«La grenouille avait raison». Concepte: James Thiérrée. Interpretació: Sonia SonYa Bel Hadj Brahim, Ofélie Crispin, Samuel Dutertre, Hervé Lassince, Thi Mai Nguyen i James Thierrée. Bestiari: Victoria Thiérrée. Escenografia i música: James Thierrée. Ajudantia de direcció: Pénélope Biessy i Sidonie Pigeon. Ajudantia d’escenografia: Laura Léonard. Vestuari: Pascaline Chavanne. Coordinació tècnica: Anthony Nicolas. Il·luminació: Alex Hardellet, James Thiérrée. So: Thomas Delot. Regidoria: Samuel Dutertre, Lorenzo Graouer i Anthony Nicolas. Guarda-roba: Emilie Revel. Construcció, manufactura i creació de l’escenografia i l’utillatge: Thomas Delot, Samuel Dutertre, Fabrice Henches, Anthony Nicolas, Sabine Schlemmer, Monika Schwarzl, Matthieu Bony, Olvido Lanza Bermejo, Simon Zaoui, Patrick Lebreton i Camille Joste. Pintures i pàtines: Marie Rossetti. Producció i coordinació: Emmanuelle Taccard i Stéphanie Liodenot. Producció delegada: La Compagnie du Hanneton/Junebug. Una coproducció de Théâtre de Carouge-Atelier de Genève Célestins, Théâtre de Lyon, Radiant-Bellevue Théâtre du Rond-Point Paris, Théâtre de la Ville Paris, Théâtre Royal de Namur, La Coursive Scène nationale de La Rochelle, Sadlers Wells Londres en cooperació amb Crying Out Loud, L’arc Scène nationale Le Creusot, Opéra de Massy Odyssud Blagnac, Théâtre de Villefranche sur Saône, La Comédie Clermont Ferrand, Théâtre Sénart, Espace Jean Legendre, Théâtre de Compiègne - Scène nationale de l’Oise en préfiguration i el Festival international d’Edimbourg. Direcció: James Thiérrée. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. Del 26 al 27 juliol 2017.

El conte «El rei granota» o «El príncep granota», recollit pels germans Grimm el 1812, explica que una princesa que està jugant li cau una pilota d'or a l'estany. Una granota s'ofereix a ajudar-la per recuperar la pilota a canvi d'un regal. La princesa li ofereix riqueses, que és l'únic que sap que té, però la granota demana només ser la seva amiga, seure plegades a taula i dormir juntes. La princesa hi accedeix a contracor, però quan té novament la pilota, fuig de pressa i corrents sense complir la promesa. L'endemà, la granota, indignada, va a Palau per reclamar el compliment del pacte amb la princesa. El rei hi consent i obliga la seva filla, la princesa, a obrir la porta a la granota i a sopar plegades. Però, a la nit, quan són les dues a la cambra, la princesa no vol que la granota estigui al seu llit i l'estimba contra la paret. I, pataplaf!, la presumpta granota es transforma en un príncep que havia estat encantat per una bruixa malèfica. Aleshores, la parella —príncep i princesa— comença una nova vida d'amor. Per descomptat, les versions posteriors del conte ensucren la situació i canvien el pacte per un petó, per evitar l'escena de la violència. I així és com es fa famós el petó que totes les criatures coneixen i que serveix per desfer encanteris. James Thiérrée fa una mena d'abstracció del conte de la granota —en realitat es queda amb la granota— i, sota el filtre del gènere fantàstic, crea una nova versió de la importància de complir amb les promeses, de la hipocresia de les aparences i del guany de la maduresa a partir de la sexualitat, ja sigui posant-te una granota al llit o fent-li un petó i descobrint el príncep blau esperat de tota la vida. Però el creador de l'espectacle multidisciplinar (teatre, dansa, música, circ...) no dóna cap pista sobre la gènesi de «La grenouille avait raison», tira pilotes fora quan se li pregunta per la qüestió, i deixa qualsevol interpretació a la imaginació dels espectadors. I aquesta és, probablement, la clau de l'encanteri de l'espectacle al qual els espectadors s'han d'acostar amb ulls i cor d'infant i creient també que fent-li un petó els descobrirà què amaga realment... [+ crítica]