21 d’octubre 2016

«Celestina», de Fernando de Rojas. Adequació per a l'escena de José Luis Gómez i Brenda Escobedo. Intèrprets: Chete Lera, Palmira Ferrer, Raúl Prieto, Marta Belmonte, José Luis Torrijo, José Luis Gómez, Imma Nieto, Miguel Cubero, Diana Bernedo i Nerea Moreno. Espai escènic: Alejandro Andújar i José Luis Gómez. Ajudanta escenografia: Silvia de Marta. Realització escenografia: Grupo MAQ, HOAC, Pascualín i equip de La Abadía. Vestuari: Alejandro Andújar i Carmen Mancebo. Realització vestuari: María Calderón, Ángel Domingo i equip de La Abadía. Attrezzo: siete Burbujas, Ricardo Vergne i equip de La Abadía. Postissos: Lupe Montero. Caracterització: Lupe Montero i Sara Álvarez. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Música: Eduardi Aguirre de Cárcer. Espai sonor: Javier Almela i Eduardo Aguirre de Cárcer. Fons de so: sobre treball de camp de José María Sicilia. Ajudants direcció: Carlota Ferrer, Andrea Delicado i Lino Ferreira. Direcció: José Luis Gómez. Coproducció del Teatro de la Abadía i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 octubre 2016.

A l'autor de «La Celestina», o simplement dita també «Celestina», se li pot aplicar aquella dita que afirma: «Agafa fama i posa't a jaure», perquè Fernando de Rojas (La Puebla de Montalbán, Toledo, 1465 - Talavera de la Reina, Toledo, 1541), notari establert a Salamanca, només va signar aquesta obra en tota la seva vida i, després de múltiples especulacions, estudis i conjectures posteriors que encara duren —hi ha qui pretén atorgar-li autoria catalana!—, encara es dubta que en sigui realment original de l'autor, malgrat que ell mateix va deixar escrit que havia trobat un anònim amb el primer tram de la peça i que li havia agradat tant que la va continuar. Això, en temps que Internet era a l'altra galàxia, s'assembla molt a la literatura interactiva que a vegades es promou actualment a la xarxa, de la mateixa manera que el «copy-paste» propi de l'època de Fernando de Rojas també ha trobat el seu equivalent en els temps actuals. I és que, malgrat els segles i malgrat el recent nobel Bob Dylan, els temps no han canviat tant com és això. Fins i tot en la qüestió de fons que tracta l'obra de «La Celestina» on l'alcavota no té escrúpols a jugar amb els sentiments dels altres amb les conseqüències tràgiques per a la parella de joves, d'estil «amants de Verona», passades pel filtre que anys després faria servir el mateix Shakepeare... [+ crítica]