L'altra cara de la crisi dels refugiats

«Alhayat o la suma dels dies». Idea original: Laia Foguet. Dramatúrgia: Laia Foguet i Aura Foguet. Intèrprets: Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian. Escenografia: Alexandra Pallejà. Ombres: El Gecko con Botas. Adjunta de direcció: Laia Foguet. Il·luminació: Èric Rufo. Moviment: Yucef Zraiby. Espai Sonor: Pol Fontanals. Responsable de vestuari: Nestor Reina. Disseny i construcció d’utillatge interactiu: Miquel Llull. Alumna en pràctiques – El Timbal: Cristina Pedrajas. Assessor lingüístic: Lamé Taljo. Imatge del pòster: Toni Vidal. Vídeos i imatges promocionals: Mikel Alors, Ana Casero i Toni Vidal. Producció: Roser Tresserras. Direcció: Aura Foguet. Companyia La Viciosa. El Maldà, Barcelona, 19 gener 2020.

 Si el teatre contemporani ha de ser el reflex de cada moment que viu la societat, l'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» s'inscriu de ple en la línia del teatre documental, o més aviat testimonial, d'una de les tragèdies modernes: la crisi dels refugiats arran dels genocidis bèl·lics, en aquest cas, el genocidi sirià. I no hi pot haver document sense vivència. Per això, la companyia no es basa en la ficció d'“oïdes” sinó en la pròpia experiència viscuda. El 2016, es va construir al camp grec de refugiats de Lagadika, a l'est de Salònica o Tessalònica, una biblioteca que facilités un dels objectius i la feina educativa del voluntariat que s'hi desplaça. Dues d'aquestes voluntàries van ser Laia Foguet (periodista, guionista, cineasta, autora de la idea i coautora de la dramatúrgia) i Georgina Latre (actriu). La primera va treballar a Lagadika durant mig any. La segona s'hi va desplaçar durant tres anys, amb anades i vingudes temporals, principalment fent classes d'anglès i tallers per als infants. Al camp de Lagadika —em baso en altres informacions periodístiques— molts dels centenars de refugiats hi estaven o hi estan encara sense haver pogut accedir al registre. Això vol dir que mentre l'esperen no tenen dret a la targeta sanitària, ni a la targeta de crèdit establerta amb uns 150 € mensuals per comprar menjar o altres necessitats. Tampoc tenen dret a la targeta de bus que els permetria moure's per la zona gratuïtament. La paradoxa és que com que el camp ofereix aquest ajut personal, no disposa de manutenció comunitària. Langadika, com altres camps de refugiats mantinguts amb fons europeus per netejar la mala consciència occidental, és més aviat el campi qui pugui... [+ crítica]