EL DO DE FER GALLS FINS A MORIR EN L'INTENT

«Glorious!», de Peter Quilter. Traducció d'Alexander Herold. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Eva Cartañà, Meritxell Duró, Ramon Gener, Santi Millán, Marta Ribera i Annabel Totusaus. Amb la veu de: Toni Clapés. Ajudant de direcció: Toni González. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Gabriela Maffei - Toni Allende (Época). Disseny d’il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor i disseny de so: Rai Segura. Caracterització i maquillatge: Júlia Ramírez. Coordinació tècnica: Jordi Ventosa. Regidoria: Mercè Gil. Auxiliar tècnica: Sara Fraile. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d’escenografia. Confecció atrezzo i cortines: Tandem Costura Teatral. Fotografia i vídeo: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm - Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2025.

No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 - Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l'art de desafinar en una icona contraposada a l'art selecte dels millors cantants lírics. El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l'oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l'actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins» —en exclusiva encara a Netflix— va reviure la cantant que, quan ja tenia 76 anys, va aconseguir actuar al Carnegie Hall el 1944 amb revenda d'entrades i ple fins al galliner —un mes abans de la seva mort d'un atac de cor— entre els afalacs dels seus fans i les esbroncades o les crítiques dels qui no tenien pietat sobre el seu desafinament i els seus galls. De tot això, Peter Quilter en fa un biopic teatral, musical, divertidíssim i a la vegada reflex de la tenacitat, de la lluita contra les adversitats i de la impertorbable persecució del somni personal, ni que sigui amb el vel fosc als ulls que no permet veure-hi més enllà, acomboiada sempre pels seus pròxims, el pianista que l'acompanya durant tota la seva aventura, l'actor de tercer ordre, marit i amant a estones perdudes, l'amiga de confiança que volia ser ballarina i un club de fans a qui els galls de la seva deessa no els provoca cap tremolor de cames... [+ crítica]