«L'amor venia amb taxi». Idea original de l'espectacle: Jordi Milán. Guió: Jordi Milán, Toni Sans i Rubèn Montañá. Músiques originals: Xavier Mestres i Joan Vives. Arranjaments: Joan Vives. Intèrprets: Anna Barrachina, Xavi Tena, Maria Garrido, Núria Benet, Montse Amat, Bernat Cot, Oriol Burés, Laia Piró, Toni Sans, Víctor G. Casademunt, Rubpen Montañá, Albert Mora, Ariadna Clapés, Ferran Casanova i Xavier Mestres. Músics-intèrprets: Xavier Mestres (piano), Ferran Casanova (saxo i clarinet), Laia Ferrer Vila (violí), Helena Capdevila (acordió), Xavi Sánchez (contrabaix i sousàfon), Jan Espinach Rota (bateria - percussió). Escenografia: Castells Planas i La Cubana. Decorats originals dels Germans Salvador: ShowTex i Helena Salvador. Imatge: Joan Rodón (dLux.pro) i Martín Elena. Disseny de so: Jordi Ballbé. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny Gràfic: Raúl Pascuali. Vestuari i creació de personatges: La Cubana, Leo Quintana, Raúl Herrera i Jan Alexander Romero. Perruqueria: Raúl Herrera. Coreografia: Leo Quintana, Oriol Burés i Núria Benet. Auxiliar de vestuari: Montse Ricart, Tanti Fabregat i Noelia Echevarria. Administració: Natalia Morillas. Cap de comunicació: Pol Vinyes. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Direcció tècnica de l'espectacle: Director tècnic: Miquel Arnau. Tècnic de so: Roger Blasco Cardona. Tècnic de llums: Antonio Salas. Tècnics del teatre: Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Caps tècnics: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Maquinistes: María Alejandra Díaz, Maximiliano Eduardo René i Jordi Serrano. Canoners: Raúl Beldarrain i Martí Roda. Figuració: Àlex Rodríguez i Gonzalo Loruz. Agraïments: Keka Anglada, Toni Font-Mir, Direcció del Teatre Romea, Helena Salvador, Toni Font, Laura Cendrós, Propietat Teatre Romea, Fer Acosta, Pilar Albadalejo, Pere-Pau Hervás, Aleix Costales, Jordi Agut, Natàlia Obiols, Dani López-Orós, Gran Teatre del Liceu, Besaluc Tallers, Assossoria Cinc, Grup Focus, Enric González, BSM, Bar Mendizabal, Pas Consultoria Accessibilitat Urbana, Veïns carrer Hospital núm. 49-51-53, Taxis Joinup, Família Voltas Teruel, Casinet Horta, Grup de Teatre Guinea Espanyola, Grup Helena Teatre, Jovetut Artística de Calella, Cau Balmesià de Sant Boi, Grup Escènic Rafael R. Briquets de Sant Boi, Memòria Gràfica de Cabrianes, Elenc Artístic Arbocenc, Parròquia dels Dolors de Sants, Flors Carolina i Pastisseria Escribà. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals, la Generalitat de Catalunya i la col·laboració del Gobierno de España, Reixach Escorxador Frigorífic i ShowTex. Ajudant de direcció: Toni Torres. Direcció musical: Xavier Mestres. Direcció: Jordi Milán. Companyia La Cubana. Teatre Romea, Barcelona, 30 setembre 2025.
L'argot lingüístic de La Cubana es mereixeria l'edició d'un vocabulari específic del Centre de Terminologia, àlies Termcat. Els personatges de totes les seves obres les deixen anar amb tanta finor que mai fan mal a les orelles dels espectadors. El català del carrer de fa prop de setanta anys —com aquest de «L'amor venia amb taxi» que s'inscriu temps enllà del 1959— estava lliure de manlleus tan barroers com els “gilipollas”, els “tios”, els “joders” i els “putos” que el teatre pretesament culte actual encoloma a tort i a dret sense compassió per les oïdes contemporànies. Per això em permeto, amb el permís de la troupe de La Cubana, aplicar aquí un títol com aquest: «Davant del tresillo m'arrodillo», que fa referència a una de les escenes de l'espaterrant musical —si, musical amb totes les lletres!— que Jordi Milán i tot l'equip de La Cubana han elaborat artesanalment, molt i molt artesanalment, després de quaranta-cinc anys llargs de trajectòria i gairebé quaranta anys després que La Cubana entrés per primera vegada, el 1986, en un teatre tancat, primer a El Retiro de Sitges i, superades les seves trapelleries de carrer, al del mateix Romea de Barcelona, on ara fan parada i fonda, amb aquell espectacle mític de goteres, aigua a raig i impermeables de colors que titulaven shakesperianament «La tempestat». Amb aquest nou espectacle, La Cubana fa un recorregut per la història del teatre d'aficionats —no en digueu “amateur” recomana Jordi Milán— que ha estat l'embrió del teatre professional a Catalunya. No és estrany, doncs, que la cosa arrenqui amb una escena clau d'«Els Pastorets», la de la peça «Som les fúries de l'infern» on la vermellor contrasta amb la blancor angelical del desenllaç nadalenc... [+ crítica]
