PORTEU UN ÓS DE PELUIX KRAMIG A LA DEXEUS

«Kramig», de Marta Buchaca. Intèrprets: Biel Duran i Anna Moliner. Disseny d'il·luminació: Anna Espunya. Disseny de so: David Solans. Disseny d'escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Marta Pell. Cartell: Sergi Panizo. Producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció: Clara Roche. Comunicació: Sem Pons, Rubén Garcia i Martí Rossell (Barc Coop). Cap tècnic: Jaume Edo. Vídeo promocional: Mar Orfila. Veu en off: Albert Parera. Producció de La Pocket. Agraïments: Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Marina Folch, Escola Mare de Déu del Roser El Noa Noa, Papereria Colors d’Estel, Ainonajan, TeatreBarceona. Ajudant de direcció: Roc Esquius. Direcció: Marta Buchaca. Espai Texas, Barcelona, 21 juny 2025.

 
¿Quantes vegades, si mai us heu passejat per atzar per can Dexeus, no us heu trobat a l'ascensor amb visitants que porten els primers regals als nadons acabats d'arribar en aquest món? A la dramaturga, directora i atrevida productora teatral de La Pocket, Marta Buchaca (Barcelona, 1979) de segur que si hagués de fer un d'aquest regals de naixement potser escolliria un Kramig, aquests ossets de peluix de pèl blanc i negre que la cadena sueca d'IKEA ofereix a preu de promoció per uns escassos 3,99 €. ¿Qui s'hi pot resistir a tenir-ne un lot a les prestatgeries de casa —com passa en aquesta dolça llar de la comèdia romàntica «Kramig»— per un preu així? Em permeto aquesta innocent publicitat gratuïta perquè l'autora també ho ha fet —fugint dels absurds prejudicis d'utilitzar les marques— fent un exercici de mimètica lingüística convertint un nom propi en un nom genèric. Espero que a can IKEA no se sentin obligats a compensar aquesta llicència gairebé poètica —gràcies, no es mereixen... [+ crítica]

LA PROVA DEL CROAT

«Eichmann in Jerusalem», de Hannah Arendt. Dramatúrgia de Matic Starina. Intèrprets: Katarina Bistrović Darvaš, Dado Ćosić, Frano Mašković, Mia Melcher, Pjer Meničanin, Rakan Rushaidat, Lucija Šerbedžija, Vedran Živolić. Espai escènic: Branko Hojnik. Vestuari: Belinda Radulović. Coreografia: Gregor Luštek. Música: Branko Rožman. Ajudants de vestuari: Bernarda Popelar Lesjak, Marta Žegura. Fotografia: Marko Ercegović. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Regidora: Petra Prša. Producció: Zagrebačko kazalište mladih – Zagreb. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudants de direcció: Aleksandar Švabić, Rajna Racz, Tim Hrvaćanin. Direcció: Jernej Lorenci. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18-19 juny 2025.
 

Probablement, plantejar una obra teatral com «Eichmann in Jerusalem» en un moment que Israel és a l'ull del món per la seva deriva bel·licista sense aturador, té un plus afegit que s'escapa segurament de la primera intenció del seu director, Jernej Lorenci, que hi treballa des de fa almenys sis anys, amb la dramatúrgia de Matic Starina. Però a ningú no se li escapa que tot el contingut documental, de ficció o realista —ja sigui en assaig, literatura de ficció, cinema o televisió— que ha proporcionat l'horror de l'Holocaust en els últims cinquanta anys té, en aquest moment d'incertesa mundial —superat el primer quart de segle XXI— una lectura, si no diferent, sí que contradictòria. ¿Qui és la víctima i qui és el culpable? ¿El mal forma part de la disciplina o la veneració d'una ideologia o d'un líder? ¿Ser intermediari del mal exculpa el botxí? El director Jernej Lorenci i el ZKM (Zagrebačko Kazalište Mladih) —intercanvi teatral entre Barcelona i Zagreb— es basa o agafa el títol homònim de l'obra «Eichmann in Jerusalem» de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (Linden, Mitte, Hannover, Alemanya, 1906 - Nova York, EUA, 1975), una obra entre documental i filosòfica publicada el 1963 per l'autora després d'haver estat testimoni presencial com a observadora del judici per crims de guerra al tinent coronel alemany de les SS, Adolf Eichmann, personatge artífex de l'anomenada “solució final” sobretot a Polònia i que va basar la seva defensa en el sopluig de l'obediència al superior... [+ crítica]

FOT-LI, QUE ÉS DEL SÓNAR!

«Hannibal», de Michael De Cock i Junior Mthombeni. Dramatúrgia: Gerardo Salinas. Intèrprets: Dora Almeleh, Moha Amazian, Pierre Anganda, Abel Baeck, Mirko Banovic, Marios Bellas, Justine Bourgeus, Ibrahima Cissoko, Gala Dragot, Raphaële Green, Kirezi Kalisa, Tom Kestens, Alix Konadu, Tonic Mendi Jacobs, Aymará Parola, Nina Plantefève-Castrick, Emma Posman, Zach Swagga, Bahar Temiz, Jutta Troch i Cor de Cambra de l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya). Dramatúrgia musical: Tom Swaak. Escenografia: Stef Stessel. Vestuari: Marie Szersnovicz. Il·luminació: Dimi Stuyven. So: Bram Moriau. Vídeo: Francesc Isern, Thibaud Decoene. Moviment: Alesandra Seutin. Coach de moviment: Lisi Estaras. Pintura: Elke Gijsemans. Sobretítols: Inge Floré, Isabelle Langendries. Traducció: Trevor Perri, Anne Vanderschueren, Alex Stockman. Ajudant de so: Kasper Dumon. Confecció del vestuari: Hélène Beccavin. Taller de vestuari Théâtre de Liège, CiLAB. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Regidora: Caroline Wagner. Tramoista: Justine Hautenauve. Producció executiva: Miek Scheers, Jeroen Deceuninck. Producció: KVS de Brussel·les, Teatre Nacional de Catalunya, De Munt/La Monnaie, Théâtre de Liège, Compagnie du Théâtre National Daniel Sorano, Madame Fortuna, Opera Ballet Vlaanderen, Perpodium. Amb especial agraïment a Theater Arsenaal. Amb el suport de Govern Federal de Bèlgica via Cronos INV, Unió Europea (Programa Horizon 2020). Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Michael De Cock i Junior Mthombeni. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2025.
 

Entrada la matinada, poques hores després de l'estrena d'aquesta versió multidisciplinar que s'emmiralla en  l'òpera «Dido i Enees» de Henry Purcell, les alertes al mòbil confirmen que el govern ultradretà d'Israel ha complert la rumorologia de les últimes hores i ha bombardejat l'Iran, ha abatut el cap de la Guàrdia Revolucionària i el cap de l'Estat Major i un parell de científics nuclears. No gaire més tard, l'Iran ha respost amb un centenar de drons sobre Israel. És l'inici d'una nova guerra d'abast global que pretén desestabilitzar encara més la regió de l'Orient amb conseqüències imprevisibles pel rerefons nuclear en qüestió del qual no n'està al marge, ni que es faci el longuis, el temerari Donald Trump. La nova ofensiva bèl·lica d'Israel, al costat de l'encara poc anomenat genocidi de Gaza i la invasió d'Ucraïna per part de Rússia —tots tres conflictes a tocar d'Europa— té un fil de connexió amb les antigues tres guerres púniques que van tenir lloc entre el 264aC i el 164aC i també enllaça amb el militar cartaginès Hanníbal Barca, que va respondre a l'expansió romana del seu temps amb una gesta, considerada pels militaristes històricament heroica, i que li va costar en la seva travessa pels Pirineus i els Alps —homes, cavalls i elefants a tot risc— fins a les terres romanes per defensar Cartago de l'ofensiva de Roma, les dues potències mediterrànies d'aleshores, no només un ull de la cara —literalment i físicament— sinó, al llarg de la seva vida militar, el final tràgic del suïcidi amb verí, abans que acabés capturat pels romans... [+ crítica]

ARA, QUAN TINGUEM DINERS...

«Mesures extraordinàries», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau / Abril Julien. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Ariadna Julià. Música: Jordi Marfà. Agraïments: Ferreteria Calser. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2025.

En el teatre català l'anomenat teatre de bulevard ha costat de quallar. Però des de fa un temps, la comèdia intel·ligent és cada vegada més present en la cartellera. El Teatre Goya i el Teatre Borràs són dos dels espais escènics on més s'ha produït aquest traspàs del teatre dit simplement d'humor al teatre de bulevard. Al terme “bulevard”, molt francès, esclar, potser li ha costat de trobar arrels aquí perquè als espectadors més veterans els recorda el mític Bulevard Rosa del Passeig de Gràcia, que no tenia res a veure amb el teatre, malgrat el seu antic veïnatge amb el Cinema Publi, que en pau reposi, on finalment, per cert, també s'hi va fer un intent de teatre. L'estrena de «Mesures extraordinàries», del tàndem creatiu Carmen Marfà i Yago Alonso, es podria inscriure en un altre tipus de bulevard no tan rosa: el bulevard negre. I, si no, ¿de quina manera es pot classificar aquesta nova comèdia dels autors de les exitoses i premiades peces com «Ovelles», «La pell fina» o «La presència», que, aquesta per cert, després de La Villarroel, també es tornarà a reposar l'any vinent al mateix Teatre Borràs? Carmen Marfà i Yago Alonso no amaguen la intenció de les seves «Mesures extraordinàries». La trama, de gènere mortuori, es mou entre el realisme del llast que representa per a la família d'un difunt fer front al cost d'un enterrament; el costumisme de la matriarca de la casa del difunt, després de cinquanta anys de matrimoni; i l'humor negre i urbà de com resoldre el desig d'una cerimònia de comiat digna, sense faltar a les últimes voluntats del difunt. Tres columnes vertebrals de la història, com tothom veurà de seguida, que de lluny o de prop han tocat, toquen o tocaran el voraviu —i sobretot la butxaca— de la gran majoria d'espectadors... [+ crítica]

LLÀGRIMES DE NAP

«Un menú tancat», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz. Escenografia i vestuari: José Novoa. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Marc Santa. Caracterització: Maru Errando. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Àngel Puertas.  Ajudantia de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Coach de cuina: Xavier Llavià Koss (cap de cuina Hotel Alimara-CETT). Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Premsa companyia: María Domínguez - La Tremenda. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Vídeo promocional d’escenes: Lluís Arbós. Disseny gràfic: Maria Picassó. Distribució: Magnética Management. Idea de Hause and Richman amb el suport del Teatre de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet i amb la producció de Velvet Events. Ajudantia de direcció: Maria Salarich. Direcció: Llàtzer Garcia. La Villarroel, Barcelona, 22 maig 2025.

Hi ha llàgrimes de cocodril, de tothom prou conegudes per la seva falsedat, i hi ha llàgrimes de nap —acabades de descobrir—com les que desencadenen el clímax explosiu final d'aquesta comèdia de regust agredolç del reconegut dramaturg vilafranquí Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que el trio integrat pels actors Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz fan transitar des de l'inicial registre de pseudocomèdia gastronòmica a tragicomèdia d'amistat. Els espectadors que hagin vist l'obra «Jauría», del mateix autor, enllaçaran de seguida amb la intenció que Jordi Casanovas ha tingut a l'hora de construir ara «Un menú tancat». Arran de les reaccions que «Jauría», teatre documental sobre la violació en grup de la Manada, va provocar en alguns espectadors, sobretot homes, Jordi Casanovas ha volgut destapar o explorar què hi pot haver darrere de la masculinitat i l'aversió a mostrar en públic que els homes també poden plorar. La trama, en una cuina d'un restaurant amb dues estrelles Michelin, reuneix tres amics de tota la vida als quals el xef els ha preparat un menú dels anomenats estratosfèrics o deconstruïts, tot i que la seva dèria és burxar-los amb la pregunta de per què no els ha vist mai plorar... [+ crítica]

QUI BRAMA PRIMER BRAMA DOS COPS

«La brama del cérvol (una experiència única en un marc incomparable)». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Oriol Casals, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mel Salvatierra, Júlia Truyol. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Àngels Salinas. Il·luminació: Rodrigo Ortega. Audiovisuals: Joan Rodon. Espai sonor i música original: Guillem Rodríguez. Moviment: Davo Marín. Ajudanta d'escenografia: Alba Paituví. Ajudanta de vestuari:  Elisabet Rovira. Assessor lingüístic: Isaac Beà (OLLPP). Cap tècnic: Jordi Llunell. Cap de producció: Roser Soler. Alumna en pràctiques: Candela Lloveras (ITB). Comunicació: Marta Fernández Martí. Fotografia: Sílvia Poch. Teaser: Raquel Barrera. Construcció de l'escenografia: Carles Piera. Llums de la cúpula: Pere Sánchez. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Construcció del ninot: Martí Doy. Distribució: Escenapart. I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Llàtzer Garcia, Victoria Szpunberg, Gina Surià i Miki Esparbé, Marc Rius, Eudald Pont Farràs, Eddy Laverde, Casi de Luto, Miquel Ruano i Ricart Adan Viaplana. Coproducció: Teatre Lliure i La Calòrica. Amb el suport de: Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC). Amb la col·laboració d'Etnia Barcelona.  Ajudant de direcció: Pau Ferran. Direcció: Israel Solà. Cia. La Calòrica. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 maig 2025.

Ja fa anys que un dels atractius turístics prepirinencs del Pallars Jussà, a la Vall Fosca, dita també Serra de Boumort, és viure el que es ven com “una experiència única en un marc incomparable”, intentant estar de sort i escoltar el bram dels cérvols mascles quan volen atreure les femelles i consolidar l'aparellament. A partir d'aquest fet de la natura, la troupe de la companyia La Calòrica ha creat una història d'històries on conflueixen tot de qüestions, dubtes, inquietuds, filosofies, creences i ideologies, tant quotidianes com contemporànies, centrades en tres grups de protagonistes principals: una parella amb dues filles deixades a casa en fase de crisi que busca remuntar en un cap de setmana entre els brams dels cérvols i reviscolar la flama; un grup de professionals de les arts escèniques convocats per l'associació cultural de la vall per parlar de com es pot aconseguir un món millor amb un teatre polític; i dues nòmades amb aires de pòtols, punkies o hippies decadents seguidores de les festes “rave” il·legals al bosc que fugen dels festivals aburgesats de la ciutat com el Primavera Sound o el Sónar. Però, al seu voltant, la trama s'expandeix i hi ha també els inversors que amenacen amb una especulació immobiliària a la vall, la coneixença de la parella en precrisi amb l'actor que assisteix a la trobada de les arts escèniques i un flaix de gènere negre en clau de thriller maldestre amb mort inclòs de propina —per alguna cosa la Vall Fosca és també la vall de Boumort— i tot amanit amb un recurs de teatre dins el teatre i encara dins el teatre... [+ crítica]

MÉS SOL QUE LA LLUNA

«La Criatura del Dr. Frankenstein», de José Sanchis Sinisterra. Intèrpret: Ferran Audí. Il·luminació: Elisabet Prandi Chevalier AEC. Caracterització: Chiara Gina Guarrasi L. Vestuari: Ariadna Papio. Xarxes socials: Cristina Fabero. Imatge: Montecarlo. Producció: Efímero Films. Producció executiva: Marc Tresserras (Atmosfera Produccions). Ajudantia direcció: Carmen Soler i Marc Tresserras. Direcció: José Sanchis Sinisterra. Sala Atrium. Barcelona, 20 maig 2025.


El dramaturg i director teatral valencià José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és una de les figures emblemàtiques del teatre català dels últims 40 anys amb fites decisives com la creació del Teatro Fronterizo (1977) o l'embrió de la Sala Beckett (1989). Per als espectadors, Sanchis Sinisterra és l'autor de la inoblidable «¡Ay, Carmela!», entre un catàleg d'obres i escrits que apleguen un considerable nombre de volums. La seva faceta pedagògica ha marcat també algunes generacions d'intèrprets i autors teatrals. Establert a Madrid des del 1997, Sanchis Sinisterra té sovint un peu a Barcelona on ara ha estrenat —a un mes vista de fer 85 anys, el 28 de juny— una de les seves peces encara inèdites —diu que en té tres o quatre més en procés— que s'endinsa en el mite literari de l'escriptora Mary Shelley que als 18 anys, a Cologny, a la riba del llac Léman, en una nit de tempesta i reclusió, va crear el personatge del doctor Frankenstein i la seva Criatura sense nom. És a aquest personatge, a qui Sanchis Sinisterra dedica el monòleg «La Criatura del Dr. Frankenstein» que l'actor i director barceloní Ferran Audí (Barcelona, 1962) interpreta posant-se en l'ànima d'un ésser que aspira a formar part dels éssers humans sense que es vegi estigmatitzat per la seva diferència... [+ crítica]

SUÏCIDI EN 3D

«Anatomia d'un suïcidi (Anatomy of a Suicide)», d'Alice Birch. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Marta Ossó Castillón. Maria Ribera, Patrícia Bargalló, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula Izquierdo, Ester Cort, Jacob Torres, Abriel Julien, Andrea Portella Fontbernat i Ramon Pujol. Escenografia: Ona Grau. Vestuari: Marta Rafa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Àlex Polls. Videoescena: Alfonso Ferri Parres. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: Ariadna Montfort. Ajudanta de vestuari: Mireia Sintes. Ajudant d'escenografia: Albert Ventura. Ajudanta de caracterització: Sara Rigola. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (direcció): Marcos Xalabarder Aulet. Alumna en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals (MUET): Gaia Bautista Jogovic. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures Stage Technology. Acabats de l'escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Alba Knijff, Maria Bascompte, Sílvia de Quadras i Carles Bernal. Equips tècnics de gestió del TNC. United Agents és l'agència propietària dels drets de les obres d'Alice Birch. Ajudanta de direcció: Gina Surià Gúdel. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 maig 2025.
 

Es podria dir, salvant les distàncies, que l'obra «Anatomia d'un suïcidi» és un espectacle tridimensional. Si el 3D permet una visualització en tres dimensions, la profunditat, l'amplada i l'alçada, «Anatomia d'un suïcidi» permet també una immersió sovint simultània en tres espais temporals: el 1973, el 1998 i el 2028. La dramaturga i guionista Alice Birch (Malvern, Regne Unit, 1986), considerada una representant de la nova dramatúrgia anglesa i també una militant feminista, va estrenar «Anatomia d'un suïcidi» l'any 2017. L'autora tenia només trenta anys. I no es pot dir que passés desapercebuda. Ben al contrari, el contingut d'«Anatomia d'un suïcidi» va provocar més reaccions per criteris ideològics que no pas per la incidència de la posada en escena. Em fa l'efecte que en aquesta agosarada, arriscada i, malgrat tot, aconseguida i remarcable estrena de la versió catalana, el contingut no provocarà cap reacció ideològica, entre altres coses perquè els espectadors catalans estan curats d'espants, n'han vist de tots colors i han assumit des de fa molt de temps que el teatre és una de les poques finestres que queden obertes per fer de testimoni del temps viscut, el que es viu i el que potser es viurà. I la realitat en aquesta obra d'Alice Birch és l'enfrontament a la maternitat i l'obligació heretada, sisplau per força, pel sol fet de ser dona, que li fa assumir la conservació i la continuïtat de la família. Ideologies a banda com les que potser intentaven dir, en l'estrena anglesa de fa vuit anys que «Anatomia d'un suïcidi» era precisament una apologia de la dona cap al suïcidi, excel·leix sobretot per una complexa estructura dramàtica que manté tres plans permanentment en escena, els tres plans temporals, i que alterna els diàlegs dels personatges de cadascun dels tres plans a vegades simultàniament, amb interseccions de frases que en algun moment es repeteixen igualment en els protagonistes del 1973, com en els protagonistes del 1998, com en els protagonistes del 2028, una llicència futurista, aquell 2017, però que ara ja és a tocar... [+ crítica]

LA CIGONYA VE DE TAILÀNDIA

«Plaer culpable», de Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins. Amb la col·laboració especial en off de Laura Aubert, Biel Duran, Carles Martínez, Mercè Montalà, Queco Novell i Mercè Pons. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Marina Collado. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Hèctor Claramunt. Regidoria: Clàudia Navas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Ivan Cuadros. Enregistrament vídeos: Carla d'Arnaude i Roger March. Edició vídeos: Felipe Bravo. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Producció de Nakatomi. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí.  Direcció: Lara Díez Quintanilla. Teatre Goya, Barcelona, 12 gener 2025.
 

Si algú va veure o ha recuperat ara en la nova temporada la comèdia «El favor» de Susanna Garachana sobre la paternitat, de seguida entendrà que aquesta altra comèdia de l'actriu, directora i dramaturga Lara Díez Quintanilla, que es representa al mateix teatre en dies especials, és l'altra cara de la moneda d'«El favor». Allà, la paternitat. Aquí, la maternitat. Lara Díez Qintanilla estrena «Plaer culpable» en un moment que ha reposat una altra obra seva, «Mary», a l'Espai Texas, on precisament una altra comèdia de caire romàntic, «Kramig», de Marta Buchaca, juga també amb la maternitat. Es podria dir, doncs, que la primavera... la maternitat altera. Lara Díez Quintanilla —que és una de les cares conegudes de les imitacions del «Polònia»—, a més de la seva faceta artística és també psicòloga i exerceix de psicoterapeuta de grups i famílies. Això fa, doncs, que el rerefons de la comèdia «Plaer culpable» begui en part de les fonts de la psicologia aplicada a la preparació per ser pares i mares i, amb una bona dosi d'ironia i sarcasme, de les teories sobre el plançó i tot allò que sent i acumula quan ja té quatre mesos al ventre de la mare i que s'exposa en les sessions informatives a les quals acudeixen moltes parelles en procés de gestació. Aquí, El Jordi i la Laia són els futurs pare i mare que l'autora situa en un temps en què la pandèmia del coronavirus va obligar moltes parelles a retrobar-se en un espai tancat, cara a cara, veritat a veritat... [+ crítica]

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

«Una mena d'Alaska», de Harold Pinter. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Música original: Aida Oset. Intèrprets: Mireia Aixalà, Andrés Corchero, Carles Martínez i Aida Oset. Coreografia: Andrés Corchero. Escenografia: Sílvia Delagneau. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Anna Oset. Espai sonor: Damien Bazin. Ajudanta d'escenografia: Bàrbara Roig. Alumnes en pràctiques de l'ITB: Pau Sanroman (vestuari) i Marina Valls (direcció). I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Núria Botia, Iris Abancó, Marine Zimmer, Violeta Sugranyes, Pepe Hernández i Òptica Sanabre. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Ivan Benet. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 maig 2025.

Ja ho va sentenciar el poeta de Sarrià, J.V Foix: quan dormia, ell ho veia clar perquè diu que era foll d'una dolça metzina. Alguna cosa semblant es pot atribuir a la protagonista d'aquesta recreació d'uns fets mèdics reals, la Deborah, que des d'adolscent ha estat vint-i-nou anys adormida i amb un medicament experimental del metge que l'ha atès durant tot aquest temps, com si fos una mena de Blancaneu, però no fantàstica com la del conte clàssic sinó realista, es desperta com si, per a ella, no hagués passat el temps. Cal advertir que «Una mena d'Alaska» no és una obra de ciència-ficció sinó que recorre a la recreació que va afectar la població els anys vint del segle passat arran d'una epidèmia d'encefalitis letàrgica. Va ser el neuròleg anglès Oliver Sacks (Londres, 1933 - Nova York, 2015), qui en va deixar testimoni en el seu assaig «Despertar», que també va protagonitzar la pel·lícula homònima, del 1990, amb Robert de Niro i Robin Williams. ¿I en què va consistir l'epidèmia de l'encefalitis letàrgica? Doncs que afectava l'hormona de la dopamina fent que el cervell continués funcionant ni que físicament i temporalment qui patia la patologia es mantingués en un llarg son... [+ crítica]

BUSCANT EL CENTRE DE GRAVETAT PERMANENT

«Alícia en un món real». Adaptació teatral i dramatúrgia: Isabel Franc i Teresa Urroz. A partir del còmic d'Isabel Franc (text) i Susanna Martín (il·lustracions). Intèrprets: Roser Batalla, Joan Bentallé, Susana Egea, Blanca Pàmpols, Sílvia Sabaté i Mireia Tejero. Música en escena i espai sonor: Mireia Tejero, Rai Jiménez. Titellaire: Joan Bentallé. Moviment escènic: Viviane Calvitti. Escenografia: Meritxell Muñoz López. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera Gaju. Construcció d'escenografia: Albert Ventura. Il·luminació i coordinació tècnica: Sergi Cerdan Aguado. Disseny de so: Carles Bernal i Iker Rañé. Construcció del titella: Martí Doy. Vestuari: Mariel Soria. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Fafá Franco. Assessorament per a la dramatúrgia escènica: Marta Momblant. Fotografia i disseny gràfic: Lola Puyalto, Chus Gómez. Videocreació: Carme Puche. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Equip d’audiovisuals: Sergio Álvarez-Napagao, Gabriela Sánchez Momblant, Javier Rueda, Albert Alemany, Fatima Kamaso Navarro, Nuna Ibernón. Direcció de producció: Raül Perales, Xavier Granada. Producció executiva: Raül Perales, Alba Gómez Celdrán. Distribució: Àngels Nogué, Helena Barragán - Magrana Escena. Una coproducció de Cia. La Briana, Magrana Escena, Raül Perale i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de Institut Català d’Empreses Culturals – Generalitat
de Catalunya i la Fundació Catalunya La Pedrera. Amb la col·laboració de Fabra i Coats – Fàbrica de creació i Grifols SA. Agraïments: Espai Actua, Raúl Beldarrain Espina, ACEC, AISGE, ICO, Lourdes Guanter, Marqués Damaret, Àngels Palomar, Sílvia Pimienta, Scuba Stunt Services – InExtremis: Urtus Albert Rovira, Eva Ponce i Lucía Osorio, Amanda Sans Pantling i Jordi Ravascall Madrid. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Ariadna Martí. Direcció: Teresa Urroz. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 maig 2025.

L'atzar ha fet que coincideixin a la cartellera catalana dues obres que tenen de rerefons el càncer de mama. Encara ressona «Dones de ràdio», de Cristina Clemente, a La Villarroel. I la companyia La Briana ha adaptat ara al teatre el còmic, o més aviat la novel·la gràfica, «Alícia en un món real», que Isabel Franc (Barcelona, 1955), autora del text, i Susanna Martín (Barcelona, 1976), il·lustradora, van publicar el 2010, traduïda després a diferents llengües i publicada també als Estats Units. Que la temàtica de fons de les dues obres sigui la mateixa no vol dir que les dues s'assemblin. La diferència entre les dues, doncs, és notable i fins i tot complementària. A «Dones de ràdio», les tres protagonistes creen un relat de les seves vides interiors trencades pel diagnòstic del càncer. A «Alícia en un món real», la protagonista veu estroncat el seu ritme de vida frenètic quan arriba el diagnòstic i, des d'aquell moment, Alícia —com la del País de les Meravelles de Lewis Carroll— lluita per buscar, com cantava Franco Battiato —una de les peces de la banda sonora de l'espectacle— el seu “centro di gravità permanente”. «Alícia en un món real», que ha dirigit amb coneixement de l'escenari com coneix, la veterana actriu Teresa Urroz, és una mirada lúdica, desenfadada i amb una voluntat de The End, si no feliç, com a mínim optimista, davant el terratrèmol personal que causa en qualsevol cas la notícia del diagnòstic del càncer de mama... [+ crítica]

ENTRE EL PARADÍS I L'INFERN

«Refugi, de Jessica Goldberg. Traducció de Carlota Subirós. Intèrprets: Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig. Espai i vestuari: Yaiza Ares. Llums: Pau Montull. Regidoria: Maria Molist. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura. Estudiant en pràctiques (MUET): Benjamín Bravo. Atenció al públic: Eva Cartañà, Maria Molist, Núria Ubiergo. I tot l’equip de La Perla 29. Direcció: Mònica Molins Duran. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 7 maig 2025.

L'obra té 25 anys però no es nota. La Perla 29 l'ha reviscolada i l'ha refrescada com si sortís avui mateix de la mà de la dramaturga i guionista i escriptora televisiva nord-americana Jessica Goldberg (Provincetown, Massachusetts, EUA, 1975) que, a tombant de segle, va ser guardonada amb el premi Susan Smith Blackburn per aquest seu «Refugi». Jessica Goldberg, que surt de la factoria creativa de la New York University i de la Juilliard School, ja va ser donada a conèixer aquí el 2003, a la Sala Beckett, amb una traducció de la directora Carlota Subirós —la mateixa versió que ara s'ha recuperat segurament que amb només algun matís lingüístic— i també amb una proposta de l'aleshores emergent La Perla 29 sota la direcció d'Oriol Broggi. Hi van treballar unes joveníssimes actrius, Clara Segura i Mar Ulldemolins, i dos joveníssims actors, Pau Miró i Rafa Cruz. La proposta actual de La Perla 29 està en la línia de rellegir la seva pròpia trajectòria, però em sembla que, en aquest cas també, en la línia d'obrir les portes del Teatre La Biblioteca de bat a bat a noves veus, noves mirades i, sobretot, una companyia, com ho era aquella del 2003, que també és encara joveníssima, dirigida en aquesta ocasió per Mònica Molins, que si bé debuta com a directora ho fa en un espai que li és familiar perquè hi ha treballat en alguna ocasió en l'ajudantia amb el director Ferran Utzet, un altre assidu del Teatre La Biblioteca i La Perla 29... [+ crítica]

UN SEGLE D'ESCUDELLA I CARN D'OLLA

«La tercera fuga». Idea original de Victoria Szpunberg. Col·laboració en l'escriptura del text: Albert Pijuan. Intèrprets: Sasha Agranov, Emma Arquillué, Anna Castells, Marc Joy, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Carles Roig / Pau Escobar, Biel Rossell Pelfort, Fede Salgado, Magalí Sare. Clara Segura Crespo, Sergi Torrecilla i Ton Vieira. Escenografia: Max Glaenzel Sílvia Delagneau. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Pedro Yagüe. Coreografia i assessorament en el moviment escènic: María Cabeza de Vaca. Composició i direcció musical: Dani Espasa. Espai sonor i composició de la cançó «Rina»: Lucas Ariel Vallejos. So: Iker Rañé. Caracterització: Àngels Salinas. Assessora d’accent argentí: Romina Cocca. Traducció i assessora de l’ídix: Golda van der Meer. Ajudanta d’escenografia: Paula González Infante. Ajudant de vestuari: Marc Udina Duran. Alumnes en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Andrea Castells Fernández (direcció- ESAD), Karen Carreño (dramatúrgia-MUET), Clea Granados (escenografia). Construcció d’escenografia: Carles Piera, Showtex. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Confecció del cavall i dels esquelets: Laura Garcia Martos. Construcció de les màscares: Eudald Ferré Serra. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Família Szpunberg Witt, Jorge Spunberg, Miquel Cabal Guarro, Arnau Pons, Juan Villareal, Leo Hipaucha Serenelli, Giacomo Passalacqua, Martina Vilarasau, Josefina Torino, Leila Amorós, Manel Fortià. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 abril 2025.

Només començar les primeres escenes de «La tercera fuga», un ja intueix que l'obra es mereixerà un d'aquells apludiments a peu dret. Però no ens precipitem i esperem que es faci el fosc final al cap de dues hores i tres quarts —sense entreacte— que transcorren amb un tempo veloç i apassionant que no defalleix en cap moment. Ritme, paraula, música, fiblada molt endins i emoció a flor de pell que s'expandeix progressivament per tot l'auditori a manera que avança la trama d'una obra que, sense voler ser estrictament autobiogràfica de l'autora catalano-argentina Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973) té tota la voluntat i l'encert de furgar en les veritats potser amagades de l'antiga i la nova família Szpunberg i té l'encert també de crear una ficció al voltant dels seus orígens, mitificant aquelles petites històries personals que han corregut de veu en veu de la nissaga familiar i de generació en generació, i elevant a especulació literària i dramatúrgica una llegenda mai aclarida sobre l'existència o no d'un diamant que ha fet, com aquell qui diu, la volta al món... [+ crítica]

JA PODEM TIRAR L'ARRÒS!

«La paella dels dijous», de Cristina Clemente. Intèrprets: Jordi Andújar, Lloll Bertran (2025) / Lluïsa Castell (2023-2024) i Núria Cuyàs. Escenografia: Elisenda Pérez. Figurinisme: Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: Xavi Gardés. Disseny so: Damià Duran. Tècnica llum i so: Maria Martín. Estudiant en pràctiques e direcció: Mar Mañez (Timbal). Coordinació de producció de la trilogia: Montse Farrarons i Clara Cols. Producció executiva: Jofre Blesa, Marina Marcos i Sergio Matamala. Coordinació artística: Adrià Aubert, Jofre Blesa i Sergio Matamala. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas, Ester Cánovas, Anna Castillo i Elisenda Riera. Imatge cartell: Emilio Lorente. Imatges promoció: Sergi Panizo. Vídeo: Marta Caravaca. Disseny gràfic: Laia Alsina. Agraïments: NOMEN. Coproducció: El Maldà, Sala Flyhard, Sala Versus Glòries i On el teatre batega. Amb el suport de: Grec Festival de Barcelona, Iberescena, Ajuntament de Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció de l'espectacle: Muguet Franc. Grec 2023. Primera i segona temporades: El Maldà i Espai Texas. Reposició tercera temporada: El Maldà, Barcelona, del 24 d'abril al 18 de maig 2025.
 

D'arrossos n'hi ha de moltes menes: l'arròs llarg, l'arròs bomba, l'arròs rodó, l'arròs ecològic, l'arròs integral... i fins i tot, com un signe dels temps, l'arròs sushi i l'arròs salvatge. A les Terres de l'Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d'aquest espectacle, us ho explicaran. I també ho expliquen, amb l'excusa de l'arròs, els tres protagonistes d'aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l'arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges. La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten. Si per Sant Jordi, els més patriotes les posen de faldilla a les taules de llibres i els supervivents dels jocs florals les fan servir també de cortinatges per tapar les cames dels ponents ¿per què no es poden tenir a la nevera de la cuina? La Mercè és una fan de tot el que respira catalanitat i barri com els castellers o els geganters i, com a bona germana de sang de la gent del sud i del País Valencià, és també una amant de l'arròs ben ros que és el que ella fa cada dijous quan el seu parell de galifardeus tenen cita fixa a casa seva. Esclar que no sempre el missatge de la mare coincideix amb el missatge dels fills. Ja ho diuen: cria fills i qui sap si et sortiran corbs. O dit d'una altra manera, fes-los arròs cada dijous i qui sap si no es covarà abans d'hora... [+ crítica]

LA PARAULA ÉS MÚSICA

«Cor dels amants», de Tiago Rodrigues. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Joan Carreras i Marta Marco. Assistent artística, escenografia i vestuari: Magda Bizarro. Il·luminació: Rui Monteiro. Ajudant d'escenografia i vestuari: Aleix Gáva. Alumne en pràctiques: Gonzalo Dalgarralando Haritçalde (MUET). Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Tiago Rodrigues. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 abril 2025.
 

El director del Festival d'Avinyó, el portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977) posa entre l'espasa i la paret, en el bon sentit de l'expressió, la parella d'intèrprets que protagonitzen la seva obra «Cor dels amants». Ja ho havia fet amb dos intèrprets francesos el 2021 («Choeur des amants») i amb dos intèrprets grecs i dos intèrprets portuguesos («Ο Χορός των εραστών» i «Coro dos amantes») el 2024. Ara li ha tocat el torn a la versió catalana, que ha elaborat amb exquisidesa Cristina Genebat (es troba publicada a la col·lecció Llum de Guàrdia, de Comanegra), i la parella escollida ha estat la de l'actor Joan Carreras —amb qui Tiago Rodrigues ja havia confiat en l'última edició d'Avinyó portant la seva espectacular «Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)» en original català al festival— i ha cridat l'actriu Marta Marco, en feliç estat de maduresa. L'obra de Tiago Rodrigues requereix que siguin dos intèrprets de pedra picada els que s'hi enfrontin. Els esculls que durant seixanta minuts —la brevetat no significa falta d'intensitat— troben cadascun dels dos personatges només es poden sortejar amb ofici i domini escènic, des de les escenes polifòniques —gairebé semblen un salm, immersos com estem aquests dies en la pluja mediàtica religiosa— i també en les escenes cacofòniques, trencades només en alguna ocasió per presumptes confusions esquerra-dreta, dreta-esquerra, que picarescament s'atribueixen a una dislèxia crònica d'ella... [+ crítica]

EL MEU PES EN LLET

«La cadena del fred», de Yaiza Berrocal Guevara. Intèrprets:  Montse Esteve, Pep Planas, Manel Sans i Valèria Sorolla. Col·laboració especial en off: Edu Tudela. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Caracterització: Claudia de Anta. Espai sonor: Nacho López. Vídeo: Joan Rodón. Coreografia: Marta Gil Polo. Fotografia: Kiku Piñol. Cap tècnic: Quim Otero. Regidoria: Bibi Guzman. Producció: Júlia Simó i Maria G. Rovelló. Distribució: Guillem Albasanz. Estudiant en pràctiques: Bet Cullell. Agraïments: Dissenys Papeti (Cessió de maquetes) i Santi Ricart. Una producció de la Sala Beckett, Cassandra Projectes Artístics i Teatre Auditori de Llinars. Ajudant de direcció: Edu Tudela. Direcció: Marta Gil Polo. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 24 abril 2025.

Si l'esponsorització cultural va escassa per la temuda inflació i l'augment velat dels preus dels aliments i, més recentment, per la incertesa de les càrregues arenzelàries als exportadors espargides a tort i a dret pel perillós showman internacional Donald Trump, a la Sala Beckett totes li ponen perquè no es pot dir que en aquesta obra, «La cadena del fred», que va obtenir el premi Calderón de la Barca 2020, de la dramaturga i guionista catalana Yaiza Berrocal Guevara (Llinars del Vallès, 1991), hi falti la publicitat gratuïta, començant pels tetrabrics de La Central Lechera Asturiana i continuant per les patates prefregides i congelades de la marca McCain que elabora aquesta multinacional canadenca. «La cadena del fred» és una metàfora del sistema capitalista que s'ha imposat cavalcant al galop per damunt de tota la societat, de la mateixa manera que els aliments escombraria s'han imposat en la dieta gens mediterrània de la societat d'aquest primer quart de segle XXI com a herència enverinada dels ideals de l'últim decenni del segle XX que, com les patates fregides McCain, també han estat la majoria congelats. Al costat de la llet La Asturiana, doncs, que és un dels èxits aconseguits per la mare d'aquesta família de classe treballadora que retrata l'obra, després de guanyar per la seva constància i fe en els codis de barres els litres de llet equivalents al pes de la família, hi ha, sota el paraigua de les bosses plastificades de patates McCain i arran d'una entrevista de feina de la jove de la família, una repassada en clau de sàtira d'algunes figures polítiques dels últims anys, com el president espanyol José María Aznar, o la ironia de la col·lecció de les maquetes de monuments espanyols en miniatura contruïdes pel pare de la casa —obrer a l'atur després de la crisi—, o la relació epistolar de la filla, des de petita i adolescent, amb el senyor McCain, el rei de les patates, mite i model de futur i benestar, emmirallat més enllà de les altures... [+ crítica]

TOT ÉS CULPA MEVA

«Opereta imaginària (L’Opérette imaginaire)», de Valère Novarina. Traducció i adaptació: Albert Arribas. Intèrprets: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró, Antònia Jaume, Oriol Genís, Roosevelt Jimenez i Griselda Ramon. Música original i espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari i caracterització: Manuel Mateos. Producció executiva: Centaure Produccions. Foto cartell: Pablo Bernal Pena (fotografia), Manuel Mateos (estilisme i edició) i Relda (caracterització). Producció: Centaure Produccions i Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. Amb el suport de l’ICEC – Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Amb el suport de Teatre de Lloret. Ajudanta de direcció i tècnica companyia: Aurembiaix Montardit. Direcció: Albert Arribas. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 23 abril 2025.

Aquest és un dels lemes que sembla que justifiqui tot el que passa en aquesta «Opereta imaginària», que ha servit per tornar a Barcelona —present el dia de l'estrena— el director suís Valère Novarina (Chêne-Bougeries, Suïssa, 1942), després que el 2010 el convidés l'enyorat Hermann Bonnín en una de les mogudes Barribrossa que tenia com a epicentre l'Espai Brossa antic del carrer Allada Vermell. Precisament, la traducció original catalana d'«Opereta imaginària», feta pel dramaturg i director Albert Arribas, prové d'aquella mateixa moguda Barribrossa on, entre diverses càpsules marca Novarina, ja hi va prendre part l'actor Oriol Genís, que també va fer tàndem al quadrat amb Novarina i Arribas amb un monòleg del «Decameró» al Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Xavier Albertí. L'actor Oriol Genís repeteix ara i aquí, en aquesta «Opereta imagnària» amb una magnífica solidesa de la seva capacitat actoral multidisciplinar i d'alt voltatge que, si no deixa l'auditori esmaperdut i sense alè, poc hi falta, quan, trencant un presumpte silenci, el seu personatge demana disculpes per donar a conèixer l'inici d'una novel·la que no és sinó un monòleg intens, trampós, farcit de noms de fonts que ressonen per tot arreu, uns de més coneguts, d'altres d'imaginaris, i que, malgrat ser un inici novel·lesc aparentment sense cap ni peus, el cert és que sembla un plantejament, un nus i un desenllaç com déu mana... [+ crítica]

EL REALISME MÀGIC DE JOAN YAGO

«El futur». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Julia Calzada, Martí Costa i Xènia Sellarés. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Il·luminació: Júlia Bauer. Vestuari: Cristina Baró i Xènia Sellarés. Assessoria de moviment: Davo Marín. Locució: Marina Monràs. Fotografies: Nü Giménez Rius. Audiovisuals idisseny gràfic: Berta Bähr. Producció: Cia. La Bandarra, Sonder Produccions i La companyia. Comunicació: Martí Costa. Projecte en creació a la Nau Ivanow. Ha col·laborat en aquest espectacle: Eòlia I+D. Agraïments: Miquel Llull, Aura Foguet, Uri Callau, Fina Portell, Els Pirates Teatre, Dagoll Dagom i La Virgueria. Ajudanta de direcció: Julia Calzada. Direcció: Júlia Valdivielso. Sala Versus Glòries, Barcelona, 24 abril 2025.

Fitxa artística primera versió 2019: Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet, Uri Callau i Xènia Sellarés. Veu: Marina Monràs. Coreografies: Xènia Sellarés. Audiovisuals: Berta Bähr. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Fotografies: Genia Badano. Direcció: Joan Yago. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa Barcelona, 22 setembre 2019.

Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari. A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre... [+ crítica]

LES MARES DE LA LLUM

«La veritat sobre la llum», d'Audur Ava Ólafsdóttir. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina. Traducció de Macià Riutort (a partir de la versió islandesa). Intèrprets: Maria Casellas, Roger Julià, Andrea Portella Fontbernat i Rosa Renom. Il·luminació: Ferran Utzet. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Giulia Grumi. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Suport il·luminació i cap tècnic: Àngel Puertas. Producció executiva: Els Telers Produccions. Suport a la producció: Arnau Nadal. Fotografies: Felipe Mena. Fotografia d’assaig: Alba Lajarín. Agraïments: Pilar Artigas, Josep Caselles, Llàtzer Garcia, Montserrat Tolosa, Fundació AISGE, La Perla 29, Centre d’Arts Santa Mònica i Roberto Montes (trezze.23). Una coproducció d’Els telers produccions i Teatre Akadèmia. Amb el suport de l’ICEC i la Diputació de Barcelona. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Coproducció d'Els Telers i Teatre Akadèmia. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Clara Moraleda. Direcció de l'espectacle: Ferran Utzet. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 abril 2025.


 A la generació que encara ha tingut l'oportunitat de néixer a casa i no en la fredor d'un quiròfan quan li parlen de les “llevadores” li evoquen uns personatges imaginaris que no ha conegut però que té tota la consciència que són les primeres mans que l'han tingut als braços i els han llençat a l'atzar de la vida. Segons la llengua islandesa, la paraula “llevadora” n'inclou dues d'essencials: “mare” i “llum”. Per això, fa una dotzena d'anys, els islandesos segurament van triar “llevadora” com a la paraula més bonica de la seva llengua. O potser també perquè van ser conscients de qui els va dir el primer bon dia. L'atzar ha fet que coincideixin a la cartellera dues obres ambientades als països nòrdics, Finlàndia i Islàndia, i que, en les dues, es faci referència i es mitifiqui el fenomen de l'aurora boreal. A «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet, l'humor és la clau de l'obra. A «La veritat sobre la llum», una adaptació d'Anna Maria Ricart sobre el relat d'Audur Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, Islàndia, 1958), escriptora, professora d'història de l'art i directora del Museu de la Universitat d'Islàndia, un relat que amb traducció de Macià Riutort es troba publicat a Club Editor, la recerca de la serenitat del jo és el motiu central. Les dues, però, com deia, tenen com un miratge l'aurora boreal. La posada en escena de «La veritat sobre la llum» destaca, no només per la interpretació coral encapçalada per la murrieria de la tia-àvia que representa l'actriu Rosa Renom, sinó també per l'ambientació sonora de Guillem Rodríguez i la il·luminació del mateix director de la peça, Ferran Utzet. Aquests dos elements acaben sent com un personatge més que marca l'ambientació atmosfèrica, a tocar de Nadal, quan a Islàndia els dies són més curts —sis hores a tot estirar— i el trànsit entre la foscor i la llum es converteix gairebé en una necessitat vital... [+ crítica]

VIATGE AL PARADÍS DE LA DISBAUXA

«Cancun», de Jordi Galceran. Intèrprets: Agnès Busquets, Gemma Deusedas, Màrius Hernández i David Olivares. Staff resort: Glòria Gendre. Escenografia: Oriol Prat. Vestuari: Núria Llunell. Disseny de llums: Ferran Costejà. Fotografia i cartell: Sergi Panizo. Producció: Anna Carreño. Ajudants de producció: David García i Alba Iglesias. Distribució: Cristina Ferrer – Tot Produccions. Una producció de Buganvilia. Agraïments: Max Villanueva Garachana, Bea Fenollar, Gataro, Centre Cívic El Carmel, Albert Parera. Direcció: Susanna Garachana. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona. Del 30 de març al 17 de maig.
 

«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? A hores d'ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, i l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el "visca la Pepa!" —perquè els personatges són d'arrel de la terra— i que la gresca està servida. Els diàlegs i l'acció de l'obra —una hora i mitja d'una tirada— estan mesurats. Lingüísticament, hi ha petites llicències per fer-los més quotidians que, de fet, no caldria que hi fossin perquè el conjunt és d'un estàndard correcte. El primer acte, que planteja la situació, dóna a conèixer les circumstàncies de les dues parelles. El segon acte requereix que els espectadors facin un canvi de xip i s'interroguin —com s'interroguen— sobre què és el que està passant realment. I el tercer acte, el desenllaç, fa l'efecte que vulgui deixar les coses al seu lloc amb un epíleg, que diria que és una mica forçat, com si no s'hagués acabat de trobar la llum d'una sortida esclatant al final del túnel de l'embolic... [+ crítica]