«Monroe-Lamarr» (Still Life [Natura morta] Monroe-Lamarr)», de Carles Batlle. Intèrprets: Elisabet Casanovas, Laura Conejero, Eloi Sànchez i David Vert. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Kiko Planas. So: Òscar Villar. Caracterització: Laura Pérez i Luz Fulgado. Vídeo: Joan Rodón. Direcció producció: Carles Manrique. Ajudants producció executiva: Laura Alonso i Laura García. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Distribució: Elena Blanco. Estudiant en pràctiques: Clàudia Serra. Ajudant direcció: Marc Morote. Direcció: Sergi Belbel. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 2 desembre 2020
Mirallet, mirallet... ¿qui és la més guapa del món? Si Hedy Lamarr s'hagués fet aquesta pregunta qui sap el que el mirallet del conte li hauria respost: «La més guapa del món ets tu!», als ays quaranta, o potser «La més guapa del món és la Marilyn!», als anys cinquanta. Saber qui de les dues guanyaria l'aposta és gairebé com inventar el secret de com s'havia de posar punt i final a la Guerra Freda que va marcar una primera part de la segona meitat del segle XX i, de rebot, el cinema i la literatura de gènere. I això que Hedy Lamarr, era una enginyera que fins i tot inventava i no s'hi posava per poc perquè diuen que el WiFi i el Bluetooth actuals podrien trobar els orígens en el «despistatorpedes» bél·lic, un enginy per fer la guitza a l'enemic. El dramaturg Carles Batlle (Barcelona, 1963) situa una potser probable trobada el 1962 —a tocar de la gestació i naixença de l'autor—, en plena Guerra Greda, entre aquesta enginyera i actriu de Hollywood, Hedy Lamarr (Viena, Austria,1914 - Casselberry Florida, EUA, 2000), d'origen jueu i casada amb un empresari nazi a qui abandona, i una altra mena d'enginyera i també actriu de Hollywood, reina de l'invent del glamur, Marilyn Monroe (nom real: Norma Jane Baker o Norma Jane Mortenson, Los Angeles, Califòrnia, EUA, 1926 - 1962), les dues en pendent de baixada. Una, mig oblidada quan havia superat els quaranta —Batlle n'hi concedeix 48— i l'altra, quan diuen que menjava al mateix plat del malaguanyat president dels EUA, John Fitzgerald Kennedy, en una decadència massa sobtada i en plena maduresa —només als 35/36 anys— abans de suïcidar-se com una nina trencada amb una sobredosi —tot i que això no s'ha confirmat mai—fruit d'una vida atzarosa... [+ crítica]
