DE LA K DE KANT A LA K DE KAFKA

«L'imperatiu categòric», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Àgata Roca i Xavi Sáez. Espai escènic: Judit Colomer. Vestuari: Joana Martí. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejo. Il·luminació: Marc Lleixà (A.A.I). Assessor dramatúrgic: Albert Pijuan. Assessora de moviment: Ana Pérez. Ajudanta escenografia: Idoia Costa. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia: Pau Serés (IdT). Acabats d'escenografia: Taller d'escenografia Castells. Confecció pantalons “ella”: Goretti Puente. Equips tècnics i producció: Teatre Lliure. Agraïments: Miquel Seguró, Miquel Cabal i Guarro, Sabina Witt, Román Cuartango i Sala Beckett. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 28 febrer - 30 març 2024.

Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka, pot semblar un joc de lletres kas, però és un joc aparentment filosòfic que, sense caure en una enutjosa tesi de càtedra, la dramaturga i directora argentina d'adopció catalana, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), porta al caire de la ironia i l'humor subtil per vestir amb suavitat la tragèdia interior que viu la seva protagonista —no goso dir alter ego—, una brillant professora associada d'ètica, complidora tota la vida amb la feina i les seves obligacions, que és a la ratlla dels cinquanta anys, que es veu abocada a caure en la invisibilitat, abocada al divorci, amenaçada per un fons voltor perquè abandoni el pis de lloguer en quinze dies, tocada per algun malestar físic de caire psicològic que li provoca algun mareig a l'aula, denunciada per un alumne poca-solta sense arguments i tractada amb menyspreu o ignorància per aquells amb qui es veu obligada a tractar: un estol d'homes que veu tallats tots pel mateix patró, independentment de la situació o la categoria professional que ells tinguin. Una obra com «L'imperatiu categòric», que és un “tête a tête” entre dos intèrprets (una esplèndida i matisada Àgata Roca i un camaleònic i murri Xavi Sáez), es converteix en una obra de primer ordre partint d'uns diàlegs esmolats —tan esmolats com ho pot ser la fulla d'un ganivet de cuina de notables dimensions— i d'una ambientació escenogràfica que Judit Colomer ha dinamitzat amb un seguit de canvis, durant l'hora i quart del muntatge, passant del loft rònec de la protagonista a un fosc i perillós replà d'escala, un despatx vell de cap de departament d'universitat, una freda consulta mèdica, un espai d'un restaurant de poques forquilles o un despatx de comissaria... [+ crítica]

TREURE ELS PELUIXOS DE LA FOSCOR

«Pruna», de Queralt Riera. Intèrprets 2024: Laura Calvet i Annabel Castan / Patrícia Mendoza. Intèrprets 2020: Laura Calvet i Annabel Castan. Manipulació del titella: Carlos Gallardo / Joan Llobera i Momó Fabré. Escenografia: José Menchero. Concepció sonora: Joan Alavedra. Concepció sonora: Joan Alavedra. Disseny de llums: Conchita Pons. Disseny del titella: Carlos Gallardo. Construcció del titella: Carlos Gallardo i Momó Fabré. Vestuari: Teté Company. Fotografia i vídeo: Joan Gastó. Assessorament: Vicki Bernadet. Producció executiva: Raül Perales. Producció: Col·lectiu Nins / Magrana Escena. Fotografia: Joan Gastó. Col·lectiu Nins. Ajudant de direcció: Jordi Font. Direcció: Queralt Riera. De Grec a Grec. Festival Grec 2020/2021, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 21 abril - 9 maig 2021. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 20 - 31 març 2024.

 Quan un espectacle continua viu cinc anys després d'haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l'Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum. La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l'actriu Laura Calvet) i l'adulta (l'actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l'actriu Patrícia Mendoza). Seria imperdonable no esmentar un tercer personatge, el de l'agressor, el pare de la petita Pruna, que en una mirada poètica dins del drama, l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978) i la companyia han atorgat a un titella gegant, impressionant i tenebrós a la vegada, obra de Carlos Gallardo i Momó Fabré, manipulat pels titellaires, ara també amb l'aportació del manipulador Joan Llobera. Hi ha una concepció metafòrica en tot l'espectacle que l'autora fa reposar en la dolçor de la pruna —la pruna fruita— en contrast amb l'agror de la història de fons. Hi ha melmelada de pruna, hi ha suc de pruna, hi ha regalim de pruna, hi ha menús de pruna a la carta feta als fogons... fins al punt que la “pruna” conviu de ple en tres espais: un, com a nom de fonts de la petita protagonista; un altre, com a nom de la fruita; i el tercer, com a nom en majúscula, La Pruna, que és com s'anomena el petit restaurant del Poblenou de Barcelona, el refugi de feina de la Pruna ja adulta. I, de rerefons, la llosa de la infància, amb el “joc de la foscor” proposat pel pare, un joc que la ingenuïtat infantil no permet distingir la frontera que hi ha entre el caràcter lúdic i l'abús... [+ crítica]

TRENTA ANYS D'«ALEGRIA» I TOTS POBRETS I ALEGRETS

«Alegria». Creació del Cirque du Soleil. Artistes, acròbates, pallassos trapezistes, clowns, contorsionistes i cantants: Vladimir Agafonov, Artur Avakian, Dmitrii Mudryi, Anton Mozgovoi, Sydney Brown, Zara Mclean, Marina Moskalenko, Dmitri Murashev, Konstantin Kolbin, Eugeny Mitin, Anatolii Volf, Erlan Ibraev, Vladyslay Morozev, Maxim Volkov, Ghislain Ramage, Pablo Bermejo, Pablo Gomis López, Nicolai Kuntz, Roxane Semiankiv, Jacktai Laban, Yulia Makeeva, Alexey Turchenko, Yan “Joann” Zhuang, Alexander Bezyulev, Thomas Chilvers, Joakim Mortesen, Elias Green, Vincent Lavoie, Zara Mclean, Marina Moskalenko, Sudney Broen, Lucie Kolebeck, Jonathan Meehan, Azamat Tkhagapasso, Mikhail Manin, Victoiia Kaloshina, Oyun-Erdene Senge, Estefani Evans, Ammed Tuniziani, Gamal Tuniziani, Alexandre Atta, Dayna Thompson, Kate Redmon, Fabio Farfan, Geilson Santana, Luiz Felipe Tavares, Dandino Tuniziani, Joaquín Salazar Yáñez. Equip creatiu, posada en escena, vestuari, escenografia, so, il·luminació, coreografia, composició, arranjaments i direcció: Gilles Ste-Croix, Franco Dragone, Daniel Ross, Jean-Guy Legault, Dominique Lemieux, Anne-Séguin Poirier, Mikki Kunttu, René Dupéré, Jean-Phi Goncalves, Émilie Therrien, Richard LePage, Jacques Boucher, Jean-Michel Caron, Pierre Masse, Nathalie Gagné, Lucie Janvier. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 20 març 2024.

«Alegria» és una criatura artística creada ara fa exactament trenta anys, el 1994 al Canadà, i descoberta aquí d'una manera impactant per primera vegada el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella, encara amb la ressaca de l'eufòria olímpica. Diuen els seus pares biològics que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals. Dit d'una altra manera, el desig de l'abandó del món vell i la naixença d'un món nou i rejovenit, pensant sempre en un futur prometedor, una vella utopia que fa trenta anys es veia possible a l'horitzó, però que les circumstàncies actuals que amenacen el planeta la posen una mica en risc d'extinció. En aquesta renovada «Alegria», l'espectacle més clàssic d'entre els clàssics del Cirque du Soleil, diria que aquí pesa molt el lligam sentimental creat amb els espectadors catalans més fidels que han crescut amb la companyia. En la trama d'«Alegria» tot esclata quan un rei curt de gambals es fa amb el poder del tron de males maneres. I com si fos una mena de Revolució Francesa, però de pista, es va a la recerca de la recuperació de la llum que il·lumini l'univers... [+ crítica]

FER RODAR CAPS A RITME DE BALL DE DERVIXO

«Salomé», de Magüi Mira. Composició musical: Marc Álvarez. Intèrprets: Belén Rueda, Luisa Martín, Juan Fernández, Pablo Puyol, Sergio Mur, Antonio Sansano, Jorge Mayor, José Fernández i José de la Torre. Escenografia: Curt Allen Wilmer i Leticia Gañan (Estudio deDos AAEE). Disseny de vestuari: Helena Sanchis. Il·luminació: José Manuel Guerra. Moviment escènic de Salomé: Cienfuegos Danza. Moviment escènic de la guàrdia d'Herodes: Pedro Almagro. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Juan Pedro Campoy. Ajudant de producció: Nicolás Gallego. Ajudant d'escenografia: Laura Ordás. Ajudant de vestuari: Raquel Linares. Regidoria i gerència: Guillermo Delgado. Sastreria: Claudia Botero. Maquillatge i perruqueria: Roberto Siguero. Tècnic de llums: Marc Jardí. Tècnic de so: Félix Botana. Maquinista: Iván Avellano. Cap tècnic: Richi Romanos. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografies cartell: Jero Morales. Imatge original: David Sueiro. Disseny gràfic: Santi&Ko. Col·labora: Gobierno de España, Ministerio de Cultura, INAEM (Institut Nacional de Artés Escénicas y de la Música). Producció: Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Pentación Espectáculos. Ajudant de direcció: Pedro Almagro. Direcció: Magüi Mira. Teatre Goya, Barcelona, 19 març 2024.

La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) ha revisat el mite de Salomé amb una mirada contemporània i amb un registre escènic que, tot i comptar amb la coproducció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, fuig del concepte tòpic del “clàssic” i el fa lúdic, entenedor i descarat a la vegada, cosa que, als que potser n'esperarien una versió encarcarada i casposa no els deu acabar de fer el pes. Però aquest és el risc i el mèrit a la vegada. Al marge de la coneguda història bíblica tràgica —dos mil anys són molts però pel que hi passa encara sembla ahir mateix— l'atractiu principal del muntatge és la barreja de disciplines artístiques amb què Magüi Mira ha penetrat en el drama de Salomé, la fillastra del rei Herodes, un titella dels romans del segle I, casat amb la reina Herodies, un dictador que regna amb mà sagnant. La jove Salomé se sent empresonada en els barrots del seu temps com a dona i per això, empesa per la maldat de la seva mare que té Joan Baptista com el corcó que li retreu que es casi amb el germà del pare de Salomé, es revenja fent ús del poder a canvi del servei sensual del ball en un banquet i demana sanguinàriament en una safata el cap de Joan Baptista, el profeta d'un temps nou, encadenat per la seva rebel·lia, una rebel·lia amb la qual Salomé s'havia emparentat i mig alliberat fins a sentir-se frustrada pel rebuig pel profeta... [+ crítica]

LA CLAREDAT DE L'IMITADOR DE VEUS

«Amb la claredat arriba el fred». Un espectacle de Pep Tosar a partir del llibre «Els meus premis», de Thomas Bernhard. Dramatúrgia d'Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Traducció de Clara Formosa. Intèrprets: Evelyn Arévalo, Imma Colomer i Pep Tosar. Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny il·luminació: Pep Tosar. Tècnic llum i vídeo: Sergio Roca. Tècnic de so: Jonbi Belategui. Coproducció: Grec 2013 Festival de Barcelona i Companyia Oblideu-vos de nosaltres. Ajudanta de direcció: Evelyn Arévalo. Direcció: Pep Tosar. Teatre Romea, Barcelona, 2, 9, 16, 23 i 30 març 2024.
 

L'actor, dramaturg i director Pep Tosar no ha canviat només el títol d'aquest espectacle, que va estrenar el 2013 dins el Festival Grec, a l'Espai Lliure de Montjuïc, aleshores anomenat «Allò de què parlem roman inexplorat», sinó que també ha canviat el personatge del periodista (aleshores l'actor Òscar Intente) pel d'una periodista (la mateixa codramaturga i ajudanta de direcció del muntatge, Evelyn Arévalo). El que no ha canviat és l'acompanyament de l'actriu Imma Colomer, en el paper de la que Thomas Bernhard anomena afectuosament la “tante”, una amiga de tota la vida, Hedwig Stavianicek, trenta-cinc anys més gran que ell, que va conèixer quan l'autor va ser donat d'alta d'una estada en un sanatori als dinou anys i ella en tenia cinquanta-cinc. Llarga amistat que no es va trencar mai, sota l'aura d'una certa protecció, i que aqui és, a més, l'amfitriona, a casa seva, d'aquesta entrevista de ficció, ara revisada lleugerament, amb Thomas Bernhard / Pep Tosar. L'espectacle «Amb la claredat arriba el fred», aquest és el nou títol, mostra una vegada més la capacitat de l'actor Pep Tosar per posar-se en la pell de personatges cèlebres sense que abandoni un registre familiar, quotidià, serè, fugint de qualsevol caracterització que resultaria falsa i aproximant-se a través de la paraula al discurs de l'autor que homenatja, ja sigui en el seu moment Federico García Lorca, Blai Bonet, Fernando Pessoa o ara el mateix Thomas Bernhard... [+ crítica]

EL RISC DE LA INFORMACIÓ

«Assange. El poder de la informació», de Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz. Adaptació de Joan Frank Charansonnet. Intèrprets: Joan Frank Charansonnet, Elena Codó i Eduard Alejandre. So i videocreació: Marçal Cruz . Escenografia: Jordi Canora. Perruqueria i estilisme: Núria Garcia. Fotografia: Tony Sánchez. Productora: Patchouli Films. Productor executiu: Victor Perxachs. Comunicació Teatre Gaudí: Àlex Sánchez Aragón. Taquilla: Bea Fenollar. Direcció: Mireia Ros. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 març 2024.

Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos. Des d'aleshores, el govern federal dels Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats occidentals —la cosa va començar a Suècia amb una acusació d'agressió sexual— té una ordre per delictes criminals i en demana l'extradició, recurs que Assange va poder esquivar mentre es va refugiar a l'ambaixada londinenca de l'Equador, immunitat que va perdre amb el canvi del president equatorià, i que des del 2019 l'ha portat a la presó anglesa de Belmarsh on passa els últims dies mentre esgota ara l'última oportunitat perquè l'extradició no sigui un fet i pugui ser condemnat als Estats Units a cadena perpètua de més de 175 anys per difusió de secrets d'estat. Que això passi en un país presumptament democràtic el segle XXI, on les armes són a taula cada dia, i on encara és vigent la pena de mort, no ha de sorprendre. Les entranyes de qualsevol govern amaguen tots els secrets que probablement no sortiran mai a la llum. Els mateixos Estats Units encara no han aclarit, més de seixanta anys després, qui hi havia darrere de l'assassinat del president John Fitzgerald Kennedy. El fet, doncs, és que Julian Assange, si el seu recurs d'immunitat no prospera, té mala peça al teler... [+ crítica]

TAULA PARADA... VAIXELLA ESBERLADA

«Tots els dies arriben», d'Iñaki Garz. Traducció de Jordi Boixadós. Intèrprets: Albert Alemany, Lali Barenys, Jenny Beacraft i Pep Miràs. Escenografia: Icaroteatre. Il·luminació: Jaume Feixas. Vestuari: Andrea Castellanos. Espai sonor: Marc Domínguez Sánchez. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Tècnics de sala: Isidora Ahumada i Adrià García. Taquilla: Bea Fenollar. Direcció: Ikaki Garz. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 7 setembre 2023. Reposició: 8 març 2024.

Quan una obra de teatre té lloc en una taula ben parada com aquesta, amb una bona vaixella, un bon vi, una transparent aigua embotellada, un menú amb panses confitades i un envejable pastís de formatge per a les postres, perquè a l'hora que es fan les funcions, sempre hi ha el cuquet de la gana, el presagi que la feliç trobada acabi en punxa sempre hi és. I això és el que passa en la trama d'aquesta presumpta comèdia que enganya els espectadors d'entrada, fins i tot arrencant-los el somriure, i que els va portant pels camins més foscos de la tragèdia fins a glaçar-los la sang, uns camins que em guardaré prou de desvelar quins són perquè l'auditori els ha de resseguir en primera persona. Dos germans amb les seves parelles. Es veuen i es freqüenten poc. I quan ho fan, ho fan sempre per força. El preàmbul posa en solfa les contrarietats que les dues “cunyades” tenen dels seus respectius “cunyats”. Els dos germans potser tampoc no s'avenen gaire, però la família és la família, la sang és la sang, i un sopar a l'any no fa cap mal, ni que sigui per posar-se més o menys al dia. El conflicte comença quan aquest “posar-se al dia” va més enllà de la frontera establerta i de les situacions puntuals de cadascú: el germà gran anuncia que es presentarà a les eleccions municipals; el germà petit té una feina de tercer ordre i escriu unes memòries sense èxit de publicació; la cunyada del germà gran, els dos a la cinquantena, amb dos fills a la vintena que ja campen pel seu compte, s'ha dedicat a la casa; la cunyada del germà petit, al voltant dels quaranta anys, una actriu sense fills i sense feina, és el pistó que encén la metxa del conflicte,,, [+ crítica]

DIDALETS D'HUMOR EN HEPTASÍL·LABS

«Artemi, el cambrer abstemi». Dramatúrgia: Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Helena Barba, Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Louise Good i Lluc Valverde. Disseny i construcció d'escenografia: Paloma Lambert. Disseny i confecció de vestuari : Marian Vélez. Tècnic de so: Pau Esteve. Disseny de llums: Pau Montull i Paloma Lambert. Producció executiva: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Merxandatge: Paola Amghar. Disseny gràfic: Marian Vélez. Vídeo promocional: Jan Amor i Lluís Bullón. Amb el suport de The Indians Runne. Un espectacle del Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant amb La Perla 29. Ajudantia de direcció: Anna del Campo. Direcció: Quim Carandell, Laura Roig i Lluc Valverde. Teatre La Biblioteca. Barcelona, 7 març 2024.

Es fan dir Pedant a Missa i Repicant i el Col·lectiu de la Ludwig Band ja va despertar l'interès de la colònia teatral amb l'espectacle «Sant Pere el Farsant», primer a El Maldà i després al Teatre de la Biblioteca on ara han instal·lat el bar de l'«Artemi, el cambrer abstemi». Per respecte a l'argot lingüístic, farcit de manlleus populars del “català que es parla” dels Pedants missaires i repicadors, hauria volgut titular aquest comentari “xupitos d'humor” en comptes de “didalets d'humor”. Però no repiquem més el DEIEC que ja està prou repicat! L'espectacle de l'«Artemi, cambrer abstemi», cal dir-ho perquè tampoc ells no ho amaguen des del primer moment, dura dues horetes. Una repolida no li aniria gens malament i algunes escenes o esquetxos —segons com se'n vulgui dir— menys redundants afavoririen l'atractiu de la proposta, que el té, amb alguns moments més hilarants que altres, d'altres més irregulars que altres, com pertoca a un registre marca de la casa. De la casa dels Pedants, vull dir. El guió d'aquesta comèdia musical beu de les fonts de la tradició del teatre d'alcova, de la literatura de canya i cordill, d'Els Pastorets, de les rondalles i els contes populars, dels que fan por i dels que fan riure, del teatre en vers del que rima perquè rima, farcit d'heptasíl·labs, que és un dels versos més habituals del teatre popular i de la poètica catalana, de la poètica romàntica, i que és el registre que regula la majoria de la poesia més popular com els goigs o els romanços i, per extensió, alguns dels versos dels poetes catalans més reconeguts com J.V.Foix... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DE LA CÀMERA

«La veritat de la mentida (L’envers du décor)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Enrico Ianniello, Concha Milla, Frank Capdet i Aida Llop. Espai escènic: Paula Bosch. Construcció: Art Coolers. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Sergi Andrades. Ajudant de direcció: Ana Pérez García. Ajudant d’escenografia: Olga Sánchez. Ajudant de producció: Anna Castillo. Regidora: Bibiana Guzmán. Fotografies: Felipe Mena. Agraïments: Anna Bancells, Blanca Bosch, Pastisseria Noguera, Pla de Morei i Vicenç Canals, Sala Flyhard, Sixto Paz, Zen Eyewear. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció del Teatre Akadèmia. Direcció de l'espectacle: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 6 març 2024.

 El dramaturg, novel·lista i director Florian Zeller (París, 1979) és sobretot conegut aquí per l'obra «El pare», que l'actor Josep Maria Pou va representar al Teatre Romea, una obra que forma part d'una trilogia de caire familiar: «El pare», «La mare» i «El fill», que han festejat també amb el cinema. Al costat d'un registre més aviat dramàtic, el director Guido Torlonia n'ha escollit ara una obra de registre sublim de comèdia —tot i que ja se sap que la comèdia a vegades té cops amagats i es converteix en tragèdia. El principal recurs que utilitza l'autor Florian Zeller en aquesta obra és el de recórrer al tradicional discurs “a banda”. Expliquem-ho perquè els espectadors del segle XXI ja no hi estan gaire avesats: els intèrprets juguen en dos plans, el propi de l'escena amb els altres personatges i les reflexions o pensaments de cadascun d'ells explicats així, “a banda”, cara a cara, només als espectadors, com si els altres personatges no hi fossin o no els sentissin o ells mateixos fossin invisibles. I és l'actor i traductor napolità establert a Catalunya, Enrico Ianello —de qui cal recordar el seu paperàs a la memorable «Filumena Marturano» de La Perla 29— el personatge que concentra tot el protagonisme de la comèdia. Enrico Ianello s'hi troba com peix a l'aigua en aquesta comèdia, neda en una manera de dir i de fer que li és espontània i aporta una pàtina de color d'origen forà que poleix amb un català adoptiu melós i correctíssim... [+ crítica]

L'EXCEPCIÓ CONFIRMA LA REGLA

«Entrevistes breus amb dones excepcionals», de Joan Yago. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Yolanda Sikara. Escenografia: Joana Martí. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: David Bofarull (AAI). So: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Moviment escènic: Ariadna Monfort. Vídeo: Joan Rodón. Ajudanta escenografia: Carlota Ricart. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Alumna en pràctiques direcció Eòlia: Irina Cuevas de Andrés. Model de la rèplica facial de l'animatrònic: Paulina Rosa Ejaka Evita. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures. Construcció animatrònic: Gadget Efectos Especiales. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Assessorament musical: Gustavo Llull. Assessorament de bateria: Sebas Limongi. Estudi de gravació: Jordi Bonet (OIDO). Postisseria: Marta Ferrer. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Germano Bozzelli, Eva Castillo, Marina Garcés, Jordi González, David Lanau, Paula Malia, Berat Martínez, Bàrbara Mestanza, Paula Ribó, Marta Roma i José Rubio. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Denise Duncan. Direcció: Mònica Bofill. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 febrer 2024.
 

La directora Mònica Bofill ha rescatat de l'oblit una obra del dramaturg Joan Yago (vinculat íntimament a la companyia La Calòrica) que va estrenar a París i a Montreal fa uns sis o set anys i que ara, estrenada finalment aquí, ha retocat lleugerament amb algunes referències d'última hora, com per exemple que el president dels EUA sigui l'actual Joe Biden (amb el permís de l'esperpèntic Donald Trump, esclar). La direcció ha sabut esprémer al màxim el que el substrat de l'obra ja porta d'origen. I ha dissenyat un muntatge que, sense defugir el miratge nord-americà de l'autor, que justifica per la influència del reality televisiu «My strange addiction», acaba tenint un caràcter universal i eminentment global en un moment que les xarxes han eliminat fronteres. El dramaturg Joan Yago posa cinc dones diferents a l'ull de l'huracà dels espectadors. Cinc dones que, com adverteix el títol, poden ser excepcionals, però que acaben formant part, en tot cas, de les excepcions convertides en regla que caracteritza una franja important de la societat actual amb les seves creences, els seus ideals, els seus convenciments i també les seves inseguretats davant l'objectiu ideal de la llibertat individual que consideren intocable. Fins que algú gosa tocar-la, esclar. Hi ha en aquesta posada en escena de Mònica Bofill —i em temo que també, en part, la del mateix Joan Yago— una voluntat de fer que les cinc protagonistes i l'entrevistadora excedeixen el seu marc previsible de comportament o d'aparença davant la societat que les escruta de dalt a baix. I el format que l'autor utilitza com a recurs és el de l'entrevista, en clau de talk show televisiu, però, a ulls dels espectadors, sense que sembli que es reprodueix un talk show... [+ crítica]

CONFABULACIÓ EN COMUNIÓ COL·LECTIVA

«Fuerza Bruta Wayra». Creació: Diqui James. Producció: Diqui James, Alejandro García, Fabio D'Aquila i Gaby Kerpel. Música de Gaby Kerpel.  Acròbates, intèrprets, ballarins: Lucia Belen Kern, Macarena Fuentes, María Júlia Astigueta, Romina Paola Alaniz, Nadia Soledad Mecadan Morardo, Lucía Tagliafico, Sofya Gorsd Etcheverry, Bruno Daniel López Aragón, Tomas Wurch, Matías Puigdengolas Nozica, Luciano Damián Correa i José Eduardo Wilkys (músic). Tècnics: Pablo Alejandro Macedo-head-crew, Jorge Ricardo Carto-automation-operator, Elias Segovia-video&laser-operator, Marcelo Alejandro Cabral-light-operator, Federico Agustín Coni-sound-operator i Javier Hernan Carranza, Javier Andrés Lillo, Gustavson-Piero Luigi, Marano Cardoso, Ezequiel Alaimo, Riggers, especialistes en aixecament, i Cristóbal García Posadas, Rigger-Load-In. Direcció: Diqui James. Companyia amb dotze intèrprets. Teatre Cúpula Arenas, Barcelona, 28 febrer 2024.

Els espectadors més granats que hagin viscut experiències, que ara també es qualificarien d'“immersives”, amb companyies com La Fura dels Baus —en els seus inicis més radicals i violents— o amb La Cubana —en el seus espectacles més interactius, atrevits  i amables— no els vindrà de nou el muntatge de la companyia argentina Fuerza Bruta, refundada el 2003 a partir de la companyia De La Guarda, una companyia que no amaga que l'any 1984 va conèixer l'estil de La Fura dels Baus catalana i que des d'aleshores se'ls van obrir els ulls sobre el tipus de teatre que volien fer. Si els espectadors del Teatre Cúpula Arenas —encapsulats i confabulats en comunió col·lectiva a peu dret en aquest singular espai— fossin seguidors de Fuerza Bruta o coetanis d'ells, potser tindrien una mirada més subjectiva i crítica que no pas els que s'hi troben per primera vegada. Partim de zero, doncs, que és un avantatge. La companyia fusiona, en un espectacle eminentment visual, un registre experimental, intentant innovar estèticament —tot i que queden poques coses per innovar— i sempre amb un desplegament escènic de dimensions considerables, com ho són les de l'espai de la Cúpula del centre les Arenas... [+ crítica]

EL “JET” TÒXIC DEL TEMPS DE LA IL·LUSTRACIÓ

«La disputa (Voltaire-Rousseau)», de Jean-François Prévand. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Pep Planas. Veu en off: Arnau Puig. Espai escènic: Josep Maria Flotats. Vestuari: Renato Bianchi. Il·luminació: Insuel. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Glòria Casanova. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudantia de producció: Sira Castells. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Disseny gràfic: Santi&Ko. Agraïments: Paco Ariza i Jordi Bonet. Distribució: Sergi Calleja. Producció: Teatre Romea. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Alacuart. Direcció: Josep Maria Flotats. Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2024.
 

Plana per damunt de tot un pamflet anònim incendiari que porta a la faixa Jean-Jacques Rousseau i que impregna tot el diàleg que mantenen ell i François Marie Arouet, altrament dit Voltaire. En temps de la Il·lustració, malgrat les Llums del segle, el pamflet anònim és un preludi del que vindria dos segles després amb l'esclat de les xarxes socials i els allaus d'impromperis que s'hi difonen sense restriccions a tort i a dret. Rousseau, per aquells temps, en vol imprimir un miler llarg per desemmascarar l'autor que el deixa com un drap brut. Els pamfletaires digitals del segle XXI també aspiren a ser retuitats i likeats massivament per aconseguir el seu propòsit. La confrontació històrica del segle XVIII entre Jean-Jacques Rousseau i Voltaire, com era previsible, només el temps l'ha posada al seu lloc. I, just després de morir l'un i l'altre, qui ho podia fer des del poder de la República, els va encimbellar de seguida al Panteó de París, separats, però més junts que mai, perquè, com els dos pols elèctrics, el positiu i el negatiu, un facilitava l'energia de l'altre. D'aquesta confrontació neix la mirada que hi fa amb la peça «La disputa», l'actor i dramaturg Jean-François Prévand, que amb els anys, des de la seva estrena el 1991, ha interpretat també els dos personatges. Una “disputa”, basada principalment en la correspondència entre els dos filòsofs del Segle de les Llums, que l'actor i director Josep Maria Flotats, novament en català i a Catalunya, ha adaptat amb dramatúrgia seva, després d'haver-la representat en espanyol el 2018, amb l'actor Pere Ponce, i amb la incorporació ara de l'actor Pep Planas i una traducció catalana impecable de Salvador Oliva... [+ crítica]

LES CALCES BLANQUES I ELS ESTRENYECAPS DE MALALTS IMAGINARIS

«El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024:  Mariona Campos, Olga Fañanàs, Carles Freixes, Maties Gimeno, Enric López, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferrer. Intèrprets 2006/2009: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Ajudant de direcció: Gerard Nicasi. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 2006. Reposició: 14 febrer 2009. Reposició: 24 febrer 2024. A partir de 10 anys.
 

[Crítica revisada a partir de l'estrena del 2009]

És important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fet un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière. Inspirada en la Commedia dell'Arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar l'any 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa. Una versió recuperada ara d'un dels clàssics del Jove Teatre Regina —un dels més significatius de la maduresa de la companyia La Trepa— que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc... [+ crítica]

UNA ENTRANYABLE REINA DELS BOJOS

«Esperant Mr. Bojangles», de Victoire Berger-Perrin, a partir de la novel·la d'Olivier Bourdeaut. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Sílvia Abril, Lluís Villanueva i Lua Amat. Escenografia i llum: Mariona Ubia. Vestuari: Maria Armengol. Coreografies: Marta Tomasa. Música: Jofre Bardagí. Disseny de so: Marçal Cruz. Disseny gràfic: Rubén Salgueiros. Fotografia: David Ruano. Ajudanta de producció i regidoria: Minerva Prat. Ajudanta de producció i administració: Andrea Quevedo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Direcció de producció: Carles Roca. Agraïments: Susanna Garachana i Teatre Sagarra. Producció de Vania. Ajudanta de direcció: Estel Solé. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 febrer 2024.
 

Les direccions escèniques de l'actor, dramaturg i artista polifacètic Paco Mir (exTricicle de per vida) són sempre polides, afinades i amb una exigència evident darrere d'un intens treball d'intèrprets que es deixa entreveure en cadascun dels seus moviments, dels seus detalls, dels petits secrets escènics i fins i tot en l'ús de la paraula —i això que Paco Mir s'ha passat anys sense parlar a l'escenari! Tot això conflueix en aquesta comèdia tan amable com punyent que ell prefereix anomenar “dramèdia” —atenció afeccionats als neologismes sense entradeta als diccionaris! Paco Mir (Barcelona, 1957) parteix d'un bon material original: un relat escrit potser per atzar  i convertit en un bestseller, «En attendant Bojangles», d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980), que ja havia adaptat al teatre la dramaturga Victoire Berger-Perrin (París, 1982), que ha tingut també una adaptació cinematogràfica fa tres anys dirigida per Régis Roinsard (Louviers, 1972), i que Paco Mir ha readaptat amb el seu segell personal al teatre amb una certa llibertat en relació al relat original, com per exemple canviant el fill de la parella protagonista per una filla. Una de les primeres apostes que sedueixen els espectadors des de la primera paraula i que no deixarà de fer-ho durant tota la representació és precisament la narració del personatge de la filla d'aquesta parella singular, una filla interpretada per Lua Amat (Barcelona, 2004), actriu a la vintena, formada entre altres escoles a la Memory i que desprèn una gran maduresa, potser perquè trepitja els escenaris des de petita i perquè ha estat una de les cares de la telenovel·la «Com si fos ahir», en el paper de la Patri... [+ crítica]

EL COR DEL PETIT PÉPINOT

«Los chicos del coro». Text: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval. Música: Bruno Coulais i Christophe Barratier. Lletres de cançons: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval. Versió i lletres de cançons: Pedro Víllora. Intèrprets adults: Manu Rodríguez, Rafa Castejón, Iván Clemente, Chus Herranz, Eva Diego, Xisco González, Jorge Lucas. Intèrprets infantils: Escolania de Los Chicos del Coro, sota la direcció de Nicolás Martín Vizcaino. Disseny d'escenografia: David Pizarro. Disseny d'il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny de so: Javier G. Isequilla. Producció executiva: Rafa Coto. Càsting i producció: Beatriz Giraldo. Director de producció: Víctor Aranda. Ajudant de Producció: Carlos Díaz. Distribució: Pentación Espectáculos. Una producció d'AMR Produce. Director musical: Rodrigo Álvarez. Ajudant de direcció: José Warletta. Direcció: Juan Luis Iborra. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 febrer 2024.

Al director, guionista i cineasta Christophe Barratier (París, 1963) —que ha visitat Barcelona i el Teatre Tívoli amb motiu de l'estrena aquí de la versió espanyola del seu musical— la guspira esclatant de la seva pel·lícula «Les choristes», l'any 2004, l'ha portat durant vint anys a recórrer escenaris amb la versió teatral i musical que ell mateix va estrenar uns anys després de l'èxit espectacular del film de coproducció francesa i suïssa. «Les choristes» es podria posar al costat d'una altra pel·lícula mítica en el temps com és «Cinema Paradiso». Les dues tenen de fons una època i un protagonista infantil. Les dues, cadascuna en el seu camp, representen una lluita de superació per sortir del forat gris de la postguerra i créixer a través de l'art, ja sigui en el cinema o en la música. L'espectacle musical que es pot veure ara a Barcelona recorda els eixos principals de la pel·lícula, però manté un guió fet de cap i de nou on apareixen els principals personatges i s'hi recreen les principals escenes del film: l'arribada del professor substitut a l'internat, un amant de la música; el director autoritari i frustrat per la seva pròpia destinació; la mestra de matemàtiques de l'internat de nenes veí del dels nens; la mare jove i viuda d'un dels interns que aporta el plus romàntic a la trama; la colla d'interns sota el jou de la dictadura escolar amb l'amenaça permanent del càstig; el manetes i conserge de l'internat; l'intern més gran que prové d'un centre penitenciari i que altera la cohesió del grup; i el cor que aquí es representa amb una quinzena de joves intèrprets —nens i nenes—, escollits en un càsting especial previ per a aquesta temporada catalana i que formen en conjunt una coral homònima d'una vuitantena de nois i noies de diferents edats, d'entre els 6 i els 15 anys, que es van alternant en les diferents funcions, per la normativa habitual en espectacles on intervenen intèrprets infantils... [+ crítica]

PAU I LLIBERTAT SOTA LES CENDRES DEL BOSC DE BIRNAM

«Macbeth», de William Shakespeare. Adaptació de Pau Carrió i Llucià. Intèrprets: Moha Amazian, Joan Amargós, Pepo Blasco, Pep Cruz, Pol López, Carles Martínez, Laia Marull, Alba Pujol, Xavier Ricart, Marc Rodriguez, Marc Soler, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ernest Villegas. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Silvia Delagneau. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Música original i espai sonor: Rafael Plana. Moviment: Anna Rubirola. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Construcció d'escenografia: Jorba Miró i Taller d'escenografia Castells. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Agraïments: Aimee Leonard. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Pau Carrió i Llucià. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 14 febrer 2024.
 

Els supervivents de «Macbeth» acaben de cridar el lema “Pau i llibertat!” que tanca l'obra, en conxorxa amb l'auditori de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, i a la sortida, només obrir el mòbil, les notificacions d'última hora parlen d'un tiroteig a Kansas City, d'un bombardeig més a Ucraïna i d'un altre hospital bombardejat a Gaza. Pau i llibertat, doncs. Tot i que Shakespeare, en el seu text original, en tenia prou amb un “Visca!” dedicat al rei d'Escòcia. El director i dramaturg Pau Carrió (Barcelona, 1981) —un dels que més ha treballat al Teatre Lliure en diferents disciplines amb prop de quaranta produccions en els últims quinze anys— ha adaptat aquesta versió de «Macbeth» a una època en estat de guerra contemporània, inspirada en la Gran Guerra, la sagnant Primera Guerra Mundial, però que pels cops de taló dels militars també podria ser la Segona Guerra Mundial. Intemporal, doncs. Però sempre situada a prop del mític bosc de Birnam, amb els personatges protagonistes de la tragèdia shakesperiana, amb les tres bruixes de l'oracle llançat a Macbeth convertides aquí en monges infermeres d'un hospital de guerra, i amb un estol de militars uniformats i emmedallats —negre total de Sílvia Delagneau— a qui només els faltaria guardonar amb la creu gammada per acabar-ho de fer més rodó. La versió de Pau Carrió ha optat per una aposta de gran format, impregnada literalment per la foscor metafòrica que arrossega la tragèdia de Shakespeare i amb una extraordinària matisació d'il·luminació (creació de Raimon Rius) i una suggerent plasticitat escenogràfica (creació de Sebastià Brosa) plantejada com si fos un disseny en 3D, amb diversos grans espais que s'obren i es tanquen aconseguint un efecte tan poètic com tenebrós i suggerent... [+ crítica]

FOC DE CAMP SOLIDARI

«Acampada». Espectacle de creació i investigació escènica de Pont Flotant. Intèrprets: Àlex Cantó, Carmen Golfe, Isbel Gómez, Mónica Lamberti, Itziar Manero, Jesús Muñoz, Alberto Romera i Benito Valverde. Disseny escenografia: Joan Collado. Il·luminació: Marc Gonzalo (All). Composició musical: Pedro Aznar. Disseny sonor: Josep Ferrer. Il·lustracions: Raúl Aguirre. Disseny gràfic: Joan Collado. Tema musical: “Todo para todos”, cedit per Enric Montefusco. Realització escenografia: Yolanda García i Santi Montón. Maquinària i regidoria: Yolanda García. Tècnics de gira: Juan Serra i Javi Vega. Assistent en pràctiques: Maria Luisa Cardoso. Fotografia i vídeo promocional: Nacho Carrascosa. Equios de gestió i tècnica del TNC. Producció: Pont Flotant. Distribució: Rafa Jordán, Imma Expósito, Fiona Maxence (Pro21Cultura). Amb la col·laboració de la Comunidad de Madrid, el Festival de Otoño de Madrid, l'Institut Valencià de Cultura, l'Ajuntament de València, el Teatre El Musical TEM i el Teatre Carmen Valero de Silla. Direcció de l'espectacle: Companyia Pont Flotant (Àlex Cantó Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons). Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya Barcelona, 15 febrer 2024.

La companyia Pont Flotant, del País Valencià, agafa la motxilla, les “xiruques” i les tendes de campanya i s'instal·la en un paratge fictici de l'escenari des d'on, amb una mica d'imaginació, es veu la Serra d'Aitana. La colla són sis, però acaben sent vuit. Tot sembla improvisat. Però la presumpta improvisació és una de les juguesques de la companyia. Un dels intèrprets dóna la benvinguda als espectadors. I ho fa d'una manera especial. A la sala hi ha una espectadora cega, amb gos pigall, que s'està als seus peus, vigilant. A la sala també li han dit que hi ha alguna persona muda (i en conseqüència, sorda). Per això demana si algú coneix el llenguatge de signes. Per sort, hi ha una intèrpret disposada a fer la transcripció de l'espectacle. I al veí de butaca de la persona cega, li demana que, amb veu baixa, faci l'audiodescripció per a la noia del gos pigall. Però el presentador encara busca més “peculiaritats” entre els espectadors: “¿Hi ha algú que tingui claustrofòbia?” “¿Hi ha algú que tingui poca paciència?” “¿Hi ha algú a qui el molesti el sorollet dels paperets de caramel?” “¿Hi ha algú que tingui por escènica?” “¿Hi ha algú que pateixa asma?” “¿Hi ha algú que s'irriti fàcilment?” “¿Hi ha algú que es consideri hiperexigent?” “¿I... hi ha algú que tingui l'hàbit de pesar figues al teatre?” Els espectadors segueixen el joc, encara convençuts que l'interrogatori pretén posar-los en guàrdia davant del que pugui passar quan comenci l'espectacle. La persona cega accepta que el seu veí li explica el que passa a l'escenari. I la intèrpret de llengua de signes accepta mantenir-se al mig de l'escenari durant tota la representació per explicar el que s'hi diu a les persones mudes (i sordes)... [+ crítica]

JOC DE CLONS

«Una còpia (A number)», de Caryl Churchill. Traducció de l'anglès: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Lluís Marco i Raimon Molins. Creació digital: Joan Rodón. Espai sonor, disseny i programació: Efrén Bellostes. Escenografia i pantalles: Kike Blanco. Caracterització: IA. Il·luminació: Mattia Russo. Ajudanta de direcció i producció: Claudia Manini. Gestió i comunicació: Àlex Bargalló. Materials gràfics i xarxes: Ona Borràs. Fotografia cartell: Midjourney (IA) / Joan Rodón. Atrium Produccions, Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 13 febrer 2024.

Era el febrer del 2007 —ha plogut molt  ni que ara faci de mal dir amb la sequera actual— quan els actors Andreu Benito i David Selvas van estrenar aquí aquesta obra de la dramaturga Caryl Churchill (Londres, 1938), a l'Espai Lliure de Montjuïc. L'autora l'havia estrenada cinc anys abans a Londres. Si aleshores l'impacte ja va ser considerable, el d'ara no ho és menys. Si es vol, amb els avenços de la tecnologia, sembla menys de ficció i més realista, a més de molt visionària de cap on va el món. ¿Què s'hi ha guanyat amb aquesta recuperació disset anys després? Raimon Molins —que, a més de ser un dels intèrprets la dirigeix— ha optat novament per la bona traducció que aleshores ja va fer de l'anglès el dramaturg Jordi Prat i Coll. I l'altre guany és posar el veterà actor Lluís Marco en un espai de cambra i amb una obra que no admet el sopluig de formar part d'una gran companyia —on a ell se l'ha vist sovint durant molts anys— i que el posa cara a cara amb l'auditori. Gairebé sol davant el perill, que supera amb escreix. Lluís Marco i Raimon Molins —dos intèrprets veterans malgrat la diferència generacional— continuen posant molt alt el llistó de Caryl Churchill. Lluís Marco fa el paper del pare vidu —perfecte per l'edat— que es va destapant, confessant i enfonsant a la vegada davant les evidències i els interrogatoris de tres dels seus presumptes fills —l'original i dos dels clonats!— amb el matís de la seva progressiva corba d'ascens de la feina ben feta fins a la caiguda amb un cert sentiment de culpabilitat... [+ crítica]

AIBOU, AIBOU, ANEM A TREBALLAR!

«La Blancaneus i els 7 nans». Adaptació basada en el conte recollit pels Germans Grimm. Text d'Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets i equip artístic 2024: Maria del Valle / Cristina Fabero, Marcel Castillejo, Jéssica Martín, Joan Monistrol, Montse Vidal, Arnau Solsona, Bernat Torruella, Ferran Vidal, Llorenç Costa, Oriol Berch, Pol Berch, Pol Moix, Ivet Camunyes, Joana Berch, Mar Ayala, Alba Cruells, Anna Gallés, Bernat Penas, Cristina Pineda, Itzel Montoliu, Ivette Manent, Judit Martínez, i Roser Prat. Coordinació atrezzo: Cesca Andrés. Vestuari: Bena Clapés, Dolors Castellví i Anna Oller. Assessoria: Aleix Garcia. Confecció: Equip de modistes i brigada de la Joventut de la Faràndula. Disseny d'escenografia: Joan Jorba. Revisió d'escenografia: Mariona Ubia. Construcció: Estudi Taller Jorba-Miró i equip de la Joventut de la Faràndula. Disseny i coordinació: Patrícia Álvarez i Berta Corbera. Realització: Equip de maquillatge de la Joventut de la Faràndula. Efectes especials: Llorenç Mañosa i Equip de Pirus de la Joventut de la Faràndula. Disseny il·luminació, programació i tècnic: Jordi Berch. Tècnics de llums: Adrià Gómez i Jordi Berch. Operador de so: Guillem Pol. Microfonia: Carles Bernal. Projecció: Jan Saura. Producció tècnica: ContraCorrent. Producció executiva: Pol Berch. Regidoria: Mariona Ubia. Direcció tècnica: Jordi Berch. Direcció vocal: Jéssica Martín i Alba Valero. Direcció coreogràfica: Montse Argemí. Direcció artística i dramatúrgia: Albert González. <b>Intèrprets i equip artístic 2012</b>: Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Reposició: 27 abril 2014. Reposició: 11 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

[Crítica revisada corresponent a la primera estrena del 2012]

Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de «La Blancaneus». I no perquè els Germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època. No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents! Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina. Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell. En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual... [+ crítica]

ELS ENCANTADORS DE SERPS DE LA PAMELA

«Tot fent Pigmalió». Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir de l'obra de Bernard Shaw, en versió de Joan Oliver (Pere Quart). Intèrprets: Manel Barceló i Lloll Bertran. Vestuari: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Dani Gener. Caracterització: Júlia Ramírez. Fotografia i imatge: Dani Escalé. Producció: Anexa. Música original i direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Rosich i Jordi Andújar. Sala Versus Glòries, Barcelona, 9 febrer 2024.
 

¿Què seria de l'obra «Pigmalió», de Bernard Shaw, sense la pamela d'Audrey Hepburn en la versió musical «My Fair Lady»? La troupe Marc Rosich, Jordi Andújar, Marc Sambola, Lloll Bertran i Manel Barceló han recuperat el mite i la màgia del barret de plomalls i han entrat en el teatre a través del teatre amb una mirada que barreja des de l'original de Bernard Shaw, estrenat el 1913, passant per la versió del dramaturg i poeta Joan Oliver (Pere Quart), escrita el 1957 i estrenada el 1961, fent un salt a la repesca que el 1997 en va fer Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo al capdavant, en una nova versió retocada per Xavier Bru de Sala, amb una companyia de tretze intèrprets i amb una llarga temporada al Teatre Poliorama de més de 100.000 espectadors. D'aquell èxit del «Pigmalió» més recent, reapareix aquest «Tot fent Pigmalió» que té com a ànima la multifacètica actriu Lloll Bertran, que l'any 1997 va fer el paper protagonista de la Roseta, una venedora de flors de carrer, amb Dagoll Dagom —allà Bru de Sala li va canviar el nom per Rosita— i que és el personatge que fa el salt des de la part baixa de Barcelona, de l'encara anomenat barri Xino de postguerra —Joan Oliver l'adapta a la dècada dels cinquanta del segle XX— a la burgesia de l'Eixample, des del seu parlar desimbolt i sense topalls, entre xava i caló, al parlar culte i refinat, treballat a fons i amb dedicació per en Jordana, un professor de fonètica... [+ crítica]