«El temps i els Conway (Time and the Conways)», de J. B. Priestley. Traducció de Joan Sellent. Música original: Manu Guix. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana i Roser Vilajosana. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització: Helena Fenoy. Moviment: Davo Marín. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Ajudanta d'il·luminació: Noelia Jiménez. Construcció d'escenografia: Castells i Planas i equips tècnics del TNC. Confecció del vestuari: Goretti Puente, Joan Baseiria, Inés Mancheño, Trinidad Rodríguez i Antonia Pérez. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Agraïments: Bea Porqueres. United Agents, agència propietària dels drets de les obres de J. B. Priestley. Ajudant de direcció: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 abril 2023.
Temps d'entreguerres del segle XX. Temps convulsos. Temps també dels Conway. Però malgrat això, l'escriptor i dramaturg J. B. Priestley (Manningham, Bradford, Regne Unit, 1894 - Stratford-upon-Avon, Regne Unit, 1984), autor de l'obra «El temps i els Conway», fa que el record de la Primera Guerra Mundial i l'evidència del que serà la Segona Guerra Mundial només hi ressonin en la llunyania, com un teló de fons. Són al 1919, “La guerra s'ha acabat”, criden enjoiades les filles de cals Conway. I tot és una festa. Una festa d'aniversari dels vint anys d'una de les filles de la casa. Disfresses, cants, alegrois i esbojarrament. Un esbojarrament que empelta tot el primer acte, i que s'esborra, com si un núvol fosc de tempesta planés sobre els Conway en el segon acte, vint anys després, i que recula al 1919 per visionar la realitat del futur que els espectadors ja han viscut amb la caiguda de les il·lusions, de les ganes de viure, del benestar de la posició dels Conway. Del 1919 al 1939, gairebé un quart de segle de daltabaixos socials i polítics arreu d'Europa amb les seqüeles del llast de la Gran Guerra, la inflació que arruïna mig continent, el crac borsari de Wall Street del 29, la guerra civil espanyola i l'ascens del feixisme, capitalitzat pel règim nazi. Temps d'entreguerres, sí. Però també temps de confrontació social, de dues maneres d'entendre el futur i el desig d'un món millor. Tot això, subtilment, és el que reflecteix J. B. Priestley en el món tancat de la mansió de cals Conway, regit per la matriarca, viuda de guerra, envoltada de les quatre filles i els seus dos fills. Tot un quadre familiar que perfila amb paleta de colors les múltiples cares de la societat d'un temps de revolta, d'enfonsament i de reconstrucció. Hi ha moltes maneres d'acostar-se a «El temps i els Conway», un clàssic universal que en català s'havia deixat en repòs trenta anys després de la versió que va dirigir Mario Gas al Teatre Condal el 1992 amb Montserrat Carulla en el paper de la senyora Conway. La mirada que hi ha fet Àngel Llàcer, com a director, fa un salt tant espectacular com agosarat a totes les anteriors. Els temps, com el temps dels Conway, han canviat. El teatre, també. Poques vegades es treu tot el profit que es pot treure de les possibilitats tècniques que permet l'escenari de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya com s'ha fet en aquesta ocasió en què la sumptuosa escenografia creada per Marc Salicrú agafa vida des del primer moment, com si fos un personatge més d'«El temps i els Conway»... [+ crítica]
