«Nora». Basada en «Casa de nines», d'Henrik Ibsen. Dramatúrgia: Raimon Molins. Intèrprets: Mireia Trias, Oriol Tarrason, Patrícia Mendoza i Gal·la Sabaté. Disseny espai: Clàudia Vila. Disseny llums: Maria Domènech. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Vídeo: Joan Rodon. Microfonia: Roger Rodés. Vestuari: Patrícia Mendoza. Disseny merchandasing: Gemma Solana. Disseny cartell: Ariadna Fígols. Producció executiva: Sol Blasi i Xènia Masó. Cicle Trilogia de la Imperfecció. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 18 desembre 2016.

Hi ha un moment que Torvald Helmer, el marit triomfador de «Casa de nines», diu en aquesta nova versió de la Sala Atrium: "Sembla estrany que encara hi hagi gent que enviï cartes». Aquesta apreciació, afegida esclar per l'adaptació dramatúrgica de Raimon Molins, podria semblar dita fora de lloc, en una obra que parteix d'Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906), però té tot el sentit del món perquè el dramaturg-adaptador, que ha convertit l'última part —el moll de l'os de l'obra— a una ambientació contemporània d'avui mateix s'adona que bona part del xantatge que pateix Nora podria ser escampat amb una piulada als quatre vents a través dels tuits de Twitter, dels posts de Facebook o dels SMS entre grups d'amics. Sort que Henrik Ibsen ja va preveure a finals del segle XIX que el xantatge no es podia tancar si no es tornava el document original signat. I això salva l'adaptació contemporània de caure en una nostàlgia del carter i la bústia tradicionals. Dic això per remarcar no pas una relliscada, que no ho és, sinó la dificultat i els peus de plom amb els quals cal treballar a l'hora d'adaptar un text clàssic com «Casa de nines» i fer-lo rabiosament actual. Com diu Torvald, encara hi ha gent que envia cartes, per molt estrany que sembli, de la mateixa manera que encara hi ha Nores empresonades en una gàbia d'or i Torvalds vigilant les reixes al seu voltant... [+ crítica]