QUEIXALADES DE SANG I FORCS D'ALLS

«Les històries naturals».Text: Sílvia Navarro. Música: Marc Sambola. Lletres: Miquel Agell. Intèrprets: Albeni Aranda, Ester Bartomeu, Clàudia Codony, Xavi Duch, Eloi Gómez, Anna Herebia, Eduardo Hidalgo, Carla Pueyo, Gerard Rodríguez i Ferran Rull. Músics: Gerard Alonso, Jordi Costa i Monchu López. Coreografia: Montse Colomé. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Núria Milà. Confecció vestuari: Leo Quintana. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Daniel Gener. So: Jaume Edo. Animacions vídeo: Miquel Teixidor. Dialectòleg: Pere Navarro. Il·lustració cartell: Ignasi Blanch. Producció executiva: Línia Linuesa. Ajudant de producció: Marta Fíguls. Estudiants en pràctiques: Louis Sela i Guillem Moseguí (producció); Jana Pessi, O Pesce i Beatriz Riobo (vestuari); en col·laboració amb l'Institut Poeta Maragall i l'Institut Anna Gironella de Mundet. Col·laboració: Teatre Plaza de Castelldefels. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant de direcció: Omar Bañón. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Teatre Condal, Barcelona, 1 juny 2022.


L'adaptació de la novel·la «Les històries naturals», de Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003), de qui fa dos anys, en plena crisi sanitària, es va commemorar el centenari del seu naixement, hauria de ser un esdeveniment en una cultura normalitzada. L'atreviment de la companyia Lazzigags —diguem-ne Miquel Agell per ser més exactes— d'enfrontar-se a una aventura com aquesta també hauria de ser valorada com una actitud cultural, de respecte cap a la literatura i de lligam amb la tradició. No és per atzar que «Les històries naturals» fos una de les novel·les catalanes més traduïdes a la segona meitat del segle passat, quan només campaven per fora les traduccions de Mercè Rodoreda amb «La plaça del Diamant» i alguna altra, a tot estirar. No és per atzar que el crític Harold Bloom, amant dels cànons, la inclogués en una de les seves catalogacions. Però, durant anys, el “gènere” que feia servir Joan Perucho no era el que les elits pseudoliteràries del moment tenien entre les seves oracions. Fins que el resultat, tant de «Les històries naturals» com d'alguna altra de les seves prop de quaranta novel·les es va fer evident i qui l'havia ignorat va haver d'acceptar-lo com un mestre del mal anomenat “gènere fantàstic i de ciència-ficció”. Faig aquest parèntesi inicial perquè en el moment que els de la companyia Lazzigags han aportat Joan Perucho al teatre, sobta que hagi hagut de ser la iniciativa privada —la mateixa companyia i en aquest cas el Teatre Condal— la que hagi agafat el toro —o el vampir de Pratdip!— per les banyes. Una iniciativa com aquesta, en una cultura normalitzada, hauria de ser aplaudida pel sector educatiu i literari, hauria de ser aprofitada per rellegir Joan Perucho, per fer-ne una versió, si voleu, accessible als lectors adolescents —l'inici de la novel·la exigeix confiança en l'autor i la història i no hi sobraria una esporgada— i per fomentar una campanya que finalment portés estudiants d'institut al teatre —com en els millors temps— i es tanqués el cercle entre literatura, tradició i cultura... [+ crítica]