«La jaula de las locas (La Cage aux Folles)». Basada en l'obra teatral «La Cage aux Folles», del dramaturg Jean Poiret. Música i lletres de Jerry Herman. Llibret de Harvey Fierstein. Traducció i adaptació de Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Àngel Llàcer, Ivan Labanda, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Ricky Mata, Oriol Burés, Roc Bernadí, Lucía Madrigal Cuadra, Anna Lagares, Antonio del Valle, Víctor Gómez, Clàudia Bravo, Jordi Diaz, Empar Esteve, Evangelina Esteves, Alejandro Fernández, Jordi García, Enric Marimon, Pedro Martell, Ana Micó, Joan Salas, Sergi Terns i Danel Xabier. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso (direcció i pianista), Marc García / Gerard Alonso (teclats), Miguel Royo / Jordi Santanach (vent fusta 1), Marcel·lí Bayer / Jordi Cornudella (vent fusta 2), Ivó Oller / Josep Gomariz (trompeta), Vicent Pérez / Darío García (trombó), Pere Foved / Eloi López Oltra (bateria), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Roc Mateu. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Ajudant coreografia i dance captain: Ana Micó. Ajudant disseny escenografia: Alejandra Lorenzo. Ajudant disseny vestuari: Laura García. Ajudant disseny il·luminació: Ganecha Gil. Ajudant disseny so: Oscar Villar. Direcció tècnica: Titín Custey. Primer Regidor: Ariadna Castedo. Segon regidor i utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Ganecha Gil. Cap de so: Oscar Villar. Maquinistes: Quim Molina, Gonzalo López. Sastres: Irene “Nené” Fernández, Montse Ricart, Imma Porta Casado. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos, Noemí Jiménez. Microfonistes: Carla Casanovas, Iker Rañé. Canoners: Miquel García, Brendam Villagordo. Coach vocal d'Àngel Llàcer: Xavi Duch. Professora claqué: Estefanía Porqueras. Veu en off soprano: Mireia Dolç. Model cartell: Gerard Mínguez. Assistentes vestuari: Rafael Lorente, Joan Prats, Cristina Rodriguez. Assistents caracterització: Jordi Castillo, Lidia Chacón, City, Ada Ferreiro, Sonia Marqueño, Laura Martinez, Patricia Sánchez. Producció: Oriol Guitart. Construcció escenografia: Pascualin Estructures, Jorba-Miró Estudi-Taller d’Escenografia, Pilar Albaladejo PRO-ESCENA. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí, Goretti Puente, Sastrería Señor. Confecció perruques: Lupe Montero. Fotografia: David Ruano. Disseny Gràfic: Minsk. Tecnics Teatre: David Buxo, Dani Sánchez, Alfons Mas. Equip Nostromo: Dani Gaya, Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad. Direcció producció: Lola Davó. Ajudant producció: Gal·la Sabaté. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Coreografia: Aixa Guerra. Adjunt direcció: Marc Montserrat-Drukker. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix i Andreu Gallén. Direcció: Àngel Llàcer. Producció de Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 27 setembre 2018.

Mentre que, al carrer Casp de Barcelona, ha caigut sota les urpes d'una vulgar porta de pàrquing el veterà Bracafé, l'antiga Ràdio Barcelona hi aguanta com pot al seu costat a recer de l'embat de les ones hertzianes i un gran forat que xafardeja galeries de l'Eixample davant del Teatre Tívoli recorda que allà hi va morir enderrocat fa poc el que va ser el Teatre Novedades sota les grapes d'un nou clon de centre comercial, a dins del venerable Teatre Tívoli, un centenar llarg d'artistes, tècnics, actors, ballarins i músics omplen l'antic teatre d'arquitecte noucentista, d'estil neorococó i imitació postmodernista amb aires de la burgesia decadent de principis del segle XX, amb un musical considerat dels clàssics de Broadway, estrenat el 1983 —després de l'original teatral del 1973 i una de les primeres pel·lícules el 1978— i recuperat novament a Broadway i a tot el món, sobretot arran del crac del 2008, amb l'avantatge que la producció d'ara de Nostromo Live no és una franquícia i l'equip ha tingut la llibertat de fer i desfer al gust i capritx dels adaptadors i directors sota la batuta d'un inesgotable Àngel Llàcer que protagonitza l'espectacle, el dirigeix i es pot dir que hi deixa la pell, tant, que sembla que fins i tot ha decidit que serà probablement l'últim paper que faci com a actor. «La Cage aux Folles» (o la «Jaula de las locas» per als seguidors de la cartellera en aquesta versió) és un castell de focs d'artifici farcit de color, llum, música, vestuari, ball i molta picaresca passada durant el primer acte pel sedàs del registre i el llenguatge del cabaret —en argot aquí s'anomena hereu d'«El Molino»— i que fa un gir radical durant el segon acte convertint-se en una comèdia amb moralitat inclosa perquè pretén amagar amb les falses aparences la realitat quotidiana d'una família no tradicional, formada per Georges, l'animador i presentador del local La Cage aux Folles, de Saint-Tropez (en occità en diuen Sant Tropetz), i el popular transformista i estrella de la nit, Albin ZaZa, parella de fet amb un fill de Georges d'una relació anterior que acaba desencadenant un conflicte quan anuncia el seu prometatge i immiment casament amb la filla d'un polític ultraconservador, un tal Edouard Dindon, catòlic radical, homòfob i disposat a netejar la France de la depravació de locals de mala vida com La Cage aux Folles... [+ crítica]