestio jueva», de Jean-Claude Grumberg. Traducció del francès («L'être ou pas. Pour en finir avec la question juive») de Salvador Oliva. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Arnau Puig. Escenografia: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: Neo Escenografia, S.L. Disseny abric: Goretti. Perruqueria: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. Interpretació musical en off: Dani Espasa. Direcció: Josep Maria Flotats. Coproducció Teatre Lliure i Taller 75. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 5 novembre 2015. Reposició en espanyol «Serlo o no»: Teatre Borràs, Barcelona, 28 juny 2017.

El fanatisme, de qualsevol mena, es fabrica. Aquesta és, em sembla, una de les conclusions amagades que es poden extreure i que hi ha darrere d'aquesta obra breu de l'autor francès, escriptor i guionista, Jean-Claude Grumberg (París, 1939), molt conegut i reconegut a França però, fins ara, inèdit aquí i, casualment o no, de la mateixa generació de Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939). Totes les funcions exhaurides només començar. De moment fins al 6 de desembre. Espectadors a la cua d'espera. Espectacle que demana pròrroga o, si més no, com en altres casos, reposició més endavant. Jean-Claude Grumberg, francès d'origen jueu víctimes de l'Holocaust, troba la manera de parlar de la tragèdia de la comunitat jueva amb ironia, humor afinadíssim i burxada emocional. I Josep Maria Flotats, com a intèrpret i director, ha sabut copsar aquesta intenció de Jean-Claude Grumberg disseccionant no tot un discurs —9 escenes de diàleg a dos i un breu monòleg d'epíleg— sinó cada frase, cada paraula, gairebé cada monosíl·lab, per dotar-los de tota la força expressiva del to en la manera de dir... [+ crítica]

21 de juny 2017

Suso Silva reposa al Moll de la Fusta de Barcelona el seu espectacle «Manicomio» del Circo de los Horrores

«Manicomio (El Circo de los Horrores)». Idea original: Suso Silva. Intèrprets: Suso Silva, Damian Pranay, Andrey Aversuskyn, Ganna Stepavova, Chris Lemon, Morian Hambright, Trío Essence, Barto, Graziella, Troupe Ceban, Carolina Coria i Carlos Pérez. Escenografia: Miguel Brayda. Disseny llums: Juanjo Llorens. Coreografia: Lola González. Vestuari: Menkes. Producció: Suma y Sigue Espectáculos. Direcció muntatge: Circ Hermanos Rossi. Direcció: Suso Silva. Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona, 11 febrer 2015. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.

Quan una companyia que té les seves arrels en el circ integra en un espectacle les dues columnes vertebrals: pares i, en aquest cas, una filla petita, ja hi ha una bona part de continuïtat garantida. Suso Silva, aquest clown gallec nascut a Orense el 1962, participant en els seus inicis en el Circo de los Muchachos, guardonat amb el Premi Nacional de Circ del 2003, ha evolucionat cap a un concepte de circ que barreja l'antic art de pista amb el teatre, l'humor, el cabaret, la màgia i, de rerefons, el cinema.De tot plegat en surt un espectacle extraordinari com 'Manicomio' —abans va estrenar el 2009 al Teatre Victòria, 'Psicosis'— on els artistes, tots especialitzats i de primea línia en alguna de les tècniques del circ, es converteixen en múltiples personatges terrorífics, monstruosos, freakies, tocats per la bogeria i, per això, també molt lúcids... [+ crítica]

Investiguen l'Escola de Música Ireneu Segarra de Palma perquè els infants canten l'«Himne dels pirates» de l'obra «Mar i cel» de Dagoll Dagom per considerar-la d'adoctrinament gihadista

Pot semblar insòlit però és cert. La policia espanyola ha investigat l'Escola de Música Ireneu Segarra de Palma perquè en un concert de final de curs un grup de nois i noies va interpretar la coneguda peça «Himne dels pirates» del musical «Mar i cel» de Dagoll Dagom. Una mare es va negar que el seu fill cantés una cançó que, segons ella, té consignes contra els cristians. La mateixa mare també va protestar perquè els nois i noies anaven descalços i vestits de negre. La investigació se centra en diversos passatges de la cançó quan diu... [+ informació]

18 de juny 2017

«La Lloll i el secret d'El Maldà». Idea i dramatúrgia de Lloll Bertran. Actriu: Lloll Bertran. Actor: Eduard Autonell. Pianista: Ariadna Cabiró. Disseny de llums: Adrià Aubert. Tècnic de llums i so: Jorge Mur. Ajudant direcció: Bernat Cot. Direcció: Lloll Bertran. El Maldà, Barcelona, 16 juny 2017.

De segur que la majoria d'espectadors habituals d'El Maldà, quan enfilen el ram d'escales de la Casa Cortada (àlies Palau de Maldà) que porta a la petita sala teatral, pensen quins secrets deu amagar la història de la residència de l'antic baró que —si ell ho sabés es feriria!—, és més conegut per la decadència actual de les velles galeries reciclades en basar paquistanès que per la seva feina literària i periodística, precedent del costumisme i la crònica urbana. Amb aquest espectacle de la multifacètica actriu Lloll Bertran, potser ara els espectadors pensaran que, per fi, algú els explicarà els autèntics secrets del personatge i del casal del barri del Pi de Barcelona. Que s'ho treguin del cap, doncs. La Lloll és capaç d'anar més enllà del mateix baró i empescar-se una història de ficció que, si ella hi insisteix, pot passar a l'antologia de llegendes urbanes del passat com aquelles que, de tant explicar-les, acaben convertint-se en veritat... [+ crítica]

16 de juny 2017

«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Creació musical: Joan Garriga. Intèrprets: Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i el cavall Juguetón. Músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra. Espai escènic: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Llums: Pep Barcons. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Confecció vestuari: Irene Fernández. Suport tècnic muntatge: Irene Ferrer, Jordi Larrea, Dani Pino i Arnau Planchart. Estudiant en pràctiques Estudis Teatrals IT: Carles Algué. Atenció al públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Ajudant direcció i suport regidoria: Anna Castells. Regidora: Anna Cuscó. Tècnic llums: Juan Boné. Tècnic so: Òscar Villar. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 juny 2017.

Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere. És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyat la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», tornat a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic... [+ crítica]

09 de juny 2017

La companyia Cocotte reposa el seu espectacle de gest «Les rois fainéants» al Teatre Tantarantana

«Les rois fainéants». Creació de la Companyia Cocotte. Intèrprets 2016: Clara Algaba, Lucas Escobedo, Berta Graells, Raquel Molano, Borja Nieto i Pino Steiner. Intèrprets 2017: Clara Algaba, Berta Graells, Borja Nieto, Pino Steiner, Agnés Jabbour i Ferran Echegaray. Escenografia i vestuari: Marta Bayer. Il·luminació: Sergio Santafé i Mario Andrés. Música i so: Somaya Dabbech, Víctor Fernández. Material audiovisual: Alba José i Mirafilms. Col·laboració de l'Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle de l'Institut del Teatre. Direcció de Joan Cusó. Sala Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 gener 2016. Reposició: Teatre Tantarantana, Barcelona, 9 juny 2017.

Ep!, semblen francesos... però les aparencen enganyen. És el que té el gest i el teatre visual: que no tot és com sembla que sigui. La joveníssima Companyia Cocotte recorre a una manera despectiva francesa d'anomenar els reis mandrosos, uns sobirans joves que la imatgeria popular ha representat al llarg del temps en còmodes carruatges estirats per bous i amb els cortesans a dins mirant les mussaranyes. El malnom de reis mandrosos (les rois fainéants) els ve a causa de les disputes per la successió que va fer que, molts d'ells, entre els anys 673 i 751, no escalfessin gaire temps el tron. L'espectacle 'Les rois fainéants' barreja diferents elements del teatre de gest, del teatre d'objectes, del guinyol —del gran guinyol i del menut de dits— sense renunciar a explicar una història que, per fer honor a les aparences, té lloc a la regió francesa de la Dordonya, en una antiga fàbrica fundada per un patrici industrial emmarcat en un quadre, i a través de mitja dotzena dels seus treballadors, fins que la rutina del dia a dia es veu sotraguejada per l'arribada d'una carta del Ministeri francès anunciant que la fàbrica serà enderrocada perquè, pel seu solar, hi passa una nova infraestructura de comunicacions... [+ crítica]

08 de juny 2017

«Amors & Humors», d'Abel Folk i Pep Planas, basat en textos de William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Traduccions de fragments de Shakespeare: Salvador Oliva i Joan Sellent. Assessora literaris: Jordi Carrión i Marilena de Chiara. Intèrprets: Pep Planas i Abel Folk. Soprano: Maria Altadill. Músics: Felipe Sánchez (guitarres), Javier Aguirre (viola de gamba) i Mikko Ikäheimo (llaüt). Espai escènica, atrezzo i vestuari: Abel Folk i Pep Planas. Il·luminació i so: Rai Segura i Abel Folk. Direcció producció: Glòria Casanova. Direcció tècnica: Raimon Segura. Regidor Àlex Folk. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Producció: Ilerda Antiqua - Maria Altadill. Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, Girona, 3 desembre 2016. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 7 juny 2017.

L'espectacle és tan intimista que un pensa que l'escenari convencional és només una excusa prou legítima perquè arribi a més espectadors. «Amors & Humors» és d'aquelles peces de gourmet teatral que es poden passejar tal com s'ha cuinat per sales de concerts de cambra, tarimes de biblioteques, espais de centres cívics, caves poètiques o cafès-concert perquè la conjunció dels tres músics, els dos intèrprets i la soprano es basa en la seva naturalitat i fins i tot l'esqueixada de la quarta paret en relació amb els espectadors. Quinze peces musicals i potser un bis, si l'auditori insisteix. Són peces que remeten musicalment a l'època de Shakespeare i Cervantes —casualment els dos morts en dates gairebé similars segons el calendari de fa 400 anys— i que constitueixen, esclar, l'excel·lència de l'espectacle, tant per part dels tres músics com de les interpretacions de Maria Altadill (Tarragona, 1975). La soprano és una cantant formada inicialment a la seva ciutat, però després, i principalment, a Suïssa, amb gires internacionals, cosa que l'ha portat també a crear una escola de cant a Lleida, i personalment encaterinada amb la música antiga —el conjunt utilitza, a més de guitarres, viola de gamba i llaüt—, motiu, en part, de la gènesi de l'espectacle amb la complicitat d'Abel Folk... [+ crítica]

07 de juny 2017

L'obra «El preu», d'Arthur Miller, dirigida per Sílvia Munt, es reposa al Teatre Goya

«El preu (The Price)», d'Arthur Miller. Traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. Intèrprets: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. Escenografia: Enric Planas. Ajudant d’escenografia: Juli Sanjuan. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells i Jorba-Miró taller d’escenografia. Disseny il·luminació: Kiko Planas (aai). Espai sonor: Jordi Bonet. Saxo tenor: Pepino Pascual. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: María Albadalejo. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Vídeo: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Coordinació tècnica: Jordi Thomàs. Regidoria: Maria Miralda. Tècnic de so: Roger Àbalos. Tècnic de llums: Juli González. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Nati Sarriá. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap tècnic del teatre: Moi Cuenca. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció Grec 2016 Festival de Barcelona i Bitò Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 12 juliol 2016. Reposició: 8 juny 2017.

Arthur Miller a la catalana. Som a Nova York, però la història penetra de seguida en la pell i l'ànima de la tribu familiar de cada espectador, sigui d'on sigui. ¿Qui no ha viscut de prop o no en sap alguna cosa d'algun conflicte d'herència que ha esqueixat o malferit una família? I dic Arthur Miller a la catalana no només per això sinó també perquè la versió de Neus Bonilla i Carme Camacho és d'una exquisidesa lingüística tant en la forma com en el fons perquè sap alternar un discurs profund, que Arthur Miller ja serveix en safata com si fos senzill i quotidià, amb expressions, maneres de dir i un argot casolà que no encotilla gens ni mica l'acció sinó que, ben al contrari, l'aproxima als espectadors i els arrossega a manera que avança l'acció. Aquesta exquisidesa lingüística, afegida a un quartet interpretatiu de primera fila, s'arrodoneix amb la mà destra de Sílvia Munt, poc freqüent en la maroma de la direcció teatral, i que com el pintor quan acaba una tela, sembla que hagi acolorit cadascun dels personatges amb les pinzellades del to i la caracterització més adequats. Una direcció feta amb rigor teatral, sí, però que deixa entreveure també una mirada escrutadora d'ull de càmera, que és per on Sílvia Munt es mou últimament. Una combinació perfecta... [+ crítica]

05 de juny 2017

Les actrius Cristina Genebat i Clara de Ramon s'incorporen al repartiment de l'obra «Hamlet» en versió de Pau Carrió que protagonitza Pol López al Teatre Lliure de Gràcia amb totes les funcions exhaurides

«Hamlet», de William Shakespeare. Versió de Pau Carrió. Intèrprets 2016: Eduard Farelo, Pol López, Xicu Masó, Rosa Renom, Marc Rius, Maria Rodríguez i Pau Vinyals. Intèrprets reposició 2017: Eduard Farelo, Cristina Genebat, Pol López, Xicu Masó, Clara de Ramon, Marc Rius i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Construcció escenografia: Jorba-Miró, estudi-taller d'escenografia. Vestuari i objectes: Silvia Delagneau. Ajudant escenografia i vestuari: Laura Clos Closca. Alumne en pràctiques: Carles Molero. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assessoria de moviment: Anna Rubirola. Mestre d'esgrima esportiva: Xavi Padilla. Ajudant direcció: Bernat Pons. Direcció: Pau Carrió. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 16 març 2016. Reposició: 6 juny 2017.

Cada nova versió de «Hamlet» que cíclicament apareix als escenaris aporta a les velles i noves fornades d'espectadors una nova visió del mite, una visió que gairebé sempre està condicionada pel moment històric, social i polític que viu el món i pels ulls com se'l miren els coetanis. Partir d'una obra com «Hamlet» que té en el seu original una durada de prop de sis hores —la més llarga de l'autor— i reduir-la a dues hores i mitja —hi ha vint minuts de mitja part— requereix d'entrada una disposició a la concessió i la netedat sense que es perdi el fil ni del discurs ni de la trama. La versió de Pau Carrió (Barcelona, 1981), que torna a Shakespeare després de la posada en escena de «Victòria d'Enric V», al mateix Teatre Lliure, el 2014, tensa aquest fil perquè als espectadors no se'ls escapi res del que passa sobre la maroma. I ho fa, com l'equilibrista, passant silenciosament i de puntetes sobre cadascun dels moments més essencials de la tragèdia, deixant que cada personatge tingui el seu moment i permetent-se la trapelleria de trencar el glaç entre els intèrprets i els espectadors amb escenes que no només serveixen perquè els uns i els altres prenguin alè sinó també per fer adonar de la identificació que hi pot haver entre els espectadors d'avui mateix i la ficció de la pretesa llegenda danesa recollida per Saxo Grammaticus, autor de la primera història que es coneix de Dinamarca, i l'especulació literària i històrica posterior que en fa Shakespeare, mirant al moment anglès de l'època.... [+ crítica]