L'opereta «Oh My God Barcelona!» entra a El Maldà després de l'estrena prèvia feta a L'Auditori

«Oh My God Barcelona!». Versió de l'opereta còmica de Jacques Offenbach, 'La vie parisienne'. Adaptació i traducció: Companyia Bratislava. Intèrprets: David Anguera (piano i acordió), Anna Arena (violí), Jofre Bellés (piano i saxo), Xuel Díaz (guitarra i percussió), Laura Pau (ukelele i acordió) i Albert Ruiz (trombó de vares). Escenografia i vestuari: Estanis Aboal. Disseny de llums: Joan Gil. Coreografia: Albert Ruiz. Direcció vocal: Sheila Garcia. Arranjaments i direcció musical: Ferran Martínez i Palou. Direcció: Mònica Bofill. Producció: Associació Artdevellut. Sala Tete Montoliu, L'Auditori, Barcelona, 5 febrer 2016. Temporada: El Maldà, Barcelona, 24 febrer 2016.

Del compositor Jacques Offenbach (Colònia, Alemanya, 1819 - París, 1880) s'han vist aquí al llarg dels últims quaranta anys, versions tan de gènere operístic com teatral de 'La Bella Helena' (Teatre Lliure i Dagoll Dagom), 'La Perritxola' (Dagoll Dagom), 'Els contes de Hoffmann' (Gran Teatre del Liceu) o 'La Gran duquessa de Gerolstein', aquesta última, ja fa dos anys, al Teatre Gaudí Barcelona, dirigida per Víctor Álvaro, en un espectacle que va servir per presentar la Companyia Bratislava, formada a partir d'actors i actrius acabats de sortir de l'Institut del Teatre. La mateixa companyia, després de la bona rebuda de 'La gran duquessa de Gerolstein', repeteix ara amb Jacques Offenbach, però amb una de les seves operetes còmiques potser menys conegudes dins del repertori català, 'La vie parisienne', tot i que forma part dels espectacles preferits i de capçalera de moltes programacions líriques franceses, en un moment que es commemora també el 150 aniversari de la seva creació. Però, si els francesos es complauen majoritàriament a recrear-ne la trama en el seu estat original de temps, costums i època, els de la Bratislava, que potser se'n senten menys deutors, fan el que permet fer una òpera bufa: adaptar-la a l'actualitat i situar-la en un medi pròxim als espectadors d'avui en dia... [+ crítica]

«Fuenteovejuna (Breve tratado de las ovejas domésticas)». A partir de l'obra de Lope de Vega. Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrprets: Andrea Madrid / Queralt Casasayas, David Menéndez / Javier Cárcel, Guillem Gefaell / Marc Naya, Martí Salvat / Marc Pujol, Rosa Serra / Ilona Muñoz, Sergi Torrecilla / Xavi Torra, Marc Rius / Toni Mas. Escenografia: Adrià Pinar Marcó. Assessorament de moviment: Marta Hervàs. Direcció: Ricard Soler i Mallol. Companyia Obskené. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 21 febrer 2016.

La sala gran de La Seca Espai Brossa no és la plaça d'Almagro —on l'espectacle va triomfar dins del clàssic festival— però, sense les grades i amb una mica d'imaginació, se li assembla. La companyia Obskené reuneix els espectadors en cercle, com a poble en assemblea, per explicar d'una manera clara i comprensible quina és la gènesi que hi ha darrere d'allò que gairebé tothom sap quan li diuen "Fuenteovejuna!" i respon inconscientment "Todos a una!". En un registre de comediants de plaça, la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart —que li va valer el premi Max d'aquesta categoria de l'any passat— combina la tragèdia de «Fuenteovejuna» amb uns canvis de registre que interpel·len els espectadors, que toquen l'humor —amb la relació amb les ovelles—, que ironitzen sobre el mateix Lope de Vega i sobre la necessitat o no de llegir la seva obra —amb vena juvenil i influència encara de les lectures obligatòries d'institut—, i incorporen elements actuals com el Facebook, el Twitter i les crides populars per promoure moviments de masses... [+ crítica]

«La sal», d'Eva Hibernia. Intèrprets: Isabelle Bres, Ferran Lahoz, Joan Sureda. Escenografia: Llorenç Corbella. Disseny llums: Natàlia Ramos. Espai visual: Carles Roig i La retrateria. Espai sonor: Estudi Bàrbara Granados. Vestuari: Paula Barthes. Tècnic: Lluís Serra. Ajudanta direcció: María Aragó. Direcció: Cristina Lüngstenmann. Producció: Montse Alcoverro, Karel Mena, Cristina Lüngstenmann i Projecte Vaca. Teatre Eòlia, Barcelona, 20 febrer 2016.

Si espolseu sal sobre una ferida oberta, la nafra, més que curar-se, s'encetarà encara més de dolor. Per això, aquesta obra d'Eva Hibernia (Logronyo, 1973) s'enceta també progressivament de dolor a manera que va espargint la pols del passat sobre els personatges que viuen com fantasmes en pena, víctimes de la guerra dels Balcans de finals del segle passat. Han transcorregut més de vint anys des del setge de Sarajevo, però l'obra se situa encara una mica més endavant, quan n'han passat trenta, i reflecteix una família trencada —mare musulmana violada, pare serbi membre dels guerrillers txèknics i el fill de la violació adoptat per una família de Dinamarca— per les conseqüències del drama contemporani que va despertar tot Europa del son del benestar. L'estructura de l'obra se serveix del recurs de les escenes fragmentades com un trencaclosques que a poc a poc es va reconstruint, en un flaixbac que va del moment més proper, quan Salma, la mare musulmana violada, s'ha establert a Itàlia on va emigrar de refugiada, i salta enrere per recordar les seqüències que van trencar la vida que semblava que havia de ser inalterable fins a l'esclat de la guerra... [+ crítica]

Tots els nominats als Premis Max de les Arts Escèniques en la XIX Edició 2015-2016

S'han fet públics tots els nominats als Premis Max de les Arts Escèniques que celebrarà la XIX edició el 25 d'abril a Madrid. Entre els espectacles nominats, hi ha una important representació del teatre català [+ informació amb tots els candidats]

«Bítels per a nadons (concert tribut a The Beatles)». Intèrprets: Alba Haro / Eduard Raventós (violoncel), Asier Suberbiola / Laura Marín (violí), Hugo Astudillo / Nil Villà (clarinet i saxo soprà), Albert Vilà (percussions), Eva Vilamitjana (dansa). CoreografIa: Eva Vilamitjana. Arranjaments musicals: Jordi Bello. Video interactiu: Anna Carreras. Escenografia: La Petita Malumaluga, amb la col·laboració de Paula Bosch. Vestuari: La Petita Malumaluga. Disseny de llums: Claudi Palomino / La Petita Malumaluga. Tècnic de llums i so: Ignasi Bosch. Producció: Cristina Roca, Pol Gil, Companyia Malumaluga i Percussity Ltd. Companyia resident a L’Estruch, de Sabadell. Direcció artística: Albert Vilà i Eva Vilamitjana. La Petita Malumaluga. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2016. Espectacle recomanat entre 0 i 6 anys.

Cal estar preparats des de ben petits per quan arribin les festes majors, els envelats, els concerts en estadis i auditoris com el Palau Sant Jordi i perdre la por a encendre els mòbils, picar de mans o bellugar l'esquelet. Per això la Companyia La Petita Malumaluga —aquesta mateixa temporada ha presentat al CCCB el seu espectacle «30 elefants sota un paraigua»— ha creat aquest espectacle musical basat exclusivament en peces musicals dels The Beatles per crear una atmosfera en la qual els primeríssims espectadors sàpiguen ben d'hora el que els espera si surten de gresca quan siguin grans. En una pista blanca, sota un envelat també blanc —aquí el muntatge utilitza l'escenari de la sala Tallers del TNC— els més petits de tots són convidats a entrar i sortir de la pista si se senten atrets per la música que interpreten —també vestits de blanc— els quatre músics i la ballarina i mestra de cerimònies que dóna les instruccions, als que ja passen de l'edat i, sobretot, als que ja són pares o avis... [+ crítica]

«Maüra, filla de la Terra». Creació i interpretació de Marta Gorchs. Acompanyament artístic: Praline Gay-Para. Titelles: Martí Doy i Thomas Frederick Roper. Banda sonora original: Lluís Rodríguez. Escenografia: Thomas Frederick Roper. Vestuari: Eva Gorchs. Il·luminació: Roc Laín. Direcció: Marta Gorchs. Companyia Sifó. Producció: Cia Sifó i Cie Pavé Volubile. Amb la complicitat de: FIT, Temporada Alta, Fundació Miró i Successió Miró SL, Teatre Principal de Palma i AADPC. Programa Babies al CCCB de Viu el Teatre. Centre Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Barcelona, 21 febrer 2016. Espectacle recomanat entre 0 i 5 anys.

L'extensa obra de Joan Miró té tantes lectures que fa la impressió que no es pugui exhaurir mai. Una mostra d'això és l'espectacle per a primeríssims espectadors, «Maüra, filla de la Terra», que la creadora Marta Gorchs ja fa dues temporades que té en repertori i que, després de passar per un dels Festivals Temporada Alta, va presentar l'any passat a l'auditori de la mateixa Fundació Miró de Montjuïc. De fet, un espectacle com aquest, que utilitza els elements que Miró utilitzava en les seves escultures i les seves pintures, hi podria estar en residència permanent, a Montjuïc, perquè sembla que sigui una extensió lògica de les visites educatives que les famílies o els grups escolars hi fan. Marta Gorchs, especialitzada en teatre gestual, però també narradora, cantant, ballarina i trapezista —aquí mateix hi fa una mica de tot com si fos una barra lliure de tast per anar picant—, dóna un tractament minimalista de totes aquests gèneres en un espectacle que, com ho feien i encara fan els griots, explica l'origen de la Terra i el cel, del sol, de la lluna i de les estrelles. És a dir, Miró en estat pur... [+ crítica]

L'espectacle familiar «Patufet, el musical» es reposa al Teatre Victòria fins al 20 de març després de la seva estrena anterior al Teatre Coliseum.

«Patufet, el musical». Basat en el conte popular recopilat pels Germans Grimm. Dramatúrgia i música de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez. Intèrprets: Aina Quiñones / Aina Ros, Pol Nubiala, Pau Doz, Xènia Reguant, Jofre Borràs i Miquel Malirach. Audiovisuals i fotografia: Daniel Escalé. Direcció d'art i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny il·luminació: Lluís Martí. Disseny so: Joan Gil. Coreografia: Cristina Miralles. Caracterització: Teresa Alonso. Il·lustracions: Briguitte Chinchilla. Disseny cartell: Frankie de Leonardis i Luis Gaspardo. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué - 20 cmStudio. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidor: Teresa Navarro. Tècnic teatre: Juanma Labrado. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció: Alícia Serrat. Producció: Anexa. Teatre Coliseum, Barcelona, 7 novembre 2015. Reposició: Barcelona, Teatre Victòria, 21 febrer 2016. A partir de 3 anys.

¿Patufet... o cabaret? La llarga experiència del compositor i actor Ferran Gonzàlez i la col·laboració escènica d'Alícia Serrat en espectacles familiars de caire més convencional els ha portat a estripar les partitures —no pas les vestidures!— i a convertir un espectacle que, pel títol, pot semblar que sigui una adaptació típica d'un conte popular com és el del 'Patufet', dels Germans Grimm, i no pas un espectacle de música, coreografia, cant i mitjans audiovisuals aplicats a l'acció amb un resultat enriquidor i digne... [+ crítica]

«Pigat (Història d'un cavall)». Basat en el conte de Lleó Tolstoi. Versió de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: Lídia Ibáñez, Alícia Olivé, Laura Pau, Gerard Flores, Marc Lorenzo i Roc Olivé. Direcció musical: Toni Olivé. Direcció: Ricard Reguant. Companyia Va de Bòlit. Jove Teatre Regina, Barcelona, 20 febrer 2016. Espectacle recomanat a partir de 6 anys.

El director Ricard Reguant ha repescat aquesta versió del relat de Lleó Tolstoi, 'La història d'un cavall', que va posar en escena ell mateix fa vint anys i que manté els valors que el fan un espectacle famíliar que té dos nivells diferents: el de la comprensió de la història de Pigat, el cavall, i el del seguiment atractiu per la part musical. Així, doncs, malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 6 anys, tant és idoni per a espectadors més crescuts com també per als que no tenen encara aquesta edat, dualitat que no és habitual en espectacles d'aquesta mena. I això és així perquè la versió de Ricard Reguant extreu els moments més essencials del relat clàssic —avui encara es troba publicat en català a RBA, hereva del segell de La Magrana, on va aparèixer per primera vegada a la dècada dels anys vuitanta, en una traducció de Josep Navarro— i incideix en aquells aspectes que es fan més comprensius per als primers espectadors: la naixença del petit poltre, el bateig del nom per les seves pigues, els primers passos al trot, el que sigui el cavall jove preferit de les eugues, l'enamorament amb una egua de l'estable, la separació de la seva egua mare i de la seva egua estimada, el seu recorregut de mà en mà des de ser el cavall d'un príncep faldiller a acabar en una granja explotat per una mala dona fins a la mort... [+ crítica]

«Fusells». A partir de l'obra de Bertolt Brecht. Intèrprets: Cristina Arenas, Quim Àvila, Jaume Madaula, Jordi Llovet i Georgina Latre. Espai i vestuari: Alba Macfarlane. Il·luminació: Natàlia Ramos. Vídeo i so: Cooperativa FAR. Tràiler: Anna Serrano. Música d'Elena Gadel, Manu Guix i Toni Pagès. Producció executiva: Cristina Ferrer. Ajudanta producció: Laia Pellejà. Ajudanta direcció: Anna Serrano. Direcció: Daniel J. Meyer. Espectacle en residència Nau Ivanow. Companyia Descartable Teatre. Almeria Teatre, Barcelona, 19 febrer 2016.

La Revolució d'Astúries de l'octubre del 1934 va coincidir amb les revolucions paral·les també d'octubre al País Basc i els Fets d'Octubre de Catalunya. Els asturians de les esquerres van intentar abolir el govern republicà sorgit de la Constitució del 1931, en un moment convuls governamental encapçalat aleshores pel bienni radical-cedista (etapa de Lerroux i Gil Robles), amb l'objectiu de substituir-lo per un govern socialista. El govern republicà de torn va sufocar radicalment l'intent revolucionari, considerat un desafiament o un inici de guerra civil, posant al capdavant de la insurrecció popular i obrera els generals Goded i Franco, experts en missions repressives anteriors, amb un desplegament de milers de forces i un balanç de morts, entre 1.500 i 2.000, i uns 20.000 empresonats. Aquests fets van inspirar Bertolt Brecht a escriure i estrenar a París, el 1937, l'obra «Els fusells de la senyora Carrar», quan la guerra civil espanyola ja havia esclatat i a Europa s'entreveia l'ascens del feixisme capitalitzat després pel nazisme. Brecht es basa en la història d'una mare (la senyora Carrar), vídua arran d'aquells fets d'octubre a Astúries, que vol protegir el seu fill gran d'anar a la guerra i l'obliga a sortir a pescar en plena contesa bèl·lica. Però va ambientar l'acció en un poble de la costa andalusa i hi va plantejar la dialèctica entre la neutralitat o la implicació en un fet com una guerra civil... [+ crítica]

«L'avar», de Molière. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Joan Pera, Manu Fullola, Júlia Barceló, Ricard Farré, Elena Tharrats, Josep Minguell, Alba Florejachs, Manel Dueso, Òscar Castellví i Xavi Francès. Escenografia: Pep Duran. Construcció escenografia: Estudi-Taller Jorba-Miró. Tractament pictòric escenografia: Taller Jordi Castells. Vestuari: Maria Araujo. Ajudant vestuari: Marian Garcia. Confecció vestuari: I.T. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Àlex Polls. Caracterització: Àngels Palomar-Marquès. Perruqueria: Alicia Dvorska. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Regidoria: Blai Pera. Sastressa: Olga Fibla. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció: Focus. Teatre Goya, Barcelona, 18 febrer 2016.

L'última versió catalana de l'obra «L'avar», de Molière, es va representar —si no se me n'escapa de la memòria alguna altra— a l'Amfiteatre de Montjuïc, dins el Festival Grec del 1996. El va protagonitzar l'actor Lluís Soler (Harpagon), guardonat com a intèrpret per la crítica d'aquella temporada pel seu paper, i ja en va fer la traducció Sergi Belbel, que també la va dirigir, sota la producció de Focus. Aquella va ser una edició de record trist perquè, en plenes funcions del Grec de «L'avar» va morir una de les protagonistes del repartiment, la jove i gairebé debutant actriu Marta Ollé, que feia el paper d'Elisa (la filla d'Harpagon) i que va ser substituïda d'urgència per Roser Camí. Posteriorment, a l'inici de la temporada següent, l'obra es va representar al Teatre Tívoli, i l'actriu Roser Camí va ser substituïda per Marta Domingo en el mateix paper. Aquell muntatge de «L'avar» va ser un dels èxits de la temporada 1996-1997 amb 56.798 espectadors en conjunt, segons les dades d'arxiu. I és d'allí que parteix ara la versió que ha revisat Sergi Belbel, i que dirigeix Josep Maria Mestres, amb un llenguatge posat més al dia —han passat vint anys decisius per a l'evolució de la llengua— i fent-lo molt accessible als espectadors d'avui. Aquest és un objectiu aconseguit i que salta a la vista —millor dit, a l'oïda— des de la primera frase. Bravo! En un moment que el teatre i el cinema tendeixen a menjar-se la fonètica, aquí es detecta clarament que hi ha hagut un interès evident perquè això no passi i tots els intèrprets fan allò que els espectadors agraeixen tant: llançar el text endavant amb claredat com un dron que plana per damunt de la platea... [+ crítica]

«Tu no surts a la foto», d'Enric Nolla. Intèrprets: Chantal Aimée, Babou Cham, Bernat Quintana, Xavier Ruano i Teresa Urroz. Escenografia i vestuari: fons del TNC. Espai sonor: Òscar Villar. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Col·laboració de la Unitat de Teràpia Familiar de l'Hospital de Sant Pau amb el Dr. Juan Luis Linares, la terapeuta Virginia Rangel i Miguel Ángel García, José Manuel Sánchez, Gustavo Moreno i Sergio Carballo. Direcció tècnica: Xavier Xipell. Direcció producció: Carles Manrique. Ajudanta producció: Júlia Simó Puyo. Ajudanta direcció: Glòria Balañà Altimira. Direcció: Antonio Simón. Producció: TNC i Velvel Events. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 febrer 2016.

Treballar sobre un tema preestablert, per a un dramaturg, pot arribar a ser un fre a la seva creativitat. Però també es pot donar el cas que la realitat de la qual es parteix —al cinema en diuen "basada en fets reals"— acabi estimulant la mateixa creació i aconsegueixi un resultat en què la ficció hi surti guanyant. És el que passa amb aquesta obra d'Enric Nolla (Caracas, Veneçuela, 1966), autor establert des de fa trenta-cinc anys a Catalunya, on té els orígens familiars, que s'ha endinsat en el món de les patologies mentals, gràcies a una intensa col·laboració de dos anys amb la Unitat de Teràpia Familiar de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, i haver viscut de primera mà el desenvolupament de diferents sessions entre especialistes d'aquesta branca de la medicina i alguns pacients. D'aquesta experiència, i coincidint ara amb el cicle de teatre social del TNC i també amb l'obra que es representa a la Sala Gran, «El professor Bernhardi», d'Arthur Schnitzler, que es mou al voltant del gremi de la medecina, n'ha sortit una història que reflecteix l'evolució i la degradació d'una família inicialment estable que veu trencat el seu ritme de vida amb la creixença d'un fill adolescent afectat de brots psicòtics... [+ crítica]

«Huis clos (A porta tancada)», de Jean-Paul Sartre. Traducció de Manuel de Pedrolo. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Xavier Ripoll, Kathy Sey i Mireia Trias. Disseny llums: Raimon Rius. Escenografia: Ricard Prat i Coll. Assistent escenografia: Pau Teber. Contrucció elements escenogràfics: Guille Góngora. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Àngels Salinas. Tècnic de sala: Xavier Alabart. Ajudanta direcció: Esther Villamor. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Atrium, Barcelona, 14 febrer 2016.

 Jean-Paul Sartre (París, 1905 - 1980) va escriure «Huis clos (A porta tancada)», el 1943 i la va representar per primera vegada el 1944. Malgrat que sempre s'ha associat la seva obra i les seves idees al corrent existencialista, no es pot deslligar aquesta data clau de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust i, en conseqüència, al despertar de la consciència col·lectiva de la caiguda de l'ésser humà civilitzat al pou de l'infern. Els tres personatges principals de l'obra (Garcin, Inès i Stelle) són tres ànimes en pena que arriben en un ascensor intern acompanyats d'un/a grum a una cambra tancada que tant podria semblar un espai aburgesat com el saló privat d'un bordell de luxe. Que un hagi tingut la mala sort de passar a millor vida i que, al damunt, arrossegui el càstig d'entendre que ha estat destinat allà per a tota l'eternitat no és per fer bots d'alegria. D'aquí ve que els tres personatges, que no es coneixen entre ells, hi arribin, un darrere l'altre, reticents i amb cara de pomes agres, esquerps entre ells i amb la violència a flor de pell... [+ crítica]

«Invernadero (The Hothouse)», de Harold Pinter. Versió d'Eduardo Mendoza. Intèrprets: Gonzalo de Castro, Javivi Gil Valle, Carlos Martos, Ricardo Moya, Isabelle Stoffel, Tristàn Ulloa i Jorgu Usón. Escenografia: Juan Sanz i Miguel Ángel Coso. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Espai sonor: Carlos Martos Wensell. Ajudant direcció: Montse Tixé. Ajudant escenografia: Juanjo Reinoso. Ajudant vestuari: Clara Echarren. Audant tècnic i so: Asier Acebo. Cap tècnic i maquinària: Iñigo Benítez. Tècnic llums: José Luis Vázquez. Regidora: Isabel Echarren. Producció executiva: Paco Pena. Direcció: Mario Gas. Coproducció Teatro del Invernadero i Teatro de La Abadía. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 13 febrer 2016.

Diu la història que Harold Pinter (Londres, 1930 - 2008) va escriure aquesta obra el 1958 i la va deixar en letargia fins al 1980. Alguna cosa hi devia veure el mestre quan va prendre una decisió tan difícil com a autor i tan sàvia a la vegada. Però un es pregunta per què encara hi ha més savis que ell perquè trobin dins de la trama de «Invernadero» allò que cap obra teatral els ha donat al llarg del temps. La versió d'Eduardo Mendoza i la direcció de Mario Gas hi fan honestament i també sàviament tot el que poden i no hi poden fer res més. Mentre uns la titllen d'absurda, d'altres li adjudiquen els més diversos i elogiosos qualificatius. Però el fet és que a hores d'ara —a la dècada dels vuitanta quan per fi es va estrenar no ho sé— el discurs de Harold Pinter queda una mica desgastat perquè la cançó de l'enfadós de l'existència d'un poder burocràtic suprem que controla la humanitat catalogant-la en números d'ordre i aniquilant-la al seu gust ha estat superat per la mateixa realitat. I quan la realitat supera la ficció... l'absurd, la sàtira o la mirada críptica perden pistonada... [+ crítica]

«Fang i setge». Dramatúrgia de Marc Rosich. Lletres de Josep Pedrals. Música de Salvador Brotons. Intèrprets: Neus Pàmies, Jordi Llordella, Aina Sànchez, Judith Tobella, Marc Pujol / Jan Forrellat, Annabel Totusaus, Xavier Ribera-Vall, Ferran Frauca, Albert Gràcia, Aina Quiñones / Aina Picarolo, Frank Capdet, Òscar Mas, Dolors Martínez, Carmina Checa, Ignasi Capmany, Albert Mora, Mireia Dolç, Miguel Ángel Sánchez, Clara Moraleda, Roser Cascante i Mercè Pàmies. Músics: Medir Monachi / Marc Garcia Ramí (piano); Òscar Vilaprinyó / Laia Pujolassos / Oriol Capdevila (violí); Joan Palet / Albert Martín (violoncel); Eduard Arribas (contrabaix); Èlia Casals / Estela Córcoles / Alejandro Ortuño (flauta); Jordi Casas (clarinet); Marc Solanelles / Ignasi Jiménez / Elena Bañuls (trompeta); Cati Terrassa / Marina Romo (trompa); Ferran Arasa / Àlex Huguet / Óscar Santos / Vicent Reverté (trombó); Jaume Yelo / Xavier Canals (percussió). Cap tècnic: Titin Custey. Cap tècnic teatre: Ignasi Morros. Cap maquinària: Carles Fernández. Maquinistes: Erin Bassa i Moli Mallo. Operadora llums: Elena Acerete. Operadors canó: Jordi González i Mayú Heitmann. Operador so: Jonatan Martínez. Microfonista: Jordi Clopés. Assessorament històric: Agustí Alcoberro. Ajudant assessor històric: Conxita Mollfulleda. Assessorament dramatúrgia: Marc Angelet. Lletres addicionals: Marc Rosich. Coreografia: Toni Mira. Escenografia i atrezzo: Laura Clos 'Closca' i Sergi Corbera. Vestuari: Llorenç Corbella i Eulàlia Casanovas. Il·luminació: Antoni Font Mir. Vídeo: Ciscu Isern. Ajudant vídeo: Roser Ribas. So: Omar Merino. Maquillatge: Mercè Urrich. Construcció escenografia: Escenografia Moià, S.L. i Taller Jorba Miró. Efectes especials aeris: Accialt Flying Effects. Equip de so: Sclat Team. Disseny gràfic: Tactica. Fotografia: Pere Grimau, Marc Lesperut, Quim Piqué, Manel Marquès i Rut Pedrosa. Vídeo promocional: Marc Lesperut. Direcció musical: Quim Piqué. Ajudant direcció: Ignasi Capmany. Direcció: Marc Angelet. Producció executiva: Xavier Povill, Carles Farràs i Salvador Jorba. Producció: Excés d'Entusiasme Produccions S.L. Cap producció: Marta Soro. Col·laboració especial de La Passió d'Olesa de Montserrat. Teatre Victòria, Barcelona, 12 febrer 2016.

La primera versió del musical «Fang i setge» va néixer com un espectacle monumental, tant en intèrprets com en escenografia i maquinària escènica. Una proposta com aquella va trobar l'espai idoni al Teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat, el desembre del 2014, com a cloenda del Tricentenari, dins de la commemoració dels 300 anys del setge borbònic del 1714 a la ciutat de Barcelona. La versió recuperada ara al Teatre Victòria del Paral·lel troba el suport del que és l'espai més emblemàtic del musical català i també l'experiència tècnica, artística i professional imprescindible per convertir «Fang i setge» en un magnífic substitut en la cartellera musical de «Mar i cel», que va tancar fa poc la llarga temporada de reposició. El caràcter èpic de «Fang i setge» no s'ha perdut, ben al contrari, s'ha concentrat en un espectacle que gairebé s'ha reduït tres quarts d'hora de l'original, dramatúrgicament més adequat a l'ús i costum al quals estan habituats els espectadors i amb un relleu en el repartiment que es podria dir fins i tot "relleu generacional" i que fa que el resultat no se'n ressenti gens ni mica... [+ crítica]

«El florido pensil (nenes)». Dramatúrgia a partir del llibre d'Andrés Sopeña. Adaptació teatral de Kike Díaz de Rada. Versió catalana de Guillem-Jordi Graells. Intèrprets: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti. Escenografia: Edi Naudó. Construcció escenografia: Jorba Miró. Vestuari: Jordi Bulbena i Maria Araujo. Il·luminació: Xabier Lozano i Ignasi Morros. Disseny de so: Joan Gil. Caracterització: Toni Santos. Direcció tècnica: Joan Segura. Ajudant direcció i regidoria: Gretel Stuyck. Direcció: Fernando Bernués i Mireia Gabilondo. Producció: Anexa i Tanttaka Teatroa. Teatre Poliorama, Barcelona, 12 febrer 2016.

Aquest és d'aquells espectacles que ve de lluny i que ha tingut un llarg recorregut, des del teatre al cinema, en versió "nens", per tornar després al teatre en versió "nenes", i fins i tot, pel seu contingut de fàcil i irònica adaptació, ha estat representat per nombroses companyies amateurs. Per sort i, sobretot, per desgràcia, el seu rerefons sòcio-històric no ha caducat, ben al contrari, s'ha revitalitzat en els últims temps i això fa que, si vint anys enrere semblava adreçat exclusivament a la generació que havia patit el sistema escolar franquista i, com diu el subtítol, "nacionalcatòlic" dels anys quaranta-seixanta, avui també l'entenen una mica millor les generacions posteriors perquè a tothom els és més fàcil establir comparacions d'última hora. L'herència del tardofranquisme continua malgrat que ara vingui disfressada de xai amb la pell de llop guardada a l'armari... [+ crítica]

«L'Endrapasomnis» de Michael Ende es reposa al Sant Andreu Teatre (SaT) amb la Companyia Al Detall.

«L'Endrapasomnis». Basat en el conte homònim de Michael Ende. Dramatúrgia i adaptació de Jordi Palet. Música de La Tresca i la Verdesca. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i atrezzo: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Titelles: Txell Botey. Diapositives: Sergi Cugat i Garriga. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 11 gener 2015. Reposició: 13 febrer 2016. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

L'adaptació que Jordi Palet ha fet d'aquest conte de Michael Ende per a la companyia de Teatre al Detall té l'encert de fer una relectura de l'original per acabar elaborant un guió propi, molt poètic, molt teatral, amb tocs de gènere fantàstic, amb afegits d'humor, sense desvirtuar la intenció de l'autor i mantenint els personatges principals en un joc de teatre dins el teatre: el rei i la reina, pares desesperats perquè la seva filla Dormissona no hi ha manera que agafi el son i, esclar, el follet o geni que dóna raó al títol: l'Endrapasomnis. Des del primer moment, els dos personatges narradors fugen del que seria l'estaticisme de la presentació del conte i es converteixen ja en dos personatges més: el Son i l'Insomni, la cara i la creu de qui dorm com un soc i de qui no pot agafar mai el son. Entremig, els malsons fan de les seves. I dels malsons es passa al gruix del conte d'Ende, no pas explicat, repeteixo, sinó representat amb varietat de recursos, des de la multiplicació de personatges fins a la mobilitat de diversos elements, centrats en una escenografia d'un gran llit tancat en paral·lel, desmuntable en dos, capaç de convertir-se en un veler o en un saló del tron de recepció reial... [+ crítica]

«El professor Bernhardi», d'Arthur Schnitzler. Traducció de Feliu Formosa. Adaptació de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Lluís Homar, Joel Joan, Pep Cruz, Joan Negrié, Albert Pérez, Roger Casamajor, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Sílvia Ricart, Manel Barceló, Jordi Andújar, Albert Prat, Oriol Genís, Jacob Torres. Escenografia: Lluc Castells i Jose Novoa. Ajudant escenografia: Marc Salicrú. Construcció escenografia: Pascualín, Pro-escena, Cristaleria Bonanova i equip tècnic del TNC. Vestuari: María Araujo. Ajudanta vestuari: Marian García. Realització vestuari: I.T. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Música original: Xavier Albertí. Caracterització: Toni Santos. Professor en pràctiques d'investigació: Òscar Vilarroya. Alumne en pràctiques comunicació audiovisual: Al Sarcoli. Alumne en pràctiques direcció i dramatúrgia: Joan Solé. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 febrer 2016.

Segurament que el dramaturg Arthur Schnitzler (Leopoldstadt, Viena, Àustria, 1862 - Viena, 1931) s'hauria pogut treure de la seva reconeguda ficció —recordem només «La ronda»— la història del professor Bernhardi, però s'entén més i millor si es té en compte que va créixer en una família de metges, jueva, i si se sap que el seu pare va fundar i dirigir un institut clínic i es va veure qüestionat pel gremi de la medicina, arran del cessament d'un comptable d'origen jueu del mateix institut, acusat de no haver fet prou per posar-se al seu costat i defensar-lo. Sembla, doncs, que Arthur Schnitzler esponja en certa manera el mal regust en l'àmbit familiar i el cercle d'amistats que devia deixar aquest episodi poc temps abans que el seu pare morís. I ho aprofita per reflectir-hi la situació de la Viena de la primera part de segle XX, capital de la recerca mèdica, i que comença a covar les diferències entre el catolicisme radical i l'antisemitisme que acabaria esclatant vint anys després amb l'eclosió del nazisme... [+ crítica]

Montserrat Carulla reposa la comèdia «Iaia!», de Roger Peña, al Teatre Borràs

«Iaia!», de Roger Peña. Intèrprets: Montserrat Carulla, Vicky Luengo (2014) / Arantxa Jiménez i Aleix Peña Miralles. Escenografia: Carles Pujol. Il·luminació: David Pujol. Vestuari: Eulàlia Miralles. Direcció: Roger Peña. Coproducció d'Entresòl Produccions, Temporada Alta i Teatre Auditori Sant Cugat. Teatre Romea, Barcelona, 2 gener 2014. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 10 febrer 2016.

S'aixeca el teló del Romea (metafòric). Una parella jove s'acaba de conèixer. El noi la porta al pis on viu amb la iaia. Primer exercici de nyaca-nyaca... però entra, com si fos somnàmbula, avesada a l'orxata, la iaia. I la "feina", com diu la mateixa iaia, es queda a mitges. De fet, s'hi continuarà quedant durant tota la trama. Avís doncs als voyeurs del segle XXI, que encara n'hi ha: si algú es pensa que l'obra va de sexe amunt i sexe avall, que s'ho tregui del cap. La intenció hi és, però no arriba mai el semen al riu. 'Iaia!' és una comèdia amable que, com tothom sap a hores d'ara, s'ha creat gairebé com una festa d'aniversari perquè l'actriu Montserrat Carulla anunciï que deixa els escenaris teatrals ni que continuï apareixent en cinema o televisió. Una decisió presa per la mateixa actriu que els espectadors reben amb respecte i que diu molt a favor de qui ha mantingut una dignitat professional i cívica durant anys i panys, tants, que diu que va debutar al mateix Teatre Romea on ara, presumptament, s'acomiada... [+ crítica]

«Et planto», de Clàudia Cedó. Intèrprets: Genís Casals, Júlia Falgàs, Arnau Nadal i Eduard Serra. Il·luminació i so: Lluís Robirola. Escenografia: Koko Nadal. Il·lustracions d'Andrea Zayas. Animació: From Zero. Música: Lluís Robirola, Marc Company, Jordi Sobirà i V&L. Vestuari: Júlia Falgàs. Producció tècnica: Arnau Nadal. Enregistrament audiovisual: Josep Sarquella. Direcció: Clàudia Cedó. Companyia El Vol del Pollastre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 10 febrer 2016.

La companyia es fa dir El Vol del Pollastre. Made in Banyoles. I Clàudia Cedó, la jove autora de l'obra «Tortugues», ha treballat aquesta vegada en una mena de work in progress a base d'improvisacions dels quatre intèrprets i un guió preestablert fins a arrodonir la dramatúrgia d'una comèdia, diguem-ne romàntica, que parla novament de la relació de parella, però enfocada amb una estructura teatral carregada d'originalitat. La sorpresa, la revelació i l'acceptació generalitzada que va representar «Tortugues» es repeteix en certa manera a «Et planto», una peça encertadament repescada de l'últim Festival Temporada Alta per la direcció artística del Teatre Tantarantana. Si a «Tortugues» la biologia, la ciència i l'amor es fonien en un únic objectiu, a «Et planto», els tres elements hi tornen a ser presents: la jardineria domèstica, els secrets científics de l'horticultura i l'amor. Només el títol ja juga intel·ligentment amb una dualitat que es fa evident a manera que la comèdia avança. Sí, és cert, et planto, és a dir, et deixo. Però també, et planto, és a dir, cavant la terra o en un test, perquè facis arrels... [+ crítica]

«Something's Coming (Un tribut a Sondheim)». Música i lletres: Stephen Sondheim, excepte 'Something's Coming', de Leonard Bernstein. Veu i piano: Joan Vázquez. Tècnics sala: Albert Giner. Producció uVe Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 febrer 2016.

Al cantant, músic i actor, Joan Vázquez (Barcelona, 1981) li devia quedar el rau-rau de tornar-hi en solitari, després que la tardor de l'any passat va estrenar aquest muntatge-concert a la Sala Luz de Gas. Ara en un espai convencionalment més teatral, repeteix el seu tribut a Stephen Sondheim amb un recital de vuitanta minuts —i l'obligada propina del bis— en el qual interpreta alguns dels temes que més l'han marcat o li han agradat d'alguns dels musicals de l'autor homenatjat com 'Company', 'A Little Night Music', 'Follies', 'Into the Woods'...  Joan Vázquez opta per un selecció càlida, íntima i gairebé sempre romàntica, defugint d'aquells temes que, al públic en general, li podrien ser més familiars per coneguts, i es queda amb una introspecció personal de Sondheim amb aquelles lletres i músiques que, per l'atzar de la roda artística, tenen tanta o més qualitat que les peces que han fet un camí més popular... [+ crítica]