L'ESPERANÇA DE NEONS DE LOPE DE VEGA

«La discreta enamorada», de Lope de Vega. Intèrprets: Íñigo Arricibita, Xavi Caudevilla, Montse Diez, Cristina García, Ania Hernández, Nora Hernández, Antonio Hernández Fimia, Lluís Homar, Pascual Laborda, Cristina Marín-Miró, Felipe Muñoz, Miriam Queba, María Rasco i Marc Servera. Tècnics de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que apareixen en escena: Pedro Acosta Ureña, Juan José Blázquez Ramos, Ignacio Cobos Santamaría, Gema Collado López, Noelia Cortés Plata, Inmaculada García Cascales, Juan Manuel García González, Juan Francisco Guerrero Espada, Alfonso Jiménez Ganso, Francisco Javier Juaranz Pérez, Rosa Rubio Mazano, Francisco M. Pozón Hernández, José María Romero Jurado, Rosa María Sánchez Adamuz i Carlos Somolinos Arroyo. Veu i paraula: Vicente Fuentes. Escenografia: Jose Novoa. Vestuari: Deborah Macías. Il·luminació: Pilar Valdelvira. Composició musical: Marc Servera, versió «Vestida de nit», de Sílvia Pérez Cruz. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Ajudantia de direcció: Vanessa Espín. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Teatro del Soho CaixaBank i Teatro Cuyás. Agraïments: Sílvia Pérez Cruz. Espectacle patrocinat per Loterías y Apuestas del Estado. Direcció adjunta: Oscar Valsecchi. Direcció: Lluís Homar. Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico. Teatre Romea, Barcelona, 28 maig 2023.

Els embolics de Lope de Vega (Madrid, 1562 - 1635) són diferents dels embolics de Chaderlos de Laclos (Amiens, França, 1741 - Tàrent, Itàlia, 1803). Un segle llarg de diferència es nota, però això no vol dir que no siguin menys provocadors i avançats al seu temps. El fet és que coincideixen a la cartellera teatral els dos embolics, els de «La discreta enamorada» de la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic de Madrid, i els de «Les amistats perilloses» del Teatre Lliure. A «La discreta enamorada», Fenisa fa mans i mànigues per aconseguir el seu estimat Lucindo. Però el pare de Lucindo embolica la troca quan la demana per al casori. Fenisa fuig de les convencions de la seva època i s'enfronta a tot el que vol impedir el seu autèntic desig com a dona. La trama és plena d'un pols entre allò que és raonable de fer i allò que dicta el cor. I la direcció de Lluis Homar, que juga amb la vitalitat de la companyia que s'acaba de graduar —excepció feta, esclar, de la veterana actriu Montse Diez— ho acoloreix amb un estil divertit, enjogassat, ple de cançons, de capa i espasa, que no s'atura durant tota la representació —un parell d'hores—, tot i que una mitja hora menys del que durava en principi, quan l'espectacle es va estrenar al Teatre del Soho CaixaBank de Màlaga. L'escenografia, feta de bastides rudimentàries, acompanya aquesta posada en escena on, en principi, tot sembla que estigui encara per fer. Fins i tot sorprèn que el director, el mateix Lluís Homar, que també hi té el paper del vell capità Bernardo, militar retirat, que cobeja la discreta enamorada, és assegut a la platea a l'espera que li toqui pujar amb la fanfàrria de la companyia a l'escenari... [+ crítica]