«Marits i mullers». Basada en el guió de Woody Allen, «Husbands and Wives». Traducció i adaptació d'Àlex Rigola. Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins i Lluís Villanueva. Escenografia: Max Glaenzel. Realització escenografia: Teatro de la Abadía. Vestuari: Silvia Delagneau. Confecció vestuari: Nené Fernández i Eugeni Caireta. Il·luminació: Maria Domenech. Ajudant direcció: Carlos Briones. Direcció: Àlex Rigola. Producció de Heartbreak Hotel, Teatro de la Abadía, Trànsit Projectes i La Villarroel. La Villarroel, Barcelona, 19 setembre 2015.

¿Sabeu què passa...? Que el 1992, potser per allò de l'aura inesgotable dels Jocs Olímpics, als que ja hi érem, ens semblen encara ahir mateix. I han passat 25 anys llargs! Per això em fa l'efecte que el guió del mestre Woody Allen —considerat una de les seves millors creacions— a vegades cau en la trampa del passat. M'explico una mica més, abans que l'auditori silenciós se'm posi a xiular. Woody Allen s'estalvia el terapeuta. No és perquè sí que escriu 'Husbands and Wives' i que roda la pel·lícula el 1992 coincidint amb el seu conflicte de parella amb l'actriu de tota la vida, Mia Farrow, i consolida la relació que estableix amb la seva filla adoptada, Soon-Yi (Dilan). 'Marits i mullers' —comparada sovint pel seu contingut amb 'Secrets d'un matrimoni', d'Ingmar Bergman—, té alguna cosa de tot això. Separació de parella, el somni del passat, la joventut que s'escola, l'atracció de l'alumna que admira el professor, la parella d'amics que anuncia que trenca la relació i el desencadenant en la pròpia parella del professor d'universitat i la directora d'una revista... Esclar que sempre amb l'afegit de la dissecció a càrrec del mestratge de Woody Allen, cosa que, malgrat la pàtina d'antigor que he esmentat, no acaba de caducar mai de debò... [+ crítica]