EL REI DE LES NEUS

«Dissection d'une chute de neige», de Sara Stridsberg. Traducció: Marianne Ségol-Samoy. Dramatúrgia: Lucas Samain. Intèrprets: Thierry Bosc, Murielle Colvez, Habib Dembélé, Marie-Sophie Ferdane, Christophe Grégoire, Ludmilla Makowski, Emmanuel Noblet. Escenografia: Alain Lagarde. Vestuari: Fanny Brouste. Il·luminació: Olivier Oudiou. So: Xavier Jacquot. Vídeo: Pierre Martin Oriol. Caracterització: Férouz Zaafour. Màscares: Judith Dubois. Ajudanta de vestuari: Peggy Sturm. Producció: Théâtre Nanterre- Amandiers - CDN, Théâtre du Nord - CDN Lille Tourcoing Hauts-de-France. Amb el suport de Hauts-de-France Region i el Ministeri de Cultura. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció Christophe Rauck. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 i 19 octubre 2025.
 

En la mitologia nòrdica i en els contes recollits per Hans Christian Andersen és habitual la presència del mirall o la neu en moviment. Potser per això, la posada en escena d'aquesta obra de l'escriptora i dramaturga sueca Sara Stridsberg (Solna, Suècia, 1972), que ha dirigit el francès Christophe Rauck, rep els espectadors amb un mirall gegant de fons que reprodueix la platea —anem de miralls com ja passava també a «La filla de l'aire» de la sala veïna del TNC— que es convertirà després en un immens cubicle rectangular —només possible pel seu moviment rotatori a l'escenari de la Sala Gran— on les revolades de les volves que aparenten la neu impregnen d'un aire fred i desangelat l'espai escènic blanc i transparent on la reina sueca del segle XVII que es va rebel·lar contra el seu destí desgranarà el perquè de la seva postura davant el poder del tron. L'autora Sara Stridsberg ha tret de l'oblit la reina Cristina de Suècia (Estocolm, 1626 - Roma, 1689), filla del rei Gustau Adolf II, rei que va morir al camp de batalla quan Cristina tenia només sis anys. Cruel destinació per a una criatura en aquesta edat que es troba amb la responsabilitat del tron que l'obliga a créixer i educar-se com un nen, tant en els seus hàbits —la cacera, per exemple— com en la seva vestimenta i en la seva manera d'actuar. Rebel a la causa, Cristina de Suècia rep aquí per part de l'autora el sobrenom de “rei” i no el de “reina”, per remarcar la tradició que ha deixat tan sovint el poder en mans dels homes i no a les dones per molt que els atorguessin el títol de reina com a parella del rei... [+ crítica]

EL PRÍNCEP DANÈS AMB EL FANG FINS AL COLL

«Hamlet», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès a l'alemany i dramatúrgia de Marius von Mayenburg. Intèrprets 2025: Urs Jucker, Lars Eidinger, Magdalena Lermer, Konrad Singer, Robert Beyer, Damir Avdic. Intèrprets 2008: Robert Beyer, Lars Eidinger, Urs Jucker, Judith Rosmair, Sebastian Schwarz i Stefan Stern. Escenografia: Jan Pappelbaum. Vestuari: Nina Wetzel. Música: Nils Ostendorf. Vídeo: Sébastien Dupouey. Il·luminació: Erich Schneider. Coreografia del combat: René Lay. Direcció de Thomas Ostermeier. Companyia Scahubühne Am Lehniner Platz Berlin. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 19 - 20  desembre 2008. Reposició: Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, Girona, 11 i 12 octubre 2025.
 

Thomas Ostermeier (Soltau, Alemanya, 1968) és un dels directors europeus que opta, des dels seus inicis, per explorar —no tant explotar— les possibilitats del teatre amb una mirada jove —no tant contemporània— i per això aconsegueix que un espectacle de dues hores i tres quarts —la primera intenció era que en durés cinc o sis!— per a un públic majoritàriament pendent del sobretitulat s'endinsi en l'ànima de l'obra de «Hamlet» per explicar com ell el veu, no només com el va veure William Shakespeare. El director i la companyia berlinesa que dirigeix —força habituals aquí sobretot gràcies a Temporada Alta— sedueixen els espectadors d'ofici i els arrenca passions. El seu, diguem-ne trangressor «Hamlet» es va estrenar el 2008 als Festivals d'Atenes i d'Avinyó i a la propia seu berlinesa. La presentació a Barcelona es va fer el desembre d'aquell mateix any en un moment en què el muntatge estava encara en el procés d'experimentació sobre com reaccionaria l'auditori no estrictament especialitzat ni seguidor de festivals. Han passat disset anys i el «Hamlet» d'Ostermeier encara fa gira amb la mateixa concepció, porten més de cinc-centes funcions, tot i que amb repartiments diferents, esclar, malgrat que el protagonista es manté en l'actor alemany Lars Eidinger, conegut també per la seva extensa filmografia i sèries televisives, com per exemple, «Babylon Berlin», una de les més recents... [+ crítica]
   

BROMA BAIXA BERLINESA

«Boira», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Quim Àvila, Jordi Collet, Lina Lambert, Àurea Màrquez i Albert Pérez. Escenografia: Lluc Castells. Vetuari: Mariel Soria. Il·luminació: Maria Domènech. Espai sonor i composició musical: Jordi Collet. So: Carles Bernal. Caracterització: Toni Santos. Vídeo: Arnau Oriol Sanchez. Ajudant d'escenografia: Cesc Colomina. Ajudanta de vestuari: Anna Ramón. Assessorament en manipulació de cartes: Sergi Armentano. Assessor en moviment: Òscar Valsecchi. Construcció d'escenografia: Taller d'Escenografia Castells SL. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Equips tècnics i de gestió del TNC. Obra guanyadora del 1r Premi Frederic Roda 2014. Ajudanta de direcció: Maria Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 octubre 2025.
 

La dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) fa com si digués: “Ara us explicaré una història”. I de fet n'explica cinc. La dels cinc personatges que protagonitzen la seva obra «Boira», que estan immersos en un estat de desmemòria i de no saber qui són i què fan en aquest món. L'obra va ser escrita fa uns deu anys i se situa vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989, en alguna ciutat de l'Est que no s'especifica. Per tant, se suposa que som en un moment determinat del 2014. Quan, posats a recordar efemèrides, ja hi ha hagut l'atemptat de les Torres Bessones, el 2001 —que en certa manera fa oblidar que havia caigut el Mur— i el crac financer modern del totxo del 2007/2008 que encara cueja i que també ha fet oblidar que va caure el Mur i que van caure les Torres Bessones. Viure massa té això. Que com que tot va molt de pressa i el temps passa volant, una fita històrica n'esborra una altra. A «Boira» tot respira, doncs, decadència i frustració. La decadència i la frustració que també ha esborrat la capa de la classe mitjana de la societat en els últims anys. Deia que la Cunillé explica cinc històries. I és així. Són històries independents situades en un espai trist de llum, boirós vaja, en un pis que comença a caure a trossos, on el televisor no funciona, les parets necessiten una capa de pintura, amb un finestral que mostra un atractiu videomapatge al fons que passa de la broma baixa a la broma que s'aixeca lentament i mostra finalment al darrere les moles de ciment d'una ciutat grisa... [+ critica]

NOLI ME TANGERE

«Entre los árboles», de Juan Mayorga. Intèrprets: Paula Ratia de la Gala, Álvaro G. Cañedo i Aaron Lista Varona. Il·luminació i coordinació tècnica: María Uruñuela. Vestuari i espai escènic: Javier Chavarría. Música original i espai sonor: Álvaro G. Cañedo. Moviment escènic: Paula Ratia de la Gala. Fotografia: Juan Diego Cañas Ospina. Direcció: Abel González Melo. Companyia La Virgen Teatro. Sala Versus Glòries, Barcelona, 8 octubre 2025.

El groc era, i potser encara ho és per als que creuen en sortilegis, el color maleït de la gent del teatre. Digueu-li, si no, a Molière! Però des d'ara, els espectadors que vegin aquesta peça, o aquest aplec de quatre peces breus, del dramaturg i filòsof Juan Mayorga (Madrid, 1965) sabran que el groc també s'atribueix a la prostitució, o almenys així ho va deixar ben pintat Antonio Allegri da Correggio quan el 1525 va crear el quadre renaixentista «Noli me tangere», prenent com a base les paraules que han quedat per a la posteritat a l'«Evangeli segons Sant Joan» i que s'atribueixen a Jesucrist quan, després de ressuscitar, diu que li va dir a Maria Magdalena que no s'hi acostés: No em toquis. És a dir, en llengua mare: «Noli me tangere». Doncs aquesta és una de les quatre peces que integren l'obra «Entre los árboles», que dirigeix el cubà Abel González Melo (L'Havana, 1980), i que la companyia madrilenya La Virgen Teatro ha estrenat en exclusiva a Barcelona abans de la seva gira. Parlo de la peça «Noli me tangere» perquè és, segurament, la més sòlida de les quatre i aquella en la qual es concentra el conjunt de registres de l'espectacle que conjuga la paraula, la música —un piano a l'extrem del quadrilàter gairebé com a únic attrezzo tret d'un cubicle de nines russes— i el moviment, disciplina amb què els intèrprets reprodueixen el gest de Jesucrist i Magdalena, ell amb el braç i el dit alçats i ella asseguda a terra, al quadre de Correggio... [+ crítica]

MELMELADA DE TARONJA EN CONSERVA

«La filla de l'aire», de Raimon Molins. Intèrprets: Anna Casasola, Lluïsa Mallol, Cristina Plazas, Moïse Taxé, Ainet Zaragoza. Escenografia: Kike Blanco. Disseny de llums: Mingo Albir. Disseny de so i programació: Efrén Bellostes. Disseny de vídeo: Joan Rodón. Coreografia ballarina: Catherine Allard. Vestuari: Ona Grau. Caracterització: Núria Llunell. Cap tècnic: Kike Blanco. Tècnic de companyia: Mattia Russo. Producció i comunicació: Àlex Bargalló. Una coproducció d’Atrium Produccions i del Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Grup Mediapro. Agraïments: Carles Salas, CSD (Conservatori Superior de Dansa), Josep Molins, La Caldera, Élise Le Stume, Adrien Maia, Rita Maia Le Stume. Aquesta obra ha rebut una Beca Barcelona Crea 2023 de l’Ajuntament de Barcelona. Ajudanta de direcció i producció: Claudia Manini. Direcció: Raimon Molins. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 octubre 2025.
 

El dramaturg, actor i director Raimon Molins, ànima de la Sala Atrium, en aquesta ocasió en coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya, ha defugit la temptació de fer amb «La filla de l'aire» un espectacle estrictament biogràfic i aventurer de la ballarina Roseta Mauri (Reus (?), 1850 (?) - París, 1923) que segurament hauria encantat els amants d'escodrinyar en la nafra de les vides privades. Lluny d'això, ha fet una aproximació al personatge a través d'una mirada estètica, íntima, musical i poètica, emparada amb les referències que van envoltar la vida artística de Roseta Mauri al centre del món de l'art que era París, amb la seva relació amb les elits artístiques de l'època parisenca, sobretot els pintors que es van inspirar en la seva imatge de ballarina com Edgar Degas, el més ballarí amb els pinzells, que la va representar en alguns dels seus quadres, o Édouard Manet, que en va fer un retrat a mitges a causa de la poca paciència de model que es veu que tenia la ballarina. L'espectacle té una arrencada que diria que desconcerta els espectadors per la teoria que pretén expandir sobre la física, el moviment, la tesi de Newton i la recerca de l'aire des de la punta dels dits dels peus a la punta dels dits de les mans, i que es justifica a través d'una presumpta conferència —que no acabarà de fer-se del tot— de la doctora Amélie Brunell a la Universitat de París. A partir d'aquí, sortosament, «La filla de l'aire» s'endinsa en la infància de Roseta Mauri, les seves primeres classes de ballet, les seves primeres actuacions aquí, el seu esclat a l'Òpera de París, les seves gires per tot Europa i les recepcions de les monarquies de finals d'entresegles i —molt fugaçment— la seva relació amb el periodista i ministre de Belles Arts de França, Antonin Proust —de qui el dramaturg i director Raimon Molins especula que podria haver estat el seu únic amor— i la seva negativa a admetre la crida sentimental per deixar que fos la dansa el seu únic amor exclusiu. Una decisió valenta de Roseta Mauri però de conseqüències tràgiques perquè Antonin Proust, sembla que després d'una discussió amb Roseta Mauri, es va suïcidar d'un tret de pistola davant la negativa amorosa de la ballarina... [+ crítica]

ENCARA MÉS SARDINA MADRILENYA

«Pel davant... i pel darrera (Noises off)», de Michael Frayn. Versió d'Alexandre Herold i Paco Mir. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Àlex Ferré, Meritzell Huertas, Mònica Macfer, Rocío Madrid, Octavi Pujades i Jordi Vidal. Escenografia: Xavi Erra. Disseny d’il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Caracterització: Júlia Ramírez. Coordinació Tècnica: Joan Segura. Tècnic de companyia: Jordi Albors. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 1 octubre 2025.

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s'estava representant aleshores a la capital del regne i, de l'experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s'ha traduït a una trentena de llengües i que s'ha representat en una cinquantena de països. Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t'agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor. En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l'original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s'ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?... [+ crítica]

DAVANT DEL TRESILLO M'ARRODILLO

«L'amor venia amb taxi». Idea original de l'espectacle: Jordi Milán. Guió: Jordi Milán, Toni Sans i Rubèn Montañá. Músiques originals: Xavier Mestres i Joan Vives. Arranjaments: Joan Vives. Intèrprets: Anna Barrachina, Xavi Tena, Maria Garrido, Núria Benet, Montse Amat, Bernat Cot, Oriol Burés, Laia Piró, Toni Sans, Víctor G. Casademunt, Rubpen Montañá, Albert Mora, Ariadna Clapés, Ferran Casanova i Xavier Mestres. Músics-intèrprets: Xavier Mestres (piano), Ferran Casanova (saxo i clarinet), Laia Ferrer Vila (violí), Helena Capdevila (acordió), Xavi Sánchez (contrabaix i sousàfon), Jan Espinach Rota (bateria - percussió). Escenografia: Castells Planas i La Cubana. Decorats originals dels Germans Salvador: ShowTex i Helena Salvador. Imatge: Joan Rodón (dLux.pro) i Martín Elena. Disseny de so: Jordi Ballbé. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny Gràfic: Raúl Pascuali. Vestuari i creació de personatges: La Cubana, Leo Quintana, Raúl Herrera i Jan Alexander Romero. Perruqueria: Raúl Herrera. Coreografia: Leo Quintana, Oriol Burés i Núria Benet. Auxiliar de vestuari: Montse Ricart, Tanti Fabregat i Noelia Echevarria. Administració: Natalia Morillas. Cap de comunicació: Pol Vinyes. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Direcció tècnica de l'espectacle: Director tècnic: Miquel Arnau. Tècnic de so: Roger Blasco Cardona. Tècnic de llums: Antonio Salas. Tècnics del teatre: Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Caps tècnics: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Maquinistes: María Alejandra Díaz, Maximiliano Eduardo René i Jordi Serrano. Canoners: Raúl Beldarrain i Martí Roda. Figuració: Àlex Rodríguez i Gonzalo Loruz. Agraïments: Keka Anglada, Toni Font-Mir, Direcció del Teatre Romea, Helena Salvador, Toni Font, Laura Cendrós, Propietat Teatre Romea, Fer Acosta, Pilar Albadalejo, Pere-Pau Hervás, Aleix Costales, Jordi Agut, Natàlia Obiols, Dani López-Orós, Gran Teatre del Liceu, Besaluc Tallers, Assossoria Cinc, Grup Focus, Enric González, BSM, Bar Mendizabal, Pas Consultoria Accessibilitat Urbana, Veïns carrer Hospital núm. 49-51-53, Taxis Joinup, Família Voltas Teruel, Casinet Horta, Grup de Teatre Guinea Espanyola, Grup Helena Teatre, Jovetut Artística de Calella, Cau Balmesià de Sant Boi, Grup Escènic Rafael R. Briquets de Sant Boi, Memòria Gràfica de Cabrianes, Elenc Artístic Arbocenc, Parròquia dels Dolors de Sants, Flors Carolina i Pastisseria Escribà. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals, la Generalitat de Catalunya i la col·laboració del Gobierno de España, Reixach Escorxador Frigorífic i ShowTex. Ajudant de direcció: Toni Torres. Direcció musical: Xavier Mestres. Direcció: Jordi Milán. Companyia La Cubana. Teatre Romea, Barcelona, 30 setembre 2025.
 

L'argot lingüístic de La Cubana es mereixeria l'edició d'un vocabulari específic del Centre de Terminologia, àlies Termcat. Els personatges de totes les seves obres les deixen anar amb tanta finor que mai fan mal a les orelles dels espectadors. El català del carrer de fa prop de setanta anys —com aquest de «L'amor venia amb taxi» que s'inscriu temps enllà del 1959— estava lliure de manlleus tan barroers com els “gilipollas”, els “tios”, els “joders” i els “putos” que el teatre pretesament culte actual encoloma a tort i a dret sense compassió per les oïdes contemporànies. Per això em permeto, amb el permís de la troupe de La Cubana, aplicar aquí un títol com aquest: «Davant del tresillo m'arrodillo», que fa referència a una de les escenes de l'espaterrant musical —si, musical amb totes les lletres!— que Jordi Milán i tot l'equip de La Cubana han elaborat artesanalment, molt i molt artesanalment, després de quaranta-cinc anys llargs de trajectòria i gairebé quaranta anys després que La Cubana entrés per primera vegada, el 1986, en un teatre tancat, primer a El Retiro de Sitges i, superades les seves trapelleries de carrer, al del mateix Romea de Barcelona, on ara fan parada i fonda, amb aquell espectacle mític de goteres, aigua a raig i impermeables de colors que titulaven shakesperianament «La tempestat». Amb aquest nou espectacle, La Cubana fa un recorregut per la història del teatre d'aficionats —no en digueu “amateur” recomana Jordi Milán— que ha estat l'embrió del teatre professional a Catalunya. No és estrany, doncs, que la cosa arrenqui amb una escena clau d'«Els Pastorets», la de la peça «Som les fúries de l'infern» on la vermellor contrasta amb la blancor angelical del desenllaç nadalenc... [+ crítica]