«Scaramouche». Llibret de Joan Lluís Bozzo. Lletres cançons de Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives. Música i orquestració d'Albert Guinovart. Intèrprets: Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies, Marcel Clement. Músics orquestra: Marc Garcia i Marta Muñoz (piano), Xavi Navarro i Andreu Gallén (teclats), Edurne Vila i Helena Muñoz (violí), Esther Vila i Marta Perna (violoncel), Guillermo Prats i Eduard Arribas (contrabaix), Quim Ollé i Ramon Vilalta (flauta), Francesc Puig i Xavi Pendon (clarinet), Cati Terrassa i Martí Marsal (trompa), Josep Gomariz i Natxo Jiménez (trompeta), Ferran Armengol i José Vicente Espinosa (percussió), Josep Gomariz (coordinador orquestra). Escenografia original: Alfons Flores. Modificacions escenogràfiques puntuals: Dagoll Dagom. Ajudant escenografia i attrezzo: Sarah Bernardy. Construcció escenografia: Taller Castells Arts-cènics / Carles Piera / Tusa. Ajudant attrezzo: Mercè Luchetti. Vestuari: Montse Amenós. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente. Pràctiques vestuari: Marc Udina. Coreografia: Francesc Abós. Mestre d'armes: Jesús Esperanza. Lluita escènica: Kike Inchausti. Disseny il·luminació: Albert Faura. Assistent il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudant caracterització: Pinda Aguilar. Postissos i perruqueria: Fent i Desfent / Mario Audello. Cap tècnic: Carles Fernández. Operador de so: Jordi Ballbè. Microfonista: Cristian Nadal. Auxiliar de so: Jordi Clopés. Operador de llums: Ignasi Morros. Elèctrics: Jordi González i Sergio Santafé. Regidor: Tito Lucchetti. Maquinista: Joan Bonany. Vestuari: Fernando Juárez. Perruqueria i maquillatge: Noemí Jiménez. Producció executiva i gerència: Anna Rosa Cisquella. Director de càsting: Miquel Periel. Operador vídeo càstings: Dimas Bozzo. Adjunt direcció musical: Andreu Gallén. Direcció musical: Joan Vives. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 1 d'octubre 2016.

Un pare, a la sortida de la representació del musical «Scaramouche» del Teatre Victòria, explica als seus dos plançons, d'uns 8 i 10 anys, el que han vist, més enllà de la brillantor de l'espectacle, durant gairebé tres hores que han passat volant, i de l'aventura del clàssic «Scaramouche» versionada per Dagoll Dagom. El pare-espectador aprofita l'oportunitat per fer pedagogia social, pensant segurament en el que els espera als seus fills quan es facin grans. «A França», els diu, «va començar la primera de les Revolucions de tot Europa per fer fora els que manaven i s'enriquien a costa de la gent del poble i van guanyar perquè els de baix sempre són més i tenen la raó.» Ja se sap que no totes les revoltes són tan simples i no totes acaben igual de bé —pensem en les mes recents del sud del Mediterrani, per exemple—, però al progenitor dels dos joves espectadors se'l veu encara tocat per la passió que encomana l'èpica i la utopia quan es mitifiquen i se'n fa una ficció, que és a vegades el que s'aproxima més a la realitat que no pas el manual d'història de rigor. Aquesta senzilla anècdota a peu de carrer em convenç que una de les intencions del nou musical de Dagoll Dagom es compleix: missatge subliminal sociopolític aprofitant el període la Revolució Francesa de la dècada del 1789 al 1799, amb la posada en escena de la llegenda de Rafael Sabatini (Jesi, Itàlia, 1875 - Adelboden, Suïssa, 1950), autor italià en llengua anglesa (la llengua de la seva mare) de novel·les d'aventures com «Scaramouche» (1921) i també, d'altres menys conegudes com «El capità Blood» (1922) o «El cigne negre» (1932). Si «Mar i Cel» va representar en el seu moment un abans i un després del teatre català, i sobretot del teatre musical català, «Scaramouche» va pel mateix camí. Dagoll Dagom hi ha abocat tot el solatge que porta acumulat en quaranta anys, ha continuat facilitant el relleu escènic i musical amb un planter, en la seva major part, de l'última fornada —que vol dir preparat, exigent i generós a la vegada— i creant un espectacle que no sabries per on retocar perquè arrodoneix una excel·lent factura escènica des del llibret que combina l'aventura, el romanticisme i l'humor, a les lletres de les cançons, el text que juga amb Shakespeare o Goldoni, la netedat i claredat de la seva interpretació, la treballadíssima coreografia dels espadatxins (i alguna espadatxina) i les diverses escenes de lluita d'espases i florets, la suggerent musicalitat que combina diversos gèneres al servei de les diferents classes socials de l'obra, els matisos de la partitura que acoloreixen cada situació, el luxe del vestuari, la calidesa de la il·luminació, la realització amplificada del so i la fastuosa i a la vegada pràctica escenografia modular per representar diversos espais per nivells sense foscos ni pauses que alterin el ritme... [+ crítica]