VIURE LA TRAGÈDIA A CAPPELLA

«Ifigènia», d'Eurípides. Adaptació d'Albert Arribas.  Intèrprets: Pere Arquillué, Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Marta Ossó, Albert Pérez, Laura Roig, Neus Soler, Emma Vilarasau i Pau Vinyals. Espai escènic: Sílvia Delagneau i Josep Iglesias. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Música original i espai sonor: Arnau Vallvé. Moviment: Ester Guntín. Ajudanta de vestuari: Ona Grau. Assessorament coral: Laia Santanach. Assessorament de text: Albert Arribas. Alumna en pràctiques d'il·luminació: Mireia Sintes (Institut del Teatre). Alumna en pràctiques d'escenografia: Carme Mira (Institut del Teatre). Alumne en pràctiques de direcció: Joan Balaguer (MUET). Construcció de l'escenografia: Technifloch Diffisaion, Pablo Paz i Raw Concept. Confecció de vestuari: Època. I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Zengue Slow Jewerky, Velutx Floch, S.A. i Raül Garrigasait. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Carla Torres. Direcció: Alícia Gorina. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 24 abril 2024.
 

Diu Alícia Gorina, la directora d'aquesta nova versió d'«Ifigènia», que ha volgut entendre per què durant més de 2.500 anys –que ben mirat són quatre dies— s'ha mantingut el tòpic del sacrifici d'una verge pura. Per això ha volgut convertir la tragèdia d'Eurípides en una mirada més feminista que ha centrat en un cor de cinc intèrprets —més endavant en seran sis— per remarcar l'absurditat de la violència i per posar els protagonistes en el punt de mira dels fantasmes que conviuen amb la maldat dels seus actes sanguinaris. Amb una adaptació del dramaturg Albert Arribas, d'un parell d'hores sense entreacte —la segona part del muntatge, molt més lliure i onírica que la primera—, la versió es basa en dues de les obres d’Eurípides (485/481? aC - 407/405? aC): «Ifigènia a Àulida» i «Ifigènia entre els taures» per fer una reflexió sobre l'absurditat de les guerres que es mantenen sovint en el temps sense saber perquè es mantenen i que finalment entren en un remolí de destrucció simplement pel plaer de la destrucció. La proposta de la directora Alícia Gorina (Barcelona, 1979) vol també tornar als orígens del teatre, a allò més essencial. I en aquest sentit, la posada en escena aconsegueix el seu objectiu. Són dues hores intenses de paraula sobre la paraula, protagonitzades sobretot per la potència de l'actor Pere Arquillué (que interpreta els personatges d'Agamèmnon i Orestes) i la fortalesa de l'actriu Emma Vilarasau (que interpreta Clitemnestra), acompanyats de dos actors igualment potents com Pau Vinyals (en el paper d'Aquil·les) i Albert Pérez (en el de Menelau)... [+ crítica]

APUNT BIOGRÀFIC DE GUANT BLANC

«Don Ramón María del Valle-Inclán, a través de Ramón Gómez de la Serna». Espectacle de Xavier Abertí. Intèrpret: Pedro Casablanc. Pianista: Mario Molina. Disseny d'il·luminació: Juan Gómez-Cornejo (AAI). Coordinador general: Jacinto Bravo. Producció executiva: Salador Aznar. Producció: Teatro Español i Bravo Teatro. Ajudant de direcció: Jorge Gonzalo. Direcció: Xavier Albertí. Teatre Poliorama, Barcelona, 23 abril 2024.

Un parell de gaiters a l'entrada del teatre, llibres de paper a la Rambla i roses “plantades” a totes les butaques del Teatre Poliorama. Un poti poti de Galícia i Catalunya en un acabament de diada de Sant Jordi que a Don Ramón María del Valle Inclán (Vilanova de Arousa, Pontevedra, 1869 - Santiago de Compostel·la, 1936), segurament, li hauria semblat el súmmum de l'esperpent ben entès i passat pel color del seu vidre. Un vidre, per cert, atribuït a Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888 - Buenos Aires, Argentina, 1963), que no té incrustat el monocle que fa servir l'actor Pedro Casablanc, home de guant blanc, com els mags, revestit a vegades del mateix Valle-Inclán i sempre, de Gómez de la Serna —digueu-li “Ramón”— l'autor d'aquests apunts biogràfics, publicats el 1944, quan ja vivia exiliat a Buenos Aires, escrits en una versió molt lliure, càustica i salpebrada d'ironia. L'actor Pedro Casablanc, acabat d'arribar del Teatro Espanyol on la nit anterior havia rebut el Premi Talía de l'Acadèmia de les Arts Escèniques d'Espanya al Millor Actor de Teatre de Text per aquest mateix espectacle, es posa en la pell d'aquests dos personatges. Un, adscrit a la Generació del 98, el senyor modernista de l'espessa barba, i l'altre, a la Generació del 1914, el senyor amb pinta de noucentista... [+ crítica]

QUI DIA PASSA, ANYS EMPENY

«Berta i Marià», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Lali Barenys i Roger Pera. Disseny de vestuari: Edgar Blanco “Niño de Teatro” (Estudiant en pràctiques de l'Institut Anna Gironella de Mundet). Disseny d'il·luminació: Teatre Gaudí. Espai sonor: BBG. Tècnica d'il·luminació: Alba Díaz. Tècnic de so: Adrià García. Escenografia: Teatre De La Nau, S.L. Assistent de moviment: Èlia Genís. Fotografia i audiovisuals: Àlex Sánchez. Disseny i grafisme: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Taquilla: Bes Fenollar. Producció executiva: Roxana Díaz. Producció: Teatre Gaudí (Teatre de la Nau, S.L.). Direcció: Maria Clausó. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 19 abril 2024.
 

Tocar la vellesa és sempre material sensible. Recordem per exemple aquell espectacle del l'antic Tricicle, dirigit per Paco Mir, al Teatre Poliorama, «Forever Young», amb una colla de vells rockers octogenaris convivint en una residència d'avis, però situats en el futur, a l'any 2050. De l'olla de l'humor es pot cuinar sovint la tendresa. I una cosa similar és el que passa amb aquesta obra d'Ever Blanchet, uruguià d'origen nascut a Montevideo i establert a Catalunya des del 1978 i impulsor de les sales Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona. Amb només una parella d'intèrprets, la trama avança inicialment en clau pretesament de comèdia per evolucionar progressivament cap a la realitat de la inevitable vellesa i la seva decadència física i mental. No en direm tragèdia perquè ja se sap que mal de molts, consol de la majoria. Però sí que és una evolució que Ever Blanchet aprofita per resseguir amb un fil psicològic dels canvis que dues persones poden experimentar al llarg de la seva vida ni que, en alguns casos, siguin uns canvis com aquells del peix que es mossega la cua per tornar al mateix lloc. Berta i Marià són a la meitat de la vida, la temuda cinquantena, quan descobreixen que el foc de la passió de joventut s'ha esmorteït. Ni les brases són capaces de revifar-lo. Ella se sent encara amb les forces de recomençar una nova vida. Ell només s'hi sent empès sota la flama de la falsa joventut, emmirallat en una noia més jove. Ella descobreix les diferents cares de l'amor. Ell experimenta el preu que es paga per voler jugar a ser jove quan ho demana el cor i el cos no respon. La parella té dos fills, un noi i una noia, lluny de casa. Han complert amb el seu paper de pares. I el món que havien imaginat és ja un altre món... [+ crítica]

UNS PEUS BRUTS PERTANYEN A UN HOME NET

«Els criminals», de Ferdinand Bruckner. Traducció de Kàtia Pago. Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Eric Balbàs, Joan Carreras, Jan D. Casablancas, Carme Milán, Neus Pàmies, Cristina Plazas, Maria Rodríguez Soto, Carles Roig, Maria Santallusia, Kathy Sey, Lluís Soler, Marc Tarrida Aribau i Guillem Valverde. Músics: Jordi Cornudella (pianista), Jordi Santanach (clarinetista / saxofonista), Dick Them (contrabaixista). Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Ganecha Gil. So: Damie Bazin. Coreografia: Montse Colomé. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta d'escenografia: Mariona Ubia. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumna en pràctiques de direcció (Màster Universitari en Estudis Teatrals de l'Institut del Teatre): Nesche Ceren Aktai. Alumna en pràctiques de direcció (Institut del Teatre): Joel Quesada. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures Stge Technology, S.L. i Detall 04, S.L. Confecció de vestuari: Goretti Puente i Sstreria Señor. Realització lacertilis: Raquel Bonillo i Gustavo Adolfo Tarí. Birrets: La casa dels barrets. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Slide&Swing. Equips tècnics i de gestió del TNC. Drets reservats: «Die Verbrecher (Els criminals)» © de Ferdinand Bruckne, Gustav Kienpenheuer. Bühnenvertrieb - GmbH, Berlín. Direcció musical i composició: Dani Espasa.  Ajudanta de direcció: Ester Vilamor. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 abril 2024.
 

L'espectacularitat va lligada gairebé sisplau per força a la majoria de propostes de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, però no sempre s'aconsegueix enlluernar l'auditori només obrir el teló. I això és el primer que fa aquesta versió que Jordi Prat i Coll (Girona, 1975), ha fet de l'obra «Els criminals», de Ferdinand Bruckner (pseudònim de Theodor Tagger, Sofia, Bulgària, 1891 - Berlín, Alemanya, 1958), considerat un autor avantguardista del teatre europeu. El dramaturg i director Jordi Prat i Coll (amb aromes encara d'«els Jocs Florals de Canprosa», «La Rambla de les Floristes» i «For Evita. Una astracanada musical», ha partit d'una traducció de Kàtia Pago Cabanes, llicenciada en Filologia Anglogermànica i professora d'alemany, autora també d'una tesi doctoral sobre l'obra «Els criminals (Die Verbrecher)» de Ferdinand Bruckner, que ha recuperat així una nova i actualitzada versió catalana que el 1931 ja va fer el pioner Josep Maria Millàs-Raurell, per a la companyia de Maria Vila i Pius Daví, representada aleshores al Teatre Romea, i l'original de la qual s'ha acabat donat per desaparegut. L'obra «Els criminals» es va estrenar a Berlín el 1928, en el temps de la República de Weimar, entre la disbauxa de la llibertat i la frustració de la caiguda del règim polític que només va durar onze anys, per donar a pas a un temps de crisi amb la florida dels populismes i l'ascens del nazisme. L'obra es va exportar a París l'any del crac, el 1929. I es va estrenar a Catalunya, com deia, al Teatre Romea, en temps de la República, el 1931, diuen que amb un repartiment insòlit de més de cinquanta intèrprets. Tres anys després, el 1934, ho faria també la mateixa companyia catalana, en espanyol, a Madrid. Sembla que Jordi Prat i Coll ha volgut ser fidel a la tradició de l'obra perquè el primer acte d'«Els criminals» l'ha situat en una estructura escenogràfica de dos pisos, on hi ha set cubicles i un lavabo d'un bloc d'apartaments d'un edifici comunitari, tal com testimonien algunes imatges d'aquelles estrenes dels anys trenta del segle passat. Per descomptat, ha plogut molt des d'aleshores i les condicions tècniques actuals fan que la posada en escena, que canvia radicalment el segon acte, quan se celebra la farsa judicial, i que torna a canviar en el tercer acte, quan s'entra en l'atmosfera de cabaret, facilita que darrere d'una companyia excepcional, pels temps que corren, de disset intèrprets, hi hagi un nombre similar de tècnics que treballen a l'ombra d'un muntatge amb banda sonora en directe i multitud de canvis de la majoria d'actors i actrius... [+ crítica]

    

UNA FRÀGIL TRENCADISSA DE FIGURETES DE VIDRE

«El zoo de vidre», de Tennessee Williams. Traducció de Martina Cabanas Collell. Intèrprets: David Anguera, Laura Conejero, Clara Moraleda i Roger Torns. Escenografia, vestuari, so, il·luminació: la companyia amb els equips de La Perla 29. Fotografia: Bito Cels i Núria Gàmiz. Disseny del cartell: Pau Masaló. Vídeo promocional: David Andreu. Una producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Núria Orellana. Direcció: Martina Cabanas Collell. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 17 abril 2024.
 

La Perla 29 ha optat últimament per obrir-se a noves veus, un criteri encertat i imprescindible per garantir la continuïtat del projecte. La més recent és la proposta escènica de la directora originària de Manlleu, Martina Cabanas Collell, fundadora de la companyia ZERO10 i activa des de fa uns anys tant en dramatúrgia, com en escenografia i direcció, a més d'haver col·laborat durant deu anys amb la companyia Joglars i Albert Boadella. La tria de l'obra considerada la primera i més representada del dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississippí, EUA, 1911 - Nova York, EUA, 1983) ha fusionat el seu propi registre com a directora amb el registre de La Perla 29 en la línia d'un teatre intimista que aconsegueixi una consanguinitat entre els intèrprets i els espectadors. I una de les obres que ho facilita és «El zoo de vidre», el títol escollit una vegada més per la traductora, la mateixa Martina Cabanas Collell, i també el títol més conegut a partir del cinema que recorda icones, després d'una primera versió del 1950, com les més recents de les actrius Katharine Hepburn i Joanne Woodward, en films del 1973 i el 1987 titulats originalment «The Glass Menagerie», que una de les primeres traduccions de l'obra en català, la de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus 1987), va optar per titular, en canvi, «Figuretes de vidre». L'obra ha estat sovint representada en català. Entre les més recents, hi ha una versió a l'antiga Sala Muntaner, una altra en els inicis del Teatreneu, una altra al Teatre Goya o encara una altra al Teatre Akadèmia. Es podria dir que cada versió hi ha fet una mirada diferent, des de situar els personatges en un estadi encara benestant, malgrat la crisi que plana de fons, fins als que mostren més la decadència que la família Wingfield pateix... [+ crítica]

EN AQUEST MÓN DE MONES HI HA MÉS BÈSTIES QUE PERSONES

«Bonobos», de Laurent Baffie. Versió de Julián Quintanilla. Traducció: d'Edu Pericas. Intèrprets: Oriol Casals, Maria Garrido, Mònica Macfer, Xènia Reguant, Jordi Soriano i Elías Torrecillas. Escenografia i espai escènic: Xavi Erra. Il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Rai Segura. Moviment: Anna Rosell. Vestuari: Axa Guarch. Imatge: Frankie de Leonardis. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué. Producció: Anexa (en acord amb Gustavo Yankelevich i Diego Romay). Agraïments: Zanuy i Ferré i Catasus. Ajudanta de direcció i regidoria: Teresa Navarro.  Direcció: Edu Pericas. Teatre Borràs, Barcelona, 12 d'abril 2024.

Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa. L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals. Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec. Això sol ja fa endevinar que l'obra promet embolics a manta i un enginyós recurs inventat pels tres protagonistes perquè cadascú actuï com si no fos el que és sense que les convidades a les cites no detectin el, diguem-ne, frau... [+ crítica]

ELS FAVORS AMB FAVORS ES PAGUEN

«El favor», de Susanna Garachana. Intèrprets: Eduard Buch, David Marcé, Jordi Rico i Marc Rodríguez. Veu en off: Cristina Genebat. Esceografia: Anna Tantull. Vestuari i caracterització: Nuria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Joan Camprodon. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudanta de producció: Sira Castells. Regidoria: Xavi Carreras. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'scenografia. Confecció de les cortines: Cortinas Lladó. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Co. Col·laboradors: Jorge de la Garza, MIkakus i Montibello. Agraïments: Mar Villanueva Garachana, Dan Villanueva Garachana, Lluís Villanueva i Gemma Griñó. Distribució: Sergi Calleja. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Producció de Focus. Ajudanta de direcció: Anna Carreño. Direcció: Xavier Ricart. Teatre Goya, Barcelona, 11 d'abril 2024.
 

Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys. Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat. No és gaire habitual veure quatre homes —alguns separats, però amb fills— a l'escenari parlant del desig o no de ser pares. Sembla com si el tema tabú estigués destinat només a ser motiu de preocupació de les dones que volen o no volen ser mares. I encara és menys habitual veure quatre homes a l'escenari engrescats amb una trama carregada d'humor i disposats a debatre una qüestió prou transcendental com la reproducció assistida... [+ crítica]

UN TERRAT AMB VISTES AL MÓN

«Casa Calores», de Pere Riera. Intèrprets: Emma Arquillué, Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Rosa Renom. Veu en off: Pablo Derqui. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Jordi Bonet. Vestuari: Marian Coromina. Caracterització: Clàudia Abbad. Fotografia assaig: Arnau Bach. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Ajudant d’escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudant de vestuari: Gemma Pellejero. Estudiant en pràctiques de direcció (MUET): Lluís Victory. Regidoria: Tito Sánchez. Agraïments: Estudis Oído, Antonio Cruanyes, Dolors Plana, Glòria Cruanyes i Jaume Plana. Una producció de la Sala Beckett. Ajudant de direcció: Xavi Buxeda i Marcet. Direcció: Pere Riera. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 10 d'abril 2024.
 

Es respira l'aire mariner, ni que l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d'on es pot arribar a veure el món sencer. A les pel·lícules, a vegades es parla d'actors i actrius “convidats”. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l'actriu Rosa Renom i l'actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d'entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món, ple de records, de nostàlgia, d'il·lusions perdudes i de frustracions guanyades on les plantes hi malviuen els estius més calorosos ni que el gota a gota s'estressi, els fils d'estendre roba es destensin, la vella màquina de rentar faci l'orni, el dipòsit d'aigua del cel serveixi perquè la mànega faci de dutxa i la moda massiva de la parabòlica, segons el Pipa, el manetes amic de la Calores, serveixi perquè el govern els espiï a tots fins i tot per saber quantes vegades fan un riu i estiren la cadena... [+ crítica]

SOTA UN CIRERER FLORIT...

«Lluna plena». Adaptació de la novel·la d'Aki Shimazaki. Adaptació: Àlex Rigola. Traducció: Mercè Ubach. Intèrprets: Andreu Benito, Lluïsa Castell, Miranda Gas, Pep Munné. Il·luminació: Àlex Rigola. Espai escènic: Patricia Albizu. Fotografia: Martín Ramiro. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Produccció executiva: Heartbreak Hotel i Titus Andrònic S.L. Amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Ajudant de direcció: Maria Cambil. Direcció: Àlex Rigola. Teatre Heartbreak Hotel, Barcelona. 2 d'abril a 2 de juny 2024.

“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.» Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell. Els dos són en una residència d'avis —“une maison de repos”, que diuen els francesos— i la plaga de l'Alzheimer s'apodera de la Fujiko. I com fa “el senyor Alzheimer” —tal com l'anomena afectuosament l'actriu Carme Eias— un matí, quan la Fujiko es desperta, no reconeix el seu marit amb qui ha conviscut durant quaranta anys. Aki Shimazaki no vol, en la seva novel·la, fer una descripció més de les conseqüències de l'Alzheimer, que ja són prou conegudes, sinó que fa un tomb i obre una porta a l'esperança: fins i tot amb l'Alzheimer hi ha l'oportunitat d'una nova vida... [+ crítica]

LA FOGONADA DE “SAN FERMÍN”

«Jauría», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Ángela Cervantes, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: José Novoa. Llums: Juan Gómez Cornejo. So: Sandra Vicente. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Àngel Puertas.  Ajudanta de producció: Laura Alonso. Coach andaluz: Pere Navarro. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Fotografia del cartell: Vanessa Rábade. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Idea: Hause&Richman. Col·laborador: Teatre de Segarra. Producció Velvet Events i Kamikaze Producciones. Ajudanta de direcció: Carla Tovias. Direcció Miguel del Arco. Estrena: Teatro Palacio Valdés d'Avilés 25 gener 2019. Reposició: Pavón Teatro Kamikaze de Madrid, 6 març 2019. Gira diversos escenaris. Revisió i reposició: Teatre Romea, Barcelona, 4 abril a 5 maig 2024.

Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada. «Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant. L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda... [+ crítica]

N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES!

«Cadires». Dramatúrgia: Albert Arribas. Intèrprets: Oriol Genís i Mont Plans. Ajudanta de direcció: Eva Vilar. Producció executiva: Maria Andreu. Fotografies: Carme Ferrer. Vídeo: Arnau Artigas. Agraïments: Marília Samper, Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia i Jordi Domènech. Producció: Centaure Produccions i Teorema Teatre. Distribució: Bitò Produccions. Direcció: Albert Arribas. Teatre Goya, Barcelona, 27 setembre 2022. Gira diversos escenaris 2022/2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 8 abril 2024.

Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre. En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters. Siguin del Bar Principal o no, Mont Plans i Oriol Genís i les seves dues cadires van començar una primera temporada off, com aquell qui no vol la cosa, que s'ha convertit en una llarga temporada per diversos escenaris i que ara s'ha instal·lat a l'Espai Texas on diu que es posen al microones teatral els millors èxits de temporades passades. Que Oriol Genís i Mont Plans són dos bèsties de l'escenari no és només profecia sinó que és una realitat que els espectadors veterans i els nous espectadors poden constatar en aquest tête-à- tête i el seu espectacle «Cadires» que parteix d'una idea col·lectiva però que ha comptat amb la dramatúrgia final i la direcció d'Albert Arribas... [+ crítica]

LA POR QUE ASSETJA DES DE L'ALTRA BANDA DEL MIRALL

«است (ÉS)», de Parnia Shams i Amir Ebrahimzadeh. Dramatúrgia:  Shabab Rahmani. Intèrprets: Parvaneh Zabeh, Yasaman Rasouli, Negar Raoofi, Shadi Safshekan, Mahtab Karimi, Sadaf Malekii Mahoor Mirzanezhad. Escenografia: Pourya Akhavan. Construcció escenografia: Mohsen Banihashemi. Disseny il·luminació: Alireza Miranjom. Ajudantia il·luminació: Morteza Haghieinloo. Vestuari: Pegah Shams. Ajudantia producció: Atabak Mehrad. Ajudantia direcció: Mahmood Khodaverdi. Direcció: Parnia Shams. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 abril 2024.


L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes. És la primera vegada que una companyia iraniana posa els peus al Teatre Nacional de Catalunya. I ho fa dins el cicle «Altres mirades» que inclou també les peces breus del Festival ZIP i un acostament al Mediterrani del Líban o l'Europa de Brussel·les. Ha obert el cicle aquesta obra iraniana que ja porta uns anys de rodatge després de veure's a Bèlgica o Alemanya. Creada el 2018, la seva autora i directora iraniana, Parnia Shams (Nahavand, Hamedan, Iran, 1996) va obtenir diversos premis del Festival Internacional Universitari quan encara era estudiant a la Facultat d'Art de la Universitat Soore de Teheran on va obtenir la llicenciatura de grau de direcció. Parnia Shams ha viscut en pròpia pell la por, la repressió i la censura que s'han imposat a l'Iran pel nou règim polític d'un temps ençà i que afecta molt principalment les dones iranianes i la seva vida quotidiana, principalment al carrer i els espais públics, però que les condiciona també en la vida interior i familiar... [+ crítica]

PASSIN, PASSIN... QUE VEURAN L'EMPROVADOR

«Fashion Freak Show». Creador, autor i dissenyador de vestuari: Jean Paul Gaultier. Coreografia: Marion Motin. Assessor artístic: Simon Phillips. Coautor: Raphaël Cioffi (productor de “Drag Race France”). Director adjunt: Fanny Coindet. Il·luminació: Pet Hörding. So: Keegan Curran. Escenografia i disseny de vídeo: Justin Nardella. Disseny de vídeo: Renaud Rubiano. Direcció: Jean Paul Gaultier. Coproducció: Jean Paul Gaultier i TS3 (A Fimalac Entertainment Company), RGM Productions i Avex Entertainment. Teatre Coliseum, Barcelona, 4 abril 2024.

 “El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu. L'estrena absoluta aquí de l'espectacle «Fashion Freak Show» del mediàtic i polèmic dissenyador de vestuari i joieria Jean Paul Gaultier és un d'aquells esdeveniments artístics que fan tancar la circulació davant les columnes històriques que monopolitzen la minúscula vorera del Teatre Coliseum de Barcelona, mentre el photocall treu fum amb les figures humanes que semblen vingudes del més enllà i el jocs de ferros del monument a les víctimes del bombardeig feixista de la Gran Via s'ho mira des de les altures. L'espectacle «Fashion Freak Show» segueix un guió que no amaga la intenció autobiogràfica del seu autor. Jean Paul Gaultier des que veu el món; Jean Paul Gaultier a l'escola amb la seva dèria de fer els primers dibuixos; Jean Paul Gaultier amb els primers dissenys; Jean Paul Gaultier en el remolí de l'amor; Jean Paul Gaultier en el moment dolorós de la sida —el moment més emotiu de l'espectacle que recorda la seva parella i totes les víctimes de la malaltia—; i Jean Paul Gaultier, sobretot, embolcallat de les seves creacions amb una desfilada encaixada amb una trama de música, coreografia, cabaret i ràfegues d'humor de les mestres de cerimònies —les dues actrius que aporten la part del discurs, sempre en anglès, tot i que han tingut la sensibilitat de jugar amb picossades de català— i fugaces intervencions de circ que, per atzar i coincidències de calendari, sembla que en algun moment s'hagin escapat del Grand Chapiteau de Bellvitge on hi ha el Cirque du Soleil... [+ crítica]

“BATUSI TETAN BUCANDO”

«El día del Watusi», de Francisco Casavella. Adaptació d'Ivan Morales. Intèrprets: Enric Auquer, Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta Ndongo i Xavi Sáez. Espai escènic: Jose Novoa. Vestuari: Oriol Corral. Il·luminació: Ana Rovira. Moviment: David Climent. Coordinació tècnica: Sara Ferré. Producció executiva: Júlia Simó Puyo (Cassandra Projectes Artístics). Ajudants de producció: Carlos Perelló i Guillem Albasanz. Equips del Teatre Lliure. Fotografies de l'espectacle: Juan Miguel Morales i Kiku Piñol.Distribució: Iñaki Díez. Coproducció: Los Montoya, Teatre Lliure i Festival Grec de Barcelona. Amb la col·laboració de La Infinitah. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) i beques CREA Barcelona (ICUB). Agraïments: Cesc Casadesús, Hèctor Mora, Natalia Baró da Silva, Martí Sales, Landry A., Àlex Monner, CC Sarrià, Katia González, Jordi Oriol, Quim Otero, Jordi Amenós, Anna Güell, Carina Pons, Josep Maria Pou i Marcos Ordóñez. Ajudanta de direcció: Júlia Barbany. Direcció musical: Jordi Busquets. Direcció: Iván Morales. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 d'abril a 5 maig 2024.
 

Era impensable que d'una trilogia de gairebé mil pàgines, entre vuit-centes i nou-centes, depèn de l'edició, en sortís un espectacle convencional de noranta minuts només per fer-ne un tast. Per això l'adaptador i director Iván Morales no només hi ha treballat durant uns quants anys —ja en va presentar una preqüela dins el Festival Grec del 2023— sinó que ha creat un macroespectacle en la línia dels macroespectacles que proliferen últimament i que tenen una durada considerable. Aquest es conforma amb quatre hores i mitja, amb entreactes, un acte per a cadascuna de les novel·les que integren «El día del Watusi» que primer es van publicar per separat a Mondadori entre el 2002 i el 2003: «Los días feroces», «Viento y joyas» i «El idioma imposible». Va ser Anagrama, el segell que el 2016 les va reunir les tres en un únic volum. A una adaptació d'aquesta mena no li calen gaires sofisticacions. Per això Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca, amb molts pocs elements escenogràfics, per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi» de l'escriptor Francisco Casavella (pseudònim de Francisco García Hortelano, Barcelona, 1963 - 2008), mort molt jove, als 45 anys, d'un infart, quan ja tenia una carrera consolidada i just l'any que havia guanyat el premi Nadal de novel·la. Quinze anys després de la seva mort, i quan podia semblar que la legió de seguidors que ja tenia el podia haver oblidat, la posada en escena d'Iván Morales ha demostrat que Casavella es manté viu literàriament i que els seus seguidors no li han fallat perquè l'espectacle ha exhaurit des del primer dia i són moltes les veus que en reclamen una reposició... [+ crítica]

DE LA K DE KANT A LA K DE KAFKA

«L'imperatiu categòric», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Àgata Roca i Xavi Sáez. Espai escènic: Judit Colomer. Vestuari: Joana Martí. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejo. Il·luminació: Marc Lleixà (A.A.I). Assessor dramatúrgic: Albert Pijuan. Assessora de moviment: Ana Pérez. Ajudanta escenografia: Idoia Costa. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia: Pau Serés (IdT). Acabats d'escenografia: Taller d'escenografia Castells. Confecció pantalons “ella”: Goretti Puente. Equips tècnics i producció: Teatre Lliure. Agraïments: Miquel Seguró, Miquel Cabal i Guarro, Sabina Witt, Román Cuartango i Sala Beckett. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 28 febrer - 30 març 2024.

Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka, pot semblar un joc de lletres kas, però és un joc aparentment filosòfic que, sense caure en una enutjosa tesi de càtedra, la dramaturga i directora argentina d'adopció catalana, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), porta al caire de la ironia i l'humor subtil per vestir amb suavitat la tragèdia interior que viu la seva protagonista —no goso dir alter ego—, una brillant professora associada d'ètica, complidora tota la vida amb la feina i les seves obligacions, que és a la ratlla dels cinquanta anys, que es veu abocada a caure en la invisibilitat, abocada al divorci, amenaçada per un fons voltor perquè abandoni el pis de lloguer en quinze dies, tocada per algun malestar físic de caire psicològic que li provoca algun mareig a l'aula, denunciada per un alumne poca-solta sense arguments i tractada amb menyspreu o ignorància per aquells amb qui es veu obligada a tractar: un estol d'homes que veu tallats tots pel mateix patró, independentment de la situació o la categoria professional que ells tinguin. Una obra com «L'imperatiu categòric», que és un “tête a tête” entre dos intèrprets (una esplèndida i matisada Àgata Roca i un camaleònic i murri Xavi Sáez), es converteix en una obra de primer ordre partint d'uns diàlegs esmolats —tan esmolats com ho pot ser la fulla d'un ganivet de cuina de notables dimensions— i d'una ambientació escenogràfica que Judit Colomer ha dinamitzat amb un seguit de canvis, durant l'hora i quart del muntatge, passant del loft rònec de la protagonista a un fosc i perillós replà d'escala, un despatx vell de cap de departament d'universitat, una freda consulta mèdica, un espai d'un restaurant de poques forquilles o un despatx de comissaria... [+ crítica]

TREURE ELS PELUIXOS DE LA FOSCOR

«Pruna», de Queralt Riera. Intèrprets 2024: Laura Calvet i Annabel Castan / Patrícia Mendoza. Intèrprets 2020: Laura Calvet i Annabel Castan. Manipulació del titella: Carlos Gallardo / Joan Llobera i Momó Fabré. Escenografia: José Menchero. Concepció sonora: Joan Alavedra. Concepció sonora: Joan Alavedra. Disseny de llums: Conchita Pons. Disseny del titella: Carlos Gallardo. Construcció del titella: Carlos Gallardo i Momó Fabré. Vestuari: Teté Company. Fotografia i vídeo: Joan Gastó. Assessorament: Vicki Bernadet. Producció executiva: Raül Perales. Producció: Col·lectiu Nins / Magrana Escena. Fotografia: Joan Gastó. Col·lectiu Nins. Ajudant de direcció: Jordi Font. Direcció: Queralt Riera. De Grec a Grec. Festival Grec 2020/2021, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 21 abril - 9 maig 2021. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 20 - 31 març 2024.

 Quan un espectacle continua viu cinc anys després d'haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l'Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum. La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l'actriu Laura Calvet) i l'adulta (l'actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l'actriu Patrícia Mendoza). Seria imperdonable no esmentar un tercer personatge, el de l'agressor, el pare de la petita Pruna, que en una mirada poètica dins del drama, l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978) i la companyia han atorgat a un titella gegant, impressionant i tenebrós a la vegada, obra de Carlos Gallardo i Momó Fabré, manipulat pels titellaires, ara també amb l'aportació del manipulador Joan Llobera. Hi ha una concepció metafòrica en tot l'espectacle que l'autora fa reposar en la dolçor de la pruna —la pruna fruita— en contrast amb l'agror de la història de fons. Hi ha melmelada de pruna, hi ha suc de pruna, hi ha regalim de pruna, hi ha menús de pruna a la carta feta als fogons... fins al punt que la “pruna” conviu de ple en tres espais: un, com a nom de fonts de la petita protagonista; un altre, com a nom de la fruita; i el tercer, com a nom en majúscula, La Pruna, que és com s'anomena el petit restaurant del Poblenou de Barcelona, el refugi de feina de la Pruna ja adulta. I, de rerefons, la llosa de la infància, amb el “joc de la foscor” proposat pel pare, un joc que la ingenuïtat infantil no permet distingir la frontera que hi ha entre el caràcter lúdic i l'abús... [+ crítica]

TRENTA ANYS D'«ALEGRIA» I TOTS POBRETS I ALEGRETS

«Alegria». Creació del Cirque du Soleil. Artistes, acròbates, pallassos trapezistes, clowns, contorsionistes i cantants: Vladimir Agafonov, Artur Avakian, Dmitrii Mudryi, Anton Mozgovoi, Sydney Brown, Zara Mclean, Marina Moskalenko, Dmitri Murashev, Konstantin Kolbin, Eugeny Mitin, Anatolii Volf, Erlan Ibraev, Vladyslay Morozev, Maxim Volkov, Ghislain Ramage, Pablo Bermejo, Pablo Gomis López, Nicolai Kuntz, Roxane Semiankiv, Jacktai Laban, Yulia Makeeva, Alexey Turchenko, Yan “Joann” Zhuang, Alexander Bezyulev, Thomas Chilvers, Joakim Mortesen, Elias Green, Vincent Lavoie, Zara Mclean, Marina Moskalenko, Sudney Broen, Lucie Kolebeck, Jonathan Meehan, Azamat Tkhagapasso, Mikhail Manin, Victoiia Kaloshina, Oyun-Erdene Senge, Estefani Evans, Ammed Tuniziani, Gamal Tuniziani, Alexandre Atta, Dayna Thompson, Kate Redmon, Fabio Farfan, Geilson Santana, Luiz Felipe Tavares, Dandino Tuniziani, Joaquín Salazar Yáñez. Equip creatiu, posada en escena, vestuari, escenografia, so, il·luminació, coreografia, composició, arranjaments i direcció: Gilles Ste-Croix, Franco Dragone, Daniel Ross, Jean-Guy Legault, Dominique Lemieux, Anne-Séguin Poirier, Mikki Kunttu, René Dupéré, Jean-Phi Goncalves, Émilie Therrien, Richard LePage, Jacques Boucher, Jean-Michel Caron, Pierre Masse, Nathalie Gagné, Lucie Janvier. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 20 març 2024.

«Alegria» és una criatura artística creada ara fa exactament trenta anys, el 1994 al Canadà, i descoberta aquí d'una manera impactant per primera vegada el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella, encara amb la ressaca de l'eufòria olímpica. Diuen els seus pares biològics que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals. Dit d'una altra manera, el desig de l'abandó del món vell i la naixença d'un món nou i rejovenit, pensant sempre en un futur prometedor, una vella utopia que fa trenta anys es veia possible a l'horitzó, però que les circumstàncies actuals que amenacen el planeta la posen una mica en risc d'extinció. En aquesta renovada «Alegria», l'espectacle més clàssic d'entre els clàssics del Cirque du Soleil, diria que aquí pesa molt el lligam sentimental creat amb els espectadors catalans més fidels que han crescut amb la companyia. En la trama d'«Alegria» tot esclata quan un rei curt de gambals es fa amb el poder del tron de males maneres. I com si fos una mena de Revolució Francesa, però de pista, es va a la recerca de la recuperació de la llum que il·lumini l'univers... [+ crítica]

FER RODAR CAPS A RITME DE BALL DE DERVIXO

«Salomé», de Magüi Mira. Composició musical: Marc Álvarez. Intèrprets: Belén Rueda, Luisa Martín, Juan Fernández, Pablo Puyol, Sergio Mur, Antonio Sansano, Jorge Mayor, José Fernández i José de la Torre. Escenografia: Curt Allen Wilmer i Leticia Gañan (Estudio deDos AAEE). Disseny de vestuari: Helena Sanchis. Il·luminació: José Manuel Guerra. Moviment escènic de Salomé: Cienfuegos Danza. Moviment escènic de la guàrdia d'Herodes: Pedro Almagro. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Juan Pedro Campoy. Ajudant de producció: Nicolás Gallego. Ajudant d'escenografia: Laura Ordás. Ajudant de vestuari: Raquel Linares. Regidoria i gerència: Guillermo Delgado. Sastreria: Claudia Botero. Maquillatge i perruqueria: Roberto Siguero. Tècnic de llums: Marc Jardí. Tècnic de so: Félix Botana. Maquinista: Iván Avellano. Cap tècnic: Richi Romanos. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografies cartell: Jero Morales. Imatge original: David Sueiro. Disseny gràfic: Santi&Ko. Col·labora: Gobierno de España, Ministerio de Cultura, INAEM (Institut Nacional de Artés Escénicas y de la Música). Producció: Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Pentación Espectáculos. Ajudant de direcció: Pedro Almagro. Direcció: Magüi Mira. Teatre Goya, Barcelona, 19 març 2024.

La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) ha revisat el mite de Salomé amb una mirada contemporània i amb un registre escènic que, tot i comptar amb la coproducció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, fuig del concepte tòpic del “clàssic” i el fa lúdic, entenedor i descarat a la vegada, cosa que, als que potser n'esperarien una versió encarcarada i casposa no els deu acabar de fer el pes. Però aquest és el risc i el mèrit a la vegada. Al marge de la coneguda història bíblica tràgica —dos mil anys són molts però pel que hi passa encara sembla ahir mateix— l'atractiu principal del muntatge és la barreja de disciplines artístiques amb què Magüi Mira ha penetrat en el drama de Salomé, la fillastra del rei Herodes, un titella dels romans del segle I, casat amb la reina Herodies, un dictador que regna amb mà sagnant. La jove Salomé se sent empresonada en els barrots del seu temps com a dona i per això, empesa per la maldat de la seva mare que té Joan Baptista com el corcó que li retreu que es casi amb el germà del pare de Salomé, es revenja fent ús del poder a canvi del servei sensual del ball en un banquet i demana sanguinàriament en una safata el cap de Joan Baptista, el profeta d'un temps nou, encadenat per la seva rebel·lia, una rebel·lia amb la qual Salomé s'havia emparentat i mig alliberat fins a sentir-se frustrada pel rebuig pel profeta... [+ crítica]

LA CLAREDAT DE L'IMITADOR DE VEUS

«Amb la claredat arriba el fred». Un espectacle de Pep Tosar a partir del llibre «Els meus premis», de Thomas Bernhard. Dramatúrgia d'Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Traducció de Clara Formosa. Intèrprets: Evelyn Arévalo, Imma Colomer i Pep Tosar. Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny il·luminació: Pep Tosar. Tècnic llum i vídeo: Sergio Roca. Tècnic de so: Jonbi Belategui. Coproducció: Grec 2013 Festival de Barcelona i Companyia Oblideu-vos de nosaltres. Ajudanta de direcció: Evelyn Arévalo. Direcció: Pep Tosar. Teatre Romea, Barcelona, 2, 9, 16, 23 i 30 març 2024.
 

L'actor, dramaturg i director Pep Tosar no ha canviat només el títol d'aquest espectacle, que va estrenar el 2013 dins el Festival Grec, a l'Espai Lliure de Montjuïc, aleshores anomenat «Allò de què parlem roman inexplorat», sinó que també ha canviat el personatge del periodista (aleshores l'actor Òscar Intente) pel d'una periodista (la mateixa codramaturga i ajudanta de direcció del muntatge, Evelyn Arévalo). El que no ha canviat és l'acompanyament de l'actriu Imma Colomer, en el paper de la que Thomas Bernhard anomena afectuosament la “tante”, una amiga de tota la vida, Hedwig Stavianicek, trenta-cinc anys més gran que ell, que va conèixer quan l'autor va ser donat d'alta d'una estada en un sanatori als dinou anys i ella en tenia cinquanta-cinc. Llarga amistat que no es va trencar mai, sota l'aura d'una certa protecció, i que aqui és, a més, l'amfitriona, a casa seva, d'aquesta entrevista de ficció, ara revisada lleugerament, amb Thomas Bernhard / Pep Tosar. L'espectacle «Amb la claredat arriba el fred», aquest és el nou títol, mostra una vegada més la capacitat de l'actor Pep Tosar per posar-se en la pell de personatges cèlebres sense que abandoni un registre familiar, quotidià, serè, fugint de qualsevol caracterització que resultaria falsa i aproximant-se a través de la paraula al discurs de l'autor que homenatja, ja sigui en el seu moment Federico García Lorca, Blai Bonet, Fernando Pessoa o ara el mateix Thomas Bernhard... [+ crítica]

EL RISC DE LA INFORMACIÓ

«Assange. El poder de la informació», de Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz. Adaptació de Joan Frank Charansonnet. Intèrprets: Joan Frank Charansonnet, Elena Codó i Eduard Alejandre. So i videocreació: Marçal Cruz . Escenografia: Jordi Canora. Perruqueria i estilisme: Núria Garcia. Fotografia: Tony Sánchez. Productora: Patchouli Films. Productor executiu: Victor Perxachs. Comunicació Teatre Gaudí: Àlex Sánchez Aragón. Taquilla: Bea Fenollar. Direcció: Mireia Ros. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 març 2024.

Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos. Des d'aleshores, el govern federal dels Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats occidentals —la cosa va començar a Suècia amb una acusació d'agressió sexual— té una ordre per delictes criminals i en demana l'extradició, recurs que Assange va poder esquivar mentre es va refugiar a l'ambaixada londinenca de l'Equador, immunitat que va perdre amb el canvi del president equatorià, i que des del 2019 l'ha portat a la presó anglesa de Belmarsh on passa els últims dies mentre esgota ara l'última oportunitat perquè l'extradició no sigui un fet i pugui ser condemnat als Estats Units a cadena perpètua de més de 175 anys per difusió de secrets d'estat. Que això passi en un país presumptament democràtic el segle XXI, on les armes són a taula cada dia, i on encara és vigent la pena de mort, no ha de sorprendre. Les entranyes de qualsevol govern amaguen tots els secrets que probablement no sortiran mai a la llum. Els mateixos Estats Units encara no han aclarit, més de seixanta anys després, qui hi havia darrere de l'assassinat del president John Fitzgerald Kennedy. El fet, doncs, és que Julian Assange, si el seu recurs d'immunitat no prospera, té mala peça al teler... [+ crítica]