VIATGE A LA CIUTAT D'EN NYOCA

«Carrer Robadors», de Mathias Enard. Adaptació teatral i dramatúrgia: Julio Manrique, Sergi Pompermayer, Marc Artigau. Intèrprets: Moha Amazian, Guillem Balart, Elisabet Casanovas, Anna Castells, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali, Abdelatif Hwidar i Carles Martínez. Gossa: Ona (ASS DISCAN). Disseny de l'escenografia: Alejandro Andújar. Disseny del vestuari: Maria Armengol. Disseny de la il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Concepció audiovisual: Francesc Isern "6q". Caracterització: Núria Llunell. Ajudantia de direcció: Xavi Ricart. Ajudantia d'escenografia: Maria Albadalejo. Ajudantia de vestuari: Marta Pell. Direcció tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Irene Fernández "Nené". Tècnic de so: Roger Giménez. Tècnic de llums: Enric Alarcón. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Tècnic de maquinària: Andreu Mateu. Construcció escenografia: Estructures Pascualin. Producció executiva: Macarena García. Direcció producció: Josep Domènech. Cap producció: Clàudia Flores. Ajudantia producció: Marta Colell. Distribució i comunicació: Bitò, La Tremenda. Fotografies: Bitò / Paola Borghesi, David Ruano. Direcció: Julio Manrique. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. Del 27 al 29 de juny. Reposició: Teatre Romea, Barcelona. De l'1 al 19 de setembre.

    Tothom sap com és de complex i arriscat adaptar una novel·la al llenguatge teatral. Però l'adaptació de «Carrer Robadors» o «Rue des voleurs», de l'escriptor Mathias Enard (Niort, Deux-Sèvres, Nova Aquitània, França, 1972), reconegut amb el Goncourt del 2015 per «Boussole», autors de diverses novel·les traduïdes al català, i establert a Barcelona des de fa vint anys on exerceix de professor d'àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona, sembla que en sigui una excepció perquè la trama de la versió teatral manté el ritme trepidant que ja es desprèn de l'estil de l'original literari i, en alguns moments, sembla que la companyia hagi pitjat el play d'un e-book amb la veu del narrador que va fent la feina que hauria de fer el lector. El narrador aquí és el mateix protagonista de l'obra, el personatge d'un adolescent magribí, en Lakhdar —interpretat per l'actor Guillem Balart, un dels tres nominats a Revelació dels últims Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona—, que explica en primera persona la seva aventura a la recerca d'una vida millor en un viatge que té tres elements molt aprofitats i molt apreciats per la literatura: un viatge iniciàtic, una aventura personal i una aproximació al gènere negre. Mathias Enard es va establir a Barcelona l'any 2000 després de tombar per la Seca i la Meca, va viure durant un parell d'anys en un pis del carrer d'En Robador, al cor del vell Xino, un carrer que té tant de mediàtic com d'estigmatitzat i que la veu popular ha economitzat toponímicament convertint-lo en plural (Robadors)... [+ crítica]

EL DESTÍ DE LA FITORA MALIGNA

«La filla del mar». A partir del clàssic d'Àngel Guimerà. Text i lletres: Jaume Viñas. Música i lletres: Marc Sambola. Intèrprets: Xavi Casan, Mariona Castillo, Candela Díaz, Gracia Fernández, Irene Jódar, Albert Mora, Arnau Puig, Marc Sambola, Clara Solé i Toni Viñals. Orquestració: Óscar Peñarroya. Moviment: Teresa G. Valenzuela. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena i Marc Udina. Il·luminació: Jordi Berch. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant d’il·luminació: Mariona Ubia. Assessorament Eneagrama: Sergio Monge. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, S.L. Confecció de Vestuari: Dress Art. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Zuhaitz San Buenaventura. Ajudant de direcció: Mara Fernández. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Vilavella. Creació de La Barni Teatre. Coproducció Focus i Grec 2021 Festival de Barcelona. Teatre Condal, Barcelona, 26 juny 2021.
 

En els últims trenta anys, diverses generacions d'espectadors han pogut veure almenys dues versions convencionals del clàssic «La filla del mar», d'Àngel Guimerà. Una, l'any olímpic, el 1992, al Teatre Romea, dirigida per Sergi Belbel. L'altra, al Teatre Nacional de Catalunya, el 2002, dirigida per Josep Maria Mestres. La versió actual de la Barni Teatre, amb un text meticulosament esporgat a partir del clàssic d'Àngel Guimerà per Jaume Viñas i amb lletres d'aquest i de Marc Sambola, sota la direcció escènica de Marc Vilavella, fuig d'aquelles dues referències, que no vol dir que no les tingui en compte, i li dóna un tomb espectacular, renovat i rejovenit. Un fet imprescindible per arribar a espectadors adolescents molts dels quals són, a més, lectors de l'obra en programes d'estudis. Estructurat en clau musical, el muntatge té també una important aportació coreogràfica, amb una mirada poètica i simbòlica, sense perdre el sentit romàntic, realista i dramàtic que hi va imprimir Àngel Guimerà l'any 1900, quan la va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, tot i que un any abans ja l'havia estrenada en traducció a l'espanyol a Buenos Aires. Els autors d'aquesta versió musical la defineixen així: «Una obra de text on és canta molt o un musical on es parla molt.» No es pot definir millor. Entre altres coses perquè la direcció musical, l'escènica i la de moviment fusionen els tres registres i hi ha diàlegs que es fonen amb les peces musicals i peces musicals d'aire mediterrani molt coral que es converteixen en diàlegs, a més de moviment coreogràfic que aporta no només acció sinó contingut a la trama i que integra també els músics com a intèrprets en el cor mariner que dibuixa el paisatge del drama d'Àngel Guimerà... [+ informació]

AQUESTA NIT SÍ QUE DORMIREM PLANS!

«Filumena Marturano», d'Eduardo De Filippo. Traducció de Xavier Valls Guinovart. Adaptació d'Oriol Broggi. Intèrprets: Clara Segura, Enrico Ianniello, Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Montse Vellvehí i Carla Vilaró. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai: Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. So: Òscar Villar. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Confecció de vestuari: Època Barcelona. Assistent de direcció en pràctiques: Andrea Eraso. Fotografia: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Pau Masaló. Agraïments: Ciscu Isern i Lali Miró. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 juny 2021.

«Aquesta nit sí que dormirem plans!», diu el personatge Domenico Soriano, napolità de raça, esgotat per una jornada de noces a la maduresa que s'endevina que ha estat atrafegada. L'obra «Filumena Marturano» d'Eduardo de Filippo que ha adaptat i dirigit Oriol Broggi té una durada de 2 hores i quart sense pausa que no esgoten gens els espectadors. Ben al contrari, passen d'una revolada i, quan els espectadors —benvingut 70% d'aforament!— en un ambient que torna a recuperar l'escalfor, encara estan aplaudint dempeus —que estrany que és veure espectadors espontàniament a peu dret en una obra catalana!— fa la impressió que tot acabi de començar. Crec que tothom en voldria encara una mica més de la tal Filumena Marturano. Sobretot per continuar veient, escoltant, paladejant cadascun dels personatges napolitans de l'obra —¿o potser volen ser catalans? Domenico Soriano i Filumena Marturano —parella de fet des de fa un quart de segle— potser sí que dormiran plans la nit de noces, però els espectadors surten de la nau gòtica del Teatre de la Biblioteca de Catalunya reviscolats i ben desperts, com si haguessin passat per una sessió de fitness teatral que els estimula els sentits i no els farà cap falta dormir plans... [+ crítica]

BENVINGUT, ARTURO!

«La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021». Idea: Jordi Milán. Producció: Federic Santa-Olalla. Disseny gràfic i maquetació de tota l'exposició: Raúl Pascual. Coordinació general: Pol Vinyes. Suport i creació audiovisuals: Joan Riedweg. Relacions públiques La Cubana: Natala Morillas, Carme Peris, Juanjo Sánchez i Dani Compte. Organització: Ajuntament de Sitges i La Cubana. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, SGAE i La Vanguardia. Mitjans oficials: TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio i Icat FM. Equip de l'Ajuntament de Sitges: Xavier Salmerón (Regidor de Cultura i Joventut), Carla Jordà (Cap Servei de Cultura), Xavi Huete (Coordinació servei brigades), Josep Vilà (Personal del Servei de Cultura, Protocol i Comunicació de l'Ajuntament de Sitges). Coordinació de continguts: Jordi Milán, David Pintó, Xavi Tena, Frederic Santa-Olalla, Pol Vinyes i Leo Quintana. Coordinació tècnica: Xavi Tena i David Ramírez. Amb la col·laboració especial dels creatius Josep Castells (secció escenografia), Cristina López (secció vestuari), Leo Quintana (secció magatzem, vestuari i núvies), Joan Alonso (secció caracterització) i Joan Vives (secció musical). Direcció tècnica: Pau Hervàs. Equip tècnic: Jordi Fuster, Moli Mayo, Diere Sagna, Pau Hervàs, Òscar Plazas i David Martínez. Il·luminació: Steve Sanlana i Dani Sánchez. Muntatge sistema audiovisual: Àrea tècnica. Muntatge sistema elèctric: Andrés Planas. Software i programació: Enric Blasi. Comunicació La Cubana: Pol Vinyes. Comunicació Ajuntament: Roser Fargas i La Costa Comunicació. Col·laboració especial: Mediamarkt i Samsung. Agraïments: Toni Lleonard (escenografia), Marcel Monlleó, Tito Sánchez i Carles Montosa (perruqueria), Juan José Agibay (taxista), Miquel Yuste, Transcasting (transportista), Joan Marín (caracterització), Irene Díaz (tractament fotogràfic), Joan Yll, Blai Fontanals, Josep Milán, Vicky Plana, Flors Carolina i Cadena Els Tigres. Panells, fotografies i figures exteriors de tota l'exposició: Luminosos del Tajo. Panells secció Teresines: Sundisa. Carpes terrasses: Carpes Maestrat. Construcció escala exterior: Nussli. Correcció i traducció textos; Neus Ruiz. Catàleg: Ou Estudi. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Jordi Milán. Miramar Centre Cultural de Sitges, 17 juny 2021. Fins al 26 de setembre del 2021.

Amenaçava pluja i tempesta, però al Balcó del Mar de Sitges va sortir el sol de caiguda de tarda. La Cubana no havia preparat un remake de «La tempestad» del 1986 sinó una performance festiva, acolorida i mediterrània, acompanyada de la remor de les ones, però estic segur que si hagués plogut a bots i barrals no els hauria costat gens improvisar i fer creure a tota la concurrència que era cosa seva. La Cubana ha fet 40 anys més 1 (una propina a causa de la crisi del coronavirus que no els va permetre celebrar-ho en el seu moment). I a partir d'una proposta de l'Ajuntament de Sitges —pàtria de La Cubana— i d'una idea del director de la companyia, Jordi Milán, ha nascut la macroexposició antològica «La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021», que ocupa tots els espais possibles, des del vestíbul al terrat, del Miramar Centre Cultural. La inauguració de l'exposició estava anunciada presumptament segons el cànon convencional establert: tallada de cinta, passeig d'autoritats i visita dels pobletans. Però La Cubana no està per convencionalismes i l'aixecada de teló de la mostra es va convertir en una performance d'arts de carrer amb tots els ets i uts. Les restriccions sanitàries encara en vigor no van ser impediment perquè la troupe de La Cubana s'hi adeptés. La plaça del Balcó del Mar, davant del Miramar Centre Cultural, distribuïda estratègicament amb números d'invitació —amb la separació de seguretat de rigor— i feixos de globus blancs donant la benvinguda als més de 300 convidats, aforament permès màxim... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DELS GIRA-SOLS

«Van Gogh». Basat en les «Cartes a Théo». Autor: Ever Blanchet. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrpret: Jaume García Arija. Videoart: Nito Cilintano. Espai i caracterització: Martina Buroni. Il·luminació: Blai Blanchet. Tècnic il·luminació: Ignasi Peralta. Vestuari: Rafató Teatre. Direcció: Maria Clausó i Ever Blanchet. Producció: Companyia Versus Teatre. Estrena: Versus Teatre, Barcelona, 9 juliol 2002. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 octubre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 setembre 2020. Reposició: 15 juny 2021.
 

Hi ha grans noms de la història que només pronunciar-los provoquen uns instants de silenci perquè tothom sap que darrere d'ells hi ha sempre alguna cosa que trenca l'esquema ordinari. Un d'aquests és el nom de Van Gogh. No cal ser un expert en art per interessar-se per la figura del pintor del quadre «Els gira-sols». És clar que, parlant d'art, sovint es pot pensar què en seria d'algun gran pintor clàssic si, un cop mort, les seves obres no haguessin batut rècords de cotització en subhastes amanegades per marxants que probablement no han tingut mai un pinzell entre els dits. Per a bé o per a mal, el reconeixement absolut en forma de diners embruta i fomenta a la vegada el reconeixement i l'admiració per l'artista.Per això un muntatge teatral com «Van Gogh», estrenat al Versus Teatre, dins el Festival Grec 2002, i revisat i reestrenat en diverses ocasions com ara al Teatre Gaudí Barcelona, representa una excepció de la manera tòpica de veure Van Gogh i es transforma en una reflexió lúcida, poètica i punxant a la vegada que Ever Blanchet ha adaptat a partir del recull «Cartes a Théo», el germà de Van Gogh que més de prop va viure les seves crisis... [+ crítica]

EL MEU REGNE PER UN ESPECTADOR INTEL·LIGENT

«Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)», de Gabriel Calderón. Traducció de Joan Sellent. Intèrpret: Joan Carreras. Escenografia: Laura Clos. Vestuari: Sergi Corbera. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Ramón Ciércoles. Ajudanta escenografia en pràctiques: Marta Calderón Gómez. Director tècnic: Pere Capell. Producció executiva: Luz Ferrero. Ajudanta de producció: Marta Colell. Direcció de producció: Clàudia Flores. Comunicació i distribució: Bitò. Ajudanta de direcció: Olivia Basora. Direcció: Gabriel Calderón. Coproducció: Temporada Alta 2020 i Grec 2020. Teatre de Salt, 4 desembre 2020. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 juny 2021.

No sé si el tret més impactant d'aquesta trapelleria escènica de factura uruguaiana (Gabriel Calderón, Montevideo, 1982) és el que diu o el que hi fa l'actor que la interpreta. Sota l'ham d'un presumpte «Ricard III» s'amaga un exercici escènic de gran volada que xucla des del primer moment els espectadors durant una hora fins a l'esclat final, gairebé sempre inevitablement dempeus en cada funció. L'actor de ficció, interpretat per un immens Joan Carreras, ha vist que finalment es complia el somni ocult de protagonitzar l'obra de Shakespeare. Una recompensa professional que l'actor considera que té ben merescuda després d'aguantar anys i panys la mediocritat de molts col·legues que es fan dir “actors” o d'haver d'acceptar “paperots” de secundari en obres de “tresillo de tres potes”. L'actor, que ja es veu a la pell del malvat Ricard III, somnia com si fos la lletera del conte: li ha arribat l'hora d'un personatge majúscul, tothom es barallarà per anar-lo a escoltar i veure, el premiaran per totes bandes per la seva feina, es farà famós a les revistes de teatre i fins i tot potser els homenots del país sencer li donaran orgullosos un dels premis dels més patriòtics... [+ crítica]

ELLES QUATRE S'ENTENEN I BALLEN SOLES

«I només jo vaig escapar-ne (Escaped alone)», de Caryl Churchill. Traducció de Sadurní Vergés. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña. Espai escènic: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Cube.bz. So: Jordi Orriols. Assessor de moviment: Tomeu Vergés. Director tècnic: Pere Capell. Producció executiva: Nunu Santaló. Ajudanta de producció: Marta Colell. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Distribució: Bitò. Ajudant de direcció: Sadurní Vergés. Direcció: Magda Puyo. Coproducció: Temporada Alta i Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 juny 2021.

Una no és gens amiga dels felins. A una altra se li ha escapat la mà amb el seu marit i l'ha enviat a l'altre barri. Una altra viu en un estat de depressió com si hagués estat confinada durant un segle. Una altra ho veu lúcidament tot negre. I, malgrat tot, les quatre nobles dames que ratllen la setantena i que protagonitzen l'obra més recent de Caryl Churchill (Londres, 1938) són capaces d'espantar els mals que les assetgen ballant i cantant en un estat febril de retorn a l'estadi juvenil. Aquí, Magda Puyo, la directora del muntatge, va donar màniga ampla i va deixar triar a les actrius les peces musicals que més els evocaven aquesta època passada. I per majoria van guanyar «Volare», que canten a cappella, i «Waterloo», aquesta dels Abba, amb ball inclòs, sota l'astorada mirada, segurament, de la compositora Clara Peya que manté el ritme de la banda sonora seva original una mica intrigant durant tota la trama. Una conversa entre quatre dames que hauria pogut durar hores però que l'autora Caryl Churchill —que el 2016 va estrenar aquesta obra quan tenia 79 anys— pensa que ja n'hi ha prou amb seixanta minuts per dir tot el que vol dir i per fer-ho amb la força que ho fa... [+ crítica]

EL BUFÓ ÉS MORT... VISCA EL BUFÓ!

«Señor Ruiseñor», de Ramon Fontserè amb la col·laboració de Dolors Tuneu i Alberto Castrillo-Ferrer. Intèrprets: Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xevi Vilà, Juan Pablo Mazorra i Rubén Romero. Espai escènic: Anna Tusell. Disseny d'il·luminació: Bernat Jansà. Projeccions: Manuel Vicente. Disseny de vestuari:  Pilar Sáenz Recoder. Disseny d'espai sonor: David Angulo. Direcció tècnica i atrezzo: Pere Llach. Construcció escenografia: Pere Llach. Coreografia: Companyia Mar Gómez. Assessor musical: Enrique Sánchez Ramos. Col·laboració musical: Francesc Vidal. Producció executiva: Montserrat Arcarons. Distribució i comunicació: Montserrat Arcarons i Oriol Camprubí. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Arkham Studio. Cap tènic de gira: Pere Llach. Postissos: Santos y Damaret. Confecció de vestuari: Eugeni Caireta i Maria Àngels Pladevall. Càtering: Restaurant Hort d'en Roca. Agraïment especial a Albert Boadella. Direcció d'escena: Albert Castrillo-Ferrer. Direcció: Ramon Fontserè. Companyia Joglars. Teatre Apolo, Barcelona, 3 juny 2021.
 

La companyia Joglars ja no és la companyia Joglars des de fa temps. Això ho sap tothom i no és profecia. Però Ramon Fontserè,  l'hereu de la troupe i amic íntim d'Albert Boadella, continua amb la patent de la casa convençut que el paper que van jugar els Joglars quaranta anys enrere encara és possible avui. La sàtira és necessària i sana, sí. Per això la sàtira dels temps daurats dels Joglars va ser ben rebuda i aplaudida perquè va ser capaç de gratar en les entranyes de qüestions i de personatges que semblava que no es podien tocar mai. A banda de l'obra «La torna», el judici militar que va patir i la fugida rocambolesca de Boadella ajudat per companys d'ofici que van protagonitzar els primers clams a favor de la Llibertat d'Expressió, hi ha qui esmenta sempre «Operació Ubú» on els Joglars, el 1981, amb la conxorxa del Teatre Lliure d'aquell temps dirigit per Lluís Pasqual, van jugar amb el president Jordi Pujol molt abans que les circumstàncies actuals juguessin també amb ell. Després, el 1995, Albert Boadella va repescar aquell muntatge («Ubú President») i el 2001 els Joglars amb el títol «Ubú President o els últims dies de Pompeia» la van incorporar a la trilogia de figures catalanes: la de Josep Pla, el 1997 («La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla»), i la de Salvador Dalí, el 1999 («Daaalí»). Quan ara, els Joglars de Ramon Fontserè han optat per caricaturitzar —o ridiculitzar més aviat— el procés d'independència de Catalunya amb la figura de Santiago Rusiñol com a cap de turc, els temps han canviat prou i la sàtira arriba desfassada, repetitiva, sospitosament teledirigida des de posicions catalanofòbiques i dramatúrgicament insípida... [+ crítica]

MOLTES PREGUNTES, MOLTES RESPOSTES

«Alguns dies d'ahir», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Abel Folk, Míriam Iscla i Marta Ossó. Disseny espai i vestuari: José Novoa. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Guillem Rodríguez. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció producció: Carles Manrique. Premsa i comunicació: Albert López i Judit Hernández. Fotografia: David Ruano. Teaser: Dolma. Disseny gràfic: Maria Picassó. Ajudants producció: Laura Alonso, Laura García. Tècnic gira: Àngel Puertas. Distribució: Elena Blanco - Magnetica Management. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Una producció de Velvet Events. Amb la col.laboració del Teatre Plaza de Castelldeles i el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. Amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals i del Ministerio de Cultura y Deportes/INAEM. Text teatral escrit amb el suport de les ajudes per a la creació d'obres literàries del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració de la Residència Faber Llull. Direcció: Ferran Utzet. La Villarroel, Barcelona, 2 juny 2021.

Material fràgil. El dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha posat el dit a la ferida quan encara és tendre. L'atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona l'estiu del 2017, la concentració ciutadana davant la ràtzia d'escorcolls a la Generalitat de Catalunya i principalment al Departament d'Economia de la Rambla de Catalunya el 27 de setembre, el referèndum d'independència de l'1-O... L'autor és valent perquè fuig del que podria ser un registre estrictament documental i entra en la ficció a través d'una família de classe mitjana catalana que es transforma en un mirall en el qual es pot mirar la societat actual que encara porta el pes damunt d'un judici polític de revenja i l'esgarrapada sagnant de l'empresonament dels presos polítics catalans, l'exili de tots uns altres i la repressió de centenars de ciutadans implicats en les accions de l'organització del referèndum. Acabo de veure l'obra de La Villarroel i l'endemà mateix, a Miravet, al riu Ebre, salta la notícia d'un noi d'un institut de Sabadell que mor ofegat per una imprudència adolescent en una sortida de l'institut en la qual s'incloïa la pràctica del caiac. Penso en el pes del professorat responsable que és el mateix pes que porta damunt la mare de l'obra de Jordi Casanovas, quan era la tutora d'un curs de l'escola pública on treballava i va viure la pèrdua d'un infant de set anys que va caure per un penya-segat en unes colònies. L'angoixa i la depressió a conseqüència d'aquell fet la van portar a deixar la feina i dedicar-se a difondre història, la seva especialitat, a través d'internet... [+ crítica]