«L'art de la comèdia», d'Eduardo De Filippo. Traducció de Xavier Albertí. Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Roger Casamajor, Lluís Homar, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Quimet Pla, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Lluís Villanueva i Pau Viñals. Escenografia: Lluc Castells i Jose Novoa. Ajudanta escenografia: Carlota Ricart. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells, German De Laforé, Tallers Pasqualin i TNC. Vestuari: Nina Pawlowsky. Ajudanta vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Moviment i ajudant direcció: Oscar Valsecchi. Ajudanta direcció: Lola Davó. Direcció: Lluís Homar. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 febrer 2015.

Hi ha un element en aquesta obra que sembla que sigui allò que ho pot resoldre tot com una vareta màgica: la caixa dels postissos. L'humil actor de ficció, Oreste Campese, i també director d'una companyia de còmics ambulant caiguda en desgràcia des que se li va cremar la carpa, l'anomena en diverses ocasions com si fos un elixir meravellós però també com una amenaça contra qualsevol fatalitat. D'aquesta caixa dels postissos surt tota la farsa sobre el poder i el teatre, la realitat i la ficció, que l'autor, actor i director Eduardo De Filippo (Nàpols, 1900 - Roma, 1984) va escriure vint anys abans de morir, ja en plena maduresa creativa, ambientada en la postguerra dels anys cinquanta, en una Itàlia que es començava a preparar per a un canvi de progrés, amb l'arribada de la televisió, entre altres utensilis domèstics de gamma blanca, per fer la vida de les llars més feliç i més còmoda, i també per escampar la por de l'amenaça de la letargia del teatre. Lluís Homar protagonitza com a actor i director aquesta versió de 'L'art de la comèdia', traduïda de l'italià al català, en una adaptació del mateix director del TNC, Xavier Albertí, que fa que soni gairebé com a autòctona. El dramaturg Eduardo De Filippo deixa molt ben travades totes les accions, l'ambientació i el perfil dels diversos personatges. La versió del TNC respecta aquest criteri i fins i tot el reinterpreta més enllà del que el mateix De Filippo, segurament, es podia haver imaginat mai... [+ crítica]