QUANTA, QUANTA... PERÒ QUANTA GUERRA!

«Encara hi ha algú al bosc». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart Codina. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà. Intèrprets: Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual, Magda Puig. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Música: Pep Pascual i Judit Farrés. Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta. Moviment i ajudanta de direcció: Carla Tovías. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Tècnics en gira: Rafel Roca i Marc Jódar. Direcció de producció: Òscar Balcells. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Comunicació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà, Núria Olivé, La Tremenda i Toni Cortés. Administració: Mònica Cardús. Fotografies: Oriol Casanovas. Ajudant direcció en pràctiques: Mauricio Serra. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l'Aurora. Coproducció: Temporada Alta - Festival Internacional de Catalunya, Girona i Salt. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2021.

«Testimoni de guerra», de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert i Pol López. Espai escènic: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Zaida Crespo Godall. Il·luminació: Raimon Rius. Caracterització: Àngela Salinas. Producció executiva: Júlia Molins i Maria G. Rovelló. Ajudanta en pràctiques esceografia: Mariona Ríos Pérez (Elisava). Premi Quim Masó 2019. Direcció: Pau Carrió. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2021.

«La guerra no té rostre de dona». A partir de textos d'Svetlana Aleksiévitx. Traducció de Miquel Cabal Guarro i Marta Rebón. Dramatúrgia: Oriol Broggi i Clara Segura. Intèrprets: Guillem Balart i Clara Segura. Col·laboracions repartiment audiovisual: Màrcia Cisteró, Maria Hina, Marissa Josa, Pepa López, Nora Navas, Marta Marco, Mercè Pons, Xavier Ruano, Georgina Toboso, Montse Vellvehí i Violeta Broggi. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de llums: Albert Faura. Disseny de vestuari: Nidia Tusal. Disseny de so: Oriol Broggi i Damien Bazin. Col·laboració efectes sonors: Florenci Ferrer. Postproducció d’àudio: Roger Blasco. Suport vídeo: Ambre Laparra. Regidor d’espai: Marc Serra. Operador Steadycam: Roger Blasco. Control de càmeres: Emili Vallejo. Estudiant en pràctiques STAE: Oriol Torrent. Atenció al Públic: Marc Serra, Juan Boné i Marta Cros. Producció de La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2020.


¿Ha hagut d'arribar una pandèmia global perquè les sensibilitats artístiques hagin girat la mirada cap a una altra pandèmia: la de la guerra? Els successius confinaments arran del coronavirus, el treball a casa, la incertesa sobre si un espectacle es podria no es podria estrenar, la precarietat que la crisi ha deixat en el sector teatral... Tot plegat ha propiciat la programació d'espectacles gairebé en solitari per facilitar el procés d'assaig lluny del treball col·lectiu, fins a trobar-se a l'escenari amb un, dos o mitja dotzena més d'intèrprets i conjuntar el resultat de cadascun d'ells.

Tres d'aquests espectacles que s'han estrenat recentment aquesta temporada parlen de la guerra. De la que hi va haver. De la que hi ha. De la que hi haurà. I ve a la memòria aquella expressió en clau de plany que va deixar l'escriptora Mercè Rodoreda en una de les seves últimes novel·les, però ara ampliada i augmentada: «Quanta, quanta... però quanta guerra!» És així. Escoltant els testimonis d'Svetlana Aleksiévitx, o els de la corresponsal de guerra Marie Colvin, o la del fotoperiodista sud-àfrica Kevin Carter o els testimonis més anònims de les dones violades i oblidades de la guerra de Bòsnia, que sembla com si aquells altres testimonis sovint vistos a través de la ficció basada en el genocidi nazi hagin quedat ja allunyats de la memòria més pròxima perquè la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, la Premi Nobel de Literatura del 2015, parla gairebé d'avui mateix quan dóna veu a les dones que han lluitat de sempre a la guerra i que havien quedat ofegades per l'heroisme aplicat habitualment als guerrers. La periodista nord-americana Marie Colvin ho fa de les vivències infernals que havia viscut en diferents confrontacions bèl·liques o de l'encara vigent genocidi sirià on ella mateixa, a la ciutat d'Homs, el 2012, va perdre la vida (l'actriu Rosamund Pike la va interpretar a la pel·lícula «La corresponsal»). El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter reviu els escenaris que havia imprès amb la càmera penjada al coll i de com trepitjava la feble maroma entre el neguit o deure professional de captar la imatge —la polèmica foto de la nena sudanesa i el voltor que la vetlla li va donar el premi Pulitzer— i el neguit o deure moral de salvar la víctima... [+ crítica]