«Zona Franca», de David Desola. Traducció de l'espanyol de Jordi Casanovas. Intèrprets: Lluís Marco i Pau Vinyals. Disseny so: Josep Sánchez-Rico. Disseny il·luminació: Elisenda Rodríguez. Espai i vestuari: Marta Soto. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant producció: Júlia Simó. Cap tècnic: Xavier Xipoll. Teaser i vídeo rellotge: Joan Rodón. Ajudant direcció: Txell Aixendri. Direcció: Israel Solà. Sala Muntaner, Barcelona, 8 novembre 2015.

Tot esperant el camió. Una mena de Godot que provoca que dues generacions de treballadors, el veterà (l'encarregat senyor Mañé), amb un llarg historial d'anys i d'hores a l'esquena, a cinc dies vista de jubilar-se, i el jove nouvingut (en Nin, ¿per què aquest nom tan curt?) per ocupar la plaça vacant d'encarregat, es trobin durant cinc dies en un magatzem dels afores, buit —només poblat per uns nius de formigues—, de l'empresa "Astes i Màstils Salvaleón, S.A.", exactament així: "astes i màstils" (ni que els "màstils", com remarca el personatge jove, en català, siguin "pals", però la tradició és la tradició i l'empresa és l'empresa). La comparació amb Godot no és gratuïta. L'absurd es va fent present mentre avança la situació insòlita dels dos personatges, emmagatzemats com si fossin presoners. Però l'absurd s'hi fa amb un humor afinadíssim, en clau de comèdia, on el rellotge —que marca les hores i els dies, és a dir, les diferents escenes— la màquina de marcar la fitxa laboral del magatzem d'entrada i sortida —que marca el tempo diari— i les granotes de feina —que marquen l'esclavatge del treball que ho fa tot menys dignificar— són els únics elements que es mouen i canvien, excepció feta del trescar imparable de les formigues, esclar... [+ crítica]