Torna al TNC però ara a la Sala Petita l'obra «Galatea» dirigida per Rafel Duran i considerada la més personal de Josep Maria de Sagarra després que el mateix teatre n'estrenés una versió a la Sala Gran el 1998 dirigida per Ariel García Valdés

 

Míriam Iscla i Ernest Villegas en una escena de «Galatea» (TNC, 2021)

L’obra «Galatea» de Josep Maria de Sagarra se situa al costat d'«Ocells i llops» i «La fortuna de Sílvia», considerades les tres una nova línia de l'autor. Sobre la primera estrena de «Galatea» el desembre de 1948 al Teatre Victòria, Josep Maria de Sagarra recordava que l’insòlit fred d’aquell hivern —i la falta de calefacció al teatre— van fer que el públic veiés l’obra tremolant amb els abrics posats. Curiosament, ara no fa un fred insòlit, però els espectadors del 2021 sí que viuen una situació també insòlita amb les mesures que imposa el coronavirus com les de mantenir la distància entre butaques o l'obligatorietat de la mascareta durant tota la representació. En aquella primera estrena, el 1948, l’obra no va ser ben rebuda per la majoria de la crítica, i Josep Maria de Sagarra es planyia que l’haguessin insultat com si fos un incendiari o un corruptor de menors. La seva bona intenció d'aportar un teatre més universal als espectadors de postguerra no va quallar entre el públic elitista d'aquell moment. Tot i així, el dramaturg no s’estava de defensar l’obra: «Amb “La fortuna de Sílvia”, amb “Ocells i llops” i sobretot amb “Galatea” creia, i crec sincerament, que intentava fer un teatre més d’acord amb la meva consciència i més d’acord amb el clima espiritual del nostre temps». Amb el temps, el periple per la postguerra europea d’aquesta domadora de foques de «Galatea» amb nom de nimfa marina ha acabat ocupant un lloc preeminent entre els títols més importants de la literatura dramàtica en llengua catalana. Coincidint amb la nova versió de «Galatea», dirigida ara per Rafel Duran, recuperem tres documents del 1998: Una entrevista amb Ariel García Valdés («Els personatges de “Galatea” són proletaris». La dama de les foques, 13.11.1998); una entrevista amb un dels actors protagonistes d'aquell muntatge,  Pere Arquillué; i un reportatge del 1994, quatre anys abans, amb motiu del centenari de l'autor («La musicalitat de Sagarra més enllà de l'escenari»), tots tres documents d'hemeroteca publicats en el seu moment.

 

Una escena de l'actual versió de «Galatea» (TNC, 2021)

«¡AR ZUELO TOR MUNDO!»

«23F Anatomia d'un instant». Creació d'Àlex Rigola, a partir de la novel·la de Javier Cercas. Intèrprets: Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez i Roser Vilajosana. Espai escènic: Max Glaenzel. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Igor Pinto. Vídeo i edició de títols: Amanda Baqué. Assistència dramatúrgica: Alba Pujol, Alexandre Fons i Melanie Catan. Producció executiva: Irene Vicente Salas. Ajudanta producció: Laia Bonet. Construcció escenografia: Xarly Ou. Realització peça escultòrica: Raquel Bonillo. Vestuari de l'actriu Roser Vilajosana i de l'escultura: Berta Riera. Edició fotogràfica: Berta Vicente. Distribució: Sergi Calleja (Focus). Coproducció: HeartBreak Hotel, Titus Andrònic, S.L. i Teatre Lliure. Ajudanta direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola.Companyia Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 18 abril 2021.

Com més et mires el tall del vídeo en blanc i negre —gràcies a la càmera que es va mantenir arriscadament oberta de TVE fins que un guàrdia civil la va ordenar apagar— de dos quarts i mig de set del vespre (18:23 h) del 23 de febrer del 1981 al Congrés dels Diputats de Madrid, més et sembla la paròdia d'una escena de guignol amb el colpista Antonio Tejero, pistola en mà i tricorni al cap, esgargamellant-se com un mestre de l'antiga escola: «¡Al suelo todo el mundo!», de la mateixa manera que ho fa el titella Tòfol quan apallissa el Dimoni. El temps —i ja són quaranta anys— ho esmorteeix tot. Però allò que ara sembla un funció de guignol en aquell moment no va ser pas una broma. En tot cas, sí que va ser una mala passada que els quadres de l'antic règim van voler jugar a la que encara era una feble democràcia en construcció. Com va passar el 1936, quan el govern de la República va fer els ulls clucs i les oïdes sordes al soroll de sabres que hauria pogut aturar, el 23F del 1981 també es van fer els ulls clucs i les oïdes sordes a allò que els cercles més íntims de l'Estat espanyol veien venir. No en va, l'Operació Galàxia del 1978, un prematur cop d'estat fallit, ja tenia el mateix tinent coronel Tejero al capdavant a la taula del cafè Galaxia de Madrid on es va planejar el cop per al mes de novembre d'aquell any... [+ crítica]

SÓC XARNEGO I INDEPENDENTISTA

«Forasters vindran...». Dramatúrgia: Marta Galán Sala. Creació escènica: Susanna Barranco, Marta Galán Sala, Núria Lloansi i Juan Navarro. Intèrprets: Susanna Barranco, Núria Lloansi i Juan Navarro. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny escenogràfic del dispositiu escènic: Xesca Salvà. Càmera i enregistrament visual: Susanna Barranco i Christian Guiriguet. Edició disseny audiovisual: Martin Elena i Susanna Barranco. Vestuari: Anna Estany. Documentació històrica: OVQ / Observatori de la Vida Quotidiana. Espai sonor: Àlex Polls. Assistent de direcció en pràctiques i entrenament psicofísic: Pau Dudekula. Recerca teòrica, assessorament continguts sobre migració i acompanyament metodologies comunitàries: Silvia G. Màrquez. Vídeos laboratoris: LabarrancoFilms. Joves del programa “construeix-te” de la Fundació Comtal. Veïns i veïnes del projecte artístic comunitari de l'Antic Teatre. Grup de treball sobre migració dels anys 50 i 60 als barris de Barcelona d'El Carmel, La Teixonera, Sant Genís dels Agudells i Trinitat Vella. Disseny i coordinació dels processos comunitaris: Marta Galán Sala / TRANSlab. Producció executiva: Susanna Barranco / Mousiké. Assistenta producció executiva: Dolors Galí. Direcció: Marta Galán Sala. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 abril 2021.

L'any 2016, el diputat Gabriel Rufián, d'Esquerra Republicana de Catalunya, va deixar anar aquesta autoidentitat des del seu escó del Congrés dels Diputats de Madrid: «Sóc xarnego i independentista». Si bé el terme “independentista" ja era usual aleshores, el terme “xarnego” havia caigut en desús des de feia molts anys. Però no per això s'ha de negar que durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, era un coixí lingüístic força estès quan això de la “correcció política” encara no s'havia inventat. No era estrany, doncs, entre els cinquanta i seixanta, escoltar amb un cert menyspreu com des de classes mitjanes o altes es definien com a “xarnegos” alguns dels immigrants que van arribar a Catalunya fugint de la pobresa de la postguerra civil espanyola a la qual el règim franquista de la Dictadura els havia condemnat. La frase “sóc xarnego i independentista” en boca d'un nét d'aquella immigració va sonar com una bufetada entre ses senyories. Xarnego i independentista era un còctel de mal pair per a segons quines fines oïdes cavernàries... [+ crítica]

DE GRAN VULL SER MESTRE... O MESTRESSA!

«Classe», d'Iseult Golden i David Horan. Traducció de Pau Carrió. Intèrprets: Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca. Espai escènic: Paula Bosch. Vestuari: Berta Riera. So: Pau Carrió. Il·luminació: Guillem Gelabert. Producció: Adriana Nadal i Pol Cornudella. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Disseny del cartell: Edu Buch. Fotografia: Kiku Piñol. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Producció: Sixto Paz Producciones. Ajudant de direcció: Jan Vilanova Claudín. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 10 abril 2021.

Un servidor, si fos de la companyia Sixto Paz, convidaria els espectadors a fer una reunió de pares i mares i compartir una estona amb els protagonistes d'aquesta obra de factura irlandesa, però que sembla absolutament ambientada en una escola catalana de barri. A l'escenari de «Classe» hi ha prou taules i prou cadires buides per posar-hi asseguts "pares" i "mares". D'aquelles taules i d'aquelles cadires tan típiques de les aules de P3 a P5, color blau, verd, lila o rosa, que es combinen en formes diverses com un joc de dòmino i que s'anomenen "trapezi". Amb cadires de conte dels nans de La Ventafocs i d'aquelles que, quan s'hi asseuen, als "pares" i les "mares" els sobren cames amb el cos encongit i els genolls gairebé tocant-los la barbeta. L'obra «Classe», de la dramaturga Iseult Golden i el dramaturg David Horan, és com un pack de tres obres en una. I no pas per la durada —hora vint aproximadament— sinó pel contingut. És la història d'un mestre vocacional, Ray McCafferty (Pol López), que deixa la feina en una escola del centre de Hyde Park de Dublín per anar a un barri perifèric amb un alumnat que és, diu ell, "genial" però amb algunes famílies que sovint faciliten el conflicte. És també la història d'en Brian i la Sarah (Pau Roca i Carlota Olcina) pares del Jayden (9 anys), que porten cinc mesos separats —és provisional diu Brian, és definitiu diu Sarah—; ella, dependenta en una carnisseria; ell, exmecànic entès en cotxes i ara taxista. I és encara la història d'en Jayden (Pau Roca) i Kaylie (Carlota Olcina), les dues criatures de 9 anys, companys d'escola, que s'estimen i s'odien a la vegada, que es treuen els drapets al sol com dos veïns adults de cases unifamiliars de barri obrer irlandès i que fan junts hores de reforç a càrrec del seu mateix mestre, McCafferty. Tres, he dit. Tres obres en una... [+ crítica]

MERCI BEAUCOUP, MADAME LA VERONAL!

«Opening night». Idea i disseny: Marcos Morau. Coreografia: Marcos Morau, en col·laboració amb els intèrprets. Text: Carmina S. Belda, Violeta Gil, Celso Giménez. Intèrprets: Mònica Almirall, Valentin Goniot, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Bernat Jansà. So: Juan Cristóbal Saavedra. Confecció: M. Carmen Soriano. Assistenta de direcció: Mònica Almirall. Assessorament artístic: Roberto Fratini. Direcció tècnica: Bernat Jansà. Regidor d’escena, maquinària i efectes especials: David Pascual. Producció i logística: Cristina Goñi Adot. Direcció de producció: Juan Manuel Gil Galindo. Producció: La Veronal, Teatre Nacional de Catalunya, Centro de Cultura Contemporánea Condeduque, Romaeuropa Festival. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Marcos Morau. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 abril 2021.

A La Veronal, els encanta la dansa, en són devots, gairebé fills adoptius des que gatejaven picant entrades a ca la Xirgu. S'hi diverteixen però no se saben estar de tocar també el teatre. I no ho fan per enganyar els espectadors o desorientar-los tot dient: «Ha, ha!, us pensàveu que veníeu a veure un espectacle de dansa, oi, d'aquells on els ballarins només es rebolquen i fan gimnàstica? Doncs, alehop!, si no voleu teatre, dues danses!». Cadascú és fill de la seva terra i els de La Veronal són fills de la fusta trepitjada de l'escenari, de les grades que fan garranyic, garranyec quan es pugen i baixen, de la maquinària que hi ha darrere de cada espectacle, de les bambolines, dels ponts de llums... Molts d'ells, fa quinze o vint anys, eren a la porta del Mercat de les Flors o es movien per l'actual Casa de la Dansa al voltant de la regidoria dels espectacles de tota mena quan el Mercat era un mercat teatral de debò. I el teatre els va xuclar i engrapar per sempre. I de Montjuïc van passar al cel internacional, passejant en els últims anys els seus orígens amb orgull i identitat. Per això fan teatre-dansa o dansa-teatre o teatre-dansa-dansa-teatre... o el que sigui que és el que fan. El seu espectacle més recent, «Sonoma», que van estrenar a la grandiosa i desangelada Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i que, encara dins el programa del Grec a Grec 2020 torna al Mercat de les Flors (22-25 abril), és el que farà que per primera vegada una companyia de dansa d'arrel catalana actuï —amb permís del senyor coronavirus— al Palau dels Papes del Festival d'Avinyó. No és la seva "première" internacional perquè han estat en altres escenaris europeus i de fora d'Europa, però sí que són conscients que la fita d'Avinyó els marca un abans i un després... [+ crítica]

DESGRACIATS EN EL JOC, ENGANXATS EN L'AMOR

«Pegados (un musical diferente)». Llibret: Ferran González. Música i lletres: Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Iñaki Mur, Júlia Bonjoch, Cinta moreno / Gemma Martínez (2020) i Raúl Patiño. Coreografia: Marta Tomasa. Disseny escenografia: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Albert Pastor Disseny so: Carles Aulí. Producció: Cristina Prunell. Producció Executiva: Mercè Puy i Joan Miquel Pérez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Imatge i disseny del cartell: Javier Naval. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&kco. Una producció d'El Terrat i Kaktus Music. Música Addicional i Direcció Musical: Joan Miquel Pérez. Cover Pianista Doctor: Oscar Machancoses. Director Musical Resident: Raúl Patiño. Direcció: Alícia Serrat i Enric Cambray. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 1 abril 2021.
 

[Aquesta crítica està basada en la primera versió del muntatge. Fitxa artística producció original: Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013.]

    Musical de petit format, però no tant. Musical diferent, molt més del que diu i sembla. Musical que té el mèrit d'haver arrencat en una sala emergent, l'Almeria Teatre de Barcelona. Musical que, després, ha fet les Amèriques a Madrid durant una llarga temporada. Musical que ha estat reconegut pels espectadors catalans amb un dels Premis Butaca. Musical que va ser considerat el millor espectacle de teatre musical del 2010 en l'última edició dels Premis Max. Aquest és el currículum, fins ara, d'aquesta creació conjunta de Ferran González i Alícia Serrat, que treballen plegats des de fa anys i que han estat també els autors de nombroses bandes sonores d'espectacles familiars del Jove Teatre Regina. Amb «Pegados», una part de surrealisme i una altra de trapelleria juvenil s'apleguen en un espectacle que, tot i que reposa essencialment en la partitura musical, té també una part d'escenes intermèdies de diàleg i una altra de coqueteria humorística que donen l'oportunitat a la parella protagonista de fer els canvis oportuns en la seva estrambòtica situació: aparellats en l'acte sexual als lavabos d'una discoteca, un estrany acoblament no permet que se'n desfacin. Això sol ja crea un estat insòlit que fuig de qualsevol realisme i que només té referència en el món animal, comparació que fa de mal fer, però és inevitable. La parella en qüestió, doncs, ha de recórrer a Urgències on, pretesament, el metge de guàrdia els visitarà i posarà remei al seu acoblament. I és a la sala d'Urgències, en una llitera, on l'acció de la trama musical es desenvoluparà des d'aleshores... [+ crítica]

PUJAR AL CLÀSSIC I BAIXAR AL BULEVARD AMB ESPELMES D'ANIVERSARI INCLOSES

«La millor nit de la teva vida», de Jordi Silva. Fitxa artística 2021. Intèrprets: Roger Cantos, Diana Torné i Dolo Beltran. Espai escènnic i vestuari: Laura Orri. Disseny il·luminació: Dani Gener. Vídeo: Axè Films. Disseny gràfic: Fran Granada. Fotografia Marina Castells. Hamlet Produccions. Direcció: Miquel Murga. Fitxa artística anteriors versions: Intèrprets reposició 2012: Oriol Casals, Clàudia Costas i Mercè Montalà. Intèrprets estrena 2007: Cristina Gàmiz, Jordi Andújar, Mercè Montalà. Escenografia: Ignasi Gatell. Vestuari: Ximena Moreno. Il·luminació: Pep Gàmiz. So: Paco Escudero. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Versus Teatre, 7 març 2007. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 23 novembre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 1 abril 2021.

[Nota: Aquesta crítica es basa en l'estrena al Versus Teatre, el març del 2007 i la posterior reposició al Club Capitol el novembre del 2012, cosa que justifica algunes suposicions de futur que s'hi fan sobre la seva perdurabilitat i que des d'aleshores s'han anat complint amb diverses reposicions i diversos repartiments.]

    Doncs, sí, podria ser que, jugant, jugant, hagués nascut una d'aquelles obres que després de l'arrencada a través del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya i, aquesta vegada, amb l'invent de coproduir-se amb una altra sala com el Versus Teatre, acabés proporcionant una de les sorpreses de la temporada o, qui sap, de les temporades vinents. Amb uns lleugers retocs i una breu escurçada en algunes escenes, «La millor nit de la teva vida» podria continuar el camí, a saber si tan llarg, però sí que similar al que ha fet «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Amb això ja gairebé està tot dit. Un servidor, si fos productor d'aquells que no es conformen amb un mes en cartellera, compraria els drets de l'obra i esperaria que la inversió en borsa donés els seus fruits. Perquè resulta que l'estructura de l'obra de Jordi Silva (Barcelona, 1973), autor jove que ja es va donar a conèixer amb un premi de la Fundació del Teatre Romea, «Íntimes loquacitats» —quins nassos de títol!—, presentada després al Teatre Condal com «Ja en tinc 30!», dirigida per Àngel Llàcer, és una estructura que enganxa l'espectador, si no des del primer moment, almenys a partir de la segona escena, tant que fins i tot l'autor en va fer una versió novel·lada. I malgrat l'hora i tres quarts del muntatge [actualment reduïda a hora i mitja], l'interès ja no deixa de créixer a partir d'implicar l'espectador en la constant construcció del que està passant i de les relacions que a poc a poc es descobriran entre una dona madura i una parella de joves que viuen, ell, la mort sobtada dels pares, i ella, el trencament de parella. A més, sense que un se n'adoni, hi ha un espai de tres anys llargs entre l'inici i el final de la trama, tres anys que queden subtilment marcats per les corresponents celebracions d'aniversari amb espelma inclosa... [+ crítica]