QUALSEVOL BARBARITAT SEMPRE ES POT TORNAR A REPETIR

«Himmelweg (Camino del cielo)», de Juan Mayorga. Intèrprets 2022: Cristina Plazas, Guillem Gefaell, Sònia Gardés i Raimon Molins. Operadora de càmera i manipulació: Anna Roy. Disseny i construcció d’escenografia: Kike Blanco. Il·luminació: Mingo Albir. Disseny i construcció de titelles: Sònia Gardés. Vestuari: Glòria Viguer. Espai sonor: Raimon Molins. So i programació: Efrén Bellostes. Cap producció: Judit Ferrer. Producció executiva: Gal·la Sabaté. Comunicació: Ona Borràs. Fotografies: Felipe Mena. Fitxa estrena 2017: Intèrprets: Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell. Escenografia: Mireia Trias. Construcció marionetes: Mireia Trias i Montserrat Gallego. Disseny llums: David Valero i Raimon Molins. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció d’Atrium Escena Digital. Creació i direcció digital: Joan Rodón. Ajudanta de direcció: Gal·la Sabaté. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 30 novembre 2017. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 desembre 2022.

Quatre anys després que hagués estat un dels espectacles més ben rebuts de la companyia de la Sala Atrium els seus promotors el van recuperar el 2017 i l'han tornat a recuperar ara, en aquest cas al Teatre Akadèmia, i amb un repartiment ampliat, perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir. Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable. En aquest episodi real s'inspira la dramatúrgia de Juan Mayorga (Madrid, 1965), situant com a protagonista una delegada de la Creu Roja, el comandant del camp i un dels jueus «de confiança» que col·laborava amb ell per instint de supervivència. Tres personatges que els espectadors reconstrueixen ara fàcilment —malgrat les limitacions ambientals del teatre per reflectir una situació com aquesta— gràcies a la paraula i, cal dir-ho, gràcies també al flaixbac que tothom té de l'Holocaust després de la difusió a través del cinema i els documentals que han proliferat en l'últim quart de segle... [+ crítica]