EL LLEGIR NO SEMPRE FA PERDRE L'ESCRIURE

«El lector por horas», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Pep Cruz, Pere Ponce i Mar Ulldemolins. Escenografia: Carles Alfaro i Luis Crespo. Il·luminació: Carles Alfaro. Vestuari: Nídia Tusal. So: Oscar Villar. Composició musical: Joan Cerveró. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Fotografia d’equip: Nani Pujol. Agraïments: ONCE Catalunya. Coproducció Sala Beckett, Teatro de La Abadía i l’Institut Valencià de Cultura. Amb la col·laboració del Festival de Otoño de Madrid. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Carles Alfaro. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 27 setembre 2023.

Un dels clàssics de José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és «El lector por horas», que l'autor va estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el gener del 1999, en l'etapa de direcció de Domènec Reixach, en coproducció amb el Centro Dramático Nacional, una estrena singular perquè, sota la direcció de José Luís García Sánchez, la protagonitzaven l'actor Juan Diego, la filla del mateix autor, Clara Sanchis, i el ja desaparegut actor Jordi Dauder, un dels intèrprets de capçalera de Sanchis Sinisterra. Per a qui va ser fundador de la Sala Beckett el 1989 i ara homenatjat amb el cicle «Tardor Sanchis», aquesta obra té un pes sentimental perquè sembla que la va escriure pensant en un regal per a la seva filla. El triangle protagonista del pare empresari col·leccionista d'obres literàries, la filla cega i el lector té alguna cosa de ressò familiar, tot i que afortunadament la ficció, en aquest cas, no té res a veure amb la realitat autobiogràfica dels Sanchis Sinisterra. Sí, però, que la relació entre literatura i vida que plana sobre l'obra durant les dues hores del diàleg —un diàleg sovint no diàleg perquè Harold Pinter hi és sempre com una ombra subtil en moltes de les obres de Sanchis Sinisterra— es podria acostar a la inquietud que qualsevol pare pot sentir per la seva filla amb el desig de transmetre-li el pòsit cultural que ell ha anat acumulant al llarg del temps. Hi ha herències, com aquesta, que no cal que passin per cal notari i, a més, no paguen l'impost de successions... [+ crítica]

EL MIRATGE DE LA IMATGE

«Bèsties», de Monica Dolan. Traducció: Adriana Nadal. Intèrpret: Marta Marco. Disseny d’escenografia: Paula Bosch. Disseny d’il·luminació: Manoly Rubio Garcia. Disseny de so: Edu Alves. Disseny de vestuari: Pol Cornudella. Producció: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Community Manager: Eladi Bonastre. Fotografia del cartell: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció de Sixto Paz Produccions estrenada dins el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudant de direcció: Cintia Ballbé. Direcció: Pau Roca. La Muriel. Del 3 al 13 de juliol.  Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona. Del 16 de setembre al 8 d'octubre.


Cada vegada més, l'adolescència s'avança biològicament en un procés fictici per influència de la potència desbordada de l'apologia que se'n fa a través de les xarxes. Unes xarxes, esclar, cada vegada també, més a l'abast descontrolat de l'etapa infantil. La societat fa temps que en busca els culpables o, com a mínim, els que se'n fan culpables permetent-ho: ¿L'escola? ¿La família? ¿Els germans o germanes més grans? ¿El salt prematur dels infants d'11 o 12 anys de l'escola primària a l'institut per mor de la llei d'educació que ja torna a ser qüestionada? Al voltant d'aquesta qüestió que apel·la tots els sectors de la societat —des dels tutors familiars, als educadors i als mitjans de comunicació— és quan la dramaturga i actriu de cinema i televisió Monica Dolan (Middlesbrough, North Yorkshire, Regne Unit, 1969) escriu i interpreta «The B*easts», sota la direcció de John Hoggarth, al Bush Theatre, dins l'Edinburgh Festival Fringe del 2017. Des de l'estrena d'aquesta obra, o conferència o reflexió —em resisteixo a dir-ne monòleg o soliloqui— fins a avui, han passat sis anys, el fenomen de la sexualització prematura no ha disminuit sinó que, ben al contrari, ha augmentat. I l'impacte de l'obra... [+ crítica]

DEL BLANC I NEGRE AL COLOR

«The Party», de Sally Potter. Adaptació de Sergi Belbel. Intèrprets:  Queralt Casasayas, Jordi Diaz, Biel Duran, Àngels Gonyalons, Montse Guallar, Marta Ribera i Lluís Soler. Disseny i construcció d'escenografia: Jorba Miró. Disseny de vestuari: Marc Udina Duran. Ajudant de vestuari: Marta Pell. Disseny de caracterització: Júlia Ramírez. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Banda sonora: David Solans. Disseny de so: Rai Segura. Instrumentació: Ignasi Caballé. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Aplicacions d'imatge: Marc Nogué. Agraïments: Rita Payés. Producció: ANEXA. Acord amb Concord Theatricals en representació de Samuel French Inc. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 21 setembre 2023.


M'imagino el dilema de Sergi Belbel, adaptador i director de la versió teatral de «The Party», un film de culte, rodat i estrenat el 2017 en blanc i negre, de la cineasta Charlotte Sally Potter (Londres, 1949), a l'hora de reflectir a l'escenari el gruix de conflictes personals que envolten els protagonistes de la història que vol remarcar la crisi social i personal ambientada al Regne Unit. El dilema, esclar, consisteix en triar entre mantenir l'espai, l'embolcall sociopolític i l'ambientació geogràfica dels personatges o adaptar-los a la societat on es cou la versió teatral. Sergi Belbel ha optat per respectar l'original de Sally Potter, que n'és també la guionista, diria que amb el 99,99% de la trama i els diàlegs que es mantenen en uns escassos setanta minuts entre les diferents parelles de personatges.... [+ crítica]

PAS A PAS... VOLTA, VOLTA... NO HI HA ALTERNATIVA

La Calòrica ha sabut guardar molt bé el secret, la perla de l'espectacle «Le congrès ne marche pas» que s'amaga fins després dels noranta minuts clavats que dura l'obra. I la perla té nom propi: la veterana actriu Roser Batalla, una de les convidades en aquesta ocasió a la companyia, com ja van fer amb Mònica López en el seu anterior muntatge. Roser Batalla es marca un extens i polític discurs ideològic en anglès sobretitulat extret de la intervenció de la Dama de Ferro, la controvertida primera ministra Margaret Thatcher, quan el 1990 va haver de sortejar una moció de censura que va guanyar i que va portar el Regne Unit a una de les crisis més demolidores de finals del segle XX. Enrigueu-vos-en de Meryl Streep quan es va posar en la pell de la mateixa Dama de Ferro a la pel·lícula «The Iron Lady» de fa deu anys. Roser Batalla fa una conversió gairebé tan espectacular com aquella, després d'haver batallat —mai més ben dit pel cognom— amb vestit d'època en la trama anterior de la comèdia que La Calòrica situa a la Viena del 1814, quan la decadència de l'Ancien Régime esclata del tot amb un congrés que, entre pastetes, sexe i licors, havia de refer la vella Europa després de fer recular Napoleó, i que els mandataris de França, Prússia, Rússia, Àustria, Gran Bretanya, fins i tot la picaresca Espanya i alguns nouvinguts de més, van fer durar des de l'1 d'octubre del 1814 fins al 9 de juny del 1815 sense resoldre res ni adonar-se que el món ja no era el que era, i el que ells encara mantenien tancats en la seva bombolla de disbauxa i d'ulls clucs davant les revoltes socials ja havia fet figa... [+ informació]

A L'OMBRA DEL BESAVI EN UN MAGNETÒFON DELS ENCANTS

«Las guerras de nuestros antepasados», de Miguel Delibes. Adaptació teatral d'Eduardo Galán. Intèrprets: Carmelo Gómez i Miguel Hermoso. Escenografia: Monica Boromello. Vestuari: Yaiza Pinillos. il·luminació: Juan Gómez Cornejos. Espai sonor: Manu Solís. Productor: Jesús Cimarro. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Javier Naval. Distribució: Pentación Espectáculos. Producció: Pentación Espectáculos i Secuencia 3. Ajudanta de direcció: María García de Oteyza. Direcció: Claudio Tolcachir. Teatre Goya, Barcelona, 14 setembre 2023.
 

Fa més de vint anys que el mateix escriptor Miguel Delibes (Valladolid, 1920 - 2010) va adaptar en coautoria una versió del seu relat «Las guerras de nuestros antepasados». Es va poder veure aleshores, el 2002, al Teatre Condal, dirigida per José Sámano. La versió actual guanya en distància. En distància del temps que narra i en distància de l'autor, que ja no hi és. Es podria dir, doncs, que la versió és més lliure i, en conseqüència, també més teatral, més pròpia tant de l'adaptador, Eduardo Galán, com del director, Claudio Tolcachir, com, per descomptat, dels dos intèrprets: Miguel Hermoso, en el paper del metge que escolta i enregistra tot el que escolta en un antic magnetòfon i l'autèntic protagonista de la peça, l'actor Carmelo Gómez, en el paper de Pacífico Pérez, l'intern en un sanatori penitenciari que aboca els seus records, que en part són la justificació dels fets que el van portar a la cel·la per assassinat. L'actor Carmelo Gómez fuig de caracteritzar un personatge tenebrós, macabre, delinqüent, com podria ser la temptació d'algun altre intèrpret o algun altre director, tractant-se com es tracta d'un assassí. El que fa és fer-se seves les paraules, la ironia, l'humor encobert de Miguel Delibes i també el perfil del personatge... [+ crítica]

SUPERVIVÈNCIA EN CLAU DE TRÀVELING

«300 el x 50 el x 30 el». Creació de FC Bergman. Creadors i intèrprets: Stef Aerts, Joé Agemans, Bart Hollanders, Matteo Simoni, Thomas Verstraeten i Marie Vinc. Intèrprets convidats (entre altres): John Bogaerts, Yorrith de Bakker, Mattis Devoldere Contesse, Ruud Gielens, Herwig Ilegems, Dominic Geentjens, Felix Meyer, Gert Portael, Greg Timmermans, Shana Van Looveren, Oscar Van Rompay, Karin Vanparys, Celine Verbeeck, Ramona Verkerk i Gert Winckelmans. Participació de 80 intèrprets voluntaris de Barcelona. Direcció de fotografia: Thomas Verstraeten. Espai escènic: FC Bergman i Matthjis Kuyer. Vestuari: Judith Van Herck. Espai sonor i vídeo: Maarten Meeussen. Cançó final: Gregory Frateur (+ veu), Hannes D'Hoine i Tijs Delbeke. Direcció tècnica: Diederik Suykens. Direcció de llums: Dominic Geentjens. Maquinistes i utilleria: Kobi Gruyaert, Friedemann Koch i Ward Van Den Bossche. Direcció de producció i utilleria: Celine van der Poel. Producció executiva: Toonelhuis. Producció: Tonnelhuis i FC Bergman. Companyia FC Bergman. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 13 i 14 setembre 2023.

En cinema en diuen tràveling. I la tècnica de posar la càmera sobre un carretó damunt de rails portada al camp del teatre en directe fa una sensació d'assistir com a convidats a un plató de rodatge on tothom treballa a preu fet, ara que la vaga de guionistes i companyia fa trontollar la indústria. En una hora i quart, filmació enllestida, amb efectes de so inclosos, banda sonora enregistrada, efectes decoratius de fons i seqüències enllaçades de cinema mut en colors. La proposta de la companyia belga FC Bergman, una companyia distingida aquest any a la Biennal de Venècia amb el Lleó de Plata per la seva trajectòria, fa dotze anys que passeja aquest espectacle pel món i sembla que ha decidit de posar-hi punt i final a Barcelona, o no. El muntatge recorre a la mitologia bíblica per situar en el seu espai escènic els protagonistes d'una narrativa visual que malden per sobreviure com a comunitat en una societat cada vegada més individualista. El títol de l'espectacle ja és tot un agosarament i una incògnita a la vegada: les mides en colzes de la llegendària Arca de Noè, tal com la defineix la mateixa Bíblia i com diuen que Déu nostru sinyó la va encarregar a Noè perquè construís: 300 colzes de profunditat per 50 colzes d'ample per 30 colzes d'alçada. I ho fa amb una quinzena de professionals a l'escenari entre intèrprets i maquinistes de la càmera en tràveling, més una vuitantena de voluntaris, que en aquest cas procedeixen d'associacions veïnes del Teatre Lliure de Montjuïc, al Poble Sec, i el Col·legi del Teatre, i que tenen una fugaç intervenció final en l'escena més impactant i biblica de tota la trama... [+ crítica]