«Perdona'm cos meu», de Queralt Riera. Intèrprets: Mireia Aixalà, Àfrica Alonso i Annabel Castan. Música original, disseny de so i arranjaments musicals: Sergi Andrades. Vestuari: Teté Company. Escenografia: Nando Purcalla. Traducció de les cançons: Queralt Riera. Assessoria de moviment: Laura Calvet. Edició de vídeo: Òscar Martínez. Disseny de llums: Lluís Serra. Direcció de producció: Xavier Granada. Producció executiva: Alba Gómez, Xavier Granada i Raül Perales. Distribució: Magrana Escena. Agraïments: Costa Angelet, Montse Cárdenas Cuevas, Roser Lladó Moreno i Agnes Romeu. Una producció de Magrana Escena i Teatre Akadèmia. Equip Teatre Akadèmia: Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Direcció artística – Projectes especials i Filantropia: Guido Torlonia. Direcció artística – Programació i Cap de premsa: Fernando Solla. Direcció artística – Internacional: Enrico Ianniello. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala i taquilla: Xavi Gómez. Ajudantia de direcció de l'espectacle: Laura Calvet. Direcció de l'espectacle: Queralt Riera. Teatre Akadèmia, Barcelona. 28 octubre 2026.
«Perdona'm cos meu» és un espectacle amb un discurs tan intel·ligent i punyent com lúdic i irònic que té l'autoria de la dramaturga i directora Queralt Riera (Barcelona, 1978) i que, com en un joc múltiple de nines russes, conté un lot de referències que s'amaguen una dins d'una altra i que van apareixent en miniescenes que a vegades semblen esquetxos i que, com si fossin píndoles addictives per als espectadors, a la tirallonga de les sentències que alternen cadascuna de les tres protagonistes —la Carme, la Maricarme i la Carmela—, les relleven una altra i una altra i una altra fins al punt que als espectadors se'ls fa impossible desenganxar-se'n i no els queda més remei sinó rendir-se a la trama i acceptar, al cap de setanta minuts escassos, que encara en voldrien més. Les tres Carmes són tres actrius de barretada: Mireia Aixalà, Annabel Castan i, enmig de les dues, Àfrica Alonso, que hi incorpora el seu vessant paral·lel d'actriu musical amb la interpretació d'una mitja dotzena de peces que són una mena de confit incorporat al costat del bombó del text de Queralt Riera que toca totes les tecles que formen part del catàleg de reivindicacions, denúncies i sentiments del feminisme contemporani amb l'avantatge que ho fa amb coneixement de causa però sense que es noti l'efecte i per això arriba als espectadors amb la dolcesa, l'evidència i la dosi mesurada d'humor que s'arrodoneix amb l'expressivitat de les tres actrius, el gest, el moviment, la pseudocoreografia, el miniball i l'excel·lent compenetració del trio... [+ crítica]
