L'obra «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller, dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Sílvia Bel, s'ha reposat al Teatre Lliure de Montjuïc

«Maria Estuard». A partir de l'obra de Friedrich von Schiller. Versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Àlex Casanovas, Carles Martínez, Fina Rius i Marc Rius. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia: Josep Iglesias i Jose Novoa. Construcció escenografia: Tallers Castells i Pascualín. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció vestuari: Epoca. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Alumne en pràctiques direcció: Juan Manuel Rodríguez. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure de Gràcia. Barcelona, 7 maig 2016. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 novembre 2017.

Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany). Dos personatges històrics femenins controvertits, forts i febles a la vegada —això pretén mostrar Schiller i encara més la versió de Sergi Belbel—, que han generat al llarg del temps múltiples recreacions teatrals, cinematogràfiques i operístiques. D'uns fets convulsos del segle XVI, el poeta Friedrich von Schiller (Marbach am Nechar, Alemanya, 1759 - Weimar, Alemanya, 1805) en refà una història que publica l'any 1800, cinc anys abans de la seva mort, i que s'inscriu dins del corrent del romanticisme, farcida d'un discurs intens, epidèrmic i, per la seva naturalesa —odi i enveja, vencedors i vençuts, política i religió—, es podria dir també que absolutament intemporal. Un gabial gegant rectangular —els espectadors a dues bandes— simbolitza la cambra de la presó de la reina d'Escòcia, Maria Estuard. És només un dels tres o quatre espais escenogràfics que ha creat Max Glaenzel i que amb lleugers i subtils canvis acompanyats de suggerents efectes de so de Jordi Bonet i d'il·luminació de Kiko Planas —una pluja de fulles seques, un llum penjant en trapezi, una taula, tretze cadires nobles envoltant l'escena i un túnel amb escales— fa que el discurs de Friedrich von Schiller versionat per Sergi Belbel arribi als espectadors amb una polidesa exquisida que, sense perdre la força de l'original, no se li fa gens estrany... [+ crítica]