«Invernadero (The Hothouse)», de Harold Pinter. Versió d'Eduardo Mendoza. Intèrprets: Gonzalo de Castro, Javivi Gil Valle, Carlos Martos, Ricardo Moya, Isabelle Stoffel, Tristàn Ulloa i Jorgu Usón. Escenografia: Juan Sanz i Miguel Ángel Coso. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Espai sonor: Carlos Martos Wensell. Ajudant direcció: Montse Tixé. Ajudant escenografia: Juanjo Reinoso. Ajudant vestuari: Clara Echarren. Audant tècnic i so: Asier Acebo. Cap tècnic i maquinària: Iñigo Benítez. Tècnic llums: José Luis Vázquez. Regidora: Isabel Echarren. Producció executiva: Paco Pena. Direcció: Mario Gas. Coproducció Teatro del Invernadero i Teatro de La Abadía. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 13 febrer 2016.

Diu la història que Harold Pinter (Londres, 1930 - 2008) va escriure aquesta obra el 1958 i la va deixar en letargia fins al 1980. Alguna cosa hi devia veure el mestre quan va prendre una decisió tan difícil com a autor i tan sàvia a la vegada. Però un es pregunta per què encara hi ha més savis que ell perquè trobin dins de la trama de «Invernadero» allò que cap obra teatral els ha donat al llarg del temps. La versió d'Eduardo Mendoza i la direcció de Mario Gas hi fan honestament i també sàviament tot el que poden i no hi poden fer res més. Mentre uns la titllen d'absurda, d'altres li adjudiquen els més diversos i elogiosos qualificatius. Però el fet és que a hores d'ara —a la dècada dels vuitanta quan per fi es va estrenar no ho sé— el discurs de Harold Pinter queda una mica desgastat perquè la cançó de l'enfadós de l'existència d'un poder burocràtic suprem que controla la humanitat catalogant-la en números d'ordre i aniquilant-la al seu gust ha estat superat per la mateixa realitat. I quan la realitat supera la ficció... l'absurd, la sàtira o la mirada críptica perden pistonada... [+ crítica]