«Islàndia», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez i Àurea Márquez. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: María Araujo i Marian García. Confecció vestuari: Sombrereria Mil i I.T. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Àngels Palomar. Alumnes en pràctiques: Diana Sofia Muñoz, Elodie Chiper i Anna Gil. Vídeos: Maria Andreu, Júlia Genís i Max Glaenzel. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2017.

«Islàndia» és una estrella de cinc puntes. Vull dir que pots agafar l'obra per cadascuna de les puntes i treure'n conclusions diferents. Fins i tot es podria estirar cadascuna d'aquestes puntes i construir mitja dotzena d'històries diferents. És una de les característiques de l'escriptura dramàtica de Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), que deixa tantes portes obertes com possibilitats d'interpretació. Però això no vol dir que «Islàndia» sigui una obra críptica, en tot cas, diria que és una obra misteriosa pel que fa als personatges, perquè tots van apareixent per separat, al llarg de dues hores, en diferents escenes, principalment totes de parella, sense que acabin d'exposar quina és la història personal de cadascun d'ells. ¿Avantatge o desavantatge? Les dues opcions alhora. Avantatge perquè els espectadors poden recrear en el seu imaginari allò que no es diu de cadascun dels individus. Desavantatge perquè els espectadors corren el risc de fer un retrat de cadascun d'ells que no s'ajusti a la intenció de la trama i de l'autora... [+ crítica]