LA ROSA DE FOC DEL MANELIC

«Terra baixa (Reconstrucció d'un crim)», d'Àngel Guimerà. Versió de Pablo Ley. Dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli. Intèrprets: Pepo Blasco, Laura Conejero, Mohamed El Bouhali, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Mercè Mariné, Roser Pujol, Manel Sans, Kathy Sey i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música original i espai sonor: Jordi Collet. Coreografia i moviment: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. So: Carles Gómez. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'Institut del Teatre: Mario Rebugent. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 gener 2023.

No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”. Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment. És així com el crim passional del Manelic contra l'amo Sebastià esdevé un crim de caràcter social embolcallat per la febre de l'anarquisme que va caracteritzar Europa i també la Barcelona i la Catalunya de finals del segle XIX i principis del segle XX. Els espectadors que no n'estiguin al cas se sorprendran només començar quan comprovin que, en aquesta versió, l'assassinat de l'amo Sebastià a mans del Manelic i el mític crit «He mort el llop!» es produeix a la primera escena. A partir d'aquí, com en una mena de “travelling”, la història tràgica del triangle de la Marta, el Manelic i el Sebastià plana sobre l'escenari com un trencaclosques amb les peces que cal anar posant al seu lloc... [+ crítica]

ULL PER ULL, DENT PER DENT

«Jo sóc la fúria». Dramatúrgia de Marcel Clement. Intèrprets: Christian Paretas i Anna Mestre. Espai sonor: Xavi Quero. Moviment: Victòria Boixadera. Disseny de Llums: Marcel Clement i Marc Vilardell. Disseny d’espai: Cia. Del Corb. Audiovisuals: Gisel·la Esteve. Vestuari: Cia. Del Corb. Disseny gràfic: Christian Paretas. Fotos: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Victòria Boixadera. Producció executiva: Victòria Boixadera. Producció: Cia. Del Corb . Ajudant de direcció: Victòria Boixadera. Direcció: Marcel Clement. Teatre Eòlia, 4 - 6 desembre 2020. Reposició i revisió: Sala Fènix, Barcelona, 18 gener 2023. 

Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman. Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà. L'actor Christian Paretas és la Fúria i l'actriu Anna Mestre és una psiquiatra jove que treballa amb els últims avenços de teràpia amb malalts mentals com el seu pacient. Hi ha un tercer personatge absent, la germana de la psiquiatra, que primer sembla que sigui una relació convencional per alleugerir el discurs, però més endavant agafa des de l'absència el pistó del protagonisme per fer un gir en l'acció i, sobretot, en l'actitud dels dos protagonistes... [+ crítica]

ELS “AVENTIS” A L'OMBRA DE BUFFALO BILL

«Buffalo Bill a Barcelona», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula i Raquel Sans. Vestuari: Isabel Domènech. Disseny de so: Damien Bazin. Cap tècnic i disseny de llums: Enric Alarcón. Tècnic de so: Roger Giménez. Assessorament d'espai: Laura Clos 'Closca'. Producció executiva i regidoria: Marta Colell. Cap de producció: Josep Domènech. Producció: Bitò i Focus. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Goya, Barcelona, 16 gener 2023.
 

Una tarda d'un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l'escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d'inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l'uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d'un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l'esglai tant del mestre com de tot l'alumnat. Tot això —que avui no s'acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat. Una excepció lúdica agosarada, doncs, enmig del panorama reclòs de l'escola en temps de la Dictadura. Aquell Buffalo Bill de la meva infància —el tal Buffalo existia, doncs!— va ser l'aparició en carn i os dels “indius” i “mericans” de plom que feien de minúsculs titelles del fortí de joguina “comprat” a la fira de Reis i que era la reproducció dels westerns en blanc i negre de l'època. Veure aparèixer de nou Buffalo Bill, doncs, aquesta vegada a l'escenari, amb una caricatura múrria i polsosa, interpretada per l'actor i autor Ramon Madaula, després d'una llarga cavalcada que diu que ha fet des de l'Amèrica profunda fins a Barcelona amb el cavall “aparcat” a la zona blava del carrer Joaquín Costa, paral·lel al Teatre Goya, m'ha causat una impressió semblat a la d'aquella tarda d'infància d'escola. Cadascú té, com deia l'escriptor Juan Marsé, els seus "aventis" particulars... [+ crítica]

LA INCÒGNITA DE LA SÍNDROME DE RESIGNACIÓ

«Uppgivenhet», de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Quim Àvila, Biel Castaño, Pau Escobar i Diana Gómez. Escenografia: Anna Alcubierre. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Míriam Compte. Disseny de so i espai sonor: Òscar Villar i Daniel J. Meyer. Moviment: Guille Vidal-Ribas. Assessorament musical: Jordi Vinyoles. Logo: Quim Àvila. Fotografies: David Ruano. Coach vocal: Anna Valldeneu. Ajudanta d'escenografia: Jordi Bruna Camprodon. Ajudantes en pràctiques de vestuari: Abigail Montero González i Tania Hernández Esteban. Estudiant en pràctiques d'escenografia: Mar Parés Baraldés. Construcció d'escenografia: Taller-estudi d'escenografia Jorba-Miró. Equips tècnics i gestió de la companyia. Distribució: Bitó Produccions, S.L. Ajudanta de producció: Gina Aspa Miralta. Cap tècnic: Titin Custey. Producció: AKA Teatro, S.L. i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: La Brutal, Nau Ivanow i Sala ETC-Ajuntament de Vic. Equips tècnics i gestió TNC. Ajudant direcció: Oriol Puig Grau. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 gener 2023.


El dramaturg Daniel J. Meyer (Buenos Aires, Argentina, 1982) ha coincidit amb l'actor i director Xicu Masó en basar la seva inquietud per la hipocresia de la vella Europa envers els refugiats en la incògnita descoberta ja fa temps a Suècia sobre infants i joves que pateixen el que s'ha anomenat “síndrome de resignació”, un estat letàrgic que afecta els refugiats quan psicològicament reben l'impacte que poden ser expulsats del país que presumptament els havia d'acollir i ajudar a créixer per una vida millor. Ja sé que començo per allò que la compayia AKA vol que sigui un secret, però a l'era de la intercomunicació global és impossible mantenir un secret ni que aquest s'amagui sota un nom enigmàtic com “huppgivenhet” que porta de seguida a la terminologia adoptada a Suècia per anomenar científicament aquesta patologia: “Uppgivenhetssyndrom”. Deia que Daniel J. Meyer i l'equip de la companyia AKA han coincidit amb Xicu Masó. Els espectadors tastaaplatees recordaran l'encara recent obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia, amb dramatúrgia de Mohamad Bitaru i Clàudia Cedó, representada entre març i abril del 2022, i que tenia com a rerefons aquesta patologia encara avui considerada misteriosa pels qui l'estudien i molt més tenint en compte que només s'ha detectat fins ara a Suècia des dels anys noranta del segle passat. Entre les dades més recents, només a Suècia, se'n van detectar prop de 200 casos... [+ crítica]

DEU POMETES TÉ EL POMER

«Diskòdrom 0,0», de Montse Arolas, Deniz Çelik, Andrea Grau i Vita W. Berry. Dramatúrgia: Ever Blanchet i Maria Clausó. Intèrprets:  Anna Cerveró, Maria Clausó, Andrea Grau i Maria Ten. Assistència de moviment: Èlia Genís. Disseny d’il·luminació: Sophya Acosta para Sophya Acosta Lightning Design Studio. Espai Sonor: Blai Blanchet. Tècnic de so: Albert Zayuelas. Tècnic de llums: Ignasi Peralta. Confecció vestuari: J. Barbany. Disseny: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez. Fotografia: Àlex Sánchez. Producció executiva: Roxana Díaz.  Producció: Versus Teatre. Amb el suport de: ICEC. Direcció: Ever Blanchet i Maria Clausó. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 gener 2023.


L'any 1979 —ha plogut molt des d'aleshores—, l'Editorial Tusquets va saltar de la poltrona quan va saber que el premi La Sonrisa Vertical de relats eròtics l'havia guanyat un original presentat amb el pseudònim d'Ofèlia Dracs que amagava vuit autors encara joves com Quim Monzó, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Jaume Cabré, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Joan Rendé i Joaquim Soler. Diuen que el col·lectiu va voler que hi haguessin també dues escriptores, però que finalment les escollides van renunciar a formar-ne part. El recull es va publicar amb el títol «Deu pometes té el pomer». Ja he començat dient que des del 1979 havia plogut molt. I eròticament encara ha plogut més. A la dècada dels setanta del segle passat, encara es vivia l'eufòria postdictadura i el despertar de tabús com el sexe i l'erotisme. «Deu pometes té el pomer», doncs, literàriament, va formar part d'aquest boom de l'últim quart del segle passat. Si bé aleshores, com deia, dues autores van renunciar a formar part del conjunt de relats, el veto o autoveto femení ja fa temps que s'ha superat. I una mostra recent és l'espectacle «Diskòdrom 0,0» que parteix de quatre relats eròtics escrits per quatre autores. Quatre històries que poden semblar ficció però que ja se sap el que diuen: la ficció supera sovint la realitat... [+ crítica]

HUMANITZAR ELS “IMPOSSIBLES”

«La torre de Nadal». Dramatúrgia de Lluís Danés. Dramaturg: Eduard Solà. Veu en off: Lluís Soler. Artistes de circ: Paula Asvin Lopez Echarri (duo trapezi), Toni Gutiérrez Casado (duo trapezi), Nicolas Pasten Gonzalez (aro), Martina Covone (corda llisa), Marta Ruiz López (acrodansa), Marta Camuffi (capilar). Cantants: Xavi Fernandez López (baríton), José Manuel Guinot Pascual (tenor), Tina Gorina Faz (soprano), Raquel del Pino Herranz (soprano). Músics: Joan Lombarte (percussió), Vicente Morales (flauta/piccolo), Clara Soler (clarinet), Nil Moreno (contrabaix), Clara Piera (violí), Luis Eduardo Bustos (trombó), Bernat Clota (trompeta/flügelhorn), Blai Manyer (piano). Arranjador: Sergi Cuenca. Escenografia: Lluís Danés. Director escenografia: Carles Berga. Coreografia: Ariadna Peya. Il·luminació: Albert Faura. Figurinista: Mercè Paloma. Dissenyador so i programador teclat: Alfred Tapscott. Col·laboració de la Fundació Ferrer Salat i la Fundació Conservatori del Liceu. Directora circ: Ingrid Esperanza. Director musical: Sergi Cuenca. Director escena: Lluís Danés. Coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu. Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona. Del 17 - 30 desembre 2022.

Joan Font i Jaume Bernadet, dues de les ànimes de Comediants, diuen en l'article «Sobre les arts de carrer i el sentit de la festa (reflexions en veu alta)», inclòs en el volum «Joan Font. La descoberta d'un nou llenguatge teatral», a cura de Piti Español (Converses, 7 / Edicions de l'Institut del Teatre, 2022): “El nostre objectiu és plantejar un teatre dels sentits, un teatre de formes, colors, olors, textures, músiques i silencis, però també d’emoció i provocació. La provocació que suposa enfrontar amb optimisme la política de la por, la provocació que suposa redescobrir valors senzills, quotidians, davant la imparable roda del consum, la provocació del compromís amb els problemes presents, inventant històries compartides, moments que ens reconciliïn amb l’ésser humà i ens ajudin a obrir els ulls, i fer del món una gran casa de cultura que tots hem de cuidar abans no sigui  massa tard.” És una oportuna definició a l'hora de parlar de l'excepcional espectacle «La torre de Nadal», que el director de cinema i guionista Lluís Danés (Arenys de Mar, Maresme, 1972) ha ideat i creat per representar a l'escenari de carrer dins de les festes de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Tornant a Joan Font i Jaume Bernadet —Comediants commemora el cinquantè aniversari—, els dos directors, actors i animadors diuen també: “El paper dels artistes de les arts de carrer ha de ser innovar en fórmules de comunicació i en l’ocupació cultural de l’espai públic, ja que són patrimoni de tots. El paper de les institucions públiques ha de ser invertir, potenciar i facilitar aquest progrés.”... [+ crítica]

A CAL FUSTER HI HA NOVETAT...

«Hedda Gabler». Dramatúrgia d'Àlex Rigola, a partir del text d'Henrik Ibsen. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé. Caixa escènica: Max Glaenzel. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Producció executiva: Irene Vicente. Assistent de producció: Laia Bonet. Construcció d'escenografia:  Pascualin Estructures Stage Technology, S.L. i Sumescal SL. Coproducció: Teatre Lliure i Titus Andrònic S.L. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Àlex Rigola. Cia. Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2022.

A cal fuster hi ha novetat... I ho dic com ho deia el poeta J.V.Foix no perquè siguin dies de Nadal sinó perquè, al director i dramaturg Àlex Rigola, això de la fusteria sembla que ho porti a l'ADN, si tenim en compte que posar intèrprets i espectadors embalats en una caixa de fusta —més gran o més petita, depèn— ja ho ha fet en propostes anteriors com «Who is me. Pasolini» (2016) o «Vània» (2017), muntatges d'estructura i dramatúrgia singulars, amb un cert aire experimental que, sense tanta fusteria, el director ha anat imprimint amb un mètode molt personal que han donat altres propostes com «La gavina» (2018), «23F. Anatomia d'un instant» (2021) o «Ofèlia. Panic Attack» (2021), aquest últim, per cert, amb l'actriu Roser Vilajosana dins d'una carrosseria de Seat 600 i amb un espectacle del Grec'22 a la nau de Cal Trinxet de l'Hospitalet de Llobregat només per a una vintena d'espectadors per sessió. Aquí, en aquesta versió de «Hedda Gabler», l'estructura de fusta s'ha engrandit una mica més que les prefabricades per als muntatges sobre Pasolini i Vània. Ara sembla una barraca de teatre ambulant amb plafons i bancades de pi blanc fins a una capacitat per a vuitanta espectadors. Fusta sí, però coixins, també. I penja-robes a l'exterior per als abrics. Els espectadors que ja han exhaurit totes les funcions previstes d'aquesta primera temporada estan avisats... [+ crítica]

AIXECA'T I CAMINA!

«La voluntad de creer», de Pablo Messiez, a partir d'«Ordet», de Kaj Munk. Intèrprets: Marina Fantini, Rebeca Hernando, María Jáimez, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez-Claro, Mikele Urroz. Espai escènic: Max Glaenzel. Vestuari: Cecilia Molano. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Iñaki Ruiz Maeso. Entrenament corporal:  Elena Córdoba. Cançons: «Viene clareando», d’Atahualpa Yupanqui per Leda Valladares i María Elena Walsh. «Vidala del último día» de Raúl Galán i Rolando Valladares per Sílvia Pérez Cruz. Distribució: Caterina Muñoz Luceño. Fotografia: Laia Nogueras. Coproducció: Teatro Español i Buxman Producciones. Agraiments: A tot el públic que ens va acompanyar durant el procés d’assaigs i a Sílvia Pérez Cruz. Menció: Per escriure aquesta peça, l’autor va gaudir el 2022 d’una residència d’escriptura a la Sala Beckett. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Direcció: Pablo Messiez. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 desembre 2022.

El dramaturg i director argentí Pablo Messiez (Buenos Aires, 1974), aquesta vegada, que és la tercera que passa pel Teatre Lliure, no ho posa gens fàcil als espectadors sinó que els exigeix que s'endinsin en la seva pròpia especulació sobre el fet de creure o no creure en allò que es veu o en allò que et diuen que es veu. Pablo Messiez va dirigir el 2018 i el 2019 en reposició a l'Espai Lliure de Montjuïc, el suggerent espectacle «El temps que estiguem junts» amb intèrprets catalans. I el 2021 va portar a la sala gran de Montjuïc el seu espectacle lúdic «Las canciones». Amb l'actual muntatge «La voluntad de creer», el dramaturg fa un gir de 360º i parteix de la pel·lícula danesa «Ordet (La paraula)», de Carl Theodor Dreyer, rescatada del blanc i negre del 1955, que Messiez reprodueix en un televisor minúscul vintage situat en un cantó de l'escenari com si volgués que la projecció en blanc i negre li fes el paper d'aquells antics apuntadors que resseguien la trama i xiuxiuejaven el text dels intèrprets. El rerefons religiós de «La voluntad de creer» li serveix a Pablo Messiez per reflexionar sobre la veritat i la mentida en què es debat l'ésser humà i, per extensió, sobre la realitat i la ficció en què es debaten els espectadors i els intèrprets quan recorren al teatre. I ho fa estirant subtilment el fil de «Les tres germanes» de Txékhov, fusionades amb la trama del film danès «Ordet» i creant un espai familiar inestable, tocat per la febre de la fe, la creença en el poder de la poesia, la passió per la vida, la presència de la mort i el misticisme del més enllà sobre la divinitat de la creació... [+ crítica]

EL QUART REI MAG “FREELANCE”

«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Idea original i composició musical: Marc Sambola. Dramatúrgia: Marc Rosich. Lletres: Yasmina Rincón. Interpretació: A Grup Vocal. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Anna Tantull. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Barreteria i complements: Mar Grañena. Producció executiva: Cristina Cazorla. Producció: Puça Espectacles SL. Ajudanta de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Cia. A Grup Vocal i Puça Espectacles. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Revisió i reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 27 desembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
 

El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de “freelance”, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998. Convertir el relat en musical per a tots els públics és una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i picada d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinença, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor... [+ crítica]

ESCUDELLA I CARN D'OLLA AMB PANETTONE

«Terra baixa (El llop», d'Àngel Guimerà. Intèrprets: Alexandra Olmo (Marta), Àlecs Guixà (Manelic), Pep Carpena (Sebastià), Jordi Ferragut (Tomàs), Blanca Lasobras (Nuri), Daniel Masalles (Mossèn), Alba Segarra (Nanda), Marc Andreu (Josep), Roser Martínez (Antònia), Toni Aguilar (Xeixa) i Tuni Salvadó (Pepa). Realització: Emili Sampietro. Il·luminació: Albert Faura. Escenografia: Enric Planas. So: Joan Gorro. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Farré. Cap de producció: Bet Orfila. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Pol Quintana. Fotografia: David Ruano. Disseny cartell: Estudi Neus Pacheco. Producció executiva: Lídia Figueras. Ajudant de direcció: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer.  Teatre L'Atlàntida de Vic, Teatre Kursaal de Manresa, Teatre El Foment de Juneda, Teatre Àngel Guimerà del Vendrell, Teatre Nau Ayats d'Arbúcies, Teatre de La Passió d'Esparreguera, Teatre Principal d'Olot, Centre Cultural de Terrassa, Teatre de La Passió de Cervera, La Llotja de Lleida, Teatre Principal de Valls, Teatre Plaza de Castelldefels, Teatre Casal de Centelles, Teatre Ateneu d'Igualada, Teatre Ateneu de Tàrrega, Teatre Casal de Vilafranca del Penedès, Teatre Ateneu de Tàrrega, Espai Ter de Torroella de Montgrí, Teatre Tarragona, Teatre La Faràndula de Sabadell, Teatre Ateneu de Sant Celoni, Teatre Ateneu de Mollet del Vallès, Teatre Auditori de Castellar del Vallès , Teatre El Casal Riudomenc de Riudoms i Teatre Jardí de Figueres, del 29 d'abril al 25 novembre 2022. Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 26 i 27 novembre 2022. Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 26 i 27 novembre 2022. Emissió TV3: 25 desembre 2022.

Programa “El llop” de TV3: Direcció de producció: Elisabet Sànchez. Producció executiva TV3. Cristian Trepat i Mario Daza. Producció executiva: Turruà Llàcer i Guillem Cabra. Coordinadora de continguts de TV3: Reyes Marimon. Producció teatral La Perla 29: Bet Orfila. Lingüista: Clara Queraltó. Cap de màrqueting: Jordi Sellas. Coordinació de guió: Nacho Díaz. Guió “El llop”: Elisenda Pineda. Redacció: Ada Ripollès. Community Manager: Marta Meya. Ajudant de càsting: Ana Sanabria. Ajudant de producció: Blanca Andreu. Auxiliars de produció: Laura Soler, Lorena Masa, Ainara Martos i Marta Soler. Director de fotografia: Marc Duran. Direcció d'art: Carol Sànchez. Estilisme: Ariadna Julià. Maquillatge i perruqueria: Carolina Capo. Grafisme: Dani Gonzàlez i Benja Villegas. Sintonia programa: Manu Guix. Etalonatge: La casa de Kuleshov. Documentació TV3: Francesc Pérez. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Ajudant de realització: David Martínez. Operadors de càmera: Germán Rubies, Jordi Julià, Marc Tardiu, Germán de Santiago, Nando Gutiérrez i Alan Fábregas. Cap tècnic: Jordi Roselló. So directe: La fábrica de carbón. Muntatge: Otto Gómez (AMMAC), Luís Calvo i Núria Campabadal. Ajudant de muntatge: Miguel Gálvez. Postproducció d'àudio: La fábrica de carbón. Ajudant direcció teatral: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer i Jose Marín. TV3: 25 desembre 2022.
           

Mentre escric aquestes línies, les televisions de la Xarxa locals estan emetent el popular concurs de gossos d'atura de Llavorsí, al Pallars Sobirà, que ja compleix 34 edicions. Els crits inintel·ligibles i sincopats dels pastors amb el seu gaiato de rigor i les cabrioles dels diversos gossos d'atura acomboiant els ensinistrats ramats d'ovelles em recorden sempre aquell fugaç gag de Paco Mir del Tricicle imitant-los. A «Terra baixa», Angel Guimerà va immortalitzar el pastor de muntanya més universal, en Manelic. Si no fos pel concurs de Llavorsí, potser no se sabria que encara hi ha pastors que conviuen amb els seus ramats. Per tant, l'arcaisme rural de «Terra baixa» té una justificació. El que no li perdona el temps, a «Terra baixa», és el perfil d'alguns dels seus personatges i les seves actituds davant el drama rural de Guimerà. Ni el Manelic seria avui tan bon jan com és, ni la Marta aguantaria el que aguanta amb el casament de conveniència, ni l'amo Sebastià se les veuria tan fresques per dominar la hisenda i la seva gent com un terratinent de fa dos segles. Tot trontolla, doncs, si quan es fa contemporània l'ambientació no es té en compte que és una convenció teatral i que el que compta és el fons discursió que va llegar Àngel Guimerà. I en aquest sentit, el resultat que ha obtingut el director Àngel Llàcer és remarcable perquè tots els intèrprets espeteguen el text clàssic amb una netedat absolutament envejable que molts professionals haurien de tenir en compte i que, més que portar a un “teiatru” de l'època, recorda que un dels valors del teatre és la llengua... [+ crítica]

A LA TAULA I AL LLIT, EN PIJAMA AL PRIMER CRIT!

«El pare (Le père)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Josep Maria Pou, Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Llamolla. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d’escenografia: Cesc Colomina. Regidoria: Tilda Espluga / Marta González. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Pascualín Estructures. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 25 desembre 2022.

«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra va saltar ràpidament fronteres i va convertir l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses, aleshores encara jove, de la dramatúrgia francesa. «El pare» té un repte afegit per a aquells que s'hi volen enfrontar: només pot ser interpretada per un actor que tingui aproximadament o que aparenti l'edat prou avançada per fer creïble el seu personatge. En aquest cas, l'Andreu, el personatge protagonista interpretat per l'actor Josep Maria Pou —que en té 78—, és en la ficció a la ratlla dels 76, potser una mica aviat per patir demència senil, però no impossible, tenint en compte els avenços cada vegada més precoços de la malaltia. I un altre repte: cal també que l'actor que l'interpreta sigui, sobretot, un mestre de l'escena. Condició superada aquí amb escreix. Aquesta virtut ja es va donar en la versió cinematogràfica més recent, tot i que perdent alguns matisos irònics de l'original teatral, la que protagonitza l'actor Anthony Hopkins, que li va valer l'Oscar com a millor actor del 2021. També alguns espectadors —o molts espectadors— recordaran la versió espanyola que el 2016 va interpretar en el mateix escenari del Teatre Romea el veterà actor Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) i que en aquella ocasió va dirigir José Carlos Plaza, amb una companyia en la qual hi havia també, en el paper de la filla del protagonista, l'actriu Ana Labordeta, filla del desaparegut cantautor José Antonio Labordeta (Saragossa, 1935 - 2010). Aquí, aquest paper li ha tocat a una altra espasa de l'escena catalana, l'actriu Rosa Renom... [+ crítica]

POSAR EL DIT DE COLOM A L'ULL

«Amèrica», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Joan Carreras, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo creació: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell . Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz . Ajudantia de vestuari: Lara Gómez. Regidoria: Roger Solanes. Sastreria: Esther Chércoles. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció del vestuari: Epoca. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Santi&Kco  . Reportatge Fotogràfic:  David Ruano. Agraïments: Óptica Sanabre. Producció de La Villarroel. Amb el suport de l'ICEC. Distribució: Sergi Calleja. Ajudantia de direcció: Xavier Ricart. Direcció: Julio Manrique. La Villarroel, Barcelona, 23 desembre 2022.


L'any 1492 Cristòfor Colom i el finançament dels Reis Catòlics van posar la primera pedra de l'esclavisme en una terra que no coneixien fins aleshores. Quatre-cents anys després, la sagnia i l'espoli s'havien espremut al màxim i el tràfic d'esclaus des d'Àfrica passant també pel Mediterrani no va ser vist com un delicte fins a mitjan segle XIX. Però aleshores les butxaques dels que s'hi havien dedicat ja estaven prou folrades i la seva influència social coneguda com a llegat dels indianos ja s'havia estès per tota la costa catalana. El Modernisme de moltes poblacions marineres i el de Barcelona no serien el que van ser i el que són sense l'esclavisme. És tan censurable fer els ulls clucs al passat esclavista d'una part de la burgesia industrial catalana —la que un segle després combregaria amb el franquisme— com fer els ulls clucs davant d'edificis monumentals envaïts per les cues de turistes i el metralleig de selfies. Admetre que no hi hauria Gaudí sense la burgesia esclavista seria un bon començament. Això no ho diuen els guies turístics i no figura en cap guia oficial de Barcelona. I tampoc no es denuncia només enderrocant simbòlicament estàtues com les del Marquès de Comillas, a qui se'l redueix al nom ras d'Antonio López perquè sembli més negrer i menys involucrat en segons quines obres monumentals que la ciutat de Barcelona ha heretat. És prou sabut que hi ha qui voldria que s'enderroqués també el monument de Colom. Qui sap si amb l'excusa del remodelatge que ha començat del tram final de la Rambla, no hi hagut la temptació de fondre la gegantina pilona colomaire a la desapareguda foneria del Raval d'on va sortir, on ara vegeta l'antiga sala de ball de La Paloma... [+ crítica]

¿LA FAMÍLIA QUE MATA UNIDA ES MANTÉ UNIDA?

«Catarina e a beleza de matar fascistas». Creació de Tiago Rodrigues. Intèrprets: Isabel Abreu, Romeu Costa, António Fonseca, Beatriz Maia, Marco Mendonça, Antonio Afonso Parra, Carolina Passos Sousa i Rui M. Silva. Veus en off: Cláudio Castro, Nadezhda Bocharova, Pedro Moldão i Paula Mora. Espai escènic: Fernando Ribeiro. Vestuari: José António Tenente. Il·luminació:  Nuno Meira. Espai sonor i música original: Pedro Costa. Arranjaments vocals i corals: João Henriques. Suport de moviment:  Sofia Dias i Vítor Roriz. Suport de lluita i armes: David Chan Cordeiro. Col·laboració artística: Magda Bizarro. Director tècnic: Rui Simão. Regidor: Carlos Freitas. Maquinista: Paulo Brito. Tècnic de llums: Feliciano Branco. Tècnic de so: João Pratas. Apuntadora:  Cristina Vidal. Subtítols: Patrícia Pimentel. Producció executiva:  Pedro Pestana i Rita Forjaz. Agraïments: Mariana Gomes, Pedro Gil, Rui Pina Coelho i Sara Barros Leitão. Mencions: Aquest espectacle compta amb músiques de Hania Rani (Biesy i Now, Run), Joanna Brouk (The Nymph Rising, Calling the Sailor), Laurel Halo (Rome Theme III i Hyphae) i Rosalía (De Plata, feat. Raül Refree). Producció: Teatro Nacional D. Maria II. En coproducció amb Teatre Lliure (Barcelona), Wiener Festwochen, Emilia Romagna Teatro Fondazione (Modena), ThéâtredelaCité - CDN Toulouse Occitanie & Théâtre Garonne Scène européenne Toulouse, Festival d’Automne à Paris & Théâtre des Bouffes du Nord, Teatro di Roma – Teatro Nazionale, Comédie de Caen, Théâtre de Liège, Maison de la Culture d’Amiens, BIT Teatergarasjen (Bergen), Le Trident - Scène- nationale de Cherbourg-en-Cotentin, Centro Cultural Vila Flor (Guimarães) i O Espaço do Tempo (Montemor-o-Novo). Amb el suport d'Almeida Garrett Wines, Cano Amarelo, Culturgest i Zouri Shoes. Companyia Teatro Nacional Doña Maria II (Lisboa). Ajudant de direcció: Margarida Bak Gordon. Direcció: Tiago Rodrigues. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21/22desembre 2022.

 

La provocació és una de les velles missions del teatre. El portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, no només ho sap sinó que ho practica. La creació de «Catarina e a beleza de matar fascistas» ho demostra. Dues hores i mitja d'una tirada que, sense gaires escarafalls escènics, només amb la paraula i alguna deconstrucció i reconstrucció escenogràfica de la casa de fusta de la família, passen com una glopada, a pesar que l'original portuguès —tan semblant en segons quines expressions amb el català— exigeixi, per als que no coneguin la llengua, mantenir la lectura del sobretitulat. Les dues primeres hores són una tesi sobre si és legítim fer ús de la violència per combatre el feixisme. «Amb el feixisme no es dialoga —diu algun dels personatges—, se'l combat». La família de la Catarina ha actuat d'activista al límit contra el feixisme des de fa més de setanta anys. N'ha matat uns quants. La bellesa de matar és el seu lema. I abans de matar, passa sempre pel preàmbul d'un tec en colla per assaborir la mort de les postres. El plaer que la família Catarina troba en cada matança d'un feixista també l'ha mantingut com a família unida. Potser és allò que els creients diuen sobre el pregar i que es podria parodiar dient: “La família que mata unida... es manté unida”. Però sempre hi ha un moment que apareix el cigronet negre de la família, el cigronet contestatari, la jove Catarina, a qui li toca prémer el gallet del feixista que tenen segrestat i en capella, el jutge Neto de Moura, la Catarina que qüestiona el mètode i la tradició violenta de la família. Una família, per cert, per herència tradicional del besavi, l'avi, el pare, la mare, l'oncle i tota la nissaga “catarinaire”, és tota ella una rèplica de la mateixa “Catarina", un element tan poètic com surrealista que el creador de l'espectacle Tiago Rodrigues manté com un elixir sense concessions durant les dues primeres hores de la trama... [+ crítica]

QUALSEVOL BARBARITAT SEMPRE ES POT TORNAR A REPETIR

«Himmelweg (Camino del cielo)», de Juan Mayorga. Intèrprets 2022: Cristina Plazas, Guillem Gefaell, Sònia Gardés i Raimon Molins. Operadora de càmera i manipulació: Anna Roy. Disseny i construcció d’escenografia: Kike Blanco. Il·luminació: Mingo Albir. Disseny i construcció de titelles: Sònia Gardés. Vestuari: Glòria Viguer. Espai sonor: Raimon Molins. So i programació: Efrén Bellostes. Cap producció: Judit Ferrer. Producció executiva: Gal·la Sabaté. Comunicació: Ona Borràs. Fotografies: Felipe Mena. Fitxa estrena 2017: Intèrprets: Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell. Escenografia: Mireia Trias. Construcció marionetes: Mireia Trias i Montserrat Gallego. Disseny llums: David Valero i Raimon Molins. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció d’Atrium Escena Digital. Creació i direcció digital: Joan Rodón. Ajudanta de direcció: Gal·la Sabaté. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 30 novembre 2017. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 desembre 2022.

Quatre anys després que hagués estat un dels espectacles més ben rebuts de la companyia de la Sala Atrium els seus promotors el van recuperar el 2017 i l'han tornat a recuperar ara, en aquest cas al Teatre Akadèmia, i amb un repartiment ampliat, perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir. Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable. En aquest episodi real s'inspira la dramatúrgia de Juan Mayorga (Madrid, 1965), situant com a protagonista una delegada de la Creu Roja, el comandant del camp i un dels jueus «de confiança» que col·laborava amb ell per instint de supervivència. Tres personatges que els espectadors reconstrueixen ara fàcilment —malgrat les limitacions ambientals del teatre per reflectir una situació com aquesta— gràcies a la paraula i, cal dir-ho, gràcies també al flaixbac que tothom té de l'Holocaust després de la difusió a través del cinema i els documentals que han proliferat en l'últim quart de segle... [+ crítica]

LA VIDA ÉS BELLA...

«Travy». Dramatúrgia: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Dramaturgista: Jordi Oriol. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Lluís Martí. So: Pau Matas Nogué. Moviment: Laia Duran. Ajudant d’escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció de cortines: Les Godets. Maquinista: Antonio del Moral (Tonetti). Fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció i regidoria: Jordi Samper. Direcció de producció: Josep Domenech. Producció executiva: Clàudia Flores i Jordi Samper. Agraïments: Irene Escolar, Jordi Juanet ‘Boni’, Cèlia Rovira, Roser Tintoré i Alvaro Guerrero ‘Alvarito’. Dedicat a: la gent de Teatre Tot Terreny, Vesper, al Júnior Duran i a la Viqui. Una producció de Bitò i la Família Pla a partir de la producció original del Teatre Lliure. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra. «Travy» va rebre el Premi de la Crítica 2018 a espectacle de Petit Format. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 16 desembre 2022.
 

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur. «Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària... [+ crítica]

DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ENS TRAURAN

«Els rapinyaires», de Roc Esquius. Intèrprets: Roser Batalla, Ramon Godino, Òscar Jarque i Rafaela Rivas. Construcció d'escenografia: Isaac Coll. Vestuari: Elena Ballester. Disseny de so: Roger Blasco. Efectes escenogràfics: Marc Ramó. Caracterització: Tina Montón. Cartell i fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Regidora: Idaly Sagarra. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Direcció tècnica: Duna Mora. Ajudanta de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Producció d'Apunta Teatre SCCL. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 desembre 2022.

«Els rapinyaires» és una comèdia en clau de thriller inscrita en la tendència neorural que es va heretar del moviment hippy dels anys seixanta i que es va democratitzar l'últim quart de segle XX, segurament que com a continuació, potser sense saber-ho, de la campanya subtil de “la caseta i l'hortet” dels temps de la República i Francesc Macià, una influència que s'ha reprès en el primer quart de segle XXI, sobretot a partir dels dos anys de confinament arran del coronavirus, amb la fugida massiva del medi urbà cap al medi de la natura. L'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) arrenca la trama amb aquesta declaració de principis. Una de les protagonistes, la Clara (l'actriu Rafaela Rivas) fuig de la ciutat i de l'estrès acumulat, amb en Bernat (l'actor Òscar Jarque) un músic que no té on caure mort. La fugida és cap a un llogarret en decadència on han trobat només per 2 milions —ep, de pessetes!, que som als anys preolímpics i preeuros encara— una antiga casa que li ha venut una propietària rural amb vitalici fins a la seva mort. Una mort, esclar, produïda sospitosament molt poc temps després de la venda. Però ja he dit que aquest és només el punt d'arrencada. El que de seguida enllaça l'autor és amb una faula. Parlo de “faula” perquè un dels personatges (en Bernat), en principi secundari i al final protagonista, s'encaterina amb les mirades del bosc d'un ocell rapinyaire i un conill. La presumpta “faula” s'endinsa en el poder per drets de vara adquirits, l'afany de l'especulació i l'engany justificat sobre l'engany... [+ crítica]

RES NO EM SEMBLA JUST SI NO ÉS DEL MEU GUST

Res no em sembla just si no és del meu gust. «La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga)», de Santiago Fondevila. Dramatúrgia: Santiago Fondevila i Ramon Simó, amb la participació dels actors. Intèrprets: David Bagés, Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll. Escenografia: Ramon Simó. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Vestuari i caracterització: Mariel Soria. Música i espai sonor: Joan Alavedra. So: Ramon Ciércoles. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Guillem Albasanz. Una producció de Cassandra Projectes Artístics, Santiago Fondevila i Temporada Alta. Amb el suport de Generalitat de Catalunya – Departament de Cultura – ICEC. Ajudantia de direcció: Teresa Petit. Direcció: Ramon Simó. Preestrena: Festival Temporada Alta, Teatre El Canal, 14 octubre 2022. Estrena: Sala Beckett, Barcelona, 15 desembre 2022.
 

Quan Albert Boadella i els seus Joglars, l'any 1981, van estrenar a l'antic Teatre Lliure de Gràcia la versió «Operació Ubú», basada en l'obra «Ubu roi», d'Alfred Jarry, fent una despietada paròdia de qui aleshores era el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, la relació institucional amb el bufó del regne i, de rebot, amb el Teatre Lliure, va anar durant uns anys de mal en pitjor. A alguns, com al mateix Albert Boadella, encara els dura, i com si el temps no ho esborrés gairebé tot, l'autoodi del bufó ha anat agafant límits incomprensibles. Ara que el periodista i crític teatral Santiago Fondevila (Barcelona, 1953) ha tornat als orígens del mateix «Ubu roi», d'Alfred Jarry, per parodiar els fets del judici farsesc als que, abans dels indults eren anomenats presos politics, caps de turc de l'1-O, les aigües polítiques estan més calmades i la paròdia no sembla que hagi d'enterbolir les relacions de cap jerarquia ni amb la producció de la companyia, on figura el Festival Temporada Alta, ni amb la Sala Beckett que l'ha acollit per fer temporada a Barcelona. Precisament els dies de l'estrena de l'obra «La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga)» on les aigües baixen tèrboles és a l'hemicicle del Congreso espanyol i el Senat de Madrid, arran de la derogació de la medieval llei de sedició i el maquillatge de la llei de malversació, barrejat amb el bloqueig ultranacionalista de l'ajornada renovació del Consejo General del Poder Judicial i de la intromissió —inèdita a Espanya però prou coneguda a Catalunya— del Tribunal Constitucional sobre el dret a parlar o decidir d'un Parlament. Les togues, doncs, potser no porten botons vermells, com diu l'autor de «La gran farsa», però sí que se'ls veu d'una hora lluny el llautó ben rovellat... [+ crítica]
    
    
    

AMB L'ORELLA ENGANXADA ALS AURICULARS DE LA RÀDIO

«Talking Heads», d'Alan Bennett. Traducció: Anna Soler Horta. Intèrprets: Lurdes Barba (Rosemary), Imma Colomer (Celia) i Lina Lambert (Susan). Il·luminació: Dani Gener. Espai escènic: Julio Vaquero. Vestuari: Companyia. Fotografies promoció: Gerard Lázaro. Fotografies d’escena: Pere Elias. Producció artística: Montserrat Prat. Producció executiva: Judit Ferrer. Distribució: Escenapart. Equip Teatre Akadèmia Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Companyia Petit Comité. Producció Escenapart. Ajudanta de direcció: Marta Margarit. Direcció: Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert. Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 abril 2021. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2022.

Tenint en compte que l'autor Alan Bennett (Leeds, Yorkshire, Regne Unit, 1934), quan va escriure aquests relats per a la BBC, es van retransmetre després, fa més de 35 anys, per la ràdio, un cop adaptats al teatre, com es va fer el 1992 a Londres i readaptats ara aquí en una excel·lent versió catalana d'Anna Soler Horta, un té la temptació de tornar als orígens, tancar els ulls i escoltar-los amb els auriculars enganxats al vell aparell de les ones hertzianes. Això sí, amb les mateixes veus de tres actrius d'upa com les que els han reinterpretat, autodirigint-se l'una a l'altra, i descabdellant les dèries de cadascuna de les tres dones protagonistes sobre la mort, les malalties, la solitud, la culpabilibitat... El dramaturg Alan Bennett, de qui aquí és pot recordar la seva monumental obra «Els nois d'Història», portada al Teatre Goya per Josep Maria Pou el 2008, té la virtut de fusionar comèdia i tragèdia amb un trencaclosques d'històries quotidianes, salpebrades amb humor, amb un llenguatge d'anar per casa però enriquidor i amb un recurs terapèutic: parlar fins a l'esgotament del que creuen i el que pensen per foragitar els propis fantasmes. Els monòlegs escollits per a aquest muntatge són només una mostra del recull de dotze que Alan Bennett va escriure, com deia, per a la BBC. Però potser són els tres relats que millor reuneixen les característiques de la seva obra literària... [+ crítica]




   

LA PARADOXA DEL VAIXELL DE TESEU

«Una noche sin luna», de Juan Diego Botto. Intèrpret: Juan Diego Botto. Escenografia: Curt Allen Wilmer (AAPEE) amb Estudiode Dos. Il·luminació: Valentín Álvarez (AAI). Vestuari: Elda Noriega (AAPPE). Espai sonor: Pablo Martí Jones. Música original: Alejandro Pelayo. Attrezzo: Eva Ramón. Ajudant d'il·luminació: Raúl Baena. Intèrpret de la cançó “Anda jaleo”: Rozalén. Cançó “Pequeño vals vienés (Take this Waltz): Morente i Lagartija Nick. Estudis de gravació: EStudio 1 / Mac Producciones. Fotografia cartell: Sergio Parra. Fotografia escena: MarcosGpunto. Disseny gràfic del cartell: Javier Naval. Disseny gràfic del dossier i del programa fora del TNC: David Sueiro. Cap de premsa: María Diaz. TEaser i documentació audiovisual: Bernardo Moll Otto. Disseny web: Olga Rodríguez. Construcció escenogràfica: Pascualin Estructures i Scnik. Transport: Taicher. Distribució: Concha Busto Producción y Distribución. Direcció i disseny de producció: Nur Levi. Direcció tècnica i tècnic d'l·luminació i so: Manuel Fuster. Maquinista i attrezzista: Giovanni Colangelo. Gerent i regidora: Menalie Pindado. So en gira i muntatge: Rubén Muiño. La Rota Producciones, Barco Pirata Producciones i Concha Busto Producció y Distribución. Ajudanta de direcció: Xènia Reguant. Direcció: Sergio Peris-Mencheta. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 desembre 2022.
         

L'actor i dramaturg argentí Juan Diego Botto (Buenos Aires, Argentina, 1975), format i establert a Madrid, després de perdre el seu pare el 1977, amb la dictadura del colpista militar Jorge Rafael Videla i arran de la dramàtica desaparició de fins almenys 9.000 resistents i dissidents argentins, té una sensibilitat especial per la injustícia i la immunitat del feixisme de tots els colors. El pes de la pròpia història personal de Juan Diego Botto es reflecteix, com ja ha fet en alguna de les seves altres interpretacions tant de teatre com de cinema, en aquesta mirada tocada de sensibilitat durant més de 100 minuts sobre l'assassinat de Federico García Lorca a mans del feixisme colpista contra el govern de la República espanyola del 1936. La història és encara tan oberta que no fa encara ni tres mesos que una de les descendents de García Lorca, la seva neboda Gloria García Lorca (Nova York, 1945), repetia el que és per ara la veu oficial de la família: Intentar buscar i recuperar les restes de García Lorca on va ser afusellat, entre Viznar i Alfacar, el 18 d'agost del 1936, juntament amb el mestre republicà Dióscoro Galindo i els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, per a la família, seria trencar amb la memòria del que realment va passar. Allà el van matar i allà el van enterrar. És, diu la família, un símbol de tants afusellats i víctimes del franquisme. L'espectacle «Una noche sin luna», que fa una al·legoria d'aquella nit sense lluna de l'agost del 1936 de l'afusellament, és una barreja de la veu del poeta García Lorca, a partir d'entrevistes, textos, poemes o discursos i també de l'especulació sentimental i literària que fa el mateix Juan Diego Botto, autor del text, i de la imaginació amb què imprimeix el final tràgic del poeta... [+ crítica]

UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022.


Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS [actual Paral·lel 62], que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal. «El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que fan memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe... [+ crítica]