EL JAN PETIT QUAN BALLA...

«La pell fina», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Biel Duran / Pau Roca, Francesc Ferrer / Ricard Farré, Laura Pau, Laura Porta / Àngela Cervantes. Escenografia: Elisenda Pérez. Vestuari; Nídia Tusal. Estudiant en pràctiques de vestuari: Èlia Domínguez. Disseny il·luminació i so: Xavi Gardés. Alumnes en pràctiques de regidoria (Ites): Núria Vega, Àlex Rodríguez i Paula Vicario. Imatge i vídeo de l'espectacle: Juanjo Marin. Comunicació i xarxes socials: Elisenda Riera Rovira. Premsa: Clara Cols Torras. Disseny gràfic: Laia Alsina. Cap tècnic sala Flyhard i tècnic de funció: Xavi Gardés. Cap tècnic gira: Fernando Portillo. Administració: Josep Maria Milla i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Producció executiva: Clara Cols Torras i Sergio Matamala. Producció: Flyhard Produccions S.L.. Amb la col·laboració de: El Ramat Produccions. Amb el suports de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i l'INstitut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Amb la col·laboració de la Llibreria Montseny i Lluïsos de Gràcia. Amb el patrocini de Zen Barcelona Eyewear i KUMI sneakers. Agraïments: Clara Laguillo. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Sala Flyhard. Barcelona, 5 maig 2022. Reposició: 4 gener a 19 febrer 2023. Gira Catalunya: 26 febrer a 24 de juny 2023. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 29 juny a 29 juliol 2023.

Si es diuen les veritats es perden les amistats. Aquest podria ser el lema ocult de l'obra «La pell fina» que és a punt de complir un any des de la seva estrena i que s'ha convertit en una de les sorpreses teatrals, amb funcions exhaurides, primer a la Sala Flyhard on va néixer i, a partir d'ara, a través d'una extensíssima gira per tot Catalunya i també les Illes —terra de teatres— que, de moment, preveu acabar el mes de juliol per la porta gran al Teatre Borràs de Barcelona. Són la troupe d'aquella altra obra de la mateixa autoria, «Ovelles», que ja va fer preveure que aniria també pel bon camí i acabaria, com «La pell fina», fent el salt des de la sala petita als teatres convencionals. Del taller artesanal a la gran factoria. Allò que tota obra contemporània vol i desitja i no sempre aconsegueix. ¿Això els pot fer perdre intimitat? Segurament que sí, esclar. Però no els fa perdre efectivitat perquè la història, el text, la trama, l'estructura teatral tenen la fusteria de la bona comèdia que, com pertoca, sempre ha d'estar mínimament esquitxada d'una mica de tragèdia. I, element clau, tant en les anteriors propostes de la parella d'autors com en aquesta, una encertada interpretació que entén la jugada i que es fon amb els personatges de ficció fins a fer-se'ls seus amb una creixent dosi de credibilitat fins al punt que un pensa que alguns espectadors poden acabar sospitant que a algun dels quatre intèrprets els ha passat, a la vida real, alguna de les anècdotes que representen... [+ crítica]

ALÈ DE CIRC CONTEMPORANI AMB SEGELL FEMENÍ

«Desdèmona». Adaptació d'Alba Sarraute. Intèrprets: Tomeu Amer, Jordi Claret, Noè Escolà, Laura Martí, Pablo Monedero (Otto), Adrià Montaña, Anna Pascual, Berta Pascual, Alba Sarraute i Martí Soler. Posada en escena: Laia Sanmartín. Coreografia: Berta Pascual. Escenografia: Montse Pons. Vestuari: Alba Sarraute. Composició musical: Furmi Gómez. Composició de “La peste”: Jorge Sarraute. Direcció musical: Jordi Claret. Vídeo: El Gato Productions. Fotografia: Manel Sala “Ulls”. Tècnic de llums: Víctor Pino. Tècnic de so: Ton Mentruit, Producció: Joaquim Aragó i Pere Vilarrubia (Camaleònica Produccions). Coproducció: Festival Grec de Barcelona. Amb el suport de Cronopis Espai de Circ, Ajuntamet de Mataró, Ajuntament d'Argentona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, INAEM. Equips tècnics i de gestió del TNC. Companyia Alba Sarraute & Les Ofèlies. Direcció: Alba Sarraute. Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 23 febrer 2023.
 

La Desdèmona de Shakespeare es va casar contra la voluntat del seu pare amb Otel·lo, conegut de mal nom com “El moro de Venècia”. Desdèmona ha tingut poques oportunitats per donar la seva versió dels fets. I una de les oportunitats l'hi ha concedit la pallassa, dramaturga, actriu, cantant... i etcètera, etcètera, Alba Sarraute. I ho ha fet, esclar, a través de la disciplina que la caracteritza: el circ, ella i Les Ofèlies i una troupe de les que fan enveja, per la seva envergadura, en els temps escènics que corren. Amb el personatge de Desdèmona com a protagonista, Alba Sarraute tracta escènicament el tema de la violència de gènere. No és la primera vegada que s'acosta a una de les icones de l'imaginari shakesperià. El desembre del 2019, dos anys abans d'estrenar aquesta «Desdèmona», en va fer un tast de cambra que es va poder veure a la sala El Maldà sota el títol «Desveriacions d'Otel·lo» on Alba Sarraute rebatejava també els espectadors de Desdèmona i feia que el Sol fos Desdèmona i la Lluna, Otel·lo. I a Iago, li deixava el paper de la Por, per maquiavèlic i malvat. Allà, malgrat que Alba Sarraute s'ho feia tot tota sola, ja apareixia el mocador vermell, una peça que es recupera en l'actual «Desdèmona», amb la diferència que ara la companyia s'ha eixamplat i la “cambra” d'El Maldà s'ha convertit en un escenari de considerables dimensions, com el de la sala Tallers del TNC, que li permet incloure-hi tota la iconografia i l'utillatge que el muntatge requereix... [+ crítica]

L'OBRADOR DE L'ESTAQUIROT TEATRE

«La pastissera i els follets», de l'Estaquirot Teatre. Manipuladors: Albert Albà, Núria Benedicto i Olga Jiménez. Música original: Ferran Martínez. Disseny escenografia: Alfred Casas. Construcció: Companyia L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas i Pedro Jiménez. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 25 febrer 2018. Reposició i final de la trajectòria de 50 anys de la companyia: Sant Andreu Teatre (SaT!), 25 febrer 2023. A partir de 2 anys.

La història de la companyia L'Estaquirot Teatre es remunta a més de cinquanta anys enrere, quan hi havia la necessitat d'omplir els buits culturals que la Dictadura franquista havia imposat. Des del 1973 fins ara, que ha anunciat la seva retirada dels escenaris, la companyia, amb seu a Vilanova i la Geltrú, no ha parat i té una sèrie d'espectacles de titelles en repertori que, revisats avui mateix, tenen gairebé el caràcter de clàssics. «La pastissera i els follets» és un d'aquests espectacles. Té més de vint anys d'història. I això vol dir que ha passat pel filtre de la imaginació i la fantasia de diverses generacions de petits espectadors, alguns dels quals avui mateix podrien ser ja pares d'altres noves generacions. Malgrat que el món no és com abans de l'últim tombant de segle, els nous espectadors del segle XXI el segueixen amb el mateix interès i embadaliment que aleshores. Els tres actors, titellaires i manipuladors de l'Estaquirot Teatre —tres veterans amb molta experiència sobre l'escenari— saben com fer que aquesta atenció no decaigui ni un moment durant els 55 minuts de la representació... [+ crítica]

EL SECRET DE LA POMERA ESQUEIXADA

«Tots eren fills meus», d'Arthur Miller. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Quim Àvila, Cláudia Benito, Jordi Bosch, Eduard Buch, Ricard Buján / Ramon Mir, Eduardo Lloveras, Francesc Marginet, Gemma Martínez, Clara de Ramon i Emma Vilarasau. Espai escènic: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Damien Bazin. Assessorament coreogràfic: Montse Colomé.  Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Alumne en pràctiques d'escenografia: Àlex Garcia (Institut del Teatre). Confecció de vestuari: Goretti Puente i Joan Baseira. Casquet: Nina Pawlowsky. Tint: Maria Calderon. Agraiments: Montibello. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: David Selvas. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 22 febrer 2023.


El Teatre Lliure és més “Lliure” si té l'encert de programar un esdeveniment com ho és aquesta recuperació d'una de les obres més punyents del dramaturg Arthur Miller (Nueva York, EUA, 1915 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2005). De «Tots eren fills meus» se'n va veure una versió dirigida per Ferran Madico el 2000 al Teatre Romea. Han passat vint-i-tres anys i ja tocava. L'obra va ser escrita per Arthur Miller l'any 1947. «Tots eren fills meus» és una obra de catarsi de postguerra, de la Segona Guerra Mundial o de qualsevol altra guerra. I el seu caràcter clàssic i universal fa que els espectadors del segle XXI no puguin evitar una relectura amb el moment actual que viu Europa, amb la invasió russa d'Ucraïna, i el paper de vetllador que tornen a fer els Estats Units. I es fa imprescindible aquesta relectura perquè un any després de la tragèdia que viu el poble ucraïnès —i de rebot el poble invasor rus—, l'estrena de «Tots eren fills meus» coincideix amb la primera manifestació ciutadana global contra la guerra —una reacció incomprensiblement deixada en repòs fins ara— i amb la incògnita encara sobre la política de rearmament dels països europeus i del relleu del fabulós negoci de les armes que ha agafat el relleu d'un altre fabulós negoci recent com el dels laboratoris de medicaments. Que ningú passi ànsia: les inversions del capialisme dels uns es transvasaran cap als altres. Dels medicaments a les armes. I, entremig, les víctimes de sempre: a les armes ciutadans! (“aux armes citoyens!”), que deien aquells de la Revolució francesa... [+ crítica]

UNA SUECA AMB SECALLONA

«Baby Boom». Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañá. Música: Albert Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Alexandra González, José Pedro García Balada, Rubèn Montañá, Toni Sans i Mònica Vives. Coreografia: Toni Sans. Disseny de llums: Sílvia Valls Batalla i Albert Pastor (“nano”). Disseny de so i espai sonor: Martí Guerrero. Figurinisme i disseny d'escenografia: Els Marquesets. Producció tècnica: Larry's sccl. Producció: Egos Produccions i Els Marquesets. Tècnics de sala: Albert Zayuelas i Ignasi Peralta. Taquilla: Bea Fenollar. Premsa: Àlex Sánchez. Direcció musical: Albert Mora. Direcció escènica: Toni Sans. Companyia Egos Teatre. Sala Gran. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 17 febrer 2023.
 

La companyia Egos Teatre ha fet un salt a finals dels anys seixanta i inicis dels anys setanta del segle XX amb un espectacle que parodia i qüestiona a la vegada el fenomen del “baby boom” que quinze anys abans es va produir als Estats Units i després es va estendre fins a la Seca i la Meca com una taca d'oli. Amb una estètica del cinema, la moda, els costums i els hàbits de la descoberta del turisme i l'explotació de la costa catalana, sobretot l'anomenada Costa Brava, se situen en un càmping lliure a prop de Tossa de Mar on se celebra un dels festivals de la cançó de l'època i ho amaneix amb una trama de comèdia kitsch del temps anomenat del “destape” que va envair el cinema amb pit i cuixa i d'erotisme com a filosofia de la vida. Una comèdia, sí, però sense portes ni finestres. Només amb una tenda de campanya amb tancament de cremallera, matalassos inflables, caixes d'envasos de coca-cola i un escampall de torretes amb plantes diverses que, acompanyades d'unes grans estores de gespa artificial, creen l'ambient boscà d'acampada. En aquest vodevil musical dels Egos Teatre la llengua és un aiguabarreig de català de soca-rel amb castellà estrangeritzat i la música beu de les fonts de l'estil lleuger i carrincló de l'època i hi ha sobretot moltes banyes repartides a tort i a dret... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DE LA PISTA

«Pazzo», de Fèlix Herzog. Intèrprets: Jordi Banacolocha i Adrian Grösser. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Elena Ballester. Caracterització: Tina Montón. Sastreria: Susagna Navo. Disseny llums: Daniel Gener. Regidoria: Albert Fuentes i Paula Peñas. Producció: Apunta Teatre SSCL. Producció Executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Agraïments: Circ Cric (Jaume Mateu “Tortell Poltrona” i Montserrat Trias ), ANEXA, Mag Ramó. Ajudantia de direcció: Elna Roca. Direcció: Roberto G. Alonso. Sala Versus Glòries. Barcelona, 16 febrer 2023.

Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino. No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista. Tampoc es pot prescindir del toc màgic que hi ha imprès el director Roberto G. Alonso, no pas coreogràfic com podria semblar per la seva especialitat, sinó per la mesurada dissecció d'humor i tragèdia reclosa en el fons del cor. I encara hi ha en el joc una matisada il·luminació que ofereix moments espectaculars —de més mèrit en una sala petita— quan el vell pallasso fa el seu últim número i el seu rostre enfarinat, a través de la contraclaror, mostra la fragilitat de l'artista de circ... [+ crítica]

ANARQUISME CELESTIAL

«Sant Pere el farsant». Dramatúrgia de Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Cristina Colom, Andreu Galofré, Louise Good, Laura Roig i Lluc Valverde. Músics: La Ludwig Band. Escenografia i il·luminació: Lluc Valverde. Vestuari: Paloma Lambert i Marian Vélez. Direcció de producció: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Agraïments: Alba Sáez, The Indian Runners i Locus Estudio. Amb la col·laboració de La Nau Ivanow. Ajudantia de direcció: Laura Roig. Direcció: Quim Carandell i Lluc Valverde. Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant. El Maldà, Barcelona, 15 febrer 2023.
          

No entreu pas a un espectacle / pensant-vos que és d'El Maldà. / És d'un col·lectiu de joves / que al Pi es volen enfilar. / I per fer-ho amb alegria / es llegeixen bé la Bíblia / i fan del peixater Pere el sant / un anarquista i farsant. / No en tenen prou amb la broma, / i es treuen música de gorra: / bateria, flauta, guitarra, tamboril... i una bona “mona”. / Fan taula llarga i rodona, / cançó d'autor i a cappella, / s'enfarinen bé la cara, / es planten rosa a la galta / i mocador vermell al coll. / Sindicat d'amics anàrquics, / fàbrica de traïdors a doll. / Trista història i molta farsa, / pitarrades a pleret; / en Pitarra s'estarrufa / damunt del seu pedestal. / Si fos negrer, el tombarien / però el salva no fer mal. / Els Pedant no van a Missa / però resent Repicant. / Són d'Espolla i gens Pirates / però ho volen ser de grans. / Malnascuts a ca la Beckett, / cineastes Filminjant, / es guanyen la Soldevila / i continuen creant. / Vet aquí quina és la història: / en diuen «Sant Pere el farsant»/... [+ crítica]

DE BOTTICELLI A VIOLENT SEX GAMES

«Macho man». Creació d'Àlex Rigola. Assessora de continguts i psicòloga experta en violència masclista: Alba Alfageme Casanova. Equip dramatúrgic: Ferran Dordal, Alba Pujol, Irene Vicente Salas i Àlex Rigola. Disseny d’espai: Max Glaenzel. Assistència d’espai escènic: Judit Colomer. Disseny de so i QLab: Igor Pinto. Edició de vídeo: Alejo Levis. Enregistrament doblatge: Beatgarden (Pau Romero). Doblatge en llengua anglesa: Molly Malcom. Tècnic de so: Ferran Puertolas. Tècnic elèctric: Àngel Puertas Sala. Responsable del muntatge: Raul Vilasís. Construcció: Pascualín estructures i Òscar Hernández “Ou”. Traducció i correccions: La correcional. Serveis textuals. Producció executiva: Clara Aguilar, Jordi Puig “Kai” i Titus Andrònic S.L. Distribució: Art Republic (Iva Horvat). Agraïments a Maria Domènech, Rosa Salas, Núria Marín, Mireia Mascarell, Ramona Glaenzel, Elena, Javier Torres, Fundació Surt, Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, Servei d'Infància i Família de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials i Marta Hierro del documental "Els Monstres de Ca Meva" pels materials infantils aportats al projecte. Amb la col·laboració del Departament d’Igualtat i Feminismes, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Coproducció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L., Temporada Alta 2018 i Teatros del Canal. Ajudantia de direcció: Alba Pujol. Assistència a la direcció: Irene Vicente Salas. Direcció: Àlex Rigola. Centre d'Arts Santa Mònica, Barcelona. Del 7 de febrer al 12 de març.
          

No és ben bé un espectacle teatral tal com l'entenem, però sí que és una instal·lació en la qual han comptat els criteris teatrals i el visitant fa el paper mig d'espectador i mig de protagonista. «Macho man» és una creació del director Àlex Rigola que a través d'un recorregut d'aproximadament 60 minuts sensibilitza i consciencia, en diferents càpsules, sobre la plaga de la violència de gènere. «La violència masclista és la principal causa de mort de les dones d'entre 15 i 44 anys», diu una de les targetes que m'han tocat de recollir a l'atzar d'un calaixó d'una de les càpsules. N'hi ha amb altres afirmacions similars que aporten, juntament amb altres càpsules, el teatre-document. Precisament el calendari de la instal·lació a Barcelona de «Macho man» coincideix amb la polèmica sobre la recent llei del govern espanyol anomenada del «Sí és sí» i el nyap judicial que ha posat sobre les cordes els que la van redactar i revisar. També, poques hores abans d'entrar-hi, havia saltat la notícia d'un nou cas de presumpta agressió i abús sexual en una altra escola de teatre, aquesta vegada a la ciutat de Reus, després de la tongada de denúncies de l'Institut del Teatre de Barcelona, o de l'Aula de Teatre de Lleida —la protagonista del documental «El sostre groc» d'Isabel Coixet, arran de la investigació del diari ARA... [+ critica]   

LA CORDADA DE “LA FRASE MALEÏDA”

«FitzRoy», de Jordi Galceran. Intèrprets: Sílvia Bel, Sara Espígul, Míriam Iscla i Natalia Sánchez. Veu en off: Jordi Boixaderas. Espai escènic: Josep Iglesias i Max Glaenzel. Disseny d'il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització i assistència de vestuari: Núria Llunell. Assistència a la direcció: Estel Solé. Direcció tècnica: Pere Capell. Regidoria: Jana Morey. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Tècnic de llum: Enric Alarcón. Maquinària: Andreu Mateu. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Basetis. Vídeo: Plei. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró. Cessió de material escenogràfic: Accialt. Assistència producció en pràctiques: Andrea Cuevas Garrido. Producció executiva: Macarena García. Comunicació i distribució: Bitò. Agraïments: Sergi Ricart, Piti Capella, David Arnau, Marc Queralt, Edgar Duch Miret, Oido. Una producció de Bitò. Amb la col·laboració de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Focus. Mola Produccions i Salewa. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Borràs, Barcelona, 9 febrer 2023.

No sé per què l'autor Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no ha titulat aquesta nova comèdia senzillament «La frase maleïda», joc ancestral de criatures i postadolescents de l'era del benestar frustrat  amb la qual ocupa una considerable part del discurs de les quatre protagonistes, quatre escaladores d'upa. En comptes d'això, Galceran ha preferit traslladar l'imaginari a la Patagònia del sud amb el cim FitzRoy d'amulet, una massa de granit d'especials dificultats per als escaladors entre Xile i l'Argentina que fa més de 3.400 metres i de la qual l'escenografia de l'obra en reprodueix la part baixa, a tocar del cim, arran dels 3.000 metres, dins un marc que aparenta la projecció d'un fals documental o una reproducció de la gesta en 3D. Que el FitzRoy patagònic no l'hagi aconseguit mai una cordada femenina és el que dóna “corda” a Jordi Galceran per situar les seves quatre heroïnes en la frontera de superar allò que cap altra dona havia superat fins aleshores. Una lectura tan subtil que pot ser que se'ls escapi als espectadors tenint en compte que estan immersos, progressivament, en una comèdia on no falta el riure a cor què vols. ¿Però es pot fer riure durant una hora i mitja a 3.000 metres en estat d'espera que el temps amaini i permeti l'escalada de les que diuen que són quatre de les escaladores més expertes i ben valorades del món?... [+ crítica]

QUI DOMINA ESCLAVITZA ELS ALTRES

«Els ulls de l'etern germà». A partir del relat homònim d'Stefan Zweig. Traducció de Marisa Siguan. Intèrprets: Òscar Muñoz i Xavier Ripoll. Música: Marc Serra. Llums: Pep Barcons. Projeccions: Francesc Isern. Veu en off: Moisès Broggi. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Tècnic funcions: Guillem Carbonell. Regidora: Chiara Palladino. Tècnics de muntatge: Gerard Tubau, Joan Camprodon, Fer Acosta, Roger Blasco i Marco Ruggero. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Eva Cartañà. Disseny del cartell: Enric Jardí. Fotografies: Bito Cels. Agraiments: Bruno Oro, Òscar Intente, Carlota Subirós, Víctor Molina, Marc Antoni Broggi, Estrella Miró, Dani Klamburg, Moisès Broggi, Toni Casares i equips Sala Beckett. Revisió text 2002: Lluís Quintana. Revisió text 2023: Ramon Vila. Ajudanta de direcció: Sara Sors. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 8 febrer 2023.
 

Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942), austríac d'origen jueu, ha estat un autor que en català ha comptat durant molts anys amb la complicitat de Quaderns Crema i la dèria inesgotable del malaguanyat editor Jaume Vallcorba. Fa vint anys, el 2002, Stefan Zweig es va fer present aquí en dos àmbits culturals paral·lels: el teatre i la literatura. D'una banda, Quaderns Crema publicava el relat breu: «Ells ulls del germà etern», en una traducció de Joan Fontcuberta, i Marisa Siguan feia el mateix amb una versió dramatúrgica a partir del relat «Ells ulls de l'etern germà», posant més emfasi en l'adjectiu “etern” que en el de “germà” segurament. Aleshores, aquell 2002, un emergent director anomenat Oriol Broggi la va portar a escena a l'antiga Sala Beckett de Gràcia en una proposta que seria la gènesi de la companyia de La Perla 29 que commemora el vintè aniversari amb aquesta nova visita a Stefan Zweig, ara al Teatre La Biblioteca on té la seu. “Qui domina esclavitza els altres», diu en un moment donat Stefan Zweig. L'obra té clarament un ingredient de faula. I no és estrany perquè l'escriptor Stefan Zweig va basar la història en una faula oriental que parla de les actituds davant de la vida i de la llibertat de l'individu davant de la justícia humana. Si el 2002, els intèrprets van ser uns joveníssims Bruno Oro, Òscar Muñoz i el músic Marc Serra, en aquesta ocasió, només Bruno Oro ha estat substituït per Xavier Ripoll i el fet que els altres dos intèrprets siguin els mateixos vint anys després li dóna encara més una pàtina de solatge, com si el muntatge hagués envellit, com el bon vi i en el bon sentit del terme, amb els mateixos intèrprets, director inclòs, esclar... [+ crítica]

NO NOMÉS ELS CATALANS DE LES PEDRES EN FAN PANS

«Sopa de pedres». Idea original i creació d'Engruna Teatre. Intèrprets titellaires: Anna Farriol, Júlia Santacana / Mireia Fernàndez. Assessorament artístic: Ramon Molins. Disseny i composició musical: Albert Ciurans. Disseny i confecció vestuari: Art and Seams. Il·luminació: Xavi Salavert. Espai sonor: Jordi Sala i Engruna Teatre: Disseny del titella: Alba Serrat. Construcció del titella: Glòria Arrufat. Construcció escenogràfica: Berta Vidal i Raúl Vilasís. Attrezzo: Engruna Teatre. Veu en off: Sílvia Ricart. Fotografia: Anna Brugués. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Tècnics: Jonàs Serri i Jordi Sala. Disseny gràfic: Ferran Llorens. Assessorament en la temàtica: Programa Català del Refugi. Producció executiva i distribució: Txell Felip. Producció: Engruna Teatre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció de l'espectacle: Mireia Fernàndez. Teatre de Sabadell, gener 2020. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3/18 octubre 2020. Mostra d'Igualada 2021. Fira Mediterrània Manresa 2021. Teatros del Canal de Madrid, 2021. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1/12 febrer 2023.

L'Alma, la protagonista d'aquest sensible espectacle familiar, representa una nena siriana que fuig de la guerra del seu país. Però no cal que sigui Síria una referència geogràfica imprescindible perquè ben aviat l'Alma —un titella que acaba fent-se entranyable— es posa en la pell de tants refugiats de tants altres indrets que intenten buscar una vida millor fora de la seva terra. Per això, la companyia Engruna Teatre, que ja fa més de dos anys que porta en gira l'espectacle, amb més d'un centenar de representacions, ha aprofitat aquesta minitemporada al Teatre Nacional de Catalunya —funcions escolars i familiars en cap de setmana— per destinar una funció a reunir famílies que viuen refugiades en aquest moment a Catalunya i també les arribades en els últims temps, però sobretot les que encara viuen amb la por al cos arran de la constant revifada i amenaça de la invasió russa sobre Ucraïna quan es pronostiquen els pitjors averanys a tocar del primer any de l'inici de la invasió. La companyia, tota la companyia, titellaires, escenògrafs, tècnics de llum i so, i la direcció, converteixen en ficció el que és una tragèdia real per a tantes famílies en una mirada poètica sobre el poder de la supervivència i l'esperit de lluita per vèncer les pitjors adversitats... [+ crítica]