30 d’octubre 2018

La companyia Les Antonietes reposa el seu «Othello» a La Villarroel, estrenat anteriorment a La Seca Espai Brossa

«Othello», de William Shakespeare. Adaptació d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan / Aida Oset, Òscar Intente i Arnau Puig. Disseny il·luminació: Iñaki Garz. Disseny d'espai i vestuari: I.T. Construcció mobiliari: Óscar Fernández. Caracterització: Txus González. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Producció executiva: Raül Perales. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 juny 2018. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 31 octubre 2018.

Quan Iago, interpretat per l'actor Arnau Puig, es posa davant el faristol, equipat amb micro i botó de càmera, i pronuncia diverses vegades l'insult «Odio el moro!», adreçant-se a un hipotètic senat que són els espectadors, la imatge no està gaire lluny del que podria ser avui un parlament abocat al populisme i dominat per diputats xenòfobs, però xenòfobs practicants, no virtuals com alguns polítics d'avui en dia pretenen assenyalar cínicament a partir de presumptes estirabots en tuits a cop calent o en articles d'un temps i un país. Quan Desdèmona, interpretada per l'actriu Annabel Castan, entra a la pista lliscant feliçment amb patinets —les bodes ja tenen aquestes vel·leïtats—, un intueix que la cosa potser anirà metafòricament de patinatge sobre gel i, en conseqüència, de relliscades i patacades que acabaran esmicolant l'ànima dels personatges. I quan Othello, interpretat per l'actor Òscar Intente, entra en joc, un es convenç que, per l'estètica contemporània amb què s'ha caracteritzat, en Iago potser l'hauria encertat encara més de ple si en comptes d'odiar hagués optat per insultar el seu manaire aconsellat dient-li: «De moro i de senyor se n'ha de venir de mena!»... [+ crítica]

«L'omissió de la família Coleman», de Claudio Tolcachir. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñón, Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla, Biel Duran / Marc Rodríguez. Il·luminació: Albert Faura (aai). Mobiliari i utilleria: Joana Martí. So: Carles Puntí. Vestuari: Nídia Tusal. Fotografia: Felipe Mena. Cap tècnic: Joan Segura. Tècnic de llums: Joel Peroy. Regidoria: Anna Pey. Ajudanta de direcció: Estel Solé. Direcció de producció: Josep Domènech. Ajudanta direcció producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Carmen Álvarez. Premsa: Bitò, Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Distribució: Bitò. Producció Festival Temporada Alta en coproducció amb la companyia Timbre 4. Direcció: Claudio Tolcachir. Teatre Romea, Barcelona, 29 octubre 2018.

Com deia aquell, la família Coleman de Claudio Tolcachir (Buenos Aires, 1975) gira i gira i no deixa de girar. Camí dels quinze anys des de la seva primera estrena en un menjador de casa particular el 2005 i d'un recorregut per més d'una vintena de països i escenaris de tot el món, ja s'havia presentat a Catalunya en versió original i dialecte argentí, primer a l'Espai Lliure de Montjuïc, el 2009, i després al Teatre Borràs, el 2011, amb la companyia argentina Timbre 4. La seva reposició actual, sota el paraigua del Festival Temporada Alta, i ara al Teatre Romea de Barcelona, és una bona notícia i encara més perquè l'obra s'ha retreballat amb la traducció catalana de tall impecable del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), que flueix amb una insuperable familiaritat. El mateix autor ha volgut que la versió catalana respirés aires locals catalans i es desempallegués dels tics de l'original argentí. I així és. Claudio Tolcachir té la mà trencada com a director de la seva obra i s'ha trobat amb un repartiment que l'hi ha posat fàcil. El conjunt és una capsa de bombons de licor... [+ crítica]

29 d’octubre 2018

«InFAUST». Versió lliure d'Anna Maria Ricart a partir de «Faust», de J. W. Goethe. Adaptació i dramatúrgia: Anna Maria Ricart. Música original i arranjaments: Neus Pàmies. Intèrprets: Toni Guillemat, Neus Pàmies, Martí Salvat, Roser Tapias i Cristina Arenas. Escenografia: Laura Clos "Closca" (Set Up Design). Il·luminació: David Bofarull. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Vestuari: Marta Rafa. Espai sonor: Pol Queralt. Ajudant escenografia: Sergi Corbera (Set Up Design). Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció executiva: Pol Cornudella. Coproducció Teatre Akadèmia i Projecte Ingenu. Direcció: Marc Chornet Artells. Teatre Akadèmia, Barcelona, 28 octubre 2018.

Ser afortunat o no ser-ho. Faust o Infaust. Viure dins de la realitat terrenal o sobreviure dins de la realitat virtual. La companyia Projecte Ingenu capgira l'ordre dels valors del mite de «Faust» de Goethe sense alterar-ne el resultat. Tal com està el pati, avui en dia, ja no n'hi ha prou de vendre's l'ànima al diable. Hi ha múltiples opcions per rellogar, malvendre, empenyorar o malbaratar el poc que un té a canvi de posseir tot el que ofereix un món anegat fins al coll de materialisme. Això és, més o menys, el que proposa que s'entengui Projecte Ingenu de la seva singular mirada al mite, apta per a espectadors sense prejudicis i sempre oberts a noves experiències teatrals. I la companyia que ja ha marcat una línia molt peculiar en la seva manera d'interpretar ho fa donant un relleu important als personatges centrals de Mefistòfil i Faust, però sense prescindir dels altres personatges que els envolten, amb un èmfasi especial pel de Margarida, que és plorada amb una adaptació de la cançó infantil «Margarideta lleva't de matí»... [+ crítica]

28 d’octubre 2018

L'espectacle «Molsa» de la companyia Thomas Noone basat en la novel·la de David Cirici es reposa dinc el cicle de dansa del Sant Andreu Teatre (SaT) en una única funció

«Molsa». A partir de la novel·la homònima de David Cirici. Text de David Cirici. Coreografia de Thomas Noone. Titelles de Martí Doy. Música original de Jim Pinchen. Il·lustracions i animacions en vídeo d'Ana Aranda i Marina Fernández. Intèrprets: Blai Rodríguez (actor), Joel Mesa, Paula Tato / Pierfrancesco Porrelli i Eleonora Tirabassi. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Horne Horneman. Cartell: Eusebio López. Imatge il·lustració novel·la Edebé: Esther Burgueño. Producció executiva: Sara Esteller. Ajudant direcció: Núria Martínez. Direcció: Thomas Noone. Companyia Thomas Noone Dance. Coproducció Teatre Lliure i ICUB Món Llibre. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 desembre 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 28 octubre 2018. A partir de 5 anys.

Els qui hagin llegit la novel·la per a infants «Molsa», de David Cirici, premi Edebé del 2013, i també reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya d'aquest any on la cultura catalana va tenir una excepcional representació, retrobaran en aquest espectacle dos dels seus principals personatges: el gos Molsa i la petita Janinka. La companyia Thomas Noone Dance ha sabut condensar en un espectacle familiar de durada breu (45 minuts) allò més essencial de la sensible història de David Cirici (Barcelona, 1954) i n'ha resultat un espectacle altament narratiu que s'explica amb molt poques paraules i que deixa que siguin els moviments coreogràfics de cada escena i els titelles gegants de Martí Doy, manipulats pels mateixos ballarins, els que complementin el relat. Però encara no en té prou amb això i hi afegeix una banda sonora musical original de Jim Pinchen i un audiovisual, a vegades en clau de pel·lícula animada i a vegades en documental dibuixat en blanc i negre que situa els espectadors en una atmosfera bèl·lica indefinida, intemporal, però per això mateix, de caràcter universal i absolutament comprensible per totes les generacions i cultures... [+ crítica]

* Crítica literària de la novel·la «Molsa», de David Cirici (Andreu Sotorra, 2013) [descarregueu el PDF]

27 d’octubre 2018

«Àngels a Amèrica (S'acosta el mil·lenni, 1 / Perestroika, 2», de Tony Kushner. Traducció de l'anglès i adaptació: Albert Arribas. Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol. Intèrprets vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Mingo Albir. So: Damien Bazin. Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro). Coreografia: Pere Faura. Direcció de cant: Pere Jou. Assessor de judaisme: David Stolen. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudant vestuari: Marta Pell. Ajudanta vídeo: Esterina Zarrillo. Ajudanta coreografia: Clàudia SolWat. Ajudanta cant: Aurora Bauzà. Construcció escenografia: Pascualín i Taller d'escenografia Castells. Confecció vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria. Amb La Kompanyia Lliure. Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez. Direcció: David Selvas. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 25 / 26 octubre 2018.

Ha plogut molt, i a vegades malament, des d'aquell 12 de novembre del 1996 quan el director Josep Maria Flotats va preinaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, a la Sala Tallers, amb la primera part d'«Àngels a Amèrica», «(S'acosta el mil·lenni)», amb la intenció de reprendre la segona part («Perestroika») més endavant, un projecte que no va poder completar a causa de les circumstàncies prou conegudes del seu defenestrament polític. Feia cinc anys, el 1991 i el 1992, que l'obra de Tony Kushner (Manhattan, Nova York, 1956) s'havia estrenat als EUA, a San Francisco la primera part i a Los Angeles la segona, amb el ressò que un quart de segle després encara no s'ha apagat. Per això, l'efemèride dels 25 anys va fer que en les dues últimes temporades l'obra s'hagi remuntat tant a Londres com a Madrid. Faltava la represa de la versió catalana que completés el projecte frustrat de Josep Maria Flotats. I ho ha fet amb una nova adaptació de «S'acosta el mil·lenni» i una adaptació fins ara inèdita aquí de «Perestroika», peces de dues hores i quart cadascuna, aproximadament, deixant encara la integral d'unes vuit hores totals per a una millor ocasió, tot i que fa quinze anys, el 2003, ja hi va haver el precedent d'una minisèrie televisiva semiintegral de sis episodis, dirigida per Mike Nichols, molt fidel amb l'original i tan impactant com ho va ser l'estrena teatral... [+ crítica]

25 d’octubre 2018

«Kassandra», de Sergio Blanco. Intèrpret: Elisabet Casanovas. Assessorament de l'espai escènic: Max Glaenzel. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització i perruqueria: Toni Santos. Producció executiva: Carmen Álvarez. Ajudanta producció en cap: Clàudia Flores. Productor en cap: Josep Domènech. Producció: TNC i Temporada Alta. Assistent direcció en pràctiques: Héctor Mellinas. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 octubre 2018.

Els espectadors d'aquesta «Kassandra» no trigaran gaire a adonar-se que els dos Sergis, tant Sergio Blanco (Montevideo, Uruguai, 1971), establert a París i autor del text de «Kassandra», com Sergi Belbel (Terrassa, 1963), el director de l'espectacle, els han parat una trampa, en complicitat, esclar, amb l'actriu —¿només actriu...?—, l'actriuassa Elisabet Casanovas! (Barcelona, 1994), una Cassandra roig encès que posa el teatre de panxa enlaire amb un muntatge que fuig de tots els registres que fins ara s'havien vist protagonitzat per un únic personatge i, a més, sorgit de la literatura més clàssica d'entre les clàssiques. ¿I quina és la trampa parada per l'autor, el director i l'actriu de «Kassandra»? Doncs que de les entranyes de la mitologia grega d'on prové Cassandra, la filla d'Hècuba i Príam, rei de Troia..., si hem de ser sincers... res de res. O ben poca cosa. Que aviat qui domina el pati és la Kassandra contemporània, transsexual, exiliada, víctima de la guerra moderna, fantasiosa, esclava sexual, tiradora de cartes, mostra de carn humana d'un temps convuls, dura i tendra a la vegada, de llengua desconeguda trasplantada a un anglès iniciàtic universal, plena d'energia per sobreviure al llast de la tragèdia que arrossega sobre el cos... [+ crítica]

24 d’octubre 2018

«Johnny & Vienna». Dramatúrgia de Llàtzer Garcia. Traduccions: Llàtzer Garcia, Marc Rosich i Toni Terrades. Intèrprets i arranjaments: Maria Casellas i Guillem Rodríguez. Espai sonor: Guillem Rodríguez i Oriol Romaní. Disseny de llums: Xavi Gardés. Fotografia: Paco Amate. Vídeo i grafisme: Clàudia Portús. Estepi: Elisenda Pérez. Direcció: Llàtzer Garcia. El Maldà, Barcelona, 23 octubre 2018.

Deien que la mort tenia un preu. I amb això es justificava qualsevol matança en ple carrer. És una de les sentències convertida en títol macarrònic d'una de les pel·lícules mítiques del gènere del “western”, víctimes de la política del doblatge espanyol i l'adulteració dels títols originals. A «La muerte tenía un precio» li correspon en realitat «Per qualche dollaro in più». L'espectacle musical de petit format «Johnny & Vienna» refà en part aquest tort hereditari i, en clau de cabaret poètic, recupera algunes de les cançons i tonades que han quedat en la memòria musical de molts generacions crescudes durant la segona meitat del segle passat que només tenien l'oportunitat de donar sortida a les seves fantasies primerenques a través del cinema, ja sigui en blanc o negre de la televisió o en color de baixa qualitat, on vaquers, genets i cavalls, grangers, els soldats del setè de cavalleria, indis i colons, eren anomenats en argot “pells roges”, “cares pàl·lides” o “casaques blaves”... [+ crítica]

22 d’octubre 2018

«Només una vegada», de Marta Buchaca. Intèrprets: Anna Alarcón, Maria Pau Pigem i Bernat Quintana. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Vestuari d’Anna Alarcón: Txell Miras. Il·luminació David Bofarull. Composició musical: Clara Peya. Ajudanta de vestuari: Beatriz González. Assessorament en violència masclista: Marta Mariñas López, Carol Palau Oltra i Sonia Muñoz Serrano. Assessorament terapèutic: Juan Carlos Jiménez. Col·laboració al vestuari de Bernat Quintana: Josep Abril. Comunicació: Anna Aurich. Producció executiva: Xavi Buxeda. Producció: La Pocket i Grec 2018 Festival de Barcelona. Ajudant de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Marta Buchaca. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 octubre 2018.

En literatura narrativa hi ha una sèrie de relats d'última fornada que s'han qualificat sovint d'«autoajuda». En literatura teatral, el terme no és tan habitual. Però l'obra «Només una vegada», de Marta Buchaca (Barcelona, 1979) —que ha recuperat en temporada el TNC després d'haver-se estrenat fugaçment a l'Espai Francesca Bonnemaison dins del Festival Grec 2018— es podria considerar que aspira a ser qualificada d'«autoajuda». Si més no, perquè la trama té el do de neguitejar els espectadors i fa la sana funció de promoure la reflexió a la sortida del teatre sobre la manera de fer i de reaccionar de cadascun dels tres personatges. Una altra cosa és que després de noranta minuts i tres actes d'aproximadament mitja hora cadascun, es tingui la sensació d'haver assistit, més que al desenvolupament d'una obra teatral convencional... [+ crítica]

21 d’octubre 2018

«Bianco». Idea original d'Anna Ros. Creació i interpretació: Andreu Sans i Anna Ros. Cover: Amaya Mínguez. Escenografia: Teatre LaBú. Titelles i objectes: Martí Doy. Vestuari: Iztok Hgra. Música i sons: Marcel Fabregat i Joel Condal. Ajudant producció: Joan Ros. Producció tècnica: Joan Grané. Tècnic en gira: Dídac Prat. Disseny gràfic: kApptivet. Fotografia: Oskar Alvarado. Direcció: Andreu Sans i Anna Ros. Companyia Teatre LaBú. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 21 octubre 2018. Espectacle recomanat a partir de 6 anys.

«Bianco» és un espectacle de factura internacional. Si un no sabés que els seus creadors i intèrprets són dos catalans com Andreu Sans i Anna Ros, formats primer a l'Institut del Teatre, col·laboradors de companyies catalanes com la del Príncep Titolau o el Centre de Titelles de Lleida, i després pel seu pas per diverses escoles internacionals com les franceses d'Ètinenne Decroux o la de Philippe Genty, es podria pensar que el primer espectacle que han creat plegats —ara ja fa un any— és una importació amb aquesta flaire internacional. No és estrany, doncs, que a Romania, en el Festival FITC de Bucarest, hagi estat reconegut amb el premi al millor espectacle. També cal advertir d'entrada que «Bianco», un passeig vinsual sense paraules, és una proposta que s'inclou principalment en programacions per a públic familiar, però que té tots els ingredients per superar qualsevol frontera d'edat. Pel que fa a la meva funció, es constata que s'hi mantenen tan activats primeríssims espectadors i per sota de l'edat recomanada com veterans espectadors adults... [+ crítica]

19 d’octubre 2018

«Una Ilíada», de Lisa Peterson i Denis O'Hare, a partir de «La Ilíada», d'Homer. Traducció anglesa de Robert Fangles. Traducció catalana de Neus Bonilla. Revisió del text: Marc Artigau. Intèrpret: Eduard Farelo. Músic: Juan Pablo Balcázar (contrabaix). Espai i vestuari: Xesca Salvà. Llums: Marc Lleixà. So: Clara Aguilar. Assessora moviment: Carlotta Bruni. Tècnic de llums: Jordi Baldo. Tècnic del teatre: Emili Vallejo. Cap de sala: Marta Garolera. Atenció al públic: Núria Ubiergo. Fotografia: David Ruano. Disseny: Andrea Gusi. Producció executiva: Saarah Zebede. Premsa: Neus Masferrer. Ajudant direcció i regidor: Marc de Lanuza. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Coproducció de Martel Produccions i Temporada Alta. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2018.

Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va. L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau. Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W... [+ crítica]

18 d’octubre 2018

«Ofici de tenebres», de Joan Rusiñol. Intèrprets: Paula Blanco, Pep Ferrer, Albert Prat i Fina Rius. Col·laboració especial: Ivan Benet. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Paula Font. Espai sonor: Bárbara Granados. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Núria Llunell. Disseny de so i mescles: Tomi Pérez. Construcció escenografia: Xarli i Taller Jorba-Miró. Projeccions de vídeo: Jordi Crusats. Estudiants en pràctiques: Raquel Gonta, Beatriz González i Paula González. Col·laboració en el procés de creació: Victòria Pagès. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Anguera. Cicle Terrors de la Ciutat / Escenaris de conflicte i de por. Sala Beckett, Barcelona, 17 octubre 2018.

Els quatre intèrprets d'aquesta obra del periodista i dramaturg Joan Rusiñol (Tona, Osona, 1979), no debutant però poc conegut fins ara en teatres convencionals, trepitgen a l'escenari un gegantí mirall trencat, que podria ser el mateix mirall trencat de la nissaga que esberla Mercè Rodoreda, però que en aquest cas és sobretot el mirall trencat de cadascú d'ells i, per extensió, el mirall trencat d'una generació que ha conviscut amb el terrorisme —com a víctima o com a executor—, la frustració i la impossibilitat del penediment i el perdó. Hi ha alguna cosa de místic en el rerefons d'aquest «Ofici de tenebres», títol que es manlleva de l'antic ofici litúrgic d'orígens medievals i vigent fins ben bé a finals del segle passat quan se celebrava en la majoria de temples coincidint amb els divendres de Setmana Santa, quan la foscor, el silenci i el penediment sisplau per força —abans que imperés el pont de vacances!— es barrejaven amb l'opressió d'un règim de Dictadura en connivència amb els estaments religiosos. No és estranya aquesta relació religiosa que fa l'autor perquè un dels protagonistes —el terrorista que recupera la llibertat després de complir una llarga pena de presó— va ser capellà abans que pengés els hàbits i s'enrolés en el moviment de resistència a través dels atemptats —ell parla només d'«accions»— portats a l'extrem d'eliminar una mare i els seus fills, precisament una venjança contra una exmembre del comando... [+ crítica]

08 d’octubre 2018

«Blues», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó. Escenografia: Cesc Calafell. Il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny so i vídeo: Mar Orfila. Assessorament caracterització: Alícia Robles. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernández "Ou". Cap tècnic: Arnau Planchart. Image cartell i funcions: Felipe Mena. Fotografia Sergi Pompermayer i Norbert Martínez: Kiku Piñol. Regidoria: Irene Fernández. Direcció: Norbert Martínez. Cicle Terrors de la Ciutat / Escenaris de conflicte i de por. Coproducció Sala Beckett i Companyia La Brutal. Sala Beckett, Barcelona, 7 octubre 2018.

El “blues” porta al color fred blau de les escenes de por de les pel·lícules de terror. Però també porta al concepte d'angoixa. I això és el que hi ha en aquesta obra de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), una mica de blau de por i una bona dosi d'angoixa impregnada en cadascun dels seus quatre personatges, o cinc, si en comptem un que és absent, però que desencadena una de les claus del conflicte de relació familiar que hi ha entre un pare que pateix una crisi de creativitat literària a causa d'un accident domèstic que el fa anar amb crosses, una mare encara jove i separada que viu sotmesa a l'estrès de la seva feina de cap de la policia i una filla de quinze anys que té el pare a Nova York i que no troba el seu lloc al món. Entre ells, l'actual company de la mare, un dentista de bona posició, amant dels plaers del presumpte benestar de la societat moderna i nostàlgic de festes casolanes com el Nadal. L'autor ha fet una obra que hauria pogut tenir la temptació de situar en una ambientació de gran ciutat nord-americana, però té l'encert d'ambientar-la a Barcelona. I va més enllà del terror de l'atemptat de la Rambla del 17-A, amb un atemptat frustrat al metro, amb un presumpte jove terrorista abatut pels mossos en una acció fora del protocol directa a matar, i amb un intent de tràfic d'influències utilitzant un immigrant àrab sense papers que lliga el conflicte familiar dels protagonistes amb el conflicte polític per la polèmica actuació policial... [+ informació]

«Travy». Dramatúrgia de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. So: Pau Matas. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció cortines: Les Godets. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Asessora moviment: Laia Duran. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Ajudant escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018.

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur. «Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària... [+ crítica]

07 d’octubre 2018

«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol. Adaptació de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Clara Altarriba, David Aguilera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras, Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Anna Moliner, Albert Mora, Albert Pérez, Mireia Piferrer, Kathy Sey i Yolanda Sey. Músics: Joan Aguilar (violí i guitarres), Dani Espasa (piano i acordió), Gregori Ferrer (piano i acordió), Martí Hosta (bateria i percussions), Xavier Lozano (instruments vent), Dick Them (baix i contrabaix). Cor: Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales i Víctor Vilca. Coreografia: Montse Colomé. Ajudanta coreografia: Ana Domínguez. Escenografia: Laura Clos "Closca" (Set Up Design). Ajudant escenografia: Sergi Corbera Gaju (Set Up Design). Vestuari: Montse Amenós. Ajudanta vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: David Bofarull. Disseny so: Lucas Ariel Vallejos. So: Santi López. Repetidor: Gregori Ferrer. Caracterització: Ignasi Ruiz. Oient: Ryan Francis. Fotografia muntanyes Montserrat: Oriol Alemany. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jorba-Miró Scp, Zero4atre (detall 04SL) i equips tècnics i gestió del TNC. Confecció vestuari: Taller Goretti. Alumna pràctiques vestuari: Patricia Albizu. Alumna pràctiques caracterització: Sonia Marqueño. Alumne pràctiques direcció: Josep Maria Parcerisa. Ajudant direcció: Ester Vilamor. Direcció musical: Dani Espasa. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 octubre 2018.

Quan, encara amb la sala a mig llum, apareixen davant de teló la majoria dels intèrprets de la companyia, en fila índia, com si fossin alumnes avantatjats d'una escola de casa bona, per recitar uns inicis rusiñolescos... es crea el primer desconcert en l'auditori. «¿No ens havien dit que era un musical?», sembla que es pregunti tothom. El segon desconcert col·lectiu arriba —acompanyat d'un sospir d'alleujament— quan s'obre el teló i esclata el primer quadre escenogràfic, ple de llum i de color, en el que representa un envelat de festa on l'orquestrina i una parella de cantants arrenquen amb un popurri de peces populars de l'últim quart de segle passat, quan el que manava era la «canción del verano», passant per d'altres de més antigues com «Si yo tuviera una escoba», «Muñequita linda» o «Me gustas mucho»... i canta que fa fort! La picada d'ullet, doncs, està servida. La història passa justament l'any 1902, quan el dramaturg Santiago Rusiñol va parodiar —amb el corresponent rebuig del respectable de l'època—la florida literària jocfloralesca —arran de la recuperació dels Jocs Florals medievals a partir del 1859— enmig d'un clima social i polític enrarit i repressiu a causa de la ressaca dels atemptats anarquistes de finals del segle XIX, com la bomba del Liceu del 1893, i la tensió obrera de principis del segle XX, que reclamava la jornada de nou hores amb una vaga sufocada “manu militari”, amb estat de guerra, repressió violenta, una dotzena de morts i alguns ferits, i la detenció de centenars d'obrers, o del mateix Prat de la Riba per un article a La Veu de Catalunya, a més de l'anul·lació de les garanties constitucionals o el boicot de l'Ajuntament de Barcelona a les festes de coronació del rei borbó Alfons XIII o la xiulada a la imposició de la bandera espanyola en els mateixos Jocs d'aquell any que va acabar amb la suspensió de la florida cerimònia poètica... [+ crítica]

«Isabella's room». Fitxa artística 2018: Text i dramatúrgia de Jan Lauwers (excepte el monòleg «The Liar», escrit per Anneke Bonnema). Intèrprets: Viviane De Muynck (Isabella), Anneke Bonnema (Anna), Benoît Gob (Arthur), Hans Petter Dahl (Alexander), Maarten Seghers (Frank), Julien Faure (The Desert Prince), Louise Peterhoff (Sister Joy), Tijen Lawton (Sister Bad), Ludde Hagberg (narrador). Música: Hans Petter Dahl i Maarten Seghers. Lletres: Jan Lauwers i Anneke Bonnema. Dansa: Julien Faure, Ludde Hagberg, Sarah Lutz i Sung-Im Her. Vestuari: Lemm&Barkey. Disseny d’espai: Jan Lauwers. Disseny de llums: Jan Lauwers i Marjolein Demey. Disseny de so: Dré Schneider. Tècnica i producció: Marjolein Demey. Subtítols: Elke Janssens. Producció de la creació: Luc Galle i Lieven de Meyere. Fotografia: Eveline Vanassche i Maarten Vanden Abeele. French Translation: Monique Nagielkopf, Olivier Taymans English Translation: Gregory Ball. Producció: Needcompany. Coproducció: Festival d’Avignon, Théâtre de la Ville (París), Théâtre Garonne (Toulouse), La Rose des Vents (Scène Nationale de Villeneuve d’Ascq), Brooklyn Academy of Music (Nova York), welt in basel theaterfestival. Amb la col·laboració de Kaaitheater (Brussel·les) i les autoritats flamenques. Direcció: Jan Lauwers. Fitxa artística 2005: Textos de Jan Lauwers. Concepte i escenografia de Needcompany i Jan Lauwers. Monòleg del mentider d'Anneke Bonnema. Vestuari: Lemm&Barkey. Il·luminació: Jan Lauwers i Krispin Schuyesmans. Música: Hans Petter Dahl i Maarten Seghers. So: Dré Schneider. Intèrprets: Viviane De Muynck, Anneke Bonnema, Benoît Gob, Hans Petter Dahl, Maarten Seghers, Julien Faure, Louise Peterhoff, Tijen Lawton i Ludde Hagberg. Direcció: Jan Lauwers. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, Teatre Lliure, 19 octubre 2005. Festival Tardor Catalunya - Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 6 octubre 2018.

[Aquesta crítica correspon a la presentació del mateix espectacle al Teatre Lliure de Montjuïc la tardor del 2005. La versió presentada la tardor del 2018 a Temporada Alta manté alguns dels mateixos intèrprets, com la protagonista Viviane De Muynck]

La Needcompany parla de coreografia. Però si tota coreografia amaga una història, en aquest cas, la del muntatge «Isabella's room» és de les més narratives, fins a l'extrem que la interpretació té més caràcter específicament dramàtic que no pas coreogràfic. El fet és que Jan Lauwers s'hi esplaia a l'ample i, sense abús d'elements multidisciplinars —tret d'una minicàmera de vídeo per ampliar segons quines imatges en directe—, aconsegueix un espectacle de dues hores d'una gran força, que posa també la majoria d'intèrprets en el punt frontererer entre l'expressivitat corporal, la música i la dramatúrgia textual. Esclar que no tothom disposa d'una col.lecció de peces antropològiques i etnològiques heretada del pare —mor el 2002 i a qui el director belga dedica l'espectacle—, i per tant la presència a l'escenari, a tall d'escenografia, d'una exposició de màscares, fetitxes, escultures i altres objectes propis d'un museu o d'una sala de subhastes, que doten el muntatge d'una originalitat difícil d'igualar... [+ crítica]

03 d’octubre 2018

Els Pirates Teatre reposen la seva versió de «Somni d'una nit d'estiu» a l'Escenari Joan Brossa on la van estrenar la temporada passada

«Somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació d'Adrià Aubert i Ariadna Pastor. Música original de Llorenç González i Guillem Roma. Arranjaments musicals: Ariadna Cabiró. Intèrprets 2017: Laura Aubert, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Intèrprets 2018: Laura Aubert, Andrea Portella, Ricard Farré / Bernat Cot, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Il·luminació: Adrià Aubert. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Maria Albadalejo. Postissos: David Chapanoff. Moviment: Robert González i Anna Romaní. Ajudants direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 27 maig 2017. Reposició: 3 octubre 2018.

 Diferent, alegre, juganera, jovial, juvenil, festiva, acolorida, descarada i fins i tot “piratejada”. Tot això és aquesta versió semimusical de l'obra «Somni d'una nit d'estiu», que la companyia Els Pirates —la gestora d'El Maldà— ha aixecat sobre una tarima d'antics comediants de barraca a la sala gran de La Seca Espai Brossa, on la companyia ja ha estat en altres ocasions, abans de la seva aventura emprenedora a la casa del baró de les decadents galeries comercials. ¿N'hi haurà prou amb un mes de representacions? Tot fa pensar que l'elixir de “fer seguir” —els espectadors en poden tastar un glopet a l'entrada de la sala i sembla que no té regust de l'aigua de Canaletes— farà el seu efecte i el boca-orella correrà com la pólvora trabucaire fins a esgotar localitats ben aviat, cosa que si es compleix, malgrat la calor estiuenca, hauria de fer pensar en una segona temporada perquè l'espectacle ha acabat sortint tan rodó que no hi ha frontera d'edat per als espectadors i, sobretot, és un espectacle altament recomanable per a pre i postadolescents... [+ crítica]