TREURE L'HÀBIT DE LA MARE TERESA DE CALCUTA

«Miracle», d'Enis Maci. Traducció de Maria Bosom. Dramatúrgia de Mazlum Nergiz. Intèrprets: Constanza Aguirre, María García Vera, Virginia Rovira, Iris Becher, Tina Keserovic (Ensemble Schauspielhaus Wien). Escenografia i vestuari: Larissa Kramarek. Il·luminació: Elisabet Castells Negre. So: Paula Montecinos Oliva. Espai sonor: Víctor Bassedas. Veus en off: Laura Monedero i Petra Zwingmann. Disseny audiovisual: Aurembiaix Montardit. Programació de vídeo i mapping: Eloi Costilludo. Coach vocal: Xuel Díaz. Producció executiva: Guillem Gefaell. Producció: Maria Garcia Rovelló. Una producció de Schauspielhaus Wien i Despiece amb el suport de la Sala Beckett. Traducció amb el suport del Goethe Institut i la Generalitat de Catalunya. Ajudantia de direcció: Aurembiaix Montardit. Direcció: Juan Miranda. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 2 novembre 2023.

 
¿Què tenen en comú la mare Teresa de Calcuta, la vedet del porno Sexy Cora, o la dervix de la confraria sufí Hatixhe i algunes influencers digitals de l'estètica femenina? Ho heu endevinat: no tenen res en comú. Més val dir-ho d'entrada i callar-ho per sempre. Però totes juntes i ben barrejades acaben fent l'efecte que l'autora alemanya Enis Maci (Gelsenkirchen, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya, 1993) vol aconseguir segurament amb una proposta escènica que es presenta amb l'aval que després de Barcelona es representarà a Viena, arran de la coproducció amb el teatre Schauspielhaus Wien. Si les dames que he esmentat abans no tenen res en comú, també és justificable que l'obra —amb aires de performance— jugui amb un discurs multilingüe: alemany, català, espanyol i em sembla que una mica de turc, ¿pot ser? De fet, el títol original en alemany, segons la mateixa autora, ja juga amb la confusió entre “miracle” (wunder) i “ferida” (wunde), cosa que la fonètica alemanya permet que passi però que en la catalana no lliga gens, tot i que Josep Maria de Sagarra, potser sense saber-ho, ja s'hi va acostar fa setanta anys quan va titular una de les seves obres «La ferida lluminosa», un títol que fusiona els dos termes i que, posats a buscar relacions impossibles, s'hauria pogut agafar prestat. En aquesta versió catalana, la peça d'Enis Maci s'ha deixat amb un senzill «Miracle», per no embolicar la troca, segurament. «Miracle», doncs, és un muntatge contemporani —el gènere de la dansa en va ple i ningú no ho qüestiona— que cal acceptar tal com te'l serveixen. Tothom sap el risc que es corre quan es demana un Glovo i arriba a casa una hora després de sortir dels fogons. A «Miracle» li passa una cosa semblant. I quan obres la carmanyola per tastar-lo, costa trobar-hi el gust amb què l'equip dramatúrgic l'ha volgut servir... [+ crítica]