CONTE POÈTIC PER A UN INFANTICIDI CRUEL

«Medea’s Kinderen». Concepte i direcció: Milo Rau. Dramatúrgia: Kaatje De Geest. Intèrprets: Peter Seynaeve / Lien Wildemeersch, Anna Matthys / Juliette Debackere, Emma Van de Casteele / Ella Brennan, Jade Versluys / Bernice Van Walleghem, Gabriël El Houari / Aiko Benaouisse, Sanne De Waele / Helena Van de Casteele, Vik Neirinck / Elias Maes. Disseny d’escenografia: Ruimtevaarders (Karolien De Schepper, Christophe Engels). Disseny d’utillatge: Joris Soenen. Disseny de vestuari: Jo De Visscher. Disseny d’il·luminació: Dennis Diels. Disseny de vídeo: Moritz von Dungern. Disseny de so: Elia Rediger. Formació d’actors: Peter Seynaeve / Lien Wildemeersch. Guia per a nens: Dirk Crommelinck. Espectacle de Milo Rau i NTGent. En coproducció amb: Wiener Festwochen, La Biennale Di Venezia, ITA - Internationaal Theater Amsterdam i Tandem - Scène nationale (Arras Douai). Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 21 al 22 de juliol 2025.
 

Al director, cineasta i escriptor suís Milo Rau (Berna, 1977) li va la marxa, la marxa de la violència escènica, vull dir. Pel seu currículum el coneixereu: «Hate Radio», «The Civil Wars», «La Reprise. Histoire(s) du théâtre», «Five Easy Pieces», obres vistes aquí en els últims anys. Acabat d'arribar del Palau dels Papes del Festival d'Avinyó, després del macro i singular espectacle sobre l'escabrós cas de Gisèle Pelicot, que ha sacsejat la grandeur de França —un espectacle que Milo Rau amenaça de fer també a Barcelona— ha presentat dins el Grec'25 un altre dels seus espectacles de rerefons de violència i terror: «Medea's Kinderen». Si el Festival Grec, en comptes de ser un festival eclèctic —i a vegades “avorridet” per segons quin tipus de teatre— fos el festival sanguinari de cinema de genere fantàstic de Sitges, el cineasta Milo Rau s'hi sentiria com un peix a l'aigua, o millor dit, com un tauró a l'aigua!, i els amants del gènere, esclar, també. Però, atenció!, perquè en aquest espectacle de ressò clàssic, «Medea's Kinderen», creat per donar la veu a intèrprets joves —sis infants i adolescents en dues companyies alternatives per raons de la llei que regula la feina actoral en menors— hi ha més llegenda mediàtica sobre una pretesa violència que no pas l'escenificació real de la violència escènica perquè el que fa Milo Rau, amb un enorme mestratge de la seva feina, és fusionar les seves dues disciplines, el teatre i el cinema, a partir d'una història tràgica real del 2007, ocorreguda a la ciutat belga flamenca d'Ostende, d'una mare i els seus cinc fills, a qui assassina, i que Milo Rau relaciona amb la història clàssica de Medea... [+ crítica]

RODA EL MÓN I TORNA A MARE CORATGE

«Moeder Courage». Text de Bertolt Brecht. Títol original: «Mutter Courage und ihre Kinder» (La mare Coratge i els seus fills). Dramatúrgia: Dina Dooreman i Erwin Jans. Intèrprets: Laetitia Dosch, Koen De Sutter, Joeri Happel, Aydin Ìşleye, Alain Franco, Laura De Geest, Lisi Estaras, Pietro Quadrino. Música original: Paul Dessau. Arranjaments musicals, músiques addicionals i disseny del so: Alain Franco. Performance music: Alain Franco i Aydin Ìsleyen. Vocals i saz: Aydin Ìsleyen. Vestuari: Oumar Dicko. Disseny de la il·luminació: Fabiana Piccioli. Disseny de l’escenografia: Lisaboa Houbrechts i Ralf Nonn. Responsable de producció: Ella De Gregoriis. Regidor: Carlo Bourguignon. Tècnica de llums: Margareta Andersen. Tècnic de so: Brecht Beuselinck. Subtítols: Inge Floré. Traducció al francès: Irène Bonnaud (Bertolt Brecht est publié et représenté par L’ARCHE – éditeur & agence théâtrale); in het Nederlands: Gerrit Kouwenaar. Hebrew: Amit Lebleng. Kurdish: Aynur Bozkurt. Assistents de direcció: Daan Haeverans i Ludwig Sander. Amb la col·laboració de: Lubna Azabal. Una producció de KVS & Toneelhuis. Coproduït per Théâtre De Liège, Le Phénix-Scène Nationale De Valenciennes, Théâtre de la Ville Paris, Perpodium. Amb el suport de The Taxshelter of the Belgian Federal Government via Cronos Invest, The Flemish Community i Regio Hauts-de-France. Direcció: Lisaboa Houbrechts. Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 16 al 17 de juliol 2025.

Una de les versions vistes aquí de l'obra «La mare Coratge i els seus fills», de Bertolt Brecht (Augsburg, 1898 – Berlín Oriental, 1956) és la que Mario Gas va dirigir l'any 2001 al Teatre Nacional de Catalunya. Versionar «La mare Coratge i els seus fills» o qualsevol altra obra de Bertolt Brecht ha comportat fins ara rebre prèviament el vistiplau de la fundació familiar de l'autor. És així com, aquell 2001, a la Sala Gran del TNC, Mario Gas va canviar el típic carro de la mare Coratge per una camioneta atrotinada que traginava com un camàlic l'actriu Vicky Peña, encapçalant un repartiment extens, d'acord amb l'exigència de la nòmina de personatges de l'obra. La versió que la directora multidisciplinar Lisaboa Houbrechts (Hasselt, regió flamenca de Bèlgica, 1992) ha fet ara de «La mare Coratge i els seus fills», que ella ha deixat amb el títol reduït «Moeder Courage», en neerlandès —llengua que es combina amb l'hebreu i amb la majoritària de l'espectacle que és el francès— ha hagut de passar pel vistiplau dels hereus de Brecht. L'esfera gegantina, doncs, que protagonitza el muntatge i substitueix el vell carro, la reducció considerable d'intèrprets deixant només els que li semblen essencials —a l'original n'hi ha més de vint-i-cinc i aquí es redueixen a vuit—, la nitidesa coral dels càntics originals de Paul Dessau, escrits el 1949, l'aportació musical amb guitarra elèctrica, el bassal d'aigua per on es mouen els intèrprets i la llicència de la directora de fer que els tres fills de la mare Coratge no siguin tres fills biològics sinó d'acollida del carrer, sembla que avanci en certa manera allò que a partir de l'estiu del 2026 quedarà lliure de drets —en farà setanta de la mort de l'autor— i tothom en podrà disposar sense haver de demanar permís als hereus ni buscar el vistiplau de les adaptacions que es vulguin fer... [+ crítica]

TRIBUT A SARAH KANE AMB SEQÜELES DE RUBENS

«The Brotherhood». Concepte, text i direcció: Carolina Bianchi. Intèrprets: Chico Lima, Flow Kountouriotis, José Artur, Kai Wido Meyer, Lucas Delfino, Rafael Limongelli, Rodrigo Andreolli, Tomás Decina, Carolina Bianchi. Dramatúrgia i soci de recerca: Carolina Mendonça. Diàleg sobre teoria i dramatúrgia: Silvia Bottiroli. Traducció a l'anglès: Marina Matheus. Traducció al francès:Thomas Resendes. Direcció tècnica, disseny de so, música original: Miguel Caldas. Assistent direcció: Murillo Basso. Concepte escenografia: Carolina Bianchi, Luisa Callegari. Direcció art i vestuari: Luisa Callegari. Disseny il·luminació: Jo Rios. Vídeos i projeccions: Montserrat Fonseca Llach. Resurrecció coreogràfica del pròleg i assessora de moviment: Jimena Pérez Salerno. Càmera en viu i suport artístic: Larissa Ballarotti. Pràctiques: Fernanda Libman. Fotos: Mayra Azzi. Regidora i suport de producció: AnaCris Medina. Assistent de producció: Zuzanna Kubiak. Direcció producció, gestió gires i comunicació: Carla Estefan. Relacions internacionals, producció i difusió: Metro Gestão Cultural (BR). Producció de Metro Gestão Cultural (BR), Carolina Bianchi Y Cara de Cavalo. Trilogia Cadela Força – Capítol II. En coproducció amb KVS Koninklijke Vlaamse Schouwburg -Brussel·les, Theater Utrecht, La Villette –París, Festival d’Automne à Paris, Comédie de Genève, Internationales Sommer Festival Kampnagel, Les Célestins –Théâtre de Lyon, Kunstenfestivaldesarts, Wiener Festwochen, Holland Festival, Frascati Producties HAU Hebbel am Ufer -Berlín i Maillon, Théâtre de Strasbourg. Amb el suport de Tax shelter van de Belgische Federale Overheid a través de Cronos Invest, The Ammodo Foundation-NL. Relacions internacionals. Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. De l'11 al 12 de juliol 2025.
 

La dramaturga, escriptora, actriu, directora i creadora multidisciplinar brasilera Carolina Bianchi (Porto Alegre, Rio Grande do Soul, Brasil, 1984), que va estrenar dins el Grec'23 el primer capítol de la seva anunciada «Trilogia Cadela Força», titulada «La Núvia i el Bona Nit Ventafocs», distingida aquest any amb el Lleó de Plata a la Biennal de Venècia 2025, és actualment, amb la seva companyia Cara de Cavalo, un dels noms imprescindibles en la majoria de teatres i festivals europeus per les seves propostes sobre l'exploració de la teatralitat que s'insereixen en la radicalitat sense veure's encongida pels tabús. Si en aquell primer capítol del 2023, el reclam per als espectadors era que l'actriu es drogava en plena funció —i era veritat—, ara el reclam és menys cridaner perquè, com que l'estrena absoluta ha estat a Barcelona dins el Grec'25 abans de moure's per Europa, encara no hi ha hagut temps per expandir mediàticament que el segon capítol de la trilogia manté el clima de violència patriarcal, però sense el realisme en propi cos del primer capítol. Aquí, en aquest «The Brotherhood (La germandat)» tot és més aparent, més teatral, vaja, i fora de simular una masturbació amb consolador en escena de la mateixa actriu o projectar en pantalla gran un primer pla del seu parrús, Carolina Bianchi pretén fer creure ingènuament que s'ofereix oberta de cames a un director que entrevista —subtil ironia sobre els egos i el poder de segons quins directors lloats pel gremi, la crítica i el públic—, però en una escena pretesament de porno light més falsa que “un duro sevillano”... [+ crítica]

VIATGE AL·LUCINOGEN A GRAND CANYON

«Grand Canyon», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Mireia Aixalà, Guillem Balart, Eduard Buch, Joan Carreras, Maria Morera, Mar Pawlowsky. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo creació: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Moviment i ajudantia de direcció: Ferran Carvajal. Cançó original Ruby: Gerard Morera i Colomer. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Regidoria: Lluc Armengol. Ajudantia de direcció: Ferran Carvajal. Ajudantia d’escenografia: Paula González. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Regidoria i manipulació del titella: Lluc Armengol. Cap tècnic del teatre: Marta Pérez. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia: Ramon Pros. Construcció de l’escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Disseny, construcció i assesorament titelles: Andreu Martínez. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Col·laboradors: Jorge de La Garza, Montibello, Rowenta. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de La Villarroel i Grec 2025 Festival de Barcelona. Direcció: Pere Arquillué. La Villarroel, Barcelona, 10 juliol 2025.

Diguem-ho d'entrada i amb la més bona intenció del món: fa la sensació que darrere del guió definitiu de l'obra «Grand Canyon», de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), hi ha algunes subtrames que s'han quedat al disc dur —o entre bastidors— potser esperant una nova oportunitat del que l'autor ha definit com la trilogia americana. Per exemple, segons la sinopsi del programa de mà: ¿què passa amb la idea inicial d'arrencar amb un accident mortal després d'una festa a casa d'un polític que pertany a una poderosa família de la burgesia barcelonina? Sí que en l'imaginari de personatges absents n'hi ha un de poderós, de tendència feixista, però no s'hi aprofundeix més i, a més, tot passa en un indret inconcret de la Catalunya interior o, com a mínim, de la Catalunya perifèrica. Una carretera, una taverna, la casa dels protagonistes (suggerent escenografia tripartita de Max Glaenzel). Fa calor, molta calor. Catalunya també té el seu Far West particular. I més interrogants: ¿què hi ha darrere del personatge de la prostituta russa de carretera, a banda de ser una mena de camell, —angelical, això sí!—, que habita sota el fanal groc en una mena de cova de peregrinació de la majoria dels altres personatges, com aquell qui va a adorar una marededéu? I posats a demanar més: ¿què ha estat de la vida de la parella protagonista, el Pere (Joan Carreras) i l'Àngela (Mireia Aixalà), a banda de la frustració de no arribar a ser, ell, un músic de rock, i ella, veure's enclaustrada en la feina d'encarregada d'un centre comercial d'autovia, amb la soga el coll que arrosseguen els dos, com dos personatges perdedors davant el món? I forçant-ho encara una altra mica més, amb permís de l'autor: ¿què hi ha darrere del personatge de Joan Josep, jove ajudant del Pere a l'hora de les feinetes precàries, bocamoll, ingenu, innocent, dolç i violent a la vegada, amb un secret familiar relacionat amb el cacic poderós del poble, però sense què se'n sàpiga gaire cosa més d'aquesta circumstància?... [+ crítica]

MIRAR ROALD DAHL A TRAVÉS DE L'ESPIELL DEL GEGANT

«Gegant (Giant)», de Mark Rosenblatt. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Josep Maria Pou, Victòria Pagès, Pep Planas, Clàudia Benito, Aida Llop i Jep Barceló. Amb la veu de Victor G. Casademunt. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Tilda Espluga. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Regidoria: Tilda Espluga i Roger Solanes. Sastreria: Rosario Macias. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Tècnic de so: Roger Giménez. Construcció de l’escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d’escenografia Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de La Garza i Montibello. Agraïments: Anabel Moreno. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Coproducció del Teatre Romea i Grec 2025 Festival de Barcelona. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 9 juliol 2025.
 

No és un biopic, però ho podria ser. Sí que el personatge és l'escriptor Roald Dahl, però podria ser un altre, fins i tot anònim, i l'interès del debat de l'obra «Gegant», del jove autor anglès Mark Rosenblatt, seria el mateix perquè l'autèntic protagonista d'aquesta obra, ni que ho sembli, no és Roald Dahl sinó l'etern conflicte obert entre Israel i els seus contraris i la controvèrsia que les seves accions polítiques i militars genera als ulls del món. El muntatge, la primera versió que es fa fora del Regne Unit després de l'èxit a partir de l'estrena la tardor del 2024 amb tres premis Olivier, se situa en una tarda estiuenca de l'any 1983, enmig del conflicte de l'atac d'Israel al Líban i el ressò d'una de les seves matances. Però també aquí es podria dir que la qüestió de fons no és només intemporal sinó que, en aquests moments, s'insereix directament en el conflicte obert entre Israel i els palestins de Gaza —hi hauríem d'afegir també l'atac a l'Iran— i en els milers de morts que la seva invasió a la Franja ha provocat com a reacció, això sí, a l'atac i segrest terrorista de Hamàs del 7 d'octubre del 2023. Mark Rosenblatt fa una especulació literària basada en fets reals sobre un fet anecdòtic en la immensa obra literària de Roald Dahl: les reaccions a una ressenya o crítica publicada per ell sobre el relat «God Cried (Déu va plorar)», de Tony Clifton, arran del setge de Beirut oest per l'exèrcit israelià durant la guerra del Líban del 1982. Roald Dahl hi deia, entre altres declaracions: “No sóc antisemita. Estic contra Israel”. I hi rebla el clau culpant tots els jueus de les dèries bel·licistes del govern d'Israel... [+ crítica]

LI DEIEN PETER BROOK...

«La tempestat», de William Shakespeare. A partir de la traducció de Jaume Coll Mariné. Intèrprets: Xavier Boada, Babou Cham, Clara de Ramon, Eduard Paredes, Xavier Ripoll, Oriol Ruiz Coll, Lluís Soler, Jacob Torres i Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi. Llums: Gina Moliné. Projeccions: Francesc Isern. Guitarres: Marc Serra. Regidoria: Marc Serra i Maria Molist. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura. Estudiant en pràctiques (MUET): Astrid García. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Confecció i sastreria: Alicia Lamelas. Fotografia: Alex Rademakers. Una producció de La Perla 29 i el Grec 2025 Festival de Barcelona. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona. Del 25 de juny a 26 de juliol 2025.


La recent versió de «La tempestat», de William Shakespeare, que Oriol Broggi (Barcelona, 1971) i La Perla 29 han inclòs dins el Festival Grec'25, ha recordat a tort i a dret l'herència de la qual se sent artísticament beneficiari el director des que el 1993, encara pipioli, va descobrir el mestratge escènic de Peter Brook al Festival d'Avinyó que marcaria el seu futur. I no es pot dir que no hi hagi motius per recordar-ho perquè la posada en escena d'aquesta nova mirada a «La tempestat» no escatima algunes picades d'ullet als elements que caracteritzaven els muntatges del director londinenc Peter Brook (Londres, 1925 - París, 2022) des de la sempre recuperable sorra de la nau gòtica del Teatre La Biblioteca —malgrat els canvis dels últims espectacles—, a algunes peces del vestuari o els típics bastons o canyes —ara més que una opció artística potser en diríem “attrezzo sostenible”, que queda més fi i adequat als temps que vivim—, i també l'ambientació, el teló, la catifa, les oliveres, el rocam, el color, el so de les ones i les gavines, la densitat atmosfèrica, molt brookiana... [+ crítica]

LES FLORS DE LA SENYORA DALLOWAY

«The Hours», de Michael Cunningham. Traducció de Servaas Goddijn. Adaptació d'Eline Arbo, Peter van Kraaij, Bart Van den Eynde. Dramatúrgia: Bart Van den Eynde. Intèrprets: Marieke Heebink, Jesse Mensah, Chris Nietvelt, Ilke Paddenburg, Hanna van Vliet, Steven Van Watermeulen. Escenografia: Pascal Leboucq. Vestuari: Wojciech Dziedzic. Il·luminació: Varja Klosse. Espai sonor: Thijs van Vuure. Ajudant de direcció: Daniël ‘t Hoen. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Cap de producció: Inge Zeilinga. Cap tècnic: Stijn van der Leeuw. Tècnics: Thijs Veerman, Yannick Bruine de Bruin, Olga Liashkova, Rinse de Jong, Nelis Meijer, Wouter Pieters, Renée Faveere, David Logger. Caracterització: David Verswijveren. Sastreria: Farida Bouhbouh. Subtítols: Erik Borgman. Publicitat: Julia Rachman. Producció: Internationaal Theater Amsterdam (ITA). Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció Eline Arbo. Festival Grec 2025. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 4 al 6 de juliol del 2025.
 
L'escriptor James Joyce el 1922 va convertir en universal una història tan complexa com la del seu «Ulisses» del Dublín de l'època que transcorre en només set hores. El 1999, l'escriptor i guionista nord-americà Michael Cunningham (Cincinnati, Ohio, EUA, 1952) va reunir en un dia, també dels anys vint, la vida de l'escriptora Virgina Woolf, aquell en què pretesament comença a escriure la seva novel·la potser més coneguda, «Mrs. Dalloway» o «La senyora Dalloway». I Michael Cunningham ho va fer contrastant les inquietuds de l'autora londinenca Virginia Woolf amb dues dones més de dues èpoques diferents del segle XX que, en alguns casos, com un clam de la recerca de la igualtat i la llibertat de la dona, podrien ser també del segle XXI: una editora del Nova York dels anys noranta, Clarissa Vaughan, i una mestressa de casa de Los Angeles del 1949, Laura Brown, envoltades d'altres personatges secundaris, com la mateixa senyora Dalloway de ficció dins la ficció; el poeta Richard, tocat per la pesta de la sida de l'últim quart de segle XX i per a qui Clarissa Vaughan compra poms de flors per portar a la festa que li han organitzat després de guanyar un premi literari; o el marit i el fill petit de Laura Brown per a qui la jove mestressa de casa prepara un pastís d'aniversari del marit... [+ crítica]

VENDRE'S L'ÀNIMA AL DIABLE NI QUE SIGUI ÀNIMA DE TITELLA

«Faustus in Africa!». Basat en «Faust», de Goethe. Text addicional: Lesego Rampolokeng. Animacions: William Kentridge. Música: James Phillips i Warrick Sony. Intèrprets: Eben Genis, Atandwa Kani, Mongi Mthombeni, Wessel Pretorius, Asanda Rilityana, Buhle Stefane, Jennifer Steyn. Disseny: Adrian Kohler i William Kentridge. Construcció de titelles: Adrian Kohler i Tau Qwelane. Vestits de titelles: Hazel Maree, Hiltrud von Seidlitz i Phyllis Midlane. Efectes especials: Simon Dunckley. Disseny de l'escenari: Adrian Kohler. Construcció de l'escenari: Dean Pitman per a Ukululama Projects. Pintura i decoració de l'escenari: Nadine Minnaar per a Scene Visual Productions. Traducció: Robert David Macdonald. Disseny de so: Simon Kohler. Disseny de llums i gestió de producció: Wesley France. Regidor i operador de vídeo: Thunyelwa Rachwene. Responsable tècnic: Lucile Quinton. Enginyer de so: Tebogo Laaka. Controlador de vídeo: Kim Gunning. Productors de Quaternaire: Sarah Ford, Roxani Kamperou, Emmanuelle Taccard. Representació: Faust I i II. The Estate of Robert David Macdonald. Agent de copyright: Alan Brodie. Coproducció 2025 amb el Théâtre de la Ville / Festival d'Automne de París. Coproductors: The Baxter Theatre Centre a la Universitat de Cape Town, Centre d'art Battat de Montreal, Cité Européenne du théâtre de Montpeller, Fondazione Campania des Festival de Nàpols. Festival de Barcelona Grec 2025, Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i Thalia Theater d'Hamburg. La versió del 1995 va ser produïda per Handspring Puppet Company en associació amb The Market Theatre, Art Bureau de Múnic, Kunsfest de Weimar, Standard Bank National Arts Festival, The Foundation for the Creative Arts, Sharp Elecgronics i Mannie Manim Productions. Director associat: Lara Foot. Directors de titelles: Adrian Kohler i Basil Jones (Handspring Puppet Company). Director de rehearsal i director associat de titelles: Enrico Dau Yang Wey. Director: William Kentridge. Handspring Puppet Company. Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Del 27 al 28 de juny 2025.

 
Un dia, segles enllà, hi va haver Goethe. I un dia hi va haver Faust. I els dos, acompanyats de Mefistòfil, el diable, s'han fet un fart de rondar pel món convertits en un clàssic planetari. Han rondat tant per la Seca i la Meca que, fa trenta anys, el 1995, la companyia sud-africana Handspring Puppet Company, en un moment d'alliberament del país sud-africà i de despertar de la seva fràgil democràcia, va adaptar l'obra de Goethe a l'Àfrica i ho va fer amb una combinació esclatant d'una tropa de titelles gegants, uns titelles de tija o “puppi armati”, amb intèrprets manipuladors, animació projectada, ombres xineses i música potent. Una versió ampliada i renovada de «Faustus in Africa!», que té de rerefons la mirada irònica del poeta sud-africà Lesego Ranpolokeng (Orlando, Sweto, Sud-àfrica, 1965), ha donat la volta al món i ha passejat l'art multidisciplinar del principal creador del muntatge, l'artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, Sud-àfrica, 1955), conegut internacionalment per la seva obra de gravats, dibuixos, pel·lícules animades i produccions teatrals, sempre amb una incisiva reflexió sobre la política, la ciència, la literatura i la història. «Faustus in Africa!» vol ser una comèdia o un relat de la vora del foc, però no s'allibera de ser una tragicomèdia. Que els personatges siguin titelles gegants, manipulats gairebé sempre per un parell dels intèrprets, que també fan d'actors i desgranen el discurs amb una expressivitat admirable, no ha d'enganyar els espectadors perquè «Faustus in Africa!» parla de la barbàrie colonial i de les conseqüències postcolonials a l'Àfrica... [+ crítica]

LES GRANOTES DE MONTJUÏC

«Le Petit Cirque». Basat en l'àlbum «Saisons», de Pomme. Direcció artística i de disseny: Marie Bourgeois, Yoann Bourgeois i Claire Pommet. Intèrprets: Marie Bourgeois, Kim Amankwaa, Yurié Tsugawa, Kiley Dolaway i Pomme. Arranjament musical: Pauline Denize. Quartet de corda: Pauline Denize, Camille Garin, Eva Sinclair i Maïa Collette. Disseny i actuació de vídeo: Alexandre Machefel. Vestuari: Mélodie Wronski i Ségolène Chavaren. Disseny de so i tècnic de so: Chloé Barbe. Disseny d'il·luminació i tècnic d'il·luminació: Jérémie Cusenier. Disseny d'escenografia: Marie Bourgeois, Yoann Bourgeois, Claire Pommet, Camille Duchemin i Olivier Clausse. Construcció escènica: La Fabrique à projets, C3 Sud Est i Atelier OHM. Assessorament màgic: Maxime Tabart. Tècnic principal: Olivier Clausse / Pierre-Philippe Bouard. Regidor: Etienne Debraux / Alexis Rostain. Producció: Yoann Bourgeois Art Company. Fotografies: Geoffrey Serguier, Lawrence Fafard, Domino Aurora. Coprodució Grec 2025 i Les Nuits de Fourvière de Lió. Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona. Del 26 al 28 de juny 2025.
 

«Le Petit Cirque» ha estat l'espectacle escollit per inaugurar l'edició del Festival Grec 2025. L'atractiu principal del muntatge que reuneix circ, dansa, música, ombres xineses i manipulació audiovisual d'efectes en directe és la interpretació de la cantant i compositora francesa nascuda a Lió, Claire Pommet (Lió, 1996), coneguda artísticament amb el nom de Pomme, i l'adaptació poètica que la companyia dels germans Marie i Yoann Bourgeois ha fet del disc de Pomme titulat «Saisons». La companyia, que ha elaborat i arrodonit dins el Grec l'espectacle en estrena absoluta —només tres funcions— per reestrenar posteriorment en coproducció dins el Festival Les Nuits de Fourvière de Lió, a més d'una posterior gira per diversos escenaris, basa la seva principal tesi dramatúrgica en la metàfora de la relació de l'ésser humà amb la natura. I més encertat no pot ser, un cop situats a la pedrera de Montjuïc, perquè la nit xafogosa enmig dels dies de l'onada de calor apocalíptica a l'amfiteatre de Montjuïc, una petita cria de granota de les que habiten pels jardins del Teatre Grec, va pessigollejar els peus amb sandàlies d'alguns dels espectadors de la fila, a tres o quatre grades vista de l'escenari, des d'on un servidor resseguia la trama —una trama prudentment breu, de només una hora, delicada, etèria, orgànica— que, a vaivè de la dotzena de peces de l'àlbum editat fa uns mesos de la cantant Pomme, fa un recorregut per les quatre estacions de l'any, començant per la primavera on tot esclata i reneix... [+ critica]

ROMA AL REVÉS VOL DIR AMOR

«Tu em vas prometre una història d’amor», d'Helena Tornero Intèrprets: Ester Cort, Fermí Delfa, Sandra Pujol Torguet, Roger Torns i Teresa Vallicrosa. Escenografia: Adrià Pinar. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Joana Martí Delgado. So: Guillem Rodríguez. Vídeo: Joan Rodón. Moviment: Laia Duran. Ajudant de direcció: Leonardo V. Granados. Ajudant de so: Magí Coma. Alumna en pràctiques del MUET: Paloma Nieri. Una producció de la Sala Beckett i el Grec 2025 Festival de Barcelona. Direcció: Israel Solà. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 26 juny 2025.

 Roma, París, Polònia... La Fontana di Trevi romana, el Pont de les Arts francès, les monedes a l'aigua prohibides, els cadenats del pont prohibits, el tren polonès també prohibit si no s'ha validat el bitllet... Totes són destinacions insòlites que poden desencadenar una entremaliada faula d'amor. La dramaturga, traductora i directora Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973), resident de la temporada que s'acaba a la Sala Beckett, ha cuinat una comèdia farcida d'ingredients romàntics però que, un cop reescalfada al microones, ha resultat ser sobretot antiromàntica. Hi ha en aquesta comèdia de títol vocatiu i provocatiu, «Tu em vas prometre una història d'amor», una confessada relació de la trama i dels personatges amb la vida real de l'autora. El títol es pot atribuir a una petició que li havia fet la seva mare —fa quatre anys que ja no hi és—, que era una amant de les comèdies romàntiques i que no entenia que algunes peces de la seva filla fossin tan tristes i parlessin de velles històries clàssiques... [+ crítica]   

POSTREVOLUCIÓ A L'OMBRA DE L'URNA FUNERÀRIA

«Clavells», d'Emma Riverola. Intèrprets: Abel Folk i Sílvia Marsó. Espai escènic i il·luminació: Paco Azorín. Vestuari: Patricia Monné. Espai sonor: Olga Santos. Direcció de producció: Glòria Casanova. Administració: Maria Folk. Productor: Hold-Principal S.L. i Lantia Escènica. Direcció tècnica: Elena Bermúdez. Coordinació tècnica: Alba Santiago. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció de l'escenografia: Mambo. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia d'escena: Raquel Rodríguez. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, AISGE i Fundació Romea. Distribució: Carme Tierz. Producció: Hold-Principal S.L., Faig Produccions, Lantia Escénica i Lamarsó Produce. Festival Grec 2025. Ajudantia de direcció i regidoria: Gabriel López Piña.  Direcció: Abel Folk. Teatre Goya, Barcelona, 25 juny 2025.
 

El 25 d'abril del 2024 es va commemorar el 50è aniversari de l'anomenada Revolució dels Clavells (Revolução dos Cravos, en van dir en portuguès) que amb l'ajut dels militars empesos per la població civil va acabar amb el règim feixista que imperava a Portugal des del 1926. Aquell 25 d'abril del 1974, els dos protagonistes d'aquesta obra de l'escriptora barcelonina Emma Riverola (Barcelona, 1965), la Violeta i el Xavier, eren dos joves estudiants idealistes i plens de futur que van participar en una escapada a Lisboa d'aquella Revolució a peu de carrer. Entre els dos, un personatge absent, el tercer amic del triangle, en Ramon, la parella de tota la vida de la Violeta. De fet, no tan absent si tenim en compte que en Ramon hi és present amb les seves cendres dins una urna funerària que presideix l'escenografia simbolista de Paco Azorín, una estructura arquitectònica d'un refugi de muntanya amb sostre únic de pendent que desvela al fons un bosc tenebrós ambientat sonorament amb els udols del que podria ser un llop, però que no és sinó el plor d'una gossa veïna que participa del dol del difunt. Aquest embolcall permet als dos protagonistes de «Clavells» rememorar el passat després de més de quaranta anys d'haver perdut el contacte. Rememorar també el seu idealisme, les seves esperances i espolsar, en certa manera, les seves frustracions... [+ crítica]

PORTEU UN ÓS DE PELUIX KRAMIG A LA DEXEUS

«Kramig», de Marta Buchaca. Intèrprets: Biel Duran i Anna Moliner. Disseny d'il·luminació: Anna Espunya. Disseny de so: David Solans. Disseny d'escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Marta Pell. Cartell: Sergi Panizo. Producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció: Clara Roche. Comunicació: Sem Pons, Rubén Garcia i Martí Rossell (Barc Coop). Cap tècnic: Jaume Edo. Vídeo promocional: Mar Orfila. Veu en off: Albert Parera. Producció de La Pocket. Agraïments: Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Marina Folch, Escola Mare de Déu del Roser El Noa Noa, Papereria Colors d’Estel, Ainonajan, TeatreBarceona. Ajudant de direcció: Roc Esquius. Direcció: Marta Buchaca. Espai Texas, Barcelona, 21 juny 2025.

 
¿Quantes vegades, si mai us heu passejat per atzar per can Dexeus, no us heu trobat a l'ascensor amb visitants que porten els primers regals als nadons acabats d'arribar en aquest món? A la dramaturga, directora i atrevida productora teatral de La Pocket, Marta Buchaca (Barcelona, 1979) de segur que si hagués de fer un d'aquest regals de naixement potser escolliria un Kramig, aquests ossets de peluix de pèl blanc i negre que la cadena sueca d'IKEA ofereix a preu de promoció per uns escassos 3,99 €. ¿Qui s'hi pot resistir a tenir-ne un lot a les prestatgeries de casa —com passa en aquesta dolça llar de la comèdia romàntica «Kramig»— per un preu així? Em permeto aquesta innocent publicitat gratuïta perquè l'autora també ho ha fet —fugint dels absurds prejudicis d'utilitzar les marques— fent un exercici de mimètica lingüística convertint un nom propi en un nom genèric. Espero que a can IKEA no se sentin obligats a compensar aquesta llicència gairebé poètica —gràcies, no es mereixen... [+ crítica]

LA PROVA DEL CROAT

«Eichmann in Jerusalem», de Hannah Arendt. Dramatúrgia de Matic Starina. Intèrprets: Katarina Bistrović Darvaš, Dado Ćosić, Frano Mašković, Mia Melcher, Pjer Meničanin, Rakan Rushaidat, Lucija Šerbedžija, Vedran Živolić. Espai escènic: Branko Hojnik. Vestuari: Belinda Radulović. Coreografia: Gregor Luštek. Música: Branko Rožman. Ajudants de vestuari: Bernarda Popelar Lesjak, Marta Žegura. Fotografia: Marko Ercegović. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Regidora: Petra Prša. Producció: Zagrebačko kazalište mladih – Zagreb. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudants de direcció: Aleksandar Švabić, Rajna Racz, Tim Hrvaćanin. Direcció: Jernej Lorenci. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18-19 juny 2025.
 

Probablement, plantejar una obra teatral com «Eichmann in Jerusalem» en un moment que Israel és a l'ull del món per la seva deriva bel·licista sense aturador, té un plus afegit que s'escapa segurament de la primera intenció del seu director, Jernej Lorenci, que hi treballa des de fa almenys sis anys, amb la dramatúrgia de Matic Starina. Però a ningú no se li escapa que tot el contingut documental, de ficció o realista —ja sigui en assaig, literatura de ficció, cinema o televisió— que ha proporcionat l'horror de l'Holocaust en els últims cinquanta anys té, en aquest moment d'incertesa mundial —superat el primer quart de segle XXI— una lectura, si no diferent, sí que contradictòria. ¿Qui és la víctima i qui és el culpable? ¿El mal forma part de la disciplina o la veneració d'una ideologia o d'un líder? ¿Ser intermediari del mal exculpa el botxí? El director Jernej Lorenci i el ZKM (Zagrebačko Kazalište Mladih) —intercanvi teatral entre Barcelona i Zagreb— es basa o agafa el títol homònim de l'obra «Eichmann in Jerusalem» de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (Linden, Mitte, Hannover, Alemanya, 1906 - Nova York, EUA, 1975), una obra entre documental i filosòfica publicada el 1963 per l'autora després d'haver estat testimoni presencial com a observadora del judici per crims de guerra al tinent coronel alemany de les SS, Adolf Eichmann, personatge artífex de l'anomenada “solució final” sobretot a Polònia i que va basar la seva defensa en el sopluig de l'obediència al superior... [+ crítica]

FOT-LI, QUE ÉS DEL SÓNAR!

«Hannibal», de Michael De Cock i Junior Mthombeni. Dramatúrgia: Gerardo Salinas. Intèrprets: Dora Almeleh, Moha Amazian, Pierre Anganda, Abel Baeck, Mirko Banovic, Marios Bellas, Justine Bourgeus, Ibrahima Cissoko, Gala Dragot, Raphaële Green, Kirezi Kalisa, Tom Kestens, Alix Konadu, Tonic Mendi Jacobs, Aymará Parola, Nina Plantefève-Castrick, Emma Posman, Zach Swagga, Bahar Temiz, Jutta Troch i Cor de Cambra de l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya). Dramatúrgia musical: Tom Swaak. Escenografia: Stef Stessel. Vestuari: Marie Szersnovicz. Il·luminació: Dimi Stuyven. So: Bram Moriau. Vídeo: Francesc Isern, Thibaud Decoene. Moviment: Alesandra Seutin. Coach de moviment: Lisi Estaras. Pintura: Elke Gijsemans. Sobretítols: Inge Floré, Isabelle Langendries. Traducció: Trevor Perri, Anne Vanderschueren, Alex Stockman. Ajudant de so: Kasper Dumon. Confecció del vestuari: Hélène Beccavin. Taller de vestuari Théâtre de Liège, CiLAB. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Regidora: Caroline Wagner. Tramoista: Justine Hautenauve. Producció executiva: Miek Scheers, Jeroen Deceuninck. Producció: KVS de Brussel·les, Teatre Nacional de Catalunya, De Munt/La Monnaie, Théâtre de Liège, Compagnie du Théâtre National Daniel Sorano, Madame Fortuna, Opera Ballet Vlaanderen, Perpodium. Amb especial agraïment a Theater Arsenaal. Amb el suport de Govern Federal de Bèlgica via Cronos INV, Unió Europea (Programa Horizon 2020). Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Michael De Cock i Junior Mthombeni. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2025.
 

Entrada la matinada, poques hores després de l'estrena d'aquesta versió multidisciplinar que s'emmiralla en  l'òpera «Dido i Enees» de Henry Purcell, les alertes al mòbil confirmen que el govern ultradretà d'Israel ha complert la rumorologia de les últimes hores i ha bombardejat l'Iran, ha abatut el cap de la Guàrdia Revolucionària i el cap de l'Estat Major i un parell de científics nuclears. No gaire més tard, l'Iran ha respost amb un centenar de drons sobre Israel. És l'inici d'una nova guerra d'abast global que pretén desestabilitzar encara més la regió de l'Orient amb conseqüències imprevisibles pel rerefons nuclear en qüestió del qual no n'està al marge, ni que es faci el longuis, el temerari Donald Trump. La nova ofensiva bèl·lica d'Israel, al costat de l'encara poc anomenat genocidi de Gaza i la invasió d'Ucraïna per part de Rússia —tots tres conflictes a tocar d'Europa— té un fil de connexió amb les antigues tres guerres púniques que van tenir lloc entre el 264aC i el 164aC i també enllaça amb el militar cartaginès Hanníbal Barca, que va respondre a l'expansió romana del seu temps amb una gesta, considerada pels militaristes històricament heroica, i que li va costar en la seva travessa pels Pirineus i els Alps —homes, cavalls i elefants a tot risc— fins a les terres romanes per defensar Cartago de l'ofensiva de Roma, les dues potències mediterrànies d'aleshores, no només un ull de la cara —literalment i físicament— sinó, al llarg de la seva vida militar, el final tràgic del suïcidi amb verí, abans que acabés capturat pels romans... [+ crítica]

ARA, QUAN TINGUEM DINERS...

«Mesures extraordinàries», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau / Abril Julien. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Ariadna Julià. Música: Jordi Marfà. Agraïments: Ferreteria Calser. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2025.

En el teatre català l'anomenat teatre de bulevard ha costat de quallar. Però des de fa un temps, la comèdia intel·ligent és cada vegada més present en la cartellera. El Teatre Goya i el Teatre Borràs són dos dels espais escènics on més s'ha produït aquest traspàs del teatre dit simplement d'humor al teatre de bulevard. Al terme “bulevard”, molt francès, esclar, potser li ha costat de trobar arrels aquí perquè als espectadors més veterans els recorda el mític Bulevard Rosa del Passeig de Gràcia, que no tenia res a veure amb el teatre, malgrat el seu antic veïnatge amb el Cinema Publi, que en pau reposi, on finalment, per cert, també s'hi va fer un intent de teatre. L'estrena de «Mesures extraordinàries», del tàndem creatiu Carmen Marfà i Yago Alonso, es podria inscriure en un altre tipus de bulevard no tan rosa: el bulevard negre. I, si no, ¿de quina manera es pot classificar aquesta nova comèdia dels autors de les exitoses i premiades peces com «Ovelles», «La pell fina» o «La presència», que, aquesta per cert, després de La Villarroel, també es tornarà a reposar l'any vinent al mateix Teatre Borràs? Carmen Marfà i Yago Alonso no amaguen la intenció de les seves «Mesures extraordinàries». La trama, de gènere mortuori, es mou entre el realisme del llast que representa per a la família d'un difunt fer front al cost d'un enterrament; el costumisme de la matriarca de la casa del difunt, després de cinquanta anys de matrimoni; i l'humor negre i urbà de com resoldre el desig d'una cerimònia de comiat digna, sense faltar a les últimes voluntats del difunt. Tres columnes vertebrals de la història, com tothom veurà de seguida, que de lluny o de prop han tocat, toquen o tocaran el voraviu —i sobretot la butxaca— de la gran majoria d'espectadors... [+ crítica]

LLÀGRIMES DE NAP

«Un menú tancat», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz. Escenografia i vestuari: José Novoa. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Marc Santa. Caracterització: Maru Errando. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Àngel Puertas.  Ajudantia de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Coach de cuina: Xavier Llavià Koss (cap de cuina Hotel Alimara-CETT). Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Premsa companyia: María Domínguez - La Tremenda. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Vídeo promocional d’escenes: Lluís Arbós. Disseny gràfic: Maria Picassó. Distribució: Magnética Management. Idea de Hause and Richman amb el suport del Teatre de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet i amb la producció de Velvet Events. Ajudantia de direcció: Maria Salarich. Direcció: Llàtzer Garcia. La Villarroel, Barcelona, 22 maig 2025.

Hi ha llàgrimes de cocodril, de tothom prou conegudes per la seva falsedat, i hi ha llàgrimes de nap —acabades de descobrir—com les que desencadenen el clímax explosiu final d'aquesta comèdia de regust agredolç del reconegut dramaturg vilafranquí Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que el trio integrat pels actors Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz fan transitar des de l'inicial registre de pseudocomèdia gastronòmica a tragicomèdia d'amistat. Els espectadors que hagin vist l'obra «Jauría», del mateix autor, enllaçaran de seguida amb la intenció que Jordi Casanovas ha tingut a l'hora de construir ara «Un menú tancat». Arran de les reaccions que «Jauría», teatre documental sobre la violació en grup de la Manada, va provocar en alguns espectadors, sobretot homes, Jordi Casanovas ha volgut destapar o explorar què hi pot haver darrere de la masculinitat i l'aversió a mostrar en públic que els homes també poden plorar. La trama, en una cuina d'un restaurant amb dues estrelles Michelin, reuneix tres amics de tota la vida als quals el xef els ha preparat un menú dels anomenats estratosfèrics o deconstruïts, tot i que la seva dèria és burxar-los amb la pregunta de per què no els ha vist mai plorar... [+ crítica]

QUI BRAMA PRIMER BRAMA DOS COPS

«La brama del cérvol (una experiència única en un marc incomparable)». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Oriol Casals, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mel Salvatierra, Júlia Truyol. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Àngels Salinas. Il·luminació: Rodrigo Ortega. Audiovisuals: Joan Rodon. Espai sonor i música original: Guillem Rodríguez. Moviment: Davo Marín. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Ajudanta de vestuari:  Elisabet Rovira. Assessor lingüístic: Isaac Beà (OLLPP). Cap tècnic: Jordi Llunell. Cap de producció: Roser Soler. Alumna en pràctiques: Candela Lloveras (ITB). Comunicació: Marta Fernández Martí. Fotografia: Sílvia Poch. Teaser: Raquel Barrera. Construcció de l'escenografia: Carles Piera. Llums de la cúpula: Pere Sánchez. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Construcció del ninot: Martí Doy. Distribució: Escenapart. I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Llàtzer Garcia, Victoria Szpunberg, Gina Surià i Miki Esparbé, Marc Rius, Eudald Pont Farràs, Eddy Laverde, Casi de Luto, Miquel Ruano i Ricart Adan Viaplana. Coproducció: Teatre Lliure i La Calòrica. Amb el suport de: Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC). Amb la col·laboració d'Etnia Barcelona.  Ajudant de direcció: Pau Ferran. Direcció: Israel Solà. Cia. La Calòrica. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 maig 2025.

Ja fa anys que un dels atractius turístics prepirinencs del Pallars Jussà, a la Vall Fosca, dita també Serra de Boumort, és viure el que es ven com “una experiència única en un marc incomparable”, intentant estar de sort i escoltar el bram dels cérvols mascles quan volen atreure les femelles i consolidar l'aparellament. A partir d'aquest fet de la natura, la troupe de la companyia La Calòrica ha creat una història d'històries on conflueixen tot de qüestions, dubtes, inquietuds, filosofies, creences i ideologies, tant quotidianes com contemporànies, centrades en tres grups de protagonistes principals: una parella amb dues filles deixades a casa en fase de crisi que busca remuntar en un cap de setmana entre els brams dels cérvols i reviscolar la flama; un grup de professionals de les arts escèniques convocats per l'associació cultural de la vall per parlar de com es pot aconseguir un món millor amb un teatre polític; i dues nòmades amb aires de pòtols, punkies o hippies decadents seguidores de les festes “rave” il·legals al bosc que fugen dels festivals aburgesats de la ciutat com el Primavera Sound o el Sónar. Però, al seu voltant, la trama s'expandeix i hi ha també els inversors que amenacen amb una especulació immobiliària a la vall, la coneixença de la parella en precrisi amb l'actor que assisteix a la trobada de les arts escèniques i un flaix de gènere negre en clau de thriller maldestre amb mort inclòs de propina —per alguna cosa la Vall Fosca és també la vall de Boumort— i tot amanit amb un recurs de teatre dins el teatre i encara dins el teatre... [+ crítica]

MÉS SOL QUE LA LLUNA

«La Criatura del Dr. Frankenstein», de José Sanchis Sinisterra. Intèrpret: Ferran Audí. Il·luminació: Elisabet Prandi Chevalier AEC. Caracterització: Chiara Gina Guarrasi L. Vestuari: Ariadna Papio. Xarxes socials: Cristina Fabero. Imatge: Montecarlo. Producció: Efímero Films. Producció executiva: Marc Tresserras (Atmosfera Produccions). Ajudantia direcció: Carmen Soler i Marc Tresserras. Direcció: José Sanchis Sinisterra. Sala Atrium. Barcelona, 20 maig 2025.


El dramaturg i director teatral valencià José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és una de les figures emblemàtiques del teatre català dels últims 40 anys amb fites decisives com la creació del Teatro Fronterizo (1977) o l'embrió de la Sala Beckett (1989). Per als espectadors, Sanchis Sinisterra és l'autor de la inoblidable «¡Ay, Carmela!», entre un catàleg d'obres i escrits que apleguen un considerable nombre de volums. La seva faceta pedagògica ha marcat també algunes generacions d'intèrprets i autors teatrals. Establert a Madrid des del 1997, Sanchis Sinisterra té sovint un peu a Barcelona on ara ha estrenat —a un mes vista de fer 85 anys, el 28 de juny— una de les seves peces encara inèdites —diu que en té tres o quatre més en procés— que s'endinsa en el mite literari de l'escriptora Mary Shelley que als 18 anys, a Cologny, a la riba del llac Léman, en una nit de tempesta i reclusió, va crear el personatge del doctor Frankenstein i la seva Criatura sense nom. És a aquest personatge, a qui Sanchis Sinisterra dedica el monòleg «La Criatura del Dr. Frankenstein» que l'actor i director barceloní Ferran Audí (Barcelona, 1962) interpreta posant-se en l'ànima d'un ésser que aspira a formar part dels éssers humans sense que es vegi estigmatitzat per la seva diferència... [+ crítica]

SUÏCIDI EN 3D

«Anatomia d'un suïcidi (Anatomy of a Suicide)», d'Alice Birch. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Marta Ossó Castillón. Maria Ribera, Patrícia Bargalló, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula Izquierdo, Ester Cort, Jacob Torres, Abriel Julien, Andrea Portella Fontbernat i Ramon Pujol. Escenografia: Ona Grau. Vestuari: Marta Rafa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Àlex Polls. Videoescena: Alfonso Ferri Parres. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: Ariadna Montfort. Ajudanta de vestuari: Mireia Sintes. Ajudant d'escenografia: Albert Ventura. Ajudanta de caracterització: Sara Rigola. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (direcció): Marcos Xalabarder Aulet. Alumna en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals (MUET): Gaia Bautista Jogovic. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures Stage Technology. Acabats de l'escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Alba Knijff, Maria Bascompte, Sílvia de Quadras i Carles Bernal. Equips tècnics de gestió del TNC. United Agents és l'agència propietària dels drets de les obres d'Alice Birch. Ajudanta de direcció: Gina Surià Gúdel. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 maig 2025.
 

Es podria dir, salvant les distàncies, que l'obra «Anatomia d'un suïcidi» és un espectacle tridimensional. Si el 3D permet una visualització en tres dimensions, la profunditat, l'amplada i l'alçada, «Anatomia d'un suïcidi» permet també una immersió sovint simultània en tres espais temporals: el 1973, el 1998 i el 2028. La dramaturga i guionista Alice Birch (Malvern, Regne Unit, 1986), considerada una representant de la nova dramatúrgia anglesa i també una militant feminista, va estrenar «Anatomia d'un suïcidi» l'any 2017. L'autora tenia només trenta anys. I no es pot dir que passés desapercebuda. Ben al contrari, el contingut d'«Anatomia d'un suïcidi» va provocar més reaccions per criteris ideològics que no pas per la incidència de la posada en escena. Em fa l'efecte que en aquesta agosarada, arriscada i, malgrat tot, aconseguida i remarcable estrena de la versió catalana, el contingut no provocarà cap reacció ideològica, entre altres coses perquè els espectadors catalans estan curats d'espants, n'han vist de tots colors i han assumit des de fa molt de temps que el teatre és una de les poques finestres que queden obertes per fer de testimoni del temps viscut, el que es viu i el que potser es viurà. I la realitat en aquesta obra d'Alice Birch és l'enfrontament a la maternitat i l'obligació heretada, sisplau per força, pel sol fet de ser dona, que li fa assumir la conservació i la continuïtat de la família. Ideologies a banda com les que potser intentaven dir, en l'estrena anglesa de fa vuit anys que «Anatomia d'un suïcidi» era precisament una apologia de la dona cap al suïcidi, excel·leix sobretot per una complexa estructura dramàtica que manté tres plans permanentment en escena, els tres plans temporals, i que alterna els diàlegs dels personatges de cadascun dels tres plans a vegades simultàniament, amb interseccions de frases que en algun moment es repeteixen igualment en els protagonistes del 1973, com en els protagonistes del 1998, com en els protagonistes del 2028, una llicència futurista, aquell 2017, però que ara ja és a tocar... [+ crítica]

LA CIGONYA VE DE TAILÀNDIA

«Plaer culpable», de Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins. Amb la col·laboració especial en off de Laura Aubert, Biel Duran, Carles Martínez, Mercè Montalà, Queco Novell i Mercè Pons. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Marina Collado. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Hèctor Claramunt. Regidoria: Clàudia Navas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Ivan Cuadros. Enregistrament vídeos: Carla d'Arnaude i Roger March. Edició vídeos: Felipe Bravo. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Producció de Nakatomi. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí.  Direcció: Lara Díez Quintanilla. Teatre Goya, Barcelona, 12 gener 2025.
 

Si algú va veure o ha recuperat ara en la nova temporada la comèdia «El favor» de Susanna Garachana sobre la paternitat, de seguida entendrà que aquesta altra comèdia de l'actriu, directora i dramaturga Lara Díez Quintanilla, que es representa al mateix teatre en dies especials, és l'altra cara de la moneda d'«El favor». Allà, la paternitat. Aquí, la maternitat. Lara Díez Qintanilla estrena «Plaer culpable» en un moment que ha reposat una altra obra seva, «Mary», a l'Espai Texas, on precisament una altra comèdia de caire romàntic, «Kramig», de Marta Buchaca, juga també amb la maternitat. Es podria dir, doncs, que la primavera... la maternitat altera. Lara Díez Quintanilla —que és una de les cares conegudes de les imitacions del «Polònia»—, a més de la seva faceta artística és també psicòloga i exerceix de psicoterapeuta de grups i famílies. Això fa, doncs, que el rerefons de la comèdia «Plaer culpable» begui en part de les fonts de la psicologia aplicada a la preparació per ser pares i mares i, amb una bona dosi d'ironia i sarcasme, de les teories sobre el plançó i tot allò que sent i acumula quan ja té quatre mesos al ventre de la mare i que s'exposa en les sessions informatives a les quals acudeixen moltes parelles en procés de gestació. Aquí, El Jordi i la Laia són els futurs pare i mare que l'autora situa en un temps en què la pandèmia del coronavirus va obligar moltes parelles a retrobar-se en un espai tancat, cara a cara, veritat a veritat... [+ crítica]