STRINDBERG A ULL DE CÀMERA

«Júlia». A partir de «La senyoreta Júlia», d'August Strindberg. Cicle: Trilogia de la Imperfecció (2017). Dramatúrgia de Raimon Molins. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Jordi Llordella i Mireia Trias / Anna Roy (2021). Assessoria de moviment: Claudia Manini. Assessoria de suec: Anton Jarl. Escenografia: Clàudia Vilà. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Il·luminació: Maria Domènech. Disseny audiovisual: Joan Rodon. Microfonia i edició: Roger Rodés / Àlex Polls (2021). Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Fotografía: Cristina Sánchez. Disseny gràfic: Atrium Produccions. Producció: Atrium Produccions. Ajudanta de direcció: Marta Domingo. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium. Barcelona, 28 gener 2017. Reposició: Barcelona, 26 gener 2021.

[Aquesta crítica correspon a l'estrena del 2017]
 

Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d'aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). Després de «Nora», comentada en el seu moment aquí mateix, li toca el torn a «Júlia», aquesta noia de casa bona que vol fugir del seu entorn benestant però també esclavitzat i que li nega la llibertat com a dona i que, com a alternativa, té el braç a tòrcer de Jean, el treballador de la casa, fill de la classe pagesa del terme, enamorat secretament de Júlia des de la infància i que es caracteritza pel seu caràcter anomenat avui "masclista" i que acaba també esclavitzant la llibertat de Júlia. A «La senyoreta Júlia» d'August Strindberg (Estocolm, Suècia 1849 - 1912) hi ha també una mirada dissortadament molt contemporània com ho és la violència de gènere. Sota l'aparent estima de Jean per Júlia, hi ha la incitació a l'autosacrifici d'ella per salvar les aparences i la convenció social que ho domina tot des de l'educació primerenca. Ho diu Jean en un moment donat de la conversa en la bogeria de la parella la Nit de Sant Joan a la cuina de la finca, més o menys amb aquestes paraules: "Aquesta educació dels costums ancestrals se t'aferra al cos des de menut i no te'n pots desprendre així com així"... [+ crítica]

LA REVISTA DIGITAL «CLIP DE TEATRE» OBRE UN PROGRAMA D'ÀUDIO DINS LA PLATAFORMA IVOOX

La revista digital «Clip de Teatre» ha encetat l'any XXI de la seva edició en xarxa, ininterrompudament des de l'any 2000, amb l'obertura d'un nou programa dins la plataforma pública IVOOX amb l'audició d'extractes de les crítiques teatrals de les estrenes, a partir del gener del 2021. La revista compta amb una hemeroteca d'aquests últims vint anys que arriben a un fons de prop de 3.500 crítiques signades pel fundador i crític de la revista, Andreu Sotorra. En la nova plataforma IVOOX, entre els podcasts més recents, tots entre 3 i 4 minuts màxim de durada, hi ha, fins ara, els àudios d'extractes de crítiques d'estrenes o reestrenes com «Encara hi ha algú al bosc», «Testimoni de guerra», «La guerra no té rostre de dona», «La marató de Nova York», «L'hèroe», «El màgic d'Oz», «Pintamúsica!», «Quina feinada!», «La jaula de las locas», «La cabra o qui és Sylvia?», «El mètode Grönholm», «L'èxit de la temporada», «El pare de la núvia», «Escape room», «53 diumenges» o «Les tres germanes». Amb aquest nou programa d'àudio, la revista digital Clip de Teatre es vol afegir a l'etapa d'incertesa que viu el sector teatral arran de la crisi del coronavirus reforçant així la difusió de la programació dels teatres catalans, difusió i seguiment que es fa també habitualment a través dels diversos canals de la revista com Instagram, Facebook o Twitter.

QUANTA, QUANTA... PERÒ QUANTA GUERRA!

«Encara hi ha algú al bosc». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart Codina. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà. Intèrprets: Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual, Magda Puig. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Música: Pep Pascual i Judit Farrés. Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta. Moviment i ajudanta de direcció: Carla Tovías. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Tècnics en gira: Rafel Roca i Marc Jódar. Direcció de producció: Òscar Balcells. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Comunicació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà, Núria Olivé, La Tremenda i Toni Cortés. Administració: Mònica Cardús. Fotografies: Oriol Casanovas. Ajudant direcció en pràctiques: Mauricio Serra. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l'Aurora. Coproducció: Temporada Alta - Festival Internacional de Catalunya, Girona i Salt. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2021.

«Testimoni de guerra», de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert i Pol López. Espai escènic: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Zaida Crespo Godall. Il·luminació: Raimon Rius. Caracterització: Àngela Salinas. Producció executiva: Júlia Molins i Maria G. Rovelló. Ajudanta en pràctiques esceografia: Mariona Ríos Pérez (Elisava). Premi Quim Masó 2019. Direcció: Pau Carrió. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2021.

«La guerra no té rostre de dona». A partir de textos d'Svetlana Aleksiévitx. Traducció de Miquel Cabal Guarro i Marta Rebón. Dramatúrgia: Oriol Broggi i Clara Segura. Intèrprets: Guillem Balart i Clara Segura. Col·laboracions repartiment audiovisual: Màrcia Cisteró, Maria Hina, Marissa Josa, Pepa López, Nora Navas, Marta Marco, Mercè Pons, Xavier Ruano, Georgina Toboso, Montse Vellvehí i Violeta Broggi. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de llums: Albert Faura. Disseny de vestuari: Nidia Tusal. Disseny de so: Oriol Broggi i Damien Bazin. Col·laboració efectes sonors: Florenci Ferrer. Postproducció d’àudio: Roger Blasco. Suport vídeo: Ambre Laparra. Regidor d’espai: Marc Serra. Operador Steadycam: Roger Blasco. Control de càmeres: Emili Vallejo. Estudiant en pràctiques STAE: Oriol Torrent. Atenció al Públic: Marc Serra, Juan Boné i Marta Cros. Producció de La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2020.


¿Ha hagut d'arribar una pandèmia global perquè les sensibilitats artístiques hagin girat la mirada cap a una altra pandèmia: la de la guerra? Els successius confinaments arran del coronavirus, el treball a casa, la incertesa sobre si un espectacle es podria no es podria estrenar, la precarietat que la crisi ha deixat en el sector teatral... Tot plegat ha propiciat la programació d'espectacles gairebé en solitari per facilitar el procés d'assaig lluny del treball col·lectiu, fins a trobar-se a l'escenari amb un, dos o mitja dotzena més d'intèrprets i conjuntar el resultat de cadascun d'ells.

Tres d'aquests espectacles que s'han estrenat recentment aquesta temporada parlen de la guerra. De la que hi va haver. De la que hi ha. De la que hi haurà. I ve a la memòria aquella expressió en clau de plany que va deixar l'escriptora Mercè Rodoreda en una de les seves últimes novel·les, però ara ampliada i augmentada: «Quanta, quanta... però quanta guerra!» És així. Escoltant els testimonis d'Svetlana Aleksiévitx, o els de la corresponsal de guerra Marie Colvin, o la del fotoperiodista sud-àfrica Kevin Carter o els testimonis més anònims de les dones violades i oblidades de la guerra de Bòsnia, que sembla com si aquells altres testimonis sovint vistos a través de la ficció basada en el genocidi nazi hagin quedat ja allunyats de la memòria més pròxima perquè la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, la Premi Nobel de Literatura del 2015, parla gairebé d'avui mateix quan dóna veu a les dones que han lluitat de sempre a la guerra i que havien quedat ofegades per l'heroisme aplicat habitualment als guerrers. La periodista nord-americana Marie Colvin ho fa de les vivències infernals que havia viscut en diferents confrontacions bèl·liques o de l'encara vigent genocidi sirià on ella mateixa, a la ciutat d'Homs, el 2012, va perdre la vida (l'actriu Rosamund Pike la va interpretar a la pel·lícula «La corresponsal»). El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter reviu els escenaris que havia imprès amb la càmera penjada al coll i de com trepitjava la feble maroma entre el neguit o deure professional de captar la imatge —la polèmica foto de la nena sudanesa i el voltor que la vetlla li va donar el premi Pulitzer— i el neguit o deure moral de salvar la víctima... [+ crítica]

FITNESS TEATRAL... O CÓRRER PER GUANYAR L'ETERNITAT

«La marató de Nova York», d'Edoardo Erba. Traducció de Joan Negrié. Adaptació de Juan Carlos Martel Bayod. Intèrprets: Joan Negrié i Albert Triola. Il·luminació: Anna Roldós. Producció: Eloi Isern. Cap tècnic: Ramon Beneito. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció de Juan Carlos Martel Bayod. Producció: Sala Trono. La Villarroel, Barcelona, 14 setembre 2010. Reposició: Aquitània Teatre, 23 gener 2021.

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2010. Algunes referències corresponen a aquell moment, tan diferent del que s'està vivint arran del coronavirus]

Barcelona té maratons a dojo: la més recent, a tocar, la de la Mercè... Algunes d'aquestes maratons són més professionals i d'altres més populars. És a dir, que, a Barcelona, qui no corre no és perquè voli sinó perquè no vol. Els dos intèrprets de 'La marató de Nova York', a La Villarroel, semblen dos atletes o dos ciutadans amants de les curses escapats d'una d'aquestes maratons urbanes. La seva pista, el seu asfalt, el seu tartà és l'escenari. Cambra fosca. Dos parells de bones vambes, de marca, i ben cordades. I res més. Tot és imaginació. Fins al punt que els dos únics personatges de l'obra inicien una cursa d'entrenament, trip, trap, trip, trap, durant seixanta minuts clavats en un moviment que no s'atura gairebé ni un segon i que posa a prova la resistència de dos actors que combinen l'esforç físic amb la paraula... [+ crítica]

De tant que t'estimo, t'abonyego!

«L'èxit de la temporada». Dramatúrgia d'Enric Cambray i Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril / Alba Florejachs, David Fernández, Fermí Fernández, Oriol Grau, Mònica Macfer, Mònica Pérez, Jordi Rios. Escenografia: Mercè Lucchetti i Marc Salicrú. Construcció escenografia: Jorba. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Estudis enregistrament: Oido. Disseny de so: Eudald Gili. Disseny de vestuari: Albert Pascual. Maquillatge: Anna Rosillo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Eva Biescas. Sastreria: Goretti Puente. Ajudant de regidoria i sastreria: Olalla Calvo. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Coreografia: Marta Tomasa. Tècnic de so: Rai Segura. Microfonia: Jan Subirats. Actor en pràctiques: Jan Zawisza. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Fotografia i video: Paco Amate. Disseny cartell: Kote García. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Companyia El Terrat (A Company of the Mediapro Studio). Ajudant de direcció: Rosa Domingo. Direcció: Enric Cambray i Israel Solà. Teatre Coliseum, Barcelona, 13 gener 2021.
 

Les veritats fan perdre les amistats, diuen. El cas és que aquesta colla d'amics “terratencs” se les diuen pel davant i pel darrera, les veritats —ep!, que això és el títol d'una obra que els pot sonar a molts!— però no arriba mai la sang al riu, o a la platea, vaja!, tot i que cal advertir els espectadors que hi ha un moment clau que, per uns segons, un no sap si forma part del guió o si ha estat un accident de veritat i el cor et fa un salt per si un dels personatges, en concret Fermí Fernàndez —noms reals i de ficció van aparellats— no hagi pres mal. De més petites que s'han fet grosses se n'han vist, jugant, jugant, a l'escenari. Els personatges més coneguts que han fet una llarga trajectòria al voltant d'El Terrat, la productora creada per Andreu Buenafuente, juga a trobar «L'èxit de la temporada» ni que la temporada en qüestió arribi vint anys després del primer intent. Sense desvelar res que comprometi la sorpresa dels futurs espectadors, diguem que la companyia pretenia el 2001 —data en què comença la comèdia— representar una versió de l'obra «Romeu i Julieta» i que un imprevist que em callo mossegant-me la llengua fa que l'estrena es retardi... fins al 2020! En vint anys, no només ha plogut, ha fet vent i ha nevat molt, sinó que tots plegats han acumulat experiència, fracassos, encerts, èxits i frustracions... En vint anys, a més de veure les coses i les il·lusions d'una altra manera, no han pogut evitar de perdre una mica o molt de cabell alguns, engreixar malucs els altres o fer panxeta —o panxota, segons qui!— fins al punt que la retrobada el 2020 per remuntar aquell shakesperià «Romeu i Julieta» de tota la vida es converteix en la clau humorística de la història d'amistat que en alguns casos fa picades d'ullet a petites anècdotes o efemèrides reals dels “terratencs” que, a la vida real d'El Terrat, commemoren també els trenta anys de prolífica i polifacètica trajectòria, iniciada radiofònicament el 1989 a la veterana emissora de Ràdio Reus (EAJ-11, en deien quan la ràdio encara era ràdio, la primera fora de Barcelona creada el 1925) i posteriorment a Ràdio Barcelona. D'allí, és sabuda l'espectacular puixança televisiva, remant contra tota mena de temporals, fins a la recent fusió —com fan bancs i caixes sisplau per força— amb l'imperi audiovisual de Mediapro... [+ crítica]