«Prefiero que seamos amigos (Je préfère qu’on reste amis!)», de Laurent Ruquier. Versió espanyola de Tamzin Townsend i Chema Rodríguez-Calderón. Intèrprets: Lolita Flores i Luis Mottola. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Escenografia: Mambo Decorados. Utillatge i mobiliari: Scnik. Disseny il·luminació: Felipe Ramos. Disseny vestuari: Gabriela Salaberri. Agraïments vestuari: Tusstilettos.com. Música: Mariano Marín. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Marco García. Ajudant producció: Alejandra Freund. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Regidor: Brais Fernández. Direcció tècnica: David Pérez Arnedo. Ajudant direcció: Ricardo Cristóbal. Direcció: Tamzin Townsend. Producció: Pentacion Espectáculos, Focus i Verteatro. Teatre Goya, Barcelona, 2 desembre 2017.

Si el qualificatiu de teatre de bulevard s'ha aplicat alguna vegada a la comèdia mal anomenada comercial, aquesta vegada la identificació li va com l'anell al dit. Sobretot perquè la comèdia de l'autor Laurent Ruquier (Le Havre, França, 1963) respira l'aire d'autèntic bulevard —millor dit, de “boulevard”—, però amb remenat de salsa a l'espanyola, passant pel fricandó català de Barcelona, fins i tot pel carrer de la Fraternitat, del barri de Gràcia —picada d'ullet de la reina del mambo—, o el Born —boom turístic—, ciutat on els protagonistes sembla que tenen residència a jutjar pel que diu Valentí / Augusto, el gigoló argentí que manté una amistat innocent i entranyable des de fa cinc anys amb la ja granadeta florista Claudia, enamorada secretament d'ell que, en la pell de l'actriu Lolita Flores —qualsevol semblança del rètol comercial de la floristeria del fons de l'escenari amb el cognom de l'actriu és simplement un atzar— agafa un vertigen interpretatiu absolutament personal. Els francesos, de recrear en teatre i en cinema aquesta mena de relacions sentimentals de tobogan, en saben un tros. La cultura sentimental del sud d'Europa és una altra cosa. Més pràgmàtica i més escèptica, diria. Potser perquè els temps han canviat i cada vegada és més difícil trobar una dona o un home encara sense parella estable (o inestable) quan el tòpic els encoloma que se'ls "ha passat l'arròs" però mantenen l'esperança mentre hi ha vida. En tot cas la història de Laurent Ruquier no vol deixar sortir del teatre els espectadors amb coragre i els regala un final feliç, au, com si res, de pel·lícula rosa, amb petó inclòs... [+ crítica]