«L'alegria», de Marilia Samper. Intèrprets: Lluïsa Castell, Montse Guallar, Andrés Herrera i Alejandro Bordanove. Escenografia: Enric Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Noemí Jiménez i Coral Peña. Ajudant direcció: Roger Torns. Assessorament argot: Marc Rosich. Direcció: Marilia Samper. Sala Beckett, Barcelona, 22 octubre 2017.

Teatre social i realisme brut semblen termes que han passat a la història. Però no. Ara tornen a ser més vius que mai com a reacció a l'estesa de pobresa que ha deixat la crisi i que s'ha encrostonat en moltes capes socials que abans havien aconseguit un mínim de benestar. «L'alegria» de Marilia Samper (Brasil, 1974), dramaturga establerta a Catalunya amb una trajectòria ja força notable, es podria inscriure en aquests corrents. Teatre social perquè té la sensibilitat de crear un personatge de vint anys amb paràlisi cerebral, en cadira de rodes, amb una mare amb una feina precària que amb prou feines arriba a final de mes i en un barri de tercer ordre, en un edifici amb barreres arquitectòniques i amb un veïnat angoixat per les pròpies dificultats econòmiques. Realisme brut perquè perfila un ambient degradat a través del personatge de la veïna que abans malvivia de traduir rus i que acaba practicant el rus al carrer com a dona de la vida. Denúncia social perquè les dificultats, per falta d'una rampa, per sortir de casa amb la cadira de rodes del fill amb paràlisi cerebral no troben cap porta oberta tret de la del propietari del pis on viuen llogats, que li transmet l'alegria de fora quan el ve a veure... [+ crítica]