PREDICAR AL METAVERS

«El missioner», d'Isis Martín i Aleix Fauró. Dramatúrgia escènica: Isis Martín. Intèrprets: Esmeralda Colette, Guillem Gefaell, Patrícia Bargalló, Isis Martín i Alba Sáez. Veu en off: Bruna de Bes. Direcció de moviment i coreografia: Patrícia Bargalló. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Disseny de vídeo i projeccions: Francesc Isern. Disseny de llums: David Bofarull i Mario Andrés. Espai escènic: Paula Font i Paula González. Disseny de vestuari: Berta Riera. Ajudantia de direcció en pràctiques (IT): Júlia Valdivielso. Estudiant en pràctiques d’assistència de direcció (MUET): Mohamad Bitari. Ajudantia de vestuari en pràctiques (IT): Ivan Garcia. Suport espai escènic: Mariana Echeverri. Disseny gràfic:Oscar Peix. Fotografia: Anna Miralles i Clàudia Serrahima. Vídeos promocionals: Àlex D. Sala. Producció executiva: Júlia Ribera. Ajudantia de producció: Júlia Barragán. Comunicació: La Virgueria / L’Eclíptica. Estudiant en pràctiques de comunicació (UB): Sílvia Casas. Gestió econòmica: Maria Sangüesa (IACTA). Assessorament pedagògic: NUS Cooperativa. Agraïments: ITES, Quesoni Cooperativa, Audioselva, BAF Serveis Audiovisuals, Teatre Kaddish, Teatre Tantarantana, La Virgueria Club, el col·lectiu #tardajove del Teatre de Lloret i el grup del projecte Joves Kaddish. Companyia La Virgueria. Direcció de l'espectacle: Aleix Fauró.  Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures, Barcelona, 12/14 juliol 2022. Reposició: 18 gener / 5 febrer 2023.


Davant el dilema del que en teatre són o no són les ben o mal anomenades “noves tendències”, hi ha aquesta resposta del col·lectiu i companyia La Virgueria que amb l'espectacle «El missioner», de qualificatiu inclassificable, fa una prèdica al metavers a partir de la influència i la manipulació que el bombardeig dels videoclips musicals exerceix sobre la societat actual, sobretot, esclar, en els més joves que el tenen com a mirall del que haurien de voler ser si volen ser com el que diuen que són els protagonistes dels “hits” musicals convertits en models narratius de vida tant des de la ficció com des del realisme. La companyia La Virgueria reuneix en aquest espectacle diverses disciplines, des de la música, el so, les tècniques digitals, el moviment, la coreografia, el discurs, la il·luminació i l'escenografia futurista. La majoria d'escenes tenen un pla de visió dominat per la il·luminació, de diferents tonalitats. I els discursos de cadascun dels intèrprets —la dramaturga tal, la dramaturga tal altra...— es relacionen sovint amb clips musicals de personatges que remenen milions de milions i que, si abans eren carn de prestatgeries d'elapés i aparadors de música, amb l'era digital s'han apoderat de les diverses finestres de les xarxes socials, des de la més tradicional com Facebook, a la més infantil i adolescent com TikTok.... [+ crítica]

ENTRE EL DIA MÉS LLARG I EL DIA MÉS CURT

«Solstici», d'Agustí Franch. Intèrprets: Míriam Tortosa, Isidre Montserrat i Cristina Vallribera. Producció: Cia. Inevitables. Vestuari: Anna Mangot. Escenografia: Júlia López. Música: Jofre Bardagí. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Disseny del cartell: Sergi Panizo. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Andorra. Direcció: Raül Tortosa i Núria Florensa. Sala Teresa Calafell (Sala petita), Teatre Gaudí Barcelona, 27 gener 2023.

 Coincidint amb aquesta estrena de l'obra «Solstici», salta una notícia de les tràgiques i que a vegades passen desapercebudes. Una jove youtuber francesa, 23 anys, ha demanat el suïcidi assistit a través de la xarxa i ha posat una data: finals d'aquest any a Bèlgica on el suïcidi assistit per problemes psicològics diagnosticats és legal. Sembla que la jove francesa pateix problemes de salut mental derivats en part per una infantesa durant la qual va patir abús sexual i assetjament escolar cosa que l'ha portada a tenir un transtorn de personalitat que li fa la vida insuportable. «Solstici», una peça de petit format però de gran intensitat, posa davant dels espectadors, en un recurs constant de flaixbac, les circumstàncies de dos joves que viuen encadenats per un passat angoixant d'infància i d'adolescència. Ella, que pateix anorèxia des de l'adolescència, ha acabat exercint de prostituta. Ell, heretant la feina d'encarregat de funerària i maquillador de cadàvers del seu pare, cau sovint en la depressió. Els dos, es troben ja d'adults. Però no per ocupar la mitja hora de temps amb el sexe pagat sinó simplement per combatre la solitud que arrosseguen com un llast. L'aparició d'aquest estrany client que no la vol ni tocar desencadena en la jove prostituta el despertar dels fantasmes que la persegueixen des de petita, un dels quals és la poca autoestima i la gelosia per una germana que s'ha acabat fent famosa en el món de la música... [+ crítica]

MASOQUISME INTEL·LECTUAL

«Quan ens haguem torturat prou (When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela», de Martin Crimp. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Anna Alarcón, Alba Gallén, Cristi Garbo, Quim Oliver, Xavi Sáez i Neus Soler. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i composició: Gerard Marsal. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant de producció i distribució: Guillem Albasanz. Estudiant en pràctiques de l'Institut del Teatre: Leonardo Vicente. Producció: Cassandra Projectes Artístics i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Dressart, Época, Gasull Fotografia, Sombrerería MIL, Q-ARS Teatre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Sadurní Vergés. Direcció: Magda Puyo. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2023.

El dramaturg Martin Crimp (Dartford, Kent, Regne Unit, 1956)  va basar aquesta obra estrenada al National Theater de Londres el 2019 a partir de la novel·la «Pamela o la virtut recompensada» de Samuel Richardson, publicada el 1740. La directora Magda Puyo tendeix sempre a pujar a la corda fluixa en els muntatges que dirigeix i fa la sensació que no l'espanten ni el perill de la pèrdua de l'equilibri ni el vertigen de l'alçada. L'obra «Quan ens haguem torturat prou» —en català s'ha optat per no recórrer al subtítol original que fa referència a la novel·la de base i que justifica amb “dotze variacions”— és un muntatge que produeix precisament vertigen. El produeix als espectadors i segurament que també n'ha produït als intèrprets quan s'han posat en la pell dels personatges torturats de Martin Crimp, sobretot l'Home i la Dona, perquè no tenen nom de fonts, interpretats amb la força que els caracteritza, per Xavi Sáez i Anna Alarcón, una parella d'intèrprets que no és la primera vegada que coincideixen en un muntatge. Només cal recordar de fa deu anys, el seu «Sé de un lugar» a la sala petita de l'antic Escenari Brossa de La Seca. La directora Magda Puyo avisa els espectadors de «Quan ens haguem torturat prou» en el programa de mà: «Aquesta és una peça teatral atractiva —diu— que pot enutjar, emocionar, divertir o, simplement, deixar perplex el públic.» Que ningú no se senti enganyat, doncs, i empleni un full del Llibre de Reclamacions. Les reaccions —estaria bé que el TNC fes, a través de la Intel·ligencia Arificial que ens amenaça controladora, una anàlisi sociològica d'amagat de cada funció— poden anar des del total rebuig a la màsima perplexitat... [+ crítica]

UN ARBRE VESTIT DE NEU

«Quatre dones i el sol», de Jordi Pere Cerdà (pseudònim d'Antoine Cayrol). Adaptació: Pere Tomás i Roger Casamajor. Intèrprets: Annabel Castan, Jèssica Casal, Núria Montes i Irina Robles. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Anna Mangot. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Lluís Cartes. Audiovisuals: Hector Mas i Daniel Arellano. Cap de producció: Alfons Casal. Tècnics de llum i so: Eloi Pla. Tècnic de vídeo: Celso Mariño. Fotografia i vídeo: Hector Mas. Assessoria lingüística: Servei de Política lingüística del Govern Andorrà. Disseny gràfic: Òscar Llauradó. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Producció de l'obra: Escena Nacional d'Andorra. Ajudants de direcció de l'obra: Pere Tomás i Joan Hernández. Direcció de l'obra: Roger Casamajor, Teatre Akadèmia, Barcelona, 25 gener 2023.
 

L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè. Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys, l'escriptor Jordi Pere Cerdà. El 1964, dues efímeres funcions van estrenar al Teatre Romea «Quatre dones i el sol». I en temps del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el 1990, Domènec Reixach la va rescatar en una direcció que van compartir Ramon Simó i Magda Puyo al mateix Teatre Romea amb Julieta Serrano, Maite Brik, Anna Güell i Francesca Piñón, amb escenografia de Jean-Pierre Vergier... [+ crítica]

MIRAR I CALLAR SENSE DEIXAR DE PENSAR

«La plaza». Idea i creació: El Conde de Torrefiel en col·laboració amb els performers. Text: Pablo Gisbert. (El Conde de Torrefiel). Dramatúrgia: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert. Performers 2023: Mònica Almirall, Lara Brown, Nicolás Carbajal, Carmen Collado, Marta Fernández, Raquel Gualtero, David Mallols, Gloria March, Emmanuel Medina, Albert Pérez, Carla Redò, Julia Romero Soriano, Amaranta Velarde i Iver Zapata. Disseny il·luminació: Ana Rovira. Escenografia: El Conde de Torrefiel i Blanca Añón. Vestuari: Blanca Añón i els performers. So: Rebeca Praga. Il·luminació: Ana Rovira. Robot: Oriol Pont. Direcció i coordinació tècnica: Isaac Torres. Tècnics de gira: Javi Castrillón, Roberto Baldinelli i Uriel Ireland. Producció executiva: Cielo Drive. Oficina: Mireia Donat i Uli Vandenberghe. Distribució: Alessandra Simeoni. Producció: Kunstenfestivaldesaarts (Brussel·les) i Cielo Drive. Coproducció: Alkantara&Maria Matos Teatro (Lisboa), Festival d’Automne&Centre Pompidou (París), Festival Grec Barcelona, Festival de Marseille, Hau Hebbel am Ufer (Berlín), Mousonturm, Frankfurt am Main, Triennale di Milano, Vooruit (Gant), Wiener Festwochen (Viena), Black Box Theater (Oslo) i Zurcher Thetaerspektakel (Zuric). Amb el suport de: Zinnema (Brussel·les), Festival Sâlmon, Mercat de les Flors i El Graner - Centre de Creació (Barcelona), Fabra i Coats, Centre de Creació Barcelona, Ministeri de Cultura espanyol, Institut Ramon Llull i Generalitat de Catalunya. Performers 2018: Gloria March Chulvi, Albert Pérez Hidalgo, Mónica Almirall, Nicolás Carbajal, Amaranta Velarde, David Mallols. Disseny de so: Adolfo García. Direcció: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert. Festival Grec 2018. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona. 5 i 6 juliol 2018. Reposició: Cicle Katharsis. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, 26 i 27 gener 2023.
           

Vist fugaçment dins el Festival Grec del 2018, al Sant Andreu Teatre, la companyia El Conde de Torrefiel es va emportar amb aquest espectacle, «La plaza», el Premi la Crítica de les Arts Escèniques en la modalitat de Noves Tendències. Han passat gairebé cinc anys i probablement es podria continuar qualificant el muntatge que ara recupera el cicle Katharsis del Teatre Lliure com un espectacle encara de “noves tendències”, tot i que aquesta definició canviï ràpidament d'un dia per l'altre i una “nova tendència” d'última hora en deixi una altra per superada. El Conde de Torrefiel és una companyia que, malgrat haver picat pedra en sales alternatives catalanes, després del seu salt internacional, coneixen molt més a fora que aquí, a pesar que va  néixer a l'Institut del Teatre de Barcelona el 2010 amb un estil multidisciplinar que van crear, de fet, amb una altra companyia que també té més festejadors a fora que a casa, La Veronal. Teatrals i filòsofs, els dos creadors d'El Conde Torrefiel, Pablo Gisbert i Tanya Beyeler, van obtenir reconeixements com el Premi de la Crítica Serra d'Or i van convèncer els festivals internacionals a partir d'espectacles com KULTUR, estrenat a Àustria i on no s'estaven de mostrar sexe esplícit... [+ crítica]

T'ODIO, AMOR MEU!

«Domestic Violence». Idea de Markus Öhrn. Intèrprets: Jakob Öhrman i Janet Rothe. Pianista: Arno Waschk. Espai escènic: Markus Öhrn. Màscares: Makode Linde. Coproducció; Wiener Festwochen, Institutet i Wiesbaden Biennale. Amb el suport de Kulturrådet/Swedish Arts Council. Direcció: Markus Öhrn. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 gener 2023.

Aquest espectacle-performance «Domestic Violence» de l'artista visual Markus Öhrn (Suècia, 1972), fa cinc anys que es va estrenar al Festival de Viena quan la violència de gènere, que ja existia amagada des de temps ancestrals, encara no havia sortit a la llum des de tots els angles, polítics, socials i mediàtics, com passa ara. Entrar al Teatre Lliure de Montjuïc venint del carrer amb les notícies gairebé diàries d'assasinats de dones en l'àmbit domèstic no fa res més sinó entrar en un bucle de continuïtat del que hauria de ser l'espectacle: una denúncia preventiva i, en canvi, és un reflex de la realitat més cruel. El suec Markus Öhrn ha estat inclòs en el cicle “Katharsis” del Teatre Lliure que explora per quart any les disciplines més radicals i que tenen la caracerística que s'allunyen del teatre convencional. «Domestic Violence» és un muntatge de “només” 5 hores, cinc, que aviat és dit, i que posa a prova els espectadors i els facilita que entrin i surtin de la sala, si volen, mentre a l'escena es desenvolupa una trama monotemàtica: la violència de l'home contra la dona. Dos intèrprets i un pianista (també ell amb 5 hores a les tecles posant-hi la banda sonora que marca els alts i baixos de la violència que s'hi retrata). El fet que els dos personatges, una parella contemporània que conviu en un apartament blanc immaculat “made in Ikea” —Suècia no pot amagar les seves influències globals—, un rellotge suís de cucut que marca les hores en temps real, un catre amb les nòrdiques de rigor, un sofà, una taula i dues cadires, una poltrona-balancí marca blanca, un mirall de peu, un parell de tauletes de nit, una estora, un pom de flors i un parell o tres de begudes, xampany, vi, aigua, amb un petit cartell sobre el capçal del llit que diu «Be Happy» (Sigues feliç) i que recorda el foli amb el lema escrit a la paret de l'últim espectacle sobre «Hedda Gabler» d'Àlex Rigola, al Lliure de Gràcia, apel·lant també a la felicitat. Tot plegat amb els llums de la sala Fabià Puigserver permanentment oberts —una altra coincidència amb l'esmentada «Hedda Gabler»— i l'auditori expectant, pacient, sorprès i resistent, tret d'alguns desertors —posem aproximadament un 40% de l'aforament— que, o bé tornaven a la sala al cap d'una o dues hores fent un cafè llarg o un entrepà o ja no se'ls tornava a veure el pèl... [+ crítica]

COM UN PUNYAL POÈTIC A L'ESQUENA

«Asesinato de un fotógrafo», de Pablo Rosal. Intèrpret: Pablo Rosal. Fotografia: Noemí Elias Bascuñana. Concepte escènic i disseny de vestuari: Sílvia Delagneau. Disseny d'escenografia: Maria Alejandre. Espai sonor i música: Clara Aguilar i Pau Matas. Disseny d'il·luminació: Mingo Albir. Vídeo promocional i fotografia d'escena: Kiku Piñol. Equip de realització de fotografies: Direcció artística: Maria Alejandre. Assistent direcció artística: Oriol Duran. Gràfica: Pablo Shenkel. Col·laboració especial: Josep Maria Gassó. Agraïments: Albert Salord, Carla Schroeder, Irene Visa, Myrta Anadón, Pau Masaló, Ascensor Cocktail Bar, Bar Raïm, Galeria Esther Montoriol, Kipps Agramunt, Llibreria La Memòria, Llibreria Nollegiu, Primavera Sound i TMB. Producció: Sala Beckett. Ajut escriptura teatral Sala Beckett amb la Fundació SGAE. Ajudantia de direcció: Mònica Almirall. Direcció: Ferran Dordal i Lalueza. Sala Beckett, Barcelona, 20 gener 2023.
 

Pablo Rosal (Barcelona, 1983) és un d'aquests creadors multidisciplinars que es podrien qualificar d'home-orquestra. Poeta, dramaturg, actor, director i, en una certa etapa, també professor d'institut, format en Humanitats i en Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre, ha col·laborat amb Agrupación Señor Serrano (que ja vol dir alguna cosa) i fins i tot s'ha llençat a la piscina cinematogràfica amb una pel·lícula produïda, pensada i cuinada per ell mateix que va visitar diferents festivals internacionals. Fa deu anys, Pablo Rosal ja va estrenar a la Sala Beckett «Monsieur Apeine quiere hacer amigos (Balada conversacional)» i en els últims quatre anys, resident a Madrid, ha participat en espectacles de companyies tan poc sospitoses de no tenir èxit com Teatro del Barrio i el Teatro de la Abadía. La seva col·laboració amb Ferran Dordal i Lalueza, que ara li dirigeix aquest relat unipersonal «Asesinato de un fotógrafo» a la Sala Beckett, és habitual i l'espectacle demostra la capacitat que té Pablo Rosal per involucrar en un projecte com aquest diferents disciplines com és el cas de la fotografia, segon protagonista del muntatge i que ha dirigit Maria Alejandre. «Asesinato de un fotógrafo» és un relat de gènere negre que Pablo Rosal desenvolupa amb un aire poètic i que el converteix en un detectiu emblemàtic d'època, caracteritzat senzillament amb quatre peces de vestuari que van de menys a més, és a dir, que al cap de vuitanta minuts, després d'aparèixer amb camisa i cos de tirants i després de fer un primer número onomatopeicomusical, va complementant la fisonomia amb l'americana, la gavardina, el barret i un passi final de silueta d'ombra... [+ crítica]

LA ROSA DE FOC DEL MANELIC

«Terra baixa (Reconstrucció d'un crim)», d'Àngel Guimerà. Versió de Pablo Ley. Dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli. Intèrprets: Pepo Blasco, Laura Conejero, Mohamed El Bouhali, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Mercè Mariné, Roser Pujol, Manel Sans, Kathy Sey i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música original i espai sonor: Jordi Collet. Coreografia i moviment: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. So: Carles Gómez. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'Institut del Teatre: Mario Rebugent. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 gener 2023.

No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”. Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment. És així com el crim passional del Manelic contra l'amo Sebastià esdevé un crim de caràcter social embolcallat per la febre de l'anarquisme que va caracteritzar Europa i també la Barcelona i la Catalunya de finals del segle XIX i principis del segle XX. Els espectadors que no n'estiguin al cas se sorprendran només començar quan comprovin que, en aquesta versió, l'assassinat de l'amo Sebastià a mans del Manelic i el mític crit «He mort el llop!» es produeix a la primera escena. A partir d'aquí, com en una mena de “travelling”, la història tràgica del triangle de la Marta, el Manelic i el Sebastià plana sobre l'escenari com un trencaclosques amb les peces que cal anar posant al seu lloc... [+ crítica]

ULL PER ULL, DENT PER DENT

«Jo sóc la fúria». Dramatúrgia de Marcel Clement. Intèrprets: Christian Paretas i Anna Mestre. Espai sonor: Xavi Quero. Moviment: Victòria Boixadera. Disseny de Llums: Marcel Clement i Marc Vilardell. Disseny d’espai: Cia. Del Corb. Audiovisuals: Gisel·la Esteve. Vestuari: Cia. Del Corb. Disseny gràfic: Christian Paretas. Fotos: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Victòria Boixadera. Producció executiva: Victòria Boixadera. Producció: Cia. Del Corb . Ajudant de direcció: Victòria Boixadera. Direcció: Marcel Clement. Teatre Eòlia, 4 - 6 desembre 2020. Reposició i revisió: Sala Fènix, Barcelona, 18 gener 2023. 

Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman. Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà. L'actor Christian Paretas és la Fúria i l'actriu Anna Mestre és una psiquiatra jove que treballa amb els últims avenços de teràpia amb malalts mentals com el seu pacient. Hi ha un tercer personatge absent, la germana de la psiquiatra, que primer sembla que sigui una relació convencional per alleugerir el discurs, però més endavant agafa des de l'absència el pistó del protagonisme per fer un gir en l'acció i, sobretot, en l'actitud dels dos protagonistes... [+ crítica]

ELS “AVENTIS” A L'OMBRA DE BUFFALO BILL

«Buffalo Bill a Barcelona», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula i Raquel Sans. Vestuari: Isabel Domènech. Disseny de so: Damien Bazin. Cap tècnic i disseny de llums: Enric Alarcón. Tècnic de so: Roger Giménez. Assessorament d'espai: Laura Clos 'Closca'. Producció executiva i regidoria: Marta Colell. Cap de producció: Josep Domènech. Producció: Bitò i Focus. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Goya, Barcelona, 16 gener 2023.
 

Una tarda d'un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l'escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d'inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l'uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d'un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l'esglai tant del mestre com de tot l'alumnat. Tot això —que avui no s'acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat. Una excepció lúdica agosarada, doncs, enmig del panorama reclòs de l'escola en temps de la Dictadura. Aquell Buffalo Bill de la meva infància —el tal Buffalo existia, doncs!— va ser l'aparició en carn i os dels “indius” i “mericans” de plom que feien de minúsculs titelles del fortí de joguina “comprat” a la fira de Reis i que era la reproducció dels westerns en blanc i negre de l'època. Veure aparèixer de nou Buffalo Bill, doncs, aquesta vegada a l'escenari, amb una caricatura múrria i polsosa, interpretada per l'actor i autor Ramon Madaula, després d'una llarga cavalcada que diu que ha fet des de l'Amèrica profunda fins a Barcelona amb el cavall “aparcat” a la zona blava del carrer Joaquín Costa, paral·lel al Teatre Goya, m'ha causat una impressió semblat a la d'aquella tarda d'infància d'escola. Cadascú té, com deia l'escriptor Juan Marsé, els seus "aventis" particulars... [+ crítica]

LA INCÒGNITA DE LA SÍNDROME DE RESIGNACIÓ

«Uppgivenhet», de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Quim Àvila, Biel Castaño, Pau Escobar i Diana Gómez. Escenografia: Anna Alcubierre. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Míriam Compte. Disseny de so i espai sonor: Òscar Villar i Daniel J. Meyer. Moviment: Guille Vidal-Ribas. Assessorament musical: Jordi Vinyoles. Logo: Quim Àvila. Fotografies: David Ruano. Coach vocal: Anna Valldeneu. Ajudanta d'escenografia: Jordi Bruna Camprodon. Ajudantes en pràctiques de vestuari: Abigail Montero González i Tania Hernández Esteban. Estudiant en pràctiques d'escenografia: Mar Parés Baraldés. Construcció d'escenografia: Taller-estudi d'escenografia Jorba-Miró. Equips tècnics i gestió de la companyia. Distribució: Bitó Produccions, S.L. Ajudanta de producció: Gina Aspa Miralta. Cap tècnic: Titin Custey. Producció: AKA Teatro, S.L. i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: La Brutal, Nau Ivanow i Sala ETC-Ajuntament de Vic. Equips tècnics i gestió TNC. Ajudant direcció: Oriol Puig Grau. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 gener 2023.


El dramaturg Daniel J. Meyer (Buenos Aires, Argentina, 1982) ha coincidit amb l'actor i director Xicu Masó en basar la seva inquietud per la hipocresia de la vella Europa envers els refugiats en la incògnita descoberta ja fa temps a Suècia sobre infants i joves que pateixen el que s'ha anomenat “síndrome de resignació”, un estat letàrgic que afecta els refugiats quan psicològicament reben l'impacte que poden ser expulsats del país que presumptament els havia d'acollir i ajudar a créixer per una vida millor. Ja sé que començo per allò que la compayia AKA vol que sigui un secret, però a l'era de la intercomunicació global és impossible mantenir un secret ni que aquest s'amagui sota un nom enigmàtic com “huppgivenhet” que porta de seguida a la terminologia adoptada a Suècia per anomenar científicament aquesta patologia: “Uppgivenhetssyndrom”. Deia que Daniel J. Meyer i l'equip de la companyia AKA han coincidit amb Xicu Masó. Els espectadors tastaaplatees recordaran l'encara recent obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia, amb dramatúrgia de Mohamad Bitaru i Clàudia Cedó, representada entre març i abril del 2022, i que tenia com a rerefons aquesta patologia encara avui considerada misteriosa pels qui l'estudien i molt més tenint en compte que només s'ha detectat fins ara a Suècia des dels anys noranta del segle passat. Entre les dades més recents, només a Suècia, se'n van detectar prop de 200 casos... [+ crítica]

DEU POMETES TÉ EL POMER

«Diskòdrom 0,0», de Montse Arolas, Deniz Çelik, Andrea Grau i Vita W. Berry. Dramatúrgia: Ever Blanchet i Maria Clausó. Intèrprets:  Anna Cerveró, Maria Clausó, Andrea Grau i Maria Ten. Assistència de moviment: Èlia Genís. Disseny d’il·luminació: Sophya Acosta para Sophya Acosta Lightning Design Studio. Espai Sonor: Blai Blanchet. Tècnic de so: Albert Zayuelas. Tècnic de llums: Ignasi Peralta. Confecció vestuari: J. Barbany. Disseny: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez. Fotografia: Àlex Sánchez. Producció executiva: Roxana Díaz.  Producció: Versus Teatre. Amb el suport de: ICEC. Direcció: Ever Blanchet i Maria Clausó. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 gener 2023.


L'any 1979 —ha plogut molt des d'aleshores—, l'Editorial Tusquets va saltar de la poltrona quan va saber que el premi La Sonrisa Vertical de relats eròtics l'havia guanyat un original presentat amb el pseudònim d'Ofèlia Dracs que amagava vuit autors encara joves com Quim Monzó, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Jaume Cabré, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Joan Rendé i Joaquim Soler. Diuen que el col·lectiu va voler que hi haguessin també dues escriptores, però que finalment les escollides van renunciar a formar-ne part. El recull es va publicar amb el títol «Deu pometes té el pomer». Ja he començat dient que des del 1979 havia plogut molt. I eròticament encara ha plogut més. A la dècada dels setanta del segle passat, encara es vivia l'eufòria postdictadura i el despertar de tabús com el sexe i l'erotisme. «Deu pometes té el pomer», doncs, literàriament, va formar part d'aquest boom de l'últim quart del segle passat. Si bé aleshores, com deia, dues autores van renunciar a formar part del conjunt de relats, el veto o autoveto femení ja fa temps que s'ha superat. I una mostra recent és l'espectacle «Diskòdrom 0,0» que parteix de quatre relats eròtics escrits per quatre autores. Quatre històries que poden semblar ficció però que ja se sap el que diuen: la ficció supera sovint la realitat... [+ crítica]