«Infanticida». Òpera electrònica a partir de «La infanticida», de Caterina Albert (Víctor Català). Composició musical: Clara Peya. Adaptació dramatúrgia: Marc Rosich. Interpretació: Neus Pàmies. Interpretació i disseny sonor d'electrònica: Gerard Marsal. Escenografia: Laura Clos (Closca) i Felipe Cifuentes. Il·luminació: Pol Queralt. Disseny audiovisual: Felipe Cifuentes. Assessoria moviment: Maria Salarich. Fotografia: Albert Rué. Vídeos promocionals: Jaume Viñas. Direcció: Marc Angelet. Producció: Neus Pàmies. Sala Àtrium, Barcelona, 30 gener 2020.
Després de la versió que el 2009 va representar l'actriu Emma Vilarasau al Teatre Romea d'aquest monòleg tràgic de finals del segle XIX, malauradament tan actual —fent aleshores un doblet amb un altre monòleg, «La germana Pau», interpretat per Àngels Gonyalons—, semblava una temeritat que les paraules de Caterina Albert —el pseudònim de Víctor Català és posterior al 1898, quan va escriure «La infanticida» segurament que basant-se en algun fet real pròxim a la seva hisenda agrícola— es poguessin traslladar a un altre registre com el de l'adaptació en clau d'òpera electrònica que han fet per una banda Clara Peya, com a compositora, i per l'altra, Marc Rosich, com a dramaturg. El resultat, esclar, ho desmenteix. Sí que era possible i, si es vol, encara més punyent, amb la immensa interpretació que en fa l'actriu i cantant Neus Pàmies, una de les membres de la companyia Projecte Ingenu i actriu també d'altres musicals vistos en les últimes temporades. A «La infanticida», una dona amant i víctima a la vegada de l'home estimat, amenaçada per la fúria patriarcal, explica des de la cel·la d'un manicomi el seu acte de mort de la criatura que, si hagués deixat viure i créixer, ningú del seu voltant no l'hauria acceptat. La falç del pare, l'amor que confessa que sent encara per Reiner, l'amor furtiu, i la roda de molí que s'emporta el cos de la petita graner avall marquen el triangle del drama que s'insereix, evidentment, en els drames rurals de l'època, però que, com deia, retroben en la societat urbana contemporània el seu paral·lel... [+ crítica]
31 de gener 2020
30 de gener 2020
Ressaca de Mequinensa
«La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso. Traducció d'Albert Arribas. Composició musical: Isabel Latorre. Intèrprets: Verònica Andrés, Francesc Garrido, Àgueda Llorca, Rosa Renom, Pep Ricart i Santi Ricart. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Josán Carbonell. Il·luminació: Maria Domènech. So: Carles Gómez. Equips tècnics i de gestió del TNC. Revisió valencià: Pep Ricart. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de direcció: Judit Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba i Paco Zarzoso. Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i l'Institut Valencià de Cultura. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 gener 2020.
Quan un poble queda sepultat per un pantà, sota seu s'amaguen records, vivències i secrets que només reviuen en la memòria enyoradissa dels que han perdut una part de les seves arrels. L'obra «La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso (Port de Sagunt, País Valencià, 1966) s'alimenta d'aquests records. I l'arrencada de l'obra fa pensar de seguida en aquella Mequinensa de l'escriptor Jesús Moncada i en la seva gent. Però Paco Zarzoso s'allunya aviat del que podria ser un retrat només costumista, després de la trobada al porxo entre la filla de “la casa de les dàlies” i l'enigmàtic personatge que ha tornat a “la casa de les aranyes” per preguntar als nous veïns de quin color voldria que repintés la façana que ells veuen des d'on s'asseuen abstrets en el paisatge. L'autor penetra en l'interior de cadascun dels personatges amb una trama entre misteriosa i fosca que desvela a poc a poc els secrets dels uns i dels altres en una subtil mirada endavant i endarrere que obliga els espectadors a pitjar el botó de play sovint per enregistrar i descobrir el que hi passa i rebobinar constantment per acabar de fer que el trencaclosques de fotogrames tingui sentit... [+ crítica]
Quan un poble queda sepultat per un pantà, sota seu s'amaguen records, vivències i secrets que només reviuen en la memòria enyoradissa dels que han perdut una part de les seves arrels. L'obra «La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso (Port de Sagunt, País Valencià, 1966) s'alimenta d'aquests records. I l'arrencada de l'obra fa pensar de seguida en aquella Mequinensa de l'escriptor Jesús Moncada i en la seva gent. Però Paco Zarzoso s'allunya aviat del que podria ser un retrat només costumista, després de la trobada al porxo entre la filla de “la casa de les dàlies” i l'enigmàtic personatge que ha tornat a “la casa de les aranyes” per preguntar als nous veïns de quin color voldria que repintés la façana que ells veuen des d'on s'asseuen abstrets en el paisatge. L'autor penetra en l'interior de cadascun dels personatges amb una trama entre misteriosa i fosca que desvela a poc a poc els secrets dels uns i dels altres en una subtil mirada endavant i endarrere que obliga els espectadors a pitjar el botó de play sovint per enregistrar i descobrir el que hi passa i rebobinar constantment per acabar de fer que el trencaclosques de fotogrames tingui sentit... [+ crítica]
21 de gener 2020
L'altra cara de la crisi dels refugiats
«Alhayat o la suma dels dies». Idea original: Laia Foguet. Dramatúrgia: Laia Foguet i Aura Foguet. Intèrprets: Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian. Escenografia: Alexandra Pallejà. Ombres: El Gecko con Botas. Adjunta de direcció: Laia Foguet. Il·luminació: Èric Rufo. Moviment: Yucef Zraiby. Espai Sonor: Pol Fontanals. Responsable de vestuari: Nestor Reina. Disseny i construcció d’utillatge interactiu: Miquel Llull. Alumna en pràctiques – El Timbal: Cristina Pedrajas. Assessor lingüístic: Lamé Taljo. Imatge del pòster: Toni Vidal. Vídeos i imatges promocionals: Mikel Alors, Ana Casero i Toni Vidal. Producció: Roser Tresserras. Direcció: Aura Foguet. Companyia La Viciosa. El Maldà, Barcelona, 19 gener 2020.
Si el teatre contemporani ha de ser el reflex de cada moment que viu la societat, l'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» s'inscriu de ple en la línia del teatre documental, o més aviat testimonial, d'una de les tragèdies modernes: la crisi dels refugiats arran dels genocidis bèl·lics, en aquest cas, el genocidi sirià. I no hi pot haver document sense vivència. Per això, la companyia no es basa en la ficció d'“oïdes” sinó en la pròpia experiència viscuda. El 2016, es va construir al camp grec de refugiats de Lagadika, a l'est de Salònica o Tessalònica, una biblioteca que facilités un dels objectius i la feina educativa del voluntariat que s'hi desplaça. Dues d'aquestes voluntàries van ser Laia Foguet (periodista, guionista, cineasta, autora de la idea i coautora de la dramatúrgia) i Georgina Latre (actriu). La primera va treballar a Lagadika durant mig any. La segona s'hi va desplaçar durant tres anys, amb anades i vingudes temporals, principalment fent classes d'anglès i tallers per als infants. Al camp de Lagadika —em baso en altres informacions periodístiques— molts dels centenars de refugiats hi estaven o hi estan encara sense haver pogut accedir al registre. Això vol dir que mentre l'esperen no tenen dret a la targeta sanitària, ni a la targeta de crèdit establerta amb uns 150 € mensuals per comprar menjar o altres necessitats. Tampoc tenen dret a la targeta de bus que els permetria moure's per la zona gratuïtament. La paradoxa és que com que el camp ofereix aquest ajut personal, no disposa de manutenció comunitària. Langadika, com altres camps de refugiats mantinguts amb fons europeus per netejar la mala consciència occidental, és més aviat el campi qui pugui... [+ crítica]
Si el teatre contemporani ha de ser el reflex de cada moment que viu la societat, l'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» s'inscriu de ple en la línia del teatre documental, o més aviat testimonial, d'una de les tragèdies modernes: la crisi dels refugiats arran dels genocidis bèl·lics, en aquest cas, el genocidi sirià. I no hi pot haver document sense vivència. Per això, la companyia no es basa en la ficció d'“oïdes” sinó en la pròpia experiència viscuda. El 2016, es va construir al camp grec de refugiats de Lagadika, a l'est de Salònica o Tessalònica, una biblioteca que facilités un dels objectius i la feina educativa del voluntariat que s'hi desplaça. Dues d'aquestes voluntàries van ser Laia Foguet (periodista, guionista, cineasta, autora de la idea i coautora de la dramatúrgia) i Georgina Latre (actriu). La primera va treballar a Lagadika durant mig any. La segona s'hi va desplaçar durant tres anys, amb anades i vingudes temporals, principalment fent classes d'anglès i tallers per als infants. Al camp de Lagadika —em baso en altres informacions periodístiques— molts dels centenars de refugiats hi estaven o hi estan encara sense haver pogut accedir al registre. Això vol dir que mentre l'esperen no tenen dret a la targeta sanitària, ni a la targeta de crèdit establerta amb uns 150 € mensuals per comprar menjar o altres necessitats. Tampoc tenen dret a la targeta de bus que els permetria moure's per la zona gratuïtament. La paradoxa és que com que el camp ofereix aquest ajut personal, no disposa de manutenció comunitària. Langadika, com altres camps de refugiats mantinguts amb fons europeus per netejar la mala consciència occidental, és més aviat el campi qui pugui... [+ crítica]
19 de gener 2020
Una irònica «picada de culet»
«It don't worry me». Creació d'Atresbandes, Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Intèrprets: Mònica Almirall, Bertrand Lesca, Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo, Nasi Voutsas i Edward Fortes (traducció). Il·luminació: Ana Rovira. Vestuari: Adriana Parra. Producció executiva: Hattie Gregory. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Atresbandes, Bertrand Lesca i Nasi Voutsas. Cicle de La Ruta 40. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 gener 2020.
Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen. Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals. Malgrat que sembli només imprescindible per als espectadors que no parlen anglès, diria que seria recomanable que tothom utilitzés els auriculars que s'ofereixen a l'entrada per poder escoltar també, no pas el que seria l'estricta traducció simultània, sinó una mena d'audiodescripció que no és sinó una altra de les peces integrants de la companyia i que és un element més de l'espectacle i allò que, com deia, l'acosta al recurs de la sèrie «Match»... [+ crítica]
Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen. Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals. Malgrat que sembli només imprescindible per als espectadors que no parlen anglès, diria que seria recomanable que tothom utilitzés els auriculars que s'ofereixen a l'entrada per poder escoltar també, no pas el que seria l'estricta traducció simultània, sinó una mena d'audiodescripció que no és sinó una altra de les peces integrants de la companyia i que és un element més de l'espectacle i allò que, com deia, l'acosta al recurs de la sèrie «Match»... [+ crítica]
18 de gener 2020
La càrrega sentimental de l'impost de successions
«Herència abandonada», de Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Ramon Bonvehí i Francesca Vadell. Escenografia: Carles Royo. Il·luminació: Xavi Gardés. Vestuari: Catou Verdier. Direcció: Lara Díez Quintanilla. Companyia La Volcànica. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 17 gener 2020.
Quan un pensa en una herència li vénen al cap dues imatges: un notari/a explicant els detalls que fa el cas i la penitència a pagar per l'impost de successions per allò que, en realitat —cònjugue o fills— ja forma part de l'esforç del patrimoni familiar. Però l'autora i actriu Lara Díez Quintanilla ha descobert que hi ha més coses amagades darrere d'una herència. I les ha condensat en un espectacle de setanta minuts que ve de lluny. Va començar com una peça breu fa sis anys a l'antiga Beckett de Gràcia, va reaparèixer tres anys després al Teatre Akadèmia i encara la va retreballar posteriorment a l'Àtic del Teatre Tantarantana. A la quarta va la vençuda, que diríem en aquest cas. I ara «Herència abandonada», a La Beckett, ja té forma d'obra completa i tancada, avalada a més pel premi Crítica Serra d'Or del 2018. Peça per a dos intèrprets —amb un cert aire llunyà de Pinter—, l'arrencada de la trama sembla indicar que no hi haurà pressa. Però les pauses, els silencis, les frases curtes, les respostes que són preguntes i les mirades sense paraules van perfilant la situació i el carisma dels dos protagonistes. Ella, Àngela, germana petita d'una família amb tres germans més —els tres, homes—, que es troben amb la mort del pare en un moment que la mare ja no recorda ni qui és ella mateixa ni qui són ells perquè té un procés d'Alzheimer avançat. Ell, Felip, jove advocat de confiança de la família, hereu del bufet del seu pare també advocat i amic d'infància dels tres germans i de l'Àngela... [+ crítica]
Quan un pensa en una herència li vénen al cap dues imatges: un notari/a explicant els detalls que fa el cas i la penitència a pagar per l'impost de successions per allò que, en realitat —cònjugue o fills— ja forma part de l'esforç del patrimoni familiar. Però l'autora i actriu Lara Díez Quintanilla ha descobert que hi ha més coses amagades darrere d'una herència. I les ha condensat en un espectacle de setanta minuts que ve de lluny. Va començar com una peça breu fa sis anys a l'antiga Beckett de Gràcia, va reaparèixer tres anys després al Teatre Akadèmia i encara la va retreballar posteriorment a l'Àtic del Teatre Tantarantana. A la quarta va la vençuda, que diríem en aquest cas. I ara «Herència abandonada», a La Beckett, ja té forma d'obra completa i tancada, avalada a més pel premi Crítica Serra d'Or del 2018. Peça per a dos intèrprets —amb un cert aire llunyà de Pinter—, l'arrencada de la trama sembla indicar que no hi haurà pressa. Però les pauses, els silencis, les frases curtes, les respostes que són preguntes i les mirades sense paraules van perfilant la situació i el carisma dels dos protagonistes. Ella, Àngela, germana petita d'una família amb tres germans més —els tres, homes—, que es troben amb la mort del pare en un moment que la mare ja no recorda ni qui és ella mateixa ni qui són ells perquè té un procés d'Alzheimer avançat. Ell, Felip, jove advocat de confiança de la família, hereu del bufet del seu pare també advocat i amic d'infància dels tres germans i de l'Àngela... [+ crítica]
17 de gener 2020
Programar la pròpia mort... i la dels altres
«Celebraré mi muerte», de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla. Intèrpret: Marcos Hourmann. Il·luminació: Raúl Baena i Tony Sánchez. Producció executiva de Teatro del Barrio: Jordi Évole i Ramón Lara. Producció: Vanesa Legaspi i Sara Fernández. Coproducció de Teatro del Barrio i Producciones del Barrio. Direcció: Alberto San Juan i Víctor Morilla. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 16 gener 2020.
A hores d'ara (les 16:00 h del 17 de gener del 2020), a Espanya, l'eutanàsia és considerada un delicte, segons el Codi Penal, castigat fins a deu anys de presó, per a aquells que cooperin a fer-la efectiva, tot i que la llei reconeix el dret dels malalts a rebutjar l'atenció mèdica i a expressar les últimes voluntats. A Catalunya, l'anomenat “testament vital” es pot signar davant de notari o també davant l'organisme corresponent de la Generalitat amb un parell de testimonis. Tot això, però, pot tenir els dies comptats —potser abans que acabin les representacions del muntatge «Celebraré mi muerte»— perquè el govern de coalició espanyol presidit per Pedro Sánchez té previst aprovar de manera immediata la Llei de l'eutanàsia pendent des de fa més d'un any i que despenalitzaria el suïcidi assistit en cas de malaltia greu i incurable que impliqui un gran patiment. Si això es compleix, Espanya s'afegirà als Països Baixos, a Luxemburg i a Bèlgica, que són els tres únics països de la Unió Europea que contemplen l'eutanàsia sense penalització. Com en tantes qüestions, Europa és menys Unió del que predica. El doctor Marcos Hourmann, fa quinze anys treballava de responsable d'urgències a l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre —en aquell moment hospital adscrit al grup Sagessa en conveni amb l'Hospital Sant Joan de Reus— i va optar, d'acord amb la filla d'una pacient de 82 anys en fase terminal, de practicar-li l'eutanàsia. El doctor ho va signar en l'historial clínic. Un error perquè va perdre la feina. Es va veure amenaçat amb 10 anys de presó. Es va establir a Anglaterra, fins que la premsa groga anglesa (The Sun) el va descobrir i el va tornar a ensorrar. Un acord previ al judici, per la seva confessió dels fets, el 2009, es va tancar amb un any simbòlic de presó i el dret a no ser inhabilitat com a metge... [+ crítica]
A hores d'ara (les 16:00 h del 17 de gener del 2020), a Espanya, l'eutanàsia és considerada un delicte, segons el Codi Penal, castigat fins a deu anys de presó, per a aquells que cooperin a fer-la efectiva, tot i que la llei reconeix el dret dels malalts a rebutjar l'atenció mèdica i a expressar les últimes voluntats. A Catalunya, l'anomenat “testament vital” es pot signar davant de notari o també davant l'organisme corresponent de la Generalitat amb un parell de testimonis. Tot això, però, pot tenir els dies comptats —potser abans que acabin les representacions del muntatge «Celebraré mi muerte»— perquè el govern de coalició espanyol presidit per Pedro Sánchez té previst aprovar de manera immediata la Llei de l'eutanàsia pendent des de fa més d'un any i que despenalitzaria el suïcidi assistit en cas de malaltia greu i incurable que impliqui un gran patiment. Si això es compleix, Espanya s'afegirà als Països Baixos, a Luxemburg i a Bèlgica, que són els tres únics països de la Unió Europea que contemplen l'eutanàsia sense penalització. Com en tantes qüestions, Europa és menys Unió del que predica. El doctor Marcos Hourmann, fa quinze anys treballava de responsable d'urgències a l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre —en aquell moment hospital adscrit al grup Sagessa en conveni amb l'Hospital Sant Joan de Reus— i va optar, d'acord amb la filla d'una pacient de 82 anys en fase terminal, de practicar-li l'eutanàsia. El doctor ho va signar en l'historial clínic. Un error perquè va perdre la feina. Es va veure amenaçat amb 10 anys de presó. Es va establir a Anglaterra, fins que la premsa groga anglesa (The Sun) el va descobrir i el va tornar a ensorrar. Un acord previ al judici, per la seva confessió dels fets, el 2009, es va tancar amb un any simbòlic de presó i el dret a no ser inhabilitat com a metge... [+ crítica]
16 de gener 2020
Hackejar el Nadal
«Feliç Diwali», de Xavier Morató. Intèrprets: Ramon Godino, Alberto Lozano, Juan Martínez Vidal i Toni Soldevila. Música original: Malacara BluesBand. Escenografia i vestuari: Sergi Cerdán. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Multimèdia: Xavier Pijuan. Disseny gràfic: Dani Ballesteros i Javier Porras. Fotografia: Guillem Medina. Teaser: Apunta Teatre SCCL. Fotografia espectacle: Jofre Blesa. Regidoria: Marc Menéndez. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Producció: Apunta Teatre SCCL. Ajudanta de direcció: Rafaela Rivas. Direcció: Xavier Morató. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 gener 2020.
A diversos punts de la ciutat, l'Ajuntament «sostenible» continua recollint els arbres secs de Nadal que han tingut a casa els ciutadans no tan «sostenibles». Mentrestant, a la Sala Versus Glòries, l'arbre de Nadal, verd i ufanós —el plàstic no mor mai!— amb aquelles boles de colors que sempre acaben esclafades quan cauen a terra i el ramell de llumetes Led encara hi és ben plantat. I no pas al vestíbul sinó formant part de l'attrezzo de la comèdia «Feliç Diwali», que té lloc en una empresa tecnològica amb un centenar d'empleats —absents de l'escenari, esclar!— i quatre socis que estan a punt de patentar l'ultim invent: Kassandra, un minirobot intel·ligent que no només respon les preguntes que li fas sinó que té el do d'endevinar fins i tot el que penses. Però la festa de Nadal de l'empresa no serà tan «feliç» com els quatre socis se les prometien perquè, l'informàtic del quartet associat descobreix que uns hackers han entrat al sistema i el rescat que demanen posa la soga al coll de les finances de la casa... [+ crítica]
A diversos punts de la ciutat, l'Ajuntament «sostenible» continua recollint els arbres secs de Nadal que han tingut a casa els ciutadans no tan «sostenibles». Mentrestant, a la Sala Versus Glòries, l'arbre de Nadal, verd i ufanós —el plàstic no mor mai!— amb aquelles boles de colors que sempre acaben esclafades quan cauen a terra i el ramell de llumetes Led encara hi és ben plantat. I no pas al vestíbul sinó formant part de l'attrezzo de la comèdia «Feliç Diwali», que té lloc en una empresa tecnològica amb un centenar d'empleats —absents de l'escenari, esclar!— i quatre socis que estan a punt de patentar l'ultim invent: Kassandra, un minirobot intel·ligent que no només respon les preguntes que li fas sinó que té el do d'endevinar fins i tot el que penses. Però la festa de Nadal de l'empresa no serà tan «feliç» com els quatre socis se les prometien perquè, l'informàtic del quartet associat descobreix que uns hackers han entrat al sistema i el rescat que demanen posa la soga al coll de les finances de la casa... [+ crítica]
La companyia La Brutal remunta al Teatre Poliorama l'obra «La importància de ser Frank», un dels èxits del TNC de fa dos anys, ara amb relleu d'actors en dos dels personatges masculins.
«La importància de ser Frank», d'Oscar Wilde. Traducció de Cristina Genebat. Versió de David Selvas i Cristina Genebat. Composició musical: Paula Jornet. Intèrprets 2020: Jaume Madaula, Laura Conejero, Ferran Vilajosana, Paula Malia, Mia Esteve, Norbert Martínez i Paula Jornet. Intèrprets 2018: Miki Esparbé, David Verdaguer, Norbert Martínez, Laura Conejero, Paula Malia, Paula Jornet i Mia Esteve. Escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez "Ou". Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Mingo Albir. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Paula Ayuso. Coreografia i moviment: Pere Faura. Cap tècnic de La Brutal: Arnau Planchart. Direcció musical i arranjaments: Pere Jou i Aurora Bauzà (Telemann Rec.). Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: TNC i La Brutal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2018. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2020.
[Crítica corresponent a l'estrena del TNC, 2018)]
La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat. Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual. ¿Però n'hi ha prou amb tirar de veta d'una de les obres més emblemàtiques d'Oscar Wilde? Tal com raja, no. El text —l'autor, de fet, ja ho admetia sorneguerament— sona en alguns moments, avui en dia, a carrincló. I aquí és on entra en joc la mà de la versió que han elaborat de cap i de nou David Selvas i Cristina Genebat, des de la companyia La Brutal i que han reconvertit «La importància de ser Frank» en una comèdia romàntica a l'estil del cinema de tarda de diumenge amb un evident ressò de la popular «La La Land»... [+ crítica]
[Crítica corresponent a l'estrena del TNC, 2018)]
La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat. Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual. ¿Però n'hi ha prou amb tirar de veta d'una de les obres més emblemàtiques d'Oscar Wilde? Tal com raja, no. El text —l'autor, de fet, ja ho admetia sorneguerament— sona en alguns moments, avui en dia, a carrincló. I aquí és on entra en joc la mà de la versió que han elaborat de cap i de nou David Selvas i Cristina Genebat, des de la companyia La Brutal i que han reconvertit «La importància de ser Frank» en una comèdia romàntica a l'estil del cinema de tarda de diumenge amb un evident ressò de la popular «La La Land»... [+ crítica]
15 de gener 2020
La perillosa ratlla dels quaranta
«Aquella nit», de David Greig. Compositor i lletrista: Gordon McIntyre. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ivan Massagué i Marta Bayarri. Músics: Aurora Bauzà i Pere Jou (TelemannRec). Escenografia: Blanca Añón. Il·luminació: Mingo Albir. So: Roger Olmos. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Paula Ayuso. Disseny vídeo: Mar Orfila. Direcció musical i arranjaments: TelemannRec. Moviment: Pere Faura. Veus en off: Oriol Cervera, Nil Gómez Mas i Montse Llussà. Assistent de direcció: Anabel Himbernon. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidoria: Irene Fernández Zurano. Operador de so: Òscar Villar. Construcció escenografia: Xarli Hernández i Òscar Hernández "Ou". Confecció vestuari: Irene Fernández Zurano "Nené". Premsa: Còsmica (Anna Aurich i Sílvia Serra). Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Suport a la comunicació: Rubén Garcia i Sem Pons. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo: Mar Orfila. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Producció de La Brutal i Minoria Absoluta. Direcció: David Selvas. Companyia La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 14 gener 2020.
Una primera versió d'aquesta obra es va representar fa set anys al Teatre Tantarantana, amb els intèrprets Elena Fortuny i Carles Alberola. La primera sensació, després de veure ara la versió de la companyia La Brutal, dirigida per David Selvas, és que el temps hi ha jugat a favor. Si aquella primera mirada sobre la peça de David Greig (Edimburg, 1969) ja va ser prou suggerent, aquesta encara ho és més perquè la posada en escena compta amb dos músics en directe (Aurora Bauzà, teclats, i Pere Jou, guitarra elèctrica) cosa que converteix l'espectacle en una barreja de teatre, concert, musical i... Per això, segurament, la presenten com “una obra de teatre amb cançons”, per no encasellar-la del tot en cap dels altres registres. L'estructura de la peça de David Greig té un ganxo literari perquè combina la narració amb el diàleg, com si l'autor hagués posat els seus herois a l'escenari però els estigués dictant des de molt amunt allò que diuen. O també com si els espectadors estiguessin llegint una novel·la i s'imaginessin els personatges i els ambients en el quals es mouen. La interpretació i la direcció han fet que aquesta sensació no es perdi en cap moment i que l'obra estiri durant noranta minuts l'atenció dels espectadors portant-los fins i tot cap a l'univers màgic del cinema: un pàrquing amb la màquina expenedora, una Ikea com a punt de trobada, una passarel·la de “models”, la tarima dels músics en una banda, una nevera, una paret amb mirall a l'altra banda... [+ crítica]
Una primera versió d'aquesta obra es va representar fa set anys al Teatre Tantarantana, amb els intèrprets Elena Fortuny i Carles Alberola. La primera sensació, després de veure ara la versió de la companyia La Brutal, dirigida per David Selvas, és que el temps hi ha jugat a favor. Si aquella primera mirada sobre la peça de David Greig (Edimburg, 1969) ja va ser prou suggerent, aquesta encara ho és més perquè la posada en escena compta amb dos músics en directe (Aurora Bauzà, teclats, i Pere Jou, guitarra elèctrica) cosa que converteix l'espectacle en una barreja de teatre, concert, musical i... Per això, segurament, la presenten com “una obra de teatre amb cançons”, per no encasellar-la del tot en cap dels altres registres. L'estructura de la peça de David Greig té un ganxo literari perquè combina la narració amb el diàleg, com si l'autor hagués posat els seus herois a l'escenari però els estigués dictant des de molt amunt allò que diuen. O també com si els espectadors estiguessin llegint una novel·la i s'imaginessin els personatges i els ambients en el quals es mouen. La interpretació i la direcció han fet que aquesta sensació no es perdi en cap moment i que l'obra estiri durant noranta minuts l'atenció dels espectadors portant-los fins i tot cap a l'univers màgic del cinema: un pàrquing amb la màquina expenedora, una Ikea com a punt de trobada, una passarel·la de “models”, la tarima dels músics en una banda, una nevera, una paret amb mirall a l'altra banda... [+ crítica]
14 de gener 2020
El do de la ubiqüitat actoral
«Pensem. (Pausa). A la merda!», de Manel Dueso. Intèrprets: Carme González, Miquel Malirach i Manel Dueso. Escenografia: Sebastià Brosa i Mallu Duben. Vestuari i maquillatge: Núria Llunell. Música i espai sonor: Bàrbara Granados. Assessorament coreogràfic: Cia. Mar Gómez. Disseny il·luminació: David Bofarull i Xavi Garcia. Cap tècnic: Xavi Garcia. Adjunta direcció: Cris Sirvent Benhamed-Susi. Producció executiva: Cristina Raventós. Fotografia: David Ruano. Fotografia premsa i assaig: Carlos Ruiz-Lainezworks. Disseny gràfic i vídeo: Fonamentum. Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López. Producció: Jeloudoli i La Imprevista. Residència de creació a la Sala Melmac. Amb la col·laboració de Focus, Q-Ars Teatre, Rafató Teatre i Sala Melmac. Direcció: Manel Dueso. Cicle l'Offlavillarroel. La Villarroel, Barcelona, 13 gener 2020.
Veig en aquest espectacle inclassificable, fet de petites peces, que fa pinta de ser un divertimento amb permís de la veterania de l'actor i autor Manel Dueso (Sabadell, 1953), unes ganes de compromís personal per rebel·lar-se, sota la cara blanca i des de l'escenari, de les injustícies que persegueixen la societat actual. Encara hi veig més, en el títol i en alguna de les escenes, quan es crida finalment «A la merda!», aquella expressió, tant de frustració com d'impotència a la vegada, que un dia es va sentir a la tribuna del Congrés espanyol en boca del cantautor José Antonio Labordeta, fart del que es trobava davant seu, a la bancada. Aquí, els sis personatges de noms de vinyeta que interpreten els dos actors-clowns (Manel Dueso i Miquel Malirach) i el personatge femení (l'actriu Carme González) —no menys clown que els altres dos— que hi fa de mestra de cerimònies i dóna entrada a cadascuna de les setze peces breus d'uns cinc minuts cadascuna, transiten per multitud de pensaments, reflexions, actituds i reaccions que no són sinó els pensaments, les reflexions, les actituds i les reaccions de molts dels espectadors en el seu viure quotidià... [+ crítica]
Veig en aquest espectacle inclassificable, fet de petites peces, que fa pinta de ser un divertimento amb permís de la veterania de l'actor i autor Manel Dueso (Sabadell, 1953), unes ganes de compromís personal per rebel·lar-se, sota la cara blanca i des de l'escenari, de les injustícies que persegueixen la societat actual. Encara hi veig més, en el títol i en alguna de les escenes, quan es crida finalment «A la merda!», aquella expressió, tant de frustració com d'impotència a la vegada, que un dia es va sentir a la tribuna del Congrés espanyol en boca del cantautor José Antonio Labordeta, fart del que es trobava davant seu, a la bancada. Aquí, els sis personatges de noms de vinyeta que interpreten els dos actors-clowns (Manel Dueso i Miquel Malirach) i el personatge femení (l'actriu Carme González) —no menys clown que els altres dos— que hi fa de mestra de cerimònies i dóna entrada a cadascuna de les setze peces breus d'uns cinc minuts cadascuna, transiten per multitud de pensaments, reflexions, actituds i reaccions que no són sinó els pensaments, les reflexions, les actituds i les reaccions de molts dels espectadors en el seu viure quotidià... [+ crítica]
13 de gener 2020
«¡Ancha es Castilla!»
«Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I». Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Música: Jan Fité. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Ajudanta d'escenografia i vestuari: Joana Martí. Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico. Producció executiva: Marián Díaz Comas. Cap de producció: Macarena García. Construcció de l'escenografia: Carla Piera. Confecció de vestuari: Albert Pascual i Joana Martí. Equips Teatre Lliure. Coproducció: La Calòrica i Teatre Lliure. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 gener 2020.
La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017) i «Els ocells» (2018). El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, les possibilitats tècniques del Teatre Lliure han permès engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla... [+ crítica]
La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017) i «Els ocells» (2018). El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, les possibilitats tècniques del Teatre Lliure han permès engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla... [+ crítica]
12 de gener 2020
«Raphaëlle». Creació de Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Intèrprets: Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Escenografia i vídeo: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Luis Martí. So: Damien Bazin. Producció executiva: Carol Murcia. Alumne en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals: Sergi Francés. Equips tècnics i de gestió del TNC. Coproducció: Grec 2018, TNC, La Conquesta del Pol Sud, i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia La Conquesta del Pol Sud. CCCB, 12 juliol 2019. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 gener 2019.
Un dels mèrits de la companyia La Conquesta del Pol Sud i de la trilogia sobre «Dona, Identitat i Història» és convertir personatges de la vida real en personatges teatrals. Experts en “trans”, doncs. Així ho van fer amb «Nadia», la noia afganesa que per passar desapercebuda dels talibans va viure deu anys disfressada de noi; «Claudia», la noia filla de pares desapareguts de la dictadura argentina que descobreix i busca el seu origen; i ara «Raphaëlle», la jove transsexual, nascuda a Perpinyà, establerta primer a Normandia, durant la infantesa; després a Caen, en l'adolescència; més endavant a París, i finalment a Barcelona, aspirant a dissenyadora després de passar per l'École Supérieure Duperré francesa i per la Massana catalana. Però els somnis, com els de la nina Barbie mite dels contes rosa de la infància, no sempre es compleixen. I ara, Raphaël / Raphaëlle, fa de teleoperadora en un call center de l'Hospital Clínic. I té una data clau al cap: 3 anys d'espera. A França, la identitat del gènere la decideixen els jutges, diu. A Catalunya, la decideixen els metges. Una llista d'espera de 3 anys per una intevenció quirúrgica amb riscos que materialitzi el canvi de sexe i el que sempre ha sentit, des de la infància, des de l'adolescència, des de la joventut: haver nascut amb cos de noi i sentir-se noia... [+ crítica]
03 de gener 2020
La Companyia La Salamandra reposa a la Sala Atrium l'espectacle «Ànsia (Crave)», de Sarah Kane, amb un nou repartiment.
«Ànsia (Crave)», de Sarah Kane. Traducció de Chap Rodríguez Rosell. Intèrprets 2020: Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell, Xavier Pàmies i Patrícia Mendoza. Intèrprets 2019: Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell i Marta Ossó. Música i espai sonor: Alvar Llusá-Damiani. Assessoria teòrica: Marta Tirado. Il·luminació: Daniel Gener. Concepte de l'escenografia: Companyia La Salamandra. Assessoria: Jordi Bulbena. Disseny de vestuari: Loredana Volpe. Fotografia: Manuel Romero. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Teaser: Shasta Daisy. Produccions i Companyia La Salamandra. Ajudant de direcció: Xavier Pàmies. Direcció: Loredana Volpe. Producció: Companyia La Salamandra. Sala Àtrium, Barcelona, 10 març 2019. Reposició: 3 gener 2020.
Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit. En no ser així, cal que siguin els espectadors els que es facin una recomposició global —com si el quartet fos només un—, del que els quatre expressen, del seu dolor, de la seva desesperació, del seu clam al buit i a la foscor... per cert, un recurs, el de la foscor, del qual la posada en escena no s'està de portar-la al límit amb un cert abús en un moment donat, deixant l'auditori en ple forat negre, com si la vaga d'electricitat que ha assotat aquests dies la població de Veneçuela hagués arribat fins a l'escenari de l'obra... [+ crítica]
Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit. En no ser així, cal que siguin els espectadors els que es facin una recomposició global —com si el quartet fos només un—, del que els quatre expressen, del seu dolor, de la seva desesperació, del seu clam al buit i a la foscor... per cert, un recurs, el de la foscor, del qual la posada en escena no s'està de portar-la al límit amb un cert abús en un moment donat, deixant l'auditori en ple forat negre, com si la vaga d'electricitat que ha assotat aquests dies la població de Veneçuela hagués arribat fins a l'escenari de l'obra... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
